Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
sedileg_snam
IES Porreres. Porreres
Inici: Estudi en lila
En blanc
Inici:  Estudi en lila
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Capítol 1 72 hores:
Dilluns, matí:

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Dimecres, matí:

Ghaada i jo vam quedar soles a la sala d'estar de casa seva. Veia convenient fer-li unes quantes preguntes sense que hi hagués l'agent de policia Jerònia. Necessitava que em contés els motius pel qual la seva filla se n'havia anat a viure a Barcelona, com era la relació entre la Sahira i ella i el seu pare, Nasir, i el perquè de no mantenir la seva relació i no saber res de la seva vida; entre altres.

- La Sahira és una persona que sempre s'ha rebel·lat contra la major part de les tradicions de la nostra religió, que és la musulmana.- va seguir, entre llàgrimes.- Des de petita no s'ha dut bé amb el seu pare, ja que ell és molt creient i exigia a la noia a obeir tots els costums, com dur el burka, anar tapada, acatar tot el que ell deia, casar-se als 16 anys amb el jove que Nasir decidís, etc.

Se'm començaven a posar els pèls de punta. No m'havia passat mai no saber com reaccionar, però en aquest moment vaig quedar-me en blanc. Pareixia que tota la feina que havia fet per ser psicòloga per intentar ajudar a les persones s'havia esfumat en una mil·lèsima de segon. Sense paraules.

- La petita anava creixent i creixent, fins que un dia, va portar una noia a casa. Suposadament havien de fer un treball. No havia dut cap company ni cap companya de classe a casa nostra, ja que, segons ella, li feia vergonya mostrar-li a la gent els pares tan antics que tenia. Al cap d'una setmana, va tornar a venir la seva companya, l'Àfrica. L'endemà va tornar. I el següent dia. I el pròxim. Així, fins que Nasir va preguntar-li perquè tenien tants de treballs. - S’aturà un instant. Va inspirar i sospirà sorollosament. Va continuar.- Sahira ens va fer seure a aquest sofà - assenyalant el lloc on Ghaada estava asseguda- i ens va dir que era la seva parella des de feia uns dos anys. El pare, sense pensar-s'ho dues vegades, es va aixecar violentament i va pegar-li una bufetada.

En aquell moment es va posar a plorar desconsoladament, fins que vaig aixecar-me de la butaca i vaig abraçar-la, amb tota la força possible. Quan es va calmar, es va notar, perquè va relaxar els braços i, seguidament, es va separar de mi. Es va eixugar les llàgrimes que li regalimaven per les galtes envermellides, i va seguir:

- Sahira, sense expressar res, va fer mitja volta i va anar-se'n a la seva habitació. Com que era el vespre, Nasir i jo vam anar a dormir. L'endemà al matí vaig anar a despertar la petita, però no hi va ser. L'únic que hi havia dins el seu dormitori era, a part dels mobles buits, una carta sobre el llit nu. Vaig quedar-me en xoc uns quants minuts, fins que vaig veure que les càlides llàgrimes queien damunt la carta. Em vaig tombar damunt el seu llit, olorant el seu aroma, i vaig començar a llegir l'escrit:

Estimada mare,

sé que tu no et mereixes que hagi marxat, però ho necessit. Necessit començar una vida nova on em deixin ser lliure, pugui fer el que realment vull i no el que em digui el pare. He anat a viure amb l'Àfrica a Barcelona, els seus avis tenen un pis al centre i ens deixen anar-hi. He trobat feina i, quan comenci a tenir doblers, començaré la carrera universitària de belles arts.

Esper poder seguir mantenint contacte amb tu, et deix aquí el nom número de telèfon mòbil, però per favor, no l’hi donis al pare.

654639687

Moltes besades, أم.

Van començar a caure llàgrimes dels meus ulls, però vaig intentar dissimular-ho posant-me les mans a la cara.

Feia uns cinc minuts que el silenci dominava aquella minúscula estança, fins que la veu trencada va dir:

- Des d'aquell dia no tenc força. Des d'aquell dia el meu cor i la meva consciència està de dol. Des d'aquell dia la relació amb el meu marit no és la mateixa. Ell és el culpable. Sahira i jo ens intentam comunicar cada setmana, però sempre m'envia missatges similars: Estimada mare, som molt feliç aquí. T'estim i t'enyor. Estic perfectament bé aquí, encara que t'enyor molt.

Una vegada que la contest, el meu missatge queda flotant pels núvols de «Xatapp», i no obtenc una altra resposta, fins la setmana següent.

Aquí va acabar la història i també les meves preguntes. Vaig poder veure la seva tristesa, mirant-la als ulls. Uns ulls marrons humits, cansats, desesperats, que ells tots sols  contaven la història sencera.

Dimecres, migdia:

Immediatament, vaig aixecar-me, em vaig posar davant ella, oferint les meves mans com a ajuda per aixecar-se i vaig dir-li que anéssim a preguntar a comissaria quan  començaria la investigació, per poder trobar la seva estimada filla.

Van ser dues hores amb cotxe molt dures. No sabia que dir-li a aquella pobra dona, no em sortien les paraules. No sabia si posar música, o si n'havia de posar, quina? No en vaig posar. Vaig deixar que el silenci tornés a subjugar, aquesta vegada al cotxe.

Vam arribar a la PPB (Prefectura de Policia de Barcelona). Vam sortir del cotxe i vam anar caminant cap a la porta principal de manera lenta. Ghaada, recolzada al meu braç. Entrarem i vam anar directe al despatx de la policia Jerònia, que era la que duia els casos de desaparicions. Tocàrem la porta i, seguidament vam entrar. Ens va reconèixer de seguida i ens va fer un gest amb la mà, indicant que passéssim i que ens asseguéssim a les dues cadires velles que hi havia al davant de la seva taula.

- Bones, senyora Jerònia, quan es podria posar en marxa la investigació?

- Va preguntar Ghaada, amb un to nostàlgic- Per favor, que sigui el més aviat possible. Necessito que la trobeu, la necessito per viure.

De reüll la mirava. Vaig veure que li brillaven tant els ulls que, de seguida, li va caure una llàgrima rere l'altra.

- Senyora Oushean, fins a les 72 hores no podem obrir cap investigació ja que donam marge per si resulta ser una escapada i torna als dos o tres dies.

- No podem esperar tants dies Jerònia. Sabem que no es tracta de cap escapada, per l'amor de Déu! - vaig dir exaltada.

- Em sap greu, de veritat... - la policia va acotar el cap.

Ghaada es va girar cap on jo estava asseguda i em va dir fluix:

- 72 hores són massa per a una mare, necessito trobar-la. Estàs amb mi, Aisha?
Capítol 2 Parc Güell
Dimecres horabaixa:

Som a la meva consulta: estic asseguda a la cadira amb un caramull de papers que cobreixen la taula i Ghaada està asseguda a terra rodejada de mocadors utilitzats. Les dues estem intentant trobar alguna pista que ens dugui a Sahira, però no hi ha manera fins que:

  • Com no hi havia pogut caure, Déu meu! - La dona plorosa que hi havia dins de la Ghaada va fugir per uns instants, per conta va aparèixer una dona forta i plena d’esperança.


Em giro cap a ella molt ràpidament i li demano:

  • Què passa reina? Explica-ho! - no sé què està passant.



    No em puc creure que ho hagi passat per alt. No tinc perdó. - Havia tornat l’ànima nostàlgica i melancòlica.



    Si us plau, explica’m el que has pensat! T’ho prego…  


Ella s’aixeca molt a poc a poc i se seu al caire de la taula, mentre diu:

  • No havia caigut que, com t’he explicat avui matí, tenia contacte amb ella.

    I amb això què vols dir?

    Home!, que utilitzàvem el telèfon per comunicar-nos. De qualque manera podríem trobar la ubicació de l’aparell i així trobaríem on està la meva filla.

    Però com podem rastrejar la ubicació?

    La informàtica no és el meu fort, ho sento....


Ghaada s’aixeca mirant al final de la paret blanca i se’n torna al racó de l’oficina. Se seu i es posa a plorar. Una llàgrima darrere l’altra. Mentrestant, estic intentant pensar alguna manera de poder aconseguir el lloc on es troba la nena.

M'aixeco veloçment i tiro la cadira cap al darrere. De seguida, vaig cap a la dona asseguda i li ofereixo les mans, en senyal d'ajuda per aixecar-se del terra. Me les dóna però, amb l’expressivitat de la seva cara, no està entenent res del que està passant.

  • Aquest instant que hem tingut tan silenciós m’ha ajudat a recordar tots i cada un dels detalls de les poques pistes que tenim per trobar la Sahira.


Quan m’aturo de parlar, veig la seva mirada fixada en la meva, demanant-me a crits callats que segueixi explicant el que m’ha passat pel cap. Sense poder aguantar més la seva mirada, segueix dient:

  • Recordes, que m’has explicat avui matí el poc que et comunicaves amb ella? Doncs si parlaves amb ella per telèfon, suposo que tens el seu número. Si puc aconseguir trobar a algú que entengui d’informàtica, podríem rastrejar el mòbil i localitzar la ubicació del telèfon i, per tant, trobaríem on està la teva estimada.

    És una idea brillant, simplement necessitem un informàtic.

    Molts dels meus companys de feina són aficionats a aquest món virtual. Amb un cop de sort n’hi pot haver algun que estigui especialitzat en temes de hackejar altres sistemes.


L’ànima esperançadora i plena de vida reapareix, se li il·luminen els ulls. Sense dir res més, anem directes a la sala de descans de l’edifici i colpejo la taula perquè m’escoltin. Formulo la pregunta i de seguida, el jove que pareix que posa menys atenció al que diem, s’aixeca i es presenta. Li expliquem el que tenim pensat fer, se seu a l’ordinador que té al seu costat i es posa a fer-ho immediatament. Al principi fa unes ganyotes que no ens agrada, segurament perquè no troba el programa o perquè és més difícil del que pensem, però de seguida fa un gest de victòria. Ha aconseguit la ubicació del telèfon, per tant, estem a punt de trobar a la Sahira.

Dijous matí:

Toco la porta de la casa de Ghaada. La pas a cercar per agafar rumb cap al telèfon que ens portarà a la nena. Ella obre la porta. Amb una simple mirada puc veure que no ha dormit en tot el vespre. Se’m tornen a posar els pèls de gallina. L’única paraula que surt de les nostres boques és:

  • Anem?

    Anem.


Sense parlar més, la dona tanca amb clau la seva habitança i entrem dins el cotxe. Mentre poso el GPS per arribar al lloc correcte, noto que hi ha certa tensió i incomoditat. Les dues volem trobar l’estimada.

Passem hores i hores dins el cotxe, esperant que la guia virtual faci el típic renou que ens indiqui que estem a punt d’arribar. Acaba d’arribar aquest moment, el so tan esperat ha aparegut a les nostres orelles. Aparco el cotxe a 50 metres del lloc. Caminem ràpidament cap a aquesta direcció, mirant quina de les moltes cases que hi ha és la indicada.  Al cap d’uns quants minuts, veiem que la ubicació no està vinculada a cap casa, sinó que ens condueix a una paperera. La Ghaada corrent, lleva tot els fems que hi ha dintre per constatar que realment l’indicador és incorrecte, però no. Dins la paperera del parc Güell hi ha el telèfon de la nena. Ens han enganyat.

Decebudes i desesperades, tornem cap a l’oficina, per comentar-li el succeït a l’informàtic que ens ha ajudat. Mentre la dona plora a llàgrima viva, li explico al jove, que també es queda defraudat. Sense parlar anem al despatx a mirar una pel·lícula per intentar distreure’ns una mica, ‘Dead poets society’.

Ghaada és al racó de sempre, rodejada de mocadors utilitzats. Cap de les dues posem molta atenció a la pel·lícula, però una escena ens fa aixecar el cap. Aquí uns dels personatges fa una reflexió que diu que totes les experiències, els objectes i la vida en general, s’han de mirar des de tots els punts de vista i, d’aquesta manera, es pot arribar a trobar alguna mirada positiva. De seguida, la muller i jo ens mirem. La carta. Agafo la carta que va enviar la Sahira i la comencem a mirar per totes les parts possibles. Mil·límetre a mil·límetre. La moral ens comença a caure fins que, al final de tot, a la part de baix, concretament a la dreta del darrere de la carta, trobem que, a contrallum, es veuen solcs. Aquest detall significa que algú havia escrit alguna cosa i, després, l’havia esborrada, a propòsit o sense voler, però ho havia fet. Agafem un carbó que està tirat per damunt l’escriptori i pintem la part esborrada, de manera que podem veure el que s'hi havia escrit.

És una adreça.

L’adreça de l’habitatge de Sahira.
Capítol 3 Angelical
Se m’accelera el cor. Em puja la tensió. Agafo la bandolera i travessem l’oficina a pas accelerat. Els meus companys em pregunten “Ei Aisha, que ha passat” o “Què hi ha de nou?. No contesto. La Ghaada s’asseu, i jo trec el GPS per arribar el més prest possible a la nostra destinació. Poso el cotxe en marxa sense parlar. Mentre estic conduint, de reüll, veig que la cara de la dona torna a estar remulla i, com de costum, se’m posa la pell de gallina. Si a mi aquesta situació em supera, no vull pensar en com se sent la Ghaada. Per primera vegada no puc. El GPS ens indica que hem arribat on resideix la Sahira. Botam del cotxe i ens plantem davant la porta del petit i antic pis. Abans de tocar el timbre, agafo la mà de Ghaada i li dono una abraçada per a què es tranqui·litzi un poc. Seguidament mantinc pitjat la tecla “Àtic B”. La primera vegada no contesta ningú, però a la segona de seguida em contesta una veu femenina. Li explico que som la mare de la Sahira i una amiga seva i ens deixa passar fàcilment.



Quan entrem dins el piset, no apareix ningú a donar-nos la benvinguda. Al cap d’uns minuts, surt una noia d’uns 20 anys de dins una habitació. Sense molt entusiasme ens diu:

  • Bones, em dic Mar. La Sahira no sé on és, però la Laia està a punt d’arribar. Possiblement ella ho sabrà.



    Gràcies maca, idò l’esperarem per aquí. - dic, assenyalant el sofà que hi ha a l’habitació de la dreta.




Sense dir res, la Mar es torna a amagar dins l'habitació. Anem caminant cap a la sala d’estar, just quan s’obri la porta de la casa:

  • Hola!, que sou amigues de la Mar? Segurament és dins el seu dormitori, si voleu anar-hi.



    No, no Laia. Ella és la mare de la Sahira i jo sóc una psicòloga.




Un silenci ocupa tota la casa, amb molta tensió. Passen uns escassos instants quan la nena romp a plorar:

  • Ja no sé on l’he de cercar més. Sabia que estava malament, però com que el poc que em contava no li donava importància, jo tampoc li’n vaig donar. Ja no sé res d’ella. Necessito trobar-la.




De seguida, vaig a abraçar-la, per a què es tranquil·litzés. Necessitem que es relaxi perquè ens pugui ajudar a trobar alguna pista.

  • Nosaltres volem el mateix, Laia. Què us pareix anar a la seva habitació per mirar si trobem alguna cosa?




L’adolescent assenteix amb el cap i, amb el cap baix, ens condueix cap al dormitori de la filla desapareguda.



Tot d’una que hi entrem, Ghaada li torna a caure una llàgrima. Ha olorat la seva aroma, com l’enyorava. De seguida es neteja la cara i entre les tres, comencem a cercar per tot el dormitori. Ens passem hores i hores cercant per tots els racons de la sala. Centímetre a centímetre, però no trobem res que ens ajudi. Les tres ens estem començant a desesperar quan, de sobte, la Laia crida victoriosament:

  • Crec que acabo de trobar el que ens guiarà a Sahira.




És un diari. Ni la mare ni la parella saben que escrivia un diari, en cap moment l’havia tret davant seu. M’ho dóna a mi, per a què ho llegeixi en veu alta:

  • Divendres, 3 de gener:


Ahir vam sortir de festa amb…

Dissabte, 4 de gener:

Quin dia més romàntic, avui fa 8 mesos que…

Diumenge, 5 de gener:

Ja no puc més. Estic cansada de veure que em rebutgen pel simple fet de ser així com sóc. Tothom diu que sóc diferent, que la meva religió és la musulmana i que a sobre sóc lesbiana. Totes aquestes crítiques em sobrecarreguen. Ja no puc viure més essent així. Un dia d’aquest acabaré amb tot això.

Camí de l’Estrat, els afores de Barcelona,

per a tu, estimada mare.

El silenci torna a omplir la sala, aquesta vegada és de por. Hi hem d’anar.

  • Anem-hi ara, de seguida.


M’aixeco, i quan estic a punt de partir, no puc avançar, la mà de la Ghaada m’atura.


  • Hi aniré sola. Sento que hi he d’anar sola, i solucionar-ho jo, amb ningú més.



    No puc deixar-te… - m’interromp la dona.



    Aisha, si us plau, fes-ho per la Sahira, si us plau.




Agafa les claus del meu cotxe, i parteix cap al Camí de l’Estrat, als afores de Barcelona.



. . .

Dijous, vespre:

És de nit, i no sé on sóc. Ja fa uns quants metres que el GPS em diu que he arribat, però no veig la meva estimada. Encén la pila que he agafat de dins el cotxe de l'Aisha, i camino, bosc endins. Camino i camino, m'estic començant a cansar. Les cames ja no em tremolen de por, sinó de cansament. Els ulls se'm van tancant a poc a poc. El braç amb el qual aguanto la pila va baixant i m'impedeix veure per on poso els peus, però sí que em permet veure una silueta estesa a terra, uns quants metres més enfora.



És ella, és la meva preciosa i estimada filla. És tan guapa, tan senzilla i tan elegant, simplement angelical. Observo detalladament el seu cos, recordant tots els moments que m’ha ensenyat a viure, a riure, a gaudir, la seva infància. No l’he educada a ella, sinó que ella m’ha ensenyat a mi. No puc creure-ho. Està adormida, simplement està adormida. M’acosto al seu rostre pàl·lid. Li beso la cara tendrament per a què es desperti. Desperta’t si us plau. Si us plau, fes-ho per a mi. No pot, no ha pogut aguantar tota la tensió: un pare que no l’accepta, rebutjos de les seves, suposadament, amigues pel simple fet de ser d’una religió diferent i de tenir una condició sexual aquestes miserables no troben normal. Jo tampoc puc. Ella ha creat tot el que jo ara som. Ella és jo, sense ella no som ningú. Lentament, vaig acostant la mà cap a la seva, on hi ha el ganivet que ha creat aquesta tragèdia. Primer, m’acabo de tombar al costat de la Sahira, la meva preciosa nena. Li agafo la mà, molt fort. Amb l’altra agafo el punyal, i… .
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]