Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Selene
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: La Bruixa
La història secreta
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 Capítol 1
La història secreta - Selene M. Álvarez
Capítol 1

Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
De sobte, la meva alarma va sonar i jo vaig obrir els ulls.
Portava molt de temps tenint aquest malson, i quasi sempre era igual. Només variaven detalls petits: a vegades, els cabells de la nina eren marrons i, d’altres, els seus ulls eren negres.
Aquell dia (una data que mai oblidaré: 24 de gener) va variar una mica més i és que, normalment, cap soroll es podia sentir de fons més que el vent passar entre les fulles dels arbres o l’aigua. La nit en qüestió, però, també vaig escoltar murmuris dient un nom: Aeí Collins. El fet d’escoltar alguna cosa ja m’extranyava, però inclús ho feia més el fet que Collins era (i és) el meu cognom.
Vaig decidir no donar-li més voltes a l’assumpte: havia estat al llit més temps del que hauria d’haver estat i avui era un dia important: anava a atendre el Festival de Cinema Internacional de Toronto com a periodista i havia de preparar-m’hi.


***

El dia va transcórrer sense incidents, però va ser esgotador: no vaig passar més de 20 minuts a la mateixa localització. Aquest era només el primer dia; pensar que aquest seria el meu estil de vida durant sis més!
Quan vaig arribar a la meva habitació d’hotel, no podia pensar en més que en anar-me’n a dormir, però aquells murmuris al meu somni no m’havien abandonat durant tot el dia. Eren una constant al meu cap: Aeí Collins, Aeí Collins. Vaig decidir que me n’aniria a dormir, però abans volia buscar el nom a Internet per a poder llevar-me tots els dubtes del meu cap.
Em vaig ficar altra vegada al meu llit i vaig agafar el meu ordinador (situat a la tauleta de nit). Vaig encendre’l, vaig obrir el Google Chrome, i ho vaig ficar al buscador: Aeí Collins. El primer que em va sortir va ser una pàgina de la Viquipèdia que es titulava: L’assassinat de n’Aeí Collins. Intrigada, vaig fer clic a l’enllaç. A la dreta hi havia una imatge d’una nena petita d’uns cinc anys. Tenia els cabells clars i els ulls verds, i mirava somrient a la càmera. Vaig caure que aquesta era l’al·lota que se m’havia aparegut la nit anterior al somni. Això, el fet de somniar amb una al·lota morta que no coneixia, em va espantar molt, però vaig decidir llegir el text situat a l’esquerra: tenia l’esperança que esclariria els meus dubtes. Deia el següent:

Aeí Collins (nascuda a Toronto, Canadà, el 9 de novembre de 1999 - morta a Toronto, Canadà, el 24 de gener de 2004) va ser la primera víctima de l’assassí serial amb identitat desconeguda conegut com el “Terror de Canadà”. El seu cos va ser trobat l’11 de març del mateix any de la seva mort flotant al llac Ontari després de mesos de recerca que van mobilitzar persones de Canadà i de la resta del món.
Collins portava una camiseta que deia “Terror de Canadà” (com la resta de les víctimes de l’assassí) i a l’autòpsia es van descobrir restes de verí arsènic al seu estómac. Continua llegint fent clic aquí.

Si havia tingut son, aquest text va aconseguir que se’m llevés. Vaig donar clic a l’enllaç i vaig llegir i rellegir la informació que proporcionava milers de voltes. No entenia res: una al·lota amb el meu cognom que, a més, havia nascut el mateix dia que jo (encara que jo vaig néixer el 1980), havia set assassinada per un tal “Terror de Canadà”. A més, me’n vaig adonar, avui era el seu aniversari de mort!
Tot això era massa estrany. Els seus pares, vaig descobrir, havien estat considerats sospitosos del crim, però els van descartar una mica després de la trobada del cos de la petita. El seu assassí va matar unes altres dotze persones a més de n’Aeí al llarg de només un any. Totes tenien el cognom Collins. El seu darrer crim va ser comès el 29 de novembre de 2005; feia llavors 5 anys.
No podia parar de llegir informació sobre el cas: hi sentia una fascinació que em rebutjava. Però ja era tard i jo havia d’anar a dormir. Demà seria la projecció d’Incendies i, per estrany que pugui sonar tenint en compte tot el que acabo de contar, volia veure-la.
Capítol 2 Capítol 2
La nit següent, vaig tenir el mateix somni. Vaig tornar a sentir veus, però aquesta vegada no deien el nom de l’al·lota petita: deien el meu. Tota l'estona (per a mi, una eternitat) escoltava Kassandra Collins, Kassandra Collins, Kassandra Collins. Cada vegada sonaven més veus que es mesclaven entre elles; es solapaven. Mentre això ocorria, jo m'anava apropant més a Aeí, fins que em vaig trobar just damunt d'ella i vaig poder observar la seva cara amb molta claredat. Però, me’n vaig adonar, aquesta no era la seva cara: era la meva. Vaig sortir corrent enrere però allí era ella, de peu (encara amb la meva cara), mentre deia el meu nom.

Vaig despertar. ‘Per fi!’, vaig pensar. Vaig comprovar l’hora a la meva alarma: 4:39 de la matinada del 25 de gener.

No entenia res. Per què estava somniant amb aquesta al·lota? Per què sabia el meu nom? I per què portava la meva cara?

Volia tornar a dormir: era molt prompte i, com ja he explicat, avui seria l’estrena d’Incendies. Però simplement no podia. La meva ment funcionava a gran velocitat mentre tractava de trobar respostes a les meves preguntes, però no servia d’absolutament res.

    Va ser llavors quan vaig prendre una decisió fatal, la de continuar investigant el cas de n’Aeí i el “Terror de Canadà”.

***

El dia va passar mentre jo continuava investigant aquest terrorífic cas. Record que a les tres de la tarda el meu cap em va cridar, però jo no vaig contestar. No podia llevar els meus ulls de la pantalla de l’ordinador. Sabia que no havia de continuar, que havia de tornar a les meves obligacions, però aquesta mòrbida i horrible obsessió de què ja he parlat m’ho impedia.

    Va ser al voltant de les cinc quan vaig fer un descobriment que ho canviaria tot, i és que, a un dels fòrums dedicats al cas, vaig decidir obrir la llista de sospitosos. La resta de llistes que havia llegit solien incloure els mateixos noms; els més probables encara que no hi havia evidència sòlida que provés la culpa de cap del acusats. Aquesta, però, incloïa un altre nom: el meu propi.

    Desconcertada, vaig llegir el breu text. Deia el següent:

Kassandra Collins és una periodista canadenca nascuda el 9 de novembre de 1980. A pesar que va participar en una interrogació relacionada amb aquest cas el 12 d’agost de 2005, no se la sol associar a ell.

No podia comprendre el que deien aquestes dues frases. Les vaig llegir i rellegir infinites vegades, però no les vaig acabar de processar. No recordava aquest interrogatori; només havia passat un dia des que vaig conèixer l’existència d’aquest cas. Això no tenia sentit! Com anava jo, que tenia entre 24 i 25 anys quan es van cometre els crims, a assassinar a totes aquestes persones? I, a més, vaig pensar, ‘m’en recordaria’.

Vaig arribar a la conclusió que les persones que havien redactat aquell text s’havien confós, però encara sentia aquella petita veu al meu cap que em deia ‘I si…?’. I si què? Ho recordaria perfectament, vaig insistir. Si hagués pogut conèixer la veritat llavors! Però m’estic avançant.

    Aquella tarda no vaig tornar a obrir el meu ordinador, encara que els pensaments sobre el que havia llegit mai em van abandonar.

    Vaig decidir cridar al meu cap i li vaig dir que no havia pogut anar a treballar a causa d’un inesperat constipat. Una excusa terrible, ho sé, però va funcionar. Li vaig prometre que al dia següent aniria a la feina.

I ho vaig fer. Vaig continuar fent entrevistes i escrivint ressenyes durant tota aqueixa setmana. Una vegada va finalitzar el Festival de Cinema Internacional de Toronto, vaig tornar a la meva rutina diaria. El somni, però, mai se’n va anar i em vaig plantejar reprendre la meva investigació diverses vegades, però totes vaig decidir no fer-ho. Passarien tres anys fins que podria conèixer la veritat.
Capítol 3 Capítol 3
Aquells tres anys no van portar molt de canvi a la meva vida. El somni va continuar a la meva vida, com ja he dit (de fet, encara avui em desperto a la meitat de la nit per culpa seva). Vaig continuar al mateix treball, escrivint ressenyes de pel·lícules i visitant els mateixos festivals de cinema cada any. L'únic que canviava eren les pel·lícules que mirava. Va ser durant aquells anys que vaig descobrir alguns dels meus títols preferits.

    El tercer any, va arribar el meu aniversari. La celebració va ser bastant petita (només van atendre alguns dels meus familiars i amics més propers) i breu. M’ho vaig passar bastant bé, crec. Els meus records d’aquests dies estan bastant difsos. El que contaré ara és una mescla de la recopilació dels meus propis moments de clareat i d’aquelles coses que m’han anat contant després.

    La petita festa va finalitzar al voltant de les cinc. Va ocórrer a casa meva; llavors, quan tothom se’n va anar, vaig estar fent-la neta unes dues hores. Mentre ho feia, vaig pensar. He dit que evitava pensar en n’Aeí i el “Terror de Canadà” tot el possible, però aquesta tasca se’m complicava molt als meus aniversaris ja que els compartia amb la noia. Així que, mentre ho feia tot net, vaig dedicar-me a donar-li voltes a tota la informació que coneixia i de la qual no m’havia oblidat. Vaig pensar en totes les coincidencies i estranyeses d’aquest terrible cas. Vaig recordar el meu nom al web i aquest interrogatori que mencionava.

    Quan vaig acabar de fer neta la casa, vaig decidir que havia de fer alguna cosa. No podia continuar vivint així. Estava farta d’aixecar-me a les quatre de la matinada perquè somniava amb el cos mort d’una nina petita. Però el problema era que no sabia què fer. Vaig agafar el meu portàtil (el mateix que tots aqueixos anys enrere) i vaig buscar com recuperar memòries perdudes. La primera pàgina que em va aparèixer deia:

Si vols recuperar els teus records, la hipnosi és la teva millor opció. Continua llegint si vols una cita amb algun dels millors professionals al camp…

Vaig fer clic a l’enllaç. No tenia res a perdre, vaig decidir, i encara tenia tota la tarda lliure per continuar amb la meva recerca. No vaig llegir moltes de les coses escrites a la pàgina (de què em serviria?). Vaig dirigir-me directament a la pestanya que em donaria informació sobre els “professionals” disponibles. La majoria no van cridar la meva atenció, encara que em divertia molt llegir les seves descripcions), però una en particular ho va fer. Era d’una dona anomenada Axiothea Alderson. Es definia a si mateixa com una “psicòloga i mestra de la hipnosi amb un interès especial d’ajudar persones a recordar altra vegada”. Això em va resultar bastant curiós perquè, bé, era la primera persona que em trobava a aquella pàgina que assegurava ser psicòloga. A més, era l’única que realitzava les seves sessions d’hipnosi via Skype (això era important perquè vivia a Nova York, allunyada de mi) i els seus preus eren molt reduïts (només $10 a l’hora). Vaig pensar que no tenia res a perdre i vaig contractar una sessió amb ella per al dia següent.

***

-Vull que respiris profundament deu voltes mentre tanques els teus ulls -estava dient Axiothea.



Jo li vaig fer cas. Una vegada vaig fer això, va contar fins a tres. No va passar res, la qual cosano em sorprenia. Va dir:

-Vull que t’imaginis que et trobes en una habitació. A la teva dreta tens una porta. Obre-la.

Li vaig fer cas encara que no creia que res anàs  a passar.

- Ara, però, no et trobes a una altra habitació. Et trobes a on vols ser. Ets a l’escenari dels teus records perduts.

Sorpresa, vaig comprovar que tenia raó. Encara que no podia dir-ho amb absoluta seguretat, sentia com que ja havia estat abans a aquest lloc.

- M’ho pots descriure?

-Som a un bosc. Hi ha un llac davant meu i al meu costat una nena petita. Porta una camiseta blanca amb alguna cosa escrita.

Amb terror, vaig comprovar que era n’Aeí.

-I què fas amb aquesta nina?

-Li estic dient que continuï endavant, que estem a punt d’arribar, però ella no vol. Diu que no sap nadar. Jo li dic que l’hi puc ensenyar, però no vol. L’he d’arrossegar. Li estic cridant, però no sé què estic dient.

Aquí, el meu jo real va començar a plorar.

- No vull continuar!

Vaig obrir els meus ulls i vaig tancar el portàtil. Ni tan sols em vaig acomiadar de n’Axiothea.

No entenia res, absolutament res. Volia culpar la psicòloga. Era culpa seva! Era ella qui m’havia portat a imaginar-me això! Però sabia que no era veritat. Perquè mentre descrivia aquest record, en vaig anar descobrint d’altres. Un nin d’una edat similar a la de n’Aeí. Una més major. I més.

Continuava sense entendre res: com podria haver-me’n oblidat, de tot això? No, no era això. Com podia haver-hi comès aquests crims indescriptibles? Sentia repulsió i disgust. Crec que vaig vomitar, de fet.

No sabia què fer. No podia continuar vivint així, després d’aquesta revelació. Però què anava a fer? Entregar-me a la policia? I a més, què els diria? ‘Vaig matar un munt de nins però no me n’he recordat fins que una psicòloga de Nova York m’ha fet una sessió d’hipnosi.’ Tot això era tan ridícul que volia riure. Però, si no feia això, quines eren les meves altres opcions? Continuar vivint amb aquesta culpa? A més, me’n vaig adonar, Axiothea ho sabia! Ella li ho contaria a algú.

Llavors, vaig prendre la decisió. La decisió d’entregar-me a la policia.

No gaire ha passat des d’aquell dia. Em van trobar culpable i em van sentenciar a dotze cadenes perpètues. He escrit la meva història, la meva història secreta, des de la presó, durant els pocs instants en els quals em permeten escriure al dia.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0359
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  125 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  29 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  12 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  17 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  27 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]