Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Les Sensebarret
IES RAMÓN CID. Benicarló
Inici: Estudi en lila
Víctima o depredadora?
Inici:  Estudi en lila
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Capítol 1 Dos noms, una indivídua
Dilluns, matí



- Tenia cap amic a Barcelona?



La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.



El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.



- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.



Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.



Tan aviat com les dues senyores van sortir de la meva oficina, em vaig capficar en els meus pensaments reflexionant el cas que m'acabaven de presentar. La jove mallorquina pareixia haver sortit de l'illa pel seu propi peu i demanava que no la cerquessin. S'hauria de respectar el seu desig, jo mateixa vaig fugir de casa ben jove per evitar les pressions d'un pare que feia més de dictador que d'educador. Merda! No, més records no! Si és que sóc imbècil, no sé ni per què hi penso. Però bé, torne al que estava que amb qualsevol cosa ja em desvie del tema i no és moment. La mare d'aquesta noia ofereix bona quantitat de diners per tal que la trobe i en moments d'escassetat com aquest no em puc negar a cap treball. Si és que, qui em manaria a mi hipotecar-me? Que sóc de la generació dels qui viuran fins als huitanta en apartaments de no més de dos metres quadrats i sempre de lloguer! De veritat em creia que seria diferent dels meus coetanis? Vaja cap de suro. Sort que faig bé el meu treball, que també caldria ser borinot per no saber-lo fer. Normalment no consisteix en més que fotografiar dones posant les banyes als seus marits i buscar jaquetes de disseny desaparegudes durant les festes de l'alta societat. Bé, deixant a banda la meva estupidesa crònica i l'etern patetisme que em persegueix en l'àmbit professional, crec que tampoc faig cap mal trucant un parell de persones per veure si en saben alguna cosa de la xicota. La busque durant unes setmanes, la mare em paga els honoraris per les hores invertides en el cas i si trobe la filla bé i si no també. No em vaig a trencar el cap amb aquesta merda que no estem per perdre temps.



Tan concentrada com estava donant-li voltes a per què la tal Marina havia sortit de Mallorca d'aquesta manera tan misteriosa i enviant una carta després d'una forma tan descuidada, ja que el segell revelava la seva localització, em vaig espantar quan de sobte un soroll estrident va començar a sortir del meu telèfon. Era l'oficial Claramunt, una vella amiga a la qual havia enviat un missatge una estona abans preguntant si en sabia alguna cosa de la noia desapareguda.



- Anna, hola, gràcies per trucar-me, tens alguna informació interessant per a mi?



Després d'un parell de minuts parlant vaig penjar i tres quarts d'hora més tard ja estava jo asseguda a la barra d'un bar esperant l'Anna. La vaig veure entrar per la porta i quasi se'm desencaixa la mandíbula, aquells pantalons cenyits, la caçadora negra i les botes militars que vestia no feien més que ressaltar una bellesa i un aire de femella dominant que ja des de l'institut m'havia atret de mala manera. Quan va arribar al meu costat amb un somriure d'haver-me pillat mirant-la descaradament no hi va haver manera de parar l'enrogiment de les meves galtes. Si és que més estúpida i no neixo. Per sort, estàvem ja tan acostumades a aquesta tensió sexual no resolta entre nosaltres que no ens va causar cap incomoditat. Ens vam dirigir a una taula apartada de la vista de curiosos i vam demanar un entrepà per a cadascuna junt amb unes cerveses que no van durar molt a sobre de la taula. Després de posar-nos un poc al dia amb les nostres vides i recordar anècdotes d'altres temps, ens vam centrar en la feina. L'Anna va col·locar quatre carpetes que contenien cadascuna la informació sobre una noia diferent. Cap dels noms coincidia amb el de la meva desapareguda però, tampoc em sorprenia, era d'esperar que si la noia s'estava amagant, s'haguera canviat el nom. Per un altre costat, una d'elles es pareixia a la xicota de la fotografia que m'havia donat la meva clienta al matí. Estava prou canviada, s'havia tallat i tenyit el cabell però sense dubte era ella, era Marina Serra. Segons em va contar l'Anna, es tractava d'una xica a la qual havien detingut per colpejar un home que s'havia intentat sobrepassar amb una xiqueta en un carreró, la palissa havia enviat l'home directe a l'hospital i la Marina directa a la comissaria. L'Anna m'ho contava amb un punt quasi d'admiració, supose que per aquesta raó va ser ella la que va convèncer l'home per no presentar càrrecs contra la Marina. Encara així, la van haver de fixar i retenir a comissaria durant dues nits. Gràcies a això existia aquesta carpeta amb la seva fotografia, petjades i informació sobre el seu domicili i la seva identitat, la qual òbviament era falsa. Com a nom havia donat Marga Manso. Vaig somriure pensant que devia ser fan de la pintora de la Generació del 27, no molta gent la coneixia, ja que es tractava d'una oblidada més de principis i meitat del segle XX, però a mi sempre m'havien fascinat aquest tipus de persones lluitadores i avançades al seu temps.



L'Anna es va oferir a acompanyar-me al domicili on la Marina havia dit viure. Al principi no em pareixia bona idea aparèixer per allí amb una policia però, la veritat és que pitjor era anar-hi sola. Es tractava d'un barri no massa agradable i tenir-la al costat em donava seguretat. Vam picar a la porta i això sí, li vaig demanar a l'Anna que em deixés parlar a mi, tenia una estratègia pensada i no cap pla B, així que havia de funcionar sí o sí. <div style='\"text-align:' justify;\"="">Vam escoltar un crit que provenia de l'interior de la casa, una dona manava a un tal Manel que obrís la porta. El noi de dotze o tretze anys va aparèixer de seguida, obrint i preguntant que buscàvem amb cara de desconfiança. Segons després, la que devia ser sa mare es va apropar per veure qui érem, ens va deixar passar molt amablement, la qual cosa em va causar sorpresa, conseqüència dels prejudicis cap al barri i la seva gent supose. La vam enganyar un poc per traure-li informació sobre la Marina i la bona dona ens va deixar esperar assegudes al seu modest sofà fins que a qui ella anomenava Marga aparegués per dinar. Pensant allí, vaig decidir que la cridaria pel seu pseudònim quan arribés, tampoc li volia causar cap problema amb la dona que l'havia acollit baix el seu sostre. Estava satisfeta per haver trobat la noia tan prompte, sóc una bona detectiva però no havia tardat ni 24 hores, açò era un temps record en la resolució d'un cas de desaparició. De sobte, el soroll de la porta em va traure dels meus pensaments. La Marina va entrar a l'estança i en veure'ns va sortir corrent cap a l'entrada de la casa. Què havia passat? Sabia qui érem? Potser havia reconegut l'Anna del dia de la seva detenció, però no hi havia temps per pensar-ho, davant l'atenta mirada de l'amfitriona de la casa, l'Anna i jo vam arrencar a córrer darrere de la Marina. La noia era àgil i veloç però vam aconseguir acorralar-la en un carreró sense sortida. El que va ocórrer després no m'ho hauria esperat mai. La Marina es va traure una pistola del pantaló i abans que jo pogués obrir la boca, va disparar.
Capítol 2 Compte amb la serp
Dimecres, nit



Aquesta era la catorzena nit que passava a l'hospital. No havia sortit d'allí des del dia del disparament. No era capaç de deixar l'Anna allí sola. L'havien hagut d'operar per extraure la bala. La Marina es va escapar sense problema quan jo em vaig abalançar sobre el cos de l'Anna. Intentava parar l'hemorràgia amb una mà mentre telefonava una ambulància amb l'altra. Un cop arribarem al centre mèdic em vaig fer passar per la seva parella perquè els metges m'informaren del seu estat i després de quatre hores de nervis em van explicar que estava viva però en coma. No em vaig moure de la sala d'espera fins que la van traslladar a una habitació de la segona planta, on estaven els pacients greus però fora de perill.



Els infermers em repetien cada dia que havia d'anar a casa a descansar bé però, jo era incapaç de soltar-li la mà. L'Anna no tenia família, no tenia a ningú. Després de tants dies allí, em vaig anar aprenent els noms del personal sanitari. Li vaig parèixer simpàtica al Jaume, un auxiliar d'infermeria que netejava l'Anna tots els matins, i va començar a portar-me tàpers amb l'esmorzar perquè deia que el seu company de pis era un exagerat que cuinava per a deu quan només n'eren tres. Jo li ho agraïa, però em negava a sortir a prendre l'aire com ell em demanava.



Va ser dotze dies després de ser hospitalitzada quan durant una revisió, les pupil·les de l'Anna es van moure en resposta a l'estímul lluminós que la doctora li estava proporcionant. Es va despertar! Estava desorientada i dolorida. Va passar dos dies en què només obria els ulls durant breus estones per beure o menjar alguna cosa. Avui, a la fi, estava completament desperta i l'únic que li interessava saber era què havia passat amb la Marina.



- Està detinguda i a l'espera de judici -li vaig explicar-. Després d'haver-te disparat tots els teus companys de la comissaria es van posar a buscar-la. No van tardar ni dos dies en trobar-la intentant agafar un tren cap a Múrcia.



- Com? No! Pobra noia, no deu tenir ni vint anys, açò li arruïnarà la vida.



- Com que pobra? -vaig preguntar realment sorpresa-. Anna, et va disparar, has estat a punt de morir.



- Es va espantar i va prémer el gallet. No vas veure com sostenia la pistola? Estic segura que no n'havia disparat mai una.



- Bé, en qualsevol cas, dubte que aquesta noia vagi a rebre cap càstig. La seva mare té diners, l'he telefonat per explicar-li tot el succeït i no m'estranyaria que amb un bon advocat aconseguís emportar-se la seva filla a Mallorca sense passar per cap centre penitenciari.



Després d'escoltar açò l'Anna es va quedar conforme i no va tornar a obrir la boca fins un parell d'hores després quan va venir la seva metgessa a donar-li l'alta.



En sortit de l'hospital la vaig intentar convèncer perquè es quedés uns dies a ma casa però es negava.



- Juliana, para ja. Estic bé i no hi ha cap lloc en què vagi a estar millor que a la meva pròpia casa -em va dir riallera intentant tranquil·litzar-me perquè deixés d'insistir.



- D'acord, doncs espero que tinguis habitació per a convidats perquè em quedo a ta casa una temporadeta -vaig rebatre.



No pensava deixar-la sola i menys sabent que el medicament que li havien receptat s'havia d'injectar a la cuixa. Anna no era capaç de veure una agulla sense marejar-se, de cap manera l'anava a deixar punxar-se sense ajuda, acabaríem a l'hospital un altre cop.



Uns dies després estava fent la compra quan em vaig quedar paralitzada en veure la Marina creuant un pas de vianants a menys de cinc metres d'on jo estava. Es va anar apropant i va passar pel meu costat sense posar els seus ulls sobre mi en cap moment. Vaig estar a punt d'anar darrere d'ella però realment no em podia moure. Què feia ella allí? Havia parlat amb la seva mare tan sols dos dies abans i m'havia confirmat que se'n tornaven a les illes.



Vaig arribar a l'edifici on viu l'Anna tan nerviosa que no era capaç d'encertar la clau al pany. No podia dir-li a l'Anna el que havia vist. El més probable és que hagués confós una noia qualsevol amb la Marina, últimament treballo molt i dormo poc. A més, si l'hi ho contava a l'Anna segur que voldria trobar-la només per dir-li que no se sentís culpable i que l'anava a ajudar en tot el que fes falta. Ella és així, el seu esperit de salvadora és un poc molest però he d'admetre que m'agrada, que li anem a fer.



En entrar al pis me la vaig trobar parant taula, va alçar la vista cap a mi i em va regalar un somriure. Dinant parlàrem un poc de tot, ella no sortia molt de casa perquè la ferida encara li feia mal quan caminava, així que volia que la informés de tot el que passava fora d'aquell apartament.



- No hi ha molt a contar, Anna. Ja saps que els meus casos tenen ben poc d'interessant.



- Doncs no em parles de treball. Has vist al Jaume? -va preguntar amb to insinuant.



- Per què hauria de veure'l si tu ja no estàs a l'hospital?



- Bé, potser perquè li vaig donar la direcció de la teva oficina perquè et fes una visita.



- Necessita que investigui un cas per a ell? -vaig preguntar confusa.



- Es podria dir que sí, jo diria que no li importaria que li investigares l'entrecuix.



- Però tu ets imbècil? -vaig exclamar-. Ves a fer la mà!



Només vaig acabar la frase, l'Anna va esclatar a riure. És insofrible, sempre se'n riu del meu accent valencià perquè diu que sóc un espècimen estrany que mescla dialectes del català sense tenir en compte la coherència. És una cosa que no puc evitar, visc a Barcelona des dels tretze anys però, el repertori d'expressions valencianes de la meva mare no se m'oblida i ben orgullosa que estic de fer-lo servir.



- Ja val, no? -vaig dir rient jo també.



- Perdona, perdona, és que em pareix una monada la teva mescla d'accents.



- Vaja i jo que pensava que et semblava sexy.



- Ni desmento, ni confirmo -va contestar amb un somriure suggeridor.



Així entre rialles vam acabar de dinar i mentre ella buscava una pel·lícula, jo em vaig tancar al bany per telefonar la meva exclienta, la mare de la Marina. Necessitava assegurar-me que la noia estava a Mallorca. La dona em va confirmar que no havien sortit de l'illa però jo seguia sense quedar-me tranquil·la. La meva intuïció em feia pensar que hi havia alguna cosa estranya. Després d'uns dies anant al mercat esperant tornar a veure-la, finalment la vaig trobar en una cafeteria. Estava amb un noi d'uns vint-i-cinc anys. Els vaig estar observant i quan es van alçar, vaig anar darrere d'ells per veure on es dirigien. Van entrar a un bloc d'apartaments proper i després d'apuntar la direcció me'n vaig tornar a casa. Ara sabia on estava vivint.



Vaig descobrir que la xicota pareguda a la Marina, a la que vaig decidir anomenar Marga, anava a aqueixa cafeteria cada dijous amb un noi diferent. La seguia i la fotografiava cada cop que la veia. Estava obsessionada, o això és el que va pensar l'Anna quan va descobrir les imatges baix el matalàs. Estava realment enfadada amb mi i em va obligar a cremar-les totes. El que estava fent era assetjament, em deia. Era una noia normal i corrent que no tenia res a veure amb la persona que l'havia disparat. M'ho va repetir tantes vegades que em va convèncer.



Dos mesos després, l'Anna estava totalment recuperada i ja feia unes setmanes que treballava. Jo seguia a sa casa, encara que prompte em tocaria tornar al meu pis, ja no quedava cap excusa que em permetés allargar la nostra convivència.



Un dia dinant la vaig veure molt nerviosa. Em va dir que en els últims mesos hi havia hagut uns quants assassinats sense resoldre i el comissari demanava explicacions. Havia portat a casa els expedients de tots aquests casos perquè assegurava que s'havia de tractar d'un assassí en sèrie. Només mirant-los per damunt ja es veia clar que allò era cert, però la policia es negava a acceptar-ho, temien l'escàndol públic. Se suposava que eren confidencials però em va deixar fullejar-los. Les sis víctimes eren homes d'entre vint i trenta anys. Els havien trobat nuets i l'assassí signava cada cos dibuixant una espècie de serp des del pit fins baix del melic. Em vaig fixar en les cares, em sonaven. L'Anna em va contar els detalls de cada crim i em feia l'efecte que callava alguna cosa.



- Tu tens una teoria -vaig afirmar.



- Sí. Mira, fixa't en les fotografies, tots els homes són joves i atractius i la serp pareix apuntar als seus genitals. Crec que podria ser un home rancorós que no ha triomfat en les seves relacions afectives i es venja dels nois als quals culpa del seu fracàs sexual. He parlat amb un psicòleg de la policia i pensa que l'assassí es compara amb les seves víctimes i es veu inferior, per això els mata, per llevar-se la competència del damunt.



Aquestes sospites em van impactar. Tenien sentit. Dues de les víctimes eren metges i havien treballat a l'hospital on va estar l'Anna, potser d'això em sonaven. L'Anna va decidir investigar primer el personal del centre mèdic. Ella creia que era molta coincidència que dos dels morts treballaren allí. A mi em pareixia pura casualitat, però vaig acceptar parlar amb el Jaume quan ella m'ho va demanar.



El Jaume es va posar un poc nerviós quan vaig començar a preguntar pels metges assassinats. Ell intentava dissimular la incomoditat, però era evident que tractava d'acabar la conversació el més ràpid possible. No en vaig traure res de profit, així que me'n vaig tornar a casa de l'Anna. En arribar me la vaig trobar just a la porta sortint de pressa i molt nerviosa. Quan em va veure es va tirar damunt meu abraçant-me.



- Sort que estàs bé. Juliana, crec que és Jaume, Jaume ha matat a aqueixos homes. Ho sento moltíssim, t'he enviat a la casa d'un assassí -em va dir entre plors i sense separar-se del meu cos.



Li vaig acaronar el cap durant una estona sentint com es relaxava entre els meus braços i vam entrar al pis. No aconseguia assimilar el que m'explicava. Jaume era una bona persona. És veritat que no sé molt de la seva vida, però va ser molt amable amb mi. Va acceptar molt bé quan el vaig rebutjar un dia que es va presentar a la meva oficina per convidar-me a sortir i no em va muntar cap drama.



A la nit l'Anna seguia buscant proves que l'incriminaren. Per a ella, ell era l'assassí. Per a mi, ell seguiria sent innocent fins que es demostrés el contrari. Per això l'endemà al matí em vaig presentar a sa casa. Anna havia trobat uns missatges estranys en el mòbil d'una de les víctimes i pareixien provenir del telèfon del Jaume. Necessitava explicacions i allí estava, plantada davant d'ell esperant-les.



Es van fer les dotze de la nit i jo seguia sense aparèixer per casa. L'Anna estava realment preocupada, feia quinze hores que no sabia res de mi, no contestava a cap trucada i les fotografies amb les proves dels missatges del Jaume no estaven. Començava a sospitar on devia haver anat. El que no es podia imaginar és que jo feia hores que dormia, no per voluntat pròpia, sinó per efecte d'una alta dosi de cloroform que se m'havia obligat a respirar.





 
Capítol 3 Síndrome d'Estocolm
Divendres, nit



Em pesaven les parpelles i volia dormir una estona més, però un dolor agut a la mà dreta m'ho impedia. Obrir els ulls m'estava semblant una tasca inclús més dura que anar al gimnàs després de cap d'any. Quan a la fi ho vaig aconseguir, vaig pensar que alguna cosa havia fet malament perquè tot seguia fosc. No podia moure'm, estava plantada amb braços i cames immobilitzats. El meu cap donava voltes i per molt que m'esforcés no aconseguia recordar on estava ni com havia arribat allí. L'únic que veia era una finestra estreta a l'altra punta de la sala per on s'observava una lluna llunyana que quasi no aportava llum. Cada cop em trobava més desperta i començava a ser conscient que alguna cosa no anava bé. El meu cos es va tensar, estava en alerta. Sentia fred, com si estigués completament nueta i el dolor de la mà no cessava. No sé quantes hores van passar, però la lluna va desaparèixer deixant el seu lloc al sol que va il·luminar l'estança. Potser hauria preferit seguir a fosques. Davant meu hi havia un mirall de cos sencer i la imatge que mostrava em va deixar totalment paralitzada. No portava roba, com ja havia imaginat, i just en mig dels meus pits naixia la cua d'una serp roja que recorria tot el meu ventre fins a arribar al mont de venus. De seguida vaig comprendre que no es tracta de pintura, era la meva sang, m'havien fet un tall a la mà per aconseguir-la. Estava totalment espantada i sense saber que fer, així que vaig esclafir a riure. Pareixia que estava boja però és que el primer que em va venir al cap en aquell moment va ser que tant de bo hagués tingut la regla just aquell dia, m'hauria evitat el tall que tenia pinta d'anar a infectar-se d'un moment a un altre.



Vaig escoltar una porta grinyolar i vaig callar per centrar-me en la persona que baixava per les escales. En entrar a l'estança va encendre la llum permetent-me observar a la Marga o la Marina o qui fos, jo ja estava massa confusa per pensar en noms. Es va anar apropant lentament amb un somriure malèvol. Cada cop la veia millor, es pareixia molt a la noia que havia disparat a l'Anna, però no era la mateixa. Intentava encaixar totes les peces del trencaclosques però semblava que se m'haguessin perdut la meitat. Quan va estar a vint centímetres de mi, va estirar la mà per col·locar-me un floc de cabell darrere de l'orella.



- Hola Juliana, què tal has dormit?



Jo no era capaç d'articular paraula, boquejava intentant que sortís alguna cosa de la meva boca i això junt amb la meva cara de terror li va causar molta gràcia. El seu somriure va créixer encara més ensenyant unes dents perfectament alineades.



- Què passa? Se t'ha menjat la llengua el gat? No tens curiositat per saber què fas aquí?



Vaig assentir dubtosa i ella va parèixer satisfeta.



- Doncs mira, fa temps que m'hauria agradat segrestar-te, des que vas començar a buscar-me per encàrrec de ma mare. Em va tocar contractar la Marga i pagar-li unes quantes operacions estètiques perquè es fes passar per mi. Va ser una sort trobar una noia que se m'assemblés i que a més fos més pobra que una rata. Li va encantar la idea d'anar-se'n a viure amb la meva mare i els seus diners.



M'ho contava rient, orgullosa del fet que li hagués sortit tot tan bé. Jo vaig començar a entendre alguna cosa a partir d'aquesta confessió. L'Anna tenia raó, aquesta no era la noia que li havia disparat, era pitjor. L'altra potser havia usat l'arma perquè s'havia espantat, però aquesta sabia el que feia i ho tenia tot planejat.



- Tu ets la Marina Serra real... -vaig reflexionar en veu alta.



- Sí, jo i només jo.



- I tu has matat als sis homes? -vaig preguntar titubejant.



- En realitat n'he matat a vuit però els policies no són molt espavilats, serà perquè són majoritàriament homes -va esclafir a riure com si hagués tingut una gran ocurrència.



- Et pareix divertit matar? -aquest cop la veu em va sortir més segura.



La Marina estava disposta a contar-m'ho tot i encara que era conscient que això no acabaria bé, la meva curiositat creixia a cada nou detall que em relatava, fent-me oblidar el tall de la mà, el fred i la falta de roba.



- No, llevar una vida mai és divertit -va dir, més seriosa-. Però és necessari, algú ha de fer justícia i no es pot confiar en policies i jutges. Mira la Marga, va disparar a la teva amiga policia, però com la meva mare té diners per comprar tots els jutges que vulgui, la noia no ha passat ni una nit a la presó.



- D'acord, puc arribar a entendre el que dius, però per què aquests homes? Dos d'ells eren metges, salvaven vides.



- I des de quan ser metge és sinònim de ser bona persona? No coneixes a Thomas Neill Cream? Va ser un metge i assassí en sèrie britànic del segle XIX, se'l coneixia com «L'enverinador de Lambert». Les persones no són el que pareixen.



- Llavors, que havien fet les teves víctimes per merèixer la mort?



- No ho has pogut esbrinar tu soleta, detectiva? Mira que us he deixat pistes. Què creus que significa el dibuix que tens al tors? A tu te l'he fet només per diversió però en ells és un símbol molt revelador.



- Una serp que apunta als genitals? Pensàvem que l'assassí era un home sense èxit amb les dones.



La Marina va començar a riure exageradament.



- A qui se li ha ocorregut això? A la teva amiga policia? Ja t'he dit que els policies no són molt astuts. No es tracta d'una serp, és un espermatozoide.



La meva cara devia mostrar una confusió total en aquell moment perquè després de somriure va seguir explicant-se.



- L'espermatozoide és un símbol de fertilitat, supòs que això és obvi. Els vuit homes tenien una cosa en comú. Tots havien deixat embarassada a una dona en algun moment de la seva vida i havien optat per desaparèixer, fugir i deixar-les a elles soles amb el marró. No et pareix detestable? Si hi ha una cosa que odii són les persones que actuen i després no es fan càrrec de les conseqüències dels seus actes.



- És cert que no està bé el que van fer, però de veritat et sembla raó suficient per a matar-los?



- Com es nota que no has viscut la situació.



Després de dir això es va quedar callada i en mig del silenci em va parèixer veure certa tristesa en els seus ulls, que miraven un punt concret de la paret. De sobte, va moure el cap com fent fora els seus pensaments i es va dirigir a un racó de la sala. Va agafar una maleta i es va tornar a apropar a mi. La meva cara era de pur pànic, estava clar que m'anava a matar després de contar-me tots els seus pecats i en realitat morir no m'importava, però m'aterrava saber que seria un procés dolorós. Les llàgrimes van començar a caure silencioses banyant les meves galtes. Ella ho va veure i vaig poder apreciar un petit somriure en la seva cara just abans d'obrir la maleta i traure aigua oxigenada i un trosset de cotó fluix amb els quals va rentar la ferida de la meva mà per després tapar-la amb una bena. Em vaig quedar totalment sorpresa i vaig sospirar soltant un aire que no sabia que estava retenint. La meva confusió va augmentar quan la Marina va agafar una esponja per llevar la sang que dibuixava l'espermatozoide del meu ventre. Va eixugar la zona acariciant-la delicadament amb una tovallola i en acabar em va llevar les marques de les llàgrimes que ja havien deixat de caure. Em xocava que una assassina en sèrie m'estigués tractant tan bé, era estrany. Va guardar les coses i em va soltar les extremitats que tenia immobilitzades per unes cordes gruixudes. Primer no vaig entendre perquè em deixava lliure, però de seguida ho vaig veure clar, tenia tot el cos adormit i vaig caure a terra, en aquest estat no suposava cap amenaça per a ella. Em va vestir mentre jo la mirava sense poder moure'm i quan vaig tenir la roba posada, em va tornar a amarrar, però aquesta vegada asseguda.



No sé quant de temps vaig estar allí, potser tres setmanes. Ella baixava a veure'm al matí i a la nit per portar-me el menjar. Al principi l'ambient era molt tens, però em vaig anar acostumant a la seva companyia. Va començar a portar-se el seu propi menjar perquè dinàrem juntes. Em contava històries d'altres èpoques, li encantaven les guerres, m'explicava les raons dels diferents bàndols per provocar un conflicte armat i semblava que ella empatitzava amb tots. Podia percebre una gran sensibilitat en ella i això em donava confiança.



A poc a poc les converses es van anar apropant més a l'àmbit personal. Li vaig explicar coses sobre la relació amb els meus pares que mai havia contat a ningú. Ella em comprenia, les dues havíem fugit de casa per desfer-nos d'uns pares extremadament religiosos que es preocupaven més per les aparences que per la felicitat de les seves filles. El meu pare m'havia intentat internar en un centre de conversió per a homosexuals als setze anys. La mare de la Marina li va prohibir avortar quan va descobrir que s'havia quedat embarassada. Ella em deia que havia tingut molta sort, va perdre el nen accidentalment, la ginecòloga li va dir que tenia una malformació a l'úter que li impedia retenir l'embrió més de vuit setmanes. Va ser tot un consol per a ella, que no desitjava tenir fills, però la seva mare no s'ho va prendre tan bé. S'anava a quedar sense nets i acusava la Marina d'haver portat a terme un avortament clandestí. Cansada dels menyspreus i les mirades de decepció, va decidir anar-se'n de casa i dos mesos després la seva mare va aparèixer a la meva oficina. La veritat és que encara que té quinze anys menys que jo, aquesta noia desprèn una maduresa que tant de bo hagués tingut jo als vint.



Un dia, era ja de nit i jo esperava impacient l'arribada de la Marina. Estava tardant molt i em va estranyar, era una noia molt puntual. Quan ja pensava que aqueixa nit em quedava sense sopar, es va obrir la porta i la vaig veure baixar les escales amb una bandeja en una mà i un ordinador portàtil en l'altra.



- Ja pensava que m'havies abandonat -vaig dir contenta.



- Això mai. He portat l'ordinador per veure una pel·lícula que et deus avorrir molt ací baix.



Va deixar el menjar a terra i es va asseure al meu costat tan prop que les meves fosses nasals es van omplir del seu suau perfum. Va començar a desfer el nus de la corda que m'impedia moure les mans i em vaig posar nerviosa.



- Què fas? -vaig preguntar sense entendre res.



- Desamarrar-te. Jo t'he demostrat que pots confiar en mi, podria haver-te matat i no ho he fet, ara esper poder confiar jo en tu -va respondre amb un somriure.



Crec que em vaig quedar observant-la massa estona perquè es va posar roja i em va pegar suaument al muscle.



- No em mires així -em va dir avergonyida.



Llavors vaig ser jo la que es va posar roja. Vam agafar cada una el nostre plat i vam fixar les mirades en l'ordinador. No vaig poder evitar riure en veure que havia elegit una pel·lícula de Disney, «Frozen». De sobte, en meitat de la pel·lícula vaig notar un pes sobre el meu muscle. La Marina s'havia adormit recolzada en el meu braç. En aquell moment se'm va presentar un dilema, podia agafar-li les claus i fugir, però ella estava confiant en mi i si em quedava, potser em soltaria voluntàriament sabent que no la delataria. La pel·lícula es va acabar i jo seguia reflexionant, finalment vaig optar per despertar-la. Vaig començar a donar suaus carícies a la seva galta fins que va obrir un poc els ulls.



- Ja s'ha acabat la pel·lícula? -va dir badallant.



- Sí, ja fa una estona però no hi havia manera de despertar-te -vaig riure.



- Perdona, és que feia temps que no dormia tan a gust.



Es va separar i ens vam quedar mirant-nos sense dir res fins que ella va apartar la mirada.



- Bé, ja és hora d'anar-me'n.



Es va apropar a mi i em va fer un petó a la galta que va durar uns segons de més. Després va recollir les seves coses i se'n va anar, no sense abans regalar-me un càlid somriure des de la porta.



Un cop em vaig quedar sola, em vaig plantar per caminar un poc. Feia massa temps que no usava les cames i els braços. Vaig estar saltant per la sala intentant fer tombarelles i altres piruetes fins que van començar a entrar els primers rajos de sol per la finestra. Llavors vaig decidir apagar la llum i dormir una estona.



No sé quant de temps portava dormint quan vaig sentir la porta obrir-se de colp i la Marina sacsejant-me per despertar-me.



- Juliana desperta! Vinga, collons! La policia ve cap aquí, m'han descobert, hem de fugir ja!

En sentir això vaig despertar de colp i em vaig plantar.



- Com? La policia sap que eres l'assassina? -vaig preguntar encara un poc desorientada.



- Sí, i has d'elegir de pressa, te'n vens en mi o et quedes aquí perquè et troben?



- Si em quedo aquí, em mataràs abans d'anar-te'n?



- No, però he deixat unes quantes proves que et vinculen amb els assassinats així que quan arriben aquí pensaran que has sigut la meva còmplice tot aquest temps -va dir amb semblant seriós.



- Doncs serà millor que ens n'anem -vaig concloure després d'un breu silenci.



- Perfecte, el cotxe ens espera fora -va respondre amb un somriure.



No sé per quin motiu no em va molestar que em fes parèixer culpable d'uns crims en els quals no havia participat, potser feia massa temps que vivia una vida sense emoció i tot açò se'm presentava com una aventura d'aquestes que fan interessant aqueixa autobiografia que escrius en els teus últims anys de vida quan et fa por ser oblidada.



Vam pujar les escales a correcuita i vaig asseure al lloc del copilot mentre la Marina arrancava el tot terreny. Ens dirigíem a la muntanya, la noia tenia un amic que ens podia proporcionar un helicòpter per fugir ben lluny. Vam començar a sentir sirenes de policia darrere nostre. Ens havien trobat i s'apropaven cada cop més. La Marina conduïa a la màxima velocitat que l'automòbil li permetia per sobre del pont Nelson Mandela quan de sobte vam observar al final d'aquest un grup de cotxes de policia parats esperant-nos amb més d'una dotzena d'oficials que apuntaven les seves armes en la nostra direcció. Estàvem rodejades. Probablement l'Anna estaria allí, apuntant-nos també, però no m'importava, res del que havia format part de la meva vida m'importava. La Marina va deixar de parar atenció a la carretera i em va mirar.



- Recordes que odii les persones que no assumeixen les conseqüències dels seus actes?



- Sí -vaig respondre amb cara d'espant i confusió per la situació que estàvem vivint.



- Doncs, m'odii a mi mateixa.



En acabar la frase va estirar la mà dreta agafant-me del coll i besant-me amb ànsies mentre amb la mà esquerra girava el volant fent que el cotxe caigués pel pont acabant al fons del riu Llobregat.



La policia no va trobar els cossos i la Marina Serra i la Juliana Sempere es van donar per mortes. Però una morta pot escriure la seva pròpia autobiografia? Potser vaig sortir amb vida o potser m'ho he inventat tot i ni tan sols em dic Juliana, qui sap?

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]