La neu era blanca.
Semblava el més normal.
Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?
Era com si ja caigués bruta del cel.
Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.
En Li Huan es va aturar davant del barracó.
Sí, la neu que l’envoltava era blanca.
Immaculada.
Una estranya sensació.
Com si allò fos una illa.
Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Tot i així va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes, la porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Mirava el fum que sortia de la xemeneia i començava a veure flocs de neu que queien. Recordava com trobava a faltar la seva família, que ja feia mesos que no veia. Recordava com allà la neu sempre era blanca, els nens jugaven a llançar-se boles de neu i començava una innocent guerra entre amics i cosins.
Fa dues passes i pica la porta.
-Qui és? -diu una veu suau des de l'altre costat de la porta.
-Sóc un militar del règim de Wang Gao.
La dona d'avançada edat obre la porta i la deixa passar.
-I què vols, noi? -s’asseu en una cadira al costat del foc.
-Busco nois joves, no més petits de 16 anys que puguin servir a l'exèrcit - diu Li Huan, amb una expressió seriosa.
-Doncs com veus sóc una dona gran, i els meus fills estan escampats pel món. Aquí no hi ha ningú més.
En aquell moment sent una riallada en una habitació.
La dona ha fracassat en el pla d'amagar els seus néts en una habitació. En Li Huan els troba, els agafa de la samarreta, els deixa bruscament davant de la dona i els pregunta l’edat.
-Tu, el que porta la samarreta vermella, quants anys tens? -la dona els diu que no amb el cap.
-No diguis res!
En Li Huan escridassa la dona i li dóna un cop.
-Quina edat tens? -en Li Huan estreny els punys i el mira amenaçadorament.
-Tinc 12 anys -abaixa la mirada cap a terra.
-I tu? -en Li Huan n’assenyala un altre amb el dit.
-Tinc… -la dona tapa la boca al seu nét.
En Li Huan li fum un bolet i l’aparta.
-Parla! No tinc gaire temps - crida al noi, mentre la dona plora en un racó.
- Disset anys -aixeca el cap i mira en Li Huan.
En Li Huan agafa el noi pel braç i se l'emporta cap a fora, mentre els gemecs de la dona i el nen queden darrere d'en Li Huan. El noi els diu adéu amb la mà, amb cara de por.
En Li Huan s'adona que més companys seus han aconseguit el propòsit d'aquesta nit, i que per fi, després d'un llarg dia reclutant nois, podran descansar.
Arriba a la tenda on es deixen els nois, però aquesta vegada el comandant els ordena que es facin càrrec dels nens i els preparin per a la guerra, per tant, han de dormir junts a la mateixa tenda.
-Com et dius, noi? -li pregunta en Li Huan, que apartava la tela per entrar a la tenda on havien de passar la nit.
-Sóc en Wu Xen. I tu qui ets? -pregunta en Wu Xen a en Li Huan.
-Sóc en Li Huan. I no em facis més preguntes - diu assegut al llit, mentre es treu la neu de les botes.
-Bona nit, Huan -va dir el nen, ficant-se al llit.
En Li Huan va fer un grunyit amb la boca i es va tapar, mentre pensava en la gran coincidència del nom del noi, Xen, que significa neu. Pensava que potser ell era diferent de la resta de nois que es recluten a l'exèrcit, que potser seria la permanent neu blanca que tant enyora des de fa tants mesos. Potser...
A l'alba tothom estava llevat i preparat amb l'uniforme blau marí. A en Wu Xen li van donar un uniforme vell d'un ex-company que va agafar una malaltia i no va sobreviure...
El comandant va arribar a la tenda d'en Li Huan i va començar a cridar els noms dels militars allà presents, un al costat de l'altre. Passava caminant el comandant per davant dels militars i ells responien amb un crit "Sí senyor!" i feien el gest amb la mà.
-Li Huan!
-Sí, senyor! -crida ell, i abaixa el braç mentre s'apropa a en Wu Xen.
-I tu qui ets? -pregunta en un crit.
-Wu Xen, senyor - li regalima una gota de suor pel front.
-Wu Xen! -li crida a l'orella.
-Sí, senyor -diu amb por.
-No t’he sentit! -l’amenaça amb els ulls.
-Sí, senyor!
I crida el següent nom.
En Li Huan i en Wu Xen surten junts de la tenda, amb les coses a la mà, és a dir, amb una estoreta sota el braç, una manta i una muda de recanvi, que guardaran dins d'unes motxilles. Entre tots estan desfent les tendes i guardant el suports i la tela que els protegeix del fred. En Wu Xen veu la seva família i s'hi acosta, però una mà l'agafa del braç.
-Que no et vegi ningú, d’acord? -li xiuxiueja en Li Huan.
El noi abraça la seva àvia i el seu germà. L'àvia amb un drap a les mans s'eixuga les llàgrimes i li dóna un penjoll, amb boletes de fusta marró fosc, i una de les boletes acabava en un grapat de fils verd clar:
-Mai no perdis aquest penjoll, d'acord? Això pertanyia al teu pare. Quan pensis que no pots més, agafa’l i pensa en un moment molt feliç.
Es van fer una última abraçada i en Li Huan el va portar amb la resta de companys desfilant.
Es va eixugar les llàgrimes amb la màniga i va caminar amb en Li Huan, que l'agafava del braç, rumb al Tibet, on lluitarien per apoderar-se d'aquelles terres. Però abans havien de parar a Sichuan, on s'entrenarien per ser militars.
Feia ja dues hores que caminaven per les escarpades muntanyes, feia fred i començava a nevar. Els presoners anaven sense sabates i amb roba de poc abric, anaven lligats de mans, un rere l'altre. Molts d'ells no podien suportar les condicions meteorològiques. La resta estaven esgotats. Els militars els deixaven anar quan ja no tenien forces i només eren una càrrega per a ells. En Wu Xen girava el cap cada vegada que veia algú que queia a terra. Sabia que el deixaven a la seva sort enmig d'una muntanya, on el fred era el major enemic. No va poder deixar, però, un nen petit.
-Eh, deixa al nen! -en Li Huan crida en Wu Xen, mentre el mata amb la mirada.
-No deus pas ser practicant de la religió budista?
-No, però és que no tens cor? Com pots deixar un nen a la seva sort aquí? -crida en Wu Xen al soldat.
-És un practicant d'un altra religió, en què el millor càstig és morir de fred -riuen els soldats.
-Què fas? -murmura en Li Huan.
-Donaré una manta al nen, que està glaçat.
Li posa la manta a les espatlles, i el nen li fa un dels seus millors somriures
-Gràcies -li diu el nen.
Els soldats van deixar estar el tema i van reprendre la marxa una altra vegada, fins arribar a Sichuan, on centenars de soldats patrullaven la ciutat i d’altres rondaven per les tavernes, celebrant l'arribada a la ciutat.
