Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
-TERU-
Escola La Salut Sabadell. Sabadell
Inici: La Bruixa
Una pedra a la sabata
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 L'imprevist
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.



I jo, asseguda al fangós terra, causat per les pluges torrencials, observava aquell cos, de no més de metre vint. Les llàgrimes em regalimaven galta a ball.



De cop i volta, vaig escoltar una veu. Per culpa del soroll del corrent del riu, no vaig poder arribar a entendre el que aquell fil de veu femenita deia. Ho vaig tornar a escoltar. Un fil de veu tremolós cridava un nom, Glòria, el nom de la nena que tenia davant dels meus ulls.



Em vaig preguntar qui més hi podria haver en aquell enorme bosc perdut a les afores de Tarragona. Decidida i ferma, m’hi vaig apropar. Allà estava, darrere un enorme pi de fulles carnoses. Vaig veure, en la fuscor, un rostre d'una nena de cabells rossos, uns ulls blaus com el mar, i unse faccions quasi perfectes. No tindria més de quatre anys.



Vaig trigar en adonar-me que aquella dolça nena era la germana bessona de la Glòria, bàsicament perquè les seves faccions eren idéntiques.



La nena seguia plorant i cridant el nom de la seva estimada germana. Em vaig quedar pensant, però no sabia ben bé que fer. Així que m’hi vaig apropar poc a poc, sense fer gaire soroll. Peu dret, peu esquerre, peu dret... No entrava en els meus plans que una nena, que resultava ser la bessona de la Glòria, estigués just en el moment de l’assassinat. Així que, mentre m’apropava, vaig agafar un tronc d’uns cinc centímetres de gruix i uns cinquanta de llarg que hi vaig trobar sota d'un vell pi. Me’l vaig col·locar sobre l’espatlla esquerra i li vaig donar un cop sec al clatell.



Un crit agut va sonar per uns instants, i el cos d’aquella nena va caure de bocaterrosa a terra. No sabia si estava morta o inconscient, però vaig donar per finalitzada, per mal que em fes, la vida d'aquella nena.



Era impressionant com en tan poc temps, “el pla perfecte” s’havia anat a fregir espàrrecs per culpa d’un petit imprevist que es va convertir  en una pedra a la sabata, i el que només havia de ser una mort d'una incurdiosa nena, es va convertir en una desaparició d'unes germanes.



De sobte, es va escoltar un to de trucada. El cor se’m va accelerar en pensar que algú hagués observat l’assassinat d’aquelles germanes. Llavors ho vaig reconèixer, era el to de trucada del meu telèfon.



No sabia qui em podria estar trucant, degut a les altes hores de la nit. Vaig anar mirant a banda i banda, per assegurar-me que no fos cap trampa o que ningú estigués observant. Em vaig apropar a on tenia la motxilla. Em vaig treure els guants i vaig despenjar el telèfon. Trucaven de la policia.



 - Digui’m...? – Vaig preguntar amb la veu tremolosa i el cor a la mà.



 - És vostè na Berta Cases Creus?



 - Sí, digui’m. – Vaig respondre.



 - La truquem per informar-la que l’hem acceptat al cos policial.

   Començarà a treballar demà a les set del matí.

   L’informem que investigarà sobre la desaparició sobre dues germanes               bessones.

   L’esperem. Sigui puntual o del contrari haurem de sol·licitar una altra                 persona per substituir el teu lloc.

   Bona nit, i disculpi les altes hores.



No m’ho podia creure. M’havien trucat del cos policial i, a més, havia d’investigar uns fets en els quals jo estava involucrada.

Capítol 2 El primer dia
Després de penjar el telèfon, m’hi vaig quedar una estona pensativa, mirant el cos d’aquella nena. Vaig aixecar la vista, i a uns deu metres, es podia veure l’altre cos.

Va començar a ploure, i l’escena del crim va començar a desaparèixer poc a poc. Ja no hi havia sang a terra.

Quan vaig deixar d’observar a les germanes, decidida, m’hi vaig apropar a la Glòria i, sense dificultats, la vaig agafar, i d’una tibada, la nena va passar d’estar a terra a la meva espatlla. A continuació, vaig fer exactament el mateix amb la seva bessona.

Vaig caminar durant uns vint minuts fins a arribar a on havia cavat, dies abans, un forat per la meva víctima. El que no vaig pensar, va ser que hi hauria aquest petit imprevist, cosa que vaig solucionar ràpidament. Vaig posar a les germanes una a sobre de l’altre.

Seguia plovent, cada vegada més i més fort, però no li vaig donar gaire importància, fins que en el moment que les meves mans aspres tocaren la pala, un soroll va trencar aquell moment de pau. Al principi, no li vaig donar gaire importància, fins que, de cop i volta, va tornar a sonar el mateix soroll. Vaig girar, primer el cap, el pit i, finalment, les cames. M’hi vaig apropar, i en veure que no hi havia res fora del normal, vaig agafar un bon grapat de sorra i vaig començar a tapar aquell immens forat, on descansaven aquelles germanes.

L’endemà, tal hi com hem van dir la nit anterior, m’hi vaig presentar a la feina ben puntual. Em vaig dirigir a l’oficina i em van assignar la feina d’investigar sobre quan i on van desaparèixer aquestes dues germanes. La veritat era que, realment, no em calia saber res nou sobre elles, ja que, jo era la ment brillant que va fer desaparèixer aquestes dues criatures, això si, no me’n penedia gens ni mica.

Quan va arribar l’inspector Molins, tots els que vam arribar nous al cos policial, ens vam dirigir a la casa del senyor i la senyora Sants ( que eren els pares de les desaparegudes ). Els vam fer unes quantes preguntes.

Em tremolava el pols i no sabia si era, o bé perquè estava involucrada, o perquè no volia que sospitessin de mi, al cap i a la fi, més o menys, derivaven del mateix problema.

No sé com ho vaig fer perquè no s’apropessin ni a les proves que m’involucraven ni que s’apropessin al lloc on es va dur a terme l’horrorós assassinat.

Després d’un interminable dia de feina intentant que no esbrinessin res sobre l’assassinat, cosa que vaig aconseguir, es va acabar la jornada. Cansada, vaig tornar a casa, on la meva dona m’espera. Ella no sabia res sobre el que va succeir la nit anterior, ja que acabava d’arribar d’un viatja de feina als Estats Units, concretament Boston. Vaig córrer, ella m’esperava amb els braços ven oberts. Ens vam abraçar durant un minut que es va fer curt. Vam allunyar les nostres cares i, a un parell de centímetres, ella va xiuxiuejar una frase de quatre paraules: “T’he trobat a faltar”. Aquella frase va ser l’excusa perfecta per poder apropar els nostres llavis, i aquests van començar a ballar al ritme d’una melodia sense notes. Quan els nostres llavis es van separar, els seus ulls verds com l’herba amb la rosada dels matins, van penetrar en els meus color marró verdós. Les dues ens vam quedar sense paraules. Aquell petó va ser com la bruixa de la pel·lícula de la sireneta, ens vam quedar sense paraules.

Després d’aquest espectacular moment romàntic, ens vam anar al llit. Sincerament, tenia por, perquè no li podia dir a la meva dona, l’Elisenda, el que havia succeït en la seva absència, ja que la relació que tant ens havia costat aconseguir per culpa de la societat tan homòfoba en la que vivim actualment, es trencaria, i tot l’esforç que hem fet per aconseguir el dret al fet que dues dones puguin ser una parella com qualsevol altre, no hauria valgut la pena.

Després d’aquesta reflexió, ens vam adormir les dues, una braçada a l’altre.

El matí de l’endemà, em vaig despertar, com el dia anterior, a dos quarts de sis del matí. En obrir els ulls i mirar a la mà que envoltava el meu cos, m’hi vaig adonar que tenia un to més blanc del normal i una temperatura més freda de l’habitual. Vaig girar el cap i vaig veure que el rostre de l’Elisenda era un pèl diferent. Quan m’hi vaig fixar en els seus ulls característics, vaig poder observar que la meva dona no era la persona que m’estava abraçant i que, per motius que desconec, havia abandonat el tren de la vida.
Capítol 3 La gran mentida
No entenia res, fins que m’hi vaig adonar que, al la taula de l’habitació, hi havia un sobre, i a sobre d’aquest, hi havia l’anell de compromís de l’Elisenda. En aquell moment una gota queia, sense direcció, per la meva galta dreta.



Vaig obrir el sobre i, a dintre, hi havia una carta que deia:



“Sabem qui ets i el que has fet. Si vols tornar a veure a la teva dona amb vida, t’hauràs d’entregar a la policia, del contrari l’Elisenda acabarà com la persona que tens al teu costat.”



Per la lletra, no es podia saber qui l’havia escrit, degut a que estava escrita a ordinador, per tant havia de buscar un altre camí per trobar a la persona que va segrestar a l’Elisenda.



Vaig començar a donar voltes per l’habitació, pensant el que podria fer. Anava mirant el terra, i va ser gràcies a això, que m’hi vaig adonar de que, el segrestador, havia trepitjat els excrements d’un animal, i sabia que no era fang perquè, quan m’hi vaig apropar, es podia apreciar una certa olor, i no era precisament a roses.



Per la mida de la petjada, podria dir que calçava un 40, i per la forma de la sola, vaig deduir, que eren unes sabates Fila Disruptor.



Tan aviat com vaig saber el número peu i el tipus de sabata, m’hi vaig posar a investigar. Vaig buscar totes les persones que havien comprat aquest model de sabata dintre de Tarragona, entrar als arxius de totes les pàgines web on les venien i, fins i tot, vaig mirar als arxius de les botigues de Tarragona on venien les Fila Disruptor. Llavors, vaig mirar l’hora i, al veure que nomes em quedaven deu minuts per anar a treballar, vaig deixar de banda la investigació i m’hi vaig pujar al cotxe per anar a la feina el més ràpid possible.



Al arribar a la feina, m’hi vaig posar a treballar en el cas de les germanes desaparegudes. Tenia molta feina. Havia de seguir mentint sobre tot el que sabia per tal de que no sospitessin de mi i no s’apropessin a on estaven els cossos de les dues bessones. Vam anar al bosc on estaven enterrades les dues nenes, però no ens vam apropar ni dos centímetres perquè els vaig portar per l’altre del bosc, just a l’entrada del cementiri.



Al acabar la jornada, no vaig passar per casa, sinó que vaig tornar al bosc, però aquest cop per on si que estaven enterrades les germanes. Per la meva sorpresa, just on representa que estaven les dues nenes, hi havia un gran forat i, a més, no hi havia rastre de vida humana. Vaig mirar al voltant, però no hi havia ningú, només jo.




Histèrica, vaig iniciar una caminada pel bosc en busca d’algun rastre; tant de sang, com trepitjades, o bé una peça de roba que em donés una pista d’on podrien estar els cossos, però la cerca no va donar fruit.



Vaig alçar la vista de terra, i lluny, vaig observar una petita casa de fusta. M’hi vaig apropar caminant i dient:



- Hola! Què hi ha algú?



Però no vaig obtenir cap mena de resposta.



 

Per fi vaig arribar a la petita casa de fusta. La porta estava tancada amb un cadenat rovellat.



Vaig picar a la porta i, acte seguit, el cadenat va caure a terra. Vaig entrar. Tot estava fosc, les finestres estaven tapades amb fustes i amb prou feina entrava un rajolí de llum. Vaig notar com una brisa pentinava el meu clatell. Em vaig girar, però gràcies a Déu que no hi havia ningú. Vaig seguir caminant fins que vaig topar amb unes escales que pujaven fins al primer pis. Al posar el peu sobre el primer graó, un soroll esgarrifós, va penetrar en els meus timpans, i de la mateixa por, vaig pujar volant cap al pis de dalt. No sabia exactament d’on provenia aquell soroll.



Vaig entrar a l’habitació més propera a les escales i vaig tancar al porta on, a la banda esquerra, hi havia un interruptor. Quan el vaig anar a encendre, vaig notar com una ma aspre tocava la meva. Alhora que s’encenien els llums, un crit va sortir del meu cos.



Em vaig girar i no vaig veure a ningú, fins que vaig abaixar la vista i vaig veure a una dona d’uns vuitanta anys que m’observava fixament.



- Es pot saber què carai fas a qui? – Em va preguntar la dona.



- Doncs estava... – No sabia que respondre i vaig callar un moment per pensar  la meva resposta. – ...estava caminant, i m’he perdut. Llavors he vist...



- Val, bona mentida, però ara la veritat – Em va interrompre la dona- Millor, t’he la diré jo. Vas matar a una nena innocent, la qual tenia una germana bessona, i com que et feia nosa, la vas matar a ella també. La policia et va contractar perquè treballessis amb ells en el cas de les germanes que portaven desaparegudes més de dues setmanes, però clar, ara havies d’intentar que no s’assabentessin de que havien contractat a l’assassí de les nenes. I, com a gota que fa vessar el got, han segrestat a la teva dona per tal de que t’entreguis a la policia, però nom no, fas el possible per tal de que no et descobreixin.



La dona em va deixar impactada. Jo la mirava sense saber com sabia tot el que havia succeït, però, acte seguit, vam seguir parlant.



 - Val..., però es pot saber qui ets? – Li vaig preguntar sorpresa-.



 - Es clar. Soc la bruixa Romeu, la que tot ho veu.



 - I si ho veus tot, em podria dir qui és la persona que ha segrestat a la meva estimada dona?



 - Doncs perquè sinó, no estaria ajudant a la policia a atrapar-te.



En el moment en que aquelles paraules van sortir per la boca d’aquella dona, la policia va aparèixer davant meu amb una nena, que per les faccions vaig saber que era la germana que em va trencar el meu fantàstic pla, i la meva dona.



Em van portar cap al cotxe policial, el qual es dirigia a la comissaria.



Em van tancar a la presó, on vaig estar tancada durant quaranta anys, i a dia d’avui, me’n adono que em vaig deixar portar per la ràbia. I per si t’ho preguntaves, la meva dona en cap moment va ser segrestada, sinó que formava part de la investigació, i sí, tot el que he explicat fins ara ha sigut una pedra a la sabata durant tota la meva vida.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]