Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Mae Sales
School Charles Renouvier. Prades (Catalunya Nord)
Inici: Les paraules ferides
El retrobament
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 El retrobament
La neu era blanca

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

L’aire, particularment glacial i inquietant esdevingué gairebé irrespirable. A en Li Huan li semblà ofegar-se. Pertant, la curiositat era incontrolable. Obrir aquesta porta, era més que una obsessió.

Només quedaven unes quantes passes.

En Li no gosava moure’s. Els seus peus eren com enganxats al terra. S’enfonsaven poc a poc en la neu.

Un remolí de pensaments envaí el seu esperit. L’angoixa i la por eren insuportables. En Li Huan pensava en tot el que havia viscut. L’exili, l’arrestació, l’arribada en aquest camp,… Tot això era massa. Cansat d’aquest viatge terrible, sense menjar ni beure i amb tota la brutesa del món, ja no tenia ni força ni consciència del que era, del que feia o del que pensava.

Mirà la porta altre cop, la maneta, el fum i finalment, la neu.

Cada floc de neu que es fonia sobre la seva pell, era una llàgrima de desolació. Cada pas que feia, era com si caminés cap enrere. Però, finalment, arribà just davant la porta. Llavors, girà la maneta instintivament.

La porta grinyolà com un crit de venjança.

Aparegué una silueta veritablement aprimada.

Una mirada pàl.lida com la neu immaculada.

Dos ulls omplerts de dolor.

I sentí una paraula: «alliberament».

Aquest indret era miserable. Hi havia un munt de llits estrets de fusta espatllada. Aquest barracó s’assemblava al del tren que l’havia portat fins aquí. Aquest viatge havia estat el pitjor de la seva vida i el més inoblidable que hagués fet. En Li Huan, es demanà com era possible que existís tanta deshumanització.

Es fixà en una silueta misteriosa que plorava. No eren plors de nen. Eren plors d’una tristesa molt profunda. Una tristesa incurable i desbordant de sentiments simples però indescriptibles de tan forts, punyents i emotius que eren.

No sabia què fer. No sabia què dir. En aquesta persona tan desesperada, res no podia calmar-la. En Li mai no havia vist plorar algú així. Aquesta tristor única, la d’un ésser rosegat pel sofriment i el dolor. Com si hagués perdut algo de més important que els batecs dels seu cor.

Segurament, l’esperança.

Es quedà allà, quiet, cansat, sol i escoltant únicament aquells sanglots incessants d’eternitat que eren per a ell un bressol. S’endormiscà lentament.

El soroll d’una multitud de petjades de sabates arrossegant-se pel terra, el despertaren. En Li tenia la impressió que el seu cos era un tambor de tan que resonava aquell soroll, el feia vibrar. Obrí els ulls i es trobà ràpidament ofegat per una olor molt desagradable de terra mullada, de transpiració, de brutícia,… Era tan forta que començà a marejar-se.

Hi ha havia un munt d’homes que s’assemblaven, gairebé tots. Eren tan prims, tan blancs, tan esgotats que semblaven soldats fantasmes tornant d’una llarga i dura batalla.

Llavors, en Li Huan creuà la mirada pura i dolça d’un home afeblit.

Una estranya sensació.

Com si aquell home fos el seu pare.

Sense saber per què ni com, li sortí d’una glopada el mot: retrobament.

Es miraren. S’evitaren. Fins que els ulls de l’home anaren més enllà dels de en Li Huan. Era com una descoberta, un viatge…

A en Li Huan, li agafà un calfred de tendresa que feia temps que no havia sentit en el seu cos. Aquest sentiment, aquest benestar que havia desaparegut des que se separà de la mare i el germà.

Malgrat un gran esforç, només un fil de veu discret, gairebé sord, xiuxiuejà lentament: Li Hu…
Capítol 2 El descobriment
- «Pare?

- Fill meu...

- Pare, segur que ets tu?»

En Ume Huan s'apropà d'ell. I amb la seva mà li tocà les galtes. Llavors, recordà la seva dona, el naixement del seu fill, de quan corria a prop del riu i finalment quan reia, que era un plaer... Mirà els seus ulls, eren exactament com els recordava: blaus com els de l'oceà de matinada.

Tan emocionat de descobrir que era el seu fill, en Ume Huan el prengué en els seus braços. Ofegà el seu fill d'un amor tan sincer que en Li Huan s'emocionà ell també. Les seves llàgrimes no paraven de rodolar. Quan un intentava calmar l'altre, es tornaven a emocionar perquè els plors de l'altre eren punyents.

No sabien quanta estona els homes que els envoltaven es quedaren mirant-los i sense dir res. No havien entès res. Llavors, una persona impacient preguntà:

- «Puc saber què dimoni està passant aquí?

- He... He trobat el meu... El meu fill, respongué en Ume plorant.

- Com? I on és?

- Aquí mateix, digué tot tímid en Li Huan.

- I com? Què hi fas aquí tu?»

En Li Huan, començà el seu relat i tots l'escoltaren atentament.

- «Amb la meva mare ens vam exiliar però la van matar. Vaig fugir, em van perseguir i em van arrestar. Em van fer pujar en un tren, per força. Durant tres dies, no vaig menjar i no vaig beure res. L'olor era insuportable. No hi havia lloc i em vaig quedar dret. Aquest viatge és el més terrible que he conegut. He arribat avui per fi. Uns homes armats m'han portat fins aquesta barraca en la qual som. Llavors, m'han deixat sol i he entrat. He vist algú plorar i m'he adormit. M'heu despertat i he vist el meu pare...

- Noi, totes les persones que trobaràs en aquest camp, han viscut gairebé les mateixes coses que tu. Prepara't perquè aquí estàs en un camp de concentració. Ens fan treballar com bèsties. No tenim gaire cosa per menjar i la neu és la nostra aigua. Dormim en aquests llits, estrenyits els uns amb els altres. Si no fas el que et diuen o que no ho fas prou bé, segons ells, et castiguen. Ho repeteixo: prepara't. El que vivim nosaltres, és més que un sofriment. La deshumanització aquí sí que existeix. La nostra esperança, saps què és? Doncs és morir al més aviat possible. Ningú ha aconseguit escapar. És una veritable presó. No m'agrada dir això però preferim avisar. L'única cosa en què pensem és en la nostra família per no oblidar-la. La nostra família és l'única raó que ens permet sobreviure. Esperem un dia que tot s'acabi i que puguem abraçar les nostres dones, les nostres filles i els nostres fills. La mort és present a cada moment.»

En Ume mirà el seu fill i malgrat aquestes paraules tan dures, li somrigué. Ara, en Li Huan sabia el que li esperava. Tots els homes s'estiraren en els llits mentre que ell es demanava com era possible que es pugui ser tan cruel. Com és que tots duien pijames? Tenia tantes preguntes però que restaren sense respostes. A fora havia vist una xemeneia, pensava que es podria escalfar però de fet, s'havia equivocat. On era aquesta xemeneia? Tenia fred i gana però no gosava demanar res vist com eren cansats. S'estirà al costat del seu pare i digué:

- «Pare...

- Sí, diga'm fill meu...

- He trobat una paraula que reflecteix el que he viscut.

- I quina és?

- Retrobament

- I jo, he trobat una paraula que reflecteix el que vivim.

- Ho puc saber?

- Descobriment

- I per què has escollit aquesta paraula i no una altra?

- Au, vinga! És l'hora de dormir.

- Bona nit.»
Capítol 3 L'alliberament
Un soroll eixordador va despertar en Li Huan. Eren crits de soldats. No havia dormit gaire. Mirà el seu pare sorprès, que li deia d'afanyar-se. Llavors, es posà una mena de parrac, vell, foradat i seguí els altres presoners. Malgrat el fred glacial, ningú no pensava a queixar-se.



En Li Huan mirà al voltant i se li desencaixà la mirada de tanta tristor. Hi havia barraques a tot arreu i un munt d'homes sortien, cansats, sotmesos i uniformats, i uniformes. El pare li digué de callar sempre i de no protestar.



Els cinc soldats que vigilaven els van fer alinear amb empentes brutals i cops de fusell i en el fred es quedaren drets, mentre que passaven llista. En aquest moment, entengué que l'aspecte i l'estat dels seus companys era la conseqüència dels patiments que vivien. «Com es podia maltractar així?», es preguntà en Li Huan, fins que sentí el seu nom.



Un calfred li gelà la sang. Quan va voler parlar no li sortí cap so. Estava completament paralitzat. Es repetí el seu nom però no sentia res. Era com si ja hagués desaparegut d'aquest món. El vigilant començà a posar-se nerviós. Cridà tan fort que tots els presoners tremolaren. Hi va haver tant d'odi en el seu xiscle que la por que havia estat incontrolable, es transformà, en una força que permeté a en Li Huan de respondre de la mateixa manera i d'evacuar tota la ràbia que tenia en el cor. Aquesta resposta tan directa no la lamentà gens ni mica.



Ningú s'ho hagués esperat. Es quedaren tots parats. Com era possible que un noi tan jove i innocent respongués a un ésser brutal, capaç de matar en qualsevol moment? Llavors, el soldat se li acostà parsimoniosament. El soroll de les botes sobre la neu ressonava en les orelles dels presoners. Els passos eren més i més angoixants.



S'aturà al davant i li infligí una sonora bufetada barrejada de violència i d'acarnissament. Una bufetada que, malgrat que fos feridora, quedaria gravada en l'ànima d'en Li Huan com el seu primer gest heroic. Se sentia tant orgullós del que havia fet. Ell que sempre havia estat tímid i que no deia res quan els altres es burlaven d'ell a l'escola. Ell que sempre volia ser com el seu pare, tan valent i fort.



Intentà buscar-lo però el soldat no li deixà temps. L'aixecà pel braç, l'arrossegà fins a una caseta prop del barracó 007, el llançà pel terra i li donà cops de peu al ventre. En Li Huan tancà els ulls i es deixà torturar. Pensà en la seva mare que havien matat davant seu, en el seu germà que no sabia on era i per fi, en el seu pare. El soldat parà de cop i amb un company, el portaren al despatx del Comandant. Entrà un home impressionant, de tan alt que era. Llavors en Li provà de llevar-se ja que no li quedaven forces i sense adonar-se'n li caigué un paper de la butxaca.



Mirà al voltant i s'adonà que a més de ser un despatx, era també una biblioteca. Hi havien centenars de llibres i feia tant de temps que no n'havia vist que s'apropà dels armaris i els tocà. N'agafà un, l'obrí i es posà a llegir en veu alta. No podia parar, les paraules cantaven en el seu cap. Les frases semblaven notes de música. El que llegia era com una cançó per a ell. De cop, es recordà de l'home que havia entrat i es girà.



Ell també estava llegint. De fet, l'home havia recollit el tros de paper que havia perdut en Li Huan i per curiositat el llegia. No era un paper com els altres. Era la seva escriptura, la seva imaginació, la seva poesia. En Li Huan sempre tenia aquest paperet amb ell perquè era un poema que havia escrit amb el seu germà per si un día el pare tornés.



Quedaren tots dos silenciosos i mirant-se un moment fins que l'home li digué:

- «Escolta'm noi, què hi fas tu aquí?

- És que... És que... Intentà respondre en Li Huan.

- Que no saps parlar ?

- Sí...

- Què hi fas aquí exactament? En el meu despatx?

- M'ha... M'ha portat un soldat.

- I per què t'ha portat aquí?

- Perquè... No he sentit el meu nom quan passava llista.

- Ets sord o què? Escolta'm, aquest poema l'has escrit tu?

- Sí... És per al meu pare.

- I on és exactament?

- En aquest camp.

- Ets comunista?

- Sí...

- Et proposo una cosa. Però no en parlis a ningú. Per cert, quans anys tens?

- 19 anys...

- Un escriptor com tu no hi té res a fer en un camp de treball.

- Un escriptor ho és en qualssevol lloc.

- Si no vols entendre'm, vés-te'n amb els altres! No m'agrada perdre el temps.

- Però...

- Vull que escriguis per a la nostra pàtria. Per això, hauràs de marxar d'aquest camp. Almenys, serviràs per a alguna cosa. Què en penses?

- Pot venir el meu pare?

- Escolta, et penses que sóc el teu amic?

- Doncs, no vull anar-me'n d'aquí.

- Aquí, mano jo i decideixo el que vull. Vés-te'n! Qui et penses que ets? Eh? No ets res i tots vosaltres sou un perill per a la nostra pàtria! Marxa ara, i no tornis més!»



En Li Huan s'escapà i es posà a córrer. Li semblà haver passat la meitat d'un día en aquesta habitació. Però de fet, només feia mitja hora. Estava perdut. No sabia què fer. Mirà el cel gris i la neu sempre bruta per les petjades i veié una xemeneia gegant amb fum que sortia i que feia molta pudor. «Què hi cremen? La fusta no fa tanta pudor», es preguntà en Li Huan.



Un soldat li ordenà de seguir-lo ràpidament. Caminaren un poc i retrobaren els altres presoners, a l'entrada del camp. Es posà a treballar. Havia de portar pedres. Un company del seu pare li demanà de vigilar amb l'esquena i que la pedra no havia de caure sinó el torturarien. Li digué també que havien de construir una escala.



Treballaren tot el día, i en Li Huan tornà esgotat al barracó 501. Ja no tenia cames i els braços li queien. Quan en Ume Huan veié el seu fill, s'emocionà. Havia tingut tanta por de no veure'l altre cop i de perdre'l per sempre, que les llàgrimes no les va poder controlar. La seva cara semblava tan alegre, per contra la d'en Li Huan era inquietant, però somrigué, recordant el que li havia dit el Comandant.



Els díes passaren, i tots s'assemblaven. Sempre havia de fer el mateix treball i acabava mig mort. Les pedres pesaven molt i costava d'aixecar les cames per avançar. Quan un presoner feia caure una pedra a causa del cansament o de l'edat, un soldat el matava i deixava el cos pel terra. I mentre es portaven les pedres, es miraven el cos tan menut, aquest home que havia patit tant i que deixaven podrir en el fred. Quan un soldat tenia ganes de riure, empenyia un presoner cap al fil elèctric i s'electrocutava. Tot això, era quotidià i era un veritable sofriment. Era impossible escapar-se'n.



Una setmana després de l'arribada d'en Li Huan al camp, ja havia perdut molt de pes. Li costava reconèixer el pare, de tan prim que era i de tan pàl.lida que era la seva cara.



Llavors, un vespre i un cop els presoners estirats parlà a l'Ume:

- «Pare...

- Sí diga'm fill...

- T'haig de dir una cosa...

- Diga'm, què passa ?

- Quan vaig arribar al camp, el soldat em va portar al despatx del Comandant. Mentre parlavem, em va caure un poema de la butxaca i el Comandant em va dir que un escriptor com jo no hi tenia res a fer en aquest camp. També digué que havia de servir la pàtria marxant a Wang Zu i li vaig demanar si tu podies marxar amb mi. Va refusar. No sé què fer, de veritat. No et puc deixar en aquest infern. He pensat que em podria escapar i us podria alliberar a tots més tard. He trigat tant a trobar-te...T'estimo tant, pare. No tinc dret de dir-te això, m'ho han prohibit però no ho podia aguantar més. No et puc mentir.

- Per què no m'ho has dit abans, fill meu? Són monstres aquests homes, i no és culpa teva el que passa però ho has d'acceptar. Fes-ho per mi i per tots els que estan en aquests camps de misèria humana.

- És que no et vull deixar... Ho entens? Van matar la mare davant meu!

- Com? Per què no m'ho has dit?

- No et volia fer pena, sobretot amb el que pateixes.

- Promet de dir-me tota la veritat!

- T'ho prometo!

- Has... Has de marxar d'aquí, no tens futur i vull que t'escapis i que puguis viure amb el teu germà! Ho has d'acceptar... No hi ha cap altra solució.

- No pare, moriràs...

- No et preocupis, jo tornaré, t'ho prometo!

- Pare, no puc fer això...

- Sí, ho faras ! Ho faras per la mare, pel teu germà i tots nosaltres, has de testimoniar quan arribarà el moment.

- No puc...

- Sí i l'aniràs a veure demà i punt. No en parlem més. Estic cansat.»



En Li Huan no li respongué, sabia que no podia fer res i sentí plorar el pare per primera vegada. Aquell pare que tant admirava i tant valent que ja no en podia més. Aquesta va ser l'última conversa que van tenir junts. Aquella mateixa nit, en Li Huan no va dormir.



L'endemà, després de passar llista, va demanar a parlar al Comandant però els soldats no van voler. Insistí, res a fer. Se'n reien. N'Ume, s'apropà per intentar ajudàr-lo, però un soldat va treure la pistola i va disparar de sobte.



El so de la bala d'una pistola, no s'oblida mai. En Li quedà parat. Mirà el terra. Els presoners continuaren caminant. Només se sentien rialles. El seu pare estava estirat i la sang fluia lentament d'una banda del llavi. S'estirà, a prop d'ell, estava punt de morir:

-«Fill, promet-me que... Que continuaràs la nostra història...

- Sí, pare i saps, què és l'última paraula de la nostra història? Alliberament. Digué en Li Huan, plorant.

- T'estimo...

- Jo també...»



Es quedà allà estirat, prop del seu pare uns quants segons perquè els soldats li demanaren de marxar... No sabien el que és perdre el pare, és més que terrible. Res no el pot remplaçar. S'aixecà, s'assecà les llàgrimes i creuà la mirada dura del Comandant que li feia signes perquè s'hi acostés.



Caminà fins a ell i li digué: «Els veritables escriptors només s'alimenten de passat. Com pots tenir imaginació i escriure en un camp? Vinga va, marxem!»

Es girà cap al seu pare. Mirà la neu, no pas immaculada com el primer día, sinó tacada de sang, bruta per les petjades de botes. I en aquest silenci dramàtic, xiuxiuejà:



« I saps què, pare? Et prometo que la pròxima serà: reconstrucció».







Fi



 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]