Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
saturnjdr
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: La Bruixa
El cerç aragonès
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 Vigília
Profund buit són les teves entranyes;

habitant d''inframons;

porpra indomable.

Estén el teu mantell de suau seda,

carícia profana i embruixadora,

i broda en silenci el teu passat.

No ets sol, ni la seva calor que tot inunda;

ets lluna i silenci de la nit,

ets nit i silenci sepulcral.

Ets el sepulcre de la teva mort.

Cecilia Solis, fragment de “Poema a la prostituta”.

Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Iolanda plorava tombada lleugerament damunt la seva filla sota els espessos flocs de neu, el seu cos malgrat els pocs parracs que portava damunt no pareixia notar el fred hivern aragonès. Recolzada a la finestra del prostíbul del carrer Deilicias observava com la meva companya sofria el maltracte del nostre proxeneta.

Els ulls de Iolanda es van fixar en mi, em va mirar fixament durant una llarga estona. Els seus ulls un mar de tristesa mostraven patiment, el patiment d'una dona exiliada del seu país per a dedicar-se a ser humiliada, els seus ulls cel ennuvolat em van mirar culpables, culpables perquè el fruit de la humiliació, la seva filla Krasna havia mort per la seva culpa. Vaig poder veure més enllà dels seus ulls, vaig poder veure els seus pensaments, i vaig poder veure també com ella pensava que si s'hi hagués esforçat una mica més, la seva filla ara estaria viva.

Però no ho estava, la meva companya havia arribat per tercera vegada al bordell sense els diners que tenia per aportar al jefe, i el jefe no admet ximpleries. La seva filla era morta.

Aquesta escena desoladora era només una part de l'exasperant vida que les meves companyes i jo portàvem. Vaig deixar de mirar per la finestra amb l'esperança que com que no veia el que estava succeint els meus pensaments s'esvaïssin. En el meu ofici no em podia permetre el simple acte humà de reflexionar i empatitzar.

Eren les vuit de la tarda i en mitja hora entrava a "treballar", el bar de senyoretes estava bàsicament buit a excepció del parell de clients que acabava de sortir del treball i aprofitaven les primeres hores per a no arribar tard a casa i crear sospites a les seves dones. Vaig travessar el vestíbul per a baixar per unes escales que em portarien al vestuari. Vaig obrir la taquilla i entre les meves pertinences vaig agafar un fi vestit d'estampat d'un sol tirant, un tanga d'encaix de color vermell, uns tacons blaus d'agulla i un cigarret Marlboro.

 

Em vaig canviar veloç, i vaig posar-me una jaqueta que deixés veure les meves parts més potents i em vaig dirigir escales amunt per a començar la meva labor al carrer Àvila.

-Pilar! -va cridar la meva companya des de darrere la barra.

La vaig mirar amb dubte, ella va mirar-me amb els seus ulls grisencs i va acabar la frase.

-El jefe vol parlar amb tu.
Se'm van gelar els ossos, parlar amb el jefe era sempre sinònim de notícies dolentes, però en realitat, què són bones notícies en aquesta vida de contínua decepció. Vaig respirar fondo i em vaig dirigir a l'habitació del jefe.

-Sí? -vaig dir mentre obria la porta subtilment.

-Passa.

El vaig mirar sense dir res esperant que ell entaulés la conversa que volia tenir. Es va aixecar de la seva butaca vermella cirera i va obrir una prestatgeria, va agafar dos gots i una ampolla de whisky Johnnie-Walker del 78. Va col·locar els gots en la taula sense cap classe de delicadesa i va servir l'alcohol en ells.

-Avui venen dos dels cabezillas més importants dels maños, una de les màfies amb més prestigi de Saragossa. - El cap va veure la meva cara de dubte.- Un d'ells, bé, té uns gustos més exquisits. Ell... bé... Vol mosses d'aquí de la ciutat, no és molt exòtic que diguem. A més li van les noietes, les nínfulas. Tu ets l'única que compleix els requisits, així que avui aniràs a la suite de la planta de dalt.

No em quedava una altra. Vaig assentir.

El senyor arribaria en mitja hora, així que vaig sortir a fumar-me un cigarrret. En obrir la porta de darrere que donava a un fosc carreró, el cerç es va sacsejar en la meva cara i va refredar les meves càlides galtes. Vaig decidir sortir d'aquell carreró fosc per a respirar el que respiren les nenes de la meva edat; normalitat.

Al carrer, els motors dels autobusos es barrejaven amb les xerrades que mantenia la gent normal. Enrenou, per aquí, per allà, de tant en tant alguna mirada es posava en mi, algunes de luxúria i unes altres de tristesa. El fum del tabac es barrejava amb el vapor que la meva boca sospirava a causa del fred. Vaig acabar el cigarret i les meves cames tremolaven, el meu cos em demanava entrar al bordell on hi havia calor, però la meva ment estava gaudint d'aquell moment de normalitat.

Vaig tornar a entrar per la porta de darrere, vaig pujar unes escales i em vaig dirigir a les sales individuals, on em vaig imaginar que el client m'esperaria.

-Tu, sala 3, encara no arribar client -Em va dir la meva companya Lloen amb el seu habitual caràcter bord i accent estranger.

-Com està Iolanda? -vaig preguntar

-Com creure tu que està, maleïda curva, ella perdre la seva filla.

Em va entristir, però d'una banda era feliç de què aquesta noieta estigués morta, perquè en cas contrari hauria de conviure aquí i molt abans de la primera menstruació començar a practicar l'ofici de la seva mare.

Clarament no era motiu de felicitat, perquè era l'únic que li quedava a Iolanda. Iolanda era una de les poques dones en aquest lloc que em dirigia la paraula, tenia un caràcter maternal cap a mi, una vegada fins i tot va gastar una part del que va guanyar per a comprar-me una xocolata calenta. Aquest dia el meu client s'havia passat en el llit, i m'havia deixat sagnant i plorant en una cantonada del carrer sense tan sols pagar. Iolanda em va consolar i col·locar la seva jaqueta i va comprar-me aquella xocolata tan deliciosa acompanyada de xurros. L'endemà mendicaria pel carrer i aconseguiria prou per a portar-li un dolç.

Vaig entrar a l'habitació, com Lloen havia dit, ell no havia arribat. Hi havia un llit de matrimoni color borgonya, i una taula coberta d'una tela de seda, les parets eren bordeus i els llums desprenien una intensa llum vermella, vermella passió, sofriment i dolor.

Vaig decidir treure del minibar un xampany i dues copes per a rebre el senyor. Em vaig asseure i en veure que trigava, em vaig servir una copa. Van passar com dues hores fins que a la fi la porta es va obrir d'un cop. Després d'ella un home d'uns quaranta anys va aparèixer, era bru de cabells i castany d'ulls. Portava un barret Fedora, un bigoti, cigarret en la boca i un vestit a ratlles gris, com un autèntic gàngster italià.

Va fixar els seus ulls en mi, fent-me tremolar de por, mentre en el seu rostre es dibuixava un somriure burleta.

-Quants anys tens? -Va dir.

-Divuit -Vaig respondre.

-Mentida. - Es va riure.

-Disset.

-Mentida, altra volta. -Va possar els ulls en blanc, continuava somrient.

-Quinze. - Li vaig dir la veritat.

Va somriure de manera perversa, com un garrit que fa una gamberrada. Es va seure al meu costat. Va lliscar la seva mà en la butxaca dreta dels seus pantalons i d'aquesta va treure la seva pistola, una targeta de crèdit, una caixa de cigarrets i un encenedor, i de la seva altra butxaca un tubet i una bosseta de plàstic que contenia pols blanca. Va fer un buit en la taula i va tréure aquesta pols, la va separar en línies primes i va aproximar el seu nas. Va esnifar. Va fer una ganyota amb ella i va aixecar el cap. Es va girar. Em va mirar. Em va cedir el tubet. Vaig vacil·lar. Vaig esnifar i no record molt més.
Capítol 2 Calidesa
On es pot portar,

només la ment a coll,

lliure l'ànima,

Només el fil daurat,

que reté el seu lloc,

on el cos viu,

Lligat al palpable,

del món terrenal.


Adolfo Casas Castañeda, fragment de “Viatge astral”

Encara no ha caigut el crepuscle sobre el frondós bosc fruit d'una il·lusió que ha creat la meva consciència. La tènue llum es filtra entre les branques dels arbres i es posa lleugerament en una vall d'herba groga i terra verda. Estic somiant.

Estic a la vall, asseguda en un mur de ciment que ressalta en la naturalesa del lloc. També hi ha un cotxe i a prop meu algú parla. És ella, la filla de Yolanda, em mira com si fóssim amigues de tota la vida, però en la seva mirada hi havia cert grau de rancor que em fa sentir culpable.

El següent succeeix com una projecció d'escenes sense sentit i amb canvis bruscos de context.

Nervis, els nervis i el pànic em consumeixen, no hi ha vesprejat, la llum desapareix, ja no estic a la vall, m'he endinsat en el bosc. No porto roba, pànic, més pànic.

M’estiro en el sòl, com si la meva anatomia m’ho demanés. Noto una vibració per tot el cos. Més pànic. M'elevo del sòl com si un ens, com si una cosa maligna, m'absorbís. Tot el meu jo entra en un formigueig que augmenta a mesura que el meu cos s'eleva.

Obro els ulls. La realitat. L'habitació color bordeus on la nit anterior m'havia citat amb el client. Intento moure'm i no puc. No puc cridar, no puc despertar de la vigília. Tampoc puc respirar. Em sento encadenada als meus músculs i començo a fer petites contraccions per a escapar de l'empresonament del meu propi cos.

El pànic, no obstant això, és substituït per pau i tranquil·litat, el meu cos continua elevant-se, però ja no tinc la sensació que una cosa maligna hi és darrere d'aquesta estranya sensació. És la meva ànima la que està sortint del meu cos físic.

Continuo elevant-me fins a quedar dempeus, em giro i em veig. Estic tombada de cap per amunt en el llit, no porto roba. Del meu jo físic surt una espècie de connexió o cordó que està lligat a mi. Sento diferent i veig diferent. Les tonalitats dels colors canvien, tot és més nítid.

No estic sola, ella, la seva ànima morta, separada del seu cos físic, em mira des de la porta. La seva aura és de color gris, la tristesa s'ha apoderat d'ella. Però continua sent la mateixa nena de pòmuls vermells i ulls alegres que jugava amb les pinces de la bugada i que va passar els primers anys de la seva vida en una habitació on l'explícit i l'immoral regnaven.

La seva ànima fuig de la meva pels passadissos del bordell, i jo la segueixo. Sortim i recorrem Saragossa pel cel, les nostres ànimes volen ràpides fins a sortir de la ciutat i arribar als Monegros, on les plaques de gel i els delicats flocs de neu desapareixen.

La nit cau sobre el desèrtic paisatge i la inexistent contaminació lumínica permet observar la via làctia. Entre les grans roques de terra beix fosca i per un camí marcat per les plantes color ocre apareix una petita casa.

Dins d'aquesta casa, una dona d'uns cinquanta anys cuina molles en una cuina que és alhora un saló, el seu dormitori i tota la casa en general. La xemeneia està encesa, i en aquest mateix moment una sensació de calidesa recorre el meu cos i no només és provocada per la calor del foc. L'olor de les molles que està cuinant aquesta dona, l'olor d'aquesta dona, mamà. És l'olor de la meva infantesa, aquella que no record des que tenia nou anys, quan de sobte vaig aparèixer allí en aquella habitació fosca on em van ficar per primera vegada en el negoci sexual.

Adonar-me de totes aquelles olors, a adonar-me que aquesta dona en realitat és la meva mare, fa que la pau desaparegui i torni el pànic. Començo a sentir sons estranys i ombres pertot arreu que intenten fer-me mal. Accelero la meva respiració.

Em desperto a l'habitació bordeus, ara sí en el meu cos físic. M'aixeco d'allí i veig que estic sola a l'habitació i sobre la tauleta hi ha quatre-cents euros. Em quedo mirant els diners fins que prenc la decisió. La meva realitat està distorsionada, i encara em sento com si estigués a un malson. Baixo al vestuari i agafo la roba més calenta que tinc, guardo els diners i baix a la cuina on omplo una bossa de menjar. Són les cinc del matí, obro la porta posterior molt lentament però cruix sense parar.

-Pilar.

 Algú murmura darrere meu.

M'han enxampat, penso. Però em giro i veig na Iolanda.

-Vaig amb tu.

-Necessito trobar la meva mare.

Yolanda va assentir.

Pugem a un autobús per a sortir de l'avinguda Madrid i arribem a la plaça del Pilar. La catedral barroca s'aixeca amb la matinada i els primers raigs de llum es filtren pels cristalls il·luminant en el seu interior les pintures rococó. Nosaltres, des de la immensa plaça on els coloms voletegen i les primeres ments despertes comencen el matí, ens perdem pels diferents carrerons fins arribar a un edifici gegant ple de llibres. El qual em desconcerta perquè no sé llegir i això hem deixa sense res que fer allà. Ella agafa uns periòdics i els revisa durant hores en les quals jo em dedico a observar les fotografies i portades dels llibres. A la fi, em mira i diu.

- Desaparició d'una nena de 9 anys a Farlete. 2012.
Capítol 3 Cant a la llibertat
Han marxat tots

i ningú ha tornat

per a tancar la porta.

Aquesta, vella i desballestada,

copeja contra el vent

en les nits de sorpresa

com si ningú la volgués sentir,

com si tots els erms del temps

es tanquessin aquí,

sobre aquestes galeries de cases esquerdades.

I lluny,

més enllà de les últimes carrasques,

algú recorda el llit

on va ser concebut amb tristesa.

Jose Antonio Labordeta, "Se han marchado".

Olor a pastures, camp i terra recentment llaurada, fred sec i llavis esquerdats, groc i verd escampats, com un quadre de Monet, on la ciutat desapareix i les ànimes són pures, on Saragossa és camp i no ciutat, on és calma i no ansietat. El gel cobreix el càlid, Yolanda i jo baixem soles de l'autobús.

Som un pla general de pel·lícula en el qual com dues forasteres ens quedem a un costat de la carretera, sense equipatge, el nostre cabell es mou lliure cap a un costat. Jo m'estremeixo pel fred, ambdues ens mirem i després mirem el cartell.

Farlete.

Després d'haver trobat una notícia que coincidia amb les característiques de la meva desaparició i de comparar aquest poble amb el meu anterior viatge astral havíem decidit que venir a aquest lloc era l'única opció. Tal vegada hauríem d'haver fugit el més lluny possible, o tal vegada hauríem d'haver buscat ajuda. Però ambdues sabíem la nostra situació, en el cas d'haver anat a la policia els nostres minuts de vida estarien contats. La xarxa de prostitució és tan gran que abans que atrapessin al jefe nosaltres ja hauríem mort. Fugir lluny a curt termini hauria estat la millor opció, però ambdues sabíem que la nostra vida ja estava trencada, que començar de nou en un lloc desconegut sense ser absolutament ningú no era viable.

Aquest poble era l'única solució, trobar la meva família era l'única solució.

Caminem pel poble fins a arribar a la plaça. La poca gent que hi havia als carrers ens mirava sense dissimular i alguna que una altra àvia treu el cap entre els tests del balcó per a veure qui som.

Trobem un bar en tot el poble. Entrem, fa calor i sona Labordeta, en les taules els avis juguen al guiñote i en la barra la gent pren el vermut. Ens asseiem en silenci en la barra.

-Què voleu prendre? -Pregunta la cambrera.

-Tens gana? -Em pregunta Yolanda.

-No tenim molts de diners - Li murmuro.

L'home que tenim al costat treu el cap del periòdic i ens mira per sobre de les seves ulleres. Porta un bigoti i una gorra plana.

-Tres plats de borrajica co! -Exclama l'home a un dels cuiners, després ens mira i diu- Se us veu amb fam, i no sou d'aquí, a què heu vingut?

-Que a què han vingut!?, miri-les- Diu un home que està jugant a les cartes.- Són putes.

Putes. Pronuncia cadascuna de les lletres lentament i sense delicadesa mirant les seves cartes i centrant mes l'atenció en la jugada que té que en el que acaba de dir.

-Fiqui's en els seus assumptes, i deixi a les senyoretes en pau. - Li contesta l'home que ens ha demanat menjar.

-Busco la meva mare -dic.

L'home es queda callat com si hagués vist un fantasma. Després d'un silenci llarg ens serveixen el menjar. Ell escriu alguna cosa en un tovalló i ho guarda en la butxaca.

-Mil gràcies. Saps d'algun lloc on ens puguem allotjar? - li dic a l'home trencant el silenci.

-La veritat és que aquest poble és tranquil, tan tranquil que no sol haver-hi visitants, per tant no hi ha lloc on allotjar-se, però si voleu jo vos podria ajudar a trobar la teva mare. L'estrany és que conec tota la gent del poble, i em desconcerta no haver sentit parlar mai de vostès.

La porta del bar solta un grinyol, i en obrir-se sona una campaneta. Després d'ella un home apareix. Un barret fedora, un bigotillo, cigarret en la boca i un vestit a ratlles gris, com un autèntic gàngster italià. Era ell. El client del dia anterior. Un dels cabecillas de la màfia aragonesa.

-No miris a la porta -li murmuro a Yolanda.

-Per què?

-Fes el que et dic, quan jo m'aixequi segueix-me i intenta passar desapercebuda.

M'aixeco i entro al bany, ella em segueix. Tanco la porta amb pestell i busco alguna forma de sortir, trobo una finestra prou gran per a sortir.

-Val, se que estàs confusa, però sortim, anem a un lloc segur i t'explico que acaba de passar.

Aconseguim sortir per la finestra, recorrem a pas lleuger el poble i sortim fins a arribar a una vall. Allí ens asseiem sota una savina i jo m'encenc un cigarret.

-Ens estan buscant, - dic- va entrar en el bar el meu anterior client, és un home perillós No hi ha escapatòria ens trobaran.

Veig que Yolanda no diu res, es queda callada mirant l'herba.

-Aquesta és la teva reacció? No penses dir res? Què fem, déu meu, ens mataran! Sense escrúpols, ens mataran aquí, i no hi ha escapatòria.

Ella em respon.

-Quan vivia a Romania cada matí des de petita m'aixecava a dos quarts de sis del matí, sortia al balcó regava les margarides, ajudava les meves germanes petites a aixecar-se, les donava el desdejuni, les portava a l'escola, m'anava a treballar i em pegava netejant hores i hores. En arribar a casa feia el sopar, ficava al llit les nenes, preparava el menjar per al següent dia, netejava la casa, pagava factures i m'anava a dormir bastant tard, l'endemà una altra vegada el mateix, m'aixecava, sortia al balcó, regava les margarides, no se si m'entens, és com un bucle, una rutina mortífera.- Yolanda em mira i m'intenta relaxar amb la seva mà.- Aquesta rutina era dura però no em quedava una altra que complir-la. -Mira fixament l'herba.- Els problemes econòmics cada dia anaven a pitjor fins al punt que aquella rutina ja no servia per a cobrir els deutes.- Se li acristatllen els ulls.-Llavors en aquell horrible treball vaig conèixer un noi, era maco i bo amb mi, espanyol, em deia que si anava a viure amb ell tindria un treball bo, amb el qual tenir una vida i alhora enviar diners a la meva família, prou com per a saldar els deutes i fins i tot contractar una cuidadora per a la meva mare i les meves germanes.- riu sarcàsticament.- Quan vaig conèixer a aquest noi em vaig encegar i per primera vegada vaig sentir esperança, es va convertir en la meva parella, em vaig enamorar. En realitat no era l'amor el que em feia sentir aquella esperança sinó l'estabilitat que havia trobat, trencar aquella horrible rutina em feia lliure. El problema és que aquella llibertat que creia que aconseguiria en arribar a Espanya es va esvair en adonar-me que m'acabaven de ficar en una xarxa de prostitució. Deu anys després aquí estic amb una filla morta, el pare de la qual és un puter amb els diners suficients per a pagar el no usar preservatiu, i amb el cos destruït per culpa de tot això. Tal vegada hauria de posar-me a plorar pel fet que la meva vida no ha estat com m'hauria agradat. Però saps què? Ara si i de debò em sento lliure, perquè només poden passar dues coses, que ens matin i tot això s'acabi o que no ens trobin i visquem lliures per sempre. Potser que paregui una mica boja, però per això mateix no em prenc malament la situació. Som lliures ara mateix, i amb la teva por, només t'empresonaràs.

Silenci.

Ens aixequem i caminem sense rumb, la tarda gairebé nit es va consumint com una espelma, les flors es tanquen, els ocells dormen i el cel s'enfosqueix baixant les tonalitats a poc a poc com el moviment lent d'un caragol.

Caminem i caminem, fins que cau completament la nit. Ens encongim pel fred i escalfem amb el nostre alè les mans. A la fi en pujar el pujol apareix com si fos el cel una caseta, càlida, lluminosa i petita.

Fugaç, el record del somni és fugaç, és allí on viu la meva mare.

Corro i truco a la porta sense pensar que li diré, en com ho explicaré, sense pensar en el després, guiada per l'eufòria i l'alegria, guiada per la deessa Eufròsine, esperant trobar l'Olimp darrere d'aquesta porta. Dos cops secs i forts en la fusta que està mes congelada que les meves mans.

La porta grinyola, ella obre la porta. El gris cobreix els seus cabells, les seves galtes estan acolorides per la calor de la xemeneia i els seus ulls exactament igual que els meus em miren, se li acristallen, es tira damunt meva i m'abraça.

-Pilar.

-Mamà.

-Corre, corre si us plau.- Em diu.

M'aparto d'ella i la miro espantada. Una llàgrima llisca per la seva galta, i una bala travessa el seu crani. Cau de genolls davant els meus ulls i tot és para un instant. Però em dona temps a reaccionar i surto corrent darrere de Yolanda, el mafiós que era dins la casa, no arriba a travessar la porta perquè apareix un cotxe fugaç que s'estavella contra la casa provocant una explosió, que converteix el que anava a ser l'Olimp en l'Inframon, les flames creixen i creixen, deixem de córrer. Contemplem el foc perillós i imponent, observem com consumeix els cossos i com les cendres cauen sobre els nostres cabells.

-Pilar, et recordes l'home del bar? Just abans d'anar-nos em va donar aquest tovalló doblegat. Em va murmurar que passés el que passés no te la donés fins que trobessis la teva mare. - Yolanda em cedeix el tovalló.

-L'home del cotxe, era ell.

-Crec que sí.

Desdoblego el tovalló.

Estimada Pilar,

Jo, el teu pare, i Luisa, la teva mare, sempre et tindrem en el nostre cor, canvia la teva vida i sigues lliure, t'estimem.

Sempre teu, Papà.

Guardo el tovalló, agafo un ram de margarides i faig una corona de flors que deixo just davant el foc. Ens anem d'allí i caminem una altra vegada, lliures, ara sense fugir de res, i sense res que perdre.

Lliures recorrem el món i allà on anem les nostres ànimes son sacsejades per el fort vent fresc y sec que provè d'Aragò.

FI.

NOTA DE L'AUTORA: He cuidat aquesta història amb summa delicadesa, i he barrejat en ella dos ingredients totalment oposats, l'odi i l'amor. L'odi cap a aquesta societat que em sorprèn per a malament cada dia i la impotència de la situació de milers de dones a Espanya, el tercer país amb més demanda de prostitució a tot el món. He intentat relatar amb la major precisió la vida que una noia sotmesa a esclavitud pot portar i l'he entrellaçat amb la ficció. I quant a l'amor, està clar que aquesta obra és una adoració a la meva segona terra, Aragó, i deixo tota la meva esperança d'aconseguir la llibertat en mans de la naturalesa.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]