Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
irene riudavets
IES Josep Miquel Guàrdia - Alaior. Alaior
Inici: Estudi en lila
Desaparició
Inici:  Estudi en lila
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Capítol 1 Conspiració
La veritat és que no sabia que fer. No sabia d'on partir. Podria ser veritat que la filla anés pel seu compte? O hauria de fer cas a les suposicions de la mare... La meva decisió era l'important, era la que podria decidir el futur d'aquella nena. No em podia equivocar, una mala decisió podria dur a terme una mala reputació, o alguna cosa més important encara, un cadàver.


Vaig deixar a la mare, l'Elena amb la Jerònia soles a casa seva i vaig anar a reflexionar per veure millor tot el que estava passant. Era estrany oi que de sobte una filla adolescent s'escapés de casa? Així per així, sense cap raó, segons deia la mare. Pareixia tenir una bona vida, una normal de qualsevol noia de 17 anys. Tenia amigues, una casa acollidora, una família i una mare molt agradable; la pregunta era per què? Per què havia de deixar tot el que tenia a Mallorca per anar-se'n a Barcelona? No ho podia entendre. Per un amor? Potser s'havia enamorat d'un nen i s'havien escapat junts. O tal vegada el nen no era correspost i l'havia segrestat! Ai ai, quin mal de cap, estic quasi tant paranoic que la seva mare. Estava muntant unes pel·lícules de res. No hi havia cap prova de què la noia li hagués passat res, res de res. Tan sols les suposicions d'una mare preocupada que diria el que fos per no acceptar que ha fet malament la seva feina amb la seva filla. Així que no, no em pensava preocupar. El més segur és que sigui un avís de la filla per dir-li a la seva mare que es centri més amb ella, que necessita ajuda, una persona que es preocupi per ella, una mare de veritat, no trobeu? És el que sol passar. Sí. Segur que és així. De segur que demà al matí la filla ja ha tornat a casa i tot s'haurà arreglat. No seria la primera vegada que passa alguna situació d'aquest tipus. Moltes noies i nois d'aquesta edat se senten sols i per captar l'atenció dels pares o bé d'altres persones fan ximpleries així per ser els protagonistes.


Vaig regressar amb la Jerònia i Elena a explicar-lis la meva reflexió i que no es preocupessin, que de segur que la Lia l'endemà seria aquí un altre cop o com a molt tardaria dos dies més.


- És clar que si! - Va exclamar Jerònia amb un somriure a la cara un pèl precipitat - Estic segura que tot tornarà a la normalitat, o encara diria que millor. T'ho prometo - va dir dirigint-se a Elena agafant-la de la mà suaument.


Elena, plorant va fer un gest amb la cara assentint, va marcar un somriure de seguretat i la va contestar - Gràcies Jerònia, sort que et tinc a tu - agafant-la de la mà.


- El que has de fer ara és agafar-te unes vacacions per a tu sola i oblidar-te d'això. Necessites relaxar-te! Treballes massa, i com ha dit l'inspector, de segur que la Lia està bé i torna d'aquí a uns dies. M'atreviria a dir que ella el que ha fet ha estat un tipus de vacacions per l'estrès dels exàmens i l'acubament dels adolescents, no trobeu inspector? Tindria sentit crec jo - va dir amb molta seguretat la Jerònia.


- Mira no havia anat a caure - vaig dir donant-li la raó a Jerònia - pot ser sí que s'ha anat de vacacions, l'institut pot arribar a ser angoixant per alguns alumnes, tindria molt de sentit.


- Si, bé potser teniu raó - va assentir Elena - i no estaria gens malament anar-me'n de vacacions uns dies, tan sols per desconnectar.


- És clar que no! - va intervenir súper emocionada Jerònia - i crec que seria encara millor si t'acompanyes algú - va deixar caure.


De tot d'una vaig veure les intencions de Jerònia però no vaig dir res.


- Pot ser sí que seria millor anar acompanyada però amb qui? - va preguntar decebuda Elena - no tinc a ningú.


- No diguis això dona! - va dir al moment Jerònia sense pensar-s'ho ni un moment - em tens a mi! Jo vindria encantada.


- Si? Ostres que bé! Moltíssimes gràcies Jerònia, sort de tu - va respondre emocionada Elena.


De mentre jo estava assumint tot el que estava passant. Ara sí que de debò estava perdut. Ara sí que de debò no entenia res.


Era l'únic que ho veia? No! No podia ser! La mirava amb aquells ulls brillants, emocionats, sempre atenta al que feia, ajudant-la amb tot i més sense cap mena de rebuda a canvi. Com no ho podia haver vist abans? La Jerònia estava enamorada d'Elena! Ara tot quadrava. Per això tantes molèsties i carícies, per això les vacacions. Ara sí que començava a enllaçar tots els caps d'aquesta misteriosa família.


Però encara no podia saber res sobre Lia. La veritat era que ara amb això assegurat podia tenir algunes que altres suposicions però no vaig fer res. Vaig trobar que no era adequat en aquell moment dir ni fer res a més a més no tenia proves ni sabia ben bé el que estava suposant ni si tenia sentit així que vaig decidir marxar i esperar a veure si l'endemà tot el de Lia s'havia arreglat i ja estava a casa de nou.
Capítol 2 Engany
Eren les 10.30 del matí i vaig anar cap a casa de l'Elena per saber si hi havia noves notícies, però res. La veritat és que era el que suposava, no havia tornat ni ningú havia dit res d'ella. Elena estava encara més histèrica que ahir i em donava la culpa.



- Tu! Tu! Per la teva culpa! - Va dir cridant senyalant-me l'Elena - Perquè et faig fer cas? Baia idiotesa! Per la teva suposició estúpida i ignorant.



- Elena tranquil·la - li deia amb por Jerònia quan la va veure tan nerviosa.



- Tranquil·la? Com vols que estigui tranquil·la si tinc la meva filla desapareguda i estava a punt d'anar-me'n de vacacions? - li va respondre a Jerònia.



- Però Elena, no té per què estar desapareguda, potser torna avui a la tarda o demà - va dir Jerònia intentant ser positiva per calmar a Elena -



- No, no! Deixem! Tu també estaves de la seva part l'altra nit, tu també tens la culpa! - va dir en un to enfadat cap a la Jerònia espentejant-li la mà - I jo, jo també. Jo també tinc la culpa. Tinc la culpa d'haver fet cas a dues persones que no tenen ni idea de com és la meva filla ni que fa amb la seva vida ni de qui sóc jo. Mireu! - va dir cridant assenyalant-nos a la Jerònia i a mi plorant vermella com un tomàtic - Jo conec a la meva filla, la conec! Potser no sóc la millor mare ni que xerrem molt de les seves coses i me'n penedeixo d'això, però no! No! Jo ser que no s'ha anat a Barcelona per començar de zero o per un amor, ella no és així, no fa aquestes coses és impossible. Si tingués un amor m'ho hagués dit sense cap mena de preocupacions, ella sap que jo no la critico per anar amb nois i a ella li és igual el que li digui ni es preocupa si m'agrada o no, perquè si, ella és així, lliure. I si us dic la veritat l'envidio. Ella sempre ha fet el que ha volgut sense donar ni la menor importància a l'opinió de ningú, tan sols la d'ella, i sé segur que no té cap amant ni cap amor. És impossible. D'altra banda, si volgués començar de zero, no trobeu que hagués agafat diners? És una noia independent, sempre ho ha estat, no ha tingut més remei, però no ha treballat en la seva vida, tan sols té 17 anys i sé que no faria aquesta decisió tan immadura sense agafar ni tan sols els seus estalvis. No, és impossible! No té cap sentit, res té cap sentit.



Elena es va tornar a seure i ja estava més tranquil·litzada i va seguir plorant. La Jerònia i jo ens vam quedar petrificats sense saber què dir, i no va fer falta perquè ja va seguir parlant ella.



- Teniu alguna raó més per dir-me que la meva filla s'ha anat de casa? Alguna història millor que les anteriors? De segur que també tindré resposta. Ara ho veig tot més clar, ja sé segur que he de fer, i si no em voleu ajudar allà teniu la porta - ens va demanar Elena amb un to irritant i de venjança.



- No - vaig contestar seriós - estic d'acord amb tu Elena, aquí hi ha moltes coses que no quadren i et crec, et crec al cent per cent. Tinc confiança amb tu i esperança amb Lia, anem per feina que per algu em vas cridar - vaig dir somrient i llevant les penes.



- Gràcies! Gràcies! Sabia que no em defraudaria! - va exclamar Elena somrient i torcant-se les llàgrimes de la cara



La Jerònia estava asseguda a la cadira del menjador amb la mirada a terra. Se la veia pensativa i pot ser una mica nerviosa. Feia ja estona que no deia res ni tan sols alçava la vista.



- Jerònia - vaig dir en un to directe i somrient - t'apuntes? Ens seria útil una ment més en aquest projecte, a més, a Elena li aniria bé un suport, és dur haver de fer això sense saber res. No creus? - vaig acabar fent una tossida que li va fer alçar la mirada.



- És clar! - va exclamar mirant-me a mi amb una mirada agressiva - Mai deixaria a Elena amb cosa tan complicada i important com pot arribar a ser això - va afirmar.



- Perfecte idò! - va intervenir Elena - No perdem més temps que hi ha moltes coses a fer, comencem!



Jo els vaig comentar a les dues que anessin a prendre alguna cosa, que el dia era molt llarg i no volia que els passés res, així que les vaig enviar a dinar a un restaurant per així elles estar tranquil·les i desconnectar una estona, i jo poder fer la meva feina bé i sense distraccions. I així va ser, em vaig seure i vaig analitzar tota la situació.



Una noia de 17 anys. Amb amics, sense nòvio, amb família, lloc on dormir, sense falta de diners, amb una vida normal una nit desapareix de casa. Deixa una nota mal escrita i bruta dient que no patissin. Que no passessin pena per ella i que no la cerquessin. Una nota directa i simple. Amb les idees massa clares per una noia de 17 anys que està estudiant batxillerat.

Mirant d'una altra forma, tenim a Elena, la mare. Una mare soltera amb molta feina i zero preocupacions de cara a la seva filla. No té nòvio ni està enamorada, cosa que és normal amb l'histèrica que és. També té atacs de nervis i un caràcter bastant peculiar. Dona amb les idees gens clares i sense saber què fer amb la seva vida. Té un treball que no la deixa temps per relacions, per ella ni per la seva filla. No té amigues ni tampoc contacte amb ningú que no sigui de feina. Ella i Lia no tenen cap mena de relació mare i filla tenint en compte els caràcters oposats que tenen les dues.

I per últim tenim a Jerònia, es podria dir que l'única amiga que té Elena, tenint en compte que treballen juntes. Pel que he observat és una dona amb les idees clares i un únic objectiu el qual sembla que no li està funcionant molt bé, estar amb Elena. Té vergonya d'acceptar qui és i no vol expressar els seus sentiments. Té por a equivocar-se o simplement és una dona de poques paraules, encara no ho he descobert. És bastant misteriosa cosa que no m'agrada tenint en compte la situació en la qual estem. Per ara és l'única persona que ens pot ajudar a l'Elena i a mi en aquest cas, ja que no tenim més contactes, però aniré esbrinant més coses sobre aquesta misteriosa amiga d'Elena que a mi no em dóna molta bona espina, sempre el dolent és el que més bo intenta aparentar, no? Doncs llavors ella serà la primera sospitosa. Quins nervis!



El millor seria que la Jerònia no sospités res del que pensava jo ni del que suposava, llavors havia de ser astut, atent i discret, cosa que no se'm donava gens bé. No ho podia negar, estava nerviós. Molt nerviós. Mai havia estat a una situació així, tenia com un sentiment increïble. Em sentia amb molta energia i amb una emoció impressionant juntament amb uns nervis i una por tremenda. Sabia que no era un joc. Que havia d'estar cent per cent amb el cas perquè finalment deixant les sospites i totes les persones que podien estar implicades l'important era Lia. Havia d'estar bé, o almenys havia de trobar la verdadera resposta del que havia passat. Però no podia deixar a part les ganes i l'emoció que tenia per descobrir més i més per arribar al final del cas amb unes sospites reals i un final feliç. Així que ara el meu paper era intentar trobar algú en contra de Jerònia, si les meves sospites eren reals, havia de ser ella, havia d'haver-hi cosa que la delatés. Una altra cosa important també era no deixar descobrir el secret misteriós de Jerònia que jo sabia creia segur al cent per cent que el que jo pesava i havia suposadament vist era cert. Ja que descobrir aquest secret podia empitjorar molt les coses, o bé de la meva part o de la part de Jerònia, i no em podia arriscar.



A part de tot això, també era super important tenir vigilada a Elena. Controlada les 24 hores del dia. Per això vaig decidir mudar-me amb ella aquests dies. És important saber amb quin va, o millor dit, qui va amb ella, ja que en aquests moments no podia tan sols sospitar de Jerònia, sinó que devia estar atent a tothom, per si donés el cas de què Jerònia només era una lesbiana enamorada de la persona equivocada i les meves sospites eren falses... Llavors hauríem d'anar sempre junts i veure el que passava al nostre voltant.
Capítol 3 PENEDIMENT
Eren les cinc i mitja de la tarda quan van arribar l'Elena i la Jerònia. De primeres es van quedar petrificades en veure caixes i maletes per tot. Si, elles no sabien que em mudava. Però quan els vaig explicar el perquè havia decidit venir les dues van ser molt raonables i em van ajudar a instal·lar-me. Ja va ser al vespre quan ho vam tenir tot arreglat. Com la Jerònia al final va decidir quedar-se també per fer-nos companyia durant l'operació a mi em va tocar dormir al sofà, i com no, la Jerònia es va quedar el quarto de Lia. Després de la discussió per saber qui dormia on, vam anar a sopar i jo ben d'hora a dormir, per a mi havia estat un dia bastant llarg. Per elles en canvi no. Encara van tenir energia per mirar una pel·lícula, fer-se unes palometes i tenir unes de les típiques xerrades d'amigues que solen tenir totes. Al final amb l'escàndol que van muntar les dues em podria haver quedat a mirar la pel·lícula perquè fins que no van anar a dormir elles per mi va ser impossible tancar els ulls. Quines dones més escandaloses!

L'endemà, com era vist, tots tres estaven més que adormits i sense ganes de fer res. Que esperaven eh?, vaig pensar jo. Que eren les 3 de la matinada quan van decidir anar-se'n a dormir! Esperava que aquesta nit els hagués obert els ulls i així que no tornés a passar més, perquè la veritat és que va ser un dia molt desagradable per a tots amb el mal humor i les males paraules que vam dir. Al final vam decidir descansar i anar tots pel nostre conte perquè no crec que haguessin durat molt els tres junts…

Així que després d'un dia de descans, sense cap però que valgués, vam començar a investigar de debò i intentar descobrir alguna pista que ens servís d'alguna cosa. De primeres les dues estaven molt apartades de mi, com si desconfiessin o tinguessin alguna cosa en contra, alguna cosa que no els hi agrades del tot. Jo ja estava fart de les meves paranoies i de les poques ajudes que m'estaven aportant les dues amigues. Sincerament creia que jo sol podia haver avançat més que no pas amb aquelles dues dones. Jo, com era ja de rutina, no entenia res. Feia menys d'una setmana que l'Elena havia perdut a la filla i semblava que ja ni hi pensés, actuava com si res hagués passat, ella seguia sent feliç. Ho trobava sospitós la veritat, com ja he dit no ho entenia i tota persona era bona culpable per a mi. Després d'un bon anàlisi que faig fer a l'Elena, vaig decidir centrar-me més amb l'opció de què ella fos la culpable de tot el passat. Podria tenir sentit. Amb totes les coses estranyes que havien passat, les poques pistes que havia obtingut i la poca preocupació que semblava tenir l'Elena, per jo era prou convincent l'opció de dir que la pròpia mare podia haver fet mal a la seva filla, no seria la primera vegada desgraciadament. Així que ho tenia clar, havia de prendre més atenció als actes d'Elena i relacionar-les amb la desaparició de la seva filla, ja era hora de trobar alguna raó, alguna pista per saber que li havia passat, o almenys que li havia pogut passar a Lia.

Em vaig passar tot el dia observant, quasi podria dir amb lupa, a l'Elena, i també a la Jerònia, ja que les dues estan tot el temps juntes, però res. Actuaven com a dues amigues normals, com si no estigués passant res, com si la vida seguís sense Lia. Un dia més sense saber res de nou sobre cap tema. Estava ja cansat de passar els dies sense saber res, sense esbrinar res. Ja no sabia ni que pensar, ni que suposar, ja ni tenia idees per em podia inventar. Estava realment perdut dins d'un cas que em superava al complet. En arribar a aquest put l'únic que volia era anar a dormir, descansar i no pensar amb res del cas durant un temps, perquè de dia no podia parar de pensar i pensar sobre coses inexplicables i raons no certes, a més a més de preguntes sense resposta importants i indispensables. Estirat al llit no em llevava la idea del cap de què pot ser la Lia estava tirada a un racó d'un barri desconegut per a ella. Que potser estava ferida, amb mal tant físic com psicològic. No em podia lleva del cap la idea que pot ser la Lia estava morta. Centrat al cent per cent amb aquesta espantosa idea al cap donant-li voltes sense aturar, em vaig desconcertar en sentir veus a una altra habitació de la casa. Si, era l'habitació de l'Elena i semblava ser que la Jerònia estava allà amb ella. No vaig poder resistir-me i vaig posar l'orella per adonar-me de què estaven xerrant.



- El que no podem fer és seguir així Elena - estava dient Jerònia amb un to preocupat - com si no passes res, com si tot estigués bé.

- Et record que les dues vam tenir la idea i les dues les vam acceptar, ara no et pots tirar cap enrere, lo fet fet està - li va contestar Elena directa i clara.

- Doncs em sap greu però no, no puc seguir així. Elena et record que tenim a un inspector vivint amb nosaltres per intentar esbrinar on està Lia, per saber que li ha passat i cercar respostes a totes les preguntes que suposadament has fet tu. Unes preguntes que tu ja tens la resposta, unes preguntes que per molt que cerqui l'inspector no les trobarà, perquè són inexistent Elena, ho són. No hi ha més, hem d'acceptar el ocorregut i assumir responsabilitats. Jo no puc aguantar més aquesta pressió al damunt.

- Tens raó Jerònia, ho hauríem de fer, seria el correcte, però no ho farem. Vols saber perquè no? - li va dir amb un to irònic.

- Si, es clar que si, no crec que tingui altra opció - contesta decepcionada.

- Doncs crec que està molt clar oi? No podem perquè...
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  0 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  0 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  0 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  0 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]