Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Alright
IES Vila-seca. Vila-Seca
Inici: Les paraules ferides
Sentenciat
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Tinta negra
La neu era blanca.


Semblava el més normal.


Però quan temps feia que no havia vist neu blanca?


Era com si ja caigués bruta del cel.


Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè enlaire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.


En Li Huan es va aturar davant del barracó.


Sí, la neu que l’envoltava era blanca. Immaculada. Una estranya sensació. Com si allò fos una illa.


Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.


Una llum rogenca s’obria camí entre els núvols il·luminant el vell barracó; li costava mantenir-se dempeus. Els peus freds i la punta del nas glaçada li feien romandre en una immobilitat absoluta.


Respirà profundament. Va intentar calmar la tremolor que envaïa completament el seu dèbil cos i foragitar aquelles aterradores imatges, que atacaven la seva ment i el feien tornar a reviure les horribles hores d’un passat recent i que ell intentava oblidar inútilment.


Mirà al terra, atret per la puresa de la neu; aquella blancor virginal, aquella solitud, aquella columna de fum que s’enlairava orgullosa cap al cel prometedora d’un millor futur i l’olor de la fusta cremada, li van provocar una placidesa embriagadora. I en aquell moment, sense poder evitar-ho, amb una força demolidora, les imatges de l’època millor de la seva infantesa van brollar amb l’ímpetu d’un riu desbocat del fons del seu subconscient.


.............................................................................................................................................................................


Jo era feliç. Em sentia estimat per la meva família, però en cap moment vaig arribar a imaginar el gir inesperat que donaria la meva vida. En un instant, les meves inquietuds, il·lusions i esperances es van desfer com un castell de sorra, abatut per una forta onada.


Recordo amb nitidesa el moment en que, mogut per la curiositat, vaig trobar entre els objectes familiars oblidats en l’habitació obscura, allò que m’ha portat fins aquí. Aquella capseta tan ben decorada m’atreia de tal manera que m’era irresistible no obrir-la. Era a punt de descloure el secret que durant anys havia estat ignorant, però que encara no sabia. A l’interior, una vella ploma coberta de pols esperava ser rescatada de tant temps d’oblit. Emocionat, encuriosit i observant-la amb deteniment, vaig poder distingir unes inicials gravades en ella, que jo no identificava. I encara més sorprès vaig quedar quan, com si no volgués ser descobert, el nom d’una dona escrit amb tinta negra en un vell paper s’albirava.


Per què em provocava aquella sensació d’inseguretat?Per què em sentia tan impactat? Teniaalguna relació amb la meva família? No tenia cap resposta, si més nointuïa que estava a punt de desvetllar una veritat amagada.


Tota la meva atenció es trobava dirigida cap a aquell misteriós objecte, quan de sobte, un soroll estrident darrere meu em va fer tornar a la realitat. Alarmat, em vaig girar i vaig poder contemplar el rostre sorprès (contret en un rictus amarg) de la mare i un got trencat al terra. Ràpidament, s’apropà a mi i amb un àgil gest, em va arrabassar la ploma de les mans. Tot seguit em va fer fora de l’habitació. Estava abromat, desconcertat. No era capaç d’entendre què estava passant. Quin valor tenia aquella ploma que estava abduint els meus pensaments?

Així que vaig fer l’únic que en aquell moment m’ajudaria a resoldre les meves incerteses, parlar amb la mare.


-Què és el que passa? No entenc la teva reacció! —vaig retreure-li.


-Creu-me, ho faig pel teu bé Li Huan. No et convé saber la veritat.


I després d’aquestes sorprenents paraules, amb un vigorós cop de porta, es tancà a l’habitació, deixant-me amb la paraula a la boca, sense poder rebre explicació alguna.


El temps passava lentament; les hores se’m feien eternes i el tic-tac del rellotge m’exhauria com les flames infernals consumeixen una ànima en pena.


Peculiars sensacions em pujaven per l’espinada i m’arribaven al moll de l’os.


Tot i que encara no n’era conscient, la meva tortura acabaria aviat.


Hores després, vaig sentir com la mare cridava el meu nom des de la seva habitació. Estava convençut de que aquell seria el moment de conèixer aquell secret tan ben guardat. Només entrar, vaig poder observar el rostre abatut de la mare, amb la ploma entre les seves mans. Sentencià:

-Seu fill meu. Crec que ha arribat el moment d’explicar-te tota la veritat —digué mentre una llàgrima lliscava pel seu afligit rostre.


Callat, vaig assentir mentre seia al seu costat.


El silenci, com una ombra obscura, omplia el recinte, només trencat per la intensa respiració de la mare i d’un sospir escadusser que l’ofegava. Amb dificultat, per fi, va poder mormolar:

-Jo...No...És molt difícil per mi explicar-te això, per tant intentaré ser clara amb les meves paraules. Sempre has estat i seràs el meu fill, però no vas arribar a la nostra llar de la manera que penses.


La mare em va mirar amb tendresa, amb els ulls cristal·lins, plens de llàgrimes, i agafant-me amb força la mà em digué:

-Li Huan, fill meu, ets adoptat.

Capítol 2 L'últim sospir
…Nooooo!!!

I la crua realitat es va fer present. En Li Huan, amb les cames garratibades i mig congelades per la neu, intentà avançar cap al barracó, però semblava com si una força poderosa el mantingués subjecte al terra; finalment, la seva voluntat va vèncer el fred de l’hivern i, amb gran esforç, va arribar a la porta on, defallit, es desplomà. El ressò d’aquell cop es va expandir per la immensitat blanca amb una nitidesa extraordinària.

Sense ser-ne conscient, unes mans el salvaren d’aquell gèlid ambient.

Una sensació de placidesa es respirava a l’interior. L’escalfor de l’estufa li va fer imaginar allò que un dia va ser una història d’amor meravellosa entre els seus pares, explicada per la seva mare adoptiva.

Les imatges es presentaven amb claredat davant dels seus ulls cansats:

Una jove bufona, plena d’il·lusions, que viu en un llogaret petit i on mai no hi han gaires novetats, en el sí d’una família tradicional.

Un jove oficial, ulls blaus i cabell ros, ple de vida i orgullós de la seva arrogància, arriba al poble amb el seu destacament amb un sentiment de glòria.

La plaça plena de soldats; els habitants miren encuriosits; les noies temoroses i expectants.

Dues mirades s’entrecreuen i es senten atretes l’una per l’altra.

Tot és ple de colors. Tot el que els envolta desapareix i només queden ells dos.

Instants meravellosos en la nit, amb l’únic testimoni de la lluna.

Desig, passió, sensualitat a flor de pell…

Carícies i més carícies, perquè l’amor mai no en té prou.

Paraules sense veu que el cos entén i desperten sentiments.

Promeses d’amor etern.

Somnis d’un futur junts.

Cossos que es fonen en la foscor de la nit.

I de sobte… l’ombra, el desamor.

Dins les entranyes, una nova vida s’obre camí, fruit d’aquell amor.

La tristesa es va instal·lar en aquelles trobades.

Il·lusions trencades. Promeses incomplides.

Pensaments de rebuig, deshonor, destitució, responsabilitats i prioritats esdevenen amb força i ennueguen el cor de l’oficial.

Sensacions desconegudes, vergonya familiar i social... Es presenten com gegants que volen esclafar la noia.

I por, molta por.

La por és com un vel que no et deixa veure els colors.

No podien tornar enrere. No era una opció.

La pressió era insuportable, havia de fugir. El seu instint maternal la instigava a protegir la vida del seu fill.

El bosc era obscur i humit. La foscor era total i un silenci inquietant l’envoltava. Els arbres, amb les seves branques esteses, l’amedrentaven, si més no, protegint-la de mirades indiscretes. Es sentia feble, vulnerable, exposada a la immensitat dels perills de la nit. Però sabia que no es podia donar per vençuda, havia de lluitar. Atemorida, continuà el seu camí. Esperançada de trobar un lloc millor, on pogués ser acollida i on el seu fill pogués gaudir de tot l’amor que sentia cap a ell sense traves.

Va ser una nit esgarrifosa, molt llarga: les hores passaven lentament; els minuts es feien eterns.

Tenia els llavis serrats, la gola seca. Li costava mantenir-se desperta: els seus ulls profunds i negres s’apagaven com el sol a la nit. Trista i impotent se sentia com una bestiola quan van a aixafar-la i no té escapatòria, però la seva voluntat era ferma. Necessitava trobar un aixopluc per refugiar-se.

A trenc d’alba, desvalguda i defallida, li va semblar albirar en la llunyania l’espurnejar d’unes llums. Sense pensar-s’ho, decidida, va encaminar els seus passos cap a elles. En arribar-hi, observà una rudimentària construcció arraulida entre muntanyes. A través d’aquella minúscula finestra que s’obria en una de les parets de pedra, es podia veure una llar de foc. Era aquí on trobaria el refugi que tant anhelava?

Una veu amable, sense preguntes, li va oferir la seva llar.

En aquell indret solitari van transcorre els mesos del seu embaràs. Sabia amb certesa que el seu fill naixeria aviat; ho notava en els canvis del seu cos i ho esperava il·lusionada. Aquell nadó ompliria el buit que havia provocat la seva fugida. Però la mort, rient, es passejava per l’entorn. El primer plor del nounat es va confondre amb l’últim sospir de la mare. Era el començament d’una vida i el final d’una altra.

......................................................................................................................................................................

Un gemec a penes audible va trencar el silenci de l’estança i unes mirades expectants es van dirigir vers ell. En Li Huan, alterat, obrí els ulls. Sospirà profundament i intentà moure’s. Davant seu, uns desconeguts l’observaven fixament.

-Qui ets?

Amb un fil de veu va respondre:

-Jo... Sóc un simple peó en el joc de la vida.

Capítol 3 Fi de la partida
Aquell grup de soldats comandats per un oficial van quedar sorpresos davant la resposta d’en Li Huan, qui suggeria ser una persona singular. Per aquesta raó, van quasi bé ordenar-li que expliqués qui era i que pretenia.

A poc a poc, les paraules van fluir de la boca d’en Li Huan com el corrent d’un riu impetuós en el seu naixement i més calmat al final del seu recorregut. I va explicar:

-Tot va començar quan un dia, sense intenció alguna, vaig trobar en el lloc més inesperat una ploma que, aparentment, no semblava amagar res. Però, com tot no és mai el que sembla, en aquesta unes inicials estaven gravades i el nom d’una dona s’ocultava embolcallant-la.

Gaudia d’una infància feliç, en el si de la meva família, en aquella llunyana i recòndita ciutat, fins que em vaig assabentar que era adoptat a conseqüència de la mort de la meva mare. Per això, vaig decidir buscar respostes sobre el meu passat i, va ser en aquell instant, quan tot el meu món va canviar. L’ombra del passat em turmentava, però el meu vertader temor, no era res més que la llum del futur que feia aquesta ombra encara més immensa.

El pas del temps m’havia fet deixar enrere el nen dèbil i insegur que era, i convertir-me en un noi valent i decidit. Aquella confessió sobre la meva vertadera identitat m’havia fet madurar. Ja no em sentia com un infant indefens; sinó que ara creia fermament en mi mateix, i en que era capaç d’aconseguir tot allò que em proposés.

Els anys havien transcorregut i ja havia arribat a la meva majoria d’edat. Cinc anys no havien estat suficients per oblidar aquell secret, que enfosquia els meus pensaments i m’enfonsaven en un mar de tinta negra.

Havia de trobar la sortida d’aquest laberint de preguntes sense respostes; havia de trobar la clau que podia obrir la porta del meu passat.

Els soldats, somnolents, escoltaven aquell relat; en canvi, l’oficial mostrava un interès inusual.

-Però, per aconseguir el que de veritat anhelava, vaig haver de renunciar a aquella vida còmoda i emprendre un viatge envers un lloc que desconeixia: un sacrifici que estava disposat a acceptar; però, imprevisiblement, la guerra esclatà i tots els meus anhels van quedar paralitzats.

Van esdevenir uns temps durs; el camp de batalla era apocalíptic; el terreny sense rastre de vegetació, ple de forats d’obús i cobert de centenars de cadàvers en descomposició; aquell ambient putrefacte ens provocava basca constantment; les rates, de nit, corrien entre les restes dels cossos plens dels cucs. I tots nosaltres, nois inexperts, avançàvem encorbats, agafant amb força l’arma i sortejant les bales que xiulaven al nostre voltant. La terra s’apegava a les botes; tot era ple de fang i neu. Neu bruta, neu gris, com la nostra vida.

Aquells anys es van fer eterns; tot era tristor i desolació. La cobdícia humana havia estat la causant de la destrucció de poblacions habitades durant segles i en qüestió d’anys, va segar la vida de milers d’innocents. La mort, un cop més, havia guanyat la partida.

La guerra, per mi, va passar de puntetes, desitjant que s’acabés aviat. La meva secreta esperança de poder conèixer el meu passat i completar la meva persona em mantenia ferm.

Vaig llençar-me a l’atac, vaig matar enemics, vaig veure morir companys, vaig plorar, vaig cridar, vaig sentir la mort molt a prop, però mai no vaig defallir. Volia i necessitava complir el meu desig!

Quan aquell horror va acabar, vaig tornar a emprendre el meu camí, el qual m’ha portat fins aquí. No era capaç d’entendre com un objecte que semblava del més habitual, podria arribar a canviar tant el sentit de la meva vida; tot era un trencaclosques, on, a mesura que nous secrets eren descoberts, les peces començaven a encaixar.

El meu viatge havia començat: la meva recerca m’havia portat fins aquí, i n’estava segur que és on trobaria la resposta.

Un silenci sepulcral omplia l’estança.

Per primer cop, aquell orgullós oficial, va ser presa del pànic. El rostre lívid, els ulls emanant foc, tot ell tremolant com la fulla d’un arbre. Esbufegà, s’aixecà violentament; semblava una olla en ebullició a punt d’explotar.

A l’escoltar en Li Huan va reviure el seu passat: morts, violacions, robatoris, injustícies, enriquiments il·lícits i, sobretot, la seva covardia.

Després d’anys intentant oblidar, els seus records es presentaven davant d’ell. La por s’apoderà d’ell: no estava disposat a perdre-ho tot, hi havia massa en joc.

Veia en Li Huan com un enemic.

Tot ell era ple d’odi i l’ira el dominava. Lentament, el seu braç buscà l’arma, que tantes morts havia causat, i amb un ràpid gest, silencià per sempre en Li Huan.

En Li Huan sentí una punxada que li travessà el pit. Instintivament, intentà protegir-se amb els braços, però ja era massa tard. Va caure a terra i, a la vegada, la ploma que duia a la mà. L’oficial s’apropà i en veure-la, la reconegué: aquella ploma havia estat seva, penyora del seu amor.

Una llàgrima s’escapà dels ulls de l’oficial, i amb una veu ronca i tremolosa digué:

-He mort el meu fill.

Fum negre… Neu negra… Sang negra…

La REINA NEGRA havia guanyat.

 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]