Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Participant 0603
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: La Bruixa
La tassa d'amor té un forat
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 Asseguda a una graderia
‘’Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona.’’ -diu una veu femenina aguantant-se les forces per no inundar les seves pupil·les.

‘’Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir.’’ -ressona una veu masculina amb les mateixes forces per no esfondrar-se.

‘’La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.’’ -informa una comissària de la policia als seus companys afectats.

El comissari Contreras s’aixeca d’un cop del llit, respira amb rapidesa. Es queda un moment pensant en aquelles veus. S’aixeca i segueix la rutina. Fa el llit després d’aixecar-se i va al bany, es renta les dents i es mira al mirall. No es mirava al mirall per pentinar-se ni per veure si alguna cosa havia canviat al seu rostre durant aquella nit, no. Es mirava per veure com era aquella persona que havia descrit alguna vegada el comissari Contreras, amb paraules com: potent, invencible, imparable... Però ell no veia això, no veia la persona que havia descrit el seu pare en aquells temps. Es renta la cara amb una mica d’aigua i surt del bany. Són les 7:30 del matí i Mario es dirigeix de camí al treball.

-Bon dia Mario -diu la Isabel.

-Sí... -contesta sense mirar-la.

- Mario... ja han passat quatre mesos... No va ser culpa teva.

- No, però podria haver-ho evitat.

El comissari Contreras es dirigeix cap al seu escriptori, un moble bastant vell de color marró molt desordenat, com és ell. És una persona molt testarruda, si vol una cosa fa el que sigui per aconseguir-la, però a vegades sempre ensopega amb la mateixa pedra. La comissària Pereira en canvi és una persona organitzada i fanàtica a la lectura.

Els dos seuen al seu escriptori, un davant de l’altre. La Isabel mentre treballa amb l’ordinador mira de tant en tant el comissari. El Mario se n’adona i la mira fixament també:

-Mario...

El comissari la interromp i diu:

-Es romp si dius el seu nom.

-Què?

-Com va dir Tristan Bernard, el primer petó no es fa amb la boca, sinó amb la mirada.

De sobte, entra un home alt com un pi i de rinxos castanys i diu:

-És el silenci, i a veure si en comptes de jugar a miradetes treballeu més.

Els dos, nerviosos, tornen a la feina, mentre el comissari Marín diu:

-Han trobat un cadàver al poliesportiu ‘’Diocles’’, ens esperen.

El comissari Contreras agafa les seves coses i marxa amb la comissària Pereira cap al lloc del crim. Havia estat un moment agradable aquell intercanvi de mirades, però realment el Mario ho havia gaudit? Realment volia això?

La Isabel, en canvi, havia somniat més d’una vegada amb un moment de màxim silenci i contacte visual amb el Mario. Feia més de quatre mesos que no havia tingut un moment així amb ell, el mateix temps que ha passat des del cas Muñoz.

El cas Muñoz va ser molt difícil, es va trobar un cadàver d’una noia de quatre anys de bocaterrosa, inerta amb la cara girada cap al fons d’un aiguamoll amb el clatell cobert de sang coagulada. La policia va estar investigant durant tres setmanes, i res, només trobaven pistes que conduïen cap a un carreró sense sortida. Després de tres setmanes d’investigació decidiren abandonar el cas i enterrar-lo en els fitxers d’una oficina. El cap de la investigació era en principi un home decidit, un home que havia resolt milers de casos relacionats amb tot tipus de delinqüents: era tota una llegenda entre la policia espanyola. Però aquell cas el va superar, es passava dia i nit intentant donar-li una explicació al fet de per què algú assassinaria una noia de quatre anys i la tiraria a un aiguamoll. Aleshores va ser quan es va aficionar a la beguda, l’alcohol camuflava tot el dolor i sofriment que havia patit en la investigació. L’alcohol i l’àmbit de les drogues van convertir aquella llegenda de la justícia en un alcohòlic i drogoaddicte.

I com caiguda del cel, va aparèixer en la seva vida una dona d’uns trenta anys amb els cabells llargs i rossos que combinaven amb els seus ulls sorprenentment castanys. Era una tarda d’hivern freda a la ciutat de Mérida, quan la comissària Pereira corria esgotada darrere un metro que ja havia partit de la parada. Al costat de la parada existia una muntanya de roba bruta amb olor a necessitat de dutxa, que després d’escoltar una veu cridar moltes paraules prohibides a poc a poc s’aixecava i formava la silueta d’una persona. Aquell vagabund que olorava a una barreja d’orina de ca i alcohol, ho creguis o no, era el comissari, en aquell moment ex-comissari, Contreras:

-Eh! -deia intentant aixecar-se del terra i dirigir-se a la Isabel.- Com cridi més, m’explotarà el cap, què coi li passa?

La Isabel era una persona bastant refinada que no solia parar-se a parlar amb gent estranya, en canvi, no tenia res que perdre aquella tarda:

-He perdut l’últim metro cap a Villagarcía de la Torre.

-Cap a Villagarcía de la Torre? Què vol fer allí? No hi trobarà ni una trista gasolinera.

-No és el teu assumpte...

La Isabel li donà l’espatlla al Mario i aquest diguè en veu baixa camí al seu recer:

-Creguda...

-Què has dit? -diu enfadada.

-Res..

-No no... què has dit?

-Creguda! És una creguda! Contenta?

-I qui ets tu per dir-me això?

-Ho cregui o no, jo era policia sap...

La Isabel canvia de cara immediatament en sentir que era ex-policia.

-I què fas aquí? Tirat a una parada del metro...

-Ah... jo li he preguntat per què anava cap a Villagarcía primer...

La Isabel presenta una cara de derrota acceptada i diu:

-D’acord.. Hi vaig per un examen...

-Un examen? -riu-. Però si allà hi viuen més vaques que persones.

-Què?

-El que escolta... només hi viuen grangers.

La Isabel s’asseu en un banc, bocabadada del que li havien fet. El Mario amb empatia s’asseu al costat i diu:

-Ja tindrà una altra oportunitat... no es preocupi...

-Gràcies... Però per què m’han fet anar fins a un lloc en el qual ni m’examinaran? Per què no m’han dit directament que no volien fer-me l’examen?

Després d’això la Isabel ajudà el Mario per recuperar-se i tornar a la normalitat. Recuperà el seu treball com a policia a la comissaria i la Isabel tingué un examen de veritat, pel que ara és comissària.

Els comissaris surten del cotxe no molt concentrats en el que haurien d’estar. El comissari Marín els hi explica què ha ocorregut:

-El conserge ha trobat la noia sense vida quan netejava la graderia, Lucrècia Jiménez, 17 anys. Té un lleu traumatisme al cap i diverses contusions i hematomes a les cames. L’han trobat sobre les dotze del migdia.

A un dels seients, seia una noia de cabells curts i negres.

- Heu parlat amb el conserge? -diu la comissària Pereira.

-Sí, l’ha trobat així, asseguda, diu que era la filla d’una parella bastant problemàtica. Pares separats. El pare té un historial molt llarg: múltiples violacions, robatoris a gasolineres... La mare és alcohòlica i està a l’atur. Viu a l’Avinguda de Lugo, 36.

-Jo els donaré la notícia, on puc trobar el pare? -proposa el comissari Contreras.

-Treballa a un bar, ‘’El Rincón de Nica’’ -dirigint-se cap a Mario.-. Podeu endur-vos el cadàver-dirigint-se cap als policies científics.

-Molt bé, reuniré els dos allí -diu mentre se’n va cap al cotxe.

Ja se n’havia anat el comissari, quan sona el telèfon de la Isabel:

-Comissària Pereira... Com? De veritat? Sí, sí, hi ho faré saber. Gràcies.

La Isabel està commocionada, no sap què dir, es gira de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta.

-Elena! Agaf el teu cotxe, és important.

-D’acord, tornaré amb els de la científica.

La comissària Pereira arranca i amb molta velocitat es dirigeix cap al bar del pare de Lucrècia. Quan arriba troba el comissari Contreras i els pares asseguts a una taula diferent. La mare és molt prima, i plora amb el cap damunt la taula. El pare, amb una llarga melena, mira cap al no-res.

- Ja els hi has dit? -pregunta Isabel.

-Sí... Què fas aquí?

- T’he de comentar una cosa molt important.

- Què ha passat?

- Hi ha notícies sobre el cas Muñoz.

Capítol 2 Un crit
El comissari Contreras està bocabadat, no sap què dir ni com actuar. Aquell cas l’havia tornat boig.

-El cas Muñoz?

-Sí! Una testimoni ha vingut a la comissaria, vols parlar amb ella?

El comissari Contreras afirma amb el cap amb molta seguretat, agafa les claus del cotxe i surt del bar, darrere d’ell la comissària Pereira s’acomiada dels pares.

-Et vaig dir que passaria -diu Rosario, la mare de Lucrècia.

-Tu creus? -contesta Lucas, el pare, cridant-. De veritat ho creus? O encara no has vist el cadàver?

-Senyor... -diu un dels cambrers cridant-li l’atenció.

El senyor Jiménez agafa l’ampolla que tenia a la mà la senyora Cruz i la tira contra la paret amb tota la fúria que havia tingut al seu interior, ell tenia ben clar els motius de l’assassinat de la seua filla.

Són les dotze del matí, el comissari Contreras seu a la part posterior del cotxe. Mira al no-res pensant en tot. Pensant en tot el que havia sofert durant el cas Muñoz, les nits que havia passat contemplant fitxers i les nits que en comptes d’anar a sopar amb la Isabel anava a sopar amb la Mirella Muñoz. I, ara, per fi hi havia notícies sobre el cas, però, quines? El Mario està en un punt de la seva vida en qual dubta de les seves capacitats, en un punt en què desitja amb totes les seves forces que aquell cas deixés de tacar-li el seu expedient com a llegenda de la pasma.

-Hem arribat -diu la comissària Pereira.

El comissari baixa del cotxe, decidit a acabar amb el misteri. Es dirigeix cap a la sala d’interrogatoris, gira el picaporta i assegut darrere una taula seu un home de mitjana estatura, amb el cap inclinat mirant-se les sabates. Duu una camisa normal, d’un simple color i té un tatuatge ben destacat al coll, algun nyap en xines. A poc a poc, el Mario es dirigeix cap a la seva cadira, feia temps que no liderava un interrogatori. S’asseu, l’home aixeca el cap i dirigeix la seva mirada penetrant contra la del comissari, al qual reacciona preguntant:

-Què fa aquí Jaume?

L’home agafa aire i va empassar saliva:

-Tenc informació... que hauria d’haver deixat anar al primer interrogatori.

La cara del comissari va ser la d’una suricata fent guàrdia.

-Què vol dir que l’hauria d’haver alliberat abans? Vol dir que ha estat amagant informació valuosa?

-Així és.

-Doncs, deixi anar aquesta informació d’una vegada.

-Era una tarda com qualsevol, jo arribava del treball quan vaig entrar en un bar. Crec que es deia ‘’Putin’s’’.

-Putin’s? De Vladimir Putin?

-Exacte. Com deia, vaig entrar en aquell bar. Vaig beure només una copa, però vaig anar afegint-hi una copa més, i una altra, i una altra...

-És a dir, estava begut? Vagi al gra.

-Efectivament. Després d’unes quantes copes vaig estar parlant amb el cambrer d’aquell lloc, i em va preguntar si estava interessat en mantenir relacions sexuals amb una dona... Crec que es deia Pla... Plamena sí: Plamena Stoeva.

-Plamena Stoeva?

-Sí.

-I va acceptar?

Va assentir amb el cap.

-Em va dur a una habitació que hi havia al pis de dalt.

-D’acord, em pot explicar que té de veure amb la mort de la seva filla?

-Al dia següent, quan em vaig despertar em vaig espantar molt. No sabia ni on era ni el que havia fet. I aquella dona m’exigia coses com que anéssim a sopar o que conegués els seus pares, fins i tot que la pagués pel que havíem fet a nit, jo a la que no coneixia era a ella, llavors vaig dir que no i me’n vaig anar d’allí.

-I creu que podria ser una sospitosa?

-No vull sonar racista, en canvi allò pareixia un bar de la màfia rusa. Vull dir, tots tenien noms així russos, i no sé si ho vaig somiar, juraria que el cambrer duia una pistola a la butxaca.

Enmig de la conversa entra la comissària Pereira i diu:

-Mario, m’ha cridat el Martí, diu que hi ha novetats del cas Jiménez.

-Està bé, pot anar-se’n, i gràcies per la informació.

De seguida que el pare de la Mirella surt de la sala, la Isabel pregunta:

-Què t’ha dit?

-Es veu que ha tingut una aventura amb una dona de la màfia russa. No haurà dit res per por al que digués la seva dona. Jo també en tindria...

Els dos comissaris surten de la sala i es dirigeixen cap al cotxe. Realment és això una pista significativa? Podria ser el vent que espitjàs el ‘’carrito’’ del cas?

-Hem analitzat l’expedient mèdic de Lucrècia Jiménez, -diu el comissari Marín amb uns fitxers a la mà- fa... quatre dies va assistir a la sala d’avortaments.

-Estava embarassada... - descobreix la comissària Pereira.

De sobte regna un silenci monumental en aquella comissaria de Mérida. El comissari Contreras està llegint l’informe de l’avortament, quan diu:

-I el pare? Qui és?

-Els pares m’han dit que no tenia cap tipus de relació amorosa amb ningú... -diu el Martí.

-Creus que alguna de les seves companyes de classe ho sap? -pregunta la comissària Pereira al Martí.

-Anava a l’‘’Instituto de Educación Secundaria Dulce Chacón’’.

-Abans de partir, heu de venir un moment -diu el comissari Marín.

El Martí els duu als dos al laboratori, és un lloc bastant amagat a l’edifici. Està situat al soterrani, un lloc una mica humit. Està una mica desordenat, al centre de la sala hi ha una llitera amb una sabana. El Martí els condueix entre el desastre cap a aquella llitera, aixeca la tela blanca i s’observa una noia jove amb el cabell curt, una noia no, un cadàver.

- Veieu això? -diu el Martí senyalant els malucs.

-Té blaus... -observa la Isabel.

-Exacte, -prossegueix el comissari Marín- l’equip forense creu que ha pogut ser una violació bastant brutal.

-I d’allí l’embaràs? -pregunta el comissari Contreras.

-Pot ser.

-Ens esperen -avisa la Isabel.

Els dos comissaris surten de la sala mentre comenten el que ha succeït:

-Creus que l’han violat? -pregunta el Mario.

-Avui dia m’ho puc imaginar... qualsevol ase del carrer podria haver fet semblant barbaritat.

-I si ha estat algú de la seva classe? O fins i tot el seu pare!

-Si és això el que ha passat, creus que el pare l’hauria assassinat? I menys haver-la deixat asseguda a la graderia d’un poliesportiu.

-Tens raó... creus que té a veure amb algú de l’exterior del seu cercle familiar i d’amistat?

-És el que pareix... - comenta la Isabela un pas per davant del Mario.

-Per què tens tanta pressa?

-No tenim tot el dia.

La comissària Pereira té un aire de preocupació, el qual a la vegada fa preocupar el Mario. L’havia alterat allò de veure un cadàver? Impossible, n’havia vist de centenars.

Els comissaris creuen un pas de zebra de camí a l’hospital, i just a l’altra vorera veuen la cara d’algú familiar. Quan s’apropen més, l’identifiquen: és el Jaume Muñoz, el pare de la Mirella Muñoz.

-Tu... -diu dirigint-se cap al Mario- què has fet amb la meva vida?

El comissari Contreras està estupefacte, ell no havia fet res pel que feia a la vida d’aquell home. El primer que fan és apartar-se del mig del carrer on havien trobat l’home. Era el pare de la víctima del cas Muñoz. De seguida detectaren que havia empinat massa el colze.

-Què ha passat? Tranquil·litzi’s.

-La meva dona m’ha fet fora de casa per la teva culpa.

-Escolti, no ha estat la meva culpa. Si de cas ha estat la seva per explorar llocs prohibits, com el del cos d’aquella dona russa. Així que relaxi’s i deixi’m en pau, que hi ha gent que té treball...

De sorpresa, sona el mòbil del comissari Contreras, el qual es gira per agafar-lo.

-Sí?

-Mario, soc jo, el Martí.

-Digues, ràpid.

-Hem investigat la Plamena Stoeva, la dona que amb la qual havia anat a dormir.

D'imprevist el Jaume agarra des de darrere al comissari i comença a soltar-li bufetades. El Mario intenta defendre’s mentre la Isabel l’immobilitza.

-Controla’t una mica Jaume... Ja fa mesos que no ens barellem, però si no em deixes investigar no puc ajudar-te a descobrir qui va ser el fill de...

-Hola? -s’escolta des del mòbil.

-Perdona Martí, continua, continua...

-Jo el sostenc -diu la comissària Pereira.

-Doncs, resulta que la Plamena Stoeva… agafa’t-hi bé: és morta!

-Què? Estàs segur?

-Sí, la van trobar a ca seva, morta estirada al llit. Dos trets al pit.

-Qui la va matar?

-No se sap...

-D’acord, truca’m quan tenguis més notícies.

-Què feim amb ell? -pregunta la comissària Pereira.

-Me’l duré a comissaria perquè es recuperi... Tu ves a l’hospital i a veure què és el que podem fer...

-Està bé, ens veim després...

La Isabel s’apropa al Mario per fer-li un petó, però aquest el rebutja ràpidament...

-Quin imbècil... -diu el Jaume.

-Calla i camina -ordena el comissari Contreras donant-li un clatellot.

El comissari Contreras arriba a la comissaria i deixa el Jaume ja dormit a una butaca. Tres segons assegut ja sona el telèfon.

-Comissaria de Mérida?

-Ajuda! Hi ha una dona amb una pistola al terrat del bar ‘’El Rincón de Nica’’, crec que vol suïcidar-se!

-’’El Rincón de Nica’’ ha dit? -diu el comissari havent reconegut de seguida el bar.

-Sí! Ràpid!

De seguida el comissari Contreras es dirigeix cap al bar. Mentre que arriba el truca la Isabela.

-Ja sé qui és el pare!

-Qui?

S’escolta un crit.

Capítol 3 Ella era una dona refinada que va tractar malament a un vagabund
-Isabel?! Estàs bé?! -crida el Mario al telèfon esperant una resposta de la comissària Pereira.

El comissari Contreras penja el mòbil i surt corrent a la recerca de la seva companya que havia abandonat la conversa amb un crit i potser la vida. El Mario decideix agafar el seu cotxe i fer el mateix camí que anava a fer la Isabel cap a l’hospital per descobrir qui era el pare de la noia que tenia Lucrècia Jiménez al seu interior abans d’assistir a aquella sala.

En aquell moment va el més ràpid possible. Era el seu deure com a policia anar a ajudar a aquella persona, era el seu deure com a company, com a amic, com a antic amant... Cada vegada va més ràpid. Assumir que potser quan arribés, si és que arribava, trobaria la seva companya sense aire per respirar, i sense sang per circular, era més difícil que simplement obrir la finestra i que amb l’aire que entrava se l'assequessin les llàgrimes i accelerés.

Després d’uns minuts trepitjant, amb les forces que li donava pensar en Isabel, el pedal d’acceleració veu a la llunyania una silueta d’un cotxe. ‘’L’he trobat’’, és el primer que pensa. Quan ja és pràcticament al costat, surt del cotxe i s’apropa corrents, obre la porta i contempla la Isabel, inconscient asseguda al seient del conductor.

-Isabel!! -crida mentre li lleva el cinturó – Per favor, digues alguna cosa...

El comissari Contreras s’apropa al seu nas per controlar si respira, no ho fa. Tampoc el seu cor batega. El Mario intenta de tot, fa el que siga per salvar la vida d’aquella persona que li havia regalat tant de temps feliç, que li havia regalat somriures sense motius i motius per somriure. Però era massa tard, els ulls ja s’havien tancat.

Després que l’ambulància del cel es portés al pacient d’aquella tragèdia, el comissari Contreras havia xocat amb l’iceberg. Torna a comissaria, on després de llençar les claus s’asseu al seu escriptori. Què ha passat? Realment ha mort la Isabel? Era allò possible? La seva mirada no s’aparta d’aquella imatge en la qual la Isabel estava asseguda en el cotxe, inerta. Aquella mirada descendeix cap al calaix del seu escriptori, on el Mario anava a cercar la felicitat al fons d’una ampolla de vidre, la seva companyia en temps passats.

Un temps després s’obre la porta de la comissaria i entra el comissari Marín.

-Mario... què ha passat?

-Res... només ha volat el pardal més polit de la història cap al cel...

-Què?

-No te n’has assabentat?

El Martí ja nota que potser el Mario s’ha passat amb la beguda.

-Et refereixes a la Isabel?

El comissari Contreras mira amb una mirada penetrant i l’aparta de seguida. El comissari Marín l’ajuda a aixecar-se i el duu cap al cotxe, amb el que després l’acompanya a casa.

Passen els dies, i la investigació sobre Lucrècia Jiménez no millora, el Martí ha estat substituint el Mario durant la seva absència. Després d’un temps el comissari Contreras torna a la comissaria:

-Què fas aquí? -pregunta el Martí.

-Com que què faig aquí? Treball aquí... -contesta el Mario.

-Estàs segur que estàs en condicions per treballar?

-Sí... n’estic segur.

-Doncs, anem-hi.

El comissari Marín condueix el comissari Contreras cap a la sala d’investigació del cas Jiménez i comença a explicar:

-Hem parlat amb alguns dels companys de classe de Lucrècia i no era el que es podria dir una noia amigable... Segons alguns nois era bastant distant, tenia una amiga i res més. És diu -mira un paper- Andrea Sierra, també de 17 anys.

-Has parlat amb ella? -pregunta Mario.

-No, volia esperar perquè ho fessis tu.

-Molt bé, que vingui.

El Martí surt de la sala i minuts després torna amb una noia relativament alta, amb dos monyos, un a cada costat. Aquella noia li recordava a una dona en especial, però a qui? De sobte se’n recordà d’aquella trucada que va rebre feia uns dies a la comissaria...

-Martí! Que es quedi aquí... Tornaré de seguida.

-Eh... d’acord!

El comissari Contreras es dirigeix corrents cap a ‘’El Rincón de Nica’’, d’on va rebre aquella trucada alarmant d’un intent de suïcidi. Això li provocà un sentiment de culpabilitat al Mario, com se li podia haver oblidat allò?

-Hola? -diu entrant en el bar.

El pare de la Lucrècia aixeca el cap i dona la volta a la barra:

-Què fa aquí, comissari?

-Fa uns dies vam rebre una trucada, un avís de suïcidi.

-De veritat? I no va venir ningú?

-Escolti...

-No! Escolti vostè! La meva dona, es va tirar del terrat minuts després de la trucada... Per què no va venir ningú?

-Calmi’s... -li diu el Mario convidant-lo a asseure’s.

-Per què? -crida.

-Coneixia la meva companya, veritat?

-La dona baixeta?

-Aquella mateixa... Fa uns dies ens va deixar en un accident de carretera.

-Un accident de carretera?

-Sí... no vaig tenir les forces suficients de recordar-me d’aquella trucada, sé que no és cap excusa, em sap molt de greu...

-Vostè no creurà de veritat que va ser un accident, cert?

-Què vol dir?

-La nostra filla no ha estat assassinada per qualsevol... Crec que heu parlat amb el Jaune Muñoz...

-Sí... com ho sap?

-La cosa és que aquell bar està replet de gent mafiosa. I si aquella gent vol alguna cosa, en fa qualsevol altra per aconseguir-ho. Cregui’m.

-Sap qui ha assassinat la Lucrècia?

-Estic segur que aquells russos tenen a veure amb la mort de la meva filla. I si em disculpa, estic treballant.

El Mario té la mirada fixa al no-res, aquelles paraules havien canviat la teoria sobre qui podria ser l’assassí de la Lucrècia Jiménez. No havien pensat en aquella mena de situació.

El comissari Contreras surt del local i es torna a reunir amb el Martí.

-A on has anat?

-No té importància... On és l’al·lota?

-T’està esperant a la sala d’interrogatoris.

-Molt bé.

El Mario entra en la sala, i tanca la porta. L’Andrea pareix nerviosa, no deixa de cruixir-se els dits mentre que mira d’esquerra a dreta paranoicament.

-Andrea, veritat?

-Sí.

-Soc el comissari Contreras.

El Mario observa els seus gestos nerviosos i pregunta:

-Estàs nerviosa?

-Una mica... mai m’han interrogat.

-Tranquil·la, només faré algunes preguntes. Comencem, quina era la vostra relació?

De sobte l’Andrea es posa el doble d’ansiosa:

-Què? Com? És això important?

-És clar... Hi ha cap problema?

-No no... Ella era la meva parella...

-I anàveu a la mateixa classe?

-Sí...

Cada vegada sua més, cada vegada la seva suor conté més ansietat... Cada vegada mira menys el Mario i cada vegada el comissari sospita més de la noia.

-No puc més... -diu finalment l’Andrea.

-Què?

-Que no puc aguantar més el secret... Lu era una noia distant a la resta de la classe, per què? Perquè abusaven d’ella... Sofria de bullying.

-Insinues que algun dels seus companys podria estar involucrat en l’assassinat?

-Deixi’m acabar... El bullying la va portar a fer coses que els altres no feien. Vull dir, que quan ningú parlava amb ella, cada vegada feia menys els deures, cada vegada treia pitjors notes... I un dia la vaig veure a la sortida de l’institut, estava fumant, i no tabac.

-Però, llavors ja éreu parella?

-Sí.

-I com saps que no era tabac?

-Se sentia l’olor.

-I on creus que l’ha aconseguit?

-A vegades les dues quedàvem a ca seva, i em deia que se n’anava un moment. Se n’anava uns quinze minuts i tornava i mai sabia on anava... Potser era per això.

-Bé... és suficient. Gràcies, pots anar-te’n.

El comissari Contreras està més perdut que mai, totes les teories que tenia al cap s’havien romput en un instant. Però és en aquell moment quan li venen a la ment les paraules del pare de Lucrècia. I si és cert que aquella gent té a veure amb l’assassinat, però... per què?

Mentre que el Mario està pensant al seu escriptori, s’apropa el Martí, amb no molt bona cara i s’asseu davant d’ell.

-Què vols Martí?

-Això no t’agradarà...

-El què? Vinga, digues...

-L’equip científic ha trobat evidències de sabotatge als frens del cotxe de l’Isabel...

-Què?

El Mario està estupefacte, això volia dir que algú havia provocat l’accident de la comissària Pereira?

-Estaven tallats, no semblava un accident.

El Mario no diu res, el Martí baixa la mirada i es fixa en una caixa que hi ha al costat de l’ordinador del comissari Contreras.

-Què és això?

-És de la Isabel, diu que ho miri, però encara no m’he atrevit a obrir-ho.

El Martí el mira i amb aquella mirada ho diu tot, el Mario contesta a la mirada:

-Tens raó... ella ho hauria volgut.

-Ho va gravar abans de... ja saps.

-Sí, abans de morir.

-Per què?

-No ho sé. Pot ser no estava preparada per contar-m’ho i no li ha donat temps.

Quan obre la caixa hi troba un CD.

-És un CD -observa el Martí.

-Molt agut -vacil·la el Mario.

El comissari l’agafa i l’introdueix a l’ordinador per reproduir-lo, apareix la Isabel, però no té la cara feliç que solia tenir sempre. Està parlant sobre el cas Muñoz, quant de temps sense oir-ne res pensava el Mario.

-Escolta Mario, -diu la comissària Pereira al vídeo- això és difícil. Et va estranyar molt que trobéssim la Mirella allí a l’aiguamoll, no tenia sentit que la deixessin en aquell lloc. Bé, el que va passar és que jo la vaig trobar davant de ca seva. És a dir, vaig pensar que l’havia atropellat, -comença a plorar- i la vaig dur a l’aiguamoll per no portar a sospites. Però quan vam descobrir que havia mort per una cosa clarament distinta a un accident de cotxe, em vaig espantar. No vaig ser capaç de contar-t’ho, esper que em perdonis.

Va regnar un silenci entre els dos comissaris al acabar el vídeo, el comissari Contreras va agafar les coses, es va aixecar i se’n va anar. El Martí va intentar parar-lo, parlar amb ell, va ser impossible.

-On vas? -li crida el Martí.

-A enfrontar-me als russos.

-Què? Estàs boig?

El comissari Contreras va arrencar el cotxe i es va dirigir al Putin’s. Estava disposat a acabar amb els dos casos. Els dos, perquè estaven clarament relacionats. El cas Muñoz per l’aventura del pare amb aquella Plamena i el cas Jiménez per possiblement la venta de drogues.

Cada pas que donava de camí a l’entrada d’aquell local, li donava més força per enfrontar-s’hi.

-Ei! -crida donant un cop a la porta de l’entrada.

-Què fer tu aquí? -diu un home calb amb una barba molt llarga i un fort accent rus.

-Jo soc policia, i soc aquí pels casos Muñoz i Jiménez. Què em pot dir de Plamena Stoeva? -pregunta esperançat.

-No conèixer -contesta el rus.

-És clar que la coneix... Si menteix podria ficar-se en un bon embolic...

Els quatre cambrers que hi ha riuen amb l’home que parlava amb el Mario. No hi havia cap client per atendre, tot d’una els cinc homes es queden mirant al comissari. Un d’ells diu en rus algunes paraules i l’altre li contesta. Els quatre cambrers es dirigeixen cap al Mario, i no amb cara de voler fer amics.

Un dels russos corre cap a ell i el colpeja, el comissari es defensa i a continuació s’afegeix un altre cambrer. La lluita continua amb els quatre homes contra un únic comissari. Quan d’imprevist entra el comissari Marín i crida:

-Atureu!! Pareu la lluita! Vaselin Penkov, queda detingut per l’assassinat de Mirella Muñoz i Lucrècia Jiménez.

De seguida entren deu policies més amb protecció i armes, sense dubtar-ho els quatre cambrers treuen una pistola i ataquen, però amb facilitat abaten els quatre homes i arresten al cap del bar.

-Mario, estàs bé? -pregunta el comissari Marín apropant-se.

-Sí, tot bé... Però per què heu arrestat al paio aquell, com sabeu que ha sigut ell?

-Doncs, per començar ha tornat l’Andrea i ha confessat que la Lucrècia comprava en aquest bar les drogues, primer delicte. A més, aquest bar no compleix amb les normes, i per últim la possessió d’armes.

-Sí, però com saps que és l’assassí?

-Doncs, només fa falta preguntar per una coartada i comprovar-la. Això era com una trampa. Ah, se m’oblidava, un dels russos ha admès que estava implicat en l’assassinat de la Mirella Muñoz... Què més vols?

-Ja està... ja ha acabat tot.

-Sí... trobes a faltar la Isabel?

-Ella era una dona refinada que va tractar malament un vagabund, i es va convertir en molt més.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0359
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  125 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  29 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  12 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  17 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  27 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]