Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Núria Rodríguez
IES Alba del Vallès. Sant Fost De Campsentelles
Inici: Les paraules ferides
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Com la neu
La neu era blanca.



Semblava el més normal.



Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.



Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.



En Li Huan es va aturar davant del barracó.



Sí, la neu que l’envoltava era blanca.



Immaculada.



Una estranya sensació.



Com si allò fos una illa.



Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Tot i així va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes, la porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.



Mirava el fum que sortia de la xemeneia i començava a veure flocs de neu que queien. Recordava com trobava a faltar la seva família, que ja feia mesos que no veia. Recordava com allà la neu sempre era blanca, els nens jugaven a llançar-se boles de neu i començava una innocent guerra entre amics i cosins.



Fa dues passes i pica la porta.



-Qui és? -diu una veu suau des de l'altre costat de la porta.



-Sóc un militar del règim de Wang Gao.



La dona d'avançada edat obre la porta i la deixa passar.



-I què vols, noi? -s’asseu en una cadira al costat del foc.



-Busco nois joves, no més petits de 16 anys que puguin servir a l'exèrcit - diu Li Huan, amb una expressió seriosa.



-Doncs com veus sóc una dona gran, i els meus fills estan escampats pel món. Aquí no hi ha ningú més.



En aquell moment sent una riallada en una habitació.



La dona ha fracassat en el pla d'amagar els seus néts en una habitació. En Li Huan els troba, els agafa de la samarreta, els deixa bruscament davant de la dona i els pregunta l’edat.



-Tu, el que porta la samarreta vermella, quants anys tens? -la dona els diu que no amb el cap.



-No diguis res!

En Li Huan escridassa la dona i li dóna un cop.



-Quina edat tens? -en Li Huan estreny els punys i el mira amenaçadorament.



-Tinc 12 anys -abaixa la mirada cap a terra.



-I tu? -en Li Huan n’assenyala un altre amb el dit.



-Tinc… -la dona tapa la boca al seu nét.



En Li Huan li fum un bolet i l’aparta.



-Parla! No tinc gaire temps - crida al noi, mentre la dona plora en un racó.



- Disset anys -aixeca el cap i mira en Li Huan.



En Li Huan agafa el noi pel braç i se l'emporta cap a fora, mentre els gemecs de la dona i el nen queden darrere d'en Li Huan. El noi els diu adéu amb la mà, amb cara de por.



En Li Huan s'adona que més companys seus han aconseguit el propòsit d'aquesta nit, i que per fi, després d'un llarg dia reclutant nois, podran descansar.



Arriba a la tenda on es deixen els nois, però aquesta vegada el comandant els ordena que es facin càrrec dels nens i els preparin per a la guerra, per tant, han de dormir junts a la mateixa tenda.



-Com et dius, noi? -li pregunta en Li Huan, que apartava la tela per entrar a la tenda on havien de passar la nit.



-Sóc en Wu Xen. I tu qui ets? -pregunta en Wu Xen a en Li Huan.



-Sóc en Li Huan. I no em facis més preguntes - diu assegut al llit, mentre es treu la neu de les botes.



-Bona nit, Huan -va dir el nen, ficant-se al llit.



En Li Huan va fer un grunyit amb la boca i es va tapar, mentre pensava en la gran coincidència del nom del noi, Xen, que significa neu. Pensava que potser ell era diferent de la resta de nois que es recluten a l'exèrcit, que potser seria la permanent neu blanca que tant enyora des de fa  tants mesos. Potser...



A l'alba tothom estava llevat i preparat amb l'uniforme blau marí. A en Wu Xen li van donar un uniforme vell d'un ex-company que va agafar una malaltia i no va sobreviure...



El comandant va arribar a la tenda d'en Li Huan i va començar a cridar els noms dels militars allà presents, un al costat de l'altre. Passava caminant el comandant per davant dels militars i ells responien amb un crit "Sí senyor!" i feien el gest amb la mà.



-Li Huan!

-Sí, senyor! -crida ell, i abaixa el braç mentre s'apropa a en Wu Xen.



-I tu qui ets? -pregunta en un crit.



-Wu Xen, senyor - li regalima una gota de suor pel front.



-Wu Xen! -li crida a l'orella.



-Sí, senyor -diu amb por.



-No t’he sentit! -l’amenaça amb els ulls.



-Sí, senyor!

I crida el següent nom.



En Li Huan i en Wu Xen surten junts de la tenda, amb les coses a la mà, és a dir, amb una estoreta sota el braç, una manta i una muda de recanvi, que guardaran dins d'unes motxilles. Entre tots estan desfent les tendes i guardant el suports i la tela que els protegeix del fred. En Wu Xen veu la seva família i s'hi acosta, però una mà l'agafa del braç.



-Que no et vegi ningú, d’acord? -li xiuxiueja en Li Huan.



El noi abraça la seva àvia i el seu germà. L'àvia amb un drap a les mans s'eixuga les llàgrimes i li dóna un penjoll, amb boletes de fusta marró fosc, i una de les boletes acabava en un grapat de fils verd clar:

-Mai no perdis aquest penjoll, d'acord? Això pertanyia al teu pare. Quan pensis que no pots més, agafa’l i pensa en un moment molt feliç.



Es van fer una última abraçada i en Li Huan el va portar amb la resta de companys desfilant.



Es va eixugar les llàgrimes amb la màniga i va caminar amb en Li Huan, que l'agafava del braç, rumb al Tibet, on lluitarien per apoderar-se d'aquelles terres. Però abans havien de parar a Sichuan, on s'entrenarien per ser militars.



Feia ja dues hores que caminaven per les escarpades muntanyes, feia fred i començava a nevar. Els presoners anaven sense sabates i amb roba de poc abric, anaven lligats de mans, un rere l'altre. Molts d'ells no podien suportar les condicions meteorològiques. La resta estaven esgotats. Els militars els deixaven anar quan ja no tenien forces i només eren una càrrega per a ells. En Wu Xen girava el cap cada vegada que veia algú que queia a terra. Sabia que el deixaven a la seva sort enmig d'una muntanya, on el fred era el major enemic. No va poder deixar, però, un nen petit.



-Eh, deixa al nen! -en Li Huan crida en Wu Xen, mentre el mata amb la mirada.



-No deus pas ser practicant de la religió budista?

-No, però és que no tens cor? Com pots deixar un nen a la seva sort aquí? -crida en Wu Xen al soldat.



-És un practicant d'un altra religió, en què el millor càstig és morir de fred -riuen els soldats.



-Què fas? -murmura en Li Huan.



-Donaré una manta al nen, que està glaçat.



Li posa la manta a les espatlles, i el nen li fa un dels seus millors somriures

-Gràcies -li diu el nen.



Els soldats van deixar estar el tema i van reprendre la marxa una altra vegada, fins arribar a Sichuan, on centenars de soldats patrullaven la ciutat i d’altres rondaven per les tavernes, celebrant l'arribada a la ciutat.
 


Capítol 2 Penjoll
Quan van arribar a Sichuan era tard al vespre, i el fred començava a picar més a la pell de la cara. En Li Huan va començar a saludar militars, mentre en Wu Xen estava callat darrere d'ell. Observava el seu voltant, la neu quallada als carrers, les fonts glaçades, la gent entrant i sortint de les tavernes, ebris. També observava les dones amb nens pels carrers, que marxaven per refugiar-se del fred. Mentrestant, els nens estiraven les faldilles de les seves mares per quedar-se una estona més jugant a la neu, sense èxit.

En Li Huan es va parar en un hostal i hi va entrar sense pensar-s'ho. Es va esmunyir entre la gent i finalment va arribar al mostrador, on va demanar una habitació per dos.

-Gràcies - diu en Li Huan agafant les claus.

-No pagues? - diu en Wu Xen sorprès.

-No, aquest hostal pertany a la meva tia. Ja em coneixen -li fa un somriure i es para a la primera porta i obre.

Era una habitació agradable, amb dos llits, un al costat de l'altre, separats per una tauleta de nit. Hi havia una làmpada d'oli, que en Wu Xen va encendre. Mentrestant, en Li Huan va deixar les coses en una cadira i es va treure el pesat abric de pell que portava. En Wu Xen va deixar el seu abric en una cadira, juntament amb la resta de coses, i va agafar el penjoll que li havia donat la seva àvia, amb compte que en Li Huan no se n'adonés, i es va ficar al llit. En Li Huan va buscar alguna cosa en la seva motxilla i en va treure un llibre. Es va ficar dins del llit i va començar a llegir.

-Què llegeixes? - el va mirar en Wu Xen, des del llit.

-Lao Tse. Té unes reflexions molt curioses, que et fan plantejar-te moltes coses. Escolta aquesta frase: " Diferents en la vida, els homes són semblants a la mort". Què creus que volia dir? -abaixa el llibre i mira en Wu Xen.

-Que tant és qui siguis o d'on siguis, tots tenim el mateix final, que és la mort. Una pregunta, Huan, per què lluites? -en Wu Xen li va preguntar.

-Creus de debò que jo estic aquí per voluntat pròpia, Xen? Jo, com tu, vaig ser apartat a la força de la meva família. Si no te n'hagués apartat jo ho hauria fet un altre amb menys sensibilitat.

Tanca el llibre i apaga la làmpada. Demà els espera un dia d'entrenaments molt dur, per estar llestos per al combat.

Les 8 del matí, el cel està gris, fa un vent que sembla'n ganivets a la pell, tothom està en silenci, mirant al davant, sense respirar, mentre el comandant passa silenciós per davant dels militars, aixeca el braç i tothom comença a corre pel voltant del recinte.

Mitja hora corrents nanos, heu d'aguantar, heu de patir, no podeu parar, o us atraparà el contrari, qui para és home mort, entesos!

Si senyor! - Tots els militars, ho van dir al uníson.

Feia 20 minuts que corre'ns, i en Li Huan i en Wu Xen anaven dels últims, estava molt cansat en Wu Xen les cames li tremolaven per l'esgotament i pèl fred, 25 minuts va caure a terra ja no podia més, darrerà estava el comandant escridassdas'nos per haver parat, s'acostava perillosament.

Huan, continua sense mi, estaré bé no pateixis.- Deia des de el terra mentre cada vegada estava més a prop el comandant.

Li Huan, s'allunya, mirant cap enrere, sentint llàstima per Wu Xen. El comandant aixeca al nano, de la samarreta bruscament i li escridassa, Li Huan para rere una pedra i espera a què s'envegi el comandant i poder tornar amb Wu Xen. El tira a terra amb un cop a les cames, i mana als seus soldats, o gossets falders que li peguin, cops de puny, petades, li donaven també amb la culata del rifle, i mes petades i comps de puny, la neu es va tenyir de vermell, i en Wu Xen va quedar inconscient, van marxar, deixant-lo allà mal ferit i a la seva sort.

La respiració era dèbil, apenes es percebia a la vista, tenia una cella trencada el llavi mal ferit, la roba estripada i cops per tot el cos, l'escalfor de la llar de foc, va fer despertar en Wu Xen, qui va obrir els ulls i es va mirar el cos, una venda a l'abdomen, una al cap, i en Li Huan curant-li el llavi amb un cotó i alcohol.

Auu! Aixó cou.- Va dir en Xen.

Calla, que poc ta faltada per anar-te a l'altre barri.- Recull els estris que a fet servir per curar-lo, agafa l'abric de pell.

Vindre a la tarda, ja hi haurà acabat l'entrenament.- Li regira el cabell i marxa.

Wu Xen estava al llit, estirat, només amb els pantalons i uns mitjons, s'incorpora del llit, queixant-se i rondinant, s'aixeca i va cap a la finestra on veu marxar en Li Huan, a tota pressa, perquè ningú noti la seva absència, i el castiguesin a ell també, s'allunya de la finestra, agafa la samarreta i se la torna a posar, i va cap al lavabo, on amb por aixeca el cap i es mira en el mirall, es toca la cara, es mira la cella i es mira l'ull morat, es recolza amb les dues mans a la pila mans deixa caure el cap, i comença a gemecar.

Surt del lavabo eixugant-se les llàgrimes amb la mà, i s'asseu al llit, capbaix fica la mà sota el coixí i treu el penjoll, l'agafa amb totes les seves forces i s'estira al llit, i comença a parlar:

Àvia, no fa ni 10 dies que estic fora de casa, i sento que ha sigut una eternitat, i això només a fet més que començar, àvia tinc molta por, molta. - Les llàgrimes regalimen per les seves galtes de nou.- M'han fotut una pallissa de mort, estic ple de ferides, encara sort que en Li Huan estava allà per poder-me salvar la vida, àvia crec que no et veure més, crec que aquella va se el nostre última abraçada, i l'últim petó teu, encara el recordo.- La veu és més calmada.- Àvia sento que aquesta guerra farà que me'n vagi al cel més ràpid del que esperava, nomé dir-te que seguiré amb vida i nom'rendiré per tu, perquè tu mai has perdut les forces i mai t'has rendit. T'estimo ja ens veurem.- tanca els ulls i la mà va perdent force deixant a la vista el penjoi de l'àvia.



------------------------------------------------------------------------------------------------------

Eren les sis de la tarde, Li Huan arriba a l'habitació, és desisteix i deixa les coses en una cadira, es treu les botes, i mira en Wu Xen que està estirat al llit, quant s'adona que a la mà te un penjoll, l'agafa amb compte i tot seguit en Wu Xen es desperta, amb por, al veure en Li Huan agafant el penjoll, s'assenta en el llit i abaixa el cap.

Xen, això és una mala.- Li ensenya i el mira amb ulls de sorpresa.

Ho sé, me'l va donar la meva àvia, i si sóc budista, s'ho diràs al comandant.

No, però que ningú t'ho vegi, entesos.- S'ho torna i s'envà al lavabo.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2082
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  357 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  169 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  105 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  460 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  155 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]