Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
paulaandurell
Escola Sant Andreu - Manyanet (Col·legi Jesús, Mar. Barcelona
Inici: La Bruixa
La venjança de Lilith
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 I. SOMIAR
PRIMERA PART: -LILITH-


Però no es aquest l’inici de la nostra història. Abans de conèixer el destí de la nena hauràs de llegir una llegenda que molts homes, els quals no tinc permès revelar la seva identitat, han intentat ocultar entre les ombres. A les nits més fosques, però, el vent arrossega el nom de la dona que mai s’ha sotmès sota el poder de cap home. Diran les males llengües que això no és més que un conte; però no heu de culpar-les, tots rebutgem allò que ens espanta.

Al sisè dia, aquell que tot ho veu i tot ho pot va voler poblar la seva obra amb una creació feta a imatge i semblança seva. Vam sorgir de la pols, amb les seves pròpies mans ens va modelar i amb un raig de llum ens va dotar de vida. No, no em dic Eva, els nostres camins tenen destins ben dispars. 

Adam i jo vivíem en un Paradís on regnava la pau, no sabíem què era el mal, ja que no l’havíem conegut. Hi ha qui opinarà que vaig trencar aquesta harmonia en aixecar la veu, però heu d’entendre que romandre en silenci hauria sigut la meva condemna. Estàvem intentant tenir descendència quan va tornar a posar-me sota seu. Va ser aleshores quan vaig dir les paraules que em van sentenciar però que em van fer lliures de la seva tirania.


- Per què he de jeure sota el teu cos? Jo també vaig néixer de la pols. Déu ens ha creat simultàniament i com a iguals; per tant, mai em sotmetré a tu, ni tan sols fent l’amor.

Vaig pronunciar el nom del Creador en va i em vaig veure obligada a renunciar a tot allò que m’era conegut cap a terres del Mar Roig. En abandonar a Adam, Déu va fer manar als àngels Senoy, Sansenoy, y Semangelof que tornés al Paradís; però les seves supliques no em van commoure. Aquell qui va intentar anul·lar-me com a dona corria embogit per l’Edèn buscant amb qui unir-se, li era igual que anés a quatre potes. El Tot Poderós, el qual va sentir pena d’Adam, va extreure-li una costella quan dormia i, a partir d’aquesta, va crear a Eva. Ara ella era la seva nova companya, això va trencar l’últim vincle que ens unia. La nova regna del paradís en haver sorgit d’Adam li pertanyia, formava part d’ell; per tant, estava obligada a retre-li obediència.


Prop del Mar Roig vaig conèixer noves criatures que em van fascinar; va ser allà on em vaig unir a Asmodeu. Junt amb ell i com a nova Mare dels Dimonis, vaig engendrar i donar vida a incomptables lilims que conquistaven aquelles terres. 

El vent va explicar-me a cau d’orella que Adam i Eva van viure protegits per Déu fins que, el més astut del animals va temptar Eva amb la promesa de saber distingir el bé del mal. Ella va renunciar a la seva immortalitat a canvi de coneixement; sempre he cregut que ella sospitava que el que li obligava a fer Adam a les nits no estava precisament bé. Com a símbol de desobediència va mossegar una poma, fruit prohibit al Paradís, ja que el seu nom dotava de significat tant a la poma com al mal.

Temps més tard, Asmodeu va confessar-me haver-se encarnat en serp per provocar l’expulsió dels humans del jardí de l’Edèn. 


- Aquell qui no es mereixia ni la vida vivia com a un rei tornant a repetir el seu mal amb una altra dona. Els meus actes no seran els més nobles però l’han condemnat a què, arribat el dia, mori. Potser ella no mereixia la mortalitat, però no podria viure eternament amb el record del patiment que li provocava aquell home. Per Eva la mort serà aquell somni tan esperat que l’allunyarà per sempre d’una vida que no ha sigut justa amb ella.

Déu, enfadat per l’astúcia d’Asmodeu, va complir l’amenaça que aquells tres àngels em van fer quan vaig negar-me a tornar al que, irònicament, anomenava Paradís. Cada dia un centenar dels nostres fills dimonis sucumbirien a les més terribles morts. On era Déu quan suplicava ajuda? On era quan necessitava que em separés de les urpes d’Adam? Ell em va expulsar i a ell va donar-li una nova companya a qui fer patir. Ell és el Creador de tot mal, és la injustícia personificada. Ara, per castigar Asmodeu sacrifica els meus fills. Quan vaig marxar del seu jardí paradisíac em va perdonar la vida, però ara sé que ho va fer per fer-me pagar més tard la meva gosadia.


El meu propi Creador em considerava feble, estúpida i inferior a l’home però pagaria per la seva equivocació. Aquesta és la història de la meva venjança.

Durant molts anys vaig veure amb els meus propis ulls com les dones estaven sotmeses als homes i als seus desitjos, i com Déu ho consentia.  Però ja era hora de fer un canvi, no m’ha agradat mai seguir les normes del joc i ja havia tolerat massa els seus abusos. Volia dotar les dones de poder, de coneixement i d’identitat pròpia i, amb els poders d’Asmodeu, les alliberaria de les cadenes de l’esclavitud per sempre més.


- Asmodeu, Rei dels Dimonis, concedeix-me el meu desig.


- Lilith, has sigut la meva companya durant centenars d’anys i has fet de mi qui soc ara. És un honor per a mi fer realitat el favor que m’has demanat; però escolta bé les meves paraules. Viuràs més de mil vides abans de poder alçar els ulls cap al cim, ningú assoleix les fites amb un sol intent. Les ambicions que mouen els homes t'embrutaran les mans de sang, però no has de témer caure en els moments més difícils. En aquest repte no et mancaran respostes ni coratge per poder enfrontar-te al món, ja que has nascut per fer realitat la més noble de les utopies. La teva veu arribarà fins a terres llunyanes, tanmateix abans t'hauran intentat silenciar. La confusió t'ennuvolarà els sentits; ara bé, mai perdràs el camí.

La seva veu cada cop era menys clara, l'escoltava lluny. Dels seus ulls va sorgir un raig de llum que em va cegar la visió per complet. Després d'això només recordo anar quedant-me dormida amb una veu que, suaument, repetia constantment "mai perdràs el camí" a mode de cançó de bressol.

 


 


SEGONA PART: -CLEÒPATRA VII-


Us preguntareu què va ser de mi.  Asmodeu tenia raó, viuria mil vides abans de poder arribar a la meva fita.  Em va dotar de dos poders: el primer em permetia viatjar en el temps a plaer; amb el segon en canvi, podia posseir el cos de la dona que triés. Portava més d'un centenar d'intents fallits quan vaig fer el meu primer avenç.

Mai he anhelat el poder, però reconec que és una eina molt útil per a ser escoltada. Qui té el control té el poder i, per això, vaig ocupar-me de treure del meu camí tots aquells que s'interposaven entre el tro i jo. Era l'any 51 aC i amb divuit anys era coronada Reina d'Egipte junt al meu germà Ptolomeu XIII. La història de la meva família estava marcada per assassinats, traïcions i confabulacions; jo havia après la lliçó, no podia confiar ni amb la meva pròpia ombra. El meu germà de deu anys, amb qui estava legalment casada, va conspirar sobre la meva mort per arravatar-me el tro. Astuta, i tement i desconfiant de tothom al palau, vaig decidir partir cap a Síria.

En terres properes s'estava duent a terme un guerra; Juli Cèsar i Pompeu es debatien la República de Roma per poder governar-la com si es tractés d'un Imperi. En saber que Cèsar, guanyador de la disputa, es trobava al meu antic palau no vaig dubtar en endinsar-me d'incògnit. No renunciaria mai al tron d'Egipte. M'havia preparat durant anys per assolir aquell càrrec i poder dur a terme la meva missió, i si per això m'havia d'enrotllar en una catifa per accedir d'amagat a Juli Cèsar, ho faria.

La història recorda la meva encarnació de Cleòpatra com a manipuladora i ambiciosa i, no ho nego, però sí que ho justifico. Seduir el Cèsar era l’única manera de tenir-lo al meu favor, i tenir-lo al meu favor l’única jugada que em retornaria al tron egipci; era el sexe o la mort. A la meva picardia i atreviment era al que havia de recórrer per obtenir la victòria i vaig fer-ne un bon ús; al matí següent Juli Cèsar ho volia arriscar tot per entrar en guerra amb Egipte i coronar-me com a única reina. La seva ambició, que superava amb escreix la meva, va fer que em consolidés com a reina junt a un dels meus germans; però aquesta ambició, arma de doble tall, va acabar per matar-lo deixant-me sola amb el nostre fill Cesarió.

Sense Juli Cèsar, el meu fill i jo corríem un gran perill i amb la promesa de protecció de Marc Antoni vaig tornar a Alexandria. Amb la sospita que el meu germà Ptolomeu XIV voldria més poder del que li atorgava, vaig optar per apartar-lo del meu camí. Aquell era el moment propici, com a reina d'un dels majors i més respectats Imperis, d'alliberar les dones de la seva condemna. Vaig equivocar-me, però, d'època; ni tan sols les dones estaven preparades per la llibertat, els hi espantava. Estaven més preocupats per les males collites que pels seus  propis drets; aquell no era el moment.

Asmodeu no em va concedir el do de deslliurar-me d'un cos que ja havia posseït, així que l'ànima de Cleòpatra em va pertànyer fins la seva mort. Vaig mantenir una aventura amb Marc Antoni durant anys i, finalment, vam tenir fills i ens vam casar. Haig reconèixer que, encara que avui en dia es posi en dubte, realment el vaig estimar. El matrimoni tenia poc o gens de sentit per a mi però amb ell va ser un somni fet realitat.

Prova de la veracitat del nostre amor va ser el seu suïcidi en creure que jo havia mort. Vaig arribar a temps per veure com la vida se n'anava dels seus ulls. Octavi, com a emperador de Roma, va apressar-me amb la finalitat de mostrar-me com a un trofeu de guerra. Ni com a Lilith ni com a Cleòpatra consentiria tal humiliació per part de cap home. El suïcidi era més noble que la vida que m'esperava com a Cleòpatra i va ser així com vaig sortir per fi del cos de l’egípcia. 

No vaig aconseguir el que em proposava però vaig entendre que el poder no era sinònim victòria. Així que la meva propera encarnació no va ser precisament en una reina.

Capítol 2 DESPERTAR
Recordes l’inici d’aquesta història? Vaig haver d’explicar-te moltes coses perquè entenguessis bé quin futur deparava a la nena, ara ja estàs preparat per saber-ho. Portem les paraules de l’origen de tot al present:

“Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.”

Aquella petita criatura de quatre anys va ser una de les meves reencarnacions preferides. Després de molts intents fallits vaig donar vida a una altra dona que la història recordaria. Doncs sí, de ben petita van abandonar-me a la sort. Vaig arribar a creure que seria una vida curta però vaig tenir l’oportunitat d’entendre que era la por allò que movia la gent. Amb el temps he après que les persones necessitem tenir pors, només així tenim un motiu cada matí per seguir lluitant. Quan ets diferent ho saps, t’ho fan saber; a mi em temien.

El meu creador tenia molts devots per aquella època i va ser el terror que els envoltava el que els va empènyer a escriure el Malleus Maleficarum. El seu pànic al Dimoni era palpable en el dia a dia; si haguessin sabut que era la meva parella encara m’hagués esperat un destí més cruel. Per sort un matrimoni de pagesos va recollir-me mig morta d’un aiguamoll i em van concedir l’oportunitat d’un nou inici; però la meva vida ja estava maleïda. Jo només era una nena curiosa, llesta i amb la llengua massa solta. Les meves paraules i idees em van sentenciar a bruixa o encarnació demoníaca, no estaven del tot mal encaminats. És per això que amb quatre anys em trobava surant a l’aigua més morta que viva. La història està condemnada a ser repetida, però no esperava que fos tan d’hora.

La mà d’obra barata és difícil de rebutjar, és aquest el motiu pel qual un vell matrimoni em va adoptar; no pas la pena ni l’amor. Des d’aleshores vaig aprendre a servir, netejar i acceptar ordres. No serà cap sorpresa que vaig acabar sent la minyona d’una casa uns anys més tard. Els meus pares adoptius només em toleraven, en aquesta vida mai vaig rebre ni una paraula d’amor sincer.

Al 1665 vaig marxar de Sennwald a Glaris però no es pot eludir la mort fugint. Em sentia el mercader de Bagdad; aquell que parteix cap a una altra ciutat en veure la mort mirant-lo curiosa al mercat i que quan arriba a Samarra veu la mort esperant-lo. Aquesta el mirava amb recel ja que li havia donat cita per morir aquella nit a Samarra i no esperava veure’l a Bagdad pel matí.

Sense estudis no vas enlloc, ni ara ni abans. Vaig acabar servint a una família benestant on el pare, Jacob Tschudi, era un metge de renom. Com he dit mai vaig rebre paraules d’amor sincer, però vaig creure ferventment durant un temps que les seves ho eren. He de reconèixer que era un home atractiu i no era immune a la seva eloqüència que deixava entreveure un incipient futur com a polític. Les relacions sempre són maques al principi i fer-ho d’amagat tenia el seu encant. Vaig deixar a Sennwald tres fills, dos d’ells morts en el part; ja no era una cria. Entenia els homes, sabia el que volien i el que havia de fer, sempre havia assumit un paper passiu a les relacions.

El que jo creia una història d’amor prohibit amb un home casat va derivar en control, humiliacions, xantatge, paternalisme i abusos de tota mena. N’estava cansada i vaig decidir alçar la veu, tornant-me així a condemnar per intentar canviar el transcurs de les coses. Ell es va cansar de jugar amb mi i va voler-me fer fora per poder buscar una minyona més jove i maca. No podia perdre la feina, no tenia estalvis, estudis ni lloc on anar; acabaria vagant pels carrers venent el meu cos, l’únic que tenia, per quatre monedes. Com a últim recurs el vaig posar sota amenaça ja que la seva dona no era coneixedora de la nostra aventura.

No comptava amb què encara quedaven resquícies d’una popular manera de fer callar a les dones per sempre més i de manera legal. Anne-Miggeli, la segona filla del matrimoni Tschudi, tenia 8 anys i va caure de sobte greument malalta. Com que era la seva minyona passava nits i dies vora el seu llit, l’estimava com si d’una filla es tractés. En un acte de bona fe vaig portar-li un dolç d’amagades, gran error. Aquella mateixa nit van venir a buscar-me, se m’acusava d’haver posat agulles al pa i a la llet de la petita Anne; jo mai li faria això ja que és la filla que mai he tingut. Em volien condemnar per haver practicat màgia negra amb la nena en venjança per voler acomiadar-me. Les autoritats no van voler escoltar la meva història, jo era innocent. Jacob Tschudi em volia ben lluny de la seva perfecta família i ho va aconseguir.

La pròpia Anne va testificar en contra meva explicant que li vaig donar uns dolços dies abans de caure malalta i que vaig demanar-li que no ho expliqués als seus pares. I tant que ho vaig fer però no hi havia agulles ni és el que li va provocar vòmits i convulsions. Em van sotmetre a les més cruels tortures de l’època per suposades bruixes: treure objectes d’aigua bullint, privació del son, llençar-te lligada a un pou, caminar sobre brases i moltes més. No estranyarà a ningú que em vaig reconèixer culpable de tot allò que m’acusaven. Com que al judici vaig afirmar haver confessat només pel patiment i dolor provocat em van tornar a empresonar i martiritzar fins que vaig inculpar-me per segona vegada.

Va ser aleshores quan la sentència va ser dictada: Moriria decapitada per bruixa. Així va ser dit i així va ser fet; l’any 1782 vaig abandonar el cos d’Anna Göldin. Aquesta va ser una encarnació molt dura i durant molts anys vaig voler no haver-la viscut, però totes les vivències són poques quan t’enfrontes a un món cruel amb tu. Mai m’ha agradat el terme ‘justícia’; qui dicta allò què és just? Va ser justa una falsa acusació? Van ser justes les tortures? I la meva mort?  Es calcula que unes 100.000, en la seva majoria dones, van ser sentenciades a mort durant la caça de bruixes a Europa. Jo Lilith com a Anna Göldin vaig ser l’última dona condemnada a morir per practicar, suposadament, la màgia negra.

Anna Göldin romandrà sempre a la meva memòria i ara a la teva.

 

Capítol 3 LLUITAR
QUARTA PART: -MARILYN MONROE-

 


Aquesta és la història de com van voler silenciar la veu de la veritat.



Trobava a faltar la vida al costat d’Asmodeu; portava gairebé dos mil anys encarnant-me amb dones que, amb sort, aspiraven a ser recordades per a la història. Estava desolada, havia perdut rumb del meu camí. La majoria de les meves encarnacions no valien res; com puc canviar un món que no està disposat a fer-ho? Hi havia moltes coses a millorar; primer vaig intentar assolir el poder per canviar-les, però a ser en va, les revolucions les ha der fer el poble no qui governa. Durant aquests anys he provat a fer mà de certs poders concedits per Asmodeu perquè el món obrís el ulls; però no pots obligar a la gent a ser com tu vols a la força, la humanitat no és una joguina en les meves mans.



Malgrat que els anys passaven i cada vegada em consumia més, Déu seguia allà, vigilant-me. Ni a ell ni a mi se’ns oblidava el succeït al Paradís, Déu mai em va perdonar i jo a ell tampoc.



Va ser pensant en ell quan vaig tenir una revelació que em va tornar a il·luminar el camí. Per aleshores habitava en el cos d’una bella jove, Norma Jeane Mortenson, i se’m presentava una vida mastegada com a actriu. Uns anys abans el meu marit va allistar-se a l’exèrcit per combatre en la Segona Guerra Mundial, a mi no em va quedar més remei que començar a treballar en una fàbrica. Era aproximadament al 1944 quan un periodista em va fotografiar per il·lustrar el seu article sobre l’aportació de les dones a la guerra. D’ençà d’aquell moment vaig convertir-me en una reconeguda model de revista; mentiria si negués que em va resultar d’allò més senzill. Va ser aquella aparent simplicitat la que em va fer qüestionar-me que allò fos el meu destí; mai havia tingut tantes facilitats per fer-me un nom i potser allò era un senyal del destí. Existeix el destí per casualitat? No ho sé, però si així fos, ser actriu era el meu.



Potser va ser la meva bellesa el que va impulsar el món cinematogràfic a donar-me feina; potser va ser el meu perfeccionat talent per interpretar vides que no eren la meva, qui sap? El que és ben cert era que el meu bell rostre adornat amb una mirada i somriure innocents, però sensuals, captivaven les càmeres i, en poc temps, a més de mig món. Ja no era Norma Jeane, aquell nom era el d’una nena espantada que vagava de casa en casa d’acollida. Ara era Marilyn Monroe i aquest nom tothom el recordaria.



Jo treballava a 20th Century Fox amb un salari molt baix respecte el dels meus companys masculins pel doble de la feina que ells feien. Va ser aqueta injustícia el que em va impulsar a renunciar i, temps més tard, a convocar a la premsa per netejar la meva imatge ja que aquella companyia va voler perjudicar la meva carrera amb difamacions. Aquells fets van marcar un abans i un després en la meva persona i en el meu caràcter. Les dones d’arreu del món em van admirar per la meva valentia i la meva incapacitat de deixar que cap home em trepitgés, personalitat que m’acompanyava des de la meva expulsió de l’Edèn. Permeteu-me que obviï d’aquesta narració els meus marits i parelles però en aquesta història jo sóc la protagonista.



Se’m van passar pel cap mil maneres d’iniciar una revolució, però només una va ser la idònia. Vaig pensar en quina faria enfadar més a Déu, aquest intent de canvi en la societat era un dard emmetzinat cap a ell. Com a Marilyn Monroe vaig iniciar la revolució sexual, és per això que és de llarg la meva encarnació preferida. No és cap bogeria pensar que no va ser cosa d’atzar; la meva figura com a personatge bíblic jueu està estretament relacionada amb la sexualitat de la dona. Va ser la meva insubmissió en el sexe el que em va portar on era, i seria el que em fes seguir avançant.



Va ser un avortament espontani el que va fer que tot comencés a anar cap avall. La seva mort em va recordar la dels meus lílims i no vaig poder evitar caure en una profunda depressió. Repetidament el meu inconscient em culpava de la mort del meu fill nonat, qui sap si la meva excèntrica vida plena d’aldarulls i estrès el va matar. Fàrmacs, alcohol, divorcis, psiquiatres, aquesta era la nova vida del que va ser una gran estrella del cinema, del que va ser una icona sexual de l’època. La meva presència a l’aniversari del president John F. Kennedy va ser un nou punt d’inflexió, l’últim esdeveniment públic abans del meu assassinat. Sí, dic assassinat, jo mai em vaig suïcidar; la meva sobtada mort no va ser casual. Vaig voler acomiadar-me de la meva vida pública cantant una cançó d’aniversari al president, sabia que la meva mort m’era propera i Marilyn Monroe no podia marxar per la porta del darrera.



Aquells qui ostenten el poder sempre han tingut una impunitat no escrita i, què era una mort més a les seves esquenes? Els germans Kennedy van tractar-me com a un tros de carn que pot anar passant de mans a mans, en cap encarnació vaig sentir-me tan utilitzada. Van cometre un greu error en tractar-me d’estúpida i vaig fingir tenir la mà llarga a l’hora de visitar el despatx del president. Quin fets horribles amagava el simpàtic somriure de John F. Kennedy? La seva preocupació va ser total quan vaig mentir dient-li que havia robat informació confidencial tant d’ell com del seu germà. Quan no tens força ni poder has de fer mà de la teva astúcia i valor; em vaig sentir com David abans de matar Goliat, però en aquesta història l’empenta de David l’arrossega cap a una mort segura. Quan vaig amenaçar a convocar una roda de premsa, els famosos germans van pensar que faronejava però, en deixar caure el tema dels seus lligams, la màfia, tot va assolir un caràcter més crític. Crec que va ser aleshores quan van començar a planejar el meu assassinat.



Moltes mentides es van explicar des de la fatídica nit del 5 d’Agost del 62 i només una veu es va alçar per explicar la veritat. Sempre hem sentit la frase de “més val tard que mai”, suposo que en aquest cas li va com a anell al dit. Normand Hodges va reconèixer anys és tard que durant el 1959 i el 1972 va ser contractat per la CIA com a assassí per encàrrec.  Va acabar amb la vida de 37 persones potencialment perilloses per al govern nord-americà, entre ells, personatges lligats a la política, al periodisme, a líders sindicals i ,fins i tot, artistes com jo. Vaig ser la primera i única dona que Hodges va assassinar, suposo que per això el meu record el turmenta. Una dosi letal d’hidrat de cloral i Nembutal va acabar amb mi i amb tot el que vaig arribar a ser una trista nit d’estiu. Vaig saber massa i va ser així com em van silenciar.

 


CINQUENA PART: - JO -




Aquest va ser el meu últim intent d’empoderar la dona, mancava de força per a tornar a intentar-ho. Tot va passar quan habitava en el cos d’una jove de 17 anys. Obligada a assistir a l’escola, normalment deixava que la meva imaginació volés lliure i un dia vaig caure en la idea definitiva. Mai abans havia posat paraules a com m’he sentit durant aquests milers d’anys i ja era hora que el món conegués la meva història.



He intentat en va canviar una societat que no estava preparada per a un canvi, suposo que ells no poden ser manipulats a plaer. M’agradaria, després d’explicar la meva història, dedicar-te unes paraules a tu que em llegeixes.   

Cal que segueixis el que jo vaig començar, el món necessita que seguim lluitant. Ja hem demostrat que som fortes, intel·ligents, valentes i ara és el moment de ser lliures. Alcem les nostres veus alhora perquè serà l’amor allò que ens farà millors; perquè, irònicament, serà la unió de les dones el que ens assegurarà la llibertat. Combatrem juntes per l’avui i pel futur contra aquells que ens vulguin mal. Com una famosa activista va dir: “ No seré una dona lliure si encara hi ha dones sotmeses.” Quan el vent ja no s’emporti les nostres veus i quan el terra ja no ens enfonsi quan avancem, podrem proclamar  als quatre vents que la igualtat no era una utopia.



Aquí acaba el meu camí, jo ara torno amb Asmodeu allunyant-me així d’aquest món mundanal. Deixo la història a les teves mans.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]