Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
magabo
IES Porreres. Porreres
Inici: Estudi en lila
Inici:  Estudi en lila
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Capítol 1 Capítol 1: El misteri del mata-segells
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Dilluns, horabaixa. Barcelona

Arribades les cinc de l’horabaixa, la mare havia trobat un hostal on allotjar-se durant tot aquell temps que hauria d’estar a Barcelona cercant la seva fia. Va deixar les maletes, va tombar-se al llit de l’habitació i va començar a rumiar.

-Me’n penedeixo, me’n penedeixo de no haver mantingut més converses amb ella, me’n penedeixo de no demanar-li cada vespre “com ha anat el dia d’avui?”, me’n penedeixo de no haver-li dit t’estim cada vegada que es tombava al llit. I si no la torn a veure mai més? Purissimeta, ara no és hora de pensar això. Has de reaccionar i començar a cercar alguns plans per tornar-la a veure.

Després d’una llarga estona, la mare va aixecar-se del llit. Eren gairebé les set i mitja del capvespre, però va decidir cercar ajuda.

Va baixar a la recepció i va demanar com podia arribar a l’oficina de correus més propera. Li varen donar un parell d’indicacions i hi va partir. Encara que sabia que segurament ja estaria tancada, va decidir arriscar-se. Uns minuts més tard va arribar a un carrer ple d’oficines.

-Deu ser aquesta? Crec que sí.

La mare va entrar dins l’oficina, disposada a mostrar el mata-segell de la carta per si en sabia alguna cosa.

- Bones tardes, volia res? -va dir l’oficinista.

- Doncs sí -va contestar-li la mare-. Volia xerrar amb alguna persona que em pogués informar sobre aquest mata-segell, necessitaria saber des d’on ha estat enviada aquesta carta.

- Ho sento senyoreta, crec que ens serà un poc impossible aconseguir aquesta informació. Com ja deu saber, a Barcelona hi ha moltes oficines de correus, per tant, podria ser de qualsevol d’elles.

La mare cada vegada perdia més les esperances de trobar la seva fia. Pensava que tot seria més fàcil. Havia anat a l’oficina de correus per esbrinar on havia estat enviada la carta i així poder saber més o menys per on vivia. Però de què servia? Li acabaven de dir que seria impossible aconseguir aquesta informació. I començava a demanar-se com podria trobar la seva fia sense l’ajuda d’un policia.

La fia era gran, era major d’edat, legalment podia fugir de casa sense que la policia investigués la seva desaparició. Però, potser si la mare demanava ajuda a un investigador secret, podria aconseguir saber on era realment.

El cas és que era tard i va decidir anar-se’n a dormir.

Dijous, matí

- I si li envio una carta? I si agafo l’adreça de la carta i li faig arribar una carta?

No sé si ho va somiar o si quan es va aixecar va pensar això tot d’una. Però, les primeres paraules d’aquell matí van ser aquestes.

-Ja ho tenc tot, avui mateix tornaré a l’oficina i li enviaré una carta. No crec que estigui tan enfora, i esper que si la pot arribar a llegir, pugui arribar a contestar-me. Sóc la seva mare. Esper que em faci cas.

Abans d’anar a correus va sortir a passejar i a gaudir de la ciutat tan bonica com és Barcelona. Tot i les preocupacions, havia de distreure’s.

Arribades les dotze del migdia, va decidir fer el pas. Va anar a l’hostal allà on s’allotjava i va escriure una carta a la seva fia.

Estimada fia,

No sé que ha estat de tu, fa poc que has marxat però ja et trobo molt a faltar. Tota la teva família t’està esperant, desitjant que tornis. És cert, em digueres que no et cercàs i que et deixàs anar. Que havies refet la teva vida i que ja no volies compartir-la amb nosaltres. Sé que a casa no et demostrava el que t’estim, no pujava cada vespre a demanar-te com estaves, ni et demanava que havies fet durant el dia. No sé si has fugit perquè t’han agafat, perquè vols estar sola o perquè allà comparteixes la teva vida amb algú. Però m’he desplaçat a Barcelona perquè vull tornar a estar amb tu. Esper que ho puguis arribar a llegir, que em contestis i que estiguis bé allà on ets ara.

Un petonet molt fort,

    

la teva mare.

- Ha arribat el moment, he d’anar a enviar-la.

La mare va sortir de l’habitació, va sortir de l’hostal i va dirigir-se cap al seu destí: Oficina de Correus, Passeig de Sant Joan, 196. Minuts més tard va arribar, era la mateixa dona que l’altra vegada.

- Bon dia tingui! Què us ha duit cap aquí un altre cop? -va dir l’oficinista.

- Bon dia, m’agradaria enviar aquesta carta. Ja que no puc saber d’on està enviada l’altra m’agradaria enviar aquesta a l’emissora de l’altra.

- Doncs això sí que em sembla una bona idea. Moltes gràcies -va agrair l’oficinista pel fet de comptar amb aquella oficina per enviar la carta.

Ja ho havia fet. L’havia enviada. A un destí desconegut. Però ho havia fet. Va caminar cap a l’hostal una altra vegada. Va pujar a l’habitació i va fer un gran alè.

- M’he llevat un pes de damunt. Un pes tan gran… Esper que em contesti. Que em pugui dir on és. Però sobretot que em pugui venir a veure.

Diumenge, horabaixa

Aquell dia, havien cridat els familiars mallorquins. Tot estava bé per allà. Volien notícies, però la mare ja els va comentar que no havia passat res de nou.

La mare estava fent voltes per Barcelona. Havia conegut una nova amiga, na Carla. Havien estat xerrant de diferents temes durant aquells dies, però la mare encara no s’atrevia a contar-li la vertadera història de per què ella era aquí a Barcelona.

Arribades les vuit del vespre, la mare va anar a l’hostal, va tancar-se dins l’habitació i de cop i volta va sonar un renou. Era la porta.

- Sí? Qui és?
 

Capítol 2 N'Adrià
Diumenge, horabaixa

-Sóc el recepcionista, ha arribat una carta per vostè.

-Passa, passa -li digué la mare, emocionada pel que acabava de passar-. Moltes gràcies, de veritat.

-De res, senyoreta -li contestà el recepcionista, sorprès amb tanta emoció per part de la mare.

Havia arribat, era la carta de la seva fia. La mare la va agafar, va obrir-la i sense pensar-ho dues vegades; va començar a llegir-la.

Hola mare,

Després de tot el que varem parlar abans que jo partís, em sorprèn molt que encara vulguis saber coses de mi. El que més em sobta, és el fet que hagis vengut aposta a Barcelona per buscar-me. He refet la meva vida, mare. Ara tenc una família que em dóna suport i no necessit res més. He de dir que m’agradaria veure’t. Però penso que tu ja no ho voldràs, perquè ja no em diuen Aurora, ara em diuen Adrià. Si decideixes acceptar-me, telefona’m. Aquesta vegada et contestaré.

Esper que ho entenguis,

la teva fia.

Es va quedar en xoc, ara ja ho entenia tot. Havia escapat per la seva orientació sexual. I és que a casa eren molt religiosos. Els diumenges tocava anar a missa i durant les festes participava en tots els actes religiosos. Com una nina que tenia uns pares tant cristians, lliures de pecats, podia canviar de sexe i passar a tenir una família amb una parella del seu antic sexe? Estava mal vist o almenys a Mallorca. Per això va escapar.

-Així que ara tenc un fill? -es preguntà la mare-. Un fill que nom Adrià. Té una família, de la qual jo ja no en form part. Doncs sí que ha refet la seva vida...

La mare es va quedar pensant durant tot el dia, fins que va arribar a dormir-se sense haver sopat.

Dimecres, matí

-Sí, la meva fia ja no és una dona, sinó un home. Però continua sent la meva fia i he de fer tot el que pugui per tornar-la a veure.

Tres dies més tard, rumiant i rumiant, va arribar a la conclusió que havia d’acceptar la seva fia, indiferentment del sexe. Realment importava el sexe?

Va decidir telefonar-li. La volia veure. Estava disposada a recórrer quilòmetres i quilòmetres per veure-la. Així que va encendre el mòbil i mentre notava el batec del seu cor, com corria a mil per hora, va marcar el seu número.

-Hola? -va respondre n’Adrià.

-Hola fia meva, sóc ta mare. Te trob molt a faltar… Adrià.

-No esperava la teva telefonada, mare.

-Ni jo la teva resposta… M’agradaria veure’t… -va dir-li la mare amb una veu força nerviosa.

-Ara visc… a… a… a Reus mare. A mi també em faria molta il·lusió veure’t, encara que soni estrany ja que he estat jo qui ha volgut escapar.

Varen continuar xerrant, fins que es varen donar les adreces. Quedaren el següent divendres, la mare havia d’anar a Reus.

Dijous, horabaixa

-I com serà? Haurà canviat molt? S’haurà fet moltes operacions? Supòs que no haurà canviat massa, només han passat unes dues setmanes… O potser sí… Potser ha canviat. Qui serà la seva parella? Serà un home o una dona? Tal vegada serà bona gent.

La mare va començar a fer-se preguntes i més preguntes. Des del dia que havia sabut que la seva fia ja no era una fia, havia començat a canviar la mentalitat. Havia après a respectar la diversitat i acceptar que la seva fia era lliure de fer el que volgués fer. Era gran per decidir, i ella ja no li ho podia impedir.

Divendres, migdia

Estava molt nerviosa, el dia havia arribat. Després de dotze dies sense la seva fia, havia arribat el moment de veure-la.

-No m’ho puc creure. Ha arribat l’hora. Hauria de partir ja.

I és que dues hores de camí és molt per a una persona de Mallorca, que el màxim que es pot trobar és haver de fer quaranta minuts en cotxe. Així que va partir amb el cotxe que havia llogat el dia anterior, exclusivament per poder anar a Reus i veure la seva fia.

Divendres, horabaixa

Les hores anaven passant i la mare no trobava el camí. Havia posat el GPS però no hi havia manera. Va telefonar-li, però no contestava. Així que va seguir conduint desesperadament amb l’esperança d’arribar a casa de la seva fia.
Capítol 3 Imprevist
Al cap d’uns minuts, el cotxe va començar a fer un renou una mica estrany. La mare es va començar a posar nerviosa, així que va girar a la primera sortida de l’autopista i va aturar el cotxe.



- Que deu haver passat? Quan he sortit anava bé… -va començar a demanar-se la mare mentre obria la tapa del cotxe.



Va mirar amb atenció si tot estava bé, i no va trobar res que faltés. Tot seguit, va tornar al cotxe i va intentar continuar. Aquell cotxe no era seu, l’havia llogat durant uns quants dies, per tant, no en sabia res d’aquell.



Al cap d’uns segons el cotxe va tornar a fallar. La mare va observar amb atenció cada una de les pantalletes que apareixia en aquell automòbil. Finalment va descobrir que el que faltava era combustible. Estava a uns trenta quilòmetres d’arribar a una benzinera, no coneixia ningú de Barcelona, i a més, tampoc sabia si aquell cotxe anava amb benzina o gasoil.



- Què faré ara? Estic aturada enmig d’una autopista que no conec de res, la meva fia es pensa que ja estic arribant a casa seva, en aquesta zona no hi ha gens de cobertura i el cotxe no és ni meu -va dir-se la mare.



Impaciència, impotència i molta ràbia; eren les úniques paraules que tenia al seu cap. Els minuts passaven, així com també, les hores. El cel s’enfosquia cada vegada més i la mare estava desesperada.



Després d’uns llargs minuts dreta, esperant a veure si qualcú passava a ajudar-la, va decidir tornar a entrar al cotxe i tombar-se una estona. Tanmateix, no podia fer gaire cosa.



Passades les vuit, un corredor de per aquella zona va aturar-se just a davant el cotxe.



- Perdoni senyoreta, que hi fa aquí aturada? És una barriada un poc perillosa i jo no li recomano gens aturar-se aquí una vegada arribada la fosca.



- Doncs és una llarga història. Però el problema pel qual estic aquí aturada és senzillament perquè no tenc combustible.



- Tinc temps per escoltar-la, però ara mateix crec que podria ajudar-te més si et porto una mica de benzina.



- I on creus que podria trobar-ne? -va preguntar-li la mare pensant que potser havia conegut a un bon home.



- Mireu, jo puc anar a una benzinera molt pròxima que hi ha aquí prop. Ja que la següent està a trenta quilòmetres.



Aquesta darrera era la que havia pensat la mare, però el que ella no sabia era que n’hi havia una altra més a prop.



La mare i el corredor acabaren de parlar i varen decidir que ell aniria a comprar-li benzina i tornaria el més aviat possible. I així ho va fer, uns minuts més tard, tornava a aparèixer aquell home, que semblava molt amable. Li va posar la benzina i la mare li va fer una pregunta inesperada.



- I tu què hi feies corrent per aquí si sabies que aquesta zona era força perillosa? -va preguntar la tafanera de la mare.



- Doncs mira, fa poc que visc per aquí i necessitava alliberar-me. Ja saps, el centre d’aquesta ciutat és força agobiant per estar-hi sempre.



La veritat és que la mare, no sabia gens on es trobava i per tant no tenia ni la més mínima idea de quina era la ciutat de la qual aquell jove estava parlant. Així que li va explicar la seva situació.



- La veritat és que jo no tenc ni idea quina ciutat és aquesta. Acab d’arribar de Mallorca, només fa unes setmanes que visc aquí. De moment m’he allotjat a un hotel de Barcelona, però no conec molt aquest país català. El motiu pel qual estic aquí és molt senzill. Tenc una fia de denou anys, la qual va escapar cap aquí. He vengut a cercar-la i m’ha estat una mica complicat. Vaig enviar-li una carta i finalment em va respondre. Em va dir que ja no era una fia, sinó un fill i a mi no em va quedar d’altra que acceptar-ho, perquè és la meva fia i me l’estimo molt. Em va dir que vivia a Reus, i per això he sortit de Barcelona, per anar cap a Reus. Però crec que ja es deu pensar que no hi aniré, perquè havíem quedat avui horabaixa i la nit ja ha arribat. El fet de quedar-me sense benzina i sense cobertura m’ha fet perdre-la i ja no sé quan podré trobar-la.



- Crec que no estàs tan enfora de la teva fia… Mamà, sóc jo l’Adrià.  
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0359
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  125 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  29 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  12 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  17 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  27 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]