Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
MARTISEdLR
Escola Arrels II - Solsona. Solsona
Inici: Estudi en lila
Inici:  Estudi en lila
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Capítol 1 Estudi en lila - Capítol 1
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cerquessin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és la primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mireu, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de la seva filla, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de casa seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patiu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, amb malestar: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som velletes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Em dic Jordi Calabós i Rovelló. Tinc quaranta-tres anys. Sóc alt, prim, potser una mica massa prim (això que menjo com una llima!). Tinc els cabells castanys, acabats de tallar, uns ulls marrons, molt macos segons la Jerònia, un nas una mica gros i una boca potent. M’agrada vestir amb roba esportiva, encara que a vegades em toca anar amb corbata, i calço vambes urbanes, un quaranta-cinc. Ja ho sé, faig una bona llesca, podria dormir dret. Sóc detectiu privat, una tasca que m’agrada, encara que sovint em trobo casos complicats de resoldre. I això de buscar persones m’atabala molt.

Sovint recordo un cas de fa cinc anys. Un home de Berga em va demanar que busqués la seva dona, que havia desaparegut misteriosament feia una setmana. Em va explicar moltes coses de la seva vida i molts detalls que creia importants. Vaig estar treballant-hi durant dos mesos i no hi va haver manera. Impossible. Jo estava desesperat i el meu client encara més. Al final se’n va cansar, em va engegar a fer punyetes i va contractar un altre investigador. Una setmana més tard, llegint el diari, em vaig assabentar que l’havia localitzada a Gósol, vivint amb un milionari rus. Aquest fet va destrossar la meva autoestima. Des d’aquell dia no vaig acceptar cap més cas semblant. Ja ha passat molt temps i encara no ho he pogut superar.

Però la feina és la feina.

- Voleu un cafè?

Ella no ho sé, però jo tenia moltes ganes de prendre el cafetó amb gotes, com cada matí. Igual que el meu pare, sense sucre, fort, negre. M’ho hauria d’haver imaginat. Vol un tallat. Un tallat curt de cafè, amb llet descremada.... i amb estèvia. No en tinc d’això! La Jerònia encara riu ara. Almenys en això tots dos hi estem d’acord: 25 ml de sabor, resultat de la infusió de 7 g de cafè molt, a una pressió de 9 bars i a una temperatura de l’aigua de 88°C, durant 25 segons (aquesta frase, la vaig treure de la Viquipèdia; el meu pare me la va fer aprendre de memòria i la veritat és que no sé què vol dir però sona molt bé). I en lloc d’aquesta meravella, un tallat!

La senyora Daniela mirava fixament el rellotge de pèndol que penjava d’una de les parets del despatx. Feia anys que estava espatllat. Ella no hi era. Ves a saber què li passava pel cap. Potser res. Anava despentinada. Tenia els cabells bruts i deixats. La seva pell era blanca com la neu, cosa estranya, venint de Mallorca. Portava un vestit gris fosc, arrugat, i duia unes sabates planes, brutes de fang. Aguantava entre les mans un mocador de paper humit i destrossat que li servia per eixugar-se les gotes que de tant en tant li sortien del nas. Tenia els ulls vermells i inflats, de  plorar. De totes maneres, somreia. O això semblava. Tenia les dents superiors bastant sortides, no podia tancar del tot la boca. Jo li feia uns quaranta anys, però semblava molt més gran, almenys de cinquanta o seixanta.

Vaig deixar-li el tallat damunt la taula, davant seu. Em vaig asseure a l’altra banda. La veritat és que no sabia per on començar. La Jerònia em mirava impacient. Estava asseguda al costat de la senyora Daniela. Li acariciava el braç. Ella amb prou feines es movia.

- Ja ho veureu. Segur que el Jordi us ajudarà. Heu anat a parar al despatx del detectiu privat més bo de Barcelona. Ho ha fet moltes vegades, això de buscar persones que desapareixen de cop. Expliqueu-li tot el que pugueu, el que recordeu, el que us vingui al cap, perquè qualsevol detall pot ser important.

I de tant en tant em feia gestos com dient-me: “Què penses fer?”.

Coi de Jerònia! Una dona més aviat baixa, amb els cabells rinxolats, tenyits de feia poc, amb ulleres modernes, d’aquestes grosses i daurades, uns ulls gegants, el color dels quals encara no havia descobert, i una boca petita amb els llavis sense pintar. Vestia amb una jaqueta de pell, amb faldilles i sabates de taló, de molt, massa taló. Tenia un caràcter dolç, però de vegades era massa fort. Feia nou anys que treballava amb mi. Aviat en faria deu i estava pensant d’organitzar-li una festassa. Segur que li agradaria molt. Li agradaven aquestes “ruqueries”.

Però noi, quan volia alguna cosa era més pesada que el plom.



- Senyora Daniela, anem per feina!
Capítol 2 SEGON CAPÍTOL
Dijous, tarda.

Dos quarts i mig de tres. Encara tenia una bona estona abans d’embarcar. Vaig decidir d’anar a la cafeteria de l’aeroport a dinar una mica. Un entrepà de bacó amb formatge seria suficient. Com m’agrada el bacó ben torradet! Crec, crec! Ah! I una cervesa sense alcohol. Vaig demanar-ho a l’únic cambrer que vaig veure. Un xicot llarg, amb ulleres, ros, que em va parlar amb un accent de l’est; em sembla. Bé, no sé si de l’est o de l’oest, però amb accent.

Mentre m’esperava assegut en una d’aquelles taules tan altes i diminutes on tothom menja dret, vaig agafar de la meva motxilla un plec de papers ben ordenats dins d’una funda de plàstic. Eren les notes que havia pres després de moltes estones de conversa amb la senyora Daniela. Poca cosa, ja que va ser difícil treure-li la informació suficient per començar a buscar. Sort en vaig tenir de la Jerònia. Ella sap estirar la llengua a la gent com ningú. Aquella rialla fa meravelles. Quan començava a llegir, va aparèixer de nou el cambrer de les ulleres i va deixar sobre la taula el que li havia demanat. Ostres, quin tros de pa!

- Voldrà quètxup o maionesa?

Res. Bacó, bacó ... bacó torradet, amb el seu formatget. I prou! Ben cruixent! Quin gust! Boníssim. Ostres, ja he tacat el paper. No es poden fer dues coses a la vegada i fer-les ben fetes. Què hi deia aquí? Ah, si, Barceló, Roc Barceló Pérez. El pare de la nena.

El Roc i la Daniela es van casar fa uns vint anys. Estaven molt enamorats. Al cap de deu mesos van tenir l’Aina. Tot anava prou bé; ell treballava com a vigilant de seguretat en un grans magatzems de Palma i ella va trobar feina en una empresa de neteja. Vivien en un cinquè pis al carrer de Miramar, prop del Museu de Mallorca, al costat del Parc de la Mar, a la vora del port. L’Aina va fer-se gran al costat del seu pare. Eren com dos amics, s’ho explicaven tot. A la Daniela li va tocar anar molt sola, no semblava que tingués una filla. Per a l’Aina, sa mare era com transparent. No l’escoltava gairebé mai, ni consells ni renys ni res de res. Estava trista i desanimada. No deia mai ni piu, no es queixava. No era feliç.

- I de postres, què hi posarem?

Au, el pesat del cambrer. Un gelat de nata, si us plau! Ai, la nata. Blanca com la neu, com la llet, com la mantega... Per llepar-se’n els dits!

- Que voldrà cafè?

Un cafè sol, llarg. Ho he de dir: quin torracollons! Es fa el pesat, el tio. Tant mirar els apunts, encara veig la meitat de l’entrepà de bacó, vaja, encara no me l’he acabat. A veure, seguim.

Aleshores va arribar un fet inesperat i dur: un dia qualsevol d’estiu, al matí, mentre passejava per l’aparcament dels grans magatzems, el Roc Barceló va caure desplomat. Com que hi havia molta gent, van anar a avisar de seguida el servei d’emergències mèdiques. Van trigar pocs minuts a arribar, però ja era massa tard: va ser un atac de cor fulminant. Quan la seva família se’n va assabentar, el món els va caure a sobre. La Daniela va tenir una depressió brutal i l’Aina va plorar desesperadament: havia perdut el seu suport. Redeu, quin drama!

- Senyors passatgers del vol 342 amb destinació a l’Aeroport Internacional de Son Sant Joan de Palma, ja poden embarcar per la porta número 14. Gràcies!

Au, ja em criden! Cap a Palma de Mallorca falta gent!.

2A, 3A, 4A... 7B! Aquest és el meu! Ostres! Com faig aixecar aquest gegant de 400 quilos per poder passar? Si us plau, gràcies! Buf! Em poso el cinturó de seguretat i a esperar!

Ja estem volant! Estic una mica acollonit, massa! Vull tornar a mirar les fotos de l’Aina que em va passar la senyora Daniela. Això de tenir un Iphone 10 és una passada! Mira-te-la! És ben bonica: rossa, amb els cabells rinxolats, els ulls blaus, el nas punxegut, els llavis rosats, amb un petit clotet a la barbeta; té un coll llarg i prim d’on penja una medalla d’or que li va regalar el seu pare. És alta la tia! I té un cos ben fet, de model. On ets, maca? Aina, et vull trobar, et trobaré.

Ja hem arribat a Palma. Ha estat molt ràpid, em sembla que ni vint minuts! Ara agafaré un taxi perquè em porti al carrer de Miramar. No em ve gaire de gust caminar vuit quilòmetres.
Capítol 3 TERCER CAPÍTOL
TERCER CAPÍTOL

 

Divendres, migdia

Mentre pujava les escales, estava pensant com seria per dins el pis de l’Aina. Estaria net? Ben ordenat? Brut? Destrossat? Em preocupava aquesta situació. Vaig trucar a la porta per si de cas. No se sentia ni una mosca. No sabia si tornar a trucar o passar directament. La mare de l’Aina m’havia deixat les claus! Que burro: si era un pis on no vivia ningú des de feia dies!

Ara sí, havia arribat el moment de passar a l’acció! Només vaig empènyer la porta i em vaig trobar una forta olor de tancat, d’humitat. Vaig pujar les persianes del menjador i vaig fer córrer les cortines. També vaig obrir algunes finestres. Es veia ben clar que la dona de la neteja no havia passat per allí. Em vaig dedicar a passejar pel pis. Tot estava al seu lloc. No vaig veure res d’estrany. Vaig entrar al que semblava l’habitació de l’Aina. Realment era l’habitació d’una noia jove: un pòster d’Andrea Motis i un altre del Duke Ellington en blanc i negre, un equip de música petit, una foto de l’Aina amb un xicot... Vaig obrir l’armari i em va cridar l’atenció que hi hagués tres vestits llargs, elegants, més aviat foscos i amb molts lluentons. No em quadrava gaire. A més a més, damunt de la taula hi havia vàries partitures de Jazz: “Dream A Little Dream Of Me”, “In The Mood” o “My Heart Will Go On”. Totes tenien un segell del Conservatori Municipal de Palma. Hi havia també uns fulletons del Blue Jazz Club.

Vaig adonar-me, també, que al darrere de la porta principal hi havia una bústia. Estava ben plena. Hi havia molta propaganda: del Mercadona, de l’Ikea, del Caprabo, del Beep..., i un munt de cartes diferents. A més a més de la factura del gas, de la llum, de l’aigua, i havia dos sobres interessants. El primer venia precisament del Conservatori Municipal de Palma, i el segon del Cafè - Bar Napoli. Vaig dubtar, però al final vaig obrir els dos sobres. En el primer hi havia un informe del primer trimestre del curs en què es podia llegir que tenia bones notes de cant i en el segon li deien a l’Aina que passés pel bar a cobrar el que li devien.

- Daniela! Daniela! Que ja has arribat?

- Bon dia, senyora! Com veurà no sóc la Daniela. Sóc un tècnic de la companyia elèctrica. Em dic Jordi Endesa. La senyora Daniela m’ha dit que vingués a fer un cop d’ull a la instal·lació.

- Si que van mudats els tècnics moderns! Abans anaven amb roba de feina.

- És que avui encara no m’he canviat.

- Molt bé, molt bé! Adéu!

Quin espant em va fer aquella dona! Em va agafar despistat. En aquell moment tenia molts, massa pensaments i massa preguntes sense resposta que no em podia treure del cap: com lligar el Conservatori amb el Cafè – Bar Napoli i potser amb el Blue Jazz Club. Vaig tenir una idea! La relació era possible!

 

Dissabte, matí

Em vaig llevar més aviat tard i vaig anar a esmorzar al Cafè - Bar Napoli, al carrer del Torrent, prop de ca la Daniela. Mentre em menjava el meu croissant de xocolata amb un cafè negre dels meus, vaig aprofitar per parlar amb el Lluís, el propietari de l’establiment, que estava a l’altre costat de la barra. Tenia un bigoti espès, calb i gros, molt gros, massa gros, pel meu gust. Respirava amb moltes dificultats, cosa que em feia patir, però tot i així vam xerrar una estona.

- Iep, com va? Vostè no és d’aquí.

- No! Vinc de Barcelona! Em deixa que li faci una pregunta?.

- I tant!.

- Escolti: vostè coneix una noia que es diu Aina Barceló?

- Sí, i tant! De tota la vida! A part de ser amics, treballava aquí.

- Treballava?

- Exacte. Fa algunes setmanes que no ve a la feina. No n’he sabut res més. Vaig trucar a casa seva i la Daniela em va dir que havia marxat de casa. És un cas molt estrany. Com és que demana per ella?

Després de convidar-me a un altre cafè, vaig explicar-li que era detectiu privat i que investigava la desaparició de l’Aina. Ell, assegut en una cadira perquè ja no podia més, em va dir vida i miracles de la família, una gran part de les quals ja coneixia. Em va comentar un fet que em va cridar l’atenció: que anava a classes de cant. Jo vaig recordar l’informe que vaig trobar a casa seva, del Conservatori Municipal de Palma. Ja tenia clar on havia d’anar.

 

Dissabte, tarda

Per molt que ho intentava, ningú no responia al porter automàtic del carrer Blanquers, número 2. Normal: era dissabte. M’havia passat el temps volant. Ara tindria temps per voltar una mica per Palma i conèixer millor la ciutat.

 

Dilluns, matí

Tenia una mica de son i molta mandra, però gràcies a la curiositat que tenia, em vaig animar a tornar al Conservatori. El cap d’estudis, el senyor Gabriel, em va rebre molt amablement. Li vaig explicar la situació de nou. Volia saber tot el que fos possible sobre l’Aina. Em va explicar molt detalladament que estudiava cant i cursava el grau professional, que era una gran cantant, amb un futur prometedor. Això ja em va sorprendre perquè ni la seva mare ni jo no en sabíem res. Devia ser el seu secret. Segurament es devia pagar les classes amb el que guanyava treballant. Però, què faria després d’acabar els estudis musicals? Era una afició? O s’hi volia dedicar professionalment? Aquests dubtes es van evaporar quan el senyor Gabriel em va comentar, molt content, que durant un temps va cantar al Blue Jazz Club. També em va dir que feia temps que no venia a classe, que havia desaparegut. Ja tenia una altra pista. Havia d’esperar a la nit per poder esbrinar alguna altra cosa.

 

Dilluns, nit

- És vostè qui ve a substituir el bateria?

- Mmm, em sembla que no. L’únic que toco és alguna cassola a cops de cullera quan hi ha protesta al barri. I encara desafino. Que podria parlar amb l’encarregat?

Em van portar davant de l’Oriol, un home fort, llarguerut, que amagava la cara darrere el fum del cigarret. Quan li vaig parlar de l’Aina, em va dir que no sabia si enfadar-se o alegrar-se per ella. Durant moltes nits, va estar cantant al club acompanyada per una petita orquestra que dirigia el Jacob, el clarinetista del grup. I ves per on, la parella es va enamorar. De cop i volta, em van dir que marxaven, que deixaven el grup i el club. Penso que se’n van anar a Barcelona i estic convençut que es van endur un regalet.

- Un regalet?.

I així em vaig quedar, amb un pam de nas.

Vaig veure que ja no podia assabentar-me de res més. Havia de seguir la pista de l’Oriol: trobar el Jacob Bellpuig. A l’hotel, vaig consultar el senyor Google. Després de navegar una mica, vaig descobrir que aquest bon home treballava des de feia tres setmanes a l’Escola Superior de Música de Catalunya, l’ESMUC. Au va! Cap a Barcelona!

 

Dimarts, migdia

Eren les sis del matí tocades, sortia de l’hotel després de pagar la factura de l’estada i amb moltes ganes de tornar a la meva ciutat. Vaig demanar un taxi perquè em portés a l’aeroport. Estava de nou a Son Sant Joan. Em vaig comprar un diari per al viatge. La veritat és que vaig llegir tota l’estona mentre va durar el vol però el meu cap era en un altre lloc. Quan vaig arribar, vaig anar directament a l’edifici de l’Auditori. Havia de trobar el Jacob, fos com fos.

Vaig tenir sort, aquella tarda el xicot treballava. A secretaria em van dir que acabava a les vuit, que sortiria per la porta principal i que el reconeixeria de seguida: una mena de secallona amb potes que sempre duia barret, bufanda fins a la cintura i una gavardina de color gris fosc bastant atrotinada; a més a més, portaria un clarinet penjat a l’esquena, una carpeta de color blau amb adhesius de tots colors i un bastó per ajudar-se a caminar, ja que era coix de la cama dreta.

La veritat és que no em va costar gens d’identificar-lo. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar si era el senyor Jacob Bellpuig. No vaig saber com, però de seguida em va dir si estava buscant l’Aina. La veritat és que em vaig quedar bocabadat. Li vaig anar explicant tota la meva aventura mentre passejàvem a poc a poc pel carrer de Padilla en direcció a l’aparcament municipal de la Plaça de les Arts, on tenia aparcat un Peugeot vermell nou.

Al cap de mitja hora, entràvem a l’ascensor de casa seva. Vam pujar fins al quart pis. En Jacob va obrir la porta i ens va sortir a rebre l’Aina.

- Aina, et presento el Jordi Calabós, detectiu privat. La teva mare li ha encomanat la missió de trobar-te. Està molt amoïnada per tu.

- Senyor Calabós, molt de gust! Passeu cap dins, seieu. En poc temps han passat moltes coses. Em va afectar molt la mort del pare, la vaig patir molt. La mare no em va entendre mai. Tot el que el meu pare entenia, la meva mare no en volia saber res. Ella em volia sempre al seu costat. Jo no tenia vida. Al final vaig aconseguir pagar-me unes classes de cant amb els diners que guanyava al Napoli. A més, assaboria cada moment mentre cantava al Blue Jazz Club. A més, vaig conèixer el Jacob. Me’n vaig enamorar i junts vam decidir fugir. Final de la història.

- Aina, parlant la gent s’entén. Crec que la teva mare hagués pogut entendre la teva història. Les coses haurien pogut anar millor. O anar diferent. Creu-me. Ves a veure la teva mare. S’està en un modest hotel d’aquí, de Barcelona. Us anirà molt bé a totes dues.

En aquell moment es va sentir el plor d’una criatura.

- No em diguis que...

- Doncs sí. És el petit Roc, el nostre fill.

- Quan ho sàpiga la Daniela...

Vam acabant plorant tots quatre.

 

EPÍLEG

Igual que a les pel·lícules antigues, tot va acabar bé. La Daniela i l’Aina van tornar a abraçar-se. El petit Roc va convertir la Daniela en una dona feliç.

Em vaig prendre una setmana de vacances. Em van anar molt bé. Quan vaig tornar al despatx, em vaig trobar la Jerònia ben esverada.

- Jordi! T’estan esperant!

- Senyor Jordi Calabós?.

- Per servir-la.

- Em dic Imma, Imma Casserres. Venia perquè tinc un germà i des de fa dies no en sabem res. Ens podria ajudar a trobar-lo?

- Collons... No fotis! Una altra vegada no!

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]