Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
MAO
IES RAMÓN CID. Benicarló
Inici: La felicitat d’un pollastre a l’ast
Per totes elles
Inici:  La felicitat d’un pollastre a l’ast
Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.
Capítol 1 L'espelma que es consumia
En els temps que corrien les coses no eren gaire fàcils per a la classe obrera però amb unes hores extraoficials i un sou que no excedia per a grans luxes, pareixia que tiraríem cap avant. La Gina era la que es preocupava de les gestions i dels assumptes monetaris a mi, en canvi, tot allò de l’economia empresarial em pareixia una tasca restringida per als meus coneixements.

Era un espai fred però amb el temps havíem aconseguit atorgar-li un matís de calidesa amb la decoració i els colors excèntrics de les parets. No obstant això, amb les rajoles fredes del terra em resultava impossible ignorar l’aspecte inert d’aquesta, no gaire espaiosa, sala. Les butaques de cuir negres, que en un temps passat van ser tendència, ara eren quasi relíquies. Els utensilis de treball, llevat d’algun assecador i d’alguna planxa, havien estat els mateixos des de la inauguració. Tot estava vell i gastat però els escassos guanys de la perruqueria no ens donaven ni l’oportunitat de pensar a renovar-ho. Tot i això, la Gina i jo fèiem d’aquest local un punt de trobada per a les dones majors del poble. Aquí, es comentaven tots els xafardejos locals i naixien les hipòtesis més enrevessades gestades per les males llengües. No era gran cosa aquella perruqueria però era tot allò que teníem i l’havíem feta nostra. Un lloc de confidències i rialles que ens allunyaven, durant l’horari laboral, de les nostres preocupacions externes.

Alguns dies, com avui, no hi havia clientela i les hores pareixien eternes. Esporàdicament sonava alguna cançó a la ràdio que feia que em convertira en el o la cantant i, amb la granera com si fóra un micròfon, el temps passava durant uns minuts un poc més ràpid.

La Gina feia unes setmanes que estava una mica estranya. No seguia les meves bromes i ni tan sols comentàvem ja el programa que feien el dimecres a la nit. Sabia que la seva vida no era perfecta però en aquell espai que havíem creat, totes les coses negatives quedaven segregades. Potser era simplement una època. Això esperava.

- Fa molt de temps que no veig l’Isaac, com està? Deu estar altíssim ja.

El silenci era la cosa que més detestava en el món, necessitava trencar-lo d'alguna forma, tot i que fóra amb una pregunta sobre la situació del seu parentiu.

- Bé bé.

- I què, ja té alguna amigueta?

- No sé, no em conta res. Ja saps com són els adolescents. Difícils, molt difícils.

A cada dia que passava la Gina pareixia perdre vida. Estava acostumada a veure-la alegre, efusiva i inquieta i ara pareixia una simple espelma que es consumia amb el pas dels dies. Les seves faccions es mostraven cansades i inalterables a qualsevol mena d’estímul. Amb una tristor impenetrable, el record d’una Gina entusiasta es feia cada vegada més distant.

                                              

                                                           * * * *

Els dilluns la perruqueria romania tancada i era el dia que quedàvem a dos quarts d’onze per a fer el cafè al bar de la plaça. Amb llargues partides de guinyot, algunes de les quals acabaven amb morros, passàvem el matí fins a l’hora de dinar. S’havia convertit en un costum i ni quan els agents meteorològics eren adversos deixàvem d’anar. Era, per dir-ho així, una rutina sagrada.

Era molt estrany que no haguera arribat la Gina. Normalment, era sempre jo la que la feia esperar. Sense parar molta atenció, vaig entrar i vaig demanar els cafès descafeïnats de màquina amb tres sobres de sucre bru, dos per a ella i un per a mi. Vaig demanar la baralla de cartes i vaig seure a la taula del cantó.

Eren les onze i no havia aparegut. Ni una trucada. El seu cafè descansava gelat sobre la taula i vaig decidir trucar-li per si alguna cosa greu succeïa. Tota l’estona sonava aquella veu robòtica que comunicava la indisponibilitat de l’usuari. Estava a punt d’aixecar-me i pagar amb el fi d’anar a sa casa quan de sobte vaig sentir la seva veu.

-Tània, ja estic aquí. Sento el retard.

Tenia la respiració accelerada, com si haguera vingut des de sa casa corrent a una velocitat considerable. Vaig demanar uns altres cafès i ens vam tornar a seure. La Gina lluïa un somriure forçat que semblava emmascarar, sense molt d’èxit, alguna cosa.

- La meva veïna, la senyora Pilar, es veu que no podia amb tots els brics de llet que havia comprat. Just sortia de casa per vindre aquí, me l'he trobada i l’he hagut d’ajudar.

 

- Gina, la senyora Pilar estiueja a un poble de costa per aquestes dates. Què està passant?

Era evident que mentir no era una de les seves aptituds més distingides i potser allò que amagava era la clau per a saber què li havia estat passant durant aquestes últimes setmanes.

-Tània mira...

L’expressió de la seva cara va canviar per complet. Era alguna cosa seriosa, no hi havia cap mena de dubte. S’havia quedat absorta, potser pensant en allò que l’havia estat turmentant.

-Gina, saps que pots contar-m’ho tot. Eres la meva millor amiga i si alguna cosa greu em passara acudiria a tu en cerca de consell.

Després d’una pausa asfixiant va decidir-se a parlar:

- Recordes l’altre dia que em vas preguntar si l’Isaac tenia alguna amiga?

- Sí, és clar! - no entenia molt bé per on anaven els tirs.

- Doncs l’Isaac no tindrà mai cap amiga.

- Gina dona no siguis tan dramàtica, algun dia en trobarà alguna. Això són bajanades, per això no et preocupes.

- No ho dic per això Tània...- va prendre uns instants per inspirar una glopada fresca d'aire-  L’Isaac és homosexual.

- Bé, però això no és cap motiu per a posar-se així.- no entenia molt bé la relació que guardaven les seves paraules i l'horrible expressió de la seva cara, pareixien mancar de coherència-  Som lliures d’estimar a qui vulguem i si ho mires així, millor i tot! Ara podrem parlar tots tres de les calors que ens entren amb el monitor del gimnàs.

Sabia molt bé que necessitava riure en aquell moment i era el moment oportú per a soltar alguna broma.

-Sí, és clar. Juguem al ginyot? Vinc disposta a tot hui.

A l’hora de dinar vam anar a pagar i vam tornar la baralla de cartes. M’havia guanyat sis de les set partides que vam fer però bé, no era moment per a posar-se de morros. Una vegada fora la vaig acompanyar a sa casa com de costum. Baixàvem pel carrer major quan de sobte li va caure el paquet de tabac a terra. A la cerca d’ell es va ajupir i el jersei que portava va deixar al descobert un blau a l’esquena sorprenentment extens. La Gina es va adonar que li l’havia vist i la pal·lidesa va tornar a envair-li la cara.

- Crec que no m’has acabat de contar tota la història.

- Tània, ho sento.

- Què dimonis està passant Gina?

Tornava a tenir la respiració accelerada i tremolava com una fulla de paper. Va prosseguir el seu discurs amb dificultat intentant mantenir la calma:

- L’Isaac ens va dir que era homosexual ja farà cosa d’un mes a l’Eduard i a mi. A mi tant me’n feia però a l’Eduard li va semblar fatal. No li ha tornat a parlar des d’aquell dia. Quan l’Isaac fa alguna cosa que a l’Eduard li sembla impròpia d’un home comença a pegar-li. Falta de mà dura diu. Diu que l’Isaac és així per falta de mà dura.

Els seus ulls humits van desbordar i les llàgrimes corrien per les seves galtes.

-Quan intento posar-me pel mig acabo rebent jo. És un infern Tània, no puc més.

Li costava respirar. Les seves faccions estaven desfigurades. Havia sortit a la llum tot allò que havia intentat retenir tot aquest temps. De sobte, van brotar de la seva boca unes paraules que em van deixar la sang freda:

-Tània, hem de fer alguna cosa. Necessito la teva ajuda. Sé que puc comptar amb tu i sé com fer-ho, ho tinc tot planejat. Tània, hem de matar-lo.
Capítol 2 El llibre de comptes
Una gota de suor freda em va recórrer tota l'esquena. Aquell poble on regnava la monotonia i la vida dels seus residents tendia a l'avorriment, anava a tenir lloc un assassinat. En unes altres circumstàncies haguera tractat de persuadir-la recomanant-li que anara a la policia, però ostentat l'Eduard un dels càrrecs més importants d'aquesta, se les arreglaria per a encobrir les seues accions maquiavèl·liques. L'Eduard mai havia sigut un tipus del meu grat, però no es podia negar el seu atractiu i més vint-i-cinc anys enrere. Les seues faccions marcades i un cos musculós i fibrat, van fer que la Gina caiguera en els seus braços rendida. Però tota aquella fatxada efímera solament amagava insensatesa i ideals folklòrics i, en efecte, un vertader monstre. No d'aquells que surten en els relats de ficció, un de carn i ós, un que potser feia més por de mirar als ulls.

La Gina encara tenia la respiració accelerada i vaig decidir portar-la a la meua casa. Tot allò era desbaratat i un assassinat sempre deixava caps solts, sempre hi ha alguna alternativa i això és que tractaríem de buscar. El meu home els dilluns feia el torn del migdia a la fàbrica de dolços fet pel qual no seria a casa i la meua filla era a l'institut i no arribaria fins a les quatre i mitja amb l'autobús que cada vegada oferia un servei més indigne.

En arribar a casa, vaig posar aigua a bullir amb el fi de preparar alguna infusió que ens calmara a totes dues. La Gina no havia parlat en tot el trajecte, solament assentia a les meues preguntes, al meu paréixer, sense cap mena de pensament lògic que processara la informació que li feia arribar. Assentia de forma arbitrària. Estava completament absorta. Vaig posar els quatre sobres de til·la que quedaven a la caixa. Amb sort, la Gina aconseguiria agafar el son i evadir-se durant una estona d'aquell infern que tenia per vida. Després de servir les infusions en dues tasses que tenien tants anys com la mateixa casa, vaig anar a encendre la xemeneia. Un ambient càlid i acollidor era el que més necessitava en aquell moment. Sabia que la Gina necessitava sentir-se segura i per això estava jo allí, per a treure-li les teranyines al seu cap. No podia evitar que els meus ulls s'humitejaren en veure-la allí asseguda a la taula del menjador, sense vivacitat ni cap mena d'esperança en els seus ulls. Un cop amb la xemeneia encesa i les tasses calentes a sobre de la taula, vaig decidir-me a trencar aquell soroll tan pertorbador:

- Gina... – vaig deixar la meua intervenció inacabada i amb l'entonació adequada que li donava l'oportunitat de deixar de rumiar i iniciar el seu monòleg.

Els seus moviments en cerca de la tassa eren fràgils i semblava que s'anava a desplomar en qualsevol moment. Vaig romandre callada a l'espera d'algun senyal que m'indicara el contrari. Es va acabar la infusió en tres glops grans i llavors vaig comprendre que no era el moment de fer-li reviure al seu cap totes aquelles imatges que devien turmentar-la sense cessar. Vaig invitar-la que es gitara una estona al sofà i amb una manta la vaig tapar. No va trigar ni deu segons a tancar els ulls després que la descalçara. El més probable és que devia fer dies que no aconseguia tancar els ulls amb l'esperança de saber que es despertaria tal com s'havia adormit.
***

Eren quasi les quatre i vaig començar a escalfar el dinar. Els dilluns, com era ja costum, dinàvem la paella que havia sobrat del dia anterior i que, al meu gust, encara estava més bona després d'un dia de repòs. Escurçant un poc les racions podrien eixir perfectament tres racions. Anava a despertar a la Gina per a convidar-la a quedar-se a dinar quan de sobte va sonar el timbre de casa. Eren les quatre en punt, una mica estrany que fora la meua filla tot i que potser aquell dia l'autobús haguera sortit abans. Vaig anar a la porta i vaig mirar per l'espiell. No podia creure el que els meus ulls estaven veient. Era l'Eduard que, impacientment, va fer sonar el timbre un altre cop. No sabia que fer, m'havia quedat completament paralitzada i de sobte la Gina va aixecar-se del sofà on descansava angelicalment. Va ser ella mateixa qui va obrir la porta i el va rebre amb una rialla d'orella a orella. Havia abandonat el seu aspecte absort per a mostrar-li la seua millor cara. Probablement era la por la que li feia actuar així, sempre a disposició d'aquell home que li havia robat la seua forma de ser.

- Hola Eduard. – va dir amb to emfàtic.

- Hola Gina reina, m'havia estranyat molt no veure't a casa i després he suposat, com que és dilluns, que estaves amb la Tània. Ja saps que els dilluns són dies molt durs, de molta burocràcia, i que m'agrada arribar a casa i tenir alguna cosa ja preparada que endur-me a la boca, ja que tu hui no fas res...

- Ho sento molt, avui havíem de revisar uns productes amb un comerciant i hem hagut de venir aquí a fer unes consultes. Volem renovar una mica la perruqueria.

- Però ja heu acabat, no? – L'Eduard no va tenir cap mena de preocupació en mostrar que allò que li estava contant la seua dona tant li feia.

- No del tot però...

- Vinga va, anem cap a casa que tinc molta gana. – la va tallar l'Eduard – Ja ho acabareu demà, de totes maneres, no crec que siga molt important.

- D'acord, ho sento molt si t'ha molestat.

- Amb què no es repetisca n'hi ha prou. – va dir amb to autoritari i oclusiu.

- Adéu Tània, ens veiem demà a la perruqueria. – va dir la Gina amb un gest acomiadant-me.

Mentre tancava la porta veia com els seus ulls tornaven a enfonsar-se en l'obscuritat. No vaig poder evitar enfonsar-me en un mar de llàgrimes.
***

Aquella nit no vaig aconseguir dormir ni una hora seguida. No podia parar de pensar si aquell llop disfressat d'ovella li estaria fent alguna cosa a la Gina o a l'Isaac. La impotència d'aquella situació em conduïa a una desesperació angoixosa.

Al matí, amb uns ulls que confessaven les meues poques hores de son, vaig dirigir-me a la perruqueria. Volia saber com podia posar punt i a part a aquella situació que si es prolongava, potser posaria fi a la vida de la meua amiga o fins i tot del seu fill. Al principi em va paréixer una idea desmesurada però cada vegada estava més decidida i disposta a embrutar-me les mans. La perruqueria ja estava oberta però a l'interior no hi havia ningú. Vaig entrar i de sobte vaig veure com del bany sortia posant-se el cinturó l'Eduard.

- Hola guapíssima! – em va dir amb un somriure frívol que em va fer fàstic.

- Hola, on està la Gina? – vaig dir-li exaltada, la meua imaginació no posava fronteres en pensar que li haguera pogut fer aquell vil home.

- Tranquil·la dona, la Gina hui no podrà venir, està al llit amb febre i m'ha demanat que vinguera a dir-t'ho. Si no va a pitjor la cosa, demà ja podrà reincorporar-se.

- Però que li passa? – sabia perfectament que tot allò eren solament mentides emmascarant una cruel realitat.

- Un constipat d'aquests que s'agafen en aquests temps, ja saps, hi ha passera. Per cert, m'ha demanat que no et preocupes i que no vages a veure-la que estarà bé.

- Moltes gràcies per avisar-me Eduard, ets un sol! Que afortunada que és la Gina de tenir-te de veritat. – vaig dir amb el fi de sonar innocent i aliena a tota aquella situació.

- No has de donar-me les gràcies bonica, si veure't ja m'alegra.

No era el primer cop que feia un d'aquests comentaris però no era el moment de girar-li la cara tot i que les condicions es mostraven més que favorables perquè passara.

- Vinga va Eduard, que faràs tard al treball i no vull que siga per la meua culpa.

- Tranquil·la ja me'n vaig. Adéu Tània, ja ens veurem!

Un cop va abandonar el carrer de la perruqueria vaig agafar el telèfon a correcuita. Vaig marcar el nombre de la Gina que em sabia de memòria i vaig encreuar els dits perquè l'agafara o, molt pitjor, perquè no el tinguera l'Eduard. Per sort, va respondre de seguida i solament em va dir:

-Mira l'última pàgina del llibre de comptes que tinc jo a la perruqueria. Adéu Tània.

Sense més dilació va penjar amb la por de ser descoberta per allò que havia acabat de fer. Ràpidament em vaig dirigir a l'estant on descansava aquell llibre que em revelaria de segur alguna cosa important. Maldestrament, vaig passar les pàgines tan ràpid com vaig poder fins a arribar a l'última pàgina, on es podia llegir:

Els dijous al vespre l'Eduard sempre ix una hora abans de treballar, és a dir, aproximadament a les set. Torna a casa i es queda descansant al sofà amb una cervesa en la mà fins que jo torno a casa. L'Isaac és a la natació encara i no ix fins a les nou. L'Eduard és al·lèrgic al marisc i ingerir una poca quantitat d'aquest li obstruiria les vies respiratòries fins a deixar-lo inconscient i amb sort quasi mort. És el moment d'actuar. Una vegada efectuada la ingesta, amb l'ajuda de la Tània, el posarem a l'interior del meu cotxe. Ens dirigirem a la perruqueria, que per sort es troba allunyada del centre del poble i ningú mai passa a altes hores de la nit. Ho farem el dijous de la fira medieval, quan la poca gent del poble es concentra en la plaça, molt allunyada d'on es localitza la perruqueria. Una vegada allà, entrarem el cos, on accidentalment ens haurem deixat una planxa encesa que s'escalfarà i, en reaccionar amb el tint inflamable, calarà foc a la perruqueria amb el cos de l'Eduard a l'interior. La nostra quartada és que estarem a casa de la Tània vestint-nos de romanes perquè actuem a les nou en punt a la plaça en un teatre popular. Abans d'entrar a escena, em trucaré diverses vegades des del mòbil de l'Eduard que està veient com la perruqueria s'està cremant. Disposat a apagar el foc i salvar la perruqueria heroicament, entrarà a la perruqueria però quedarà atrapat a l'interior i morirà en una escena tràgica i fortuïta. En veure les trucades anirem a casa, passant per la perruqueria, i veurem que està incendiada. Llençaré amb cautela el seu mòbil a l'interior i trucaré als bombers alertada i amb plors angoixosos. Hem de ser precises i minucioses i, si ho fem bé, mai ningú s'assabentarà.
Capítol 3 En mans de monstres
El llit s'havia fet de cop i volta més gran i no hi havia forma de trobar la posició idònia amb el fi d'aconseguir tancar els ulls. No podia parar de pensar en aquelles paraules que s'havien quedat impreses en la meua ment. De veritat anàvem a matar a una persona?

La meua vida mai havia estat res emocionant ni molts menys remarcable. No m'havia agradat mai estudiar i els anys acadèmics els passava com podia i amb l'ajuda d'alguna xulla que em feia amb enginy. La meua infància havia estat corrent. El que més m'agradaven eren els estius, quan passàvem tot el mes de juliol a casa dels meus avis amb els meus germans grans. Recordo perfectament com la meua àvia per la calor em mullava els cabells rossos i després em pentinava fins que m'adormia. Recordo les seues mans pel meu cabell i com un calfred d'aquells agradables em recorria tot el cos. Potser, per això temps més tard vaig abandonar els estudis amb el fi d'aprendre l'ofici de perruquera, era una forma de reviure aquell marc temporal on la meua única preocupació era que no apareguera un dels meus germans per demanar-li a la meua àvia un entrepà de xoriço. Aquella dona sempre m'havia fet sentir segura i amb l'olor de gespa acabada de tallar pel meu avi, solíem pintar-nos els morros amb tots els pintallavis que tenia. L'adorava.

A la Gina la vaig conéixer ja estudiant perruqueria. La tenia vista del poble, però ella era tres anys major i no ens movíem per les mateixes colles ni ambients. Tot i que vivíem en un poble menut, ella era filla d'una família ben posicionada, al cap i a la fi, sense dificultats econòmiques. Recordo la seua figura altiva quan era jove i com repartia carabasses a tots els bavosos que amb la mirada pareixia que anaven a menjar-se-la. Era molt atractiva i ho sabia. Sempre calçava uns tacons no excessivament alts que marcaven el ritme dels seus passos pels carrers. Sempre ben vestida i mai fora de to. Era la petita de la família i l'única xica entre tota la descendència del matrimoni, motiu pel qual li sobrava amb obrir la boca per aconseguir tot allò que volia. Tot i això, no li agradava gens estudiar. Preferia eixir de festa i fumar cigarrets a l'eixida de l'institut. Sabia que allò de ser advocada com el seu pare i germans no era per a ella, ella esperava menjar-se el món, conéixer cada racó d'aquest i descobrir els seus misteris i gents. Malauradament el seu pare, un home sever i amb la veu esgarrada per tots els puros que havia fumat i fumava, en assabentar-se del seu rendiment acadèmic va decidir treure-la de l'institut i apuntar-la perquè estudiara un ofici. Tots sabíem que no estava allí per gust i amb dures penes va aconseguir traure's el títol de perruquera, però sabia que havia de fer-ho si no volia que les represàlies s'agreujaren. He de confessar que sentia enveja per com era ella, com es movia, com parlava i com sabia fer-se la interessant. No obstant això, no sé com ben bé encara a hores d'avui, ella es va fixar en mi. Vam començar a construir una amistat que a hores d'avui encara perdura i que m'ha regalat tants i tants moments únics.

En acabar el curs, vam decidir muntar-nos a mitges una perruqueria. No obstant això, quasi tot el nostre finançament va vindre de la butxaca del seu pare que s'acontentava amb el fet que la seua filla es guanyara la vida, tot i que fora humilment. Aquells anys van ser meravellosos. Amb un negoci entre mans, tancàvem a les set de la vesprada per a arreglar-nos i baixar a la discoteca del poble on ballàvem fins a caure rendides al llit de sa casa, si aquella nit no havia triomfat. Recordo com eren de durs aquells matins després d'unes quantes copes i amb un mal de peus que amb dificultat podíem caminar. Aquells matins el rellotge no corria i més d'una vegada vam fer alguna malesa a una clienta que a forma de castic ens maleïa i ens cridava. La decoració de la perruqueria m'agradava molt però mai havia suportat aquelles rajoles blanques del terra. La Gina deia que les revistes parisenques lluïen entre les seues pàgines locals amb el sòl vestit amb rajoles blanques, que donen lluminositat i vida. No sé quants cops vaig haver de sentir aquella maleïda oració de la seua boca. Érem felices. Ens teníem l'una a l'altra i poc més necessitàvem. Érem joves i la nit era també més que jove. Juntes la féiem eterna.

Amb la dolça revisió de totes aquestes vivències, vaig aconseguir agafar el son amb l'esperança que algun dia la Gina sortiria d'aquell pou. Jo l'agafaria de la mà, fora el que fora el que hauríem de fer.
***


El despertador em va posar dreta de seguida. Era dimarts i ja sentia com les cames em feien figa solament en pensar que anàvem a fer en dos dies. Com de costum vaig preparar-li l'entrepà a la meua filla i vaig fer el dinar. Em vaig dutxar i em vaig arreplegar els cabells. Amb una jaqueta vaquera i uns pantalons ajustats, em vaig pintar els llavis. Sentia la necessitat de veure'm guapa i potser, de sentir-me un altre cop jove. Vaig posar una rentadora i vaig arreplegar les cerveses que s'havia deixat el meu home a la taula del menjador mirant el futbol, mai havia tingut collons d'arreplegar-se res. Vaig anar a la perruqueria i vaig distingir la figura de la Gina a l'interior. Em resultava estrany veure-la allí sabent com havia de trobar-se físicament i emocionalment. Quan vaig entrar, vaig veure com unes llàgrimes rodaven per les seues galtes pàl·lides. Vaig anar a abraçar-la quan de cop va dir:

-No per favor. – va alçar-se la brusa per a descobrir-me com els tons blavosos i morats pintaven el seu cos i costelles.

No vaig poder evitar esclatar a plorar de la impotència. Allò era massa per a totes dues.

- Tània, escolta'm. Hem de fer-ho ja, no puc més. Hem de fer-ho ja o em matarà.- El seu to evidenciava la precarietat de la seua situació.

- Solament queden dos dies perquè tot s'acabe Gina. No ens hem d'arriscar i actuar precipitadament. Solament ens delataria i les coses s'agreujarien més. Solament dos dies Gina, solament dos.

- Tens raó – pareixia que la respiració tornava al seu estat normal.

Amb un bes en el front es va acomiadar amb l'esperança que prompte a aquell infern li posaríem juntes punt final.
***



Les vesprades del dimarts eren les meues preferides. Mai havia de fer res i em dedicava a mi. M'asseia al sofà del menjador i amb una copa de vi em posava a mirar alguna pel·lícula o una sèrie de la televisió. Fins i tot hi havia dies que aconseguia adormir-me i no em despertava fins hora de sopar. Aquella va ser una d'elles. Amb la xemeneia pintada d'una brasa rogenca, cada vegada les parpelles em pesaven més. Era evident que necessitava descansar i havia trobat el moment i l'oportunitat perfecta per a fer-ho. Estava relaxada i havia aconseguit posar la ment en blanc, sense res que em pertorbara. Amb la manta fins al coll i amb la televisió de fons vaig tancar a la fi els ulls.

El telèfon sonava de forma insistent. No sabia ben bé quina hora era, aquella estona dormint m'havia deixat pitjor del que estava. No vaig arribar a agafar-lo a la primera trucada però en veure que es tractava d'un nombre desconegut vaig maleir a aquell que hagués gosat interrompre el meu moment de pau. Estava una altra vegada tapada quan de sobte va tornar a sonar el telèfon. Enfurida, vaig anar ràpidament per ell i vaig despenjar amb un to prou desagradable:

- Què passa?

- Hola Tània.

Aquell qui es trobava a l'altra banda del telèfon era l'Isaac i no podia mantenir els plors. Respirava massa ràpid perquè els seus pulmons pogueren prendre l'oxigen necessari. Seguidament vaig sentir unes paraules que em van destruir, l'agudesa de la seua entonació es va clavar en la meua ment però sobretot en el meu cor.

-L'ha matada, Tània, l'ha matada.

El meu telèfon va discórrer per la meua mà sense que jo poguera fer res. Havia perdut tota capacitat de respondre a qualsevol estímul de l'exterior. No em podia sostenir en peu, sentia com les cames es debilitaven i em conduïen de forma precipitada cap a terra. El record de la Gina s'havia enclavat en la meua ment imaginant que li haguera pogut fer aquell monstre, com l'havia d'haver colpejat fins al punt de convertir-la en un cos inert, com havia d'haver patit. Tot s'enfonsava. Jo també.
***

El seu funeral va ser multitudinari. El tanatori era un flux constant de gent que es lamentava de la pèrdua de la Gina. Era molt volguda i admirada per tots en aquell poble. Jo, en canvi, solament podia observar la cara de l'Eduard. Amb la cara plena de llàgrimes de cocodril feia el paperot de la seua vida per mostrar com estava d'afectat davant la mort de la seua esposa. No sé com s'ho havia fet per encobrir-se, però ho havia fet. L'Isaac no em dirigia la paraula des de l'última trucada que em va fer i estava desconcertada per tot aquell cúmul de fets però, sincerament, no tenia forces per tractar d'esbrinar com havia tingut lloc aquell desenllaç. Si havia aconseguit cobrir-se les esquenes davant de la justícia, poc podria fer una perruquera d'un poble remot. Les meues paraules hagueren mancat de tota mena de credibilitat. Havia d'aprendre a viure amb el remordiment i amb el sentiment de culpa. Potser haguera pogut evitar aquella mort si li haguera fet cas a la Gina quan va venir a demanar-me ajuda a la perruqueria. Tenia els dies comptats i ho sabia. Jo vaig demanar-li paciència, vaig demanar-li paciència davant de la imminència de la mort. No m'ho arribaria a perdonar mai però ara hauria d'aprendre a viure així.

Tot per ell. Tot per monstres que a vegades adquireixen aparença humana.
***


Per totes aquelles que no tenen veu. Per totes aquelles dones a les quals se'ls ha sigut arrabassada o que, per desgràcia, seran callades. Per totes i cadascuna d'elles. Que van pagar amb la seua vida pel simple fet de ser dones en mans de monstres.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]