Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
a.saez.f
IES CAYETANO SEMPERE. Elx
Inici: Les paraules ferides
no hi ha títol
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Aplanament
Em vaig quedar completament hipnotitzat amb el fum de la ximenera sense prestar-li l\'atenció que mereixia i després d\'uns segons observant la columna de fum, el somni em va distraure de la columna i em vaig apropar a la porta per a entrar d\'una vegada, em vaig traure les claus de la butxaca posterior del pantaló i vaig veure el clauer que em va donar la meua iaia abans de marxar.

Este clauer sempre em recordava que, a pesar de viure cinc anys en la mateixa casa, mai reconeixia la clau de la porta principal. Quan vaig tirar a entrar la clau no encaixava en el pany. Em vaig quedar completament confós, vaig pensar que podia ser perquè la clau s\'havia espatllat o deformat amb el temps. Per sort sempre deixe la porta posterior oberta per a aquestes ocasions.

¡Quan, per fi! vaig aconseguir entrar, només em quedava pujar al dormitori a deixar les maletes i tot l\'equipatge. Em vaig sentir estrany, feia molt de temps que no estava en ma casa i hi havia coses que inclús havia oblidat. Per exemple no recordava tindre un roser en la finestra de la cuina i el més estrany; no s\'havia mort encara! En fi, notava alguna cosa diferent però vaig pensar que havia de ser la son per culpa del jet lag. En pujar les escales em va cridar l\'atenció no haver posat cap foto meua ni de la meua famíla en cap de les parets de la casa, només havia quadres de pintors abstractes i impressionistes. Em va cridar molt l\'atenció un vell quadre de Miró en el qual eixien un elefant i un tucà que no recordava haver vist mai.

Al pujar al meu dormitori no vaig poder evitar caure rendit al llit del cansament i quan em vaig voler adonar,¡ m\'havia quedat dormit! Vaig mirar el rellotge i havia passat més de mitja hora des que vaig arribar a l\'habitació i com que era molt tard i havia d\'anar-me\'n a dormir vaig pensar a desfer la maleta, sopar, donar-me una dutxa i gitar-me.
En desfer la maleta i guardar les meues coses en el rober vaig veure roba que no recordava, molt cutre i no pareixia de la meua talla; vaig pensar que no m\'estarien, però fa molt de temps jo estava més gros i la moda era diferent. A totes eixes coses sense sentit no els vaig prestar molta atenció, perquè era molt tard i estava molt cansat , només volia ¡¡DOORMIIR!! Tenia poc menjar en la maleta del viatge així que vaig baixar a la cuina a per més i em vaig emportar una sorpresa al veure que quedava menjar sense caducar.


De sobte vaig escoltar un soroll que venia del saló, vaig pensar que no havia comprovat el fum de la ximenera . Al entrar al saló em vaig trobar amb la ximenera apagada i al apropar-me a comprovar-ho em vaig quedar paralitzat. Hi havia un home dormint al meu sofà! Si em recorde bé ; l\'home era molt menut, no mesuraria més de 1’70m, prou gran, un d\'eixos hòmens que estan un poc grossos però es nota que han anat al gimnàs en el passat . Un nas que feia paréixer que el seu cap tenia mànec, una expressió de grunyidor, de segur que no veia bé perquè hi havia unes ulleres grans en la taula del saló i sobretot unes orelles punxegudes com si fóra batman. Quina roba portava en el sofà (el meu sofà) en un primer moment, le tapava la manta violeta, però portava un pijama de quadres negres i roigs.

M\'havia espantat molt , mai m\'havia trobat en una situació com aquesta, quan em vaig tranquil·litzar, vaig ser a la ximenera a pel braser .Però no estava calent com esperava , si no que estava fred .Em vaig posar nerviós una altra vegada així que me\'n vaig anar a la cuina a per un corró. Vaig començar a cridar , però no es despertava i cada vegada estava més espantat , vaig començar a donar-li colps i a moure-lo però no responia . Aquell home desconegut seguia sense despertar-se, així que vaig anar a la cuina a pel telèfon per a avisar a la policia. No sabia què més fer, no es despertava i l’estava cridant molt fort . Només podia estar fingint o mort i pols en tenia , així que vaig córrer a pel telèfon histèric. Em tremolava el pols i quan ja estava marcant vaig escoltar un cop que em va espantar. Vaig eixir al saló , subjectant el corró com si fóra una espècie d\'arma, des de fora s\'havia de veure patètic però en eixe moment vaig reaccionar així.
La llum del saló es va apagar, vaig eixir-ne corrent al saló però... l\'home ja no estava.


Capítol 2 Hem tingut uns problemes i no vam poder pujar el segon capítol . Ací vos ho deixe , espere que ens la podeu corregir
En el saló no s'escoltava cap soroll, temia que estiguera amagat per qualsevol cantó així que em vaig acatxar per a no ser vist. El silenci feia que els batecs del meu cor retrunyiren en aquella habitació fosca i silenciosa. Vaig tornar a intentar avisar la policia ràpidament, però no vaig trobar ni rastre de l'home, pareixia q la terra se l'haguera engolit. Vaig arribar a la cuina acatxapat, vaig despenjar el telèfon, era un telèfon antic gran i aparatós, el vaig agafar, vaig marcar la policia, però per a la meua sorpresa el telèfon no tenia línia, havia d'haver-me-la tallat. No hi havia ningú en el carrer a qui poguera demanar ajuda , Qui hi hauria a eixes hores en un barri com aqueix ?Era jo contra el desconegut sense poder demanar ajuda.

Disposat a enfrontar-me a ell necessitava una arma millor que el corró, i quina millor arma que la meua pistola, que havia guardat de l'exèrcit en la maleta de viatge. Però per a això havia d'arribar sigilosament per l'interior de la casa sense fer soroll. Vaig pujar els escalons amb atenció un a un i vaig aconseguir creuar el corredor sense ser vist, havia d'entrar a la meua habitació a agafar l'arma i la meua medicació . Em faltava la respiració, sentia que m'anava a donar un infart o una altra cosa pitjor, però més important, havia de trobar aquell estrany home que havia assaltat ma casa i havia actuat sense remordiments, jo no sabia amb quin tipus de persona estava tractant, un psicòpata, un assassí, qui sap...
Quan estava entrant en l'habitació a fosques, de sobte, una ombra de darrere de la porta es va alçar sobre mi i em va colpejar en la cara; tot em donava voltes i eixe colp va fer que caiguera a terra. Ràpidament recobrí la consciència, em vaig alçar i doní un altre colp amb el corró, allò es va convertir en una baralla inevitable; punyades, patades... Encara sort que aquells anys en l'exèrcit em van entrenar per a baralles de cos a cos i em vaig defendre el millor que vaig poder. En donar-li un colp en el cap amb el cilindre (l'arma de cuina) vaig tindre uns segons per a baixar a la cuina . Ell em va tornar a sorprendre i vaig continuar colpejant-ne. Els nervis van prendre el control , ell ja no podia defendre's però jo no vaig parar de colpejar-ne , l’últim colp en el cap li va deixar sense opcions . Ell continuava en preguntant entre dents que perquè havia entrat jo a sa casa i què qui era jo. Finalment no va aguantar-se més i es va quedar inconscient en meitat de la meua cuina .



Havia d'anar al dormitori , allí tenia quelcom per a calmar la tensió i l'arma de veritat , que em tragué d'aquell infern de ferro i pólvora en què vaig estar aquells anys , que a pesar de ser pocs van bastar per a fer del meu una deixalla i també probablement per a salvar-me la vida eixa mateixa nit . Una vegada que ja m'havia assegurat de tot i estava ben armat i relaxat, vaig començar a buscar els fusibles per a cridar la policia però no els trobava . Feia molt de temps que no estava a casa i la memòria em fallava. Mentres buscava el comptador , no podia evitar pensar en totes les coses sense sentit que no podia entendre , com perquè eixe boig em preguntava per què m'havia ficat a sa casa o perquè estava dormint ell en ma casa, com no trobava el comptador dins de casa -vaig pensar que podria estar fora , vaig eixir a buscar-lo , estava per fora de l'entrada , els vaig connectar novament i simplement em vaig parar a pensar un moment.
Qui seria eixe home i per què estava en ma casa , pareixia que portava temps allí. En qualsevol cas era algú que m'havia estat vigilant. Va aprofitar els meus anys fora per a apropiar-se de ma casa i deuria saber que jo no tinc a ningú.
No m'ho podia creure , que cridar la policia m'anava a ficar en un embolic molt gros , la casa no pareix meua i no tinc testimonis , havia de parar atenció , la policia podria culpar-me . Quan vaig entrar a la casa el molt desgraciat m'havia deixat fora, havia tancat per dins i jo no podia entrar-hi, m'havia passat massa temps buscant el comptador i, quan em vaig voler adonar, havien passat 15 minuts des que m’havia pres la meua medicació que va haver de fer-me efecte molt de pressa , no em vaig donar compte del rellotge . Vaig eixir corrent a l'entrada desesperat i vaig veure des de la finestra de l'entrada com ell ja estava penjant-li el telèfon.
Esgotat del viatge i desesperat em vaig asseure en l'entrada de casa on vaig abandonar la intenció de tirar eixe home de ma casa. La ràbia i la impotència van poder amb mi, ja només em quedava esperar que la policia fera bé el seu treball. Assegut en la porta de ma casa .
Quasi a l'alba esperant que la policia vinguera i fera amb els dos el que considerara, em va cridar l'atenció que moltes de la cases del veïnat estaven sense habitar , havia de ser per la guerra , que havia espantat la gent fora de les seues cases i segons pareixia , dins dels d'altres . Tal com començava el matí jo em trobava a les portes de ma casa junt amb la neu més blanca que havia vist des de feia molt de temps, esgotat i humiliat.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]