Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Chaini con capucha:v
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: La Bruixa
El macabre cas dels aiguamolls
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 Incògnites
Em semblava impossible que algú fos capaç de fer una cosa així. Estava acostumada a veure escenes violentes, malgrat això els casos en el quals hi havia nens involucrats em produïen certa angoixa i un mal pressentiment.

S'enduien el cadàver al laboratori forense d'Okinawa, la causa de la mort més probable era un cop contundent amb algun objecte, però com deia el meu professor de filosofia a la universitat d'Okinawa, mai es pot donar res per fet sense verificar-ho.

-Oyama Yumi? –Deia una veu anònima.

-Sí, soc jo -vaig respondre.- Qui em crida?

-Soc el detectiu Motobu, estic al càrrec d'aquest cas.- Va respondre. Era un home d'estatura mitjana, amb la pell fosca i bastant prim, tremolava de fred.

-Doncs crec que s'ha equivocat, jo soc el cap de la investigació i vostè és un ajudant, si vol, li ensenyo l'ordre que m'assigna com a cap.

-D'acord... Jo només deia que m'encarrego d'investigar encara que sigui com ajudant.- Pareixia intimidat, sol passar-me molt, la franquesa és una de les meves virtuts.

Tot això em fa pensar que encara no m'he presentat, el meu nom és Yumi i el meu cognom Oyama, tinc els cabells negres i curts, un tret característic perquè al Japó el cabell llarg és símbol de prestigi, els i la meva edat és de vint-i-nou anys i, com he mencionat abans, vaig estudiar a la universitat d'Okinawa amb la intenció de ser detectiu i ara tinc el que possiblement sigui el cas més difícil de la meva curta carrera, el clima humit i la constant pluja haurà eliminat totes les proves.

-Bae Dal Choi, vingui que he trobat una prova va comentar Kurome.- Hi ha unes marques de les rodes d'un cotxe al fang.

-Ja t'he dit que no soc japonès així que el meu cognom va davant del nom i no a la inversa.- Va dir amb desgana Choi.

-Ho sent –deia rient- però has de venir a veure això. Són les marques d'un Volvo P1800, l'assassí o assassina tenia un cotxe americà, un luxe que pocs japonesos tenen.

Vaig arribar a casa, seguia en calma, com l'havia deixat en partir, com es nota que no havia format una família, però me n'alegrava, no era el tipus de vida que volia dur. Els del laboratori m'havien dit que m'avisarien en tan bon punt tinguessin notícies.

Tres dies després vaig rebre una trucada per telèfon per part del Centre Psiquiàtric d'Okinawa, un tal Kyle Guthire s'havia escapat del manicomi amb un Volvo P1800.

En arribar em varen donar l'informe on estaven les dades sobre ell. Segons el que pareixia, era un home que patia d'esquizofrènia i no volia medicar-se, així que la seva família el va enviar a un centre psiquiàtric perquè no presentés un perill a la societat.

Ràpidament és va posar una ordre per la qual totes les comissaries eren obligades a detenir Guthire, però tot i això podia estar a qualsevol lloc de l'illa.

Van passar dos setmanes i algú va venir a la comissaria per avisar de que l'havia vist:

-Sí, hem... Va estar en aquest bar i van haver d'expulsar-lo, devia ser boig, mai havia vist algú amb aquella ira. -Va comentar l'home.

-D'acord... i vostè com es diu? -Vaig comentar- Ho necessito saber per trobar-lo si el torna a veure.

-El meu nom és Oyama Masutatsu. -va dir amb un mig somriure.

-Llavors és vostè el famós karateka que matava bous amb les mans? -Va dir Motobu- Ha de saber que jo l'admir molt...

-Vinga, que tenim feina -Vaig tallar-li- Adéu i gràcies Sosai Oyama... Ja el trucarem si necessitem la seva ajuda.

Vam anar corrents al laboratori forense, on ens varen comentar que havia hagut una altra víctima, aquesta vegada un nen d'uns nou anys, amb la mateixa causa de la mort.

En aquest punt ja em pareixia increïble el que estava passant, havíem d'enxampar a aquell malalt, i l'oportunitat se'ns va presentar dos dies després, quan van saber que uns excursionistes havien vist que s'ocultava en una casa en ruïnes a causa dels bombardejos quinze anys abans.

Vam mobilitzar quasi trenta policies, avançàvem amb dificultat pels aiguamolls quan Kyle va saltar per atacar un dels policies. Ràpidament el van intimidar amb tot l'armament, el seu aspecte estava bastant deteriorat, i la seva mirada, perduda, mostrava que no entenia el que passava.

Va haver-hi un silenci que quasi es podia tallar amb un ganivet, quan va succeir l'inevitable, Guthire es va avançar sobre l'esquadró provocant una ofensiva que el va fer caure mort a terra. L'escena era realment sinistra, malgrat això s'escoltaven crits d'alegria per part dels policies i fins i tot d'en Motobu, que em va dir:

-No estiguis trista, podria haver estat pitjor, imagina que s'hagués cobrat una víctima. –Tenia els llavis murats del fred i de la pluja

-Sí, però la seva mort es podia haver evitat, al cap i a la fi era com un nen, no entenia que passava. Però tens raó, són danys col·laterals, és només que tinc un mal pressentiment.

Els meus temors es varen tornar realitat al dia següent, quan altra vegada sonava el telèfon del meu despatx:, una altra víctima havia estat descoberta.

-Motobu, tenim un cas entre mans, han trobat una altra nena assassinada. El culpable segueix allà fora i nosaltres hem mort un innocent.

Capítol 2 Foc i gel
Regnava la calma, no sabia que havia passat, totes les proves anaven contra aquell home malalt, això havia estat un cop bastant fort del destí. La llista de sospitosos era inexistent després d’aquell episodi de feia escassos dos dies. Tot apuntava a Guthire, però ara era mort i no podia fer res per esborrar aquell error del passat.

Vaig anar al meu despatx quan em vaig trobar en Motobu:

-Oyama, no sé si podré continuar amb aquest cas, tinc un mal pressentiment, és com una visió.

-Shinichi, deixa les supersticions, que ja saps que no crec en aquestes ximpleries. –Vaig contestar-li secament.

-Sí, ja ho sé, però aquesta vegada em sembla que se’ns està anant de les mans.

-Ja sé com et sents, malgrat això algú ha de fer alguna cosa per netejar el món d’aquesta escòria, és el nostre deure.Si no ho fem nosaltres ningú ho farà mai, i aquest planeta on vivim acabarà pitjor que fa 17 anys, te’n recordes, no? Les dos bombes nuclears, Hiroshima i Nagasaki.

-Sí, per aquestes coses són per les que me n’alegra treballar amb vostè, Oyama Yumi.

Caminàvem pels carrers cercant persones per intentar obtenir algun detall sobre l’assassí o assassina. El primer a ser interrogat va ser una dona anciana, d’uns 80 anys que vivia a 300 metres dels aiguamolls.

-L’altre dia va venir un home que demanava un sac bastant gran, deia que al menys havia de poder entrar un porc -comentava amb lentitud-. Com sabrà, jo soc sastre, però em va estranyar aquell home... Així que li vaig preguntar qui era i em va donar un nom, que suposo que és fals, malgrat i això em va dir que es deia Sasuke Funakoshi.

-Sap com era? Podria descriure’l?- Vaig preguntar.

-Sí, i tant. Era un noi japonès d’uns trenta anys, baixet i robust, amb els cabells negres i vestia amb roba cara.

Vam sortir del taller, quan de sobte Motobu es va aturar en sec.

-Què passa? Què has vist un fantasma -Vaig comentar-li.

-No, però quasi. Aquell home, Sasuke Funakoshi, no? Es deia així? -Estava pàl·lid, el seu to de pell caramel s’havia tornat blanc com un ou.

-Sí, per què?

-Ell és un membre important de la màfia Yakuza, millor tancar el cas o acabarem torturats, morts i abocats al mar i ningú podrà fer res per evitar-ho!

-No sigui melodramàtic, com ja li he dit abans, no ens passarà res, i encara i això seria un honor  morir per la nostra causa i fer un pas per a un món millor.

-S-sí, té raó, Oyama.

-És clar que sí, sempre la tinc. –Vaig comentar- I encara i que aquesta operació pugui ser perillosa, conec a algú que ens podria informar sobre aquell home, un membre de la Yakuza bastant mediàtic. Sap a qui em refereix, oi?

-Esper que no sigui en qui jo estic pensant...

-Vull dir, Mas Oyama, el famós karateka i membre de la Yakuza.

-No pot ser, no puc demanar-li això, que m’agafarà mania i és el meu ídol...

-A veure si ho entenc...- Vaig començar- Poses en perill tota una investigació policial perquè no vols que aquell assassí de bous t’agafi mania... Això és el més estúpid que he sentit mai, encara i això, jo soc el cap i faré el que jo vulgui.

Vam arribar al mont Chiba, on vivia el Sosai Oyama. L’ambient era tranquil però fred, s’apropava l’hivern i les temperatures rondaven els menys cinc graus. La casa del Sosai era petita i aïllada, vam tocar a la porta i aquell home tan formidable va sortir.

-Hola, en què us puc ajudar? -Va dir ell, que anava amb el seu karategi, vestimenta típica dels karatekes i que pareixia que no l’importava el fred.- Si no us importa, doneu-vos presa, que estic a punt de començar el meu entrenament en el retir de la muntanya.

-Sí, disculpi, però coneix  Funakoshi? –Comentà ràpidament

-Gichin Funakoshi?...

-No, Sasuke Funakoshi. –Va rematar Motobu.

-Sí, però no crec que visqui a Okinawa en aquest moment, el vaig veure en un vaixell pujant el seu equipatge ahir. També duia un acompanyant, ara no record el nom però no semblava massa content...

-Gràcies i perdoni les molèsties, continuï i aconsegueixi ser el millor. –Vaig acabar jo.

I els dos ens vàrem allunyar de la casa quan Oyama Masutatsu tornava a aixecar la veu.

-Aneu amb compte amb aquell home, és perillós i tot aquest embolic pot acabar amb la vostra vida.

Tornàvem a la ciutat, el fred no era tan intens com a la muntanya, però apenes tocava els zero graus centígrads. Tota l’esperança de resoldre el cas s’havia esvaït. Els meus ànims estaven pel terra, quan Motobu va dir de sobte:

-Enxamparem aquell maleït que pagarà amb la pena capital, encara que vagi  a l’altra punta del món, no et desanimis, Sasuke pagarà pel que va fer, això t’ho promet.

Aquelles paraules em van commoure, m’aguantava les ganes de plorar, així que em vaig acomiadar i em dirigí al despatx. Allà estava Kurome, tota pàl·lida i suant, tremolava quan va dir:

-M’han trucat per telèfon per dir-me que han secretat en Choi, i m’han enviat aquesta capsa. –La va obrir, dins la caixa hi havia un dit d’en Choi i una nota amb les coordenades d’una muntanya de Nagasaki, una illa artificial d’Okinawa situada a poca distància dels aiguamolls.

-Millor deixar-ho estar, aquella illa segueix amb radiació i, a més, són els Yakuza, millor que mori una persona que no pas quatre. –Va dir Motobu precipitadament.

-Ell és el teu amic! A més, podríem mobilitzar tot el cos de policia i salvar-lo.      -Va cridar Kurome.

-Motobu, vostè, com jo, a més de la carrera de criminologia ha estat un membre de les forces especials de la policia, així que jo aniré a rescatar-lo. Vostè vingui o no, és la seva elecció. –Acabat això em vaig dirigir a agafar una Glock 17 amb intenció de dirigir-me a aquella illa, encara que aquesta actuació només la vaig fer perquè Motobu decidís venir. I va funcionar.

-No deixaré que vagi sola, si ha de morir ho faré amb vostè. – Shinichi plorava, una cosa normal degut a la situació.

Al fina vam anar els tres més un equip de deu policies experts. Viatjavem amb vaixell, una travesia de no més de set minuts. Estava tan a prop d’enxampar l’assassí, però un sentiment d’angoixa m’invadia: i si mataven a en Choi? Eren les dues cares de la mateixa moneda: el bé i el mal, foc i gel.
Capítol 3 Seqüeles
Vam arribar a la tan desitjada Nagasaki, l’aire era dens i s’intuïa una aura sinistra que envoltava tota l’illa. La nit era fosca i la vegetació era encara més densa que l’ambient. Em preguntava per què feia aquesta imprudència, per què em condemnava d’aquesta manera, però vaig recordar Choi, no seria just esperar que el perill passés, per una vegada en la meva vida havia d’actuar. I aquest moment era ara.

-Oyama, estàs bé? –Va preguntar Motobu. La seva cara estava demacrada, amb sort si tot sortia bé podríem tornar a descansar una altra vegada.

-Sí, millor que mai, rescatarem en Choi i tornarem a Okinawa. –Em va sortir força convincent, però tant jo com Kurome com l’esquadró que ens acompanyava sabíem que mai no tornaríem a casa i que la nostra vida s’acabava ara.

Motobu va assentir, tot i això ell també sabia que no tornaria. Vàrem avançar per la platja solitària, que un dia havia estat visitada pels nens, però que després de la guerra, s’havia marcit.

Vàrem arribar al punt de no retorn, tot i això, en comptes d’una retirada només ens vam mirar: totes les persones estaven dispostes per entrar al bosc. Entràrem i el primer que observàrem va ser que l’ambient estava encara més carregat que en la platja.

La travessia va durar uns deu minuts quan, de sobte, ens vàrem topar amb l’infern en la terra, l’escena era tan macabra que no la descriuré amb detalls. Choi, Funakoshi i dos persones més eren al terra morts, amb ferides enormes. La sang inundava l’escena, digna de l’infern de Dante.

-Probablement varen ser uns llops, allà està el rastre de sang, segurament hi ha una altra víctima. –Va dir Kurome, però no podem continuar, la radiació ens podria matar, segurament fins i tot aquells llops estaran a punt de morir.

-Però no van ser tots caçats durant la revolució Meiji? –Va preguntar Motobu.

-Se suposava que sí, encara i això mirat des d’una alta perspectiva, és millor així, unes poques morts per la supervivència d’una espècie. –Va dir Kurome, plorant- Ell era el meu millor amic, però pensa en aquells llops, són éssers vius, és increïble que continuessin amb vida. A més que són animals, no poden distingir entre el bé i el mal.

Es va fer una batuda per trobar els llops, però no va ser possible, el cas va quedar obert, i es va decidir continuar-lo un temps després quan la radiació hagués minvat, mesura que no es va complir en el futur.

Tots vàrem tornar a casa, jo estava abatuda pel cansament , havia estat un dia massa intens, i això em feia preguntar-me que era el que m’havia influït per ser detectiu, i ara ho recordava, ajudar als altres era una, però també era sortir de la monotonia de la vida, cercar un repte que em fes sentir viva, i aquest ho era, passés el que passés no abandonaria el cas.

Tres dies després Kurome va deixar la investigació. Em varen dir que s’havia retirat del cas i que s’havia mudat als Estats Units. Aquest va ser un cop molt fort, no per l’odi que tenia als americans, sinó perquè ni tan sols se’n va acomiadar. Jo creia que significava alguna cosa, però com dic sempre, no sé distingir els que de veritat m’aprecien.

Una setmana després em varen informar que Motobu havia contret depressió, una malaltia poc inesperada tenint en compte la cruesa de les escenes que vèiem diàriament durant la nostra carrera. També m’avisaren que mai tornaria a la professió. Sabia que aquest cas no era per a ell i, en comptes d’impedir-li-ho, l’havia arrossegat en la meva caiguda.

Ara tornava a estar sola i en la casella de sortida, però no em rendiria, havia de lluitar per un món millor, els familiars d’aquells nens havien de tenir justícia. Encara i això estava sola, no tenia a ningú per guiar-me en aquella obscuritat.

Vaig caminar aquell dia hivernal, els arbres estaven plens de neu que queia suaument al paviment. Seguia caminant, el meu cap no sabia on es dirigia, però el meu cor sí.

El meu pressentiment era correcte, aquella cabana solitària estava il·luminada; dins era el mestre Oyama Masutastu, ell era l’única persona que em quedava. Si ell no sabia que fer, tiraria la tovallola.

Vaig arribar-hi i vaig tocar la porta, el mestre va sortir:

-Hola? -Va dir, realment pareixia sorprès per la meva visita.

-Hola, no sé si es recorda de mi, però...

-Sé qui ets, Yumi, passa, que et refredaràs.- Va dir amablement.

Vaig entrar a la seva casa, tot i que no hi havia cap sensació de calor allà dins, realment el mestre estava patint en aquell aïllament.

-Sosai, estic sola una altra vegada al cas, vostè que faria, es retiraria perquè el cas no té futur o seguiria cercant una solució?

-Segons la meva opinió jo crec que tens una voluntat i una determinació major a la de qualsevol líder; realment, crec que hauries de seguir intentant resoldre el cas.

-Però una altra vegada torno a estar en la casella de sortida i això em produeix una sensació horrible, com que tot el que he patit no ha servit per a res.

-Jo tenia aquesta mateixa sensació, tot i això saps què vaig fer? Vaig esforçar-me al màxim i amb sang, suor i llàgrimes vaig demostrar que ho podia fer. Crec que el que et passa és que no valores el teu enorme potencial.

-Moltes gràcies Sosai Masutatsu, es vostè una gran persona. Seguiré esforçant-me i seré la millor.

Tot seguit vaig tornar al meu despatx, on els meus companys actuals i el meu superior havíem de dir-me una altra cosa.

-Senyora Oyama, jo vaig anar amb vostè a Nagasaki, i he de dir que si ol anar-se ho pot fer quan vulgui, és més s’ho recomano, no crec que aquest cas sigui per una persona com vostè.

-El què? Una dona? Creieu que no puc fer el mateix que vostès o fins i tot més? El que em faltava per escoltar.

-Ho fem per la teva seguretat... –Va començar el meu superior.

-Doncs jo crec que estic igual de capacitada que tots vosaltres, jo continuaré amb el cas costi el que costi. –Pareixia que aquesta vegada sí que els havia intimidat, així que vaig prosseguir- Aquesta discriminació l’he patit durant tota la meva carrera i, tot i ser dona, he resolt tots els casos que m’han estat assignats per molta que fos la dificultat.

Acte seguit em vaig seure en la cadira del meu despatx i vaig agafar un llibre del meu calaix

-Que no m’han sentit? Esfumin-se. –Vaig cridar, i tots se’n varen anar.

Tres dies després una altra víctima apareixia i la gent em mirava malament, era l’única que s’havia atrevit a enfrontar-se al seu cap. Aquesta sensació no m’agradava gaire, no tenia ningú per ajudar-me i quan trobava algun teixit o alguna pista, tot i això els del laboratori em miraven malament, amb menyspreu, ara sí que trobava a faltar en Motobu i na Kurome i sobretot al que mai tornaria, en Choi. Aquest record em tornava a destruir la moral, però ja havia escoltat el mestre Oyama, tinc un gran potencial i ha de florir encara que els altres intentin eclipsar-me la llum.

Al dia següent l’anàlisi del cadàver em portava a la casa d’un home que suposadament havia abusat i assassinat els nens, tot i això hi havia una cosa que em feia mala espina, tenia un pressentiment que em deia que era ell, encara que el meu sentit més racional em deia que totes les proves indicaven que era ell.

Aquella nit tot varen ser somriures i festa, i tota aquella gent que em mirava malament començava a parlar-me, cosa que em va  fer molta ràbia, tanta que vaig abandonar la sala i vaig tornar a anar a veure el mestre Masutatsu.

-Hola, ja he resolt el cas, però tinc un pressentiment, que no és ell. No sé explicar-ho, és com un sentiment que m’està devorant per dins. Vostè que faria?

-Jo seguiria investigant fins que el judici indiqui que va ser ell, perquè sinó un home haurà mort injustament, ja que com sabràs la pena per aquesta sèrie de delictes és la mort.

-Gràcies, tan savi com sempre.

Durant els dies següents un munt d’ofertes per a casos van arribar al meu despatx, però per sorpresa de tots, vaig renunciar a tots, estava disposada a seguir el consell del mestre.

Dos setmanes després una altra víctima va aparèixer, era una nena, això em feia preguntar-me quina mena de vida hauria tingut aquella nena, però mai ho sabríem. Llavors es va absoldre aquell home a qui amb aquesta última víctima se’l va declarar innocent.

Era un dia plujós, caminava entre els bassiols que hi havia al terra, els quals reflectien un cel que cada vegada era més gris, una metàfora encertada sobre la meva vida, que a poc a poc es venia avall. Vaig seguir caminant fins a un lloc boscós proper a l’escena del crim. Un sentiment de malencolia em va envair i unes llàgrimes se’m vàrem escapar. Realment era la persona apropiada per aquell cas?

Va ser llavors quan un llop va aparèixer, brut del que pareixia sang seca, s’apropava a mi. Ara tot encaixava, tot menys el secrest de Choi, tot i això era una cosa comú en aquella època. Així que el més probable és que fos una desafortunada coincidència. El llop seguia caminat, silenciosament cap a mi, palpant la catifa de fulles, cada pas que donava m’aprovava a la mort, però jo ja havia pres una decisió.

-Ara veurà, això és per Choi. –Acte seguit vaig desenfundar la meva pistola.

Estava a punt de matar aquell llop, quan de sobte el vaig mirar als ulls i ho vaig entendre tot. Ell també era una víctima innocent. La desforestació era el que l’havia fet cercar menjar d’aquella manera; si jo el matava l’única assassina d’aquesta història seria jo. El següent que record és que vaig disparar el cel per tal que el llop fugís al bosc. I ho va fer, desapareixent com una ombra de plata entre la penombra del bosc on regnava el silenci.

Un camperol que passava, en veure’m tota demacrada, em va preguntar:

-Senyoreta, està bé?

-Ara ja sí.

Han passat molts d’anys des d’aquell incident, molts de casos, alegries i plors que ja escriuré en una altra ocasió i la veritat és que no em penedeixo del que vaig fer, tot el contrari, vaig poder calmar els meus dimonis sabent que en realitat mai va haver-hi un criminal.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]