Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
ibzjani7
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: Estudi en lila
L'últim cas
Inici:  Estudi en lila
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Capítol 1 Records del passat

-Tenia cap amic de Barcelona?

La dona plorosa, em va alllargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin

El sobre duia un mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat un vaixell, és la primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de la seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d'aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

-No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arribaven convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Em vaig tragar les ganes de cridar-li a la cara i dir-li que callés d’una vegada, però sabia que no ajudaria. Havia tingut moltes converses amb la meva companya d’aquest tema: no podia saltar d’aquella manera a sobre de les clientes, ens feia mala fama. De mala gana vaig dir:

- No li passarà res, es pot tranquil·litzar. Ens faran falta algunes dades personals de la seva filla.

Ens va donar un full amb tot el necessari i se’n va anar a l’Hotel Mirabona, que era a la cantonada, on estaria allotjada el temps necessari fins que trobesssim a la seva filla.

En quedar soles na Jerònia i jo, ens miràrem i sense dir res ja sabíem què faríem primer. Havíem tingut molts casos com aquests abans, els típics adolescents que pensen que la vida és injusta i s’escapen de casa per uns dies. Més tard tornen demanant perdó pel seu comportament i els pares els reben amb un somriure d’orella a orella i els braços oberts.

Aquest cas no era gaire diferent dels altres. L’única cosa que el diferenciava la resta era que la noia havia vingut des de Mallorca a la ciutat, cosa que era molt estranya. No obstant calia remarcar que tenia 17 anys, fets el 24 de novembre, que va ser fa dos setmanes.

Jo si fos mare no cercaria la meva filla. Ho havia posat molt clar a la carta que havia deixat i ja li quedava menys d’un any fins a ser lliure dels pares. Però com que legalment encara era menor d’edat, l’havíem de trobar i retornar-la a casa seva. A més, jo no tenia fills, i tampoc ho tenia plantejat, i no sabia què faria si fos el meu cas.

Em vaig aixecar de la cadira del meu despatx. Era una sala petita. Tenia dos escriptoris de fusta amb dos calaixos cadascun. Entre les taules hi havia uns prestatges on teníem guardats molts arxius i a l’altre costat de la cambra hi havia un ordinador molt antic, el qual ningú pensaria que és del s.XXI. Les portes eren de vidre i es podia veure tot el que passava a l’exterior, a l’estació de policies.

El departament al qual treballàvem na Jerònia i jo era el de persones desaparegudes, com ja he explicat abans. Aquest no era gaire conegut a la comissaria i tampoc ens feien gaire cas. Això, potser té a veure amb el fet que no sempre ha estat aquí el departament. Només feia uns tres anys que la meva companya i jo hi érem

Ens vàrem conèixer a l’acadèmia de policies i, juntes, vàrem decidir obrir una agència privada que busca persones desaparegudes. Estàrem un temps treballant així, totes soles, fins que el capità de la comissaria 79 va venir a veure'ns per a fer-nos una proposta. El mateix mes ens vàrem traslladar aquí. Cobràvem més del que havíem aconseguit fins ara, però el que més ens va agradar va ser la quantitat de recursos que ens donaven: tenim accés a tots els registres de policia i moltes coses més.

Vaig anar cap a l’ordinador mentre na Jerònia s’estudiava les dades que ens havia donat la mare de la noia desapareguda Jo vaig buscar la Clara a les xarxes socials. Primer a Instagram, on vaig veure que no s’havia connectat feia uns tres dies, cosa que era molt estranya. A les altres xarxes no vaig trobar-la.

Na Jerònia ja havia acabat amb la seva tasca i es va asseure al meu costat per a ajudar-me. Em va donar una idea, que era cercar quins vaixells havien sortit de Mallorca cap a Barcelona el dia de la seva desaparició. Només en varen sortir dos: un a les vuit del matí i l’altre a les tres del migdia. Vaig buscar la llista de passatgers i en el darrer vaixell hi vaig trobar el nom de na Clara Masferrer.

Però, a part també vaig veure una cosa que no m’agradà gens. Hi havia un nom que coneixia massa bé,: el nom d’en Pedro Garcia. Vaig notar com l’expressió de la meva cara s'intensificava i na Jerònia, en seguir la meva mirada, em va dir:

- Marta, pot ser que només sigui una coincidència .

Tot i que no sonava gaire convençuda del que estava dient.

De sobte el meu cos es va encalentir a causa de l’ira acumulada cap a aquest home en els últims vint-i-cinc anys. Vaig respirar fons per a tranquil·litzar-me, però na va tenir gaire efecte. No podia pensar clar, les emocions m’havien enboirat la vista i la meva companya, en adonar-se'n, em posà una ma a l’espatlla:

- Ves a casa a dormir, demà continuarem investigant.

No m’havia adonat que ja era fosc. Vaig acceptar el consell de la meva amiga. Em vaig aixecar a agafar la meva jaqueta i la meva bossa i vaig sortir de la comissaria.

En sortir al carrer, l’aire fred m’envoltà tot el cos, una sensació que sempre em tranquil·litzava, però en aquest cas no va produir el mateix efecte. Vaig anar cap a la meva bicicleta blava, que estava encadenada a l’entrada i, en pujar-hi a a sobre, sense saber molt bé cap a on em dirigia, vaig començar a pedalar. No sé com ni quan vaig tornar al davant del meu pis, al carrer Tordera nº7.

Vaig deixar la bicicleta a l’entrada, vaig pujar al tercer pis i, en tancar la porta al meu darrere, me’n vaig anar corrents a la meva habitació. Sense sopar ni canviar-me de roba, em vaig adormir al meu llit.

Aquella nit no vaig dormir bé. Vaig somiar amb una cosa que m’havia estat perseguint des que tenia set anys. Cada vegada que ho revivia em semblava com la primera.

Començava com sempre, jo estant en el meu llit a casa dels meus pares. Se sent un renou a baix. Jo m’aixec, baix les escales i, en arribar baix veig com un home alt amb barba negra amenaça els meus pares amb una pistola. Uns minuts més tard, la casa està envoltada per policies i a mi m’agafa una dona dient que tot anirà bé.

Em duen a comissaria i em pregunten què ha passat. Els descric l’home que he vist, m’ensenyen una foto d’en Pedro Garcia i jo començ a plorar, aquell home havia matat els meus pares.

El duen a comissaria i li fan unes preguntes. L’amollen i em diuen que ell no ha set. Unes setmanes més tard deixen el cas obert i paren de cercar l'assassí. Jo em qued a viure amb la meva tieta a Mallorca, separant-me de ca meva, Eivissa.

M’aixec sobresaltada. Pot ser que aquest home s’alliberàs d’aquell cas, però no tornarà a passar. Sense tenir proves ni cap evidència em ve al cap la idea que pot ser no fos una coincidència que en Pedro anàs amb el mateix vaixell que na Clara. I si l’havia segrestada en sortir i per això no la podíem localitzar?

Les meves ganes de veure aquell home a la presó eren immenses. El meu raonament era molt especulatiu però em vaig tornar a adormir pensant que potser aquell home obtindria el que es mereix si el que pens és veritat i jo ho desitjava amb totes les meves forces.
Capítol 2 Decisions precipitades
L'endemà vaig anar al despatx de bon matí disposada a esbrinar què es duia entre mans en Pedro. Havia passat per un Starbucks per comprar un cafè i me'l vaig beure mentre buscava les últimes activitats del meu sospitós. El que vaig trobar va ser que s'havia agafat una habitació a un hotel de Barcelona. Em vaig aixecar amb la intenció d'anar a l'hotel i parlar amb en Pedro una estona, però em vaig xocar amb la Jerònia a la porta. Ella, que em coneixia molt bé, es va adonar que anava a fer alguna a cosa i, en comptes de deixar-me sortir, em va obligar a contar-li que anava a fer.

Em vaig asseure a la meva cadira i li vaig ensenyar la reserva d'en Pedro a l'hotel. Tot i tenir aquestes dades, la meva companya no em va deixar marxar:

- No estem segures que ell tingui alguna cosa a veure amb el nostre cas. Pot haver estat una coincidència que hagués vingut amb el mateix vaixell. A més, no hi ha cap reserva a nom de Clara a l'hotel.

- Estic segura que ell té alguna cosa a veure amb el nostre cas. Amb ell mai són coincidències- li vaig respondre jo.

- Crec que la teva història amb ell t'està emboirant la vista. Li diré al capità que no estàs capacitada per aquest cas...

I dit això va sortir del despatx. Em vaig enfadar molt amb ella. Com podia ser que la meva companya pensés això de mi! El meu empipament cap a ella era tan fort que vaig decidir que no treballaria més amb ells, a partir d'aquell moment treballaria sola, sense l'ajut de ningú.

Una vegada decidit això, vaig sortir de l'edifici i em vaig dirigir cap a l'hotel que, com havia mirat per internet, no estava gaire lluny. Vaig arribar un quart d'hora més tard i, en entrar dins, em vaig dirigir cap al tercer pis, habitació 314.

No tenia molt clar què faria una vegada allí, ni tampoc com seria la meva reacció en tornar a veure'l, però en aquell moment no tenia temps per perdre. En obrir-se les portes de l'ascensor vaig sentir una sirena de policia, senyal que na Jerònia havia avisat al meu cap, i ell havia vingut aquí per a impedir que jo parlés amb en Pedro.

Em vaig afanyar en trobar l'habitació, però no vaig tenir sort. Al cap de deu segons ja m'havien enxampat. Em varen dur a comissaria i el senyor Guinarda i jo vam xerrar una estona:

- Ja saps que no podem fer cap moviment dràstic sense proves.- va començar ell.

Estiguérem una estona parlant de quasi el mateix. Em va repetir totes les normes que havia de seguir i els diversos protocols que ja coneixia de cap a peus. Jo li responia que no havia pensat abans d'actuar i que ho sentia molt. Després d'una estona es va tranquil·litzar una mica i tot va quedar sols en un avís.

Vaig tornar a treballar per a aconseguir alguna prova sòlida que indiqués que en Pedro era el culpable de la desaparició de na Clara. No vaig intercanviar ni una sola paraula amb na Jerònia, encara estava enfadada amb ella.

En passar vàries hores així, na Jerònia es va apropar a la meva taula:

- Mira. He trobat això.- Em va dir mostrant-me un full que mostrava les vegades la qual havia estat utilitzada la targeta de crèdit de la Clara. Mostrava que fa res havia comprat un dinar en un restaurant a uns carrers d'aquí. Va intentar raonar amb mi:

- Creus que si en Pedro li hagués fet alguna cosa o l'hagués segrestat ella podria utilitzar la seva targeta de crèdit?

- Potser li han robat.- Vaig contestar tot i que no tenia sentit. Les targetes tenien un codi que només coneixia el propietari, normalment.

 

- Vaig al restaurant a veure si la trobo. Vine amb mi.- Va seguir dient la meva companya. Jo no li vaig fer cas. Potser era perquè volia ficar a aquell home a la presó, o perquè era prou caparruda per no fer-li cas als raonaments de la meva companya. El cas és que no em vaig deixar convèncer i, mentre ella seguia una pista bona, jo em vaig quedar a l'oficina.

 

Una estona més tard vaig tornar a centrar-me en la feina que havia estat fent tot el dia. M'havia estat informant sobre els darrers passos que havia fet en Pedro en la seva vida quotidiana, i ara volia descobrir si el meu sospitós estava en companyia d'algú a l'hotel, tasca que no era gens fàcil.

Vaig estar buscant una estona fins que vaig esbrinar que efectivament, tenia companyia. No vaig seguir investigant si era una dona o un home. Em vaig aixecar amb el mateix propòsit que havia tingut aquell matí, només que ara ningú em pararia.

Ara sé que hauria d'haver seguit investigant, perquè a conseqüència dels meus actes la meva carrera va sofrir un canvi inesperat.

Capítol 3 Decisions




Estava davant la porta de l'habitació 314. Necessitava recopilar forces per a enfrontar-me a l'assassí dels meus pares, per això em vaig entretenir mirant la porta. Era blanca del tot, amb les xifres 314 amb un color daurat penjats a mitja porta, bàsicament com a tots els hotels de més de tres estrelles.

Crec que vaig estar vint minuts allí parada, però quan em vaig notar preparada vaig picar tres cops a la porta. No vaig obtenir resposta, doncs vaig repetir els meus moviments. Al tercer intent el pom de la porta va començar a girar.

Al meu davant hi havia un home que no havia vist en tota la meva vida. Era un home alt, que devia tenir al voltant d'uns quaranta anys. Tenia els cabells castanys i una barba de tres dies.

Em va mirar amb cara estranyada:

- Qui ets?

- Hola. Perdoni per presentar-me així. Tenia entès que en Pedro ocupava aquesta habitació.

L'home va desaparèixer habitació endins i uns segons després en Pedro va ocupar el seu lloc. Era tal com el recordava. Tenia uns ulls blaus intensos que se m'havien quedat gravats aquella nit, feia tants anys. Em semblava més baixet, però això segurament es devia al fet que jo havia crescut els últims anys.

No em va reconèixer directament, sinó que va estar una estona a adonar-se'n de qui era:

- Amb què la puc ajudar? Crec que no ens coneixem.

- Està segur que no m'ha vist mai? Potser era més petita, o també que vostè estava massa ocupat fent una altra cosa quan jo estava present.

En dir aquestes paraules, la seva cara es va enfosquir, com si un record llunyà li hagués tornat a la ment, un record que havia intentat oblidar vàires vegades, però sense haver-ho aconseguit. No va dir res.

- Pareix que sí que se’n recorda.- Vaig encreuar els braços davant el pit.

Ell s'estava mirant els peus, va alçar la mirada per encarar-se amb jo i va dir:

- Sí, sé qui ets.

- No penses dir res més?

- Què vols que digui?

- No ho sé, però no he vingut aquí pel que creu. He vingut perquè estic investigant un cas d'una noia desapareguda i m'he creuat amb el teu nom.

Em costava molt controlar la meva ira, però m'havia de centrar. Ja sabia que no admetria mai l'assassinat dels meus pares, per això havia d'intentar esbrinar què havia fet amb la Clara.

- Coneix una noia anomenada Clara Masferrer?

-No havia sentit aquell nom mai.

De sobte, vaig sentir unes passes que s'apropaven pel passadís, na Jerònia. Pensava que m'anava a renyar o a cridar, però no va fer res d'això. No em va dedicar ni una mirada, es va girar directament cap a en Pedro i li digué:

- Sòc la Jerònia, la companya de na Marta. Em podria dir què feia vostè la setmana passada a Mallorca?

- Vaig anar a visitar la meva germana. Viu allí. No sé de què m'acusen, però els puc assegurar que no he fet res. Vaig estar tot el cap de setmana amb la meva família. Si volen, poden preguntar-li, es diu Paula Garcia.

- No crec que faci falta. Perdoni per les molèsties. Que tingui un bon dia.

Dit això, la Jerònia m'agafà del braç i em dirigí cap a l'ascensor. Quan les portes metàl·liques es tancaren, la meva amiga es girà cap a mi i em digué:

-Contenta? Ara ja saps que ell no ha tingut res a veure amb la desaparició. No li diré al capità que has desobeït les seves ordres.

- Gràcies. Ho sento molt. Ara està claríssim que en Pedro no ha tingut res a veure amb el cas de la Clara.

En sortir de l'hotel ens dirigírem a l'estació. No diguérem res en tot el camí. Jo estava pensant en en Pedro. Com era possible que m'hagués quedat tant cega? Això em fa una detectiu molt dolenta i em va fer pensar en si de veres volia seguir treballant buscant persones desaparegudes.

Arribàrem al despatx i na Jerònia em digué:

- Sé que això ha estat molt difícil per tu i ho sento per haver de canviar de tema tan ràpidament, però crec que sé on és na Clara.

- On? - Va ser l'únic que vaig contestar.

Una hora més tard ja havíem trobat na Clara. No li havia passat res, només necessitava un poc de distància de la seva família, alguna cosa molt comprensible tenint en compte que ja tenia divuit anys. Li vàrem demanar que contactés amb la seva mare per a tranquil·litzar-la.

Ja havíem acabat el cas i jo em vaig tornar a posar a pensar sobre de la meva idea del meu futur. La veritat era que no em veia com a detectiu deu anys endavant.

Li vaig comentar a la Jerònia els meus pensaments. Ella em comprengué i m'aconsellà sobre del que podria fer ara. Finalment vaig arribar a la conclusió que estudiar una carrera de dret estaria bé. No me-n-anava gaire lluny de la meva feina actual i, a més, així podia ajudar a ficar a criminals com en Pedro a la presó, impartint justícia.

Però els problemes varen arribar quan li vaig comentar al capità la meva decisió. Ell em va dir que això anava perfecte, perquè ell just anava a dir-me que m'havia tirat fora de la comissaria!

Els motius de la seva decisió eren que no sabia seguir les regles, que no em feia responsable dels meus actes i que mai mirava quines conseqüències tindrien.

Uns mesos més tard em vaig adonar que aquesta decisió em condicionava més del que m'havia pensat. Gràcies al meu antic capità, totes les escoles de dret tenien en compte el meu expedient abans d'admetrem i això va fer que no pogués acudir a cap ni una.

Ara sí que no sabia què fer. Si m'hagués adonat abans del que passaria a conseqüència dels meus actes, hauria canviat moltes coses del que vaig fer. També hauria estat útil adonar-me abans que no estava fent el que de veritat m'agradava, però aquests pensaments varen arribar massa tard, i ara que havia acabat el meu últim cas no sabia què fer. Sort que l’últim cas va indicar l’inici d’una nova vida.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1312
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  422 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  88 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  55 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  91 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  99 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]