Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Miquela
IES Felanitx. Felanitx
Inici: La Bruixa
Nit de Venjança
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 L'inici de la caça
Banyada per la llum de la lluna i l'obscuritat que li brindava el bosc, la seva figura es mesclava amb les fosques aigües de l'aiguamoll, donant-li un aire que podria fins i tot semblar tranquil. L'únic que semblava estar fora de lloc entre tanta obscuritat era una cadena d'or brillant que s'entreveia entre els plecs de la roba, la sang coagulada i els flocs de cabells. Era un penjoll que la seva mare li havia regalat quan tenia tres anys, tenia forma rodona i al centre hi havia l'escut de la família, una rosa espinosa amb una lluna minvant al seu costat.

Havia sigut assassinada, de la mateixa manera que les seves germanes, a causa d'uns cops molt forts i precisos. La brutalitat de l'atac igualava d'una forma esgarrifosa l'exactitud amb què havien escollit els punts dèbils de la nena, assegurant-se'n de què no sobrevisqués de cap de les maneres. També havien escollit a consciència on deixar el cadàver, ja que de segur que ningú s'arriscaria a aventurar-se a aquell indret del bosc.

Semblava inimaginable que una de les famílies més poderoses del comtat hagués sigut exterminada d'una manera tan ràpida i eficaç. En menys de deu dies les quatre filles de la família havien sigut assassinades i els pares, en veure la desgràcia, s'havien llevat la vida, pràcticament entregant la victòria a la família contrària, que duia planejant la venjança per molts anys.

Tot havia començat unes quantes generacions enrere, quan cap dels involucrats en l'exterminació havia nascut. Abans, les dues famílies eren amigues i estaven a punt de tornar-se una mateixa gràcies al compromís arreglat dels hereus. Gràcies a aquest compromís, la riquesa de les dues famílies es veuria augmentada considerablement, motiu que explicava el gran interès dels pares de les dues famílies en acabar amb tot el relacionat amb la boda tan prest com fos possible.

Uns dies abans de la celebració, la jove compromesa fou citada pel seu pare perquè conegués al seu futur marit, un home uns deu anys major que ella que tan sols veure-la i quedar-se a soles amb ella tractà de violar-la. La pobra jove es defensà com pogué i acabà amb la reunió tan ràpidament com pogué, amb l'excusa de què no es trobava gaire bé.

Tot i que no volia passar la resta de la seva vida amb aquell home que acabava de conèixer, feu el seu major esforç per a fer veure que li agradava molt i que la il·lusionava el fet de la boda. Fou tan convincent que el seu pare la deixà visitar al seu futur marit el dia abans de la gran celebració sense esperar-se ni de lluny que l'endemà la jove hagués desaparegut sense deixar rastre i el futur marit hagués aparegut penjat de la finestra de la seva cambra.

L'home semblava haver volgut baixar de la seva cambra per la finestra i haver quedat penjant de la camisa que, amb el pas de la nit, havia acabat asfixiant-lo fins a la mort. En veure això, la seva família s'enfurismà i decidí que si no podien tenir els doblers de l'altra família gràcies a la boda, els tindrien gràcies a les acusacions que realitzarien contra l'hereva de l'altra família que, misteriosament, havia desaparegut.

Així doncs, asseguraren que els altres ho havien planejat per a així quedar-se amb les seves riqueses i que la jove desapareguda havia sigut qui havia assassinat al seu fill i l'havia penjat de la finestra. D'aquesta manera romperen tota mena d'amistat amb l'altra família i asseguraren que tan sols una de les dues famílies sortiria airosa, mentre que l'altra cauria rendida davant la pena.

En haver jurat allò, la família començà a elaborar un pla per a exterminar als seus recents enemics, però mai ho aconseguiren fins a aquell moment, ja que l'altra família sempre havia sigut més hàbil i s'havien preparat.

Ara, els pares penjaven del campanar de l'església més important del comtat i les nenes suraven inertes en diferents aiguamolls del voltant del bosc. Finalment, havien aconseguit cobrar la venjança que tant de temps portaven desitjant.

Els anys passaren molt lentament en comparació a la rapidesa amb què la por engolia cada una de les ànimes d'aquella família. Tan gran era la desesperació que sentien que havien fet construir més de cinc capelles al seu castell. Tot i ser els senyors més poderosos del comtat i gaudir de doblers suficients per a comprar el perdó de deu, sentien que alguna cosa estranya els passava, com si el diable els perseguís a tot arreu. Així doncs, establiren una llei per a la família que s'havia de complir per a mantenir-se fora de perill: mai no hi podia haver una dona o un nen sol al castell, ja que pel contrari, el diable podria passar a segrestar les seves ànimes.

Tot i això, la por continuà a l'interior dels seus cossos i, en veure que ja no estaven segurs en aquelles terres, decidiren abandonar-les i anar-se'n a viure una mica més amunt, cap al sud de França. Dies després d'haver-se establert al seu nou castell i haver abandonat la seva anterior estança, s'assabentaren de la desgràcia que havia succeït a la seva antiga llar: havia sigut engolida per les flames d'un foc que tan sols havia afectat les seves terres.

Des d'aquell instant, ningú a la família no dormí bé. Passaven les nits en vela i els dies fent el mateix que la resta de nobles. No fou d'estranyar quan una de les senyores s'emmalaltí, perillant de mort. No estaven acostumats a aquelles circumstàncies. No poder aclucar l'ull en cap moment per molta son que tinguessin i haver de fingir estar bé no era aconsellable per a aquelles dones i infants avesats a portar una vida còmoda. Lentament, la majoria de les dones i infants de la família s'anaren emmalaltint, havent de passar tot el dia al llit i no podent fer res per a millorar el seu estat.

Era una nit freda. Des del castell no es podia escoltar més que el soroll del vent en moure les fulles dels arbres i algun udol llunyà. Caiguda la nit, tot s'havia sumit en una tranquil·litat pràcticament tangible, però ningú al castell descansava. Aquella nit es complien els vint anys exactes de la nit en què assassinaren a la darrera nena de la família i els pares es varen penjar de l'església, però no ho podien celebrar com una victòria, mai havien pogut. Cada any en aquelles dates ocorrien successos estranys que perfectament podien posar fi a la vida de tota la família. Però no era l'única raó per la qual no podien dormir, sentien com si uns ulls freds i malvats estiguessin clavats sobre ells.

Cada una de les habitacions era vigilada per dos guardes, excepte la del comte i la seva dona, que era vigilada per quatre guardes. Tot i això, si se'ls acostava algú vestit de negre, no el veurien fins a ser massa a prop, ja que l'obscuritat en aquells passadissos era pràcticament total. No hi havia llum al cel, ni tan sols s'entreveien les estrelles, tot era tapat per una gruixuda capa de núvols que de ben segur abans que es fes de dia hauria deixat anar el seu contingut amb fúria sobre aquelles terres.

Dins l'obscuritat del moment, l'únic que es pogué entreveure fou una figura encara més obscura que el seu voltant que vigilava atentament el castell, com si es tractés de la seva presa, armada amb una llarga espasa amb empunyadura d'or. No es podia definir bé el contorn de la figura, però es podia distingir que portava una capa obscura sobre les espatlles i les robes típiques d'un bandit.

S'estigué quieta al seu amagatall una estona, temps suficient perquè un únic raig de llum de lluna mostrés el brillant vermell que tenyia els seus cabells i el color dels seus ulls, que mudava entre el blau i el verd. La seva pàl·lida pell semblà brillar en rebre aquells pocs segons de llum i, quan la foscor tornà a ser total, començà a desplaçar-se, acostant-se cada cop més a l'imponent castell que s'aixecava al peu de la muntanya. Avançava amb rapidesa i agilitat, de forma semblant a un felí, acostant-se al mur de menor altura que tenia el castell. A aquella banda del castell no hi havia guardes, així que no se li féu difícil escalar paret amunt sense ser vista. En arribar a dalt, s'escapolí entre els merlets i recorregué un tram de l'adarb.

Cal dir que en un principi es sorprengué de la facilitat amb què havia aconseguit entrar a dins la fortalesa, però ben mirat, tots els guardes estaven col·locats a la part de dins, així que era d'esperar que el difícil fos entrar a la torre de l'homenatge.

Baixà de l'adarb a través d'unes escales de l'interior d'una de les torres que formaven part de la murada i travessà el pati d'armes, amagant-se darrere els obstacles que hi havia repartits per tot arreu, esforçant-se per a no ser vista per cap guarda despistat. No se li complicà ni una mica arribar a l'entrada de la torre on descansava la família, però entrar no seria tan fàcil, ja que davant la porta hi havia dos guardes armats que custodiaven l'entrada.

S'acostà lentament, sense fer cap mena de soroll, com si fos un esperit, fins a ser a unes passes dels dos homes. Per quan un dels homes l'havia vista, ja havia tallat el coll a l'altre amb un moviment ràpid i fort.

El guarda restant tractà de defensar-se i donar la veu d'alarma, però abans d'adonar-se'n, tenia la fina i brillant fulla de l'espasa fregant el seu coll. La seva vida s'esfumà amb un moviment ràpid d'espasa que li deixà el cap separat de la resta del cos. Després de rodar per terra uns metres s'aturà, xocant contra un caramull de palla, banyant-lo de la sang que fluïa del coll que abans havia connectat el cap i el cos.

Un riu de sang provinent dels cossos dels dos homes començà a recórrer el sòl del pati d'armes, deixant un rastre d'un color vermell obscur que segurament s'hauria eixugat abans que el sol es pogués veure a l'horitzó.

Un udol estrident ressonà entre les muntanyes de la llunyania, acompanyat d'un tro i un llampec que il·luminà el cel. La figura somrigué lleument i eixugà la seva espasa amb les robes dels dos homes que acabava d'assassinar.

La caça acabava de començar.
 

Capítol 2 Execució de la venjança
Els passadissos eren obscurs, freds, humits i silenciosos. De tant en tant es podia sentir gotejar l'aigua que s'escolava entre les pedres llises que formaven el castell. De tan silenciós que era tot, semblava que el més mínim sospir ressonaria fins a perdre's en la llunyania.

Tot i l'aparença que deixava veure, en realitat de tranquil·litat n'hi havia poca. Tots els guardes se sentien en perill, com si algú els hagués d'atacar en qualsevol moment, i els que reposaven dins les habitacions pareixien estàtues de pedra massa realistes i massa pàl·lides. La raó? Feia uns minuts un calfred els havia recorregut l'esquena a tots en sentir un udol de llop i distingir la llum d'un llamp a la llunyania.

Vint anys enrere, en una nit tan aparentment tranquil·la com aquella, amb indicis de tempesta i udols de llops afamegats, havien assassinat a la darrera nena de la família. Aquella era la més jove, però sense dubte fou la més complicada i la causant de què no fossin capaços de dormir bé altre cop.

"Tornaré! Tornaré i prendré la venjança sobre aquells que llevaren la vida sense raó a la meva família! Us faré sentir el vertader terror! No descansaré fins que hàgiu acabat igual que els meus!"

El cabell li onejà en l'aire, semblant ser més roig que abans, que era ros, i, al mateix moment en què acabà de parlar, un fort i esgarrifós udol i un brillant llamp l'acompanyaren, seguits d'un fort cop al seu clatell que acabà per matar-la.

El comte obrí els ulls de sobte en recordar a aquella nena que, amb tan sols quatre anys, havia aconseguit causar terror a tota una família. La seva respiració era entretallada i desigual i estigué a punt de començar a tremolar de no ser que recordà que ell era el que se suposava que era el més fort. Es passà una mà pel front, eixugant-se la suor freda que davallava lentament i tortuosament pel seu rostre. Ho feu de la manera més sigil·losa possible, però el més mínim moviment produí soroll de forma irremeiable. Es tornà a col·locar i continuà amb la mirada clavada al sostre.

Quan s'havia tornat ell, un antic comte dels més importants de Barcelona, un home que s'exaltava pel simple fet de sentir cruixir una fulla? Era pot ser aquell el càstig per haver assassinat tota una família? O potser s'havia tornat paranoic? És clar, ell no era l'únic paranoic en aquella família, tots estaven igual que ell, però...

Un sorollet molt dèbil i llunyà, semblant a un càntic religiós, l'exaltà i el tragué dels seus pensaments. Tot el seu cos es tensà de cop i se sentí completament banyat per suor. Tractà de moure's, però el seu cos es negava. Pogué notar com, al seu costat, la seva dona començava a tremolar i a plorar silenciosament. Tots dos havien reconegut aquella dèbil cançó.

Lluny de l'habitació del comte, una figura obscura i àgil es movia delicadament entre la fosca que ho inundava tot al seu voltant, travessant passadissos i cambres sense que ningú li ho pogués impedir. Passava al costat dels cavallers sense problema, semblant a una brisa d'aire gèlid que se n'emportava les vides dels que es creuaven al seu camí. Semblava com si no existís, era com si tan sols fos una il·lusió, un engany creat pels cossos espantats d'aquelles persones que portaven esperant un final ja per massa temps.

Després de recórrer una part de la fortificació i netejar-la de guardes, s'aturà davant una gran porta de fusta amb un marc de metall i un pany de mida gegantina. Observà la porta uns segons abans de treure una clau que encaixà perfectament i obrí sense problemes la porta.

S'endinsà a una habitació obscura i completament buida que tenia un finestral amb vista a les altres muntanyes dels Pirineus. Caminà lentament en la seva direcció i es quedà davant seu. Hi col·locà una mà a sobre i sentí la fredor del vidre. Era una sensació tan viva que quasi semblava que hagués tornat a néixer. Lentament i amb veu molt suau, començà a recitar una cançó, mantenint la vista fixa a les muntanyes i als obscurs núvols que amagaven el tel d'estrelles i la Lluna.

Així com avançava la cançó i com, de forma suau i quasi inaudible, arribava als habitants del castell, un major terror envaïa els cors de la gent. Tots recordaren la cançó, una cançó de bressol que havia pertangut a la família que van assassinar i que havia mort amb ells.

"... i del cel baixaran les estralles per veure't somriure...", deia la cançó, guanyant-se nombrosos calfreds de part de tota la família.

Ja era impensable considerar que no hi hauria una venjança per les injustícies que havien comès. Finalment els tornarien la jugada.

El silenci del castell semblà tornar-se encara major. Mentalment, tots estaven resant, però de què els serviria si ells ja havien pecat? Ni amb totes les capelles del món se salvarien de la desgràcia. Només recollirien el que ells havien cultivat.

Feia ja una estona que l'obscura i silenciosa figura havia sortit de l'habitació on anteriorment s'havia permès portar un altre cop a la vida aquella antiga cançó de bressol que tants records i sensacions li produïa. Ara es dirigia a la part de la torre on hi havia les habitacions, decidida a continuar la caça i a exterminar-ne tots els exemplars.

Caminà pels passadissos, assaborint la intranquil·litat que perfectament es podia respirar a l'aire, amb seguretat. Havia estat esperant el moment de la seva venjança per molt de temps i per fi havia arribat.

Dins l'obscuritat dels passadissos l'únic que semblà estar fora de lloc fou un somriure malvat i el brill d'un penjoll adornat per una rosa espinosa amb una lluna minvant al seu costat.

No li costà pràcticament res arribar davant la primera habitació. Dos guardes custodiaven l'entrada, armats amb llargues i afilades espases. Portaven armadura i semblaven estar histèrics.

La figura se'ls acostà lentament, fent ús de la capa negra que portava per a no ser vista. S'aturà a menys de mig metre de distància i observà els guardes. Encara no l'havien vista, així que aprofità per a fer-los desaparèixer ara que era fàcil.

Tragué la seva espasa i la clavà al coll del primer. No donà temps al segon de reaccionar, senzillament li xapà el crani d'un únic cop, fent que es desplomés enterra.

A continuació, obrí la porta de l'habitació lentament, sense fer ni una mica de soroll, i s'endinsà a la sala. Tot estava obscur, però es podien distingir les figures dels mobles i del gran llit que reposava enmig de la sala.

S'anà acostant al llit lentament mentre observava el seu voltant. Damunt nombrosos mobles hi havia el que antigament havien sigut figures i juguetes de fusta i que s'havien anat gastant amb el pas del temps. També hi havia penjolls d'or molt valuosos i grans vestits pomposos de festa que reposaven desordenats per tot arreu. Aquella habitació pertanyia segurament a una dama. Era una filla de la família, de més o menys l'edat que tindria la major de les germanes que foren assassinades si seguís en vida. Tenia els cabells llargs i rossos i la pell molt blanca. Semblava una pepa de porcellana, immòbil i inert.

O almenys ho semblaria quan aquella figura obscura posés fi a la seva vida.

S'acostà fins a la vora del llit i apartà la capa, provocant que la dona pogués ara veure-la a la perfecció.

"Seré educada i et donaré la benvinguda al món on m'enviàreu.", digué l'obscura figura. A continuació clavà l'espasa al seu cor, arrabassant-li la poca vida que li quedava. Segurament aquella jove devia patir alguna malaltia greu i ja quasi no estigués al món dels vius, ja que la vida féu molta via a desaparèixer de la seva mirada.

La figura es quedà mirant-la una estona, assaborint cada petit detall. Per fi veia com es complia la vertadera venjança. Era hora que aquella família cobrés per les seves mentides i desbaratades accions.

Lentament, com si tingués tot el temps del món, recorria tots els passadissos, desfent-se'n dels guardes i dels nobles, igualant les seves condicions. Després de tot, tots acabarien morint, l'única diferència seria com es trobarien els seus cadàvers, desplomats a terra o ajaguts al llit. El que tenia per segur la figura era que tots quedarien morts, sense excepció. La venjança era així, com a mínim s'havia de tornar el que els altres havien fet.

Continuà arrabassant vides sense pràcticament immutar-se, degotant sang damunt el gastat empedrat del castell.

A la llunyania se sentien cada cop més udols de llops afamegats. Semblava que, a poc a poc, s'anessin acostant al castell en sentir l'olor de sang i de mort.

En algun moment, començà a tronar i a llampegar, però cap gota queia encara dels negres núvols que adornaven el cel nocturn, l'únic que feien era descarregar amb fúria els seus llamps cap al castell.

Obrí els ulls de sobte, sentint un fred sobtós que li calava els ossos. Notava una tranquil·litat estranya en l'aire, que semblava com si pesés molt i li compliqués la respiració. Es mogué, inquiet, dins el llit, però no aconseguí trobar una postura mínimament còmoda. Provà de girar-se en direcció a la seva dona, la qual estava estàtica i extremadament pàl·lida, però sentí que d'aquella manera seria més fàcil que algú l'ataqués per darrere, així que tornà a voltar cap a l'altra banda.

No aconseguia agafar el son, així que es dedicà a observar l'habitació. La gran porta de fusta de roure que donava entrada a l'habitació estava adornava amb figures metàl·liques. El gran armari del seu costat, que devia tenir més de dos-cents anys, s'aixecava imponent fins a arribar fins al sostre, guardant al seu interior infinitat de peces de vestir, joies i d'altres complements. Al seu costat, un quadre del seu repadrí era l'únic que adornava les fredes parets de pedra. Més enllà, hi havia una petita xemeneia que, en millors èpoques, havia servit per a encalentir l'habitació i evitar que passessin fred, però que en aquells moments tan sols servia de decoració. A la vora del llit hi havia una tauleta de nit normalment buida. L'únic que semblava estar fora de lloc dins aquella habitació era un penjoll brillant que reposava a sobre la tauleta de nit.

El conte, mogut per la curiositat, s'acostà a l'objecte, aconseguint veure'l. Sentí que el cor se li aturava en veure que era. Era un penjoll de forma rodona amb una rosa espinosa i una lluna minvant gravades al centre.

A la llunyania es començà a sentir gotejar l'aigua en caure del cel.
Capítol 3 Final de la venjança
L'obscur cel nocturn estava cobert completament per obscurs núvols de tempesta que descarregaven amb fúria el seu contingut a sobre d'aquelles terres del sud de França. Si bé no feia temps de sortir a fora, a la dona del comte se li feia cada cop més temptadora l'idea. Tot era millor que quedar-se tancada dins aquella edificació que semblava voler cedir davant la tempesta. I no era només allò, sinó que sentia, des de feia ja un temps, que alguna cosa no anava gens bé a aquella fortificació. Els seus sentits estaven al màxim, tractant de no sorprendre's a causa del més mínim soroll i, a la vegada, d'assabentar-se del que podia estar passant a fora. No n'estava segura de res més que del fet que a fora feia una estona que hi havia començat a diluviar com mai abans. Del seu home tampoc en sabia gran cosa, a part que feia una estona s'havia mogut dins el llit, segurament incòmode de tant de silenci, i s'havia girat, girant-li l'esquena.

Sentia que, lentament, se li acabava la paciència, així que decidí girar-se per a poder mirar al comte. En un principi, no comprengué la raó de la mirada plena de por del comte, però, en seguir-la i trobar on estava clavada, es quedà gelada. Reconeixeria perfectament la figura de l'objecte que reposava a sobre de la tauleta de nit, i li portava molts mals records.

Espantada, s'anà allunyant del cos del comte, acostant-se a la vorera del llit sense perdre de vista aquell objecte que semblava brillar dins l'obscuritat de l'habitació. Lentament, baixà del llit i s'anà fent enrere fins a xocar contra la freda paret de pedra que posava fi a l'habitació. Aterrada, s'anà desplaçant fins a poder tocar amb la seva mà la maneta que obria l'única finestra de l'habitació. No pensava seguir estant allà més temps, ja havia sofrit suficient, amb un poc de sort cauria bé i podria fugir d'allà. Amb un moviment ràpid obrí la finestra, hi pujà i saltà, amb tan mala sort que una part del seu vestit s'enganxà al pom i la deixà penjant. Començà a cridar desesperadament mentre tractava de tornar a pujar o, com a mínim, de desenganxar-se mentre sentia com el vestit, a poc a poc, l'anava ofegant. No tardà molt a deixar de moure's gens, havent-se acabat tot l'aire de dins els seus pulmons i veient el seu final. La seva vida acabaria allí, ofegant-se a causa d'estar penjant d'una finestra. Perquè li semblava recordar un episodi semblant? Ja mai ho sabria, s'havia mort.



Lluny d'allà, una ombra passejava tranquil·lament pels passadissos, assabentada que ja no faria falta que llevés la vida a la comtessa. Ja només n'hi quedava un, el més interessant de tots. Deixar-lo pel darrer, tot i ser el que més s'ho mereixia, tenia la seva explicació. Fa més mal el fet de veure morir la teva família que no el de morir el primer, i a això l'ombra ho sabia. El faria sofrir fins al darrer moment, perquè d'aquesta manera pogués fer-se una idea del que ell havia fet abans als altres. Era un brutal assassí que llevava vides en nom de l'ordre i el rei i, tot i que el rei no era la millor persona del món, no arribava als peus d'aquell home.

Un somriure macabre aparegué al fred rostre de l'ombra, alimentat amb la senzilla idea de veure la cara de terror del seu etern enemic. Aquella nit li tornaria tot el que ell havia fet en una vida. Faltava poc perquè aquell comte acabés d'una de les pitjors formes possibles.



Estava paralitzat. Se sentia tancat, sense sortida. Tenia por o, més ben dit, terror. No es podia creure el que acabava d'ocórrer a metre i mig d'allà on el seu cos descansava, incapaç de reaccionar. La seva dona s'havia tornat boja només de veure aquell penjoll que, per art de màgia, havia aparegut a la tauleta de nit. Tots acabarien per tornar-se bojos i llevar-se la vida, era impossible viure d'aquella manera. Si és que hi havia un "tots" i no un "ell".

Amb aquella idea al cap, rompé la seva immobilitat i es llançà al passadís, amb la muda esperança de trobar-se amb la mirada confusa de quatre guardes, però no hi havia més que uns bassiots de sang. No quedaven ni els cadàvers. Amb els ulls cada cop més oberts, un major terror al seu interior i uns moviments cada cop menys humans, corregué pels passadissos, ficant-se de tant en tant dins una habitació i comprovant que estaven únicament habitades per grans bassiots de sang obscura i lliscosa.

La desesperació l'anava envaint, fent que lentament perdés el seny, sumint-se en un núvol negre que l'atemoria. Ja no li importava passar per sobre d'un bassiot de sang, el que li importava era sortir d'allà tan ràpid com fos possible. Pot ser fos un pensament egoista, però l'únic que travessava la seva ment era que, si total tots estaven morts, no feia falta continuar cercant, valia més sortir d'allà.

Pensant-ho bé, aquell pensament era completament normal per a ell, ja que des d'un principi no li havia importat la vida de ningú més que la seva. Era un ésser sense cor que ho feia tot per a seguir endavant, sense preocupar-se dels efectes que les seves accions tenien a sobre la gent del seu voltant. Que horrible podia arribar a ser la humanitat...



Es desplaçava àgilment pel bosc, banyada per l'aigua que queia contínuament del cel. Tot al seu voltant era completament obscur, però semblava que ho conegués perfectament, ja que no dubtava ni un segon a l'hora de voltar un tronc o botar un arbust. Es notava que s'ho duia preparant feia temps, pràcticament d'ençà que havia començat a ser una simple presència que s'alimentava del terror d'aquella família.

Ja pràcticament ho tenia tot a punt, i el millor de tot era que no faria falta portar a la presa cap a la trampa, sinó que s'hi dirigia pel seu propi peu. Què més podia demanar? Tot sortia com ho havia estat planejant durant tants d'anys.



Corria com mai abans. Feia estona que havia abandonat el pati d'armes, amb la imatge del cap d'un guarda tirat prop d'un monticle de palla clavada al cap. Ara es dirigia desesperadament cap al bosc, patinant i caient a terra una vegada i una altra i tornant-se a aixecar per a seguir corrent com un esperitat.

Estava tan aterrit que no notava com l'aigua de la pluja, cada cop més abundant, es filtrava a través de les seves robes i li calava els ossos. Tampoc pareixia notar com els esgarrifosos udols dels llops s'anaven acostant i tornant cada cop més. Era completament inconscient de les bastant abundants ferides i cops que es feia cada cop que queia a terra o de l'aspecte que tenia en aquells moments. L'únic que li importava era fugir, i li era igual si per a fer-ho havia de travessar corrent mitja Europa.

Pobre d'ell. Si s'hi hagués mirat una mica més amb el camí que prenia per a fugir, hauria vist que s'estava ficant directament dins la boca del llop, però estava cegat per la desesperació i la por i no havia prestat atenció a res.



Finalment, després de córrer sumit en una obscuritat pràcticament total per aquell bosc durant el qual li semblà una eternitat, s'hagué d'aturar. Les cames ja no el duien i li tremolaven, el seu cap estava tancat dins un obscur núvol, notava una sensació gelada que li calava els ossos, els seus ulls lluitaven per comprendre que passava al seu voltant... Estava enfonsat dins una mar d'emocions contradictòries i de preocupació. Però no es preocupava per la família que acabava de perdre, sinó pel que l'esperava, ja que estava segur que allò no acabaria així.

Després d'una estona de tractar de recuperar l'alè, aconseguí estabilitzar-se mínimament i s'aixecà. No dubtà en tractar de tornar a caminar, però les cames ja no el podien moure, així que acabà caient a sobre d'algun material suau i lleugerament lliscós. Sorprès, desplaçà les seves mans a sobre d'aquell material, tractant de descobrir què era. Anà recorrent aquell tou material lentament, anant alerta per si era perillós, mentre s'anava fent una idea de com devia ser físicament. No tardà molt a llançar-se amb força cap enrere en assabentar-se del que era aquell "material".

Un poderós llamp travessà el fosc cel, deixant perfectament a la vista del comte el que abans havia estat tocant. Aterrit, fou incapaç d'allunyar la mirada un sol segon. Davant ell hi reposava el cos del seu fill major, il·luminat per una surrealista lluminositat. Al seu voltant hi havia un vertader espectacle muntat.

Davant ell s'obria una extensió considerable plena de cadàvers i sang pertanyent a la seva família. Una mica més enrere hi havia una manada de llops afamegats amb uns llargs ullals brillants preparats per a ser clavats a la pell d'aquells cadàvers i, possiblement, del comte també.

Després de sortir de l'estat de xoc en què havia caigut a causa de la imatge que havia aparegut davant els seus ulls, feu el seu major esforç i partí a córrer, movent-se com podia, sense separar els ulls dels cadàvers banyats de sang de la seva família, col·locats un devora l'altre com si es tractés d'una macabra exposició. A partir d'aquell moment, res del que feia era abans reconsiderat pel seu cervell, havia perdut el poc seny que li quedava.

Començà a cridar amb totes les seves forces i a córrer en sentit contrari al dels llops, perquè el que l'havia fet tornar boig no havia sigut veure els cadàvers de la seva família, sinó els llops afamegats que no dubtarien en córrer darrere seva. S'allunyà tan de pressa com pogué de l'escenari, sentint únicament els batecs del seu cor, la seva respiració irregular i els udols dels llops cada cop més propers.

Aquella carrera entre el comte i els llops continuà durant uns minuts més, però com era d'esperar, el comte tornà a caure a terra i fou atacat pels llops. Entre crits d'agonia, d'altres de desesperació i d'altres que eren de ràbia, sentí com els llops s'anaren llançant a sobre seva, pegant-li mossegades i arrabassant-li trossos de pell de viu en viu. Era un vertader espectacle mai vist abans. Aquells llops pareixien sortits directament de l'infern, on se'n portarien al comte en acabar amb ell. Per la seva mala sort, era un home fort i aguantaria aquella agonia durant una bona estona abans de cedir i morir.

El darrer que veié però, no foren els llops devorant-lo de viu en viu, sinó una figura femenina amb els cabells roigs, els ulls que mudaven entre el blau i el verd i un penjoll amb un dibuix format per una rosa espinosa i una mitja lluna, que el travessava amb la mirada, jutjant-lo pel seu comportament egoista i les seves males accions. A poc a poc, la figura s'anà rejovenint, arribant a convertir-se en una nena de quatre anys amb una cabellera rossenca on s'entreveia un matís rogenc i uns ulls que mudaven del verd al blau, que el mirà un últim cop i s'anà allunyant, esvaint-se i tornant-se un altre cop el que realment era: un esperit que, després de vint anys, havia cobrat venjança sobre aquells que un dia com aquell havien assassinat la seva família.



Era un dia d'estiu d'aquells en què feia ganes sortir a passejar en família. Els carrers estaven plens de gent i per totes bandes se sentien les rialles i alegria de la gent. Alguns aprofitaven aquella ocasió per a divertir-se i gaudir el clima, mentre d'altres se la passaven queixant-se de la calor que feia a l'estiu, però en el fons, tots se sentien més feliços ara que per fi havien acabat les èpoques de pluja i havia arribat el bon temps.

Una família com totes les altres, formada pels pares i les seves tres filles, caminava tranquil·lament pels carrers estibats de tendes de records i turistes. Anaven vestits amb roba de platja, banyadors, tovalloles, ulleres de sol i crema solar i parlaven alegrement mentre recorrien el camí de tornada a casa després d'un llarg dia de sol i platja. La més petita de les nines no havia aguantat fins a arribar a casa i s'havia quedat dormida als braços del seu pare. Tenia una expressió de tranquil·litat al rostre i un petit somriure emmarcat per la seva cabellera rossenca. Darrere d'aquelles llargues i rosses parpelles s'hi amagaven uns bonics ulls clars que mudaven del blau al verd i que sempre estaven plens d'alegria i miraven al món amb curiositat. Del seu coll en penjava una cadena d'or on abans hi havia hagut un penjoll, però que ara ja no hi era perquè era molt antic i semblant a una relíquia familiar.

Al seu costat hi caminava la seva mare, acompanyada de la seva filla major i la mitjana. Juntes cantaven una vella cançó de bressol que les havia acompanyat des de la infantesa a totes igual que als seus avantpassats feia molts d'anys.

"... i del cel baixaran les estrelles per veure't somriure...", deia la cançó, acompanyant els més feliços somnis de la petita.

Eren feliços, molt feliços.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]