Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3caabegues
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Les paraules ferides
cap girat
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Tot cap girat
Uns mesos abans...



Sona el despertador, patapam. Caos mental. No feia ni tres hores que havia arribat a casa i ja m'havia d'aixecar, era conya?

Vaig posar-me els mitjos gruixuts, i seguidament em vaig rentar-me la cara amb aigua freda. El bar ja estava obert i si no volia tocar el dos d'allà, no em convenia arribar tard.



Un texà i un jersei van ser les úniques dues coses que em van robar-me el parell de minuts que vaig trigar a sortir de casa. El Pol en Jan i la mare seguien dormint, eren les sis del matí.



Abans d'entrar al treball vaig entrar a la farmàcia a comprar pastilles per ma mare. I vaig posar la mà el bitllet de deu euros a la taula.



L'infermera em va clavar un cop d'ull després de passar-se una bona estona buscant els medicaments, va agafar el bitllet i me'ls va donar. Vaig voler dir adéu però em va poder més la son que la bona educació.



Agafo la bicicleta, arribar a temps, somriure, agafo la bicicleta, arribar a temps, somriure. Abans de adonar-me ja vaig estar allà de peu, contempla'n l'horrible pancarta que donava a l'entrada les vint-i-quatre hores on treballava. El bar Martínez.



Vaig acabar treballant allà, gràcies a un amic meu, el fill del cap, que també treballava al bar. Podríem dir que era un negoci familiar i jo era la seva cambrera. No estava tan malament, guanyava uns dinerets que em donaven per menjar.



Tot s'havia tornat més difícil quan el meu pare va morir. Fa tres anys la nostra família era com la teva, era com una família normal. Bueno excepte per la malaltia de la meva mare que pateix problemes. Convivim amb això amb el naixement dels meus germans bessons, en Pol i en Joan.



Tenien la nostra caseta, els nostres amics, la nostra pròpia família, encara que jo un adolescent de setze anys amb plena pubertat, no vaig saber veureu. El meu pare li van diagnosticar Ebola, una mica més avançada. Però nosaltres pensàvem que ell podria sortir, que ell podria, sempre podria.



Però no va poder. Al cap de dos mesos ell ens va deixar i allò va ser el final de tot. Els seus estalvis eren el que ens va durar per un any, per viure i després vam vendre la casa i ens vam mudar a un pis a la ciutat de Barcelona. Jo vaig deixar els estudis i començar a treballar per treure a la meva família en davant.



Els amics de tota la vida van desaparèixer així com així, d'un dia per l'altre, com si fos boira. Tota la normalitat va desaparèixer, allà em vaig adonar que estava sola.



-Hola Brus

-Hola Nai

Vaig passar cap a la cuina a posar-me el davantal. Vaig saludar a la Gloria, la cuinera. Ella era gran, jo li posava uns seixanta anys, tenia el cabell curt i tenyit d'un color vermellós, amb ulls grans i la boca gran.



També feia una piga al costat de l'ull, no era una persona dolenta, però una mica xarraire.



El seu accent Rus de vegades espanatva una mica, però és que la donà era simpàtica.



-Bon dia Nai. Com està la teva mare?

-Bé, ella està bé.



-Saps que em tens aquí pel que vulguis i et calgui, no?

-Sí, gràcies Gloria.



No m'agradava gens aquells comentaris. En aquests dos anys no he tingut a ningú i he hagut de treballar per mi soleta, rebutjar el meu futur, i moltes nits en vela i cridant per cuidar d'una mare que era un gran pas per mi.



Tot comença a estabilitzar-se, i que la gent em digui que està pel que faci falta em treu molt de polleguera. No, ningú ho està. Em vaig fixar en què hi havia un tauler penjat a la paret que deia, que divendres hi hauria un concurs de parelles a la nit. Merda, demà era divendres i segur que m'hauria de quedar fent guàrdia. Vaig prometre els meus germans que veuríem una pel·lícula.



No podia deixar-los sols amb ma mare. Mai sabia quan podria reaccionar o quan podria retornar un atac psicòtic. No volia arriscar-me que els meus germans veiessin allò, amb tan només nou anys.



-Nai vine un moment.



No merda, segur que el meu cap en Mario que em volia parla del divendres a la nit a quedar-me al bar. Ell era un home gran amb cabells foscos, una mica rodonet amb una barba que quasi portaria amb ell tres dies.



En Mario em va parlar del divendres, però jo li vaig dir que havia d'anar a buscar els meus germans a l'escola. Però encara així no em va escoltar i vaig dir si amb el cap, amb una mirada una mica neguitosa per no saber que fer. L'únic que havia de fer era seguir estant amb el meu lloc de treball.



Quan vaig sortir d'allà dins estava pensant en què podria fer, com quant ...



Però de sobte la Gloria em va fer un senyal amb els ulls dient que el fill del Mario, un molt bon amic meu, m'estava cridant.



Em va preguntar si el seu pare em va dir el que passava el divendres, i jo vaig afirmar amb la cara una mica entristida. Em va preguntar que era el que em passava i vaig explicar-li que havia d'agafar als meus germans. Ell em va proposar de ajudar-me i per fi vaig dir que si amb un somriure d'orella a orella.



Però perquè em volia ajudar, i asobre a mi, per què? No entenia res. Vaig estar tota la nit somiant amb ell, i perquè em volia ajudar, fins que vaig saber el perquè.



 
Capítol 2
Divendres. Sona el despertador, aixeca't, ves al curro.

Un altre dia mes dormint les hores justes per tirar endevant, la meva familia estava desperta, no sabia ben bé per què.

...

- Nai! Vine!

Era ma mare, i semblava amoïnada, que pasava? tot bé?

vaig sortir disparada cap a la seva habitació i vaig seure al seu costat, al llit, cobert amb llençols blaus de l'avia, atenta del que em volia explicar:

- Nai, amor. Avui és el teu aniversari, mira...

Ma mare escampava làgrimes per tot arreu, no sabia ben be com reaccionar...

- Abans de morir, el teu pare va encomanarme de guardar aixó i donart-ho al teu divuité aniversari... - va treure una caixa de sabates de sota el llit, i me la va donar amb baços temblorosos, potser jo també hauria hagut de tremolar de saber que havia a dins.

Una pistola. Era una pistola.

Quan havia estat una criatura, el meu pare em va portar un parell de vegades a l'alt pirineu a caçar. Mai no haviem caçat res massa gran, un parell de conils...

Pero el simple fet de que fos del meu pare... pare? que era alló? es suposava que ara jo feia de pare?

- Gracies mare, que tingueu un bon dia.

Vaig afanyar-me en arreglar-me i vestir-me per baixar al bar a fer caixa abans d'obrir i oferir el menú dels matins.

...

Va ser un dia tranquil, vaig llegir alguna que altra revista, diaris, netejar... Fer temps. Només volia arrbar a casa, pero sabia que avui no tocaba tocar el dos aviat, aixi que vaig posar-me les notícies de mitja-tarda.



Nen desaparegut a Barcelona aquesta mateixa tarda, els mossos d'esquadra estan investigant el cas.



Ondia! Aquesta mateixa tarda? Barcelona? Seria un nen del barri? Potser un amic del Pol o el Joan? Vaig agafar el movil i cercar informació sobre el que havia succés.

Merda. El Pol.

El meu germà, havien segrestat al meu germà. Vaig posarme a cridar com una boja, vaig donar patades i patades a les cadires, no méscoltava ningú, vaig perdre els estribs. En Brus m'havia dit que ell s'encarregaria, com havia pogut ésser tan poruga? Tan innocent? 

I vaig fer lo primer que s'em va passar pel cap; vaig agafar les meves coses, les claus del bar, pujar a la bici i trucar al Brus.

...

- Hola? Nai?

- Que dimonis fas?! On ets?!

- Emmm... No et sento molt be, Nai!

- Que has fet amb els meus germans, Brus?!

- He de penjar!

Va penjar. I ara que es suposava que havia de fer? Vaig dirigir-me cap a la comisaria de la cantonada a tota presa i al arribar vaig dirigirme al policia que estava a recepció.

- Hola, que pot ajudarme'?! Han segrestat al meu germà de deu anys i necessito ajuda, si us plau, si arribés a passarli algo jo....

- Un moment! Un moment! Conta fins a deu i respira, explicam-ho exactament tot al detall pero sense empassar-te les paraules!

Li vaig explicar absoluament tot, el Brus, la mare... Tot. I almenys vaig aconseguir que el procés s'intensifiques com urgencia de primer grau, osigui, constancia 24h a la búsqueda d'el Pol.

Angelet meu, et necesito.

 
Capítol 3 Doctor


M’estava donant un atac. No era el primer cop i tal i com m’anaven les coses, tampoc l’últim. Vaig prendre les pastilles i al cap d’una estona tot girava, feia voltes... pum. No sé cuanta estona vaig estar inconscient, nomes sé que quan em vaig despertar estava lligada de mans i peus a una cadira molt incómoda, incomodíssima.



- Bon dia, princesa! -aquesta veu em resultaba familiar, masculina, greu.



- On sóc? - no aconseguia que els meus ulls enfoquesin, no sabia ben bé per què.



- Naai! 

Pol. Aquesta veu era del Pol, l’altre, encara no queia.



- Pol! On estas? Estàs bé! Pol, siusplau, contesta! - tot era culpa meva, ell estava en perill, ell corria perill per ma culpa. Deu.



- Prou de xivarri! Es que no sabeu callar o que!

Ja veia perfectament qui eren els homes que tenia al voltant. Devant meu era el Brus, maleït traidor, i a cada costat dos homes vestits de negre, alts i amb cara de panses enconllides.



- Nai, Nai... Ves’t-en a saber lo que ens ha costat portar-te fins aquí! Dimonis, com et mous mentre dorms! - la seva veu em resultava sarcàstica i irritant.



- Pocasolta ! Deixa al Pol fora d’això! Que no veus que es un nen petit?! Pietat!

- T’explixaré... Nosaltres pertanyem a una mafia de Barcelona, els bandits, que ens dediquem a compravenda de nens i dones. I no ens va pas malament, oi? jajaja -va fer una pausa pero ningú va riure, nosé que pretenia.- el Pol es un bon partit, saps... Tú eres una víctima fàcil; problemes a casa, manca de temps... era la meva oportunitat! I tot dit, es mes maco el Pol, ei? jajaja - es va repetir l’escena d’avans, ningú no va riure. 

- Ven-me a mi! Deixa lliure al Pol i ven-me a mi! Havies dit que també treballaveu amb dones, no?

El Pol estava a la mateixa situació que jo, lligat de mans i peus, amb la pell blanca com la neu i les llàgrimes relliscants a les seves galtes. Vaig observar que en Brus duia una pistola, la meva pistola, la pistola del meu pare al cinturó. 

Sabia que havia de fer, ho sabia tot. Vaig intentar deslligar-me les mans tal com un dia el pare em va ensenyar. Retorçarles i aprofitarme de les seves petites dimensions per poder treureles d’on fos. I ho vaig aconseguir.



-Brus, que et puc dir un secret? -em vaig fer la interesant.



- Jajaja, a veure que vol la princeseta, un petó?

Es va apropar i quan vaig veure el moment... pam! li vaig fotre un cop al nas amb el meu cap, mai ho havia fet i la veritat, no em va sortir pas malament. Vaig posarme dreta en un tres i no res, i vaig pisparli la pistola. Els seguratas van aproparse a mi, pero sorprenentment, no anaven armats i s’ho van oensar dos cops abans d’actuar. La pistola guanya la força, nois... Vaig apresurarme en deslligar el Pol i fugir lo més ràpid posible, pero, on carais erem? No havia parat a observar on erem. Era un magatzem amb milions de caixes, on estava la sortida? 

Una pistola. Darrere meu. Fort.



-Nai, Nai... Que et pensaves que us ensortirieu tan facilment? 

D’on havia tret l’altre pistola! M’ho devia haver inaginat.



-Deixa marxar el Pol!

-El Pol em dona igual! Mil euros mes, mil euros menys... Tant em fa! De fet... mira lo que em fa!

Pam.



No.



No.



No.



-Pol! Pol, siusplau, Pol, Pol!

Li havia disparat, li habia disparat al cap, era, era... era mort.



Aquesta va ser la gota que va colmar el got. Vaig esclatar. Vaig llençar-me contra ell i vaig esgarraparli, mossegarli, pegarli patades mes fortes del que mai havia imaginat. Pero amb un sol cop de puny, em va tombar a terra. No recordo molt mes.





-Tranquila, Nai, tot anirà bé, ja veuràs. Només has de confiar en nosaltres.- va dir el doctor Luc, llicenciat en psiquiatría 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]