Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Julia.holguera
Escola Freta Mataró. Mataró
Inici: Les paraules ferides
Només vull plorar
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Solitud
Era conscient que els seus actes portarien conseqüències, però ja era massa tard per penedir-se’n, el mal ja estava fet i no s’hi podia fer res.

-Benvingut oficial Li, els seus superiors m'han parlat molt bé de vostè, pot sentir-se orgullós. Al principi no pensava acceptar-lo, però gràcies a les recomanacions que em va presentar el seu coronel, vaig canviar d’opinió.

En Li Huan estava content d’haver estat acceptat a l’esquadró 731. Almenys allà no veuria tanta sang vessada.

Després d’haver signat tots els documents, el tinent general Shirō Ishii va fer passar un soldat i li va dir:

-El cap Koizumi el portarà a les seves estances i li explicarà les regles del camp.

Quan va sortir del despatx, el vent gèlid li fuetejà la cara.

Va seguir els passos del cap, que el van portar fins a una sèrie d’edificacions de fusta numerades; el cap va obrir la porta número dos. L’estança tenia tres finestres petites que filtraven una llum groguenca a través dels vidres bruts, hi havia sis futons enrotllats i sis mantes, tres a cada costat. Als peus de cadascun hi havia un bagul amb un cadenat; el cap li va indicar que el del mig a la dreta era el seu. Li va donar les gràcies i es va disposar a guardar les seves pertinences. Va col·locar la seva roba ben doblegada dins del bagul, va agafar delicadament un objecte rectangular embolicat amb paper de seda, el va desembolicar a poc a poc, com si fos un objecte tan delicat que es pogués trencar amb la mirada.

A la foto sortia una noia bellíssima, era la seva promesa, i quan la guerra acabés, es casarien. Però últimament no estava gaire segur de si ella continuava sentint alguna cosa per ell, ja que feia anys que no es veien i tenia por que quan tornés ella s'hagués casat amb un altre. Aquestes inseguretats van sorgir arran de no rebre cap carta d'ella, ell li escrivia tant com podia, però no rebia notícies seves. També era cert, que hi havia moltes dificultats perquè les cartes arribessin.

Després de penjar la fotografia a la paret, va treure les seves altres pertinences i les guardà en el bagul. Al costat del llit havia deixat la seva catana, havia passat de generació en generació i el seu pare la hi havia lliurat perquè defensés l'honor de la família a la guerra. En el front, molts dels seus companys la van utilitzar per a decapitar xinesos, però ell mai va voler usar-la, sabia que aquella catana estava tacada de sang i no volia ser ell qui la taqués altre vegada.



En Zhou Dewei feia anys que lluitava contra els dimonis japonesos, que semblaven invencibles. Mentre els soldats del seu país queien com a mosques, els japonesos resorgien com les males herbes.

L'única cosa que volia era estar amb la seva família i passar més nits amb la seva estimada. Estava tan cansat de lluitar!, tenia les mans tan tacades de sang!... Però no se’n penedia, lluitava per una bona causa. Havia de defensar el seu país, perquè les dones i els nens estiguessin fora de perill.

Hi havia dies, però, que li hauria agradat inspirar-se per poder escriure una senzilla poesia a la seva estimada, tan complicat era? Podia escriure relats, però no era capaç de plasmar els seus sentiments sobre el paper. Recordava que, quan estava amb la seva mare, li havia recomanat que deixés la ment en blanc per sentir parlar el seu cor...  però no en sabia. Com trobava a faltar la seva companyia i els seus savis consells!

Els segons i els minuts anaven passant lentament, i al final, va aconseguir deixar que els  sentiments el dominessin i cedir a la voluntat del seu cor, i va escriure una poesia amarada de sentiments. S'adonà que se'n penediria tota la vida, però... ja no hi tenia res a perdre. La seva ànima era buida i el seu cor, trencat; ja no li importaven les conseqüències, havia patit tant, que ja no recordava com era ser feliç.

Mentre escrivia, les parpelles van començar a tancar-se lentament, i va caure en un son profund. Somiava que era tot fosc, no podia veure més enllà del seu nas. Va començar a caminar sense rumb. Estava perdut i tenia unes ganes immenses de plorar, però cap llàgrima va brotar dels seus ulls, estaven completament secs. No podia plorar. No sabia què fer en aquell lloc tan fosc. Decidí tancar els ulls per recordar el rostre de la seva mare, però no n’era capaç. De sobte una veu familiar el cridava pel seu nom, va obrir els ulls per saber qui el cridava; la foscor desaparegué, començava a haver-hi llum. Va poder veure que es trobava enmig d'un passadís ple de fotografies on hi havia gent nua, amb prou feines tenien carn en els seus cossos, només quedaven ossos i pell. La veu seguia cridant-lo, decidí córrer i en el fons del passadís veié la seva mare. S’aturà i tornà a córrer, volia abraçar-la i parlar-li. Alguna cosa passava, no podia arribar-hi, es va tornar a aturar i seguia havent-hi la mateixa distància entre ells. Les fotografies que hi havia eren unes altres. Però encara sentia la seva mare que el cridava amb aquella veu dolça, i ell no podia arribar-hi. Va decidir cridar amb totes les seves forces, però ella no el sentia. Incapaç d'arribar a la seva mare, es va estirar a terra. I va començar a plorar. Llavors es va despertar, amb els ulls mullats.

Com més s'esforçava a intentar oblidar aquells records que tant enyorava, el seu cor es trencava en mil bocins, com vidres que es clavaven en la seva ànima com estaques. Per més que ho intentava, no hi havia manera de sortir d'aquell infern.

Era un infern perquè per molt que intentava pensar que lluitava per una bona causa, matar gent a sang freda el destrossava per dins. Intentava ser fort, però a les nits, quan tothom dormia, no podia evitar que les llàgrimes li regalimessin galta avall.

Després d'haver tingut aquest malson, va agafar paper i ploma i va escriure una carta a la seva Maylin:

Estimada Maylin,

Hi ha dies que odio matar, però n’hi ha d’altres que no tinc pietat. Aquesta mescla de sentiments són culpa de tot el que estan fent els japonesos al nostre país, en què l'estan convertint? Allà per on passen ja no queda vida, sinó destrucció total. Ahir vaig passar per un poble i l'única cosa que hi quedava eren les ànimes turmentades. No quedava ningú viu, tots havien mort, les dones havien estat violades i assassinades brutalment. El pitjor va ser veure una nena d'uns 7 o 8 anys en el mateix estat. Allò va ser massa per a mi, vaig sentir tanta ràbia en aquell instant, que al primer japonès que hagués vist li hauria arrencat els ulls amb les meves mans. Veig això cada vegada que pas per un poble que ha estat arrasat per ells.

Malalties que pensàvem que ja no tornarien a turmentar-nos, han tornat. Ara fa uns dies, el nostre general ens va comunicar que la major part del setè regiment d'artilleria va morir de pesta bubònica.

Segons ens diuen, els avions japonesos s'han dedicat a llançar puces de rates infectades sobre els nostres pobles i ciutats.

Em sento tan impotent, que em dol pertànyer a la raça humana! Com és possible que càpiga tanta maldat en uns cossos tan insignificants en comparació amb l'univers. Em venen nàusees només de pensar que respiro el mateix aire que ells.

Intento no perdre les esperances, pensant en els moments més feliços de la meva vida i sobretot, en aquella fugaç nit. Haver fet l'amor amb tu va ser com besar el cel. Tenia por que no t'agradés explorar el meu cos, però aquest temor es va esfumar quan vas començar a besar-me i ens vam fondre en una sola persona, quan mirava els teus preciosos ulls foscos com la nit, em perdia en ells i volava entre les seves estrelles. Em venien esgarrifances cada vegada que em besaves en cada racó del meu cos i desitjava que no paressis mai de fer-ho. Encara puc recordar com el tacte tan suau dels teus llavis fregava les meves galtes, com s'embullava la teva sedosa cabellera entre els meus dits, fent bategar el meu cor com un tambor que seguia el ritme dels nostres sospirs. Amb tan sols recordar tota aquella felicitat i com d'especial em vas fer sentir, torno a  refermar el pensament de per què no deixo de lluitar: per a no perdre les esperances, per a veure el teu preciós cos nu i besar cada centímetre de la teva pell de porcellana. Ens van quedar tanta coses per descobrir!, la nit va passar tan ràpida!

Espero que no m'oblidis, prometo tornar, perquè res impedirà que els nostres camins tornin a trobar-se.

T’estima i t'enyora el teu Dewei.

Una vegada va haver acabat la carta, va comprar el segell amb els últims estalvis que li quedaven i va esperar que arribés el carter. No sabia quan podia tornar, era difícil tenir amistat amb ells, ja que sempre en venia un diferent. El mateix passava amb els companys, cada dia morien desenes d'ells, o eren ferits o atrapats pels japonesos i mai els tornaves a veure.



 

Capítol 2 Sense esperança
A en Zhou Dewei, les úniques pertinences que li quedaven era una fotografia on apareixia tota la seva família i algunes cartes que guardava en un llibret, la resta ho havia extraviat tot. Moltes vegades quan li arribava el correu, tenia por de llegir el contingut, perquè a molts soldats, les seves parelles els havien deixat per uns altres o havien mort. Ell no volia que això li passés, no volia que li trenquessin el cor justament en aquelles circumstàncies.

Hi havia dies que desitjava escriure a la seva mare, però més tard recordava que havia mort de tuberculosi. Cada nit resava perquè tot aquest malson s'acabés, però els dies passaven i tot continuava igual o pitjor.

Després d'haver escrit aquella carta, va agafar un altre paper i va començar a escriure un poema explicant els seus sentiments. Odiava fer allò, perquè quan els llegia se sentia indefens i dèbil:

La trsitesa i solitud

inunden la meva ànima

com les ones del mar,

s’escolen en el meu cos

com dues harpies.



Són com depredadors

que aguaiten a les nits

i esperen que t’adormis

per poder devorar-te per dins,

lentament i dolorosa.



Cada nit,

pels meus ulls llisquen petites llàgrimes,

que deixa anar la meva ànima

per curar-se de tanta tristesa.



De la solitud,

no me’n podré guarir ni oblidar.

Zhou Dewei

Quan va acabar d'escriure el poema, va sentir trets i crits. No sabia què passava, tenia por, però va decidir armar-se de valor i agafar la seva arma. En sortir de la casa on es trobava, va veure companys seus estirats al terra, alguns eren morts o ferits, uns altres lluitaven amb les poques forces que els quedaven, uns altres fugien. El seu cos s'havia paralitzat i no sabia què fer, finalment va decidir disparar i lluitar, però els japonesos eren molts i estaven en millors condicions que ells, no hi tenien res a fer, tret que ocorregués un miracle. Però els segons i minuts passaven i aquest miracle no succeïa i va sentir com el seu general cridava a la retirada.

Però ja era massa tard, els japonesos els van preparar una emboscada i van aconseguir atrapar-los. Van disparar els ferits i els van separar en dos grups, no entenia què volien fer amb ells, però més tard va veure què van fer a l'altre grup. Aquella selecció servia per separar els forts i sans, dels febles i malalts. Al grup dels més febles, els van posar davant d’un escamot de soldats que, sota les ordres del seus superior, els van tallar el cap amb la catana.

El sòl va quedar tenyit de sang. Els japonesos van obligar al grup de xinesos supervivents a aquella matança, a enterrar als seus companys en una fossa. Dewei va empassar-se saliva i va fer el que li van ordenar. Mentre enterrava els seus companys, no podia evitar de plorar, era presoner d'aquella gent i ja no sabia si tornaria a veure Maylin, perquè havia sentit tants rumors sobre les atrocitats que cometien, que s'imaginava el pitjor.

Van estar un dia sencer per enterrar tots els soldats. En acabat, els van tancar en un casa. Molts dels seus companys deien que l'endemà els farien cavar una altra fossa per enterrar els seus cossos una vegada estiguessin morts; segons ells, els mantenien amb vida aquella nit per torturar-los i treure’n informació un cop la por s'hagués apoderat dels seus cossos. Uns altres intentaven ser positius i deien que els deixarien amb vida per fer treballs forçats. Allò no va animar a gaires, perquè alguns preferien morir a haver de treballar per als japonesos. D’altres preferien no pensar en l’endemà, com Dewei, que havia sobreviscut a la selecció i no volia turmentar-se amb idees que potser no succeïen. El que més l’entristia era que no va poder enviar la carta, encara la portava a sobre.

La nit va ser eterna, gairebé ningú no va poder dormir. Quan els primers raigs del sol van començar a sortir per l'horitzó, diversos soldats japonesos van començar a cridar-los perquè sortissin d'aquella estada per a fer-los caminar. Dewei va començar a anotar en la seva llibreta els llocs pels quals anava passant per fer un mapa i situar-se on estava, però hi havia tants pobles pels quals passava, que no sabia ni que existien, que va decidir deixar de dibuixar el mapa i centrar totes les poques energies que li quedaven a continuar caminant. Tenia set i fam, no havia menjat res des del dia anterior. Desconeixia per complet l'hora, però va intentar endevinar-la, per la posició en què es trobava el sol, era migdia. Llavors va intentar calcular les hores que portaven caminant, des de la sortida del sol; havien passat unes 5 hores.

Quan semblava que les seves cames anaven a cedir pel cansament, els japonesos els van ordenar que paressin, ja que ells estaven cansats i volien descansar. Es va asseure sota l'ombra d'un arbre i va treure la seva llibreta, un company li va preguntar:

-Què fas? No descanses després de la gran caminada que ens han fet fer?

-Sí, però llegiré les últimes cartes que em va enviar la meva estimada per intentar oblidar aquest infern que estem vivint.

La carta que va decidir llegir, ella li explicava com es trobava:

Estimat Dewei

Espero que t'arribi aquesta carta, perquè m'han explicat que algunes vegades no arriben les cartes al seu destinatari.

L'ambient està bastant carregat i la gent no vol acceptar les atrocitats que s'estan cometent pels dos bàndols, però és clar, no tenim proves que sigui cert… La meva mare no pot creure que l'exèrcit xinès hagi necessitat ajuda estrangera per poder guanyar, creu que és un conte creat pels japonenes per a debilitar-nos i trencar la unió del país.

Per sort, no ha arribat cap japonès i de moment, aquí, es pot respirar pau. Tots nosaltres resem perquè tornis sa i estalvi a casa.

De moment tinc d'arròs per menjar i no em fa falta res més. A la ràdio, diuen que anem guanyant la guerra, no sé si ho diuen perquè no perdem l'esperança o ens estan enganyant. Jo ja no sé què creure, però no et preocupis per mi. Parlem de tu i de com estàs.

L'última carta que em vas enviar, m’explicaves que no sabies si tenies la força suficient per continuar lluitant. Vull que sàpigues, que ets l'home més fort que he conegut i que t’estimo fins a l’infinit i més enllà. Quan et vaig conèixer, estaves ple d'energia i felicitat, no t’exigeixo que siguis feliç i tinguis les energies carregades després del que estàs vivint, però no vull veure't sense esperances. Et recomano que no pensis en el dia de demà, sinó en el d’avui.  

Entenc que cap de nosaltres ha volgut aquesta guerra, però no oblidis tots els moments feliços que has viscut, per molt llunyans que els trobis, l’important és que es mantinguin vius en la teva ment, així la teva esperança no desapareixerà, perquè és l'últim que es perd i sense ella no et queda res.

Però pensa en el més important, em tens a mi i a la teva família, potser la teva mare ja no és amb nosaltres, però sempre estarà en els nostres cors i mai oblidaràs els bons records que tens amb ella.

T’estima,

Maylin.

Feia tant de temps que no rebia una carta seva, que llegir les antigues omplien la seva ànima de felicitat i esperança, que començava a escassejar entre els soldats xinesos. Després del petit descans, van continuar caminant pels estrets camins, ja que els japonesos evitaven els camins amples i aclarits per estalviar-se ensopegar amb una emboscada de l’exèrcit contrari. Aquell dia va ser dur i dolorós, però va tenir temps per recordar els bons moments amb la Maylin i la seva família. Eren petits moments, però que els recordava alegrement i que van fer que aquell dia no fos tan fosc com els que es veia venir.



A les 21.07 de la nit, van arribar a la desolada ciutat de Harbin.



 

Capítol 3 Tot es va esvair
Després d'un horrible sopar, Li Huan va decidir anar-se a dormir, volia oblidar per una nit els pensaments que no li deixaven viure i que el perseguien durant el dia.

Molts, en lloc de descansar, s'endinsaven en la desolada ciutat, a la recerca de dones per sadollar el seu desig sexual. Els era igual l'edat que tinguessin, però com més joves fossin, millor. Encara que en realitat, no els importava gaire aquest detall, perquè les dones de 50 a 60 anys tampoc es veien lliures d'aquests atacs.

Ell mai havia participat en aquests actes cruels, no li semblaven honorables, no veia el poble xinès com un enemic al qual calia torturar i castigar. Molts dels seus companys pensaven que els xinesos eren inferiors a ells perquè estaven perdent la guerra. Era l'excusa que utilitzaven per fer aquelles atrocitats que tant els allunyava de l'espècie humana.

Ell era diferent, sabia dominar els seus instints tant que fins i tot guardava la seva castedat per a la seva futura esposa. Cada vegada que la recordava, li tremolaven les mans i no era capaç de pensar amb claredat, una part d'ell volia saber què contenia aquella perfumada carta amb aroma a roses que li estarrufava tot el seu borrissol corporal. Sabia perfectament, que Minami Ayaka utilitzava perfum de roses per anunciar una mala notícia. Totes les cartes que ella li havia enviat, feien olor de vainilla i quan les olorava, veia el paradís on els àngels se li acostaven i l’acariciaven amb la seva gràcia. Un dia, Li Huan li va preguntar per què perfumava de roses les cartes que contenien notícies desagradables, i ella, amb un somriure que li feia venir esgarrifances, li va respondre:

- Perquè quan el destinatari rep una mala notícia, aquest dolç perfum de roses, fa que aquesta notícia desagradable no sigui tan dolorosa. És una manera que tinc per a ajudar-los i també perquè es recordin de mi.

En el seu interior, sentia impulsos d'obrir la carta i descobrir per fi si les notícies eren realment dolentes. No en tenia la seguretat al cent per cent, perquè en alguna ocasió li havia dit, que a vegades usava el perfum de roses si no en tenia cap d'altre. No sabia què pensar, s'estava tornant boig, tenia por al fet que li trenquessin el cor. Sempre havia sentit la inseguretat que era una relació molt inestable, plena de problemes.

Al final, va decidir ignorar el seu contingut i viure en la ignorància. Almenys fins que acabés aquesta guerra, d'aquesta forma podia continuar pensant que algú especial el tenia en el seu pensament.

Les seves parpelles van començar a tancar-se lentament fins que va caure en un son profund.

Va somiar en el dia que va conèixer a Minami Ayaka, en la seva trobada.

Era un dia assolellat de primavera i l'aroma dels cirerers en flor, inundaven l'ànima de les persones. Aquell dia, Li Huan la va veure sota un arc de flors. Ella anava vestida amb un preciós quimono color crema amb brodats vermells, estava bellíssima amb el seu tocat de perles i la seva ombrel·la de seda i bambú que realçaven la pal·lidesa de les seves galtes.

La bella imatge li va despertar sentiments d'admiració i el que va creure que era amor. Va pensar que aquest seria l'amor de la seva vida i que seria la dona amb qui compartir-la.

Es va quedar tan embaladit, que les cames no li responien per acostar-se i dirigir-li la paraula. Volia parlar-li i conèixer el seu nom, però no es va atrevir. Pitjor, ella va seguir el seu camí al costat de la seva criada.

Llavors, va veure els seus pares, es dirigien cap a ell i va recordar que havien quedat allí per dirigir-se a casa d'uns amics de la família per a apreciar la bellesa dels seus cirerers.

Van arribar a una bella mansió i els va obrir un servent que els va indicar que passessin a un petit saló il·luminat pels raigs del sol, on hi havia un grup de persones vestides per a l'ocasió i prenent el te. Els amos de la casa, després de les salutacions els van convidar a unir-se a ells.

Després de prendre el te i uns pastissets d'arròs, van sortir al jardí a contemplar les belles flors. Va ser llavors que la va veure, sí, no hi havia dubte, era la bella dona que va veure al parc. Ell no ho sabia, però tot havia estat orquestrat pels pares de tots dos, perquè els joves tinguessin una primera trobada i que les famílies poguessin acordar el matrimoni.

El seu cor va començar a bategar amb força i notava com el pols se li accelerava a cada segon. Estava tan nerviós que notava com la suor li regalimava front avall. Ella, amb els seus pares, se li va acostar; ell volia mostrar-se tranquil i segur de si mateix, però ja no es recordava de com fer-ho, li faltava l'aire i el cor bategava cada vegada més fort, tant  que li semblava que li havia de sortir disparat de la caixa toràcica. L'amo de la casa, es va dirigir a ell, dient-li:

-Crec que no et recordes de la meva filla, perquè éreu molt petits l'última vegada que la vas veure.

Ell, en realitat, no sabia que tenia una filla, perquè poques vegades devien haver coincidit.

Des d'aquell moment, van començar a pensar una vida en comú. Però aquells bons moments van començar a enfosquir-se i estranyament un altre nom va ressonar en la seva ment: Yukiko.



Zhou Dewei tenia les mans gelades i li dolia tot, havia estat fent treballs forçats tot el dia, i quan es va tombar en el jaç, milers d'agulles es clavaven en els seus músculs. Estava portant una vida inhumana i no sabia si viuria o moriria. Des que estava allà, no parava de somiar cada nit amb l'edifici de maó, perquè a molts dels seus companys, se’ls hi emportaven i mai no tornaven.

La nit va passar ràpida, com un sospir. A penes havia tancat les parpelles, quan el soldat de torn va entrar cridant i copejant una paella. No era conscient del dia i l'hora, sabia que era molt primerenca perquè els raigs del sol ni tan sols treien el cap per l'horitzó.

Intentava no perdre l'esperança pensant en la seva estimada, però el seu cos no podia seguir endavant. Les seves forces s'havien esgotat feia molt.

No entenia per què la vida era tan dura. Sabia que sempre es trobaria amb tempestes que aixecarien el seu mar interior, però aquesta vegada, les ones eren tan altes, que no podia superar-les.

Portava dies mantenint amables converses amb un japonès de nom Li Huan, a vegades li donava menjar, però no era suficient. Quan li preguntava si alguna vegada havien deixat sortir presoners, apartava la mirada i li donava un glop d'aigua. Sabia que no valia la pena continuar solcant les ones i que ja era hora d'anar-se’n a la profunditats de l'oceà. Li Huan era l'única persona en la qual confiava i per això li va deixar les seves pertinences més preuades perquè les guardés, ja que tenia la certesa que no tornaria a casa seva.

Després de moltes hores de treballs forçats, va aparèixer del no-res un grup de soldats. Un d'ells portava una llarga llista i va començar a cridar determinats números, però el que el va fer tremolar fou que el seu estava a la llista. Era un grup gran i nombrós, i els van fer desfilar fins a un pati al costat de l'edifici de maons. No podia deixar de tremolar, perquè el sòl estava ple de sang i se sentien crits a la llunyania. Encara que ell ja sabia que el seu final era proper, mai no va imaginar que aquell seria el seu últim dia. Els van obligar a agenollar-se i baixar el cap, però ell no el va baixar, el va aixecar i va poder observar el preciós cel.

Va imaginar el rostre de Maylin i va recordar l'últim poema, que va escriure en les carta que li va lliurar a Li Huan:

Tot es va esvair



Mai vaig saber trobar-li fi al meu sofriment,

els dies eren iguals i malencòlics.



Quan em llevava als matins,

el meu únic anhel era veure la llum de l'alba,

però això no succeïa,

no veia els raigs del sol que tant desitjava

veure entrar per la finestra.



Només havia pura foscor,

que em turmentava

i que tant volia fer desaparèixer.



Llavors la por tornava a mi,

i la poca esperança que em quedava, havia desaparegut del tot.



Ja no recordava,

com era l'escalfor del sol a la meva pell.



El meu alè s'apagava en cada respiració

i el meu cor,

ja no bategava amb tanta força.



L'últim que veuria

en tancar les meves parpelles per sempre,

eren les estrelles brillar en el fosc cel

del desconegut univers.



Vas poder destrossar el meu cos,

però la meva ànima la vas deixar intacta i ella

abandonarà aquest cos inert

malgrat que seguirà pensant

en el nom de la meva estimada

fins a l'últim sospir.



I amb aquest últim pensament,

tot es va tornar fosc,

i només hi va haver pau.



Zhou Dewei.

Llavors la catana li va travessar el coll i la foscor es va apoderar de la seva ànima.



Li Huan va presenciar la mort del seu amic i no va poder evitar que sortís una petita llàgrima dels seus ulls. Duia a sobre les cartes i poemes que ell li havia lliurat dipositant tota la seva confiança en ell. Li havia promès que li ho lliuraria a la seva estimada.

Uns mesos després de la mort de Zhou Dewei, la guerra va acabar. Japó es va rendir davant els americans. Hi havia rumors d'una gran bomba que havia destruït dues ciutats per complet. No sabia si era cert, però li era igual, ell només volia tornar a la seva llar i complir la seva promesa. Però la vida li tenia una cosa guardada, com deia el seu amic xinès, en la vida sempre hi haurà tempestes per superar. Pel que sembla, per a ell, encara no havia sortit el sol.

Estava a punt d'agafar un vaixell rumb a la casa seva, quan un grup de soldats xinesos el van arrestar juntament amb uns quants dels seus companys i els van tancar amb altres japonesos. No sabia si els anaven a matar o els interrogarien per a treure'ls informació, encara que amb la guerra acabada, per què la volien.

Cinc anys més tard, els xinesos els van alliberar. Físicament era tot ossos i havia perdut la noció del temps. Una vegada va saber com arribar a casa, va témer el que podia trobar-s’hi. Havia passat tant de temps!

Gràcies al tractat dels americans, va poder tornar a Osaka. Va veure des del vaixell, que la bella ciutat que recordava, havia canviat: milers d'edificis havien estat destruïts i alguns estaven en construcció.

Tantes vides perdudes per a res. Ja no quedava honor al Japó i tota la culpa havia estat de l'Emperador Shōwa.

Li faltaven pocs minuts per arribar a casa dels seus pares, quan va sentir una veu familiar que el cridava, el seu cor va començar a bategar amb força, aquesta veu, feia segles que no la sentia, era la seva estimada Minami Ayaka. En girar-se, tot el seu món se li va desplomar, perquè anava acompanyada d'un home i d'una criatura d'uns sis anys. No podia creure-s’ho, se n'havia anat amb un altre, intentava convèncer-se que podia ser un amic de la família, però no podia enganyar-se a si mateix. No sabia què dir, s'havia quedat en blanc, llavors ella li va dir entre llàgrimes:

-Pensàvem que havies mort, des que ens vas enviar la teva última carta explicant-nos que te n'anaves a Harbin per a servir a Shirō Ishii, ja no vam tenir notícies teves. M'alegro de saber que estàs viu.

Les úniques paraules que va poder articular, van ser:

-Qui són?

Ella sorpresa, li va dir que era el seu marit i el seu fill. Pel que sembla, els pares d’Ayaka, van morir i no tenia diners ni a ningú que la mantingués, perquè la meva família va pensar que havia mort i ella no sabia què fer; desesperada de caure en la pobresa. La sort va aparèixer en la seva vida, coneixent a un jove científic que es guanyava bé la vida experimentant per als americans. En la carta li ho explicava tot, perquè Ayaka no sabia amb certesa si havia mort i va decidir escriure-li aquella carta. Li Huan mai va entendre per què les seves cartes mai no van arribar a Osaka.

La vida no podia ser més negra: quan va arribar a casa seva, es va assabentar que el seu pare es va suïcidar perquè s’havia arruïnat. Almenys mantenien la casa i la seva mare seguia amb vida. Va intentar no pensar en negatiu, se’n va anar al seu pont de bambú favorit, que estranyament seguia dret i va observar el riu tot pensant com seguiria endavant. Quan la suau brisa li fregava les galtes, una jove noia se li va acostar i li va dir:

-Gràcies a Déu que estàs viu.

A continuació la noia es va posar a plorar. Ell, primer, no va saber qui era; fins ella li va dir que era la Maiko Yukiko, que els va presentar la Geisha Sayori el 30 de juny de 1937.

Pel que sembla una persona va estar pensant en ell i qui havia de dir-li que era la Maiko. Al final, va ser així que va trobar el veritable amor.

No es penedia de no haver obert la carta, si ho hagués fet, l'esperança de tornar a veure a l’Ayaka s'hagués esvaït i segurament hauria mort.

Llavors es va adonar que les coses passen per alguna cosa. Li va costar anys entendre-ho, no ho va fer fins haver complert els 50 anys. Ja podia respirar pau, després de tants anys, es va dirigir a l'edifici de correus i va enviar les cartes i poemes de Zhou Dewei a la seva estimada. No sabia si ella encara seguiria amb vida, però no va poder fer-ho abans a causa de les circumstàncies de la postguerra. Ho va posar tot dins d’un sobre, juntament amb una carta que ell havia escrit de pròpia mà.



Per a Wang Maylin, encara romania l'esperança de tornar a veure a Dewei, però havien passat tants anys, que en el més profund del seu cor, ja sabia que ell mai tornaria.

Després d'haver fet la compra, es va trobar amb el carter, el fill de la seva antiga veïna. Li va dir que havia arribat una carta desconeguda a la seva antiga casa destruïda pels bombardejos de la guerra i que mai van tornar a construir. Maylin va acceptar la carta i va entrar a casa, la va obrir i va llegir una carta d'un tal Li Huan, en què li explicava que ell va servir a l'exèrcit japonès durant la Segona Guerra Mundial i que va conèixer a Dewei en un camp de concentració, on va morir. També li adjuntava un llibreta plena de cartes i poemes que el seu estimat no li va poder lliurar.

Sempre va mantenir la il·lusió que tornaria, perquè els russos van mantenir tancats durant anys els seus presoners, però Dewei va morir mesos abans de la rendició.

A Maylin, en llegir que l'amor de la seva vida va morir com a presoner, les forces li van flaquejar i va haver de recolzar-se en la tauleta on servia el te, es va asseure en la vella butaca i va començar a llegir la carta de Dewei.

Va treure l'última carta que ell havia escrit i en llegir el que li deia, es va repetir a si mateixa, que ell no va complir la seva promesa, no va tornar sa i estalvi.

Va abraçar les cartes amb tota la força que li quedava, va tancar els ulls i aquests mai van tornar a obrir-se.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]