Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Sentiments en paper
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: Les paraules ferides
Sentiments apagats
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Records i llàgrimes
Aquella calor, aquella olor, li portaren a la ment tots els bons moments que havia viscut en aquell barracó: aquell dia que la seva àvia el va visitar i li va regalar una cistella plena de petites xocolatines amb forma de flors, el primer puzle que va aconseguir muntar sense ajuda dels seus pares, les classes de llengua que li venia a fer la professora, els llibres que li llegia la seva mare a ell i al seu germà petit abans d'anar-se'n al llit o quan els tres varen fer un pastís gegant de nata. La dona era una gran pastissera, coneixia de memòria una quantitat de receptes inimaginables i les realitzava sense cap tipus de dificultat: que si flams, pastissos de pera, coques d'ametlla, bescuits amb maduixes... Sempre intentava aprofitar les fruites que cultivaven a l'exterior de la casa per fer els seus meravellosos plats. Un dia en Li Huan li va preguntar per què les seves postres sempre sortien el doble de bones que les dels altres. I aquesta es va acostar a la seva orella i li va explicar que tenia un ingredient màgic perquè això succeís i que molts oblidaven afegir mentre cuinaven. El petit noi d'ulls verds i cabells castanys va quedar sorprès en pensar que era una cosa concreta la que feia tan especial la seva rebosteria, va fondre la mirada en els blaus foscs de la seva mare i li va murmurar que què era allò oblidat per tot el món, i no obstant això, tan important a l'hora de cuinar. A la qual cosa, sense deixar d'observar-li el rostre, li va respondre amb veu dolça: "amor".

En aquell mateix instant, encara davant la porta d'aquell magatzem, el jove va agenollar-se sobre el darrer esglaó de l'entrada i, tapant-se la cara amb totes dues mans, una llàgrima li va caure per la galta. Recordar els seus pares li produïa un profund dolor, ja que encara que el seu pare mai va tenir temps per ell, la seva mare li va donar tota l'atenció i afecte que li va fer falta. Però tot allò va acabar un dia, aquell horrible dia on, des de la finestra de la seva habitació ell i el seu germà, amb els ulls plorosos, observaven com un grup d'homes uniformats amb vestimenta militar se n'emportaven el més valuós de les seves vides, allò que els va ajudar a créixer i ser com ara eren, aquells que donaven tot pel benestar dels seus fills, aquells que els coneixien millor que ningú, aquells que sempre feien el possible per treure'ls un somriure, els seus pares. Se'ls endugueren i mai més els tornaren a veure.

En Li Huan es va llevar les palmes del rostre ple de patiment i records materialitzats en petites gotes. Se sentia dèbil, quasi sense forces per mantenir-se de genolls, perquè encara que portés tota la seva vida intentant no caure davant les memòries, ser més fort que elles, la seva sensibilitat no li havia deixat, i l'escut que davant el seu cor havia construït, sempre acabava trencant-se... Tenia la visió fixa en la part baixa de l'entrada, però va tornar a la realitat en veure que aquesta estava lleugerament oberta. Quan ell va anar-se'n a la guerra amb l'esperança de poder recuperar el que els hi havien llevat, el seu germà decidí quedar-se al barracó.

Amb la mirada encara clavada en el petit buit entre el marc i el portal, una lleu preocupació va començar a inundar-li el cos. Era molt estrany que aquesta no estigués tancada amb forrellat com li va dir que havia de fer a en Tian, el seu germà, abans de deixar-lo sol. Va reunir forces, es va posar de peu i va apuntar la vista per on sortia aquella flaire que li portava tants de record. Tot estava fosc, no hi havia cap llum encesa, tampoc cap senyal de vida, i no podia distingir absolutament res a banda d'aquella inconfusible aroma a lavanda que pareixia haver quedat a cada racó de la casa degut al cultiu d'aquesta planta que hi havia darrere el barracó. Va posar la mà al pom. Era fred, fins i tot havia arribat a formar-se una fina capa de gel. Tenia por d'entrar i ni tan sols sabia per què. Una sensació desconeguda feia bategar el seu cor amb rapidesa. Ja ni reconeixia si tremolava de fred o de terror, o tal vegada de totes dues coses. Encara estava en posició d'entrar quan en el moment que anava a donar la passa i travessar la porta, s'escoltà una greu veu a les seves esquenes.

Capítol 2 Cinc paraules
-Disculpi?

En Li Huan es va quedar paralitzat. Encara tenia la mà en aquella bola de gel que sortia de la porta i semblava estar transformant-se en un eriçó que li punyia la pell i intentava apoderar-se d'ella ja que se l'hi havia quedat lleugerament aferrada, com si el pom l'estigués agafant, obligant el noi a no moure's, a no girar-se, a no mirar enrere. Amb un gest brusc va aconseguir desfer-se d'ell, però li va provocar un fort dolor que el va obligar a deixar anar una ganyota de patiment.

-Perdoni?

Va tornar a sonar aquella veu greu, freda i apagada. Potser era així degut al temps que feia. Suzhou havia estat en els darrers mesos una de les ciutats més fredes d'Àsia. Grans quantitats de neu queien de les capes de cotó que flotaven pel cel a una velocitat increïble degut a les fortes ràfegues de vent.

Aquells flocs caient de l'atmosfera recordaven les persones d'avui dia: les quals gairebé corren inconscients per la vida. A la feina, al mercat, a casa, a la biblioteca i una vegada més cap allí cap allà... No obstant això, hi havia gent que gaudia de la vida, gent que comprèn que només vivim una vegada, gent que sap quan va començar tot i que la mort és desconeguda per tothom. Arriba per sorpresa i no li importa si has viscut la millor vida o te l'has passada assegut amb l'esquena recolzada en la porta del bany mentre ploraves per les teves penes. La gent que es troba en el cicle viciós on no es gaudeix, pensa que provant, experimentant, tafanejant el que fan els altres sentiran el mateix que ells, la mateixa satisfacció, que sentiran felicitat igual que ells, ara bé, el que no entenen és que copiar les respostes no sempre funciona, ja que cada petit ser d'aquest món té les seves pròpies preguntes.

Encara que, els soldats de Suzhou estaven fent que tota aquesta alegria i totes aquestes emocions que seguien existint en alguns llocs, desapareguessin ràpidament com un estel fugaç. El nou rei va dir que tots aquells mals, assassinats, morts i malalties que ocorrien a la ciutat, eren deguts als sentiments, que eren els culpables de tot, que si fossin eliminats tot aniria millor. Per aquesta senzilla raó la gent ara era així, doncs no els hi quedava altra opció, ja que el monarca havia enviat centenars de militars als carrers, per esborrar de les persones aquest enemic per la humanitat: els sentiments. Igual que ja havien fet amb els pares d'en Li Huan i d'en Tian.

Un pes va caure en l'espatlla esquerra de Li Huan, el que va fer que se sobresaltés. Al girar-se, va poder contemplar la figura d'un home a pocs centímetres del seu cos. Vestit totalment de negre, amb un frac elegant que devia d'anar-li si més no, dues talles gran, ja que per les mànigues tan sols apuntaven les puntes dels dits, netes, però humides pel clima. No era capaç d'analitzar el que expressava aquell rostre, sense emocions, sense vida. I que vivia? O era només una profunda ombra que es dedicava a vagar pels carrers?

-Que m'escoltes o què et passa? -va deixar anar aquell home que movia a poc a poc la mà en front de la cara del noi.

-S...ss...sí, disculpi'm -digué en Li Huan.

El cor li bategava amb força i li varen començar a suar les extremitats.

-Vius aquí? -li va preguntar deixant de fer gestos amb la mà i portant-la a la butxaca.

El noi li respongué amb un subtil moviment de cap.

-Doncs tengui el periòdic del mes.

I sense dir res més, aquella figura va desaparèixer entre la boira que començava a formar-se en la vall a causa del capvespre.

Sense desviar la vista cap al diari el va ficar en la petita motxilla que portava damunt i es va dirigir fermament cap a l'interior de la casa. Un aire calorós i carregat se li va tirar damunt després de tancar la porta a la seva esquena.

-Tian? -va cridar sense alçar molt la veu. Tian?- va tornar a repetir, però aquesta vegada amb més força.

Res, ni un petit soroll. Encara que això no li va fer perdre les esperances que el seu germà seguís allí dins. Va obrir la porta que es trobava a la seva dreta. En aquella sala no es veia més que la taula rodona de vidre en el centre de la sala envoltada de sofàs i les butaques que gaudien de la calor de la xemeneia la qual, famolenca, s'apoderava dels tions de fusta.

S’enfonsà fins al final del passadís i va pujar les escales que van començar a semblar-li infinites. Va passar pel bany, que tenia la porta oberta, però no hi havia ningú, ni res que no estigués com sempre. Va obrir l'última porta amb més brusquedat que la que havia utilitzat per desfer-se del fred pom de l'entrada. La porta va xocar contra la paret amb força i l'agressiu cop va retrunyir per tota la casa, el qual es va barrejar amb la veu de Li Huan que, després de veure l'habitació buida, va deixar anar un xiscle de dolor com si tota la vida se li acabés de fer trossos.

Nerviós, caminava per l'habitació buscant alguna cosa, que ni tan sols sabia que era. Li van començar a tremolar les cames i la seva respiració s'accelerava sense control; cada vegada l'aire era més pesat. Semblava com si el foc volgués apoderar-se també d'ell carregant l'ambient amb densos núvols de cendres. Es va tirar al llit i va enfonsar la cara en el gran i suau coixí que decorava l'habitació; llavors va lliscar les mans per baix amb els punys tancats fortament. Es va estremir quan de sobte va notar que la seva mà fregava amb un objecte. Va obrir la mà i va embolicar amb ella la cosa per a així lentament treure-la de l'amagatall. Es va acomodar i va veure el que havia agafat: un petit paper de color groc que el va sobresaltar.

-El paper per emergències!

Va recordar que en Tian i ell havien acordat que cada color del paper serviria per una ocasió determinada i just aquell era el que no volia veure mai. Va desplegar-lo i va poder veure cinc paraules amb lletra gran que deien: "Soldats capturar-me. Venen per tu". Just en aquell instant s'escoltà un soroll que pareixia sortir de les parets. Uns segons després en Li Huan va advertir que pujaven per les escales...
Capítol 3 L'últim gra del rellotge de sorra
Es va quedar paralitzat per un moment. Dirigí la mirada cap a la porta de l’habitació i posteriorment va tornar a contemplar el paper: “Soldats capturar-me. Venen per tu”. Un cop més va mirar en direcció a l’entrada del dormitori, que es va obrir. En aquell moment en Li Huan va poder distingir-hi una figura fosca que li semblà familiar. Va trigar poc en relacionar-lo. Era l’home que li havia entregat el periòdic! Maleí al seu cap per no haver-se’n adonat abans.

Va pegar un salt per baixar del llit i va treure el cap per la finestra, que es trobava completament oberta, i després de calcular que només hi havia uns dos metres de distància fins al sòl, cobert d’una capa de fulles seques, s'hi va llançar sense dubtar-ho. Va aterrar lleugerament, tot i que, per desgràcia va caure en unes ortigues que li havien passat desapercebudes i que li causaren algunes ferides. Va intentar desfer-se de les fulles que tenia a sobre i començà a córrer amb tota la seva força fins arribar al poble.

Una vegada allí es va dedicar únicament a observar. Buscava una manera de fugir i tenir, una altra vegada, al costat, al seu germà. Veia els rostres de la gent que passejava de pressa pels carrers, no es comunicaven ni es miraven entre ells, cadascú es trobava aïllat en el seu propi món. A més a més, pareixia que no tenien sentiments. En acabar de travessar el mercat, va arribar a un port molt transitat. Vaixells gegants amb contenidors metàl·lics de colors esperaven en el moll fins que fos l’hora de recórrer blaus i profunds mars.

En Li Huan va analitzar amb atenció cada un d’aquells vehicles que suraven sobre l’aigua: les grans veles que tenien alguns, les ancores de fins cinc metres de llargària, les cares que es veien darrere les finestres dels passatgers... Va descobrir una nau de fusta prou gran que pareixia que anava a embarcar aviat, així que va accelerar el pas i, al veure que no hi havia cap guàrdia a la vista, es va colar per una porta petita propera a l’entrada.

Tot era fosc allà dins. Estava ple de caixes de fruites i verdures collides dels horts dels voltants de la vila. També hi havia el que semblaven ser trossos de tela, possiblement utilitzats per fer peces de roba, i algun que altre carruatge vell i desgastat. Al fons de la sala es podia veure un accés de metall oxidat, cap al qual es va dirigir el noi. En arribar-hi va posar les dues mans sobre el pom i va exercir una lleu pressió cap avall, que va causar un horrible soroll que ressonà per tot arreu. Se li va gelar la sang, però passat trenta segons va tornar a repetir el mateix moviment després d’assegurar-se que ningú l’havia descobert. Aquesta vegada es va obrir. En Li Huan va donar un pas endavant amb el qual es va situar en el mig del que semblava ser una espècie de taller. Hi havia eines i papers per tot, el desordre era considerable. Entre un martell i una serra va treure un rotlle de cinta negra que pareixia ser d’una alta resistència, la qual cosa va fer que se li encengués una petita llum d’esperança al cap i, eufòric, es va dirigir cap a l'antic carruatge que havia vist abans. Una vegada el tenia davant, va arrastrar-se pel fred i humit sòl per ficar-se per sota de la carreta i aferrar-se ambdues mans i cames a la part inferior d'aquesta amb la cinta adhesiva que havia trobat.

No va tenir que esperar molt fins que el renou dels motors va desaparèixer i les ones del mar deixaren de colpejar furioses l'estructura de la nau. Es va obrir la gran porta de la popa i la gent començà a baixar de la primera planta per les escales. De seguida els soldats i oficials es van posar a treure les caixes de mercaderia amb prou dificultats . Dos d'ells, amb sabates fosques i pantalons llargs del mateix color, van aparèixer al costat de la cara d'en Li Huan, qui a penes podia respirar aferrat contra els taulells de fusta i es limitava a veure com trepitjaven amb força enfront els seus ulls. També va veure quatre potes blanques d'un animal que es dirigien cap a la part davantera de la carreta, els taulells de fusta del terra cruixien amb les seves passes. Uns instants més tard les rodes començaren a rodar gràcies a la força exercida per un cavall.

El camí va ser tranquil fins que arribaren al camp, on creixien des d'altes plantes amb flors fins petits i rodons cactus. A més a més, grans pedres es creuaven pel recorregut de la calessa, el que feia que en Li Huan temés caure en cada moment ja que, amb els salts que donava degut a l'irregular terreny, se li estaven afluixant la cinta que el subjectava ferme a la base. Una gota de suor li lliscava pel front com en un tobogan aquàtic en ple estiu. Sentia els braços cansats i adolorits, els músculs li tremolaven i sabia que no aguantaria molt més allí sota.

No obstant això, es va sentir alleujat quan el soroll de les potes de l'animal cavalcant va anar disminuint cada vegada més fins aturar-se per complet. Els soldats van abandonar el vehicle i quan el jove ja no va percebre cap so, es va deixar caure sobre el dur terra de pedra.

Tota la tensió del seu cos va desaparèixer i començà a relaxar-se gràcies al cant dels ocells que descansaven a les branques dels arbres propers. Sense moure's del lloc, sota aquell carretó, en Li Huan va caure en un lleu somni que no va durar molt degut a un grup de nins que corrien a prop seva i cridaven paraules que no va entendre. Es va incorporar per poder observar-los i se n'adonà que tots vestien completament igual: amb les mateixes sabates fosques, els calçons llargs, tot igual que el suposat carter que es va presentar davant la porta de la seva casa. Va sobresaltar-se en reconèixer una de les veus dels infants, li era familiar, el cor se li va destrossar en distingir el rostre d'en Tian.

-Encara ets viu! -va pensar emocionat.

Quan el grup de criatures va decidir allunyar-se, en Li Huan va aprofitar que el seu germà passava a prop del carruatge per, des de la posició en que es trobava, agafar-li del peu. En Tian va ensopegar, però no va caure al terra. Estranyat, va apuntar la seva petita cara pel buit i va descobrir qui era el que li havia agarrat de la cama, impedint-li caminar amb normalitat.

-Però què fas tu aquí? -Digué en Tian sorprès.

-M’he colat en un vaixell dels soldats per venir a buscar-te -li respongué

-Que t'has tornat boig o es que no has vist el meu missatge?

-N'és clar que sí que l'he vist, per això mateix he vingut!

-Espera'm aquí, ara torno.

El germà petit va desaparèixer amb rapidesa, no obstant, de seguida tornava a trobar-se davant en Li Huan, aquesta vegada però, amb una vestimenta com la seva a les mans.

-Posa't això ràpid! Sinó et descobriran -li digué murmurant perquè no ho escoltés ningú.

Una vegada canviat de roba, els dos germans passaren una bona estona passejant pel gran camp on els soldats eren entrenats i educats per crear un món com el rei el volia. La conversació dels dos nois era freda i distant per evitar problemes amb el guàrdies, que impedien que la gent s'expressés entre ella.

-Tian aquesta veu no et resulta molt familiar? -va dir de sobte en Li Huan quan s'aturà prop d'una sala amb la porta lleugerament oberta.

-Es el pare! Què hi fa aquí? Però si està manant ordres als soldats! -va dir el noi sorprès.

El germà gran va apropar la vista i va veure al seu pare a dalt d'una espècie d'altar, donant explicacions a crits. Ara ho va comprendre tot.

-Es ell... -va dir en Li Huan amb els ulls plorosos.

-Ell qui? -li contestà en Tian amb estranyesa.

-El rei de tot això. El que està convertint el nostre planeta en una bola de gel sense esperança de poder gaudir de nou un primer amor i les papallones que et fa sentir a l'estòmac, de l'orgull d'haver aconseguit un objectiu en la teva vida o de la eufòria després de rebre una bona nota en un examen, el qual t'havies preparat durant setmanes. Tampoc de poder expressar sentiments de tristesa per la pèrdua d'un familiar o per un simple problema que se'ns creua pel nostre camí. Resulta estrany, però els moments dolents també s'han de poder expressar tot i que sigui amb llàgrimes. Hi ha que adonar-se'n de que sense la tristesa, la felicitat no tindria cap valor, igual que sense la pluja no sortiria l'arc de Sant Martí i no podríem gaudir de la seva bellesa o sense un gran esforç, on has hagut de sofrir molt, no arribaries a la gran recompensa que aconsegueixes a canvi. Perquè al cap i a la fi són les ensopegades les que ens fan guanyar, sense elles no avançaríem, ni milloraríem, tots els nostres assoliments neixen d'allí, de les nostres errades. No els hi temis. Aprofita tot el temps que puguis per estar amb la teva família, perquè el rellotge no s'atura i ningú és etern. Viu, sent, riu i plora si es necessari. Observa la naturalesa, doncs aprendràs moltes coses d'ella. Arrisca't a fer el que sempre has volgut però t'ha fet por. No et tanquis a casa, no t'aïllis del que t'envolta. Evitant això, començaràs a viure la vida, i tots envejaran el que sents i iniciaran també el seu camí per sentir-se com tu. Llavors, és quan començaran a viure...

-Bé Fabià, jo crec que ja n'hi ha prou per avui de llegir, demà si vols, un capítol més.

-D'acord papi, gràcies. Segur que altres nins m'envejaran perquè jo llegeix llibres i m'ensenyen molt. I de gros tendré bonics sentiments perquè aprendré a gaudir de tot, a observar i a conversar, mentre que ells estaran submergits en el seu petit món, que no sol mesurar més de dotze centímetres. Aquell món que tot i ser tan petit, s'ha apoderat de totes les relacions entre les persones i dels seus sentiments, com en aquest conte papi. Estan perdent el seu propi temps, i no entenen que es el més valuós de la vida, que no és una cosa que puguis comprar, i que no saps quan te'n queda, ja que en qualsevol moment pot caure l'últim gra del nostre rellotge de sorra. I s'acaba el temps per viure.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0359
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  125 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  29 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  12 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  17 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  27 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]