Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Pauap
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: La Bruixa
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 El primer cas de l'Albert
Capítol 1: Amb l’aigua fins al coll

Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Tot això va pensar l’Albert, un noi de metre seixanta amb disset anys acabats de fer que estava fent running pel bosc quan va veure de lluny alguna cosa estranya al llac, semblava un cos surant!!!

L'Albert va córrer cap allà i quin ensurt es va endur quan va descobrir que allò que surava al llac era una nena morta d’aproximadament uns sis anys.

L’Albert no sabia què fer, va sentir com un calfred gegant bloquejava el seu cos. El seu cervell anava a mil per hora fent-se preguntes una darrera s’altra, pensava coses com... què ha passat? Quan ha passat? Estic boig o realment és un cos humà? Què faig? Algú l’ha assassinat, ha estat un suïcidi o ha estat un accident?

Milers i milers de preguntes passaven per el seu cap atordint-lo. Finalment es decideix, es treu la motxilla de l’esquena i es fica de ple a l’aigua. La nota gelada, glaçada, nota com si el fred li tallés la carn, gairebé no es pot ni moure, els músculs ja gairebé no l’obeeixen. Finalment arribà a la nena i no sabia com tocar-la, com donar-li la volta, no obstant això ho fa i l’espectacle és horrible; la cara d’un ofegat és una de les pitjors imatges que pot arribar a tenir un mort. Ell està aterrit, tremola, tanmateix arrossega amb totes les seves forces el cos de la nena fins a terra ferma i, confús, truca ràpidament a la policia.

-Policia, digui'm?

-Ho-hola, em dic Albert Cirili i acab de trobar un cadàver d’una nena al llac d’Aiguabruta.

-No es moguis d’allà, ara mateix enviem una patrulla i una ambulància.

-B-bé d’a-d’acord.

L’Albert no parava de tremolar, no controlava el seu cos, era por o fred? Segurament tot plegat. Després de trucar a la policia ho va dir als seus pares. No sabia com explicar-los-hi, però ho va fer, els necessitava, necessitava que vinguessin a fer-li suport, la situació l’estava desbordant.

-Digui’m? Antoni al telèfon.

-Pare soc jo, l’Albert,  necessit que tu i la mare vingueu ara mateix!

-Per què? T’has ficat en algun embolic?

-No, crec que no, però necessit que vingueu ja, ara mateix!

-Està bé, està bé, ara anem. On estàs?

-Just a la vora del llac d’Aiguabruta.

-Doncs, hi anirem immediatament.

Se senten les sirenes de lluny i cada vegada són més a prop. Dos cotxes de policia l’envolten i seguidament apareix una ambulància d’on surt tot un exèrcit de personal sanitari amb esperança, una esperança que desapareix de les seves cares a mida que s’aproximen al cadàver de la nena i veuen el seu rostre inflat i deforme per efecte de la mort per ofegament.

D’un dels cotxes patrulla apareixen dos homes que s’aproximen a l’Albert i li diuen:

-Nano, tenim unes quantes preguntes per a tu.

Els agents de policia es presenten, un s’identifica com agent especial Tur i l’altre com agent especial Serra, però l’Albert té el cap girat i ja no sap qui és Tur i qui és Serra.

Han passat més de dos quarts i els agents Tur i Serra no deixen de preguntar i preguntar, coses com: “Com estava el cos quan el vas trobat? L’has tocat? L’has mogut? Per què? Quant de temps porta la nena així? On estaves tu quan ha passat això? Què has vist? Hi havia algú més? Coneixes aquesta nena? “.

L’Albert ja estava cansat de tantes preguntes, ja no podia més. El seus pares, que ja feia estona havien arribat, estaven amb altres policies i semblava que també els estaven interrogant.

Finalment li diuen que pot marxar a casa seva, ara bé, que el trucaran l’endemà per anar a la comissaria fer una declaració completa dels fets. “Una altra declaració!!!! No els ha semblat prou la d’avui!!!!!”

L’Albert i els seus pares es troben, s’abracen, i la mare no para de fer-li petons i petons, estan molt amoïnats.

-Què dimonis ha passat aquí? - pregunta la Núria (la mare de l’Albert).

I l’Albert no sap com calmar l’ambient, però vol marxar ja a casa, no pot més, està esgotat.

-Un moment, un moment, ara us ho explic tot al cotxe, necessit  marxar ja d’aquí, si us plau.

-Esper que l’explicació sigui bona!  -Va interrompre l’Antoni.

Uns vint-i-cinc minuts més tard de pujar al cotxe, després d’una llarga explicació, els pares de l’Albert no es podien creure el que havien escoltat.

La mare amb cara pàl·lida li pregunta a l’Albert:

-Era una amiga teva o algú que coneixies? -L’Albert, encara tremolant per l’espantós escenari que havia presenciat, li contesta:

-És clar que no!!!

Res més baixar del cotxe l’Albert es fica al llit per intentar oblidar-se de tot.
 

Capítol 2 Mans l'obra
Capítol 2: Mans l’obra

Dos dies més tard …

Cadenes de televisió, ràdios, xarxes socials i les persones del carrer no podien parar de xerrar de la misteriosa mort de la nena. Hi havia un munt de teories i cada vegada eren més i més desgavellades, s’escoltava de tot:  “es va suïcidar perquè tenia problemes amb els seus pares” “va ser atacada per una bèstia misteriosa i la va matar”, “un pederasta l’ha violat i per fer desaparèixer el seu testimoni l’ha matat” ,“va caure a l’aigua mentre feia un tom i s’ofegà”, etc.

La policia seguia nit i dia investigant el perquè d'aquest esdeveniment; malgrat això no trobaven res de res, només podien especular fent milers de suposicions, però sense cap certesa en res. Mentrestant, n'Albert, no podia dormir, contínuament tenia malsons horribles, sempre somiava amb aquella espantosa escena. Quan anava a l'escola o a fer una passejada li semblava veure a tot arreu la nena amb aquella atroç imatge de morta ofegada.

Els seus pares el van obligar a anar a una psicòloga per poder superar el trauma, però encara que la doctora posava tota la seva bona voluntat, no hi havia manera, les al·lucinacions i els malsons no cessaven.

L’Albert ja no podia més, havia de fer alguna cosa. Era com si l’esperit de la nena volgués trobar la pau, com si aquesta quimera tingués vida pròpia i li turmentés expressament perquè ell reaccionés i resolgués l’enigma de la seva mort.

Finalment va prendre les regnes de la situació i s'hi va decidir, va trucar als agents Tur i Serra:

-Hola, jo em dic l'Albert, perdonin que els molesti, és que estic molt amoïnat. Que se sap ja alguna cosa de la mort de la nena?

-I vinga amb el mateix nyic i nyic!!! No, no sabem res de la seva mort. Només sabem que es deia Marta, que tenia dotze anys i que estudiava en el col·legi Es Vedraner. Ara estem preguntant als seus companys de classe i als professors per si saben qualque cosa interessant per a la investigació de la mort de la Marta, encara que de moment no tenim res clar. De totes maneres, Albert, això és una investigació policial privada i teòricament no et puc donar cap dada, només t'estic dient tot això perquè et tranquil·litzis i perquè aquesta informació ja s'ha filtrat a la premsa i possiblement surti als diaris demà a primera hora del matí. Estiguis tranquil home, calma't i confia en la nostra feina.

-D'acord, no passa res, almenys em consta que ho esteu intentant. Bé, no us molesto més. Res i moltes gràcies per la informació.

-Adeu! I de veritat, Albert, fes-me cas i estiguis tranquil.

L'endemà l'Albert ja va començar a tornar-se boig. Fins i tot li semblava escoltar la veu d'una nena cridant: “AJUDAM, SI US PLAU….. AJUDAM”.

El noi no deixava de repetir:  “Deixa’m! Per què m’assetges? Per què em persegueixes? Què t’he fet jo? Jo no t’he fet res! Jo només et vaig treure de l’aigua! Deixa’m! Surt del meu cap!” Els pares de l’Albert ja començaven a estar realment preocupats i angoixats de veure l’estat del seu fill.

Un parell de dies després, la Núria, ja farta de veure patir el seu pobre fill en aquest estat, va anar a l’habitació de l’Albert a parlar amb ell.

-Albert, tresor meu, oblida't ja de tot això, ja és aigua passada.

-Ho sé mare, però per més que ho intento no puc oblidar-me d’aquell escenari espantós, fins i tot em sembla veure-la observant-me amb aquells ulls oberts sense vida pregant-me que l’ajudi.

-No em puc ni imaginar el que deus estar passant, amor.

-És un patiment continu.

-Escolta reina, tu no volies ser un detectiu d'aquests com el Sheloc Homes aquell.

-És Sherlock Holmes, mare, i sí, sempre he pensat que quan acabés el batxillerat faria Criminologia.

-Doncs, per què no comences ara amb això d'aquesta nena?

-A què et refereixes?

-Doncs em refereixo al fet que no aprofites aquest cas per veure si ets un bon detectiu i intentes resoldre aquest cas. Potser se't va del cap aquesta idea de l'esperit demanant-te ajut i pots dormir bé d'una vegada fill.

-Tu creus? No sé jo...

-Bé, no passa res per intentar-ho.

-Si tu ho dius.... D'acord, ho intentaré.

-Molt bé, així es diu. Però escolta, ni se't passi pel cap explicar-li al teu pare aquesta conversa. Si ho fas, a tu no et deixarà i a mi em dirà que m'he tornat boja.

-D'acord, tracte fet mami!

Després d'aquella xerrada, aquella nit, l'Albert, miraculosament, va poder dormir d'una tirada.

De bon matí, l'Albert es va preparar una motxilla amb una lupa, una llibreta d'apunts, un mapa i roba de recanvi (per si s'havia de tornar a ficar a l'aigua).

Esmorzà ràpidament per poder anar al llac d'Aiguabruta al més aviat possible, quan de sobte el pare s'aturà al seu costat i li preguntà:

-On vas amb tanta pressa?

L'Albert amb veu tremolosa va dir:

-A casa d'un amic meu.

-Ahh, doncs molt bé, que et vagi bé.

-Gràcies.

El noi va sortir ràpidament com un llamp, havia d'anar al llac d'Aiguabruta a reconstruir els fets.

Pau Agüera Pina. 4rt A
 

Capítol 3 No s’ha de viure amb por
EL PRIMER CAS DE L’ALBERT

Capítol 3: No s’ha de viure amb por

L'Albert, després d'un bon temps caminant carretera avall i de travessar el bosc, va anar al llac d’Aiguabruta. En arribar, va sentir un calfred espantós, una altra vegada tenia dins la seva ment el record esgarrifós d'aquella escena que va viure feia unes setmanes. El seu cos, en un moviment involuntari, va retrocedir unes quantes passes enrere i es va preguntar:

-Per què dimonis estic aquí?! En quin moment m'ha semblat que això és una bona idea?! Soc babau!

Quan l’Albert estava a punt de fer mitja volta i tornar a casa, davant seu, no sabia si era veritat o una mera al·lucinació, però se li va aparèixer na Marta, amb una expressió de profunda tristesa i transmetent una aura de calma i pau. El noi es va quedar paralitzat en veure  l'espectre de la nena davant seu. Ella se li acostà molt a poc a poc i li va dir:

-Si us plau, fes-ho, si us plau.

I després de dir això, va desaparèixer immediatament deixant al seu espai un fum amb pudor a sofre dolç.

L’adolescent, encara en shock pel que havia vist, s’ho va pensar; no obstant això, va decidir fer-ho, va decidir escorcollar el llac de cap a cap. Va a començar a explorar els voltants, però només veia matolls i fullaraca i com a molt algun que altre animalet mort, és a dir, no va trobar res. Seguidament va mirar pels arbres (des de les arrels fins a les branques més altes), no trobava res. I just quan estava a punt de tornar a casa decaigut i desanimat, es va fixar que d’una de les escorces dels bedolls apuntava alguna cosa de color rosa. El jove s’apropà corrent i allà va descobrir una diminuta motxilla de color rosa. Tot estranyat per la troballa es preguntà si seria de la Marta, tenia tot el sentit del món, segur que era d’ella. Va agafar la motxilla amb determinació, la va obrir i estava buida.

Oh no??? No estava buida, just quan anava a deixar-la al terra va veure que dins hi havia un petit paper embolicat. L’agafà, l’obrí i descobrí que hi havia escrita qualque cosa; en llegir-ho s’adonà que era una adreça.

El jove va posar el domicili indicat al google maps del seu telèfon.

-Com és que la policia no va trobar això? No entenc res!!! - Es va dir a si mateix.

Les coordenades eren d'un poble del costat, un poble que gairebé no tenia cases i les poques que quedaven estaven velles i ruïnoses. Quasi tota la gent d'aquell poble va marxar d'allà cap a la ciutat feia dècades.

Albert va tornar a casa, ja s’estava enfosquint el dia.

-Aquesta nit descansaré i demà, a primera hora, agafaré la bici i a veure quina sorpresa em depara aquest destí - va pensar.

L’endemà va agafar la bicicleta i cap allà va anar, tot decidit.  La destinació era una casa molt vella amb les parets molt maltractades pel pas dels anys, malgrat tot i això, semblava habitada; de la seva xemeneia sortia fum.

El noi s’apropà al timbre i el va fer sonar. La porta es va obrir i de darrerre va sortir una vella encara més vella que la casa, però amb una veu encantadorament amable li va dir bon dia i li va demanar què volia.

-Bon dia senyora, disculpi’m les molèsties, però reconeix vostè aquesta motxilla? Me l’he trobat i no sé de qui és.

La vella va empal·lidir de cop, la seva cara estava tan blanca com la d'un mort… com la de la Marta. De cop i volta va començar a plorar desconsoladament, i fent un petit gir de cos es va desmaiar caient als braços del xaval. Ell la va agafar amb força i la va dur dins de la casa, intentant reanimar-la.

Finalment la vella va tornar en si, preguntant què havia passat. L’Albert ho explicà i la vella es va presentar i va començar amb la seva història:

-I tant que conec la propietària d’aquesta motxilla, és, era, de la meva neta. La duia sempre a tot arreu, encara que ara, pobreta meva, ja no la pot dur enlloc, és morta.

-I vostè sap com va morir? - li preguntà l’Albert.

-I tant que sí, ho vaig veure amb els meus propis ulls. La va matar el seu propi pare - L’adolescent no entenia res.

-Però si vostè sap això, per què no ha dit res a la policia?

-Per por, per covardia, perquè no vull que aquest monstre em faci a mi el mateix, ja no puc continuar així, els remordiments i la culpa per no parlar no em deixen viure. I el pitjor de tot és que l'esperit de la meva neta bufona no deixa de visitar-me, jo sé que no pot descansar en pau fins que no parli i conti el que sé, tot el que vaig veure, tot el que vaig viure.

-No pot callar, ha de parlar, no és just per la seva neta, aquest assassí pot fer mal a algú més. Deixi'm trucar a la policia, ells la protegiran, no ha de tenir por.

El jove en tenir el consentiment de la iaia, va trucar als agents Tur i Serra que van aparèixer en minuts; van agafar a l'àvia de la Marta per dur-la a la comissaria.

El cas s’havia resolt, i l’Albert se sentia orgullós per haver escorcollat el llac millor que la policia i per haver trobat la solució a l’enigma que no el deixava viure.

-Definitivament estudiaré Criminologia - es va dir mentre pedalejava de camí cap a casa.

Pau Agüera Pina 4t ESO A
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]