Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
daia
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: Les paraules ferides
Acotinum Napellus
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Un infern paradisíac i un paradís infernal
Acotinum Napellus

Capítol 1.- Un infern paradisíac i un paradís infernal

La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Vaig obrir la porta, però, així com que la realitat és realitat, tot va tornar-se fosc. I una flor va ser el primer que vaig veure, la recordava d’un lloc tan llunyà que preguntava si era de veritat. Increïblement bella, encara que mortal, tenia la temptació d’agafar-la, perquè així m’ho deia aquell intens color blau, i a la vegada deia. Et faré mal, segur què vols?

En mirar el cel, indecís, vaig comprovar que nevava, una neu negra com el carbó queia sobre mi, res estrany, i a la vegada preguntava: per què una cosa tan estranya com aquesta és vista com l’anunciament d’una bona època? És una substància molt tòxica i gens polida, no com la flor. Vaig escoltar efectivament que la neu és blanca? I per què ho era? I on estava? Mai l’havia vist.

Feia molt de temps que no veia els meus pares cosa que pareix estar relacionada amb aquesta festivitat d’hivern, i no sé per què...

Mon pare va escriure moltes cartes per a mi abans de morir. Ell era molt intel·ligent, deia que només pots construir un pont si destrueixes un altre, i viceversa, i també intercanviant els papers de passat i futur, no podies deixar el passat on està perquè quedaries a mitjan camí, però que en construir de nou, acabes amb la teva història, oblidant-la, com aquell pont de pedra amb més de mil anys que s’utilitzava per connectar els dos pobles. Ara és un pont de vint anys que connecta les dues ciutats més importants del món i allí on estava abans varen haver de posar terra i formar una nova ruta. Aquesta manera tan cruel d’avançar, per algun motiu ens apropava a ser més que el mateix Déu. Ell va morir en circumstàncies que no puc comprendre, i crec que mai ho comprendré, ni la causa de la seva mort, ni el que deia al cent per cent.

Ma mare, des que vaig néixer, em va criar tota sola. Passàvem molt de temps junts, ja que varen denegar la meva admissió a l’escola. I havia d’estudiar a casa, però ella era analfabeta i no sabia de matemàtiques, així que m’explicava com era el món que em rodejava, que és correcte, que és malvat, que hi ha més enllà del que puc veure i com viure sense dependre de ningú. Era una classe sobre la vida que durava tot un dia.

Un tràgic dia de desembre uns bandits van entrar a casa, assassinaren ma mare i a mi m’utilitzaren com a esclau. No estava sol, hi havia més nens com jo en aquelles masmorres. I després d’anys d’esclavitud vàrem poder escapar, condemnant-nos a nosaltres mateixos a vagar pel món sense un objectiu. Ara voldria preguntar a mon pare: sobre què estic caminant?

Habitualment tinc somnis iguals, en un d’ells em trobo en un camp verd on la suau brisa mai acaba i on hi ha una caseta, d’una finestra surt una olor deliciosa, seria un pastís o unes galetes el que s’estava preparant a la cuina? També hi ha un jardí amb moltes flors de tots els colors, unes sobresurten sobre les altres, aquestes creixien molt a prop de la tija i podien ser confoses amb orquídies. Què seria aquest lloc? Existiria? Tenia moltes preguntes sobre els meus somnis, però poc era el temps que tenia per contestar-les i descansar.

Sempre estava acompanyat, aquells nens amb els que vaig fugir són la meva companyia i diuen tenir el mateix somni. No el d’una casa polida en la qual viure una vida normal, sinó un lloc segur, on un no tingui per què sentir-se intimidat per les perversions de l’exterior. Em sentia temptat per buscar aquest lloc, encara que, ja tinc bastants problemes com per ara posar-me amb una ximpleria d’aquest calibre. No sabem on estem i hem d’ubicar-nos ràpidament, podríem estar entrant en una zona climàtica bipolar i aquest és un risc que no estic disposat a admetre.

Després d’un altre dia de vagar pel món es va fer de nits. Per un moment vaig fixar-me en la mirada dels meus companys, pareixien ulls de vidre, tenien la mirada perduda i ho feien tot de la forma més mecànica possible, dormint, pareixien robots, i al moment en el qual vaig tancar els ulls, tot va sortir volant, la temperatura va baixar ràpidament i va tornar la meva amiga, la neu negra, i amb una velocitat rècord vaig desorientar-me i caure de forma que em vaig ferir la cama amb la mala sort que un poc de neu infectava la ferida, això podria significar la meva mort. Contra tot pronostic vaig sobreviure a la nit, així podent-la tractar durant el dia, encara que sabia que em quedava poc a mi per la gravetat, aguantaria un mes o dos? Ara mateix podríem apostar per la meva esperança de vida.

Al cap de poc vaig trobar-me amb part del meu grup, els altres eren morts, però quasi pareixia que no m’importaven. La meva reacció va ser agafar l’equipatge, i pujar la muntanya per sortir d’aquest lloc, esquiant el més ràpid possible. Durant la pujada, Li va fer una cosa molt poc comuna d’ell, probablement, fruit de noves experiències que, per la seva banda, li provocaven una fort confusió. El considerava el meu millor amic, però en realitat no parlava mai amb ell, ni amb ningú en realitat. Suposo que el considero així per ser el primer amb el qual vaig compartir cel·la.

En arribar a dalt vàrem començar el descens i era capaç de veure tot el paisatge. El meu primer pensament va ser, «que trist», però potser és millor que si fos d’una altra manera. Augmentava la velocitat sense jo adonar-me’n, cosa que podia ser un risc, no era culpa nostra, sinó de la neu amb el seu color obscur. D’alguna manera havíem de controlar això perquè ens suposava un risc. Llavors Li va despertar-me dels meus pensaments i optarem per rodejar la muntanya. Alguns varen caure, encara que tornaren a estar amb el grup en baixar.

Bé, potser aquesta vida té possibilitat d’estar interessant, vaig pensar, el problema és que no tenim ni intenció de parlar sobre ella, aquesta serà una altra història oblidada.

 
Capítol 2 On arribarem si cada vegada que ens veim desapareix la meitat?
Acotinum Napellus


Capítol 2: On arribarem si cada vegada que ens veiem desapareix la meitat?

-... i els Deus varen castigar Narcís fent que s’enamorés perdudament de la seva propia mirada.

-Llavors, no he de dir-li que no a ningú mai?

-No no, saps, a vegades dir «no» és una forma molt bona de fer saber a algú que l’estimes.

-Però li faré mal si dic no, com pots estimar a una persona fent-li mal?

-És una bona pregunta. Mira, imagina que Narcís s’hages enamorat d’Eco. I que després Hera l’hagués castigat per ser amable amb una traïdora. Eco obtendria un final també horrible, el seu estimat no li faria cas i pot ser després moriria per la pena.

-Que complicat és això. -deia queixant-se- I com sé quan dir sí i no?

-T’ho dirà el més profund de tu mateix, Reito. A vegades faràs sentir mal a algú, però tranquil, no passa res dolent, solament has estat tu mateix. Ara ves a dormir, demà serà un dia llarg.

Aquesta és una de poques conversacions que recordo amb ma mare. El significat de les seves paraules segueix sent un misteri per a mi. No soc detectiu, ni filòleg, com vol que comprengui el sentit d’aquesta oració si no tinc la més mínima experiència d’una relació comuna amb altra persona? Diuen que has d’estimar als altres com a tu mateix. Ho voldria fer. Si no fos perquè no sé de veritat com m’estimo o si ho faig realment.

El sol va sortir per on solia sortir sempre, i la seva poderosa llum m’arribava als ulls. A vegades li preguntava perquè ens donava llum o per què no es cansava de tant córrer pel cel? Li va apuntar cap a una cova, no li vàrem fer cas fins que escoltàrem uns vehicles aproximant-se: els mercenaris són molt comuns en aquest inhòspit i apartat lloc. En pensar que estàvem segurs dins la cova, un de nosaltres va sortir, i sense fer cap soroll va caure deixant-ho tot ple de sang mentre el so del tret seguia viatjant per l’aire. Ells ens trobaren, la nostra única forma de viure un poquet més, era baixar la cova. En un tram del descens sols estàvem Li i jo amb vida, els altres hi havien estat assassinats. Llavors trobàrem unes eines abandonades fetes per a la mineria i al final d’aquell passadís hi trobàrem una gran quantitat d’explosius.

Un pensament egoista es manifestava al meu cap...

Vaig mirar fixament Li...

Tenia una expressió desesperada, el meu cor bategava a una velocitat increïble, estava tremolant, per un moment em sentia marejat. Amb tota la meva sang freda, desesperació i molts d’altres sentiments que mai havia viscut, vaig observar la imatge de Li amb uns ulls sense vida per dir-li coses que mai oblidaré...

-Li... mor, és una ordre...

Ell va mirar-me als ulls, sols nosaltres estàvem vius. Dins la seva mirada podia sentir confusió, tristesa i molts més de sentiments que pareixia que per primera vegada es manifestaven dins ell. I amb un gest va respondre...

-Sí... adeu Reito. -Amb una veu amable-.

Després d’això, jo estava destrossat per dins. El pla era que Li, amb la càrrega de tots els explosius, els col·locara per la cova. Jo, com tot un inútil, vaig mirar-lo des de la seguretat. En apropar-se’n el necessari, Li va mirar-me i va dedicar-me un últim somriure mentre ho explotava tot. El foc es dirigia cap a ell i el devorava sense problema. Després de l’explosió alguna cosa es precipitava pels meus ulls: què era això? No era capaç d’entendre per què plorava, sols ho feia a vegades per protegir-me de temporals, i més estrany encara: per què em sentia tan impotent? Tan inservible? Tan, tan... no sabria explicar-ho.

En sortir de la cova el sol s’amagava. Vaig agafar el meu equipatge, i mil pensaments i records passaren al costat meu. Quan ens vàrem conèixer, quan vàrem escapar, mentre viatjàvem pel món. Ja només eren records sols per a mi.

-Acabo de sacrificar Li!!! -Cridava.

-Per la meva culpa és mort!!!

-I ho vaig fer sols per jo viure un poc més!!!

-Quin sentit té anar matant la meitat perquè l’altra pugui viure?! -Vaig cridar a la vegada que plorava.

-On arribarem així?! -Deia a la mentre petejava, colpejava i atacava l’aire.

-Quant de temps més hem de seguir vivint com animals?! -Vaig cridar contra el sòl.

Em vaig fartar a plorar i a la matinada una petita tomba de pedres s’alçava en nom de tots els que estaven morts allí. Vaig deixar una flor d’increïble bellesa en aquell lloc. I simplement començava a caminar sense cap direcció, altra vegada, selves, muntanyes, rius, boscos, i moltes més meravelles del món eren ignorades per mi.

Amb el pas del temps notava com la ferida que atacava la meva esperança de vida deixava una taca negra que s’expandia passant els dies. Ja tenia la cintura parcialment coberta i el peu era l’única part de la meva cama que es mantenia sana.

Cada vegada era més present la qüestió en el meu cap de si estava viu o era un esperit vagant. No coneixia la resposta, ni crec que la conegui mai en la meva vida. Els dies se’n feien molt curts, era capaç de caminar durant dies sense descans i només quedaven dues setmanes per morir a causa de la infecció segons em deia la meva intuïció.

Una nit, vaig veure unes llums a quilòmetres, obvi, era una ciutat, l’equivalent a ajuda professional. Però a res li donava atenció, i amb tota la meva pessimista arrogància vaig igualar la capital del món a un desert inhabitable.

Passats uns dies, per primera vegada en bastant temps, sentia son. No ho vaig ni pensar dues vegades, quan em precipitava a terra, podia veure les estrelles. Ma mare deia que cada vegada que mor una persona una estrella neix al cel. Fa molt de temps amb uns vidres vaig veure tres estrelles molt juntes i una eclipsava parcialment les altres dues; també una estrella de color blau i una altra més grossa del normal. En aquest precís instant, voldria saber on és l’astre de Li i dels meus pares.

Durant tota la nit el cel va ser la meva forma d’entretenir-me, però hi haurà un lloc en el cel per a mi o quedaré per sempre aquí observant-lo?

 
Capítol 3 Brilla Reito! Brilla!
Acotinum Napellus


Capítol 3: Brilla Reito! Brilla!

-A cada pas estic més a prop.

-De què?

-No ho sé, però m’ hi estic apropant.

Així em deia a mi mateix repetidament. És surprenent que una mentida pugui dur a una persona tan lluny. Un camp buit i sense vida manifestava la seva forma davant de mi, una terra molt obscura feia de plataforma perquè jo hi passés sobre. Feia fred, i el sol tornava a amagar-se, ja no distingia el dia i la nit, ni el que seguia sent el meu cos. L’obscura taca negra m’enverinava a poc a poc, quasi la meitat del meu cos era negre, dins de tres dies moriria. Em plantejava tot: on estic? Algú sap de la meva existència? On aniré? Ara tenc temps per trobar el lloc d’on procedeixen les flors?

Notava que no era jo el que viatjava pel món, sinó que era el món el que viatjava. Allí vaig trobar una pedra un tant estranya i me’n vaig fer propietari, crec que no servirà per res però supòs que no vull ser el mort més pobre quan em trobin, si ho fan... Vaig pensar en un moment el meu cos no podia més, molt seguit hi tenia al·lucinacions i una cama moria, tot el que jo podia fer era agafar alguna cosa per no caure i seguir.

-Reito? Què fas així? Aixeca’t! -Deia una veu des d'algun lloc

Per innercia vaig aixecar-me i continuava amb la travessia, en el nou paisatge no hi havia res que no hagués vist ja: pedres, plantes i insectes, una serp alimentant-se, una sargantana corrent, un pardal volant... Que nou tot però a la vegada, què comú.

El sol tornava a aparèixer. Maleit siguis, per què ets tan avorrit com tot i tots?! Les pedres tornaven a saludar a les seves ombres mentre que els animals fugien d’elles i les plantes es mantenien indiferents davant de l’espectacle, més enllà del que els meus ulls m'ho permeten no puc veure que hi ha, encara que sé que poblen aquell terreny més pedres, terra, plantes i animals.

El vent bufava, no molt fort i constantment em pareixia una sensació ja viscuda i per algun motiu aquesta no molestava, tot el contrari, per una vegada passen coses bones per a mi. Caminava contra el vent i aquest canviava de direcció, d’intensitat, d’olor, etc.

A la llunyania s’ubicava un petit campament, m’apropava i sentia por per motius que desconec fins que un projectil m’amenaçava dins el canó de la pistola d’un nen.

-Tu! Fora d’aquí!

-Un nen com tu no hauria de dur un arma, on son els teus pares?

-Morts, els van matar el general. En el campament em diuen Reito el temible, fora!



-Reito?!

Jo començava a córrer com podia mentre el noi em disparava sense èxit i al girar el cap per saber a quina distància estava d’ell, hi havia de estar somiant perquè no m’havia ningú i jo tan estúpid com sempre vaig tornar per veure si estava; però res, no hi tenia cap rastre i prova de què ell hagués estat allí. El campament també va desaparèixer quan vaig fixar-me.

Estava sorprès per l'acontentament, i en tranquil·litzar-me prosseguí amb la meva marxa.

Per la tardor el vent m’abandonava i tornava a ser-hi sol fins que una llum es deixava veure. També em vaig apropar, eren un grup d’escaladors, crec, i vaig dirigir-me al cap, i de sobte un dels homes del grup va parar-me.

-No intentis dir-li res, no et contestarà. Reito és així -Deia Li darrere meu.

-Què?! Li?!

-No tenim temps per ajudar-te, perdona. -Va dir a la vegada que llençava sorra als meus ulls

De cop vaig intentar llevar-me la sorra dels meus ulls, però en obrir-los ningú era a prop. Corria per intentar trobar-los però no els veia, ni la llum d’abans, ni cap rastre d’ells, m’estava tonant boig.

Ja era molt de nits, feia molt de fred, tant que nevava, però aquesta no era la neu negra que coneixia de tota la vida, aquesta substància tenia la textura de la neu, queia com ho sol fer i estava freda, la gran diferència era que això que cau sobre mi era blanc i inofensiu. Què s’estava precipitant sobre mi? La son m’atacava i em pareixia que una petita caseta d’una vella fusta s’ubicava en front de mi, les finestres eren rompudes, el terrat pareixia inestable i moltes més imperfeccions es podien apreciar a la distància.

Vaig tancar més d’una vegada els ulls per assegurar-me que era real. Una casa petita, ubicada on les perversions del món no arriben i el vent sempre circula de forma constant. He tornat on volia tornar.

M’endinsava al domicili, era de nits, però podia apreciar les bellíssimes flors blaves que ocupaven tot el jardí i que donaven una atmosfera màgica al lloc. Vaig entrar i tota la meva vida va tornar a mi, recordava tot el que va passar aquí, la meva mare fent un pastís de poma, jo jugant al camp, les flors creixent...

Obria la porta i el temps es parava, l’olor a pols, insectes que es refugiaven i aigua que s’obría pas pel terrat entrava, una petita tauleta m’esperava i em senyalava les altres habitacions. Vaig anar al menjador, tot destrossat i trist, després a la sala central. Allí vaig veure ma mare, asseguda a un butaca.

-Que bé que has vingut. -va dir ella

-Però... tu.

-Segueix-me -va dir ella

La vaig obeir, i va ensenyar-me la resta d’habitacions, totes abandonades i saquejades, fins que va sortir i va desaparèixer, en buscava desesperadament i finalment vaig trobar l’última habitació, la meva. Sobre el llit hi havia un carta, la vaig obrir i vaig començar a llegir.

Estimat Reito.

Si estàs llegint això vull dir-te que has crescut molt. Recordes quan et contava històries a la nit? O quan jugaves amb els insectes del jardí? Jo ho recordo perfectament, tu hauràs viscut moltes coses i vist moltes altres (...). El teu pare t’ha dedicat molts de poemes i llibres, perquè ets el seu estimat fill (...) una vegada vares preguntar-me el per què de les flors del jardí i mai et vaig contestar, vàrem elegir aquesta flor per la seva bellesa i per la seva toxicitat; al teu pare i a mi ens encantava aquesta combinació, perquè simbolitzava la realitat del món (...)

Tu has estat el nostre únic fill i per això ets especial, cada persona que t’acompanyarà et veurà no sols com un company o un amic, també com un líder (...). Bé, ja per acabar vull dir-te que ni en vida ni en mort t’oblidaré, perquè les estrelles tenen ulls, i tu ocuparàs un lloc molt privilegiat en el cel, sempre apuntaràs al nord i guiaràs a tot el món, així que brilla, Reito! Brilla! I sigues l’estrella més important del firmament, aquí i a tots els llocs, no deixis que ni el sol o la lluna l’eclipsi. Brilla, Reito! Brilla!

Brilla!

Les llàgrimes queien de la meva cara i l’únic que volia fer era descansar al llit. En acomodar-me vaig mirar a un costat i allí estava Li.

-Què tal? -Deia amb un somriure a la cara

-Bé, una pregunta, on estàs?

-Molt fàcil, a la part baixa de l’Ossa Menor, tenc el lloc de l’astre Pherkad -va contestar

-Hi queda lloc a l’Ossa Menor?

-Sí, és un lloc que he estat reservant per a tu -va contestar-

Vaig començar a plorar una altra vegada, tenia por de la mort, encara que m’havia estat preparant tota la vida per a ella i ara ella venia a mi sense pressa.

-Li.

-Si?

-Jo... sense tu, em sento molt sol -deia plorant

-Ja ho he notat, tranquil -va contestar-me

Al meu costat s’hi ubicava una petita planta, d’increïble bellesa, en la qual les flors creixien a prop de la tija i que era terriblement tòxica. No va importar-me i la vaig agafar. Sobre el llit en el qual vaig dormir una vegada moria. Amb les mans fent-se propietàries de la flor sobre el meu pit, vaig descansar allí per sempre convertint-me en una estrella molt brillant que sempre apunta al nord i que guia a tots els que la necessiten.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]