Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
jaumeviladoms_02
Escola Jaume Viladoms. Sabadell
Inici: Les paraules ferides
Les paraules ferides
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Llàgrimes acompassades
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Els records li van colpejar la panxa amb la força de mil tempestes i la vista se li va ennuvolar com el dia. No era moment de plorar, va dir-se el Li Huan. Però això no va impedir que dues llàgrimes solitàries li rellisquessin per la galta.

No era moment de plorar, però això no va impedir que caigués al terra, mullant-se els pantalons.

No era el moment.

En aquella tarda freda, el petit barracó va veure com un jove s’agenollava amb la mirada perduda en la neu i alliberava tot allò que no havia plorat fins ara.

Llàgrimes d’amor.

De por.

I d’impotència.  

Xina, 26 de febrer del 1900

Com cada dia en obrir els ulls, el primer que vaig fer va ser treure el cap per la finestra de sobre el meu llit, esperant que hagués sortit el sol. Però, encara que fos el dia del meu aniversari, el cel seguia igual de tapat.

Em vaig quedar encantat, ajagut a l’ampit de la finestra, veient com els flocs de neu queien suaument i reposaven sobre la terra humida. M’hi hagués passat tot el dia, admirant aquell paisatge. Cada cop que ho feia em sentia com a casa. Tot i així, en aquests últims mesos, les muntanyes despertaven un melancoliós sentiment en els meus ulls.

Vaig dirigir-me cap al camp sense vacil·lar. Era important enllestir la feina com abans millor, ara que era temps de preparar la terra per al següent cultiu de l’arròs.

El vent fred de l’hivern em fregava les galtes. Caminava mig endormiscat, amb peus pesats. Des que era una criatura, la meva mare em renyava cada vegada que em veia fer-ho. Sembla mentida com havien canviat les coses.

El pare es desplaçava amb dificultat arrossegant la cama dreta mentre removia la terra humida. Remugava quelcom, però ja feia temps que havia après a no fer cas dels seus deliris. M’hi vaig apropar cautelós.

—No és massa d’hora per estar aquí? —va fer ell abans que pogués obrir jo la boca.

—Tenim feina —vaig respondre, concís.

Va haver-hi un moment de silenci on només s’escoltava l’aixada enfonsant-se al prat mullat. La calma, però, va ser interrompuda per un esclat de crits que venia del caminet de l’entrada. El meu pare va aixecar el cap i va mirar la llunyania amb ulls malalts.

—Tu també escoltes aquests crits? —vaig preguntar, sobtat.

—Sí —va respondre el pare sense donar cap senyal de sorpresa.

—I de què penses que poden ser? —vaig dir amb veu tremolosa.

Se li va il·luminar la cara de cop. Vaig saber en aquell moment que res bo no podia passar.

—Deuen ser el meus companys. Per fi han atrapat aquells malparits que rondaven les nostres terres! —va exclamar mentre deixava les eines—. Ara sabran qui mana aquí!

Em vaig quedar arrelat al terra veient com el vell home es movia amb tota la velocitat que les seves cames mal ferides li permetien, oblidant per un moment el dolor, amb el cap ple de malícia.

Ara, sol al camp, no sabia què fer ni què pensar. El pare s’havia oblidat del meu aniversari o potser li havia donat més importància a la baralla però, fos el que fos, no em sorprenia.

Com la majoria de la població, feia un parell d’anys que el meu pare estava involucrat en una brigada anti-britànics, lluitant en un aixecament que ni tan sols hauria de ser el seu. Una guerra que mai semblava acabar.

En veure que no tornava, vaig decidir acostar-me a veure el que passava.

Potser m'hauria d’haver quedat a l’hort. Potser no hauria d’haver anat a tafanejar.

Potser, potser, potser… Però si no ho hagués fet, no hauria presenciat aquella escena que em va deixar sense respiració.

A menys de tres metres, un noi era sacsejat amb cops de puny i puntades de peu per cinc homes sense pietat. Els meus ulls es van fixar en el jove, que no deuria tenir més anys que jo mateix. Els seus ulls, tan blaus com el cel, jeien sobre unes bosses negres d'esgotament. Tenia la cara descolorida i uns llavis prims oberts en pregària.

Em va caure l’ànima als peus.

L’adolescent demanava clemència. Què més podria haver fet, si no? Un sol marrec contra cinc bèsties que s’alçaven perverses sobre d’ell. La lluita estava perduda.

Perduda com la vida del jove, que deixava un cos buit després de l’última estocada.

Es va desplomar al terra.

Els homes no van trigar en marxar. Abans, van quedar-se una estona mirant com la vida del jove s’anava apagant sobre el bassal de sang que es barrejava amb la bruta neu. Quina obscenitat. L’havien deixat, estès, com si en comptes d’un humà fos un simple insecte empipador.

De fet, aquesta era la visió que teníem la majoria, inclosa la meva família, respecte els immigrants.

Encara estava impactat per les imatges que acabava de veure quan un noi esprimatxat aparegut del no res va córrer cap al cos. Cridava, desesperat, com si intentés donar-li la seva pròpia energia. Però va resultar inútil: el noi ja era mort quan va arribar als seus braços.

Li van començar a rajar llàgrimes que intentava eixugar-se amb les mans tacades de sang. Era el plor més silenciós i, al mateix temps, més desolador que havia vist mai. Era tan gran el dolor que expressaven els ulls dels quals brollaven les llàgrimes, que em va semblar que se m’encongia el cor i se’m regirava l’estómac.

I, en aquell precís instant, em va mirar.

Mai oblidaré aquella mirada, agredolça, on es reflectia el mar.

Em vaig quedar embadalit, observant-lo, oblidant el perill al qual m’estava exposant. Tenia els cabells rossos, llargs, i la pell clara però bruta de greix i de pols. La seva mirada, una mirada esquerpa, estava plena d’odi i de tristesa continguts dins d’un iris que havia vist massa coses, que havia presenciat massa terrors per l’edat que tenia. Els seus ulls vells no concordaven amb les faccions juvenils del noi anglès, vaig pensar.

El meu cap em deia que marxés, però el seu rostre m’havia atrapat.

I tant, si em va atrapar.

Es va aixecar i em va parlar. I, per impossible que semblés, em va parlar en un xinès prou comprensible:

—Ets cruel. Sou cruels. L’odi us fa embogir.

No podia entendre ni respondre en aquella situació, em sentia atrapat. Acabava de veure el meu pare assassinant un altre home a sang freda i havia acabat amb la seva vida com si no fos la primera vegada que posava en pràctica aquella acció.

Certament, em vaig dir, de ben segur no havia estat la primera vegada.

Ell va estossegar per cridar-me l'atenció. I alguna força de dins meu em va fer sortir les paraules dels llavis:

—És cert. Tu ens odies?

Se’m va quedar mirant. Ara era ell qui estava encara més perdut que jo.

Ens vam anar apropant, sense adonar-nos-en, i ens vam quedar mirant de ben a prop. Vaig veure com separava lleugerament els seus llavis, com si estiguès a punt de dir-me alguna cosa, però restava en silenci.

Mai m’havien agradat els silencis llargs i incòmodes. Tot i així, mirant-lo, em sentia com en un somni on sobraven les paraules. No, un somni no, un malson d’ulls blaus.

—Per què no em mates? —va preguntar-me ell aleshores. En les seves paraules no hi havia por, ni tampoc cap mena d’emoció. Parlava més aviat amb certa indiferència, com si realment ja no es preocupés per la seva pròpia vida o com si ja s’hagués acostumat a parlar de la mort. Com si aquesta fos una vella amiga seva.

—No t’odio. No soc com ells.

No sabia d’on havien sortit aquelles paraules. Havien brollat dels meus llavis, però no de la meva raó. És clar que l’odio, l’he d’odiar, perquè és un immigrant i ells només ens porten problemes. L’he d’odiar com odio tota la resta, per tot el que ens han fet. L'he d'odiar perquè és tot el que m'han ensenyat a fer.

Però el veig diferent.

No, no ho és, jo l’odio com ell m’odia.

Sí, ell m’odia.

I, mentre intentava comprendre la meva pròpia resposta, les imatges del meu pare prenent-li la vida al jove mort que tenia a poques passes es repetien dins el meu cap, acompanyades d’un reguitzell de punxades a l’estómac i a la meva consciència. Era sang de la meva sang qui havia acabat amb la brillantor d’ulls d’una altra persona. I no d’una, no només d’una...

De sobte, el noi se’m va apropar lleugerament amb una crua mirada de desesperació pintada a la cara.

—Jo tampoc t’odio.

Abans que el meu cap comencés a donar-li mil i una voltes a aquella resposta, que era encara o més desconcertant que la meva, vam aixecar la vista i, per primer cop en tota la conversa, ens vam mirar realment.

Un calfred em va recórrer tots els racons del cos i, com per art de màgia, dels nostres ulls en van caure, acompassades, dues llàgrimes. En aquell precís instant, en aquella petita experiència tan íntima i fins i tot gosaria a descriure-la de tendra i dolça, vaig sentir que les nostres ànimes s’havien entrellaçat.

Potser només era la commoció sentimental, però mai m’havia sentit així.

Em trobava perdut, desubicat i en total desacord amb les meves creences. Estava traint el meu pare, la meva família, el meu país i fins i tot a mi mateix.

Per què ho feia?

Per ell.

—Necessito la teva ajuda —em va dir amb els ulls entelats.


 

Capítol 2 Tristesa compartida
Me’l vaig quedar mirant, descol·locat, amb els ulls ben oberts.

—Sé que ens acabem de conèixer, i sé que no hauria de confiar en tu, però ets l’únic fil de llum que em queda —va dir-me, somicant—. Ajuda’m, t’ho suplico.

—I per què t’hauria d’ajudar?—vaig replicar, contundent.

—Perquè m’ho deus. M’ho deveu. M’heu pres l’únic amic que tenia, l’única persona per qui sortia del llit cada matí. Ara ja no em queda res més que la meva pròpia vida.

Les seves paraules eren commovedores. Per uns instants em vaig quedar mirant els seus ulls farcits de llàgrimes, palplantat al seu davant, però un reguitzell de paraules ben assajades no van trigar a sortir escopetejades de la meva boca:

—Dius que et devem un favor perquè ara no tens cap motiu per llevar-te? No et facis la víctima, no amb mi —vaig aturar-me uns segons abans de reprendre el meu discurs—. Vosaltres ens ho esteu prenent tot: la terra, les tradicions, els valors, la llibertat… O és que saps, potser, el que significa viure en una contínua guerra de la qual mai en pots sortir vencedor? Una guerra provocada pels qui volen aprofitar-se d’un país que ni tan sols és el seu. I tot, com sempre, pels maleïts diners.

L’anglès va quedar-se mut mentre jo tornava a agafar aire. Però, aquesta vegada, no vaig tornar a parlar.

Vaig començar a donar-li voltes a la meva resposta.

M’envaïa una estranya sensació, com un Déjà-vu, i em vaig trobar emmirallat en els sermons que em dona el meu pare des que va començar el conflicte amb els britànics.

I vaig pensar en com em sentia jo cada cop que m’esbroncava, quan em mirava amb aquells ulls tacats de sang.  

Per què havia parlat d’aquella manera?

Estava fent allò que m’havia promès mil vegades que mai faria: sucumbir als ideals del meu pare.

Em sentia utilitzat, dèbil. I la meva mirada de ben segur que ho va reflectir tot, perquè el jove no va trigar a respondre:

—Ets tu qui parles? Són teus els mots que recites, com si d’una oració es tractés? O és la teva família qui te’ls ha clavat al cervell? Per què tinc la sensació que dins teu hi ha un noi de bon cor, que no és capaç de vèncer les ombres de la societat que l’han anat embrutant?

—Jo no tinc família, però això no és de la teva incumbència. I, per cert, tu on has après a parlar així en xinès? Que potser ara em diràs que ets un poeta incomprès que ha vingut a predicar per la Xina, aprofitant l’enrenou?

—Res d’això. Però està clar que no li explicaré els meus secrets més amagats a algú que acabo de conèixer i es nega a raonar, tot des de la seva mirada baixa de profunda incomprensió. Ah, i no oblidem aquest to victimista que utilitza davant d’aquell a qui li acaben de matar a…

—Ja n’hi ha prou!—el vaig tallar, enfurismat—. Si aquest és el teu pla per aconseguir que t’amagui a casa meva, no vas per bon camí. T’explicaré el que vulgui i quan vulgui, si és que mai em ve de gust, perquè et recordo que soc jo qui t’està salvant la pell.

—Això vol dir que finalment m'ajudaràs?

Vaig aturar-me de cop en adonar-me del que li havia dit. Per un moment havia perdut el control i havia acceptat els precs d’un total desconegut que, per si això no fos prou, era anglès.

I és que no ho podia evitar. Hi havia alguna cosa en ell que m’atrapava i em repulsava a la vegada.

—Segueix-me. No parlis ni em miris. Només segueix-me.

—Espera. Com et dius?

—No em dirigeixis la paraula!

—Jo em dic Benjamin, però em pots dir Ben si ho prefereixes.

Vam arribar a l’entrada darrera del soterrani amagada entre la bardissa, la que permet accedir-hi des de fora. El pare feia temps que no baixava en aquella polsegosa estança degut al seu caminar feixuc, així que vaig trobar-la el millor amagatall.

El plat de zongzis em tremolava a les mans. La panxa em ressonava amb una fanfàrria de gemecs de gana i nervis. Amb això no hi havia comptat, ara havia d’alimentar a una altra persona.

Vaig tornar a fer una llambregada als pastissets d’arròs tebis que havia furtat del dinar. Tres haurien de ser la ració satisfactòria. Jo només n’havia tastat un. Els altres dos els portaria al Benjamin.

Les escales resquitllades del soterrani es queixaven sota els meus peus descalços.

Vaig parar un segon.

Un minut.

Deu.

Pensant en el que estava fent. En el que aquest gest suposaria.

L’hauria de deixar podrir-se allà, allà amb la pols, els estris trencats i les aranyes de companyia. Oi?

I deixar-lo morir.

I…

I què més, Li Huan?

En qui t’estàs convertint?

Qui ets tu per decidir res, per jugar amb la vida d’una persona?

Vaig tornar a posar-me en marxa. Seguia tenint el petit monstre de la por amagat als budells, però ara les meves passes eren fermes.

L’olor d’humitat es va instal·lar a les meves fosses nasals quan vaig obrir la porta. Vaig buscar la fosca figura entre els mobles polsegosos i el vaig trobar allí, estirat a sobre del que havia sigut el bagul de roba de la meva mare.

El noi jeia adormit, despreocupat, amb un posat tranquil. La seva roba bruna s’entollava al seu voltant com un bassal de tela esquinçada i regirada. Segurament l’havia portat massa vegades.

Vaig gosar mirar-lo més temps del necessari, encoratjat pels seus ulls tancats. Ara que els seus iris blaus no buscaven els meus, semblava més jove. Molt més jove que jo. Massa, per trobar-se en una situació com aquesta.

L’olor del menjar va fer que l'estómac li trontollés involuntàriament. Va obrir un ull mandrós i després l’altre, contemplant-me cautelós. No va trigar ni mig segon en adoptar una posició defensiva. De cop era de peu i es palpava els pantalons en cerca del que deuria ser la seva arma. L’arma que li havia pres abans de deixar-lo sol al soterrani.

Me’l vaig mirar de dalt a baix amb un somriure burlesc. Ell va semblar entendre la situació perquè es va tornar a desplomar al costat del cofre en comprendre que estava fora de perill. Vaig fer un conat de comentari reconfortant però l’únic que va sortir pels meus llavis va ser:

—No t’apropis a aquest bagul.

El Benjamin em va mirar amb ulls entremaliats.

—Per què? És on guardes els teus vestits?

Una calor em va pujar per les cames i es va instal·lar a les meves galtes. Com gosava prendre’m el pel d’aquesta manera? Que no veia que era jo qui tenia el ganivet pel punyal? El podia delatar en qualsevol moment sense suar ni una gota i a sobre tenia el coratge de deixar-me en ridícul. El cos em demanava que girés cua i el deixés morir de fam, però l’orgull em va fer replicar-li.

—Bon intent. Potser és on deso els estris de tortura del meu pare, o sigui que serà millor si tanques la boca i et comportes com Déu mana.

La ganyota divertida se li va esborrar de cop. Exacte, aquí era jo el que remenava les cireres. Un pas en fals i acabaria amb els intestins per terra.

—Quin humor de gossos, potser que et relaxis una mica. Tampoc passaria res si fossin teus, aquests vestits, que no series ni el primer ni l’últim home al món que en fa servir—va replicar ell.

—Però què t’empatolles?

—Va, no t’enfadis, només era una broma.

—Escolta’m, i fes-ho bé perquè no ho tornaré a repetir dues vegades. Això no és un hotel. Ets aquí perquè Déu ha volgut que topis amb una persona decent com jo que no t'ha clavat un tret en veure’t. I si no vols que això canviï t'aconsello que no donis gaires problemes.

El noi encara conservava una ombra de riure als llavis. Era foll si després d’haver viscut tantes desgràcies encara tenia la capacitat de fer broma.

Li vaig llençar el plat sense gaire cerimònia i va caure a terra amb un so sord. El vaig tornar a contemplar un instant, desafiant-lo amb la mirada.

Potser li hauria de donar alguna manta o un coixí perquè estigués més còmode al dormir. Al cap i a la fi era hivern, les nits aquí eren fredes, hauria de…

Aquest home no mereix res de mi.

Vaig marxar sense dir adéu i no vaig tornar a trepitjar l'habitació fins l’endemà.

El dia a dia al camp feia que els ulls em ploressin de l'esforç i la fusta reconfortant de la llaurada fos un pes a les meves mans calloses. Tot i que no era tant com el pes que sentia a la panxa.

Encara ho havia d’assimilar; tenia a un noi, anglès, amagat al soterrani de casa. I, per molt estrany que això sonés, no sentia cap culpa. Si més no, un bri d’adrenalina cada vegada que baixava a portar-li menjar o aigua, cada vegada que aprofitava que el pare dormia perquè el Benjamin pugés a rentar-se, cada vegada que parlava amb ell, cada vegada que em mirava.

—I no els trobes a faltar?

—Cada segon.

—Torna, doncs.

—Què et penses que feia el dia que em vas trobar?—va fer ell, asseient-se al meu costat.

Ara el podia veure millor. S’havia aprimat des que va venir aquí. La manca d’aliment era evident en el seu cos, però jo no podia portar-li tot el menjar que m'agradaria dur-li sense que el meu pare sospités. Feia ja un mes que anàvem amb peus de plom i encara no sabia com ens ho havíem fet per no ser descoberts.

—Em sap greu.

—Doncs que no te’n sàpiga. No vas ser tu qui va matar el meu millor amic.

—Va ser el meu pare.

—Pel que t’he pogut conèixer en aquests dies, diria que no t’hi assembles en res—va dir ell girant la cara cap a mi.

Me’l vaig quedar mirant. Fa unes quantes setmanes no m’hauria atrevit a fer-ho tant de prop, però ara...

No, ara no era el moment. Em vaig apartar lleugerament. Encara no estava acostumat a la seva calor i proximitat. Em sabia greu per ell, de veritat, però jo havia crescut pràcticament sol.

—Què creus que deu pensar el teu tiet, ara que has escapat?

—El mateix que pensaria el teu pare si tu t’escapessis.

Ens vam mirar, amb complicitat. Ja ens començàvem a conèixer, això era evident.

Vaig apartar la mirada, una mica incòmode, i em vaig quedar observant el terra. Els meus ulls es van posar sobre un objecte que va canviar-me la cara en tan sols un instant:

—Què hi fan les robes de la meva mare per terra? Miserable, com has gosat obrir el bagul?

—No ho he fet amb mala intenció! Tenia fred aquesta nit i…

La fúria em va fer bullir la sang i la meva mà, com si algú altre la dirigís, va precipitar-se amb la força que tant de temps havia contingut sobre el rostre d’en Ben. Del seu nas va brollar un fil de sang i en els seus ulls va néixer una taca de dolor. Dolor com el que vaig veure el primer cop que vaig mirar-lo als ulls, quan acabava de presenciar la mort del seu millor amic.

L’havia agafat del tot desprevingut, però de seguida va tornar-me el cop.

Llavors vaig pensar en tots els cops de puny que m’havia donat el meu pare, en com trobava a faltar la mare, en la neu que em gelava el cos cada dia d’hivern, en l’aniversari que no vaig celebrar, en les tenebres de dins meu...

Ell va caure i vaig començar a clavar-li puntades de peu indiscriminades, domat per la impotència i el batibull d’emocions que em robaven l’aire, fins que em va estibar del braç, fent que em precipités sobre seu.

I vaig tornar a veure els seus ulls, blaus com el mar, blaus com la tristesa que compartíem, plens de tendre patiment. I, amb aquesta imatge, els meus ulls es van aclucar i tota l’angoixa que m’ofegava per fi va callar quan vaig respirar els càlids llavis d’en Ben.

Capítol 3 Paraules ferides
Ruboritzat, vaig obrir els ulls lentament. El Ben em mirava, però vaig haver d’allunyar la vista. Vaig recordar que seguia estirat al seu damunt i, molt avergonyit, vaig apartar-me d’ell bruscament.

Cap dels dos no gosava trencar el silenci després del que acabava de succeir.

El Ben m’havia fet el meu primer petó.

El Ben, un noi, un britànic.

Però no sentia la fúria o l’angoixa que s’havien apoderat de mi moments abans, quan ens barallàvem. No m’envaïa aquella sensació de desconcert que portava clavada al meu estómac des del dia que li vaig veure els ulls. Tampoc tenia ganes de cridar com quan la veu del meu pare ressona al meu cap.

Per una vegada, després de tant soroll, tot restava en silenci.

Vaig somriure.

Un so molt feble va fer-me reaccionar. En Ben em mirava, somicant.

Els nostres ulls plorosos es van tornar a trobar, igual que les nostres pells en fondre’s en una abraçada.

Allà estàvem, plorant com dos nens, tremolant de fred, de por i d’esgotament. Dos nens plens de ferides mal guarides, que encara sagnaven però ja no feien el mateix mal.

Una veu aspra ens va fer emmudir:

—Qui hi ha aquí sota? Li Huan?

Els dos ens vam mirar, atemorits. Vaig decidir callar, esperant que el meu pare marxés.

—Li Huan, sé que ets aquí sota. No sé què fas, però sé que trames alguna cosa. Escolta’m bé, perquè en penso treure l’entrellat, de tot això —va anunciar amb rotunditat—. Puja ara mateix o seré jo el qui baixi.

Una suor freda em va recórrer les mans. Què havia de fer? Si no li deia res, baixaria. Però, si contestava, hauria de pujar, i llavors deixaria en Ben sol. A no ser que…

—Ben, escapa’t —vaig manar-li, xiuxiuejant.

—Ets boig? I deixar-te aquí, ara que t’he trobat? On vols que vagi?

Els brams del meu pare van fer trontollar les parets de nou:

—Tu ho has volgut, fill del dimoni! —va cridar ell, boig de còlera.

I, a continuació, les escales van començar a queixar-se del pes de l’home que, amb moltes dificultats, intentava moure’s per aquells esglaons de fusta vella.

Sentia que em faltava l’aire, que tot començava a donar voltes. La por m’entelava la vista, la desesperació feia anar el meu cor com un bot que navega a contracorrent i la terrible impotència que sentia feia que les llàgrimes no poguessin aturar-se. Estava perdent el sentit.

I el pare s’anava acostant i acostant. Ja era capaç de sentir fins i tot la seva respiració.

El Ben em va agafar de la mà i, molt convençut, em va dir:

—Vine amb mi.

Me’l vaig quedar mirant, descol·locat, incapaç de reaccionar a la seva proposta.

—Confia en mi. Tu m’has salvat, deixa que ara sigui jo qui et salvi.

Va córrer a arreplegar un bon tou de robes que tenia per terra, incloses les de la meva mare, i un ganivet que va trobar prou a l’abast.

En sentir les passes del meu pare pràcticament al meu costat vaig reaccionar i vaig córrer a agafar un feix de diners que tenia amagat al bagul. Vaig vessar l’última llàgrima d’aquell dia sobre les robes de la meva mare, acomiadant-me d’elles. Bé, i acomiadant-me també, d’alguna manera, d’ella.

La mare és amb tu, Li Huan, em vaig dir.

I vaig fugir amb en Ben per la porta del darrere.

Sentia com, des de la llunyania, el pare em deia mots que desitjo oblidar algun dia. Nosaltres ens anàvem allunyant, com si marxéssim a un univers ben lluny d’aquell infern o com si fóssim dins d’un somni.

Tot el que havia viscut fins aquell moment va passar a un segon pla.

La barraca on havia crescut, on m’havia criat. Els records dels acaronaments de la mare, les seves dolces paraules, els seus ulls tendres.

Però tot això ja no existia. Només eren records que m’emportava per no haver de tornar mai.

Per un segon, em sentia lliure.

Per un segon, només veia el cos en moviment del Ben, només sentia la seva mà que m’apressava perquè accelerés les meves passes i no mirés enrere.

I, per un segon, els dos vam córrer, despreocupats, sense saber on anàvem i sense que ens importés.

Vam córrer.

Els camps de cultiu semblaven minúsculs vistos des de la civilització del poble. Ens havíem endinsat per una xarxa de carrers vells de parets estretes, on la nostra única companyia era la música que brollava d’algun bordell proper.

—Hem de fer alguna cosa amb el teu cabell—vaig dir-li, girant-me de cop.

—Vols dir que tenim temps d’anar a la perruqueria, ara?—va contestar ell amb ulls juganers. El Ben estava de bon humor, això era innegable.

—No siguis ruc. Has vist gaires xinesos rossos?

Em vaig ajupir i em vaig embrutar les mans amb el polsim del terra fins que van quedar negres. El Ben em mirava sospitós.

—Es pot saber…

Va callar quan va veure el que feia. Li vaig ensutjar la cabellera amb uns quants moviments energètics, passant els meus dits entre els seus bris daurats.

No em vaig adonar del molt que m’havia apropat per fer-ho fins que vaig abaixar la mirada de la seva, ara marronosa, cabellera i el vaig mirar directament. Ell estudiava cada racó del meu rostre amb ulls impacients, com si busqués algun secret amagat. Després em va mirar els llavis.

No.

No deixaria que això tornés a passar. No ara que qualsevol persona ens podria veure.

No em podia acostumar a aquesta sensació de lleugeresa a l'estómac.

Aquesta sensació tan poc natural.

—Som-hi —vaig dir apartant-me de la seva escalfor—. Ja és tard i necessitem un lloc per dormir.

Ell es va mirar les sabates esparracades, decebut, amb les mans dins les butxaques del pantaló. Em va semblar que potser volia dir quelcom, però les paraules se li van quedar enxampades a la punta de llengua.

Vaig arrancar a caminar pels carrers que coneixia. Estava segur que podia trobar algun local on poder passar la nit.

El Ben em seguia de ben a prop com una ombra que em trepitjava els peus. Uns minuts més tard pul·lulant pel poble vaig parar en sec. Davant nostre s’alçava un hostal que amb prou feines s’aguantava. Aquest ens serviria.

—Posa’t darrere meu.

Vam entrar silenciosos al vestíbul en penombra del local. Un home d’uns cinquanta anys es mirava les ungles amb desinterès. Quan va sentir la porta que es tancava va alçar la vista i ens va mirar. Jo em vaig apropar al taulell de pressa i li vaig comunicar la necessitat de la nostra habitació.

El propietari remenava un calaix buscant les claus quan es va fixar en alguna cosa a la meva esquena. Jo vaig empal·lidir. El Ben va romandre quiet com una estàtua i vaig sentir com se li tallava la respiració. Aleshores, l’home va obrir la boca.

—Li passa alguna cosa, al teu amic?

—Estic bé —va replicar ell amb un xinès practicat, perfecte, sense rastre d’accent.

Vaig donar gràcies a la foscor de la sala perquè, si no, l’home hagués vist els seus ulls espantats, que no eren precisament ametllats ni obscurs. El vell va remugar alguna cosa sobre com els joves d’avui en dia no tenim respecte per res i ens va acompanyar a la nostra habitació.

Vam entrar a la petita cambra. La foscor de la nit ens va obligar a encendre l’espelma de sobre la tauleta de fusta de Man-Mu, d’un color groguenc i marronós. A terra hi havia un parell de mantes esponjoses, força apedaçades, on en Ben i jo vam desplomar-nos tan bon punt el propietari va retornar a la planta de sota.

El cansament ens havia deixat estabornits i no vam tenir esma de tornar-nos a aixecar fins l’endemà. Amb prou feines vaig poder verbalitzar algun mot abans de caure adormit:

—La trobo molt a faltar, Ben. No és just.

—Ja ho sé.

—Tot això, tot el que estem vivint —vaig seguir jo—. Cada vegada tinc menys forces per seguir caminant. Tu veuràs els teus pares i els teus germans, quan arribem a Londres, però jo què faré?

—Li Huan em tens a mi.

—I com creus que reaccionarien els teus pares en veure que arribes a casa de la mà d’un noi xinès? No pot passar de cap manera. He de trobar algun lloc on anar quan t’hagi acompanyat a casa teva, però no sé on, no sé què fer…

—Quan arribem a Londres veuràs les coses d’una altra manera —em va tallar en Ben—. Allà la gent és diferent. A més, els meus pares no tenen per què saber res d’això.

—De què, Ben? No sé ni què és això. Estic molt confús, és com si tot això no anés amb mi, com si fos un somni massa realista i, alhora, em sento més viu que mai.

Els dos vam encetar un llarg silenci. Les mantes estaven separades ben bé uns tres pams l’una de l’altra, però podia percebre l’escalfor del cos d’en Ben. Era cert que tot em marejava i tenia moments en els quals ho veia tot molt fosc. 

Però ell era lluminós.

Ell era tot el que necessitava.

La mà del Ben em va acariciar el front. Mandrós, vaig començar a obrir els ulls i vaig trobar-me amb el seu dolç somriure.

—Bon dia. Sento trencar-te el son, però hauríem d’anar marxant si volem arribar a la frontera abans del migdia.

Per un moment vaig quedar-me embadalit observant-lo. El ros dels seus cabells començava a despuntar d’entre la pols i el sutge que li havia caigut sobre les espatlles mentre dormia.

Suaument, vaig enretirar una brossa que li reposava a la galta. Tenia un munt de pigues vergonyoses que li emmarcaven el rostre. Les vaig anar seguint, com si fossin camins que em van dur fins als seus llavis.

En Ben va acaronar-me els cabells i, en un gest farcit de tendresa, va unir els seus llavis esquerdats amb els meus.

Els seus besos eren suaus i càlids. No sabia massa com havia d’actuar, però els seus llavis humits m’anaven orientant, besant-me dolçament.

Notava com el cor em bategava, desbocat. El fet de saber que potser en Ben podia sentir-lo em va fer enrojolar. Ell va acostar-se a mi i em va rodejar amb el seu braç, fent que els nostres cossos s’unissin encara més.

Sentia la seva respiració, accelerada com la meva.

De tant en tant el meu nas maldestre xocava amb el seu. Cada vegada el sentia més a prop. M’agradava. Molt.

Vaig rodejar-lo de la cintura mentre ell m’acaronava els cabells, fent-me avançar cap a ell encara més, amb força, però amb tendresa.

Les orelles em bullien i no sabia com gestionar el torrent d’emocions que em recorria el cos.

Suaument ens vam anar separant. No ho volíem, realment, però teníem un llarg camí per recórrer.

—Espera, Li Huan —em va aturar en Ben quan em disposava a posar-me dempeus—. Bé, només volia donar-te les gràcies.

—Ben no m’importa acompanyar-te fins a Anglaterra. De fet, has estat tu qui m’ha salvat realment d’aquella casa i d’aquell monstre que solia considerar el meu pare. M’has obert els ulls.

—No em referia a això. Bé, també, però volia donar-te les gràcies per aparèixer i per donar-me l’oportunitat de posar-te la vida potes enlaire.

—Gràcies a tu.

—T’estimo, Li Huan.

Aquella paraula em va ressonar dins meu. Era un mot amb un significat molt fort. Fins i tot tenia por d’utilitzar-lo, però era l’únic moment on les paraules valdrien la pena:

—T’estimo, Ben.

Ens vam acostar de nou, però el meu sentit del seny em va fer reaccionar. Fèiem tard.

Vermell com un perdigot, vaig aixecar-me d’una revolada.

Havia pogut recuperar una mica el son perdut dels últims dies, vaig pensar, intentant apartar de la meva ment el que acabava de passar per raonar amb claredat. Tot i això, notava com els peus encara em pesaven.

Vam carregar-nos les nostres pertinences a l’esquena, i vam dirigir-nos a la frontera un cop vam enllestir els pagaments amb el propietari.

El camí va ser prou entretingut. En Ben m’explicava anècdotes de quan encara residia a Anglaterra i com era la vida allà. Jo que no havia vist més que els voltants de la propietat del meu pare, estava més que feliç escoltant aquestes històries.

Però el millor de tot això era alçar el cap i veure com al Ben li brillaven els ulls quan explicava les seves vivències amb un somriure pintat als llavis.

Caminàvem amb parsimònia, agafats de la mà, reconfortats pel fet que ningú no ens veuria a aquestes hores del matí. El sol, desidiós, encara no s’havia aixecat del tot i la ruta que seguíem estava tenyida de tons ataronjats.

M’agradava mirar, les nostres mans entrelligades i el contrast de la seva pell pàl·lida contra la meva torrada per hores de treball a l’hort.

M’agradava sentir com em premia la mà quan veia que em baixaven els ànims.

M’agradava la seva escalfor.

M’agradava ell.

M’agradava.

La frontera ja semblava cada vegada més propera als nostres ulls.

—Fa tants anys que espero això… No em puc creure que realment pugui tornar a casa—va dir ell, passant-me un braç per les espatlles a tall d’abraçada—. És tot gràcies a tu, Li Huan.

Em vaig adonar que estava somrient pel mal que em feien les galtes. No podia parar de somriure. No volia parar.

Li vaig tornar l’abraçada apropant-me a ell i mirant-lo als ulls. Aquesta vegada vaig ser jo qui va començar el petó. Quan finalment ens vam desenganxar, vam reposar els nostres fronts un amb l’altre, respirant el mateix aire fred.

Va ser en aquell precís moment que ho vam escoltar.

Un tret.

Dos.

Tres.

I en Ben va caure desplomat a terra.

Vaig quedar-me allà, dret, mirant com la gran taca vermellosa s’escampava lliure per la seva camisa.

Només veia això, la taca vermella. I el rostre sense vida del noi que estimava.

Després no vaig pensar res més. No  vaig sentir res més. Solament vaig aixecar el cap.

Vaig veure la figura del meu pare, en una distància prudent, mirant l’escena amb ulls malaltissos.

I, a la mà, el seu revòlver fumejant.

Tot va ser massa ràpid per adonar-me del que estava fent.


Anglaterra, 4 d’abril del 1900

Per fi va decidir-se.

Aquella història havia de ser explicada en boca de qui ho havia viscut tot, de qui s’havia enamorat bojament del seu fill, el noi que l’havia fet lliure. En boca de qui tenia la culpa de tot.

Però, com s’ho faria?

Com pretenia entrar a casa d’aquells desconeguts, a explicar-los que el seu fill havia mort?

Que en Ben era mort.

Que no tornaria.

Que havia sigut culpa seva.

Com s’ho faria?

Les llàgrimes li rajaven, ara lliures i salvatges, crues, per les galtes, sanglotant com el dia que va perdre la seva estimada mare. Com un nen innocent que perd el seu únic company d’horrors.

Plorant, com quan la vida ja no té valor.

—Els assassins també ploren?— va preguntar-se en Li Huan, mentre un seguit de records espantosos passaven fugaços per la seva ment, com els ulls espantats del seu pare quan li havia aconseguit prendre l’arma.

Encara no podia comprendre com havia estat capaç de deixar-lo sense vida amb un sol tret.

Un tret obscurament perfecte, carregat de ràbia i de recança.

El barracó semblava burlar-se d’ell.

No podia més. No suportava aquest dolor que el consumia.

Es va aixecar amb les poques forces que li quedaven i va tornar a mirar l’edifici on era la família d’en Ben. Amb la delicadesa d’algú que deixa un nadó adormit al llit, va col·locar la carta segellada davant la porta.

Aquella carta que contenia la seva història junts.

Les seves paraules ferides.

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]