Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Sweetie
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: La Bruixa
L'estrella daurada
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 Amenaça latent
CAPÍTOL 1: Amenaça latent

Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Això era el que varen pensar tres dones del poble que hi havia a poc més de 500 metres de l'aiguamoll quan, mentre passjaven per allà, varen veure que a les aigües del pantà hi surava el cos d'una nina petita. Espantades i commocionades per aquell tràgic fet, varen començar a córrer el més ràpid que varen poder fins que arribaren a la petita vila on vivien.

Els seus marits, junt amb els altres homes del poble, estaven treballant al camp recollint les taronges d'aquella temporada, que per sort havia estat bona i ningú hauria de passar fam en els mesos que venien. Un poc més allunyades de la zona on estaven els homes, hi havia un petit grup de dones i al·lotes assegudes a l'ombra d'un altre arbre, molt gran i frondós. Aquestes es dedicaven a fer suc amb una part de les taronges ja que al poble es tenia la creença de què com menys temps passàs entre que es collia la fruita i que s'espremia més bo sortiria.

Les tres senyores varen arribar entre crits de por. Josep, el marit d'una de les dones, que també era el cap del poble, va preguntar què passava. Elles estaven massa atemorides per donar una resposta clara.

-La bruixa! La bruixa! Ella l'ha mort!-deien entre sanglots.

-A qui han mort? On? Quan?-va exclamar el cap sorprès.

-Estava amb na Maria i na Joana, caminant prop de l'aiguamoll, quan de sobte vàrem veure el cos d'una nina petita morta, surant a l'aigua-digué na Berta, la dona d'en Josep, quan va aconseguir calmar-se una mica.

-I tenia sang al clatell, segur que ha estat la bruixa. Si no fem alguna cosa, ens matarà a tots!-cridà na Maria.

-D'acord, vosaltres dos vengueu amb mi-digué l'home assenyalant dos joves que collien taronges. Els altres quedeu-vos aquí a protegir el poble i que ningú surti de casa seva fins que tornem. Seguidament, els tres se n'anaren caminant en direcció al lloc on les dones havien vist el cadàver mentre la resta del poble s'amagava.

Varen arribar-hi. L'aiguamoll estava envoltat d'herba i plantes baixes, encara que també s'hi podien trobar grups de canyes o joncs. A l'altra vorera, hi començava un espès bosc d'oms, casascun més alt i amb més fulles que l'anterior. Una cosa curiosa era que només en aquella vorera hi creixien lliris grocs. A l'altra, mai n'hi neixia cap. Encara que per a aquella gent, a la qual els arbres i les plantes no els hi importaven gaire, llevat que hi calgués talar-los o arrencar-los per sembrar, aquest fet no era res important. De fet, era probable que ni se n'haguessin adonat.

-Mira, allà està la nina!-va exclamar amb una mescla de sorpresa i pena un dels joves que acompanyaven en Josep.

-Bé, aneu on està i traieu-la fora de l'aigua, a veure si podem identificar de qui es tracta -contestà el cap amb serietat.

Els dos homes l'agafaren sense massa dificultat, ja que estava a prop de la vora i atès a que era una nina petita, no pesava gaire. Varen girar el cos per deixar el rostre a la vista i el varen observar uns minuts, però ningú va dir res.

-A cap dels dos us sona haver-la vist mai?- preguntà en Josep.

-No, ni em recorda a ningú del poble. A més, mira quina pell més blanca. Amb el sol que fa per aquí, no hi ha cap persona de la vila que la tengui tan clara-digué un dels joves.

-Tens raó, jo tampoc l'he vist mai, a la pobra criatura aquesta-digué l'altre.

Però de sobte, el dirigent del poble va veure, per entre la bufanda i el vestit que portava la nina, un objecte brillant. El va agafar i va descobrir que es tractava d'un collaret. Era d'or, aparentment, i tenia una forma arredonida. Era una mena de gàbia esfèrica feta de fils daurats. Tenia la mida d'una nou i al seu interior hi havia alguna cosa, encara que no es podia veure gaire. El va sacsejar una mica i es va adonar que era una gemma en forma de cor, d'un color molt fosc, entre negre i violeta. Es va acostar el penjoll a la cara per veure'l millor, i al centre del cor hi va llegir un nom: Daichi.

Inmediatament va tirar aquell objecte al llac. La cara li havia canviat completament. Abans la seva expressió facial demostrava curiositat, ara, una por desmesurada. En veure allò, els dos joves que l'acompanyaven li varen preguntar què li havia passat.

-Daichi! Daichi! És ella! És la bruixa!-cridava.

-De... de veritat? Però si sembla una nina!-digué en Carles.

-Sembla una nina, però aquest ésser de l'infern és capaç d'adoptar la forma que vulgui. Faria qualsevol cosa per tal de matar i destruir. Ella és la que fa 20 anys, quan vosaltres dos encara no havieu nascut, va incendiar tot el poble. Per sort, vàrem sortir a temps i ningú va resultar ferit- es va quedar en silenci uns segons- però ara... ara està morta!- el seu to de veu expressava felicitat i un gran alleujament.

-Vols dir que ja no hi haurà més perill?-preguntà l'altre jove.

-Exactament. Torneu el cos a l'aiguamoll amb una pedra lligada perquè s'enfonsi i anem al poble a donar la notícia. Com de feliç estarà na Berta!-deia mentre emprenia la marxa cap a casa.

Varen complir les ordres del cap i els homes tornaren al poble també. Però uns minuts després de què tothom se n'anàs, les aigües es varen començar a moure, cada vegada més, fins que va sortir-ne una dona jove, prima i alta, de pell molt blanca. Tenia els cabells negres, ondulats i molt llargs. Portava un vestit blau fosc de màniga llarga, encara que tenia la part de baix una mica desfeta i estripada. Els seus ulls, normalment de color blau clar, ara eren del mateix color que el vestit, potser una mica més fosc encara. Amb malícia i alegria alhora, mirava el poble.

Se li va acostar una guineu. Al contrari del que tothom esperaria, aquella guineu no era roja i blanca, com totes les altres, sinó que era tota negra, excepte una part de la cara i el pit, que eren de color gris clar. Tenia els ulls del mateix color que la dona.

-Què penses tu, Nocta? S'ho hauran cregut?-li digué la dona a l'animal.

-És clar que sí, Daichi. Aquests humans no posseixen la intel·ligència de les guineus. Has pogut recuperar el teu amulet?-preguntà.

-Si, i no ha estat precisament difícil. Aquell home es devia pensar que només llançant-lo a l'aigua ja es desfaria d'ell. Com són d'innocents...-va dir amb un somriure maliciós.

-Ara que pensen que s'han desempallegat de tu, ens resultarà més fàcil acabar amb ells. Quina és la següent passa del nostre pla?

-Ja ho veuràs Nocta, ja ho veuràs. Ara, és hora de tornar a casa.

A continuació la bruixa i la guineu s'endinsaren lentament al bosc, amagant-se entre les ombres de la nit. Al cap d'uns minuts va caure un meteorit daurat del cel. Anava a tal velocitat que semblava que una estrella hagués anat a caure al costat de l'aiguamoll. Per sort, ni tan sols la bruixa la va veure caure. Aquell brillant fragment estelar, misteriosament no va fer soroll al moment de caure, i la seva llum es va apagar a l'instant de tocar el sòl. El lloc tornava a estar en la seva penombra habitual, excepte per dos ulls daurats que, des del meteorit, ho observaven tot.



CONTINUARÀ

 
Capítol 2 El pla ja està en marxa
CAPÍTOL 2: EL PLA JA ESTÀ EN MARXA

Ja havia passat una setmana des de l'incident amb la bruixa i la gent del poble pràcticament ja se n'havia oblidat. Ara, sense l'amenaça de la dona, els ciutadans podien tornar a gaudir i fer les seves obligacions tranquil·lament. Cal afegir també que quan en Josep donà la notícia, tothom es va posar a cantar i ballar i aquella nit es va fer un gran sopar on hi assistí tothom. Però no haurien celebrat tant si haguessin sabut la veritat: la bruixa estava viva, i amb més ganes de venjança que mai.

***

Mentrestant, a casa de na Daichi tot estava cap per avall. Bé, si se li podia dir casa a aquella mena de cova feta de lianes i fulles enredades a les branques d'un vell arbre. La llar de la fetillera es trobava al racó més inhòspit del bosc. Per arribar-hi, feia falta creuar alguns petits aiguamolls, evitar les branques dels arbres morts, que s'estenien per tot, i anar amb compte amb les bèsties salvatges com les serps o les rates, que s'amagaven dins la penombra que sempre regnava en aquell lloc ja fos de nit o de dia.

I és que aquella part del bosc no sempre havia tengut aquell aire llòbrec i fosc. Fa molt de temps, aproximadament vint-i-cinc anys, allà era on els arbres creixien més, on les fulles eren més verdes, on les flors tenien els colors més vius i on més feliços eren els animals. Però de sobte, un dia tot començà a canviar. Les plantes es marciren, els arbres deixaren de fer fulles i fruits i les criatures es tornaren agressives i perilloses. Encara que ningú se n'adonà, ja que a la gent del poble que s'estava construint a prop d'allà no li importava el que passava al bosc. O això creien.

-Daichi! Daichi! Però què estàs buscant? M'has despertat! -digué na Nocta, una mica empipada, des del seu jaç de fulles.

-No molestis ara, que estic molt enfeinada. He de trobar la pols d'estrella platejada ràpid o no podré fer l'encanteri per destruir aquell maleït poble. Tu saps quant de temps he hagut d'esperar per poder fer realitat el meu somni? Tot el que ells em varen usurpar, ara els hi ho llevaré jo! -li contestà ella amb un somriure malvat.

-Sí, ja sé el temps que has esperat principalment perquè jo estava amb tu. O és que ja has oblidat tot el temps que portem juntes? -preguntà la guineu negra.

-No em venguis amb aquestes coses, és clar que no ho he oblidat. Ah, per cert, no hauràs vist tu la pols estelar, veritat?

-Doncs no, però no t'amoïnis, que si hi ha sort la pròxima nit de lluna plena en podràs aconseguir més. I ara vaig a caçar algun ratolí, que tenc fam -dit això na Nocta va girar cua i es va esmunyir gràcilment entre les branques que feien de porta.

Na Daichi es va quedar pensativa uns instants. Encara faltava una setmana per la lluna plena, i no volia haver d'esperar tant. Així que va agafar una petita bosseta de vellut vermell i va sortir caminant en direcció al poble.

Al dia següent, els habitants del poble es varen aixecar a la sortida del Sol perquè era hora de posar-se a treballar. Tothom, joves i ancians, homes i dones, nens i nenes, es dirigiren com cada matí a les terres de cultiu per seguir recollint fruita. Allà encara hi havia algunes senalles que havien quedat del dia anterior. La gent va começar la seva rutina i cadscú feia la seva tasca com sempre quan, de sobte, en el moment que un nen va collir una taronja d'una de les branques baixes de l'arbre més gran, se sentí un sorollet.

Primer, pràcticament ningú se n'adonà, però cada vegada es feia més intens. A mesura que més fruites eren collides, més fort es percebia el soroll. La gent no aconseguia identificar el seu origen fins que a la llunyania varen veure com s'aproximaven uns petits insectes de color blau fosc, quasi negre. Quan s'aproparen a escassos metres de la plantació, el seu brunzit es va fer insuportable, fins al punt que els habitants de la vila hagueren d'amagar-se a les cases.

Passaren deu minuts i els primers valents varen sortir. No hi havia ni rastre dels animals. Tot estava com abans, com si mai haguessin existit, excepte pel fet que no hi havia fruita. Els arbres estaven destrossats, només alguns pocs es mantenien en peu, les hortalisses tenien les fulles rosegades i dels fruits que havien recollit el dia anterior, que es trobaven amuntegats en caixons davall l'enorme taronger, poc en quedava ja. Només restaven algunes pells i llavors. Era com si tot s'hagués esfumat.

Quan la notícia es va estendre, els ciutadans entraren en un estat de pànic. Els nens ploraven, els adults cridaven desesperats i els ancians comentaven que en la seva llarga vida mai havien vist res així.

-Què farem? Sense menjar morirem de fam! Com alimentaré els meus quatre fills? -cridava una dona mentre corria sense rumb.

-Tot el temps perdut! Ens hem desfet l'esquena per sortir endavant i ara passa això! Què farem ara, Déu meu? -exclamava un home.

-La veritat és que mai hauriem d'haver vengut aquí. Des que ens traslladàrem tot són desgràcies! Bruixes, plagues d'insectes... no sé per què et vàrem fer cas, Josep! -li digué una altra dona al cap del poble.

-Calma si us plau! És clar que ara que ens hem desempallegat de la bruixa hi ha una nova amenaça, però no està tot perdut! Encara queda fruita als magatzems i tenim prou animals, que donen llet, ous, llana i carn. Tot i que hem de fer alguna cosa, no ens podem quedar amb els braços creuats. Vosaltres -digué ell, assenyalant als dos joves que l'havien acompanyat la setmana anterior a l'aiguamoll -veniu amb mi a comprovar si podem salvar algun arbre i després anirem a pensar una solució a aquest problema. Els altres, quedau-vos a casa de moment.

Era el migdia quan na Daichi i na Nocta seien a una roca al costat del pantà i observaven el poble.

-Ha estat obra teva? -preguntà la guineu.

-És clar Nocta. Qui podria tenir una idea tan brillant com aquesta? Doncs ningú, òbviament. Segueixen pensant que jo ja no hi sóc i que això ho ha causat algú altre. Veritat que aquesta ha estat una bona idea? -li respongué la jove mentre li somreia al petit insecte blau que la mirava des de la bosseta de vellut vermell que portava a la mà.

-Sí, ara estan tan espantats que no podran pensar en cap altra cosa i no et descobriran!

***

Paral·lelament, a l'altre costat del bosc, un gat blanc com la neu corria veloçment per entre les mates i els arbres. No era gaire gran i això li permetia esmunyir-se per llocs on un altre animal de major mida no hauria pogut accedir. El seu pelatge era curt i llustrós, i només de veure'l se sabia que era més suau que el de qualsevol ésser que habitava el món. Era completament blanc, tant que semblava il·luminar per allà on passava, del cap fins a la cua, excepte per una marca daurada en forma d'estrella que tenia al front. Els ulls eren blaus, però no del color del cel, sinó com les aigües. No es podia definir amb paraules si tenien l'aspecte d'un tranquil llac, d'un riu que flueix amb rapidesa o de les ones que xoquen amb bravura contra les roques. Era com si tota l'aigua del planeta

estigués continguda als ulls d'aquell petit felí, que mirava curiós la noia que hi havia a l'altre costat del llac on s'havia aturat.



 
Capítol 3 La llum estelar
-Veig que ja has arribat. Ha anat tot bé?

-Sí. Però no ens convé quedar-nos quiets gaire estona. Ja saps el que podria passar si ens descobreixen.

-Tens raó. Anem a casa i m'ho expliques tot, d'acord?



***



Era un matí com tots els altres. O això semblava. Els ocells cantaven i voleiaven sortejant les branques més altes dels arbres en un frenesí d'alegria mentre els insectes, com les papallones o les abelles, preferien estar a prop de les flors, passant d'una a una altra com si es tractés d'un ball. Alguns conills matiners, sortien lentament de les seves llorigueres, vigilant per si apareixia algun depredador, però en veure que el camí era lliure, sortien fent enèrgics saltirons i mentre alguns només observaven el paisatge, altres s'afanyaven a trobar algun bri d'herba fresca per rosegar. A simple vista no pareixia que hi hagués res fora del comú al bosc aquell matí, però si es parava atenció, es podia percebre una lleugera intranquil·litat, una boira misteriosa e invisible que a poc a poc s'anava apoderant de la zona.



-Daichi! Aixeca't! Avui és el gran dia! -exclamava la fosca guineu entre bots d'emoció.



-Ja ho sé Nocta, no fa falta que cridis tant -li digué la bruixa. -Ahir a la nit va ser lluna plena i vaig aconseguir la pols d'estrella platejada que necessitava. Finalment aquell poble ple d'humans sense cor desapareixerà i jo tornaré a tenir el poder que em mereixo!



-És clar, però recorda que perquè tot funcioni bé no pot haver-hi ningú fora del poble, a més que tu has de realitzar l'encanteri des de l'aiguamoll, ja que si ens hi acostem massa l'ona expansiva de l'energia ens podria afectar. I jo no vull que em passi el mateix que a aquells pobres desgraciats! -replicà na Nocta.



-Tranquil·la, duc tant de temps preparant això i ho he calculat tot tantes vegades que et puc ben assegurar que res sortirà malament -li contestà na Daichi mentre treia la pols que havia obtengut la nit anterior de la bossa on estava i la col·locava delicadament a l'interior d'una petita caixa en la qual hi havia els altres ingredients per portar a terme la seva venjança.



Alhora, a l'altra punta del bosc, una jove i un gat conversaven. Estaven a l'interior d'una mena de casa formada per les branques d'un estrany arbre, que creixien cap al sòl de manera que formaven una cúpula. Aquesta estava coberta per les fulles de l'arbre i per les enormes flors roses d'una planta enfiladissa que esmunyia les seves tiges entre les rames, donant a aquella construcció natural l'aspecte d'una llar. I és que ho era, ja que allà hi vivia n'Aqua, la nimfa protectora de les aigües de l'aiguamoll. Tot i que no havia estat sempre així. Hi havia hagut una època on ella podia viure al costat del llac i veure nedar els peixos cada matí quan es despertava. Però un dia, a causa d'un fet esfereïdor, tot va canviar i va haver de fugir per estar fora de perill.



-Has acabat ja amb la connexió estelar, Auren? -li preguntà la jove al petit felí blanc que jeia al seu costat. Ella tenia els cabells llargs i llisos, d'un blau turquesa brillant preciós, que fins i tot davall l'aigua podia encegar-te si el miraves durant molta estona. Portava una túnica curta de color blanc lligada amb un cinturó fet de petites flors de colors vius, a més d'un amulet daurat semblant a una gàbia, que contenia una gemma en forma de cor de color verd clar. Els seus ulls eren del mateix color dels cabells, encara que d'una tonalitat més fosca.



-Sí, ja està tot, Aqua. Ho sento per no haver escoltat encara el que m'havies de dir, però des que vam arribar aquí el dia que ens trobàrem al llac, els déus estelars em varen enviar un missatge i volien que em reunís amb ells. I és que aquell gat que provenia d'un meteorit caigut a la Terra era un enviat de les estrelles perquè els déus que les habitaven havien tengut una visió en què, si no feien res, el món es veuria envoltat d'un gran perill. Per això l'enviaren a ell, n'Auren, per ajudar n'Aqua en la missió de salvar la vida del planeta; però ara ja soc tot orelles.



-Doncs primer m'agradaria que m'expliquessis millor això de les teves connexions.



-És senzill, els déus m'envien un missatge i per escoltar-lo o per parlar amb ells he de quedar-me quiet mirant fixament a un lloc. Llavors, els meus ulls blaus canvien de color fins a tornar-se daurats i l'estrella del meu front comença a brillar. Quan tot torna a la normalitat, indica que la comunicació ha acabat.



-Interessant... però jo t'havia d'explicar una altra cosa. Per poder ajudar-me a mi i a tots els habitants de l'aiguamoll, primer has de sentir una història. A continuació, la nimfa li contà un relat.



En aquest bosc, sempre hi havia hagut dos nimfes que protegien tot l'entorn al voltant de l'aiguamoll i els éssers vius que l'habitaven. La primera era Aqua, la nimfa de l'aigua i la segona era la nimfa de la terra. Ella era la que proporcionava un sòl fèrtil perquè pogués haver-hi abundant vegetació i la que protegia els animals i les plantes. Per molta d'aigua que tenguis, sense la terra que doni nutrients mai hi haurà vida i per molta terra que hi hagi sense l'aigua tampoc viurà res.



Les dues vivien en harmonia a l'aiguamoll fins que un dia, a les terres que hi ha una mica més al sud, s'hi instal·laren uns humans. Pas a pas anaren construint un poble i sembrant els camps. Però, per fer-ho, hagueren de desforestar una gran part de l'arbreda, eliminant qualsevol animal o planta que fes nosa. A més, no respectaven el terreny ja que quan a una parcel·la se li havien acabat els nutrients i les plantes no creixien, l'abandonaven i en buscaven una altra. I tant els hi era la quantitat de vegetació morta o arrabassada.



Això va provocar un immens patiment per part de la nimfa de la terra, que veia com uns insignificants humans arribaven i s'emportaven tot el que ella tenia. A poc a poc aquesta tristesa es transformà en fúria, en un profund odi que la turmentava nit i dia.



Una cosa que diferencia les nimfes dels aiguamolls de les persones és que elles, tot i tenir aparença humana, tenen el cor fora del cos. Aquest és una gemma continguda a una gàbia de fils d'or que s'ha de portar com a collaret. Elles poden viure si es lleven el collaret, només moren si la gemma es trenca.



Dia rere dia, la gemma de la nimfa de la terra anava canviant de color. Passà de ser d'un to rosat clar a fer-se més i més fosca, fins tornar-se quasi negra. Aquest fet indicava que l'odi havia corromput el cor de la jove, canviant la seva mentalitat i aparença. Poc quedava ja d'aquella noia bondadosa. Ara, només buscava venjança i destrucció, llevar als homes tot el que ells li havien llevat a ella. Per això, junt amb el seu animal interior, que també s'havia corromput tornant-se negre, va començar a idear un pla.



Amb això, moltes coses canviaren. La part del bosc on ella vivia es convertí en un lloc trist i solitari, i tot i que la vida semblava que transcorria amb normalitat a l'aiguamoll, els animals no eren tan feliços com abans i les plantes ja no creixien amb tanta força. No tot estava perdut, ja que n'Aqua estava disposada a fer alguna cosa per solucionar allò i començà per, amb els seus poders, tornar la vitalitat i l'alegria a les criatures de l'arbreda una per una.



Per cert, el nom de la nimfa de la terra era Daichi i el seu animal interior era una guineu anomenada Nocta.



En acabar d'escoltar el relat, n'Auren es quedà petrificat. Ell no sabia gaires coses dels humans perquè vivia a les estrelles, però mai s'hauria imaginat que n'hi hagués de capaços de cometre tals atrocitats. Però estava convençut que podien canviar i estimar la terra tant com ho feien les nimfes i la resta d'éssers que l'habitaven. Encara que abans, havien de fer que na Daichi tornàs a la normalitat. Seguidament la noia i el gat estelar començaren a córrer cap al llac.



Ja era l'horabaixa i tot estava preparat. La bruixa i la guineu estaven assegudes en una gran roca que hi havia a l'aiguamoll. La noia tenia entre les mans una bosseta negra com el carbó, que contenia la pols màgica que ella havia creat per realitzar l'encanteri. Aquest, tractava d'absorbir les grans quantitats d'energia que aportava la mescla i quan na Daichi tengués suficient poder, recitaria unes paraules concretes en una llengua antiga. Això faria que tot el poble, els habitants inclosos, començassin a desaparèixer lentament però inexorablement, fins que no en quedàs ni rastre.



La fetillera obrí la bossa i diposità la pols a les seves mans mentre na Nocta la mirava sorpresa. Els ulls de la noia es tornaren completament negres fins que a les seves mans no quedà ni una partícula de la mescla màgica. Llavors tornaren a canviar de color passant a ser d'una tonalitat morada. Na Daichi es disposava a iniciar el conjur quan de sobte algú la va interrompre.



-Daichi! Atura! Per favor! -la nimfa de l'aigua acabava d'arribar per intentar detenir el pla de la nimfa corrompuda. No veus que així no arribaràs enlloc? Què guanyes tu si et rebaixes al mateix nivell que els humans?



-Calla! No ets ningú per dir-me què he de fer! O és que creus que som l'única afectada? Des que els homes arribaren, han construit pous per agafar l'aigua sense permís i embruten l'aiguamoll llençant-hi de tot. Tu també ets una nimfa i tens poders com jo. Si ens aliem, no hi haurà ningú que ens aturi mai més! -li contestà amb una rialla malvada la bruixa.



-És cert que els nostres poders són semblants, però jo no vull utilitzar-los per fer mal i és el meu deure i el de n'Auren acabar amb els teus plans.



-Auren? Qui és aquest... Ni tan sols va poder acabar la frase perquè un raig de llum daurada, procedent de l'estrella del front del felí, que fins aquell moment havia romàs amagat darrere uns matolls, l'havia envoltat.



La llum es va fer cada vegada més potent i encegadora fins que cap va poder mantenir els ulls oberts. De sobte, es va sentir una mena d'explosió d'energia massiva que inundava tot el bosc, l'aiguamoll i els terrenys confrontants fins arribar al poble amb la seva purificació. Lentament la seva brillantor es va anar apagant i el paisatge va tornar a la normalitat. Bé, o això pareixia, ja que aquell sentiment intranquil que abans dominava la zona havia desaparegut completament, opacat per un nou sentiment d'alegria i esperança.



Al lloc on abans hi havia la bruixa i la guineu negra, ara hi havia una jove de cabells molt llargs, ondulats i de color marró clar. Portava un vestit llarg de color rosa clar i una corona de flors vermelles i blanques. A més, del coll penjava un collaret similar a una gàbia esfèrica feta de fils d'or amb un gemma en forma de cor al seu interior. Però en lloc de tenir el color fosc que havia adoptat els últims anys, tornava a ser de la tonalitat rosada natural. I la guineu, en lloc de ser negra, ara era blanca com els lliris que creixien a la vorera de l'aiguamoll.



-Daichi! Nocta! -exclamà n'Aqua emocionada.



-Aqua! Com m'alegro de veure't! On has estat tot aquest temps? Sento com si haguessin passat més de vint anys des de l'última vegada que parlàrem.



-I és que hi han passat. El teu odi pels humans va causar la corrupció del teu cor fins al punt que, si n'Auren i jo no haguéssim arribat a temps, hauries acabat amb el poble -ara el seu to de veu sonava una mica més apagat.



-Ara ho recordo. I ho sento molt, però saps que és el meu deure protegir la natura.



-Això ja està solucionat. Se n'ha encarregat n'Auren, que és un felí estelar. Ara te'l presento... Un moment, on ha anat? Auren, vine! -mentre el buscava n'Aqua va veure un fragment de cometa daurat al terra amb el que semblava un missatge. Efectivament ho era i pertanyia al gat, que s'acomiadava d'ella perquè tornava a la seva llar.



Finalment el bosc recobrà la seva alegria i les dues nimfes varen poder viure en pau i harmonia amb tots els éssers vius, inclosos els humans, que gràcies a la màgia del gat, ara havien canviat la seva mentalitat i respectaven la terra.



Des d'aquell dia, les noies cada nit miraven el cel, observant una estrella daurada que els hi somreia.

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]