Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Double Trouble
Vedruna El Carme - Sant Elies. Vilafranca Del Penedès
Inici: Les paraules ferides
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 LA CAIGUDA DE LA MURALLA
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

No tenia remei, ho havia de fer. Feia temps que en Li Huan ja no es plantejava res, tan sols obeïa les ordres i prou. Havia assassinat sense miraments a milers de persones, sentenciant a mort a tants innocents. Era un ésser cruel, desapiadat i s’odiava per això. Però ja no estava en les seves mans, era oblidar o ofegar-se en la culpabilitat dels seus actes.

Així que es va disposar a entrar. Aquelles persones eren tan sols unes més, es va repetir, per a sentir-se millor.

Deu segons, tan sols això va caldre per a posar fi a la vida d’una ingènua família. Gent rica, poderosa, gairebé aristòcrata, aquells eren l’objectiu. Els pilars de la societat havien de ser enderrocats, per a garantir el triomf total .

Un silenci absolut i desolador regnava. Els cossos inerts, ja sense vida, amb la vista enfocada en el no-res. En Li Huan trobava una ironia en aquell retrat: els adults, plens de joies ostentoses, perduts per sempre en la seva ambició i ànsia de poder, de fer-se lloc entre una falsa bombolla; els infants amb cara angelical, una eina més usada per a accedir al somni dels seus progenitors. Uns nens sense culpa ni consciència, eren la veritable pèrdua.

Un so va fer tornar al jove soldat a la realitat. Ell, absort en els seus pensaments, no se n’havia assabentat de la presència d’un espectador inesperat en aquella tràgica obra. En girar-se, va veure una noia pèl-roja, amb una cabellera llarga i lluent. Els seus ulls negres atzabejes, plens de llàgrimes, eren el mirall de la seva ànima.

Aquella nena devia tenir deu anys més o menys. En Li Huan no va dubtar a apuntar-la amb la seva arma, però sorprenentment, la nena no es va immutar. Ja no plorava, es mostrava tranquil·la i serena, excepte els seus ulls. Aquelles obsidianes negres emetien una brillantor quasi sobrenatural. No tenia por, al contrari, havia decidit determinadament afrontar la situació tot i conèixer les conseqüències que això comportava.

En Li Huan, commogut per la valentia d’aquella criatura, va abaixar lentament l’arma, indecís. Sabia que allò comportaria greus represàlies. Ell va tornar a observar-la per uns instants. Va adonar-se que era diferent, no tenia la bogeria del poder en la seva mirada, no veia una burgesa , només una nena. La seva mirada era encisadora, amb una aura misteriosa, però alhora tendra. Encara podia ser salvada i el jove soldat va decidir en aquell mateix instant que així ho faria.

La petita, sense pensar-ho dues vegades, va llançar-se als braços del jove. Aquest, va poder sentir i experimentar la tempesta que duia en el seu interior. Es va mostrar fred en un inici, si més no, a poc a poc va anar responent al dolç gest i es van fondre en una càlida abraçada, un símbol que anava molt més enllà. Era un nou inici, una nova història que els marcaria per sempre.

***

Les botes se’ls enfonsaven en la blanca neu, tot deixant un rastre escarlata rere les seves passes. La noia havia confessat la seva identitat a en Li Huan. Ella era l’única hereva del llinatge Arséniev, la Nina Arséniev. El jove no va poder evitar recordar com ell mateix havia liquidat aquella poderosa família dirigent. Com li explicaria això a la Nina?

Havia obrat bé, era el seu deure. Des que Rússia havia conquerit Mongòlia, tots els seus habitants patien de pobresa, repressió política i havien perdut la llibertat d’expressió. El govern rus a més, era corrupte. Tot l’imperi era dirigit per les tres famílies fundadores que indirectament, imposaven un règim totalitari. Havien de morir, tot era per un bé comú major.

Va provar de confessar tot el que havia fet, però no va poder. Estava davant la porta, amb la mà en el pom. No obstant això, va decidir no obrir-la i seguir avançant. Ho faria aviat, però no ara.

En Li Huan havia de tornar amb l’exèrcit, tanmateix no podia permetre’s endur-se la Nina. L’aniquilarien tan sols veure-la. Havia de protegir-la, fos com fos. Necessitava un refugi per a ella.

Mai pensaria que tornaria allà. Aquell mas li evocava tants records, un mar de sentiments, però era allà. Va trucar decididament a la porta. Segons després, un home d’edat avançada va obrir-los.

  • Què hi fas aquí Li Huan?- va demanar el vell.




  • Veuràs, no hauria acudit a tu si no fos per extrema necessitat.


De cop, la Nina, que estava amagada rere en Li Huan, encuriosida, va deixar-se veure.


  • Una Arséniev! No pot ser! Insensat, què has fet?- va recriminar-li tot desenfundant la seva arma.

    No! Espera! Deixa’m explicar-t’ho tot.




Aquell ancià era en Li Meng Khan, un soldat retirat que havia estat molt present durant la infància d’en Li Huan, més ben dit, era el seu segon pare. L’única família restant.

El jove soldat va relatar-li tota la seva odissea d’ençà que s’havien separat, fins a arribar a la Nina. En Li Meng Khan va comprendre finalment la raó dels fets. Després de parlar i parlar, va arribar l’hora dels comiats.

  • Huan, em plau realment saber que en el fons encara conserves l’essència d’aquell nen bondadós i atent. Quan vas marxar, pensava que et perdries a tu mateix i mai tornaries. Malgrat tot, ets aquí. Això  fa replantejar-me les coses. Ves fill meu, jo me’n cuidaré de la Nina.


En Li Huan en sentir aquestes paraules va veure-hi veritat. Seguidament va abraçar al vell.

Ara havia de parlar amb la Nina.

  • Nina, ets conscient de les circumstàncies, suposo.


La Nina va assentir.


  • Bé doncs, jo he de partir altre cop amb l’exèrcit, no sé amb certesa ni exactitud quan tornaré a ser amb tu. Serà tan aviat com pugui, t’ho prometo. Mentrestant estaràs amb en Khan. Ell cuidarà de tu, no deixarà que et succeeixi res. Ni jo tampoc.


En Li Huan la va estrènyer fortament entre els seus braços. No sabia si tornaria a veure-la, així que va gravar aquella imatge, aquells bonics ulls en la seva ment.

Seguidament, va emprendre el camí de tornada.

***

La nena trobava a faltar molt en Li Huan, malgrat no conèixer-lo, aquest li transmetia una confiança i una calma que la feien sentir com a casa. Casa, allò que ja no estava segura de tenir. Va decidir iniciar una conversa.

  • Com sabies qui soc? - va preguntar-li.




  • Bé, no es veuen moltes pèl-roges per Mongòlia…

    Però, vull dir, com sabies que soc una Arséniev?

    He vist com tota la teva família sotmetia als nostres durant dècades, com ens robàveu cada miserable moneda, com ens vau privar de la nostra llibertat...


La Nina no va saber com actuar, no sabia si compadir-se del pobre home o odiar-lo pel que havia dit.


  • Veig que no coneixes la història. Veuràs, el poble rus i mongol no sempre han estat enfrontats. Fa segles Rússia i Mongòlia eren dos estats veïns sense diferències entre ells, però no obstant això, com sempre, hi ha gent que vol més, plena d’ambició, poder, riquesa i necessitat de superioritat. Això és el que va portar que es formés una esquerda irreparable.

    I què hi tinc a veure jo aquí? - va preguntar innocentment.

    Bé petita, dins d’aquest conflicte es van alçar tres famílies dirigents: els Romànov o més coneguts com els Puny de ferro, aquest eren els encarregats de dirigir el braç militar. D’altra banda, hi havia els Tolstoi, la imatge de la unió. Els que van arrossegar a tot el poble a la seva causa per un bé propi, mitjançant campanyes i discursos patriòtics i a la vegada separatistes. Finalment hi havia els Arséniev, els pitjors de tots, aquest provenien d’un innumerable llinatge de monarques i nobles, posseïen incalculables riqueses, ho tenien tot, vaja. Però com sol passar, volien més, així que van aprofitar l’ocasió i es van autoproclamar com a sobirans de l’imperi.




La petita va sentir com la vergonya la inundava. Ella sempre havia vist la seva família com a herois.

  • No et preocupis petita, no és culpa teva. El més important no és d’on venim, sinó cap on anem. Tu ets jove, ets lliure de traçar el teu camí i estic segur que facis el que facis obraràs bé. Els teus ulls així m’ho indiquen.




La Nina va reflexionar sobre el que acabava de passar. Potser tera cert, potser ella encara podia redirigir les seves passes, arreglar el que la seva família havia trencat. Estava disposada a lluitar per a restablir l’ordre. Aquella conversa l’havia afectat. Se sentia confusa però a la vegada més decidida que mai.
 


Capítol 2 LA NINA DELS MEUS ULLS
En Li Huan tornava a estar entre els seus.

  • Ja has acabat amb aquells traïdors? - van preguntar-li entre riures maliciosos.


Ell va assentir de mala gana.


  • Que ara sents pietat per aquells desgraciats?- va recriminar-li un per la seva reacció.

    No, tan sols estic cansat. Nois, creieu que realment val la pena tot això? No resultaria molt més senzill fer-ho a través del diàleg, o si més no, solament matar a qui sigui necessari. Ens estem excedint una mica, no creieu? Les meves mans estan tenyides de la sang d’infants i dones innocents.

    Què dius! Aquest noi necessita descansar una mica.- van burlar-se els companys.


En Li Huan va adonar-se que no aconseguiria res exposant els seus arguments i va riure pel fet que ell pensava així només feia uns dies. Va anar cap a la seva cambra en el campament i va tancar els ulls. No va poder dormir però, per primera vegada veia els rostres de tots aquells que ell havia matat. Sentia pena i agonia. Tornava a sentir, un fet que no succeïa des de feia molt de temps.

Els dies següents van passar lentament. En Li Huan esperava tenir una nova missió per a poder anar a veure la Nina. Nina, aquell nom ressonava entre els seus pensaments. Què havia fet? Ara ell n’era el responsable i si alguna cosa li succeïa, mai s’ho perdonaria.

Entrenava i s’exercitava durament per a oblidar-se de tot. Així s’anaven escapant dies, setmanes i mesos com si res.

Per fi, li van assignar una missió: havia d’endinsar-se a la societat d’una ciutat durant una setmana. Havia d’analitzar i descobrir quin seria el següent pas que farien els russos. No seria fàcil, ell era clarament un mongol i el tractarien com a tal.

Gràcies als seus contactes va aconseguir fer-se passar per a minyó d’una gran casa i així tenir accés a valuosa informació. Va poder escoltar algunes afirmacions molt inquietants.

  • Aquells maleïts! Hauríem d’agafar els tancs i declarar-los una guerra i aixafar-los d’una vegada!

    Ells van declarar la guerra. Tot estava bé, però de cop van decidir assassinar brutalment als líders de l’imperi. No comprenen que som superiors? Nosaltres serem sempre els filòsofs, escriptors, músics… mentre que ells seran sempre els minyons, ferrers, pagesos...


Ja separat d’aquell entorn tòxic, en Li Huan estava decidit a tornar cap a casa. Casa, un curiós mot. Quina era casa seva? Clarament, la seva llar s’havia convertit en la Nina i en Li Meng Khan. Era feliç sabent que quan tornés l’esperaven dues persones. Feia temps que va deixar-la allà. El reconeixeria? Temia que no.

Allà es trobava, davant la seva llar. A unes passes del que l’omplia, de l’únic que li quedava.

Quan va obrir la porta, la Nina va anar-hi corrents. La nena havia crescut moltíssim. No entenia com allò havia pogut passar.

  • Com has crescut tant Nina?- va dir-li mirant-la sorprès.

    T’hem estat esperant durant quatre llargs anys. No teníem notícies de tu.- va contestar-li la jove quasi plorant.

    Ja soc a casa. No pateixis.


Aviat es va unir a la retrobada l’ancià. Els tres van passar els següents dies parlant i parlant. El temps se’ls consumia ràpidament i en Li Huan se sentia complet. La Nina el va arrencar dels seus pensaments.


  • Li Huan! Corre vine, et vull ensenyar tot el que he après! - va exclamar.


La jove va conduir a en Li Huan fins a una petita cabana de fusta.


  • Caram, l’has construïda tu?- va preguntar el soldat.

    Sí, però això no és tot! Vine a veure el seu interior. - va cridar amb eufòria.


En Li Huan va obrir lentament la porta i va apreciar la feina de la Nina. Va quedar sorprès de tots els coneixements i habilitats que havia adquirit amb el pas del temps.


  • Nina! Compte amb la pistola! No és una joguina.- va advertir-li.

    Et penses que no ho sé? Observa.


La noia va agafar l’arma i d’un sol tret va matar a una au. En Li Huan meravellat, va sentir-se orgullós com si fos el seu pare. Va anar a parlar amb en Khan per a donar-li les gràcies i dir-li com n’era de gratificant l’educació que havia rebut la Nina.


  • Khan, gràcies! De veritat, no sé com agrair-te tot el que has fet per ella.

    De res Huan. Saps que sempre podràs confiar en mi. Compta amb mi per tot el que necessitis. Però, saps que la Nina  mai serà d’aquí. És una gran noia, però a primera vista és una Arséniev i ja està.


En Li Huan, després de passar uns dies junts, va tornar al campament. Allà demanà i aconseguí una baixa per a estar amb la família tot declarant que en Khan requeria ajuda per la seva edat. I d’aquesta manera en Li Huan retornava a casa després que els seus amics li digueren que el visitarien.

Durant el camí de tornada, va imaginar-se els milers de coses que podrien fer ara que per fi era lliure. Sentia com si s’hagués alliberat de les cadenes que el tenien lligat a aquesta infinita guerra.  

Lentament, va tornar a la seva antiga vida que tant anhelava. Ara tenia temps per a dedicar-se a cuidar dels seus, aprendre noves arts o fins i tot la lectura. Aquesta última era una afició oculta que sempre havia amagat per por a ser jutjat, però la realitat és que sempre li havien fascinat les novel·les i poesies trobadoresques d’amors impossibles, on el cavaller lluitava sense motiu aparent només per aconseguir l’aprovació de la dama. Suposo que d’alguna manera ell se sentia així, lluitava per a fer feliç a la seva família, el seu poble, però realment ho feia per què ell volia?

Van passar els anys i la vida li somreia a en Li Huan. La Nina ja era quasi una dona i ell n’estava molt orgullós del que havia aconseguit. Mai hauria pogut arribar a pensar que seria capaç de cuidar i estimar tant a una altra persona i la jove Nina n’era un clar exemple.

Un dia de tardor més aviat gèlid, en Li Huan estava fora al jardí llegint les últimes pàgines de la seva novel·la preferida. De sobte va sentir com unes passes s’apropaven a ell, no va donar-li importància fins que va adonar-se de qui eren els inesperats convidats.

  • Com que baixa per a cuidar a l’ancià Khan oi?- va esmentar un dels soldats.

    Bé, veureu, no és el que sembla, puc explicar-ho... - va dir ell patint per la seva vida.

    Ets un traïdor! Vam confiar en tu, pensàvem que realment l’ancià Khan necessitava ajuda però pel que veiem, això que ens vas dir va resultar ser una cruel mentida. - va dir ple de ràbia.

    De veritat, us ho puc expli…

    Què ens has d’explicar? Que a banda de ser un mentider compulsiu, estàs donant sostre a una Arséniev? A la que ens va robar tot el que era nostre, a la que ens va trepitjar com a insectes i ens va sotmetre al seu règim totalitari durant dècades? No et mereixes viure Huan, ets un frau i una vergonya pel nostre país.


I d’un cop sec, la bala va travessar l'estómac del jove soldat. Aquest, mig agonitzant va seguir parlant fingint que no havia passat res.


  • No ho enteneu, ella és diferent! Us esteu equivocant. Ella m’ha tornat la felicitat que faltava a la meva vida, m’ha ensenyat a estimar i ser estimat, a veure la vida des d’una altra perspectiva. Quan estic amb ella soc un Li Huan diferent, un més autèntic i sincer. Ella ha despertat la meva part humana i racional. És el més semblant que he tingut a una família i li dec molt i l’estimo per sobre de tot. Aquest guerra és absurda!


La Nina en sentir aquell discurs tan tendre, sense pensar-s’ho dues vegades va sortir de darrere la porta i va córrer cap a en Li Huan per abraçar-lo. Plorava desconsoladament, sabia que els soldats podien disparar-la en qualsevol moment, però ella estava disposada a córrer el risc.


  • Corre petita, corre tot el que puguis! - va dir en Li Huan.


Tot i així ella no es movia, tenia els ulls plens de llàgrimes.


  • Tranquil·la Nina, jo estaré bé, no et preocupis. Marxa! - deia en Li Huan mig esgotat.

    No et penso deixar aquí! Tu sobreviuràs, t’ho prometo.

    No facis promeses que després no podràs complir petita. - va dir en Li Huan

    Escolta’m. Mira’m.  No m’has entès? Tu sortiràs d’aquesta. Faré el que faci falta… - va dir ella sanglotant.

    Tan gentil i tendre com des del principi... - va contestar-li en Li Huan- T’estimo i sempre ho faré, que mai se t’oblidi. Lluitaré per tu des de l’altra banda i t’enviaré totes les meves energies  per a què aconsegueixis tot allò que anhelis en aquesta vida. Tu pots amb tot, ets forta, valenta i decidida. Arribaràs molt lluny. I recorda per sobre de tot petita, que passi el que passi tu sempre seràs la nina dels meus ulls.


Aquelles van ser les últimes paraules d’en Li Huan.

Als ulls de la jove s’hi podia reflectir la ràbia i la ira que la inundaven per dins a poc a poc. D’aquelles obsidianes negres carbó, rajaven dos rius interminables de culpa. S’hi podia apreciar com la jove de curta edat, apreciava a aquell soldat, l’estimava més del que es pensava. Ell era el seu salvador, l’àngel de la guarda que va estar en el lloc i moment perfecte per a la seva salvació. I és que els ulls de la Nina parlaven, eren diferents, n’eren uns entre molts i lluïen amb una brillantor especial. Aquells ulls perdurarien per sempre en la memòria d’en Li Huan, d’això n’estava segur. Doncs aquells ulls eren impossibles d’oblidar.
 

Capítol 3 ÉS QÜESTIÓ D'OBRIR ELS ULLS
La Nina va passar-se dies fugint i escapant-se dels records. Evadint-se de la realitat tot i que no era gens útil, havia d’afrontar-la. Va estar de dol durant sis dies, tot i així, el setè va decidir eixugar-se les llàgrimes i observar la situació en perspectiva. Aquell conflicte estava causant massa morts i necessitava que això s’aturés fos com fos. El bàndol mongol tenia bona intenció, però obraven malament, com si fossin cecs. La Nina es va proposar ser els ulls de la rebel·lió. El seu primer instint era la venjança, acabar amb aquells que havien destruït tot el que estimava, però aquella set de sang era justament el que havia provocat la guerra, així que hauria de deixar-la enrere per avançar.



Es va dirigir cap al campament. Sabia que no seria gens fàcil, desitjava de tot cor que els soldats encara no estiguessin perduts en una guerra sense sentit, que no haguessin perdut el nord. Esperava poder redirigir-los amb les seves paraules, unes paraules sinceres, però alhora molt intencionades.



Tan sols arribar, el seu aspecte la va delatar. Era una Arséniev, sempre seria així. Va aixecar les mans i va intentar explicar que no tenia cap mala intenció. Afortunadament, els rumors corrien i es deia que un soldat mongol havia acollit com a filla a una nena Arséniev. Ja no era tan greu, però el seu cognom mai li proporcionaria avantatges en aquelles terres.



Dos homes se la van endur cap a un despatx, allà assegut en una cadira d’esquena hi havia un home que deuria tenir uns seixanta anys. En escoltar les passes, aquest es va girar i va clavar els seus ulls cansats en la jove noia que lluïa com un estel.

  • Marxeu. Deixeu-nos sols.-va ordenar el vell.


La Nina, per prudència, va decidir esperar-se a rebre l’ordre de parlar.


  • Què vols Arséniev?- va dir de mala gana l’home.



    M’agradaria unir-me a l’exèrcit, senyor.- va dir mostrant-se la més segura possible.



    Noia, no em facis riure. Primer, ets una Arséniev i en segon lloc, ets una dona.- va respondre en to burleta.



    Senyor, puc ser una Arséniev, però em van criar dos soldats que deu conèixer molt bé.


Aquella afirmació era un dard enverinat en realitat, la Nina estava apuntant el dit cap al culpable de la mort d’en Li Huan. Efectivament va obtenir el que es pretenia, ja que l’home va abaixar la vista avergonyit.


  • I respecte a ser dona, crec que soc igual de capaç i fins i tot puc superar a alguns homes en habilitats. Per altra banda, he sentit que no aneu molt bé de reforços i jo podria ser un membre molt beneficiós per la rebel·lió: conec millor que ningú la societat russa, tinc certs contactes i puc ser molt persuasiva.



    Això... cert.


La jove havia desarmat al militar amb les seves paraules, l’havia deixat sense arguments. Ell entre fascinat per la passió i la convicció de la Nina no sabia què dir. Després d’uns breus instants de silenci, però que es van sentir com a segles, va dir:


  • Ets dins.


La Nina no va poder evitar somriure, en Li Huan estaria orgullós d’ella va pensar.



Els mesos anaven passant i la Nina anava guanyant més i més popularitat. Al principi, molts companys, com el militar superior, l’havien subestimat per ser dona, però després d’escoltar els seus discursos i veure les seves habilitats estratègiques i les seves tàctiques, van aprendre a respectar-la i veure-la com una igual. Alguns fins i tot la veien com una superior, esperaven la seva aprovació i li demanaven consells com si d’una sàvia es tractés. Indirectament estava començant a monopolaritzar el grup. El vell líder, cada vegada estava més exhaust i no podia seguir el ritme de la rebel·lió que avançava a passos de gegant. Tothom sabia que el lideratge cauria a mans de la Nina o d’en Xi Ming, un militar conservador de mitjana edat.



L’esperat dia va arribar. El líder havia deixat una carta on deixava el càrrec i deia que el successor l’escollirien els soldats votant. Així es va fer, la Nina va exposar les seves idees entre la gent durant uns dies. Els deia què faria, quins serien els seu moviments…

D’igual manera ho feia en Xi Ming, no obstant això, aquest incentivava la sang, prometia totes aquelles batalles que la Nina pretenia fer a través del diàleg…

Les votacions van arribar i en va sortir guanyador l’home. La Nina, sabia que no podria restar allà sota el poder d’en Xi Ming, ja que els seus ideals eren contraris. Després de reflexionar i reflexionar, va decidir marxar, però emportant-se als seus seguidors i creant així un nou grup més liberal.



Amb el seu nou grup, va decidir viatjar a territori rus i anar explicant les seves idees, que afavorien els dos bàndols per igual, a pobles i escoles. El seu nom tornava a ser famós. Ara era odiada per un grup de mongols i també per un grup de russos, malgrat tot, també era estimada per molt perquè representava un nou país.



Quan va tenir suficient suport i després de moltes manifestacions i protestes que havien obligat als líders russos a crear un estat democràtic, la Nina va decidir presentar-se a les eleccions. El seu discurs va arribar a moltíssima gent:

  • Soc la Nina Arséniev. Molts em deveu conèixer per la meva família. Estigueu tranquils, no soc com ells, és més, vaig ser educada pel Li Huan un mongol que em va ensenyar els valors d’aquesta vida i em va estimar moltíssim, juntament amb en Khan un altres mongol. Ells em van fer obrir els ulls, veure que res és blanc ni negre, no és tot o res. Els dec moltíssim, sobretot perquè em van fer comprendre que estem en una guerra que no val la pena. Podem aturar-la avui i canviar el demà. Si jo aconsegueixo que m’escolteu i penseu en això, per mi ja és un èxit. L’altre punt és que ni els russo som superiors, ni els mongols inferiors. Hem de respectar-nos i ser germans, no esclaus i reis. Us preguntareu el per què. Doncs és molt simple, d’aquesta manera només hem aconseguit enfrontaments i baralles.  Podem canviar-ho, és a les nostres mans. Sempre us han enganyat amb publicitat nacionalista, us han envalentit a odiar els mongols, i no us adoneu que sou una arma, que us manipulen. Obriu els ulls i decidiu per vosaltres mateixos. Jo vivia enganyada, ara ja no i em sento molt millor. Us ho recomano.


Aquelles paraules van ser un tsunami per la gent, sobretot pels més pobres. Veure a l’hereva de l’Imperi per ells, defensant els mongols i als russos per igual i reiterant la importància del poble i la ment oberta els va xocar molt. Van començar a petar la bombolla on vivien i sortir a l’exterior. La Nina va guanyar les eleccions i amb el pas del temps, la guerra va acabar deixant pobresa i misèria rere seu. La gent unida va anar reconstruint-ho tot i així segueixen avui.



I és que no hi ha res com la ignorància com a arma per aconseguir el poder. I és que el fet que en Li Huan es replantegés la situació havia fet obrir els ulls a molta gent. Tan sols es tracta de pensar per un mateix. Tot és qüestió d’obrir els ulls.



FI
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]