Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Mireia R
IES d'Argentona. Argentona
Inici: La Bruixa
La nena del llac
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 La trobada
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Quan en Rem la va veure, va pensar que es tractava d'un esperit i no li va donar importància. Des de ben petit havia vist ombres, entitats, fantasmes… I ja quasi que no li feia la més mínima impressió divisar-ne un.
Tot havia començat quan ell només tenia tres anys. No sabria explicar amb claredat el perquè d'això ni molt menys perquè només ell els pot veure, però el que sí recorda amb total nitidesa, és com, aquella nit quan ja tothom dormia, algú es va ficar al seu llit.
Al principi, va notar com una mà es va esmunyir entre els llençols i li va engrapar el bessó dret. Després, un corrent d'aire, fred com el glaç, lent com el magma i esmolat com un ganivet, el va envoltar, omplint tots i cada un dels racons que el cos del nen produïa entre les mantes. I finalment, va notar com el matalàs s'enfonsava just davant seu. En Rem es va congelar, incapaç de moure un sol múscul. Altres cops havia patit malsons, però cap no es podia comparar amb allò. Va tancar el ulls amb força i va serrar les dents, dins el seu cap només es repetia un mantre: “Sisplau, vés-te'n”. La mà es va col·locar a la seva galta, el tacte similar a un grapat de neu fonent-se a la pell. El nen es va posar a tremolar, tenia tanta por que ni les llàgrimes eren capaces de sortir.
—Rem…
El cor li va fer un salt. Era una veu aspre, desgastada, desagradable... No obstant això, per algun motiu, una punxa que li ordenava obrir els ulls se li va clavar al cervell.

No, sisplau, no…

Ho va acabar fent, emperò. Tremolant com una fulla, mossegant-se el llavi fins a fer-se sang, va provar de pujar les parpelles, per tornar-les a baixar només veure un rastre de llum.

—Obre'ls.

Estava espantat. Espantat del que hi podia haver, espantat del que no hi pogués haver. En un atac de valentia va mirar.

Tant de bo no ho hagués fet.

Un xiscle agut i agònic va ser el que va desvetllar els seus pares aquella nit, que van entrar corrents a l'habitació d'en Rem, i el van trobar al terra, plorant. Tot l'espai era desordenat com si hi hagués aparegut un huracà, i cobert d'un llot putrefacte. En especial, allà on ell dormia. Però, quan li van preguntar què havia passat, ell només va dir que aquell home era molt lleig.

Havien passat dotze anys d'ençà i des d'aquell moment, en Rem no va deixar de veure l'Home Lleig mai. Va ser ell qui li va explicar el que era: un fantasma, i que n'hi havia ple en el món. Tot i que al principi en Rem no suportava la seva presència, amb el temps s'hi va acostumar i any rere any, cada cop veia més i més esperits, fins al punt que ara, que en tenia quinze, a vegades li costava diferenciar els vius dels morts.
Ara bé, aquella nena no el va fer dubtar ni un segon. Més d'un cop s'havia trobat amb esperits trapelles que els agradava fer-li pensar que eren cadàvers reals i visibles per a tothom i això li havia comportat massa problemes. Així doncs, va agafar una pedra i la va tirar a l'aigua, just al costat del fantasma per a fer-lo reaccionar.

—Au va, que ja sé que no ets de veritat!—la nena no va moure's.—Vols fer el favor de deixar de fer l'inútil?—va llançar un altre roc.—Que no m'ho empasso!

En veure que res feia efecte, en Rem es va girar per continuar amb la seva passejada pels voltants del llac. No valia la pena empipar-se amb un ésser que no li entrava a la closca una cosa tan òbvia com la que havia dit. Tot i així, es va aturar tan bon punt havia fet dues passes.

—Per què em tires pedres?—era una nena rossa rogenca, d'uns quatre anys i tacada de sang.

No podia ser. Oi?

Es va girar i va mirar el llac: la criatura encara hi surava. Va tornar la vista al darrera: la nena no s'havia mogut.
Per tal d'assegurar se'n, va tocar la imatge que tenia davant. Si bé a les pel·lícules et feien creure que és molt fàcil detectar un fantasma ja que són intangibles, el cert és que l'única manera de saber-ho exacte és comprovant si quan els toques deixen un rastre de llot.
Tot el palmell va ser embrutat per una catifa de fang pudent i llefiscós. De cop i volta, es va adonar del que allò significava i, tot i tenir ja molta experiència amb entitats, els cadàvers seguien fora dels seus límits. Ara bé, que el cos encara fos allà significava que feia relativament poc que la nena havia marxat i, a jutjar per l'aspecte de l'ànima, no havia estat una mort neta. Pensant que estava davant d’un crim, va decidir de no apropar-se a les despulles de l’infant i preguntar directament a l'espectre què havia passat. Emperò, ella no li va poder dir gaire més que:

—Caminava amb la mama, quan he aparegut aquí.

Allò no tenia ni cap ni peus. Per experiència, sabia que els fantasmes recordaven perfectament la manera com havien deixat els vius—cal dir que era del que més parlaven—i que aquella criatura no ho fes el va estranyar molt. Sobretot, perquè l'edat mai era un problema a l'hora de recordar; ell mateix havia sentit la història d'un nadó de dos mesos, i la relatava tan bé com aquell que explica el que va fer ahir.

A menys que...

En Rem la va mirar fixament, pensant en una possible raó d'allò. Segons el que l'Home Lleig li havia dit feia temps, els únics que no coneixien la seva defunció, eren aquells que havien estat assassinats per altres morts. Però les peces encara no encaixaven: els ens no eren agressius i, en el cas que ho fossin, els únics a qui podrien tocar serien a gent com ell. A part, encara que la nena fos com en Rem, què hi guanyava un esperit matant un viu?
Sense saber què fer, va decidir que el millor seria oblidar-se del tema. Deixar la petita en pau, tornar a casa i no pensar mai més en el que havia succeït allà. La va mirar per últim cop i va passar-li pel costat, una maneta el va aturar.

—No vull estar sola...—els ulls els tenia humits. Li perforaven el cor—Aquest lloc em fa molta por.

En Rem va juntar les celles. I a ell què li importava? Mai havia passat res per ignorar els problemes d'un fantasma, no passaria ara... Va fer un moviment brusc, desfent-se del punt de contacte, i va seguir amb el seu propòsit.

—Les ombres… ens volen fer mal.—En Rem es va parar.—Diuen que demà serà massa tard…—la veu era trencada—Que demà tothom serà mort…

En Rem es va girar, una expressió estabornida en el seu rostre. De quines ombres parlava la criatura? Si fossin les que ell també podia veure, ja sabria el que l'ens acabava de revelar.

—De què coi parles?—li va etzibar, esquerp i voltant per veure-la de nou.

La quimera va córrer cap ell, abraçant-li les cames i tacant-li els pantalons de llot en el procés. El noi es va posar tens, si ja no li agradava gaire el contacte humà, el dels morts encara menys.

—Són arreu! Les ombres em segueixen des que sóc aquí! Em diuen coses que no m'agraden i em volen obligar a anar amb elles!—Les llàgrimes, també de llot, li van mullar la tela. —Tinc molta por!

En Rem va esbufegar. Segurament, les ombres què l’ànima deia, només volien fer-li una broma. Una de molt pesada i de mal gust, però no per això impossible. Es va agenollar, quedant així cara a cara amb ella.

—Com et dius?—li va preguntar, provant de sonar amable.

—Lila…—ell va assentir.

—Jo em dic Rem—va informar—. Mira, Lila, tot el que has sentit no és veritat, d'acord? Només són fantasmes idiotes que s'avorreixen.—La Lila va negar amb el cap i va voler parlar de nou. En Rem, no obstant això, va espavilar-se a marxar d'allí.

—Llavors, per què són a punt de colpejar-te?

En Rem no va tenir temps de reaccionar, quan una força desconeguda li va clavar una guitza al clatell, tot fent-lo caure al terra. El cop era tan potent, que fins i tot el va marejar. La Lila va acostar-s'hi a passes ràpides.

—Estàs bé?—En Rem es va fregar el coll, mirant d’alleujar el dolor. Es va adonar que la Lila no estava pendent d'ell. —Que estrany, no venen ara.—Va comentar la nena.

El noi va dirigir la vista allà on la de la criatura era, provant de divisar què hi havia que per a ell era invisible. Ara entenia el que sentien els altres quan el caçaven amb els ulls fixes en algun lloc inconcret.

—Abans tampoc ho feien?—va dir, referint-se a quan estava parlant amb ella.

La Lila va encongir-se d'espatlles.

—Abans eren a prop, però no ens tocaven...Tu saps per què?

El jove li va regalar un posat d'amargor.

—No, és clar que no ho sé.

—Creus que sigui perquè jo sóc amb tu?—va xocar els ulls clars amb els foscos d'en Rem.

Ell va posar-se dempeus.

—I jo què sé—va dir, sec—. Però no em penso arriscar. Pots venir amb mi.—Al sentir aquelles paraules, el rostre de l'infant es va il·luminar.

—De debò? Puc? Puc? No m'enganyes?—en Rem va posar els ulls en blanc.

—Sí, no t'enganyo. Afanya't i vine.—va girar cua per sortir del llac.

Emperò, va haver de tornar a parar quan va sentir la Lila cridar-lo.

—I ara què passa?

La Lila estava quieta, just al lloc de feia un segon.

—No ho sé, no puc avançar—va dir—. És com si hi hagués una paret—en Rem es va alarmar.

No.

No, no, no, no, no, no, no i NO.

De cap de les maneres. Allò no podia estar passant. Simplement NO.

—Estàs segura?

—Que no em puc moure, t'he dit!—Va replicar.

Si allò era el que creia, no seria gens bo. Per tal de comprovar-ho, va engrapar-la pel braç i la va estirar cap ell. Res. Només un esperit queixant-se que estava sent massa brusc. Ara bé, com no ser-ho en aquella situació? L'ànima de la Lila estava enganxada al seu cadàver. Això significava que no es podria moure del llac a menys que el seu cos anés amb ella. Mira que era poc comuna aquella cosa… I va i la nena ho tenia! En Rem es va tibar els cabells, ofegant un crit de ràbia. Va respirar fons i va pensar amb la ment freda: molt bé, d'acord, si ho havia de fer, ho faria.
Així doncs, va agafar la Lila i la va dur amb ell cap a l'aigua. Després, va entomar una branca de pi llarga i va intentar atreure el cos de la petita a la vora. Al cinquè cop de bastó a l'aiguamoll, va aconseguir tenir el cadàver prou a prop com per treure'l. Se'l va mirar amb fàstic. Estava blau, moll i glaçat, però ara no era moment per esgarrifances. La va aixecar i la va carregar a l'esquena; un calfred li va recórrer el cos degut aquell desagradable tacte, per, finalment, indicar al fantasma que s'anaven del llac.
Capítol 2 L'habitació d'en Rem
Si preguntessin a algú del poble per en Rem, tan se val qui fos, tothom et diria el mateix: “És un noi reservat, seriós, estrany i carregadíssim de manies.” I no s'equivocarien pas. De fet, en Rem era famós al poble per ser considerat un boig. No obstant això, el que ningú et sabria dir, és el perquè de les seves accions. En Rem, no era un obsès de la netedat per gust, ni disfrutava haver de tancar i obrir les portes cinc cops abans d'entrar a qualsevol edifici, i, molt menys, li agradava haver de tirar pebre rere l'esquena un o dos cops per setmana en públic. Però, si volia mantenir una vida relativament equilibrada entre els vius i els morts, ho havia de fer, ja que, per molt que la gent cregués que el que feia eren bestieses, el cert era que totes aquelles manies tenien la seva utilitat.

Per exemple, l'acció d'obrir i tancar la porta cinc cops que, ara que entrava a casa seva pel darrera, feia, era per barrar-li el pas a fantasmes indesitjats. Tot i així, si en Rem ho requeria, podia deixar passar a l'ens que anés amb ell. D'aquesta manera, va ser com ambdós van accedir a l'habitació del noi. A diferència del que els del poble espererien d'una cambra propietat d'un adolescent empipat amb el món, la d'en Rem sempre era neta i ordenada. O almenys allò era el que la gent comuna veia. Per els ulls de la Lila i els del noi, aquella habitació era xopa de llot. A l'armari, al llit, a l'estora… arreu. Les persones ordinàries només eren capaces de veure el fanguet aquell, si el fantasma que el produïa estava alterat.

En Rem va esbufegar amb força. Quan l'Home Lleig tornes de la seva passejada… Ja ni sabia quants cops li havia dit que no sortís de sota el seu llit, per tal de que no embrutes i ell fos capaç de detectar si hi havia algun intrús fantasmal a casa seva, però no, l'Home Lleig no podia fer cas! Es va mossegar els llavis i va endinsar-se al dormitori, tan era allò ara. Va pensar que era una sort que aquella tarda de divendres sons pares haguessin decidit anar a visitar els avis. Del contrari, entrar a casa amb el cos de la nena hagués resultat impossible.

La Lila el va seguir i va observar amb atenció com en Rem dipositava el seu cadàver sobre el llit. Per algun motiu que desconeixia, aquella imatge no  li causava el més petit terror, sinó gràcia. Aprofitant que la Lila estava distreta, en Rem va baixar a la cuina i d’un calaix va agafar una bossa de plàstic negra, molt més gran que un sac comú de la brossa. Va retornar a l’habitació. Un cop allà, va aproximar-se al llit i va maniobrar per ficar el cadàver dins el plàstic, tot fent ganyotes de fàstic cada cop que fregava amb la gèlida i llefiscosa pell de la morta. L’ens va mirar en Rem mentre treballava.

—Què fas?—va preguntar. En Rem va seguir fent.   

—Amago aquesta cosa—va dir com si res.

La Lila va fer una carota per la manera tan indiferent en la que el noi actuava. Com podia ser així? Un cop acabada l’acció, en Rem es va dirigir a l’armari, davant del llit, i el va obrir. D’allà en va extreure una dessuadora, idèntica a la que ja portava molla i tacada de sang. Mentre en Rem es canviava, la Lila es va fixar que tot el moble era ple de blau clar i gris suau; colors que l’atreien i alhora la repel·lien. Volia preguntar el perquè d’allò però dins seu ja hi havia la resposta: per mantenir l’equilibri entre els vius i els morts.

Un cop el noi ja va estar mudat, va asseure’s al llit, just al costat de la bossa. Ara el que necessitava saber era què eren aquelles ombres de les que la Lila parlava. La va mirar fixament.

—Primer de tot: saps si ens han seguit?—la Lila va torçar el cap, confosa—Les ombres. Ens han seguit o no?

La petita va anar fins la finestra, que era a un costat del llit, i va mirar enfora. Allà no hi havia res.

—No… aquí no hi són.

En Rem va exhalar, aliviat. Després, va indicar-li a l’ànima que també es posés còmode, qui el va obeir, seient-se al terra com un indi.

—Sé que no recordes res d’abans de morir, però necesito que m’expliquis el que les ombres et diuen, d’acord?

La Lila va assentir.

—Diuen que no importa el que fem, que elles guanyaran.—va fer una pausa—També, riuen i xisclen. És molt desagradable…

En Rem es va posar una mà a la mandíbula, pensant. No en tenia prou amb allò.

—Quin aspecte tenen?—potser això li serviria per identificar les ombres.

L’ens va semblar dubtar.

—Són fosques, quasi negres—va llepar-se els llavis—. Però a vegades se’ls veu la cara.

—I aquestes cares com són?—En Rem es va remoure al llit.

—No ho sé, depenen de cada ombra.

El noi va arrufar les celles. Com que depenien de l’ombra?

—Són rostres humans?

La Lila es va fregar les cames per damunt de la faldilla malva que duia. Ni ella sabia la resposta a aquella pregunta.

—Sí? No?—Com que “sí? No?”?—A–a vegades semblen animals, altres semblen persones.

El noi es va posar alerta. No coneixia gaire aquella classe de fantasmes, però el seu sentit comú li deia que no era res bo.

—Sempre diuen el mateix, sense importar la cara de l'ombra?—va parlar, força ràpid.

L’ànima va semblar recordar alguna cosa.

—Sí, ho fan—es va mossegar el dit polze sense força—. Diuen que em volen…

En Rem va obrir els ulls sorprès. Que la volien? Perquè? D’acord, si abans ja res no li quadrava, ara encara menys. Es va posar dempeus. El mateix pensament de deixar el fantasma a la seva sort, que havia tingut quan eren al llac, el va atacar de nou. No volia pas embolicar-se en aquest tema que donava totes les senyals de ser perillosíssim. Ara bé, una part seva li ho negava i, per desgràcia d’en Rem, li havia de fer cas. Va decidir que el millor seria demanar ajuda a l’Home Lleig, potser ell sabria a què s’enfrontaven. Així doncs, el noi va dirigir-se a l’escriptori, seguit pels ulls curiosos de l’infant. Als peus d’aquest hi havia una motxilla de bàsquet que li havia regalat un amic de son pare, amb l’esperança que allò el fes canviar de paré en vers a unir-se a l’equip del poble. Només calia dir que l’utilitzava com la motxilla escolar. La va buidar, deixant els llibres de l’institut damunt la taula i, a continuació, va apropar-se al llit de nou. Aquest cop, emperò, agafant la bossa negra i començant-la a ficar dins la de bàsquet. La Lila s’hi va acostar

—Què fas ara?

En Rem va empènyer el cadàver.

—Que no ho veus?—va respondre, esquerp com sempre.

La petita es va encongir d’espatlles, i es va dirigir a la finestra de nou, no valia la pena barallar-se. No obstant això, tant bon punt havia fet un parell de passes es va aturar. Era una il·lusió, oi? En Rem es va espolsar les mans un cop va tancar la cremallera de la motxilla. Seguidament, es va encarar amb l’ànima per comunicar-li el seu pla, tot i així, es va glaçar quan per un segon va ser capaç d'entreveure una ombra precipitant-se contra el vidre de la finestra. Ni tan sols s’ho va pensar un instant: va córrer cap a l’ens.

—LILA!—va cridar amb força.

Just en el moment en que els vidres van explotar en Rem es va llançar sobre l’ànima, cobrint-la amb el seu propi cos. Els fragments van impactar contra la seva esquena, tenint la gran sort que van ser incapaços de penetrar la tela de cotó. Sabia que, tenint en compte que la Lila era morta, allò que havia fet era una completa estupidesa. Ara bé, aquell fantasma li transmetia un sentiment de vida tan potent que l’havia dut a actuar de manera precipitada. Just van tenir temps d’aixecar–se quan la Lila va xisclar:

—Han entrat! Han entrat!—va crear una bassa de llot visible, producte del terror que estava experimentant.

En Rem no veia les ombres, mes era conscient que l’altra deia la veritat. Mirant de mantenir la calma, li va preguntar si gosaven apropar-se.

—No ho sé! Venen i van! Fan una passa, dos… REM, AQUEST ÉS MOLT A PROP!—En Rem va picar de cap a terra. La Lila se li havia abalançat intentant fugir d’una ombra.

Va grunyir de dolor, s’havia tallat amb els vidres. Va tenir ganes de deixar anar un comentari sarcàstic sobre com quan hi havia hagut una explosió no s’havia ferit i, ara que sols l’havien empés, va i s’havia obert el cap. Emperò, totes les possibles ganes de queixar-se es van esfumar quan algú va estirar la Lila dels peus.

—REM! REM, AJUDA-M!—va xisclar ella, en pànic, alhora que era arrossegada cap a la finestra. Senyals d’ungles van quedar marcades al parquet.

El noi es va posar de genolls a corre cuita. Va ensopegar per culpa d'un mareig, mes no el suficient com per impedir-li agafar la Lila dels braços i tibar cap ell.

—NO ET DEIXIS ANAR!—va serrar les dents.

El noi va aferrar-se al fantasma. Les mans se li van cobrir de llot i va patir perquè allò el fes relliscar. Va clavar els talons al terra. Tot i així, per culpa del fanguet, la Lila es va deixar anar i va ser arrossegada fins el forat de la finestra. Ella va xisclar i, quan ja creia que se l'emportarien, va notar com es quedava clavada al mateix lloc. En Rem ho va caçar de seguida: les ombres no sabien que la Lila estava lligada al seu cos. Aprofitant la confusió de les entitats, va clavar-li una estrebada a la Lila, aconseguint endur-se amb ell. La va abraçar d'immediat i, arrossegant-se pel terra, va arribar a la seva tauleta de nit. En va obrir el tercer calaix i en va treure una bossa de plàstic transparent, plena d’una mena de sorra entre grisa i marronosa. Es va cobrir el nas amb el coll de la dessuadora.

—Tanca els ulls i no respiris!—ella li va fer cas.

En Rem va obrir la bossa i va engrapar una part del pebre. El va tirar en totes les direccions que va poder, posant-se dret de nou. Després, es va moure fins la motxilla de bàsquet. Allà va repetir l’acció d’espargir pebre per l’espai per, acte seguit, carregar-se la bossa a l’esquena. La Lila seguia agafada a ell, les cametes, cobertes per botes d’aigua verdes, li envoltaven la cintura al noi. En Rem va pensar que d’aquesta manera no hauria de subjectar-la ell. Va tornar a llançar pebre a l’aire i va arrencar a córrer escales avall, fugint de les ombres que els perseguien. El pebre era un repel·lent de fantasmes i per aquest motiu sempre procurava portar-ne a sobre. Tot i així, les reserves del vuit de gener s’havien esgotat.

Van sortir de la casa  cames ajudeu-me i en Rem els va dirigir a una moto de matrícula groga. El xicot va extreure les claus del ciclomotor, les quals sempre les duia a la butxaca, i va engegar el vehicle. En un tres i no res van sortir disparats d’allà.

Així van estar-hi un quart d’hora. L’ànima no tenia ni idea d’on es dirigien, però en Rem semblava molt convençut. Portava una expressió d’ennuig dibuixada al  rostre tan intensa que a l’ens li feia por preguntar. Per tant, va mirar el cel. Hi havien les primeres estrelles, però no podia ser tan tard, ja. Fent ús de la lògica, va deduir que serien les set del vespre.

Llavors, la moto es va aturar a les portes de l’antic ajuntament del poble. Era damunt d’un turó i per això van decidir canviar-lo de lloc. La nena va estranyar-se. Què hi feien allà? Sense poder resistir-s’hi, va manifestar els seus dubtes.

—Necessitem ajuda, Lila. Aquí en trobarem.
Capítol 3 El Nundol
Capítol 3 El Nundol


En Rem va baixar del ciclomotor tot descarregant la Lila. La va deixar al terra i ella s’hi va enganxar. El noi no va dir res. Altres cops l’hagués apartada, però la recent mala experiència li feia voler la companyia d’algú, encara que fos un mort.

 

Al turó on eren quasi que no hi havia llum degut a l’hora que era. Així doncs, en Rem va treure el telèfon i amb la llanterna va obrir un caminet de llum a la calçada.  Va prémer la Lila contra seu i va començar a caminar.

 

—Avisa’m si veus res sospitós—va dir ell. La Lila va acceptar.

 

Van creuar l’asfalt a pas ràpid, mirant arreu constantment. Uns segons més tard van topar amb la porta gegant de fusta, bloquejada per uns furriacs en bon estat. En Rem es va arremangar el braç.

 

Pam! Pam! Pam!

 

Tot seguia igual. En Rem va esbufegar.

 

Pam! Pam! Pam!

Pam! Pam! Pam!

 

De sobte, un udol, profund i esgarrifós, es va fer present. La porta es va obrir amb un grinyol i una ventada va fer voleiar els cabells castanys d’en Rem. Va somriure amb suficiència: els deixaven entrar. Li va indicar el camí a la Lila i ella va estrènyer-li la mà lliure, deixant així un rastre de llot. Van creuar l’entrada i la porta es va tancar rere seu. Dins, la corrent d’aire encara era més gelada i forta, com si estiguessin en una cova. Les passes ressonaven encara més per la buidor del lloc i, de tant en tant, es sentien fregadisses, similars a un cos arrossegat pel terra. Van seguir caminant pel passadís. La llum de la llanterna els revelava unes parets de pedra cobertes de teranyines i, al terra, tolls de fang.

 

Eren a prop.

 

Van girar a la cantonada i van aturar la marxa. La Lila va allunyar-se una mica d’en Rem i, dubtosa, es va atrevir a explorar l’habitació aquella que semblava una sala de juntes. Li transmetia confiança. La Lila va apropar-se a la taula on els governants del poble es solien reunir. En Rem la va mirar fer.

Llavors, com si un llampec hagués aparegut, la sala es va il·luminar. La Lila va córrer a amagar-se darrere d’en Rem, qui la va subjectar amb forçar, intentant calmar-la. Ell ja sabia que allò no era perillós, però el temor de la criatura li feia treure una faceta de germà gran que no era conscient de tenir.

Quan la llum es va dissipar, un grup de cinc persones d’edat avançada va fer-se visible, asseguts al voltant de la taula. Els van mirar encuriosits. Tots coneixien en Rem, ara bé, qui era aquella nena? I, més important, perquè en Rem deixava que l’abracés? Un home amb la cara desfigurada i sec com un gaig, que aparentava tenir uns vuitanta anys, es va aixecar.

 

—Rem!—Va exclamar l’Home Lleig—Què fas per aquí?

 

En Rem va fregar l’espatlla de la Lila.

 

—Tenim un problema. Et necessitem.

 

L’Home Lleig es va posar davant d’en Rem. El va mirar seriós. Era sumament estrany que el noi demanés ajuda, i que a sobre no anés sol… Tot i que, ara que ho rumiava, com és que aquella nena els podia veure si era viva? Seria com en Rem? Li va mirar els peus: llot.

 

Com?

 

Era un fantasma també? No, impossible, l’Home Lleig hauria jurat que la petita respirava…

 

—Què necessiteu?—va preguntar.

 

En Rem li va dir que millor anessin a un lloc una mica més privat. Un cop van ser a la porta del darrera, el noi es va despenjar la motxilla i la va obrir. Ara sí que no entenia res l’Home Lleig. Què coi hi feia en Rem amb un cadàver a la bossa?! Davant la cara d’horror del fantasma, el jove va afanyar-se a explicar-li la història completa.

 

—Ombres “humanoanimaloides” que només pot veure la Lila?—en Rem va assentir.

 

—També, quan és a prop, a mi no em poden tocar. Però a ella…

 

—Una mica més i se m’emporten aquesta tarda.—va completar la frase, en un fil de veu.

 

En Rem li va acariciar el cap. Per què ho havia fet?

 

—No han pogut perquè està lligada al seu cos— va dir el nano—. En fi, com podem desfer-nos de les ombres?

 

L’ens es va mossegar els llavis pansits, rumiant. De sobte, va obrir uns ulls com plats, com si per fi entengués un enigma molt difícil.

 

—Lila—va dir l’avi—. Tu en Rem com el veus?

 

La petita va torçar el cap, no comprenent el motiu de la pregunta. Ara bé, va mirar en Rem. No hi havia res d’estrany en ell. Tot i que, ara que l’observava amb atenció, el noi semblava desprendre una llum blanca.

 

—És com si… brillés?—en Rem va fer mala cara.

 

—I jo?—va dir l’Home Lleig, la petita va negar.

 

L’avi va mirar el noi amb intensitat.

 

—Rem, la Lila no és un esperit comú—va parlar—. És un Nundol. Ella veu l’ànima dels vius.

 

El noi va dur una mà a la barbeta, pensant.

 

—Significa això que el que ens segueix són vius?

 

L’Home Lleig va fer que sí.

 

—I em temo que són les ànimes més negres que us pugueu imaginar.

 

La Lila va fer una passa enrere, en Rem també.

 

—Ànimes negres?

 

—No us heu preguntat mai per què hi ha gent dolenta? La majoria de nosaltres neix amb ànimes blanques. Amb el temps es tornen grises i fins i tot poden arribar a ser negres depenent de l’entorn. Però cap d’aquestes transicions es compara amb aquells que ja venen al món amb l'essència fosca.

 

La Lila va empassar saliva.

 

—Les podem guanyar?

 

Tanmateix, quan l’Home Lleig anava per respondre, es va sentir un terrabastall de vidres provinent del davant de l’edifici. Tots es van girar en aquella direcció i van veure com el grup d’ens que conversava a la sala de juntes sortia a investigar. Un calfred va recórrer en Rem quan va entreveure una figura fosca. La Lila li va estrènyer la mà, es van mirar als ulls i van assentir. En Rem va recollir la motxilla del terra i se la va carregar de nou. Llavors, van obrir la porta del darrere i van arrencar a córrer cap al bosc que vestia el turó i rodejava part del poble. La lluna il·luminava el cel amb una lluïssor perillosa. Quasi que semblava que els cacés. Van saltar les roques i les arrels que feien de nexe entre la carretera i la natura. Van esquivar els arbustos i els pins i van ignorar les rutes marcades pels senderistes. A les seves esquenes ressonaven branques trencades i passes tan potents que feien trontollar el terra. Un udol escabrós els va gelar la sang. Les branques escapçades van augmentar la velocitat i ells van fer el mateix. Fins que van arribar allà on tot havia començat: el llac. Ara que en Rem s’hi fixava, les pedretes de la vora eren tacades de vermell i un roc de tamany considerable, també ensangonat, restava a prop de l’aigua. Emperò, no van tenir temps de fer res més quan en Rem va notar com algú li prenia la motxilla d’una estrebada. La Lila va xisclar al ser estirada enrere.

 

—LILA!

 

En Rem es va girar per agafar el fantasma dels braços, mes se li va fer impossible. Alguna cosa el va colpejar, llençant-lo contra les roques que delimitaven el penya-segat que hi havia sobre el llac. Va escoltar un “crac” a les costelles i va ofegar un crit. Aleshores els va veure. La Lila era arrossegada cap un grup de tres nois de segon de batxillerat, dos anys més que en Rem. Els seus rostres eren humans, no obstant això, l’emoció que hi duien gravada era tèrbola i animal.

 

La Lila va clavar els talons al terra, volia socórrer en Rem però qualsevol intent d’anar amb ell era frustrat per l’ombra provinent del membre ros del grup, que transportava el seu cadàver cap a ell. L’ens va tremolar quan uns ulls clars com els seus se li van clavar. Un record gens agradable li va solcar la memòria. Eren imatges difuses del llac. Llavors va aparèixer ella. Anava de la mà de la mama… no, aquell no era sa mare.

La Lila va girar el cap. Els ulls se li van omplir de terror. La mateixa roca del record era allà davant.

Dins la seva ment la mateixa escena es repetia en bucle: eren a l’estany, la nena s’hi havia ficat fins els genolls. Amb ella hi havia tres nois; en malfiava de dos.

Va sentir un dolor agut a la part lateral del crani. Sentia com si la sang rellisqués coll avall. Es va marejar i en el record va desplomar-se a l’aigua. L’última cosa que va veure va ser el somriure del seu germà.

 

Les ombres la van envoltar. Xiuxiuejaven paraules inintel·ligibles que per la nena tenien sentit. La Lila va portar les mans a les orelles alhora que s’agenollava i xisclava per mirar d’ofegar aquelles veus que ressonaven al seu cervell. En Rem va provar d’aixecar-se, tanmateix, el mal que emanava de l’os trencat li impedia fer-ho amb la velocitat desitjada. Va serrar les dents i es va empassar el patiment, havia d’ajudar la Lila. Fent un esforç colossal, va envestir contra el xicot ros, tombant-lo així al terra i essent capaç de recuperar la motxilla. La Lila el va perforar amb la mirada. Els seus ulls es presentaven tan abatuts que la volia protegir a tot cost.

 

—Ells són qui m’han matat—el cor li va fer un salt per la fredor amb la que la petita havia parlat—. Soc l’arma final. Em necessiten per destruir la vida al món.

 

Les ombres van precipitar-se damunt seu tan bon punt el noi ros es va aixecar. La Lila va posar-se davant del seu amic, cobrint-lo i servint-li d’escut. Tanmateix, amb el que cap dels dos comptava era que la barrera de protecció que la Lila oferia tenia un límit. Les tres ànimes negres van empènyer amb força i els nois van aprofitar per agafar en Rem de les espatlles. Un gruny ve escapar-se de la gola quan se li va eixamplar la caixa toràcica. El van llançar contra el terra i un dels joves li va trepitjar el cap. La Lila igual va ser subjectada per les ombres. Ara bé, va veure que allà hi havia alguna cosa que no rutllava: per què les ombres no la sotmetien com en Rem? Llavors ho va comprendre. Era un arma tan poderosa que fins i tot qui la volia utilitzar li temia. Va pensar que, si aconseguia alliberar els seus suposats poders, seria capaç de vèncer les ànimes. Però com? Les ànimes negres la van estrènyer més. En Rem la mirava des del terra, com demanant-li disculpes per haver estat incapaç de protegir-la. Allò li va remoure l'estómac. No era culpa del noi. Si estaven en aquesta situació era perquè ella era una covarda, i se les havia empescat per anar amb en Rem, sí o sí. Es va mossegar els llavis. De sobte, un formigueig li va omplir les tripes i se li va escampar per tot el cos. Era una sensació tèbia i un pèl desagradable, com torrents d’energia fluint-li per les extremitats. Li electrificaven els cabells, inclús. En Rem va obrir els ulls com plats quan va adonar-se del que passaria. Ell no tenia gaire coneixement de les habilitats fantasmals, molt menys si es tractaven de les d’un Nundol, però assegurava que allò no tindria un final feliç. Va intentar cridar, dir-li que no ho gosés fer, no obstant això, la respiració li fallava tant que tan sols va ser capaç d’emetre un sanglot. La Lila no li feia cas tampoc. Estava massa concentrada en la ràbia que sentia per aquells tres nois, i les seves ànimes negres, que li havien pres tot el que l’importava.

 

Va tensar els músculs i va perforar el noi ros, qui tenia el peu sobre el cap d’en Rem, amb les pupil·les. No van caldre més de dos segons perquè el grup de nois s’adonés que el pla se’ls estava escapant de les mans. Llavors, les ànimes negres van deixar la petita de cop; s’havien cremat. Van intentar apropar-s’hi de nou, la Lila va clavar un cop de puny en aquella direcció i les va sotjar. Els iris essent tan intensos que haurien espantat un adult. Dos dels joves, en veure que les ombres no podien fer front a la nena, van abandonar en Rem i van afanyar-se a  arreplegar la Lila. Emperò, tan bon punt la Lila els va divisar, van haver d’aturar-se. Era aquell el do d’un Nundol? La Lila no era conscient del que feia, tan sols actuava: va estendre el braç dret, amb la mà ben oberta, envers l’enemic. Del palmell en van emergir cinc branquillons de llum, similars a la cornamenta d’un cabirol, que es van allargar fins a nou metres. Van caçar una ànima negra, la qual va xisclar de manera aguda, i les ramificacions se la van empassar. Un dels nois va caure fulminat. Davant d’aquest fet, l’altra esperit va envestir cap ella. Una segona ombra va ser xuclada. Un altre noi va caure. Ja només quedaven el xicot ros i en Rem. Aquest últim observava paralitzat el que feia la criatura. Va incorporar-se com va poder i va cercar la mirada de la Lila. Estava enfocada en el seu germà.

 

—Ets un monstre sense cor— tremolava per l’enuig—. M’has ferit, m’has matat, I EM VOLS UTILITZAR COM UNA ARMA!

 

La Lila va ordenar a les branques que agafessin al noi ros. Tanmateix, amb el que ningú comptava era que l’ànima d’en Rem era just al costat de l’ombra de l’altre nano. En Rem va cridar de dolor quan una pressió com ganivets el va embolcallar de dalt a baix, prement-lo, absorbint-lo, matant-lo.

 

—Lila! PARA!—ella encara va prémer més—LILA!—va sanglotar—PROU! EM FAS MAL!

 

Però la Lila no el podia sentir. Juntament amb l’ànima blanca d’en Rem hi havia atrapada la negra del noi ros. La nena va començar a xuclar. Ambdós xicots van emetre un gemec. Para! L’ànima d’en Rem va començar a desaparèixer, ell es va espantar, alhora que notava com el cos li perdia mobilitat. Al cap dels segons, el noi ros també va sucumbir al do de la Lila.

 

Tot va quedar en silenci. Ho havia aconseguit? La Lila va escorcollar el seu entorn, ni una sola ombra. Va somriure. Sí, ho havia aconseguit. Es va incorporar per comunicar-li la notícia a en Rem, però, en un instant, l’alegria es va evaporar. En Rem era estès a terra de bocaterrosa. Els ulls els tenia oberts i sense cap rastre de vida. Havia marxat.

 

No.

 

Es va agenollar al seu costat i el va sacsejar.

 

—Rem, Rem, Rem…

 

Les llàgrimes van néixer i van rodolar galtes avall. Rem… ho sento...

No. Res de “ho sento”. Ella havia fet allò i ella ho arreglaria. En Rem reviuria. Es va contemplar les mans. Si aquestes li havien pres la vida, aquestes mateixes li tornarien. Va posar el noi d’esquena al sòl i li va col·locar els palmells al pit. Va baixar les parpelles i es va concentrar. Vinga. L’escalfor d’abans li va fluir a través dels dits i va penetrar al cos d’ell. Va pensar en quan el noi era viu i va esperar que allò funcionés. De sobte, una tos va fer-se present. La Lila va observar el rostre contrari, li somreia, alhora que notava una carícia als cabells. Tot i així, l’emoció va durar poc. La Lila s’estava esvaint. El noi es va alarmar. No, sisplau, no. Ella el va contemplar amb por, però el jove no hi podia fer res i la Lila ho sabia. En Rem va observar com li desapareixia al davant, impotent, paralitzat.

 

 Adéu.

 

Va sanglotar i va picar de punys al terra. Per què? Emperò, uns segons més tard, va sentir un soroll a la bossa. Seria…? Va córrer a agafar-la i la va obrir. Uns ulls verdosos van topar amb els seus.

 

—Rem?

 




4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]