Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
andrea_soriano24
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: Les paraules ferides
Nits vermelles
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 06-01-3125
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.                               

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Sense pensar-s’ho dues vegades va obrir la porta, on el comandant Huan pensava que es trobaria la solució dels seus problemes.

Va sonar el despertador.

No era la primera nit que somiava amb això. I cada vegada anava a pitjor.

Volia que aquesta guerra s’acabés ja.

Un dia com aquell, però dos anys enrere, el que havia estat ajudant del gran mestre de la teletransportació, ja mort en aquells dies, va acceptar participar en la Guerra Blanca, on lluitaven els dos únics països que quedaven a la Terra actual.

 

Però tot va començar l’u de gener de l’any 3100, quan vam canviar de dècada. El fred va arribar a tots els punts del planeta. Alguns que s’ho podien permetre van decidir anar-se’n a viatjar per l’univers i esperar fins que la Terra tornés a les seves temperatures habituals. Els altres pocs que van quedar-se, van morir perquè no suportaven les baixes temperatures. Encara que dues ciutats, molt desenvolupades, del nord, que estaven acostumats al fred van poder sobreviure: l’actual ciutat de Winnipeg, al Canadà, i Yakutsk, a Rússia.  

Yakutsk era una ciutat blanca. Des de feia molts anys, el sol no havia aconseguit fondre tota la neu i el gel que hi havia. Es podia dir que era la ciutat més avençada d’aquella època. Dos dels científics més importants del país, des d’un petit laboratori al nord de la ciutat, van aconseguir teletransportar-se fins a l’actual illa de Tasmània.

Aquest invent va suposar un gran progrés per a la humanitat. El creador, Mo Huan, amb l’ajuda del seu fill Li, va aconseguir  fer realitat el desig de molta gent l’any 3099. Però uns mesos després d’aconseguir teletransportar-se el creador va morir, i dues setmanes després va arribar la gran catàstrofe: l’era més freda des de l’existència de la Terra.

En Li va seguir fent la feina de son pare. Va formar una família i van anar-se’n a viure prop d’un llac congelat. Tot anava molt bé fins que l’any 3122, els canadencs que vivien a Winnipeg van descobrir que els habitants de l’altra ciutat que quedava podien teletransportar-se. Van enfadar-se. Ells volien tenir tot el poder de la Terra, i si l’altra ciutat podia fer això, ells també ho haurien d’aconseguir.

En lloc de demanar educadament als russos ho com feien per teletransportar-se d’una banda a una altra, van decidir començar una guerra, que l’anomenarien de la manera en la qual es trobava el planeta, de color blanc. I així va ser com el dia sis de gener de l’any 3123 la Guerra Blanca va posar fi a la vida de moltes persones.

Un membre de la CIAC (Agència Central d’Intel·ligència Canadenca) que s’anomenava Liam Tremblay, va anar com agent infiltrar a Yakutsk i va descobrir on vivia el fill de l’inventor del teletransport, la causa per la qual havia començat la guerra.

La primera bomba, la que va inaugurar la Guerra Blanca, va caure a la casa que es trobava al costat d’un llac congelat. La casa d’en Li. Els habitants de Winnipeg volien acabar amb la vida d’en Huan, però en aquells moments ell es trobava al laboratori on treballava amb el seu pare per seguir millorant i desenvolupant les maneres per teletransportar-se.

Aquella primera bomba va matar les dues persones més importants per en Li Huan. Ell molt enfadat, va acceptar ajudar l’exèrcit rus a liquidar a tots aquells canadencs que havien participat i començat aquella guerra només per aconseguir el poder absolut del món.

En Li va estar durant dos anys perfeccionant totes les maneres per teletransportar-se d’una ciutat a una altra passant desapercebut i sense ser vist. Cada vegada que se n’anava al llit pensava la manera d’acabar amb aquella guerra i amb aquells canadencs que varen destruir la seva vida.

Aquella nit el que el va inspirar va ser la neu.

La neu que era blanca.

La neu que per culpa de la guerra, s’estava tornant grisa i opaca.
Capítol 2 Llac blau
Al costat de la casa en ruïnes destruïda per la primera bomba, hi havia un llac.

Un llac descongelat de color blau.

Blau fosc.

Era la primera vegada des que la Terra va congelar-se que en Hung veia el llac descongelat. Els peixos tornaven a tenir vida.

Tornava a veure una família unida passant el dia vora l’aigua.

El despertador va anunciar que eren les sis del matí.

Tot havia estat un somni. Això ja era un costum en ell.

Havia d’anar a treballar.

Deu minuts més tard d’aixecar-se, va ficar-se dins la màquina, aquella que va inventar amb el seu pare i la que anava perfeccionant cada dia per millorar-la i que fos més eficaç. Aquesta era la base de l’estratègia per guanyar la guerra.

Va seure a la butaca del seu escriptori. Va començar a pensar.

Feia una setmana, gràcies al seu somni amb la neu blanca, va aconseguir avançar amb la tàctica de guerra. El dia següent d’aquest somni va seure com cada dia a la seva cadira.

Aquesta neu el va fer pensar. I si construïa una màquina per teletransportar-se blanca com la neu per camuflar-s’hi en aquesta? I si posava cabines de teletransportació a alguns punts de Winnipeg per anar i venir en qualsevol moment hi poguessin anar més d’una persona a la vegada?

Cal dir que la màquina de teletransportació era una cabina, on entraves i et portava a qualsevol punt habitable del planeta. Només hi podia anar una persona a cada viatge i, a més, com que no tenien cap màquina al punt d’arribada, hi havia una única teletransportació per dia. Però a l’hora de posar una altra màquina al destí del recorregut, la ciutat de Winnipeg, es podien fer tots els viatges que la persona teletransportada volgués.

Després d’estar pensant tot el que podia fer amb aquestes noves cabines va venir-li al cap idees per l’invent. Va agafar un paper i un bolígraf i va començar a escriure tot el que pensava fer.

Una vegada acabat el disseny, el va donar a un dels seus ajudants i aquest va fer cinc cabines idèntiques, de color blanc, que segons si la neu era més opaca o més grisa canviava de color, és a dir que segons el color de la neu era d’un color o altre, es camuflava.

La mateixa nit que van acabar de fer les eines que farien servir per viatjar d’una ciutat a una altra, les van distribuir per diferents punts de la ciutat, on tot era neu i ningú les podia veure.

Una vegada que les cabines blanques van estar col·locades, un parell de soldats van instal·lar-se a Winnipeg, per controlar com estava la situació des d’allí i anant informant els seus companys de Rússia.

El dia 13 de gener, el dia que va somiar amb el llac blau i descongelat, mentre pensava en què podria inspirar-se amb l’aigua blava, va venir-li a la ment una idea.

Una vestimenta de camuflatge pels soldats, però no un camuflatge qualsevol. Aquesta vestimenta era especial: un uniforme que anava de cap a peus i que, segons per a què el volies fer servir canviava de color.

Si era per camuflar-te al voltant de la gent de la ciutat canadenca, es transformava en una roba d’hivern com la de qualsevol habitant. Mentre que si el que volien era demanar ajuda a qualsevol dels companys que s’havien instal·lat allí, es posava tota la vestimenta de color blau, com la roba dels habitants de Winnipeg però d’aquest color. En canvi, si el que volien era acabar amb la guerra i lluitar, es posava de color vermell i avisava els comandants russos del que volien fer.

En Li va explicar la seva idea al seu superior, el coronel Viktor Vólkov. Ell, confiant en el comandant Huan, que sempre aportava bones idees per a la victòria de la guerra, va acceptar fer aquests uniformes. Gràcies als científics i enginyers que van construir les cabines de telestransportació que en Li els va encomanar, van aconseguir fer la vestimenta que es posarien els soldats traslladats al Canadà.

Van passar setmanes, i després mesos, i els soldats russos que van estar traslladats a la ciutat de Winnipeg van anar trobant i escoltant informació sobre el que volien fer els canadencs amb els russos.

Mentre a Rússia, amb la gran ajuda d’en Huan, van començar a idear estratègies. Estratègies per arribar a una mena d’acord amb els nord-americans i acabar amb la guerra.

Des de feia setmanes tot estava en pau. Cap mort, cap bomba, tot era calma i pareixia que la guerra blanca no duraria molt més. Aquesta calma va començar a inquietar en Li Huan. Després de la calma l’única cosa que podia venir era el pitjor.

En Li va anar-se’n un dia a dormir pensant en el llac blau.

El llac on feia molt de temps la seva pròpia família hi passava els estius jugant-hi.

Aquell blau li proporcionava pau.

Un blau que no tornaria a veure mai més.

 

Capítol 3 Rosa vermella
Tot s’havia tornat blanc.

Tot allò que es veia blanc semblava una sala. Però no una sala qualsevol, era grossa i immensa.

En Li es trobava dins aquella habitació, dret, contemplant el seu voltant.

Anava vestit de blau clar. Aquest color li transmetia calma, serenitat. Caminava i caminava recte, cercant un final que pareixia inexistent.

Una rosa vermella.

L’únic que va veure va ser una rosa vermella, a terra, on darrere hi havia la paret que tant anhelava trobar.

De sobte tot va canviar.

Del no-res la seva roba va començar a adquirir un color púrpura, que segons més tard va tornar-se vermell. Les parets, blanques com la neu, van pintar-se totes soles del color de la seva vestimenta.

Terror. Va començar a sentir terror. No sabia què fer. Aquest color l’inquietava. Amb els nervis a flor de pell va córrer. Córrer sense cap rumb, sense cap sentit. Només volia sortir d’allí.

El seu amic, ja no tan amic, el despertador va marcar les set en punt.

Com cada matí, va anar a la seva feina. Ja a les set i mitja, a l’hora que va arribar-hi, tots els seus companys estaven llestos per realitzar el seu pla, el que suposadament pensaven que donaria a lloc a la fi de la guerra blanca.

Aquest pla consistia a fer creure a la ciutat enemiga que es rendien, fent-los saber la manera de crear màquines de teletransportació. Així va començar l’esperat fi de la guerra.

Aquell dia, vint de gener de l’any 3125, el comandat Li Huan, la persona que va dur endavant la guerra blanca (en part perquè se sentia culpable per haver set el seu invent la raó de la guerra i que va dur la seva ciutat sempre al capdavant) a les vuit en punt del matí, que eren les deu de la nit a Winnipeg, en Li va fer una videoconferència amb el comandant principal de l’altra ciutat supervivent.

Tot va començar molt bé, estaven arribant a un acord, i en Li va començar a posar les condicions per donar-los el que volien. Només en va posar dues: la primera era que la seva fabricació només la podien saber els alts càrrecs, pel fet que fos un caos i que tothom sabes com fer la màquina, i la segona, que s’havia de complir sí o sí, era que tornessin a viure la seva dona i la seva filla, és a dir, que les ressuscitessin.

El comandant Huan sabia perfectament que la segona condició era impossible, i que, per tant, no arribarien a cap acord.

Just en el moment que el comandant canadenc anava a dir una resposta, va aparèixer a la sala on es trobava en Li fent la videoconferència un soldat rus ple de sang.

Va començar a maleir a tots els canadencs. Havien descobert el que tractaven de fer els russos. Més que descobrir, un soldat rus va fer saber el pla del comandant Huan a un altre soldat canadenc.

D’aquesta manera, els soldats canadencs van aconseguir fer-se amb una màquina de teletransportació, i van arribar als afores de Yakutsk.

Com bé sabia en Li Huan, després d’una temporada de calma només podia venir el pitjor. I això va complir-se.

Van començar a arribar soldats canadencs a la ciutat supervivent de Rússia. Aquests, sense ànima, van començar a exterminar a tota la població de Yakutsk.

Els russos no van quedar-se quiets. En Li va enviar un exèrcit sencer al que era el punt més concorregut de la ciutat americana, on es trobaven tots els alts càrrecs de la ciutat que volia saber com fer màquines de teletransportació.

En aquella època de l’any, només hi havia dues hores de sol, la resta era de nits. Però no eren nits negres. Les nits van començar a convertir-se en nits vermelles. Vermelles per la sang, la sang de tota la gent que moria per aquella guerra. Una guerra absurda, que va començar pel fet que uns no tenien el mateix que els altres.

Tres mesos després del vint de gener, el dia en què van començar de veritat la guerra blanca, els supervivents que quedaven, no més de cent persones a cada ciutat, entre elles en Li Huan, van decidir fer les paus, i ajudar-se perquè la humanitat no s’extingís. Però aquesta pau no va durar gaire.

El que quedava d’hivern, va convertir-se en l’hivern més fred de la història de la Terra. I, quan va arribar l’estiu, les temperatures superaven els cinquanta graus. A més que no es podia estar al carrer per les temperatures, el menjar va començar a escassejar.  Aleshores va tornar a començar una guerra, més que començar, continuar.

Sang.

Sang i destrucció era el que volia dir aquell somni.

Sang de gent innocent que va aconseguir sobreviure a unes temperatures extremes i que, per culpa d’uns que pensaven dur el rumb de la societat, tot va acabar vermell.

Vermell com aquella sala blanca, que per una rosa vermella, va tenyir-se del seu color.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0359
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  125 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  29 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  12 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  17 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  27 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]