Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
.clubbi.
Col·legi Sant Josep Obrer - Palma. Palma
Inici: Estudi en lila
La desaparició
Inici:  Estudi en lila
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Capítol 1 Gran cagada
Dilluns, matí

-Tenia cap amic a Barcelona?

La dona plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de la seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d'aquella manera, i si l'han agafada aquesta gent que després les han de fer…, i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

-No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas -va dir na Jerònia amb una expressió que era d'assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encogir d'espatlles, malaper: no m'agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d'avellanetes per solucionar tots els problemes.

Després de fer voltes per la tenda, la dona va decidir comprar-me una tetera. Em va donar els doblers i va desaparèixer. Més tard va entrar un home i va comprar unes joguines i una cadireta de fusta. Així, tancada a la petita botiga d'antiguitats, passava els meus dies des de feia ja quatre anys. Aquesta tendeta era de la meva padrina, però quan va morir, vaig voler obrir-la de nou per sentir que seguia amb mi.

Dimarts, horabaixa

Quan vaig tornar de fer feina, vaig decidir endreçar un poc el meu apartament. M’agradava endreçar i fer net perquè sempre trobava coses perdudes i d'altres que havia oblidat que tenia. Mentre ordenava l’habitació, vaig veure un llibre que mai no havia vist aquí. El vaig agafar i el títol era Estudi en lila. Que estrany, d’on havia sortit aquest llibre? El vaig obrir i en va caure una carta. Mentre la llegia, vaig començar a tremolar. Era de la meva padrina i deia que guardés a un lloc segur la tetera que teníem a la tenda d’antiguitats. La tetera, deia la carta, tenia una cosa molt valuosa i important a dedins. Em vaig quedar immòbil, justament l'havia venuda ahir. Quin objecte s'amagava dins la maleïda tetera? I quan va deixar la carta si va morir fa 4 anys? Per resoldre els meus dubtes només podia fer una cosa, començar a cercar la dona que tenia la tetera.

Dimecres, matí

Quasi no vaig dormir perquè hi havia massa coses donant voltes dins el meu cap. Tenia molta por d'esbrinar què amagava la tetera perquè potser ja era massa tard però vaig pensar que qui no s'arrisca, no guanya. Per on podia començar si jo no coneixia a la dona ni tenia cap factura al seu nom?

Aquell dimecres a la tenda va passar una cosa, que potser ja estava escrita, perquè semblava que Déu havia escoltat les meves pregàries: vaig rebre notícies de la dona. No perquè hagués estat cercant i cercant durant hores informació sobre la senyora o investigant per internet sense aturar, sinó perquè, com cada matí, el repartidor de periòdics va donar-me'n un. La diferència d’aquell dia a altres era que aquest cop la portada havia captat la meva atenció. A la primera pàgina, ocupant-la quasi tota, apareixia una fotografia de la dona que cercava. Pel títol de la notícia vaig saber el seu nom: Maria. Segons deia, havia desaparegut la nit del dilluns.

Això significava que probablement jo havia estat una de les darreres persones en mantenir contacte amb ella. Aquesta situació no m’ajudava gens. La dona que havia comprat l’objecte amb el qual potser aconseguia resoldre tots els dubtes que tenia des de fa anys i podia ajudar-me amb el misteri de la mort de la meva padrina havia desaparegut.

Ara ja no la cercava només jo, sinó que tot un equip d’investigació també. Vaig pensar en la part positiva, si arribaven a trobar-la, es publicaria i sabria de seguida qui era i a on estava.

Dimarts, matí

Havia passat tota la setmana rellegint la carta de la meva padrina, donant-li voltes i més voltes i comprant cada matí tres periòdics diferents. Tot en va, fins aquell matí. Comprant els diaris, una jaia va començar a xerrar-me de Maria, la mateixa Maria que jo cercava.

Resulta que ella coneixia la dona, era veïnada seva i eren força amigues.

-Idò sí, es va quedar tot en un ensurt, però és normal que ens preocupessim, ella sempre dorm a ca seva i contesta tots els missatges. Ens va estranyar molt.

Tot havia estat un malentés, significava que la dona seguia allà, així que les meves esperances van créixer. Probablement si hagués estat en un altra situació li hagués fet moltes preguntes, però l'excitació del moment no em deixava pensar amb claredat. La dona va facilitar-me la seva adreça i després de donar-li les gràcies trenta vegades vaig partir cap a casa seva, en lloc de cap a la botiga.

Sí, estava a punt de presentar-me davant  d’una desconeguda per demanar-li que em tornés la tetera que li havia venut la setmana passada.

Ja estava davant la porta. Em temia el pitjor.
Capítol 2 La maleïda tetera
Vaig trucar a la porta i ningú no va obrir. Ho vaig intentar de nou i tot seguia igual, en complet silenci. Encara que hagués d’esperar molt de temps, no pensava partir sense la tetera, aquell objecte que fa dues setmanes estava a la meva tenda d’antiguitats.

Després d’una llarga estona, m’havia donat temps a analitzar el verd jardí que rodejava la casa. El que més em va cridar l’atenció va ser un gran arbre que estava situat a la dreta del portal. Era molt peculiar, tenia diversos tipus de fulles i el seu tronc era gruixut, alt i marró fosc. En aquell moment va aparèixer na Maria al meu darrere per sorpresa i em va demanar què feia a casa seva.

-No sé si te’n recordes de mi, però fa un temps et vaig vendre una tetera. És molt important que la recuperi perquè em podria ajudar a esbrinar què li va passar a la meva padrina uns anys enrere. Així que si encara la tens, em faries un gran favor si me la tornessis. Et donaria doblers a canvi.

Na Maria, molt amable, em va convidar a passar a casa seva a prendre un cafè. Era una casa preciosa i bastant gran, però allà dins es respirava un ambient negatiu i fosc. Mai abans no havia tingut aquella sensació, però en aquell moment no vaig donar-li importància. Mentre na Maria preparava els cafès em vaig fixar en la decoració de la casa. Hi havia molts de quadres que retrataven l’arbre que havia vist al jardí i tots els mobles semblaven estar fabricats amb la fusta del seu tronc marró. Vaig seure en una cadira vella que es trobava al menjador i en aquell moment na Maria va acostar-se amb els dos cafès que havia preparat.

-Idò tens la tetera? -vaig demanar-li mentre tastava el cafè -No vull ser pesada, però és molt important perquè m’ajudaria a esbrinar el que li va passar a la meva padrina.

-Sí que la tenc, sí -va contestar-me na Maria uns segons i dos glops després.

-Llavors, on és? -vaig dir en veure que la dona no s'immutava.

-Aquí mateix -contestà na Maria després de treure-la d'un calaix.

Després de tant de temps, tenia la tetera a les meves mans. No sabia si estava preparada pel que trobaria a dins però, després d’una llarga i profunda respiració, la vaig obrir. Em vaig quedar immòbil. Ràbia, impotència, una mica de tristor, incredulitat… Moltíssims de sentiments s'estaven apoderant de mi de cop. Dins la tetera no hi havia absolutament res. Vaig pensar que segurament na Maria havia agafat el que s'amagava dintre, ja que la tetera ara era seva. Vaig demanar-li-ho i em va dir que sí, que, efectivament, després de comprar-la es va adonar que hi havia una cosa a dintre però em va dir que no me la pensava donar.

-No és no. Si tan important era el que portava la maleïda tetera, no me l’haguessis venuda. Quan compres una cosa, passa a ser teva. Com que ara és meva, jo me la quedaré i el que hi havia a dintre també.

-Maria, et donaré el que vulguis però digue’m què hi havia dins la tetera, per favor t’ho demano -vaig pregar-li desesperadament, preocupada perquè pensava que ja mai més no tindria la possibilitat de resoldre el misteri de la mort de la meva padrina.

-No t’ho penso dir. Si de veres la necessites, l’haguessis revisada i hauries sabut que no estava pas buida quan me la vas vendre fa dues setmanes.

Vaig quedar bocabadada. Després de tant de temps intentant recuperar la maleïda tetera i en aquell moment na Maria, qui havia canviat la seva actitud cap a mi dràsticament, ni tan sols em volia dir el que guardava. Jo respectava que no me la volgués tornar perquè sabia que l’havia venuda i legalment ara era seva i li pertanyia. Però jo no la volia, només volia saber el que hi havia dedins i aquesta dona m’ho estava amagant. Què punyetes hi havia dins la maleïda tetera? No m’ho podia ni imaginar. Hauria de ser alguna cosa molt valuosa. Per aquesta raó no me la volia mostrar ni m’ho volia contar?

-Maria per favor, què hi havia dins la tetera? -vaig dir tremolosament i alçant un poc la meva veu.

-Que no t’ho penso dir! -va cridar na Maria mentre pegava una potada en terra.

En aquell moment li va caure una pedra preciosa de la butxaca. Es va tirar a terra a agafar-la i la va guardar a la butxaca de nou molt ràpidament. Per la seva estranya reacció vaig comprendre que no devia ser una simple pedra així que quan vam estar més calmades, li vaig demanar què li havia caigut de la butxaca, sense donar-li gaire importància.

-Vols saber què és això? -va dir mentre treia la pedra de la butxaca.

Vaig acostar-me a mirar-la de prop. Era una pedra preciosa, la mateixa que la del collar que duia la meva padrina. Ella m’havia xerrat molt d’aquestes pedres quan jo era petita. Em va contar que es deien Alexandrites i que canviaven de color. També em va dir que eren màgiques i que amb elles podies viatjar a altres móns, però això òbviament mai no m'ho vaig creure. Em pensava que tan sols era una llegenda que ella em contava per fer-me creure que a vegades els petits objectes tenen més poder i valor que els grans.

-Doncs això és el que hi havia dins la tetera, i com que estic farta que m’ho demanis, aquí tens la punyetera pedra. Això sí, fuig de ca meva ara mateix! -va dir na Maria mentre em llençava la pedra a l’aire.

En aquell moment es va obrir una espècie de forat al terra que em va xuclar i es va tancar.

Em trobava estirada damunt arena humida i podia sentir el renou de les ones de la mar. La sorpresa me la vaig endur quan vaig obrir els ulls i vaig veure el cel d’un color taronja intens. No sabia on em trobava però després de recordar que havia caigut per un forat, vaig comprendre que les històries que em contava la meva padrina sobre les pedres Alexandrites no eren cap llegenda.

On m'havia enviat la pedra? Era aquesta la resposta al misteri de la meva padrina? No sabia si estava preparada pel que m’esperava però amb coratge vaig començar a caminar sense rumb fix.
Capítol 3 Creure per veure
La brisa m’acaronava la pell, era càlida i transmetia calma. El terra era ara de color rosa i la mar havia quedat en un segon pla, allunyada dels cactus que tenia ara al costat. Sense dubte aquell lloc era paradisíac, un destí màgic que hagués anat a visitar si existís de veritat. Perquè aquell lloc...no era real. Resultava impossible que fos real. On em trobava? Què era tot allò? Aquest estrany lloc m’ajudaria realment a resoldre la causa de la mort de la meva padrina? Estava sola? Hi havia menjar? En sortiria mai? Per molt que m’agradés aquell lloc, tenia molta por. Em sentia completament sola i totalment perduda.

Després de caminar durant hores i hores, vaig trobar-me amb un obstacle al meu camí. Tenia moltíssima fam i no trobava absolutament res per alimentar-me. Amb tants d’arbres que hi havia i cap no tenia fruits? Mentre observava el meu voltant vaig veure una cabaneta de fusta que estava bastant enfora i això em va omplir d’esperança. Però just en aquell moment vaig sentir un renou darrere meu que no sabria descriure i em vaig girar de cop.

El primer que vaig veure va ser alguna cosa que brillava i vaig decidir acostar-m’hi sense donar importància a la cabaneta que havia vist abans. Uns segons després em trobava davant d’un…fruit! Era com si algú m’hagués llegit el pensament. Me'l vaig menjar sense pensar-m’ho dues vegades. Era taronja, tenia la mida d’un mango i era tan àcid com una llimona però alhora tan dolç com una maduixa. Després de menjar-lo vaig sentir-me carregada de nou, amb energia suficient per seguir explorant aquell estrany món. Encara que aquell sentiment energètic va durar molt poc, tan sols uns minuts. De sobte vaig començar a sentir-me marejada, dèbil, sense forces per fer res i vaig començar a veure-ho tot borrós. En aquell moment vaig decidir tombar-me i tancar els ulls per veure si millorava el meu estat.

Una estona després, ja em sentia molt millor i vaig decidir obrir els ulls. Em vaig estranyar molt perquè el primer que vaig veure va ser un sostre de fusta obscura. Per aquesta raó vaig suposar que ja no em trobava a l’aire lliure, però no tenia ni idea ni de com ni quan havia pogut arribar allà. Em vaig aixecar per examinar millor aquell lloc. Estava completament buit, l’únic que podia veure eren quatre parets i un sostre que em separaven de l’exterior. Em sentia una empresonada, com si allò fos una mena de presó o de gàbia. L’única cosa que podia fer era intentar trobar una manera de sortir d’allà i per fer-ho. El primer que em va venir al cap van ser totes aquelles pel·lícules de fantasia que havia vist quan era petita al gran televisor de casa. En aquelles pel·lícules, per escapar, els protagonistes sovint trobaven un passadís secret a la paret o alguna clau amagada davall alguna junta del terra. Això em va fer molta gràcia, ara sentia com si jo fos un personatge real a un món de fantasia.

Deixant a un costat els meus pensaments, vaig decidir començar a cercar alguna cosa que m’ajudés a sortir d’allà. M’intentava fixar en tot però no trobava res. Vaig començar a pensar que sortir d'allà seria impossible. No hi havia ni portes ni finestres i no trobava res per fer un forat a la paret. Si hi havia alguna sortida, estava clar que no es veia a primera vista. Però, després d’una estona fent voltes per la cabanya, vaig relliscar amb una fusta del terra que estava més aixecada que les altres. La vaig alçar i a dins, vaig trobar un botó vermell. Sense pensar dues vegades que podria passar, el vaig espitjar. Una paret molt gruixuda de vidre transparent va aparèixer allà enmig, com per art de màgia. La sorpresa me la vaig endur quan a l’altre costat d’aquesta, vaig veure la meva padrina.

Em vaig quedar immòbil. Feia tant de temps que pensava que era morta... i ara la tenia davant meu. Ella, estava asseguda a terra amb una expressió de tristor a la cara. Era real o era algun tipus de miratge? L'esperança només em deixava pensar que era real. Vaig començar a pegar cops a la paret mentre les llàgrimes em queien per les galtes i no vaig aturar de cridar per captar la seva atenció. Però era inútil, no servia de res. Era com si ella no em sentís ni tampoc em pogués veure. Què fèiem les dues allà dintre? No tenia ni idea de com sortiria d’allà ni de com ho aconseguiria fer amb la meva padrina.

Desesperada, vaig començar a donar voltes i vaig relliscar una altra vegada amb el terra. Sí, vaig caure dues vegades en el mateix error però això va fer que em tornés a fixar en aquell botó que m’havia ajudat abans i vaig decidir tornar-lo a mirar. Ara, devora del botó, hi havia un paperet que vaig agafar amb les mans tremoloses. Aquest posava: “Significat de les pedres Alexandrites.” Què volia dir allò? Vaig recordar quan la meva padrina em xerrava d’elles i també que ella en tenia una al seu collar. Vaig córrer cap a la paret de vidre i vaig veure que, efectivament, la meva padrina duia el collar. Però no sabia com ens ajudaria a sortir d’aquella gàbia de fusta a la meva padrina i a mi, el que deia aquell paper.

Significat de les Alexandrites? Vaig començar a rumiar quina podria ser la resposta. Sabia que les Alexandrites eren pedres màgiques que canviaven de color segons la llum i amb elles podies viatjar a altres mons. Una d’elles m’havia portat fins allà. Això era el que feia una pedra Alexandrita, però del significat no en tenia ni idea…

Havia perdut la noció del temps. L’única cosa en què pensava era el que podria significar una pedra Alexandrita. Desesperada, vaig seure davant la gruixuda i maleïda paret de vidre. Mirant la meva padrina vaig pensar que per a mi aquestes pedretes simbolitzaven que de veres la màgia existia, simbolitzaven esperança. Totes les històries que em contava la meva padrina, i que mai vaig creure, eren reals. Que les coses petites a vegades són més poderoses que les grans. Jo sempre havia necessitat veure per creure però en aquestes altures jo ja no ho necessitava. Em vaig aixecar i en veu alta vaig dir: no necessit veure per creure sinó creure per veure. En aquell moment, la paret de vidre va desaparèixer. Res em separava ara de la meva padrina i les quatre parets i el sostre de fusta van desaparèixer també.

Quan la meva padrina em va veure em va fer una abraçada forta i jo vaig començar a fer-li petons i moltes preguntes però em va dir que ja m’ho explicaria tot en un altre moment, que aleshores havíem de sortir d’aquell món màgic i tornar a casa.

-Veus aquell arbre? Doncs ara hem de córrer cap allà -va dir la meva padrina mentre senyalava un arbre que em resultava familiar.

Per què havíem de córrer? Qui o què havia estat el causant de tot allò? No entenia res. Per què la meva padrina era viva?

Uns segons després quan ja estàvem a davant del gran arbre, em va donar la pedra del seu collar, em va dir que pensés on volia anar (que òbviament era al meu món) i que la llancés a l’aire. Vaig mirar aquell lloc una darrera vegada i un poc nerviosa, pel fet que la darrera vegada que vaig veure un portal em va transportar a aquest estrany món, la vaig llançar amb els ulls tancats. Es va fer un forat a l’arbre i ens va xuclar.

Quan vaig obrir els ulls, em trobava al jardí de na Maria. Ara ja sabia de què em sonava l’arbre. Era idèntic al del seu jardí, com si aquell arbre fos el que unia els dos móns. Em vaig espantar i preocupar molt quan no vaig veure a la meva padrina.

No podia respirar. No em quedava aire. Els pulmons no em funcionaven. Els meus ulls es varen obrir i vaig recuperar l'alè amb una profunda respiració. Em trobava estesa al llit, suant. Vaig arribar a la conclusió que m'acabava de despertar. El cor m'anava a mil per hora, vaig incorporar-me i vaig vestir-me per sortir corrents fins a la tenda d’antiguitats. La tetera estava al seu lloc i tremolosament vaig apropar-me per obrir-la. Però, de sobte, un home d'uns trenta anys va entrar. Vaig saludar-lo, portava un maletí de color negre.

-Bon dia, no venc a comprar res, però sí a fer-vos una oferta -vaig escoltar amb curiositat.

-Li interessaria vendre a la tenda aquestes pedres?- Va obrir el maletí, i vaig veure desenes de pedres Alexandrites.

Abans que pogués continuar vaig obrir la tetera. No hi havia res.

-No -vaig dir en sec.

No, l'única pedra Alexandrita que volia recordar era la del collar de la meva padrina. I bé… després d'aquell... somni, m'havia quedat clar que no en volia saber res d'aquestes pedres. L'home va marxar decebut i vaig cridar a la meva padrina. Vam parlar per telèfon durant un parell d'hores seguides. Mai no sabré quan serà la darrera vegada que la veuré i en aquest moment, no puc estar més agraïda de tenir-la encara present a la meva vida.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]