Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Mallorca-eterna
Col·legi Sant Antoni Abat - Son Ferriol. Son Ferriol
Inici: La Bruixa
Psicologia per papallones
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 Limitació d'una porta carmesí
  Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s'hauria convertit. A què s'hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s'hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s'entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l'aiguamoll. Tenia el clatell cobert d'una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s'endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

  Al costat de la nena, la mare. Una dona ben madura d'uns 40, potser 50, anys, amb els cabells rossos i les típiques canes d'una dona major. Poc es semblava a la filla, excepte pels cabells i pel gran nas d'àguila. Tot l'aspecte físic l'hauria heretat del pare, el doctor Macquoid.

  Tot això era el que deia una simple fotografia emmarcada en argent damunt la tauleta de nit. I seria l'única en aquella casa, que més semblava una habitació, encara que prou gran, on només hi havia dues portes: la principal, que donava pas directe al carrer, i una altra pel bany. No tenia ni televisió ni cap dispositiu electrònic, només una gelera i uns fogons. Ni tan sols rentadora o rentaplats! També hi havia un sofà i una butaca, una tauleta, lògicament un llit i una tauleta de nit tot en la mateixa habitació, un llum prou pobre que quasi no il·luminava i, penjat a la paret, el títol de psicologia. De nit, com que no hi havia finestres, sovint havia de prendre algunes espelmes per no ensopegar amb el parquet, tan deteriorat que s'escoltava a la perfecció fins a les trepitjades de les paneroles.

  Patia el doctor d'agorafòbia, així que sempre havia de menester un secretari per planejar les seves cites, anar a fer la compra, dur la roba a la bugaderia... Sovint quan algú començava a treballar, deixava la feina en menys d'una setmana. Això durant anys fins que algú va respondre l'article que el doctor havia penjat en el diari. N'Aina era una jove, d'uns 23 anys, amb els cabells obscurs i arrissats, ulls grans i blaus i de nas i boca menuda. Només tenia l'ESO i la seva experiència era de cuidadora de nens, però tampoc exigia gens el doctor, per la qual cosa va començar a treballar en un no res.

  Les obligacions de n’Aina eren molt simples, això no obstant, tenia també algunes prohibicions: hauria de romandre durant totes les sessions i mai participar-hi; anar-se'n sempre a les 10 de la nit i tornar a les 7 de la matinada; mai podria dormir allà i, de cap manera, hauria d'obrir la caixa vermella vellutada que hi havia damunt la taula. Li va dir que era el darrer regal de la seva filla abans que fos assassinada, i que el seu interior contenia un somni massa real per aquest món, i que si qualque individu l'obria, mai res tornaria a la normalitat.

  Sorpresa, encara que també intrigada, va acceptar sens dubte. La primera sessió a la qual va assistir va ser la del senyor Bruguera, un home amb esquizofrènia des de feia uns mesos i que cada dilluns havia de venir per tractar-la.

-Avui sortirem de la rutina -va dir el doctor- Veus la senyoreta Aina allà darrere, oi?

-És clar -va respondre el senyor Bruguera amb molta seguretat.- Per què hi és?

-No ho sé, digues-m'ho tu. Jo no veig cap altra persona més que tu i en Jaume, al teu costat.

 En aquell moment el senyor es va girar espantat per descobrir que no hi havia ningú. Mentrestant, n’Aina s'aguantava la rialla el millor que podia. Encara així, estava intrigada per aquesta estranya teràpia.

-Avui dia t'has de refiar tant dels altres com de la teva vista, és a dir, gens ni mica. -va dir el doctor amb intenció sarcàstica- Ara bé et podria dir que sí, que la senyoreta és real, però encara així t'hauries de plantejar si tan sols jo sóc real. I això és el que hem d'aconseguir per poder curar-te: reconèixer allò que és de veritat i allò que no. I com creus que s'aconsegueix això?

-Potser aplicant la resta de sentits. Si cap d'ells falla, lògicament vol dir que només són al·lucinacions, oi?

-Llavors vols donar una llepada a tothom que et trobis al carrer? Et recomano millor aplicar la lògica. Prova de plantejar-te: "fins a quin punt té sentit que això o allò altre es trobi aquí o allà?". En donar una resposta, podràs confirmar allò que és real. Amb aquest raonament, és la senyoreta real?

-A veure, amb la imatge que tens a la tauleta, potser sigui la teva filla que ve de vacances, o bé una pretendenta teva molt més jove que tu, o fins i tot una senyoreta normal que has segrestada. -va dir entre rialles- Capaç ho ets.

  Sense donar una resposta, el doctor va continuar amb la teràpia com de costum. Mentrestant, n'Aina es va adonar que potser de la resta de secretaris que havia tingut, ella era l'única que hauria de romandre durant les teràpies. Durant totes les teràpies, indiferentment del problema del pacient, acostumava el doctor a mostrar als pacients un paper en blanc amb una mateixa taca de tinta negra. Tots els pacients donaven descripcions molt curioses i molt diferents, que després el doctor apuntava en un llibre. En cada sessió sempre els donava la mateixa imatge, i seria l'onzena vegada que el senyor Bruguera la descrivia. Al principi la descrivia com una papallona prou gran amb cercles a les ales, cosa que s'havia transformat en una ratapinyada i, darrerament, en una aranya o una taràntula. Per aquest motiu, segons les anotacions que feia el doctor, presentava cert grau d'inseguretat i timidesa a l'hora de conèixer gent nova. Això podria haver-lo fet desembocar en una persona introvertida, i fins i tot en un aïllament social que podria ser l'arreu de la seva malaltia. Per això recomanava sessions de teràpia amb molta gent, o bé iniciar-se en un campament per poder conèixer gent nova que podria allunyar les seves al·lucinacions oculars i auditives. Però encara necessitava més proves.

  En anar-se'n el senyor Bruguera, va demanar el doctor a n'Aina com justificaria l'existència d'aquell senyor.

-Crec que ni faria l'esforç de provar la seva existència. -va dir n'Aina amb to narcisista- No hi ha cap seguretat que allò que ens envolta és real o no, principalment perquè el nostre concepte de realitat només engloba allò que el nostre cervell considera lògic. És per això que jo només estic segura d'una cosa: jo sóc real, i la meva ment, també.

  El doctor Macquoid va començar a riure. Mai havia escoltat un raonament tan encertat i, al mateix temps, tan errat.

-Llavors, és l'interior d'aqueixa caixa real? -va dir

-Cap necessitat té de ser-ho. Però només sóc una secretària, doncs què sabré jo?

  Eren per discussions com aquestes que sovint els altres empleats deixaven aquesta feina. Potser fins i tot el doctor hauria tornat qualque persona boja i tot. Encara així, quedaven encara sis dies per saber si n'Aina podria o no amb el lloc de treball.


 

Capítol 2 Verins que curen tot mal
  “Ja no ho puc contenir més! Ho sento, doctor; però aquest patiment és insofrible.  Ja ha arribat la meva hora. Totes les persones neixen lliures, però no poden triar lliurement el seu destí. Jo ho faré. En uns minuts, tot per a mi serà un breu acudit, el qual afortunadament no hauré de recordar, ni sentir, ni pensar. El seu és un treball formidable, doctor. Encara així, prefereixo desaparèixer al meu estil, i no per aquesta aberració amb potes que creix al meu ventre. Ell tampoc es mereix una tortura de magnitud tal com suposa aquesta cruel i mesquina vida. Visqui el millor possible, que en un no res hi serem plegats”.

  Aquesta nota la treia n’Aina en arribar a casa del doctor. Estava espantada pel seu contingut, i no va tardar gaire a dir-li:

- Pensà que eres el millor psicòleg de la ciutat. No obstant això, no ha pogut fer res davant la mort d’aquesta al·lota i el seu infant.

-Basta- va interrompre- El meu treball consisteix a tractar problemes psicològics greus, i facilitar la intrusió dels meus pacients dins la societat. I el cas de la senyora Oliver no era gens diferent. Un plujós dia de setembre, va tenir una forta discussió amb la seva parella perquè havia arribat borratxo a casa. Ell, fora de seny, li va propinar una pallissa, la va violar i la va mantenir captiva durant mesos fins que el seu pare va cridar a la policia perquè feia temps que no sabia res de la seva filla. Poc va tardar la parella a adonar-se, i va anar corrent a la casa dels pares d’ella (que vivien a uns dos carrers de distància). Va irrompre a ca seva i els va assassinar a sang freda. Després ell es va enfrontar a la policia, i es van veure obligats a disparar. Ella va perdre el treball; els pares; la parella; va quedar embarassada i va tenir un trauma fins al final de la seva vida, fa ja unes hores. Li van recomanar sessions de teràpia amb mi tots els dimarts. No podia afrontar la idea de tenir un fill amb només devuit anys, i tampoc podria tenir cura d’ell ni d’ella mateixa. Ha pres una sàvia decisió, crec jo. Segons m’han dit, va prendre una quantitat de cianur capaç de tombar tres elefants en pocs segons.

- Com saps com ha mort?

-M’ho va dir un oficial de policia per telèfon. Ja no tenia família ni amics, així que jo era el seu conegut més proper.

-I no podia abortar?

-Duia ja dos mesos d’embaràs. A més, de fer-ho, hagués tingut al cap la mort de l’infant per sempre i no tendria ja cap raó per viure.

 Després d’aquestes paraules, va ensenyar a n’Aina les diferents descripcions que havia fet la senyoreta Oliver sobre les pintures. Sovint associava les taques de tinta a diferents famosos, com ara actors o cantants moderns. Això podria ser perquè durant el seu captiveri, només podia veure la televisió. No donava descripcions gaire detallades, només esmentava el nom de la persona, i tal vegada deia quin ofici tenia o per què és conegut.

MacQuoid, a més, li va explicar que no era la primera vegada que li passava una situació semblant amb els seus pacients, així que ja estava avesat. Posteriorment, va demanar a n’Aina que li cerqués un altre pacient per ocupar aquell dia de la setmana. Pel doctor, era fonamental no tenir dies lliures més que els diumenges, però no era únicament per la falta de diners (ell era capaç de viure amb el mínim). N’Aina va penjar l’anunci, i el doctor li va atorgar el dia lliure.

  Seria dimecres pel matí, quan n’Aina, en entrar a casa del doctor, se’l va trobar amb una parella. La seva jornada laboral començava a les 7, per tant era una mica estrany que algú hagués demanat cita per tan prest.

 Aquesta parella eren, sens dubte, Natàlia i Joan Gelcem, un conegut matrimoni de models que recentment havien tingut alguns “problemes” en la seva relació. Van sorgir alguns rumors d’infidelitat en els programes de xafarderia, i, por si fos poc, acusen a Joan de planejar fugir-se amb una actriu, el nom de la qual ni tan sols record.

-Em parles a mi de bellesa? Tu, que sembles un mico caputxí amb bótox? He vist orangutans molt més guapos que el que tu seràs mai- va dir Natàlia.

-Mira qui parla! Aquella que mesura més de cintura que no pas d’alçada. I si hem de parlar d’operacions, van introduir tot el quiròfan al teu pit, perquè semblen més pilotes de platja.

-Si et deixés ara mateix, tendria una gran cua de pretendents a la porta. I tu, que no has trepitjat un gimnàs en la teva vida, creus que n’aconseguiries alguna com jo?

-Et record que si haguéssim de viure amb el diners que portes a casa, viuríem davall un pont amb més deutes que sabates tens en el teu armari.

 Davant aquesta situació, el doctor es va veure obligat a aturar-los. Semblaven sempre nins petits amb disputes sobre fama, bellesa i diners, hipòcrites fins la medul·la, que només saben treure els defectes dels altres i mirar-los per damunt de l’espatlla. Encara així, tenien molts més seguidors que cap altre model enllà. Sembla que tots aquests fans només cerquen una figura a la qual poder imitar i afalagar. Aquell matrimoni, com molts altres, es va forjar més per la necessitat que per l’amor. La part més increïble era que duien prop de tres anys casats! Aquestes discussions les van tenir fins el dia de la boda, i sembla que és el que els manté junts.

També havia provat el doctor     que fessin descripcions dels papers amb taques, però ràpidament es va adonar que no va ser una bona idea, encara que donaven respostes molt semblants. No obstant això, només descrivien imatges eròtiques, demostrant a més els seus pocs coneixements sobre anatomia humana.

  Quan n’Aina va entrar, era prop el final de la sessió ja que havien d’estar prest a un programa de cercar l’amor (com si fossin els millors consellers).

-Per finalitzar la sessió d’avui, farem un petit exercici de confiança- va suggerir el doctor- Vull que cadascun agafi un objecte delicat, car i important seu, viatgi a un extrem de l’habitació i el llenci cap al’altre, que l’hauria d’agafar.

  Ella, per la seva banda, va agafar el seu telèfon mòbil. Era un dispositiu d’última generació que encara no havia sortit al mercat, i ella ho tenia per fer propaganda. Era tan fi com un full de paper i tan fràgil com una ola davant una ferma pedra. Ell, contràriament i després de molta meditació, va agafar la seva aliança. Era una peça del més pur diamant, amb alguns matisos d’or i argent formant figures abstractes, i un gran safir del més blau que hi ha.

Abans del llançament, es van mirar fixament als ulls. Eren mirades angoixades. Mirades preocupades. Mirades desconfiades. Passaven els segons, després els minuts, i cap d’ells cedia. Ja fart, en Joan va llançar l’anell al parquet, el va trepitjar i se’n va anar. Ella, entre llàgrimes de cocodril, el seguí.

-I altres dos “clients” que fugen- va dir n’Aina amb un to sarcàstic i burlesc.

-No hi havia res a fer. El materialisme humà supera amb escreix la unió del matrimoni. Tard o d’hora, s’haurien separat. Hi ha poques coses eternes, i te’n puc assegurar per experiència que, dissortadament, l’amor no és una d’elles. Has estat mai enamorada?

-Per la meva sort, no. Ni vull estar-ho. Allò que nosaltres deim “amor” no és més que una determinada segregació d’hormones, que generen una sensació similar a la que provoquen algunes drogues, però que acaba desapareixent amb el pas del temps, deixant així un buit que l’altre persona mai podrà omplir.

 Deixava pas el Sol a la lluna, i encara que no ho podien veure, podien escoltar com esclataven les gotes d’aigua en els buits carrers, mentre vents huracanats tombaven arbres i palmeres. Qualque tro, a més, es podia distingir entre tot aquell soroll. Passava el temps, i la situació només anava a pitjor.

-Puc romandre aquí encara que només sigui avui? Ja no passen més autobusos i amb aquesta tormenta no puc anar a peu a casa.

-No, no pots. Poques condicions hi ha en el teu ofici, i saps o hauries de saber que mai et podràs quedar aquí després de la teva jornada laboral, i menys encara a dormir.

-Puc dormir en el sòl sense cap problema, però no puc tornar a ca meva amb aquestes circumstàncies.

-Crec que no és tan difícil d’entendre. No vull que ningú torni a dormir a la meva llar mai!- va dir cridant amb una actitud prou intimidant- Mira...Si vols et puc pagar un taxi per tornar a ca teva, oi?

-D’acord- va respondre una mica espantada.

  Mentre era al taxi, n’Aina no podia deixar de qüestionar-se coses sobre el doctor: per què havia de romandre allà ella durant les sessions? Què els va succeir a seva la filla i a la seva muller? Què hi havia dins la caixa vermella i vellutada? Per què ella no podia dormir la seva llar? I, probablement la més curiosa, per què un psicòleg de tant renom viu en un piset tan humil, i, fins i tot, desagradable? Havia estat cercant resposta en aquestes preguntes des del mateix dilluns que va començar a treballar. O això suposava el doctor.


 

Capítol 3 Despatxos de fantasia i felicitat
Com no passa any sense tardor, no hi havia nit en què el doctor pogués reposar en pau. Els malsons el torturaven, fins i tot quan no hi estava dormint. No podia esborrar aquelles imatges tan esgarrifoses dels seus ulls. Estava condemnat a viure una vegada i una altra l'assassinat de la seva filla. No hi havia nit en què no cridés com un animal, per no poder oblidar aquella escena. Despertava sovint amb una paràlisi del somni, i fins i tot despert, podia visualitzar la seva filla estesa al sòl. "Si tan sols hagués pogut protegir-la en aquell moment..." era un pensament molt recurrent quan això ocorria, seguit d'una sèrie de plors i lamentacions que són millor oblidar. Potser era ell qui havia de menester un psicòleg, però un de veritat.



Ben arribat el dijous, no hi havia rastre del cicló. Semblava un altre dia normal: com de costum cap transeünt ni cap cotxe s'acostava cap a l'edifici del vell mentre que els ocells no es dignaven a cantar en presència del doctor. Només hi havia un silenci absolut. Silenci únicament interromput per les gotes de pluja o l'entrada de n'Aina en escena. Com si el dia anterior res hagués passat, va començar amb el seu treball en l'acte, amb un somriure prou fingit però versemblant.



Va arribar el migdia, i cap pacient havia arribat encara. Aina, ja amb una mica de curiositat, preguntà al doctor:



-Què toca avui? Una síndrome de Capgras? Paramnèsia reduplicativa? Licantropia clínica?



El doctor va començar a riure, i poc després va respondre:



-Saps més de malalties psicològiques que el que sembles. Curiosament, no. Avui és una malaltia molt més coneguda, però molt més perillosa que qualsevol altra. El doctor Euler fou un important i brillant físic que, ja arribada una elevada edat, va ser-li diagnosticat Alzheimer. Oblida tot el que li passa poques hores després i no pot fer ja quasi res per si mateix. Molt probablement ha oblidat que havia de venir avui. Tal vegada hagi estat ingressat d'una vegada. En veritat, no m'importa res. Duia prop de dos anys amb aquesta malaltia i fins fa uns mesos cap infermer li havia recomanat anar a un psicòleg per intentar tractar aquesta malaltia. Poc es pot fer ja. Una llàstima perquè va fer importants aportacions al camp de la física, i pot ser també al camp de les matemàtiques. Tenia especial admiració pel científic aquell que va parlar alguna vegada sobre llamps i trens. Crec que fins i tot va ser guardonat amb alguna medalla. Coneixes el doctor Euler?



-No. Hi estic molt segura que no sóc l'única. Sembla que la humanitat només recorda els dolents, les guerres i els esports. Els herois són enterrats com a vàndals. Els cavallers, com els seus escuders. Però els reis, que més gana i set provoquen; entre sudaris d'or i plata i són recordats com déus. Qui recorda la mare del cadell amb el qual tantes bones estones hem estat?

Les descripcions que proposava el doctor Euler a les taques eren molt creatives i originals, malgrat la seva malaltia. Amb un llenguatge molt retòric, era capaç d'imaginar sempre animals molt complexos, i descrivia a la perfecció cada tret seu. Se li podia mostrar la mateixa taca dues vegades seguides, i encara així donaria dues descripcions completament diferents.



Res important va succeir aquella horabaixa. Era com si n'Aina i el doctor haguessin estat companys per anys, encara que només havien passat quatre dies. El temps és relatiu. Però la rutina no ho és, sembla com una sèrie de cadenes que t'empresonen, i com més lluites per alliberar-te, més n’apareixen i més arrelat t’hi trobes.



Divendres era el dia preferit pel doctor. Sempre acabava amb rialles quan el seu pacient se n'havia anat. Per qualque motiu, la seva malaltia li semblava ximpleria tal, que no podia evitar deixar anar alguna riallada durant la intervenció.



Quan va arribar n'Aina, li va contar el que succeïa amb aquest.



-Avui tinc cita amb el senyor Rivera. Aquest pacient pateix la síndrome de Cotard.



-No he escoltat mai aquesta síndrome. Un segon. És aquell en què l'individu diu moltes paraulotes quan està nerviós?



-No, aqueix és el de Tourette. El meu pacient, per altra banda, està completament convençut que està mort. Fins i tot al·lega sovint que jo sóc l'únic capaç de salvar-lo, com si fos el doctor Frankenstein.



Poques hores després va arribar el senyor Rivera, arrossegant una cama i amb el braç dret envoltat quasi per complet per paper higiènic. Mentre entrava, amb les vestidures molt esquinçades, feia uns sorolls molt cridaners, com si es cregués un zombi, o potser un espectre que intenta passar inadvertit.



-Doctor - va dir duent-se la mà a l'abdomen- la situació només empitjora. Sent els cucs al meu interior, menjant-se cada múscul, cada tendó, cada cartílag. Els sent darrere la meva retina! Puc notar com els meus òrgans comencen a degradar-se. M'arriba una olor putrefacte cada vegada que hi penso. Tinc fred, ja que la meva sang ja no corr com abans. Ja no dormo quasi. A més, he perdut completament la mobilitat en aquest braç. Ja no hi ha res a fer. Hauré d'acceptar el meu destí. Haig d'anar a l'infern pels meus pecats. Mai hauria d'haver robat aquell parell de mitjons. Sóc un monstre!



Quan va acabar el seu discurs, el doctor es va aixecar i va començar a fer-li pessigolles amb l'ajuda de n'Aina, per demostrar que sí que podia moure el braç. El senyor Rivera no se'n sabia avenir.



-Pel que veig, la síndrome t'ha afectat tant que fins i tot has desenvolupat un trastorn obsessivocompulsiu. Cap detrívor menja matèria d'organismes vius, pel que només són imaginacions teves. I el que sents als "òrgans" no és putrefacció, és fam! El fred també està justificat, no portes més que una camisa de màniga curta tot esquinçada en aquestes èpoques. Podria afegir, a més, que totes aquestes paranoies podrien ser causades i causant al mateix temps pel teu insomni, en un cercle viciós. Te'n puc recomanar uns sedants especialment bons que et permetran recobrar la teva rutina nocturna habitual.



Posteriorment, van seguir amb els procediments habituals en les seves cites. Quan se'n va anar, n'Aina va demanar:



-Fa mesos que ve i encara no ha solucionat aquest problema?



-El problema està més que solucionat. De fet, no crec que hagi existit en un principi. El senyor Rivera és una persona egocèntrica i arrogant. Les descripcions que feia de les taques ho demostraven innegablement: sempre es descrivia a si mateix d'una manera o una altra, fent una cosa o fent altra, morint d'una cosa o d'una altra. Sembla que l'únic que vol és cridar l'atenció. Els pacients autèntics de la síndrome de Cotard són centenars de vegades més realistes que el cas del senyor Rivera. A més, duem tenint aquesta mateixa conversa cada setmana, i encara no ha demanat els sedants que el vaig recomanar. Ho sé perquè me'ls vaig inventar.



Per com ho deia, hauria de ser una actitud molt comuna en els pacients del doctor, o això era el que pensava n'Aina. El doctor, per altra banda, estava interessat en l'actitud de n'Aina. Cap altre empleat va mostrar mai el mateix interès per les cites que tenia el doctor amb els seus pacients. N'Aina sempre volia saber què és el que succeïa als caps dels malalts, i les diferents solucions que intentava donar el doctor al problema, així com l'opinió que donava posteriorment o els diagnòstics que era capaç de realitzar amb només meres descripcions de taques de tinta a un paper blanc. De fet, encara que només feia cinc dies que estava amb ella, a ell li semblava que duien una eternitat, pel que no era capaç de recordar cap altre treballador que vingués abans d'ella.



L'alba prenia forma per advertir que ja era dissabte, i que poc faltava per acabar la setmana. Però qui recorda el que passa els dissabtes? Un dia més en què hi havia gent que treballava i altra que no, cosa que donava pas a l'enveja, peresa i a l'avorriment. És com un dia per completar, que hi és sense tenir cap necessitat de ser-hi.



En veritat, no record gaire del que va succeir dissabte, però no hauria de ser res especialment important, perquè els documents tampoc tenen molt a dir. Si la meva memòria no falla, i no sol passar, el pacient que venia rebia el nom d'Isidre, pot ser Isaac, o tal vegada era una dona i tot! Crec, a més, que el doctor trobava les cites amb aquest pacient molt incòmodes i imprudents. El que sí que record amb certesa és que el pacient patia d'una addicció a tenir relacions sexuals, sense importar quan, on o amb qui. Va gastar pràcticament tots els seus estalvis en això, va perdre el seu treball... La mateixa història que sempre. No era un tema d'especial importància pel doctor, però alguna cosa havia de fer els dissabtes. Tampoc li feia gaire cas. El pacient era molt xerrador, i el doctor només assentia. Tan avorrides i insignificants les trobava, que no apuntava absolutament res quan li mostrava les taques.



Potser l'única cosa important que va passar aquell incessant dissabte van ser algunes paraules que va dedicar n'Aina al professor, que el varen donar molt què pensar:



-Aquesta darrera sessió, doctor, m'ha fet vergonya. Com pot ser que tractis d'aquesta manera a un dels teus pacients? Sembla que a les universitats ja regalen els títols perquè això no és propi de cap doctor, i menys d'un que es suposa que té fama mundial. Aquest pacient era potser l'únic que patia un problema seriós, i també l'únic que veritablement havia de venir aquí. Fixa't:

El senyor Bruguera, un esquizofrènic;

la senyoreta Oliver, víctima d'un segrest;

el matrimoni Gelcem, amb problemes conjugals;

el doctor Euler, un pobre ancià que no és capaç de fer res per si mateix;

i el senyor Rivera, amb una síndrome de Cotard.

I aquest tal... Isidre? Com sigui. No s'ho mereixia.

Potser no sé gaire sobre aquest món, però com m'anomèn Aina, puc dir que cap persona mereix ser oblidada.



Durant la nit, el doctor va reflexionar molt. Però possiblement li va donar un enfocament diferent del que desitjava Aina. Començava a pensar més en la seva filla. Així que va prendre una espelma, va agafar la caixa vellutada i vermella i la va obrir. Pensava que d'alguna manera podria dur a la seva filla a prop si obria el seu darrer regal. I dins d'aquesta, com havia predit en un principi, romania un somni massa real per aquest món. O tal vegada per sorpresa del doctor era a l'inrevés. Una cosa que canviaria la seva existència en aquells moments.



Dins de la caixa, encaixat en coixinets de cotó i plomes, i hi havia un petit penjant bastant curiós. Era principalment de bronze, amb una petita esmaragda a l'esfera que es trobava al final, i que lògicament es podia obrir. S'ho va plantejar una bona estona, però finalment ho va obrir. A una meitat de l'esfera hi havia una foto, la mateixa que tenia a la tauleta de nit, i la mateixa que li va fer esclatar una llagrimeta o dues. A l'altra banda hi havia un mirall trencat per la meitat i molt embrutat, però encara així tenia reflexe. El doctor va notar alguna cosa estranya en aquell mirall.



Quan va voler mirar l'habitació, tot havia canviat. De cop i volta, ja era de dia. Una sensació inusual va recórrer el cos del doctor quan va veure que l'habitació en què es trobava, encara que era aparentment la mateixa, havia canviat. El poc mobiliari que tenia havia desaparegut, duia una camisa de força i la porta, en lloc de ser de fusta era de coure oxidat, tancada hermèticament per fora Ni tan sols duia una espelma a la mà, i, per quan es va voler adonar, tampoc la caixa ni el penjant.



Uns minuts després, va entrar a l'habitació una dona amb els cabells obscurs i arrissats, ulls grans i blaus i boca i nas menuts; pel que el doctor va sospitar que era n'Aina. Però duia ulleres, una bata de laboratori, una pistola i un micròfon diminut aferrat al maluc.



-A-Aina... On som? Què ha passat? Per què vens així?-va demanar el doctor desorientat i confós.



-A totes les unitats, el subjecte 4802-c ha "despertat"!- va cridar pel micròfon, i de seguida es va referir al doctor- De veritat no recordes res? No arribes a imaginar on ets? Sí que ets un subjecte digne d'estudi. Permet-me situar-te. Et trobes probablement al centre psiquiàtric més important del món, on només hi van els individus amb problemes psicològics poc freqüents.



-Què? I per què se suposa que som aquí?



- Quina llàstima que la teva amnèsia no et pugui salvar del teu destí. Fa ja uns set anys, estaves dinant amb la teva família. La teva muller acostumava a cridar, castigar i, posteriorment, apallissar la teva filla dia sí dia també. Tu, per altra banda, eres un pare tranquil i atent, que ja estava fart del maltracte de la teva muller. I com sabies que la justícia només ho empitjoraria, vas decidir solucionar-ho per tu mateix. Vas enverinar abans la beguda de la teva filla perquè no patís, la vas dur al llit el més aviat possible i vas assassinar a sang freda la teva muller lentament i dolorosament. Finalment, vas escriure una nota explicant-ho tot, la vares ficar dins la butxaca i vas anar corrent fins a la comissaria de policia per desmaiar-te en arribar. El dia del judici, no eres capaç de fer res, ni de moure’t, xerrar... Però igualment et van condemnar a mort pel doble homicidi en tercer grau. Però vam poder acordar amb el jutge no eliminar-te fins que haguessis recobrat la memòria, i així poder estudiar el teu cas.



Prest vas començar a actuar amb una actitud estranya, boja, creient-te psicòleg agorafòbic, quan simplement l'habitació estava tancada hermèticament. Cada any que passava, atenies a un nou pacient imaginari amb ximpleries inimaginables per a qualsevol doctor. Jo, com a directora del projecte, m'he vaig oferir com a cuidadora, secretària segons tu, encara que tampoc vaig xerrar mai. Potser et vas imaginar qualque conversa amb mi i tot.



-I ara què?



En dir això, van aparèixer quatre guàrdies armats, que van immobilitzar al doctor. Però abans que se l’enduguessis cap al seu destí final, n'Aina va interrompre, va agafar unes taques de tinta com les del somni del doctor i va dir:



-Abans d'anar-te'n, digues-me, què veus?



-Papallones, Aina. Papallones volant cap a un cel lliure. Papallones que en el seu moment foren erugues aferrades a la terra, i ara no s'han de preocupar més pels perills que allò suposa. Papallones a les quals no els importa el que pensin la resta d'animals, perquè saben que són belles. Només papallones.

 


 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0828
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  269 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  56 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  32 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  59 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  64 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]