Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Marco Ruiz
IES EL RAVATXOL. Valencia-Castellar-Oliveral
Inici: Estudi en lila
Clau
Inici:  Estudi en lila
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Capítol 1 Ella
Crido a Jerònia. Ella s’apropa corrents, amb curiositat i amb una mica de preocupaió evident al seu rostre.

– Què et passa? On està el problema?

– No res, simplement és que...

– La família estava contant-me tot el que saben, estava apuntant-ho ací. – em talla assenyalant el seu bloc d’escriptura roig.

– Ja, bé però el que vull dir és que...

– La veritat és que jo tinc moltes esperances en aquest cas, – em torna a interrompre – pot ser que sigui perquè és el primer amb el que tracte, però de veres que em fa molta il·lusió treballar amb vostè...

– Jero, Jero... JERÒNIA – se’m queda mirant – silenci, per favor. – es calla a l’instant – admiro profundament la teva motivació, però has de comprendre que ara mateix aquesta família no està per a que una persona es trobi tant nerviosa com tu. – ella es gira cap a ells i els mira a través de la porta de cristall, asseguts al sofà de la sala del costat, consolant-se l’un a l’altre. – Saps el que vull dir-te? És simple qüestió d’educació. – baixa el cap i mira al sòl.

– Comprenc. – diu suaument.

– Bé, ara ves, acaba de prendre totes les notes i informacions que et siguin possibles, els consoles i els manes a casa.

– Val.

La miro dirigir-se a ells i començar a complir les meves ordres. Una volta assegurat, recullo el meu abric i la meva bufanda, deixats sobre el respatller de la cadira, guardo uns papers al calaix de l’escriptori, agafo el paraigües i utilitzant la punta metàl·lica d’aquest com a dit, apago les llums i surto per la porta del despatx que dona a la sortida darrera de l’edifici.

Baixo per les escales rumiant sobre el cas i interconnectant els diferents aspectes de les explicacions dels progenitors. Sense adonar-me’n, ja estic baix, així que obro la porta i surto al carrer. Desplego el paraigües i començo a caminar per la vorera, xopada pel suau però insistent plugim que no ha deixat de caure en tot el dia. Observo com la gent corre amunt i aball com si la perseguís el diable. Fixo la vista en una xica amb melena rossa que ve cap a mi parlant pel telèfon, carregada amb tot tipus de bosses i caixes i la segueixo amb la mirada. Passa pel meu costat, concentrada en els seus assumptes, ignorant la existència de tot i de tots; jo em giro cap a la meva dreta i continuo observant-la anar. Indirectament veig un taxi darrere de la seva figura. M’apropo ràpidament a la vora de la vorera per no perdre’l i el faig parar, l’agafo i m’enfilo cap a casa.

– Pari aquí. – li dic assenyalant la vorera a la meva dreta.

– Seran dènou amb vuitanta-tres.

– Prengui; – Dic entregant-li un bitllet de vint. – quedi’s el canvi.

– Que passi una bona nit. – em diu el conductor guardant-se en una capseta de metall platejada, la seva valuosa recompensa amb un cert recel.

– Igualment, senyor i gràcies.

Ha deixat de ploure. Tanco la porta i em dirigeixo cap a casa pel camí asfaltat que porta al porxo mentre contemplo la bellesa i lluentor perlada de les gotes sobre les fulles de la gespa i oloro el flaire de la terra banyada. Arribo al porxo i crido al timbre. Només fer-ho, del fons de la casa s’escolten les passes neguitoses d’Àsbol sobre el parquet, i seguidament, el de les seves ungles gratant la porta. També sento uns passos tranquils que s’apropen a mi i una veu a l’altra banda de la porta.

– Àsbol, aparta. – diu Eleonor entre rialles. S’escolta el so d’una clau desbloquejant el pany, després d’uns breus segons s’obre.

– Hola, Eleonor! Què tal estàs amor? – ens besem breument.

– Molt bé dolçor, com ha anat el dia?

– Com sempre, la veritat; cap novetat fora del comú: – li vaig contant mentre entro a casa. El gos surt, ansiosament a córrer pel jardí.

– Torna cap a dins, que acabaràs de fang fins a les orelles! – Jo ric mentre deixo la bufanda al penjador i ella m’ajuda a llevar-me l’abric.

– Gràcies, amor – em dirigeixo a la cuina. Ella ve darrere i asseu al tamboret de la barra, sobre la que recolza el braç deixant caure la cara contra el puny, sense deixar de mirar-me – Per on anava...? Ah, sí. Doncs bé, ha tornat el matrimoni dels Hackett, hem tingut una reunió amb el cap de la policia i amb la Guàrdia Civil, els pares d’esta... la companya de la filla de ta germana... Saps a qui em refereixo?

– Sofia?

– Sí, la mateixa, – em serveixo una copa de xampany – doncs això. Els seus pares han tornat també a per una actualització del seu cas, també ha vingut la família Thompson, una parella nova que no coneixes... un grapat de clients més que ara mateix no recordo i... crec que ja està... Ah, no! Mentida! Hui hem tingut un cas nou, bastant curiós, la veritat: una parella de quinquagenaris la filla de la qual havia fugit a Barcelona o alguna cosa pareguda... La veritat és que no ho tinc massa clar però...

– Com no ho pots tindre clar si és el teu treball? – em diu rient.

– És que li he encarregat aquest cas a Jerònia.

– I eixa qui és?

– No la recordes? La nova de l’oficina. Acaba de terminar la carrera de criminologia amb unes notes excel·lents.

– Ah, ja! La xica aquesta de la que em vas estar parlant l’altre divendres...? Hmm... Sí, Jero, no?

– No.

– Com que no?

– És broma, dona! – Els dos riem, encara que jo més que ella que acaba mirant-me com si aquesta se la guardés per tirar-me-la en cara més tard... – Ui, la porta, no l’hem tancada. – Quan tiro a tancar-la entra Àsbol corrents ple de fang. – La mare que va... el gos! – Corro darrere d’ell per intentar agafar-lo però se’m fa impossible. Ell bota sobre Eleanor.

– Vine ací, borinot! – comença a parlar-li amb la entonació amb la que et dirigeixes a un bebè – Quina sort has tingut de pillar-me en pijama, eh moniato? perquè si arribes a embrutar-me de fang el vestit et mano a castrar, eh?

Jo, que encara estic en la porta observant el panorama, començo a riure fins al punt en que em fico a plorar. Tanco la porta i rodo la clau. Per la escala baixa Agnès, la meva filla a saludar (per fi).

– Papà! – es dirigeix corrents cap a mi i se’m penja als muscles d’un bot.

– Vinga filla, que ja ets prou majoreta per a seguir fent això, ja tens dèsset anys, eh?

– I no deus d’oblidar-ho. – em respon. – Que ací solament es tira en cara això quan interessa. – riu i ve cap a mi de nou i em dona una abraçada i em besa la galta. El seu llarg monyo se’m fica en la boca i l’escup exagerant el so per fer-li una mica la punyeta.

– Quan penses anar al perruquer, filla? – li pregunta sa mare encara asseguda al tamboret, buscant-li les cosquerelles i observant eixa escena com si de la del retrobament d’una pel·lícula d’amor es tractés.

– Ai, mare! Deixa’m tranquil·la!

– Ja saps que ho dic en broma, carxofa!

– Vinga, corre i ves acabant els deures.

– Ale, adéu. Fins a l’hora de sopar.

– Adéu. – diem la meva dona i jo a la vegada

– No et cansis. – li dic jo. Ens quedem mirant com ascendeix per l’escala fins a que desapareix al segon pis.

– No cuino!

– Assec a la vora del llit i, acabat de despertar, faig un badall mentre em passo la mà per la galta, l’ull i la front per, a continuació, estirar els braços – Quina hora és? – pregunto mentre em refrego els ulls.

– Les... – diu mentre fa un altre badall (que possiblement li hagi pegat jo). Estira el braç i gafa el seu telèfon de damunt de la tauleta de nit i l’encén – ...vuit menys vint.

– Vaig bé. Saps si Agnès ja està preparada?

– I jo què vaig a saber?

– Ui, no sé. Tal vegada l’havies escoltat dutxar-se o alguna cosa mentre discutia amb el tros d’animal del veí...

– Tranquil, l’autobús no passa fins a les vuit... – diu mentre revisa els missatges – Com creus que li anirà al nou institut?

– Bé, suposo.

– Això espero. De tota manera, vaig a baixar a parlar amb ella...

– Bé, jo, mentre, vaig a dutxar-me i ara baixo.

Una estona després, abaixant les escales escolto la veu d’Agnès.

­– On està el pare? – escolto la seva veu mentre baixo les escales.

– Deia que anava a dutxar-se, suposo que estarà a punt de baixar.

– Serà possible? És el primer dia i encara vaig a arribar tard.

– Què dius, carxofa? – dic jo baixant per les escales – Vine ací i dóna’m un beset.

– Ai, pare...

– Ah, sí? Doncs ahir sí que me’ls donaves...

– Però perquè tu ahir no volies i això em fa desitjar-los... – Eleonor que està al seu costat amb les mans sobre els seus muscles, riu i li dona un suau petó a la galta.

– Vinga, vine ací! – ella ve i em dona una abraçada, seguida de l’anhelat petó – Que tingues un bon dia.

– A més, la sort està amb tu: ahir, dilluns, era festa al barri on està l’institut, així que t’has lliurat d’ell i de la seva maledicció. – diu la meva dona.

– Ai, això ja m’ho vas dir ahir...

– És una senyal! – bromejo jo.

– Vinga corre, que perdràs el bus. – diu sa mare.

– Adéu!

– Adéu. – responem Eleonor i jo a la vegada mentre la veiem marxar. M’apropo a la meva dona i li dono un petó.

– Vinga, anem a desdejunar que se’m fa tard.

– Jo ja he desdejunat amb la xiqueta mentre et dutxaves.

– Ah, sí? Doncs quina gràcia...

– Què volies? Que la xiqueta fera tard el primer dia? Si arribem a esperar-te demà encara no estem menjant!
Capítol 2 Adéu
El dia passà estranyament ràpid i això que no vam tindre gaire clients. Es van fer les set de la vesprada i l’única ànima que s’havia presentat a partir de l’hora de dinar havia segut l’home del gas així que davant la visió d’estar assegut aquí per a no pegar brot, decideixo tornar a casa, amb la il·lusió en ment de que Agnès em conte com ha anat tot. Li comunico els meus plans a Jerònia que els accepta amb un somriure que amaga un posat d’acusació d’irresponsabilitat notable. Ella, de totes maneres decideix quedar-se per si les mosques, així que li mano ficar en ordre uns papers, pagar unes factures i cobrar uns xecs i me’n vaig a casa.

La nit és càlida i humida, amb el cel clar i nítid com el de les muntanyes de Tramuntana. Solament el soroll d’algun cotxe en la llunyania altera el silenci de l’ambient. Després d’una llarga estona d’espera i veient que la circulació de taxis al món aparentment és inexistent, crido a un que arriba un quart d’hora després. Arriba aquesta nit a ser com la d’ahir i el refredat que agafaria per la pluja anava a ser històric. Abaixo, com tots els dies davant de casa. Parat en mig de la carretera, amb els intermitents posats, hi ha un Seat roig amb les finestres baixades i reggaeton a tota virolla ficat. És una cosa que m’impacta personalment, ja que aquest barri és molt poc transitat i feia mesos que no veia un cotxe estrany, el qual, per cert, era de la sogra del veí d’enfront. Intento ignorar la presència d’eixa gent i em dirigeixo cap a casa mirant la pantalla de desbloqueig del mòbil. Quan em trobo a meitat del pati, alço el cap per dirigir la mirada a la porta de casa. La llum de la cuina i del rebedor estan enceses. La porta s’obre i Agnès surt d’esquenes, aparentment acomiadant-se de sa mare. Jo accelero el pas per intentar sorprendre-la per la esquena, però es gira abans.

– Hola pare! Què bé que ja tornis, ja els porto fent esperar un quart d’hora per donar-te un beset abans d’anar-me’n. – diu ella amb un to molt viu.

– Anar-te’n? On? – dic jo amb cara de pòquer.

– Ja t’ho vaig dir ahir, no ho recordes? – em pregunta ella com si jo fossi un déu omnipresent.

– Com vaig a recordar-ho si no em vas dir res?

– Sí, jo crec que sí t’ho vaig dir. – Eleonor trau el cap per la porta, estranyada i buscant l’origen del guirigall del pati. Jo la veig i intento comprovar amb un moviment de cap que li faig a sa mare, si la xiqueta té permís per anar-se’n. Ella assenteix.

– Bé... I amb qui es suposa que te’n vas...? – dic jo quasi mussitant, preocupat.

– Amb ells. – diu amb una contrastada veu alegre mentre assenyala al Seat roig. Jo, que no m’ho termino de creure dirigeixo la mirada a la meva dona, la qual capta de seguida la meva pregunta i assenteix de nou, confirmant-la positivament. Agafo dels muscles a Agnès, baixo encara més, si cap, la veu com intentant que la meva dona no sàpiga que li dic i col·loco a Agnès davant meva per impedir que Eleonor pugui llegir-me els llavis.

– Estàs segura? No acabo de fiar-me d’eixa gent...

– Ai, pare tens molts prejudicis. – diu quasi cridant, desmuntant el meu pla per a que sa mare no em comprengui – Tot està bé. – s’escolta un clàxon sonar dues voltes seguides, allargant la segona xiuletada una mica, fent-la extremadament irritant. Jo em giro a mirar a Eleonor i, en el fons i sense fixar-m’hi, veig encendre la llum de l’habitació del senyor Carretero. Tem per la meva salut psicològica... – Vinga, que m’estan esperant. – Em dona un petó, s’acomiada de sa mare amb la mà... – Adéu! No m’espereu desperts! – ...i se’n va.

Jo llanço una mirada furtiva a l’adolescent que trau el cap per la finestra del cotxe, mirant en la meva direcció i després miro dolçament i amb pena a la meva filla caminar cap a ells. Una volta allà, dona la volta al cotxe per la part posterior, entra al cotxe per la porta esquerra de darrere i trau la mà per la finestra, de manera que nosaltres solament podem veure del canell cap a dalt i s’acomiada de nou. El cotxe arranca, però jo no deixo de mirar-lo fins a que gira al cantó i el perd de vista. Llavors, i després d’uns segons d’estar de peu mirant al cantó, Eleonor em crida.

– Penses passar-te tota la nit ací plantat? – jo em giro cap a ella i em quedo mirant-la – Vinga, que el sopar està per fer...i jo no el faig!

Em dirigeixo cap a casa, rumiant la situació, possiblement per la deformació professional... Eleonor entra dins de casa, jo acabo de creuar el jardí, entro i tanco la porta. Asseguda al seu tamboret i bevent-se un còctel, em mira.

– I tot això a què ha vingut? – em pregunta.

– Ui, no sé. El primer dia i ja l’estàs deixant sortir amb eixa gent que damunt no coneix?

– Mira-ho per l’altra banda...: el primer dia i ja volen sortir amb ella!

– A mi tampoc em matava la idea de que sortís amb aquesta gent, però no vull que s’emporten una mala primera impressió. – diu alçant-se del tamboret i dirigint-se cap a les escales amb moviments sensuals – De totes maneres li he donat una sèrie de pautes i normes per a que no li passi res i he tingut una conversació amb ella advertint-li de diverses coses. Per altra banda... – diu mantenint els seus subtils moviments provocatius – ...estem sols... – assenyala el segon pis amb el cap.

*

– Bon dia, amor. Com has passat la nit...? – diu apropant-se a mi.

– Bé, bé... – li dono un petó a la punta del nas – Com creus que li haurà anat a Agnès?

– Doncs no ho sé... Espero que no tingui massa ressaca que hui té col·legi...

– Ui, és de veres! No ho recordava! – m’alço del llit d’un bot – Com li pots deixar anar-se’n de festa si al dia següent té escola?

– Tranquil, per la pluja del dilluns han hagut un grapat de professors que no han pogut vindre hui per una raó o altra que ara mateix no sé, així que no fa les dos primeres classes. Hui no entra fins a les deu i cinc.

– Però l’autobús no passarà.

– No, però la vaig a portar jo... – diu amb un lleuger to de menyspreu.

– Bé, doncs... – giro la pantalla del despertador cap a mi i miro l’hora – ...són quasi les nou menys quart, vaig a preparar-me que vaig just de temps. Ves a veure com va la xiqueta.

Em rento la cara, em vesteixo i estic ficant-me les sabates quan...

– SALVADOR!!!!!!!!!!! – l’esglai de la meva dona cridant-me s’escolta en tot el barri i voltants. Baixo corrent les escales, saltant els últims tres-quatre esglaons i quasi entropessant-me amb les parets.

– Què passa??? – Eleonor apareix de dins de la habitació d’Agnès i ve corrents pel corredor cap a mi, plorant. Passa de llarg i comença a mirar totes i cadascuna de les habitacions de la casa. Jo començo a preocupar-me seriosament – Però què passa? – pregunto negant-me a admetre la resposta...

– La teva filla no està!!! – just el que em veia venir...

– Bé, no tenim perquè alterar-se... – dic completament fora de mi, intentat rebaixar els nervis d’Eleonor i els meus propis – ...segur que hi ha un perquè per a tot açò. S’haurà quedat a dormir a casa d’algú i ens haurà manat un missatge, o alguna cosa. Has revisat el mòbil?

– No, encara no...



– Doncs, revisa-ho, corre. Jo mentre vaig a tocar a l’institut per a veure si ha oblidat que no tenia classe i ja se’n ha anat en l’autobús.

Crido a l’institut mentre ella ho revisa. El telèfon comença a donar senyal. La meva dona nega amb el cap exagerant molt el moviment mentre em xiuxiueja preocupada que no té cap missatge ni cridada perduda. Una expressió de terror es dibuixa al seu rostre i es porta les mans al cap mentre mira al sòl. Les cames li tremolen i la suor li cau pel front, així que li indico amb gestos que se’n vaja al menjador i s’assega al sofà. Ella es dirigeix al menjador quan m’agafen la cridada. Un home amb veu ronca però tranquil·la em respon.

– IES Emili Darder, diga?

– Sí, hola. Volgués fer-vos una pregunta...

– Sí, clar digues.

– Sabeu si Agnès Llobert Quilis està en l’institut?

– De quin curs és?

– Primer de batxillerat A.

– Eixos no tenien classe les primeres hores, si no recordo mal.

– Ja, però és que ha desaparegut, no està en casa, no tenim cap missatge d’ella, cap nota, cap cridada.

– Ara ho miro, enseguida li responc. – la veu de l’home es notava preocupada. La música ambiental que produeix el telèfon no fa més que ficar-me més i més nerviós. Miro a la meva dona balancejant-se en el sofà com si hagués perdut la cordura. Després d’una estona que esdevé interminable, em respon el mateix home.

– En classe no està, he preguntat als professors i no l’han vista, tampoc els dos companys que estan en classe no saben res d’ella des d’ahir. Anem a cridar a la policia per obrir una investigació. Vinguen a l’institut, de presa.

– De seguida estem aquí.

– Eleonor, corre vesteix-te que anem a l’institut.

– Està allà? – pregunta il·lusionada.

– No, però ho van a denunciar a la policia i hem d’estar allà.

– Ara mateix no estic per a...

– Això no funciona així, no és que tu estiguis o no; la teva filla et necessita més que mai i tu penses quedar-te aquí mentre ella està a saber on?

– Tens raó... – diu mentre s’alça amb la cara tota roja i les lleres de les seves llàgrimes marcades a les seves galtes.
Capítol 3 Allò que mai no tornarà

De seguida estem asseguts al cotxe, preparats per marxar. Compartim una mirada plena de sentiments, ens agafem fort de la mà i després de deixar caure una llàgrima arranco el cotxe i sortim cap allà. El viatge és silenciós a la vegada que inquietant, amb algun que altre “snif”. Sento enveja dels vianants que van i venen pel carrer despreocupats amb un somriure, dels pares amb fills jugant al parc... també veig grups d’adolescents que fumen i beuen pels cantons, cosa que em plena d’ira i de remordiment. De tant en tant em giro a veure la cara de la meva dona, ja que es mareja quan no condueix, però l’únic sentiment que puc notar en el seu rostre és el d’angoixa i el de paràlisi. La incertesa i la por s’han apoderat d’ella.

Una estona més tard arribem a l’institut. El carrer de l’entrada està ple d’alumnes curiosos a la porta del centre i hi ha també, tres cotxes de policia. Un d’ells en reconèixer-nos, ens indica un espai habilitat dins del pati del centre per a que pugam aparcar. Una vegada parats, ens quedem asseguts pensant fins que un dels policies s’apropa a nosaltres amb un pas ferm i segur, el mateix que ens ha indicat d’entrar. Quan encara es troba a uns metres, em fa un senyal per que abaixi la finestra; jo, com és obvi, obeeixo. Quan s’apropa una mica més puc esbrinar millor els seus trets físics: un home calb, baixet i suat; el típic al que li falta l’alè després de córrer cinc minuts. Porta una barba de tres dies amb restes d’algun tipus de brioixeria per sobre que es concentra en la comissura dels llavis. Els grans, berrugues i demés marques cutànies són abundoses sobretot al seu front, nas i galtes que formen com una extensa constel·lació de grassa i pus.

– Vostès són els pares de la xiqueta, veritat?

– Sí – responem Eleonor i jo a la vegada.

– Bé, haveu portat la documentació? – jo, que no havia caigut en el cas, obro els ulls com plats i em giro a Eleonor, la qual està escodrinyant en una carpeta. D’ella trau una sèrie de papers i documents com el Llibre de Família.

– Prengui. – diu ella mirant-me de reüll mentre li ho lliura amb un posat de superioritat; retraient-me que “sempre ha de recordar-ho ella o sinó es queda sense fer”... Torno la vista al policia, que està mirant que tot estigui en ordre i comprovant identitats i tuteles. Una vegada tot verificat, es torna a dirigir cap a nosaltres.

– Bé, que un dels dos tutors legals vinga amb mi. S'han d'omplir uns quants documents i preciso d’un dels dos pares.

– Ja vaig jo. – diu la meva esposa.

– Bé... – li responc jo quasi xiuxiuejant. Li beso la mà i la miro marxar darrere del policia cap als despatxos de direcció.

– Senyor Llobert..., – un policia amb marcat accent mallorquí em sorprèn mentre miro la meva esposa anar.

– Ui, sí, perdona. Què passa? – responc jo intentant encobrir l’esglai que m’he portat. Em fixo en el policia. Aquest era un xic alt i jove, de pèl castany i aparentment inexpert en l’ofici policial.

– Per favor, m' acompanyi, necessit que m'expliqui tot lo que pugui recordar des dia d'ahir.

– Val.

Surto de l’automòbil i segueixo el policia a través del pati fins arribar a un edifici separat de la resta, on suposo que per la seva altura i disposició de les finestres, estan els despatxos. Entrem dins i recorrem el corredor fins arribar a una habitació habilitada per a la “interrogació” situada al fons del corredor.

– Per aquí – Indica l’agent.

Mentre em dirigeixo a ella veig, a través de la finestra d’una porta, la meva dona a un despatx, amb el policia gros i suat d’abans, emplenant els papers.

– Pansa aquí dins.

Em diu el policia només obrir la porta, fent un gest de convit. Jo entro dins, una sala rectangular pintada de blanc amb sis parells de tubs fosforescents al sostre i dues finestres a dreta i esquerra amb una reixa de metall negre i rovellat envoltant cadascuna on m’esperen, a mà dreta, un grup de quatre policies asseguts al voltant d’una taula rectangular de fusta obscura envernissada, cadascun d’ells amb un bloc i un bolígraf blau, tot amb el logotip de la Policia Local de Palma, a les mans.

– Sega aquí. – diu un d’ells oferint-me una cadira. Jo obeeixo tremolant.

– Ell és el pare, no? – pregunta un d’ells.

– Sí, senyor. Ja ho hem comprovat. És es que ha cridat abans an es col·legi per informar des cas. – respon el jove que m’havia portat fins aquí.

Un altre home, el que sembla ser el més veterà per la seva constitució física, i el meu “entrevistador” principal per la seva posició central entre la resta d’agents, apropa la cadira a la taula i entrellaça els dits sense interrompre el contacte visual amb mi. És un home semblant al que està amb la meva dona (però amb un posat més seriós i fins i tot agressiu), que sembla concentrar en un ésser tota l’essència d’un mallorquí de poble, (sols que uniformat).

– Bé, llaura mos explicaràs tot, i recalc TOT lo que recordis que va succeir ahir. Intenta identificar sa gent que anava amb ella, es model des cotxe i si pots, sa matrícula.

 
*

Em desperto a casa. De seguida, el record de la clau em ve al cap. Prego perquè hagués sigut tot un somni, però el destí no ha volgut concedir-me eixa benedicció. La imatge que la meva nena ja no camina per aquest món se’m fa impossible d’acceptar i no faig més que plorar. M’alço i busco pels calaixos de la meva tauleta de nit l’àlbum de fotografies familiars i vaig fullejant-lo detenint-me en cadascuna de les imatges en les que apareix Agnès, fent un recorregut per la seva vida des que era una criatura de dos dies. Les darreres llàgrimes dels meus ulls regalimen i mullen les pàgines del llibre.

Baixo a la cuina i em serveixo un got d’aiguardent i me’l bec en un tres i no res, mentre miro dessolat a la meva esposa al menjador. El meu estat d’ebrietat i ràbia augmenta amb cada mil·lilitre de beguda, de forma paral·lela al meu infernal estat de buidor i desconsol. Deixo el got amb un colp sec sobre el taulell i m’encaro, fóra de mi, a Eleonor.

– SI NO L’HAGUERES DEIXAT SORTIR AMB EIXOS ESTRANYS ARA ESTARIA AMB MI!!!!!!!!

  <div style="\&quot;text-align:" center;\"="">(Vint-i-tres anys després)

M’acaba d’entrar, com tantes altres vegades, un insuportable atac de tos, que ofego amb un llarg glop de vodka i una contundent ratlla de pols blanca. Me’n passo les files d’una sola passada. M’entra un altre atac de tos en el que acabo escopint sang. No sé per quan més seré capaç de suportar aquesta merda de vida, però també em sento incapaç de fugir d’ella.

Fa ja massa temps que no veig a la meva dona, anys... encara que l’odre d’allunyament m’ho hagués impedit de totes maneres. La mala vida m’ha fet impossible continuar amb el meu antic treball, del qual no vull ja ni recordar-me’n i tampoc he tingut forces per trobar qualsevol de nou. De la meva dona em queda només una vaga imatge en el record... però de la meva estimada filla, el que aconsegueixo retenir en la meva torturada ment, amb una nitidesa indescriptible, és aquell dia, ara fa vint-i-tants anys, en que vaig veure per última vegada la seva mà per el sostre del cotxe, al girar el cantó del carrer. Des d’aleshores he sigut incapaç de recuperar totes aquelles imatges i records de tants moments de felicitat que vaig poder compartir amb ella. Tota la resta se m’ha esborrat de la ment. Algun mecanisme incomprensible del meu cervell m’impedeix accedir a aquest univers de records, que ja no hi són, el meu impossible paradís que mai ja no tornarà.

El telèfon sona. El trec de la meva butxaca i miro la pantalla. Era un número que no coneixia amb una digitació un tant estranya. La ignoro.

Els dies passen i cadascun és encara pitjor que l’anterior. Contemplo la pluja per la finestra, la terra mullada i les fulles dels arbres que s’enlairen i cauen al sòl. Sento una vibració a la butxaca. És el mateix número d’ahir. Començo a muntar-me històries estranyes i repasso la meva llista mental de persones que poden tenir alguna cosa contra mi, però no se m’ocorre ningú que correspongui a la zona de provinença del telèfon que apareix a la pantalla.

A l’endemà cap a la mateixa hora, torna a sonar el telèfon, marcant el mateix número. Em genera desassossec i intento ignorar-lo, però durant els següents quatre dies també sona. Ja fart, al cinquè dia estic atent de l’hora per contestar i acabar, així, amb aquesta surrealista situació d’una vegada per totes. El telèfon sona, l’agafo amb posat decidit i despenjo. Una veu femenina respon.

– Pare...?

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  0 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  0 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  0 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  0 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]