Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
martaestacio
IES Josep Miquel Guàrdia - Alaior. Alaior
Inici: Estudi en lila
camins
Inici:  Estudi en lila
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Capítol 1 MALS MOMENTS
CAPÍTOL I: MALS MOMENTS

 
Primer de tot em vull presentar. Sóc el Carles, un dels inspectors més coneguts de tota Barcelona i la veritat és que sempre tinc molta feina tant a dins l'oficina com resolent casos pel carrer. M'agradaria explicar-vos el cas més impactant que he resolt al llarg de la meva carrera.

Jo era de vacances a Mallorca, el meu lloc natal fins al moment que vaig complir 19 anys. Vaig venir a Barcelona on vaig estudiar la carrera de Dret Civil, va ser una de les millors decisions de la meva vida. Al moment que va succeir el "cas" jo estava fent un màster i a l'hora treballava en un gabinet d'inspectors.

Tot va començar un 8 de febrer del 1986 quan vaig arribar a Mallorca per passar unes tres setmanes de vacances amb la meva família i amics de tota la vida. Feia dues setmanes i mitja que ja era allà i dia 23 de febrer al voltant de les dotze del migdia vaig rebre una trucada del meu director Joan, el vaig notar molt preocupat i nerviós, per això em vaig adonar que alguna cosa greu havia passat i realment em necessitava. Llavors, em va demanar que havia de fer tot el possible per resoldre un cas i que li sabia greu haver d'interrompre les meves vacances.

El cas tractava d'una dona que havia perdut a la seva filla la qual havia marxat de casa de cop i sense avisar a ningú. La dona era de Mallorca i vivia a uns 45 minuts de casa meva, seguidament em vaig posar en contacte amb ella i al cap de dues hores vaig estar allà.

Tot seguit, recordo que la vaig consolar i animar una mica per transmetre confiança. Amb el primer que em vaig fixar va ser amb la casa que era petita, amb poca decoració, molt blanca i mostrava tristesa molt relacionat amb el que podria haver passat i amb els sentiments actuals en aquell moment de les persones que van patir la desaparició. Després vam estar conversant del succeït.

Hola em dic Marga, encantada. Estic molt preocupada i fa dies que no dormo, ja no sé què més fer, necessito la teva ajuda. - va dir amb els ulls plorosos, temorosa i molt nerviosa la mare d'Elena.

Jo sóc l'inspector Carles, visc a Mallorca i d'aquí poc torno a Barcelona a treballar amb la resta dels meus companys inspectors. - vaig dir-li perquè es sentis millor i per mostrar-li que l'ajudaria amb tot el que pogués. Contem el que ha succeït detalladament per obtenir una major eficàcia per resoldre el cas. - vaig continuar.

La mare molt preocupada em va començar a contar la història i preocupació que tenia per la seva filla Elena.

Elena havia marxat de casa una nit en la qual em va dir que anava a dormir a casa el seu pare perquè estàvem separats des de feia uns tres anys i la veritat és que no ens parlem. Jo convençuda m'ho vaig creure perquè ella mai m'ha mentit d'aquesta manera. Alguna mentida d'adolescent si, però res del que és normal. Vaig observar que es va tancar tot un capvespre a la seva habitació i el dia abans va estar traguent capses de roba i moguent moltes coses d'un lloc a l'altra, cosa que a mi em va sorprendre. Després, li vaig preguntar el que estava fent i em va dir que volia mirar quina roba tenia i que faria la maleta perquè marxava tres dies a casa el seu pare. Llavors, jo m'ho vaig creure i no li vaig donar més importància. Aquella tarda, en la que no l'he tornada a veure més, vaig marxar a treballar al bar i em vaig acomiadar d'ella amb un petó, també li vaig dir que anigues alerta. - en aquest moment de la història Marga va aturar de parlar i es va rompre a plorar.

Va ser l'últim petó que li vaig donar, fa una setmana que no la veig ni sé res d'ella, era la meva vida i necessito saber coses d'ella. Fa dos dies, amb molt d'esforç vaig trucar al meu exmarit per preguntar sobre Elena i em va dir que ell feia dos mesos que no la veia ni sabia res d'ella. En aquest moment em vaig preocupar molt i no vaig saber que fer. Vaig pensar tot el pitjor i només demano trobar-la i que estigui bé. - va continuar contant Marga amb llàgrimes als ulls.

Jo vaig seguir fent-li preguntes per saber més detalladament la història. De cop varen trucar a la porta i era la seva germana, la Jerònia. Vaig estar parlant a soles amb ella també per saber més coses i aquesta es va ficar molt histèrica. Em va saber greu però ella em va posar molt nerviós perquè en casos així no val la pena estressar-se tant, sinó deixar-se ajudar i la Jerònia no em deixava treballar bé.

Recordo que en aquell moment vaig estar parlant amb els meus companys i investigant tot el possible sobre el cas. I després d'un llarg capvespre treballant, vàrem descobrir que l'Elena estava a Barcelona.

La veritat que quan era a Mallorca de vacances amb la meva família em va molestar una mica que em truquessin per treballar i encara més a distància que no tenia les eines adequades per fer els descobriments corresponents, però ho vaig fer perquè era una situació complicada i molt dura per la família, a dies d'avui ho penso i va ser una de les millors decisions que vaig pendre perquè quan tingui fills si a algun els hi passa cosa així, voldria ajuda i investigació immediata. Així i tot, penso que la família era una mica estranya i que l'Elena mai havia tingut una mínima atenció per part dels pares, per això sempre he pensat que va ser un dels grans motius pels quals va marxar la noia.

Tres dies després, vaig pensar que el més adequat era que marxes ràpidament cap a Barcelona amb la Marga per poder fer la investigació millor i tenir a la mare de la desapareguda a prop perquè no fagues cap bogeria i poder resoldre les coses tenint a algú que conegues a l'Elena. A continuació, ens vàrem trobar dos dies després al port d'Alcúdia destí Barcelona per resoldre tot això el més aviat possible.

A la trobada varen venir Marga i Jerònia, penso que en el moment que vaig veure venir a Jerònia vaig posar una cara desagradable però la veritat és que no em va caure gens bé i em posava molt nerviós. Ara entenc que la Marga i ella es porten molt bé i no es separen mai i en aquells moments encara menys. Llavors, els tres ens vàrem pujar al vaixell.

- Tenia cap amic a Barcelona? - li vaig preguntar a Marga per saber més coses d'Elena i em va entregar un sobre on a dins hi havia una carta d'Elena que deia que no es preocupessin per ella que estava bé i que no volia que la cerquessin.

En aquell moment em vaig quedar impactat perquè jo ja sabia que per les notícies i a molts periòdics havien sortit notícies sobre la noia i per això vaig pensar que ella ho havia vist tot en conseqüència li va enviar una carta a la mare.

Vaig inspeccionar molt bé la carta que portava mata-segells de Barcelona i en aquell moment em vaig adonar que la investigació anava molt bé i que no ens vam equivocar en què ella fos a Barcelona.

Marga i Jerònia al darrere meu estaven tenint una conversa entre crits i llàgrimes. Em varen posar una altra vegada nerviós perquè no aguanto des de mai a pacients histèrics i menys a elles que des del primer moment com ja he comentat, la Jerònia no em va caure gens bé. Tot seguit, vaig atracar-me a elles i les vaig tranquil·litzar. Els vaig dir que ja estava segur que Elena era a Barcelona i que molt prest la podrien veure.

Vàrem arribar a les 10 del matí al port de Barcelona i amb el meu cotxe les vaig deixar a un hotel que estava molt a prop del gabinet. El gabinet se situava al passeig de Gràcia i l'hotel dos carrers més avall.

Aquell dia recordo que em vaig trobar amb els meus companys i amb en Joan, el meu director de tota la vida. Em va alegrar molt tornar-los a veure. Just després vaig anar al meu despatx i vaig començar a treballar. El primer que vaig fer va ser telefonar al pare de l'Elena i exmarit de Marga perquè volia que m'expliqués ben bé com era Elena, com va ser el matrimoni amb Marga, la relació que tenia ell amb Elena, la infància d'ella i moltes altres coses. Gràcies a aquesta telefonada vaig saber molta més informació i fins i tot vaig aconseguir el nombre de telèfon d'Elena.

Aquell mateix dia vaig anar a dinar a casa meva i a la tarda vaig tornar al gabinet on el primer que vaig fer va ser telefonar a Elena. No em va agafar el telèfon però gràcies a la policia vam descobrir que aquell telèfon el va tirar a un bosc amb la suposada intenció que no la trobes ningú i em  vaig imaginar que es va comprar un altre. També, vaig telefonar a la companyia de mòbil on Elena sempre havia estat clienta i per sort encara ho era, la companyia em va dir que efectivament encara era clienta i que tenia una altra línia de mòbil però això era una informació privada i havia de sol·licitar uns permisos per poder tenir el nou mòbil.

Recordo que aquell capvespre em vaig sentir molt bé i que el meu treball era genial perquè em quedava molt poc per poder contactar amb la noia. I sabeu que va passar després? Vaig aconseguir el seu telèfon gràcies a un permís de la Guàrdia Civil.

Vaig telefonar ràpidament a Elena i per sort ella em va agafar el telèfon.

Capítol 2 PARAULES D'ELENA
Hola, sóc l'Elena i m'agradaria contar-vos tota la meva experiència en aquella etapa de la meva vida quan tenia uns vint anys i ara en tinc quaranta-cinc.

Recordo que uns anys abans que marxes de Mallorca, els meus pares cada dia tenien mínim dues baralles i això per a mi era molt insuportable fins al dia que van decidir separar-se. Crec que és el que més he desitjat des de feia molt de temps. També, per a mi sempre ha estat molt trist no tenir una família feliç on cada diumenge podríem haver estat junts al menjador i veure una pel·lícula o simplement dinar cada dia al mateix moment i contar-nos les coses més personals de cadascun, però això mai passava i si era així, sempre hi havia baralles. Llavors, es van decidir separar i va ser un temps dur perquè ningú vol això pels seus pares però al cap d'una setmana vaig notar que era el millor que m'havia pogut passar.

A partir d'aquell instant, vaig decidir que havia de marxar de Mallorca per començar la meva vida de zero i oblidar tots aquells mals moments. Sé que no ho vaig fer bé en marxar així de cop però va ser l'única manera de què ningú es dónes compte de tot això, vaig haver de mentir a la meva mare i no dir-li res al meu pare.

Vaig fer les maletes i vaig partir cap a Barcelona per començar la meva nova vida. Allà vaig viure uns cinc anys els quals consistien que durant el dia estudiava en una acadèmia els idiomes d'anglès i alemany per treure'm una titulació i poder arribar a ser professora d'alguna d'aquestes dues llengües i els capvespres, entre setmana, treballava en un bar conegut de la Barceloneta. Inclús, també treballava a les nits del cap de setmana a un local de festa per a joves, com a cambrera. Treballava moltíssim però va ser l'única manera de viure bé aquest temps i poder tenir estalvis.

El millor d'aquest temps és que a l'acadèmia vaig conèixer al Marc, un noi de vint-i-tres anys que em va canviar la vida completament, em va tornar la felicitat i em complementava super bé. Al cap de molt poc temps, vam començar a ser parella. Poc després, ell em va regalar pel meu aniversari un viatge a l'Àfrica, el primer viatge que faríem junts. No m'ho vaig esperar gens perquè el viatge era molt car. El que vàrem fer va ser un safari per Nairobi i així vaig complir un dels meus somnis des de feia molt de temps.

Penso que d'ençà que vaig conèixer al Marc ja faria uns 2 anys i en el moment que vàrem fer les maletes per marxar a Nairobi, ja faria 3 anys que estàvem junts i va ser el moment en què em vaig adonar compte que en el moment en que el vaig conèixer la meva vida havia canviat completament. Gràcies a ell no havia de treballar tantes hores, ja que gairebé quasi cada dia estava a casa seva i ell ho comprava tot de la casa i de vegades em feia molt de detallets. Penso que sempre ho feia perquè volia i també em desmostrava que jo vaig ser una de les persones que més ha estimat el Marc, i a més ell volia veure'm feliç sempre.

En aquests anys vaig veure notícies i diaris plens del meu nom on els meus pares em cercaven per tot però de veritat que no volia saber res d'ells fins al moment que un inspector que si no recordo malament, es deia Carles, em va trucar i em va demanar que parlés amb ell.

Per això, el dia abans de marxar a Nairobi vaig quedar amb ell a una cafeteria i vam estar parlant de moltes coses. Em va preguntar per la situació a casa, de per què vaig marxar així de sobte i jo li vaig explicar tot el que sentia perquè trobava que ell havia de saber-ho tot i va ser la manera per jo desfogar-me i contar-ho tot.

El Carles era un home feliç, alegre, amable i em transmetia una confiança immensa, em vaig quedar amb les ganes d'estar més temps amb ell però havia de marxar un dia o l'altre, inclús podria dir que ell em volia fer un petó però no ho va fer perquè sabia que tenia parella.

Després d'aquesta conversa es va quedar el tema tancat per sempre. Vaig tornar a rebre milers de trucades perquè vaig sortir pels diaris, ja que els periodistes van informar que ja m'havien trobat i que estava bé, però no en vaig agafar cap. L'única trucada que vaig agafar va ser la de la meva mare perquè després de tot, l'estimava moltíssim i crec que es mereixia una explicació. Vaig estar xerrant amb ella dues hores on vaig acabar plorant moltíssim però em vaig llevar un pes molt gran de sobre pel fet de contar-li tot el que em passava. Crec que va ser la millor manera per marxar a Nairobi amb el Marc i començar una de les millors etapes de la meva vida. Cada dues setmanes la meva mare Marga i jo ens anavem telefonant i de cada vegada la nostra relació va anar millorant molt, cosa que em feia molt feliç.

A continuació, el Marc i jo ens vam trobar a l'aeroport per començar la nostra aventura, recordo que aquell dia estava tan contenta!

Vam arribar a Kakalia, després d'agafar dos vols, un de Barcelona fins a Melilla i l'altre de Melilla fins a Nairobi, però per acabar de l'aeroport de Nairobi fins al poble de Kakalia vàrem fer 2 hores i 45 minuts d'autobús. Arribarem a la petita població i ens vàrem instal·lar a l'hotel, era molt petit però acollidor i polit, el Marc i jo no necessitàvem res més. Els dies següents vàrem anar amb un safari per tot Nairobi on un dia vàrem arribar fins al desert del Sàhara, va ser increïble aquell dia! Recordo que els altres dies vàrem veure elefants, lleons i guepards. Em va fer moltíssima il·lusió, ja que tenia moltes ganes de veure animals així. Com a darrera experiència del viatge recordo que un dia vàrem anar amb safari per dins una selva on ens vàrem trobar una tribu anomenada Turkana que va posar la vida nostra en perill perquè mai havien vist un cotxe i es volien defensar, però ens vam adonar de pressa i a tota velocitat vam escapar.

Pel camí, vam veure el campament de la tribu on al costat ens vàrem trobar dos cadàvers i semblava que eren de persones europees. El Marc i jo ens vàrem quedar molt impactats i no sabíem que fer perquè nosaltres sempre pensàvem que això no podia continuar així, vàrem estar uns quants dies investigant i ens vam adonar que per allà hi havia un voluntariat de persones que cuidaven a refugiats on aquets normalment anaven a fer excursions per la zona on vam trobar els cadàvers.

El que finalment vàrem fer va ser telefonar al Carles perquè vingues a Kènia com inspector i investigues tot el que havia passat. Ell va acceptar viatjar fins a Kakalia.

Quatre dies més tard vàrem anar a buscar al Carles a l'aeroport. El moment en què el vaig veure, vaig notar una cosa molt estranya a la panxa que mai havia sentit amb ningú més, com si tornes a despertar-se alguna cosa que havia sentit abans dins el meu cos, però en aquell moment no li vaig donar més importància perquè tenia al Marc al meu costat i era una persona excel·lent i a més, ens havíem de centrar amb els dos cadàvers que ens vàrem trobar.

El Carles ens va fer un qüestionari per separat al conductor del nostre cotxe del safari, al Carles i a mi per separat amb la intenció de començar la investigació i poder entendre i aturar que persones es morissin, a més si venien d'un camp de refugiats on es feien voluntariats.

El moment en què el Carles i jo ens vàrem quedar sols per fer el qüestionari, m'era inevitable no mirar-li als llavis i fer-li somriures afectuosos perquè realment no volia que marxes del meu costat ni que s'acabes aquella estona que vam passar junts. Realment m'estava confonent i em sabia molt de greu pel Marc perquè ell m'estimava molt i jo també, però el Carles era un amor diferent i penso que era el que sempre havia desitjat.

Dos dies més tard, vaig quedar a soles amb el Carles i ens va passar una cosa estranya però molt bonica.
Capítol 3 EL DESTÍ SEMPRE ENS HA UNIT
Continuaré explicant el que va succeir aquella tarda de qüestionari amb el Carles. Doncs, el Carles m'anava fent diverses preguntes que havia de contestar amb molta sinceritat i jo li anava responent segons el que trobava i sentia, però de cada vegada ens anàvem atracant més i més fins que vaig arribar a tenir el meu cap a la seva espatlla. Em va fer sentir tan bé i estava tan summament còmoda al seu costat que m'era inevitable no atracar-me a ell ni tocar-lo. Feia molta estona que estava desitjant viure aquell moment i passar temps amb ell. Realment sempre l'havia enyorat però no volia acceptar-ho. A continuació, quan el Carles va acabar de fer-me el qüestionari i va solucionar el misteri dels dos cadàvers, vam descobrir que justament aquells homes havien patit una mort natural a causa de deshidratació i falta de menjar.



Tot seguit, vàrem estar xerrant de coses més personals. Ell em va demanar com estava la meva relació actual amb els meus pares i li vaig dir que molt millor, que abans de marxar de Barcelona ho vaig solucionar tot. El Carles es va alegrar molt per mi i ens vam abraçar una bona estona fins al moment que ens vam quedar cara a cara i molt a prop. Penso que ell tenia ganes de fer-me un petó i la veritat és que jo també, no ho negaré. Però de sobte, em va venir al cap en Marc, però els dos sabíem que això no podia passar ni seguir així.



Aquell mateix vespre gairebé no vaig dormir perquè vaig estar pensant amb tot el que havia passat i la veritat és que vaig arribar a la conclusió de què m'estava confonent i que sentia que els meus sentiments estaven dividits per dos homes, cosa que no podia passar. No sabia que fer, però la veritat és que desitjava passar més hores amb el Carles, qualsevol moment era perfecte i meravellós amb ell, em feia sentir molt bé i còmoda cosa que a mi sempre m'ha costat moltíssim estar així amb algú. Però per altra banda, tenia des de feia molts anys al Marc al meu costat, ha estat la persona que m'ha recolzat sempre i ha estat allà pels pitjors moments de la meva vida i ha fet moltes coses per ajudar-me a superar-los i veure'm feliç. He viscut moltíssimes coses amb ell i ha fet mil i unes coses per jo. No puc estar més agraïda i no li voldria fer-li mal mai.



Després de totes aquestes reflexions, vaig decidir oblidar-me del Carles per sempre perquè possiblement no el veuria mai més en la meva vida i vaig decidir seguir plenament amb el Marc perquè amb ell estava molt feliç.



Vaig continuar amb el gran safari que estàvem fent per Nairobi, el Marc i jo vam seguir descobrint llocs meravellosos i gaudint moltíssim. Recordo un dia que vàrem anar a una cascada molt gran i rodejats de naturalesa vam veure passar una tribu africana que si no recordo malament, es deien Nuban, va ser molt impactant i meravellós veure coses així, aprendre i veure els seus costums i coses que feien dia a dia. També un dels dies ens atracarem a un camp de refugiats que hi havia per la zona i vàrem estar allà ajudant els últims 4 dies del nostre viatge als nens que necessitaven ajuda mèdica sobretot, el Carles era el conductor que portava a les dones embarassades a què es fessin revisions o al paritori a l'hospital comarcal, que era el més gran de la zona. Comparat amb Barcelona, l'hospital estava en males condicions, sobretot higièniques. La veritat és que aquesta experiència va ser molt enriquidora pel fet de poder ajudar a tothom que ho necessitava i aportar el nostre granet d'arena per fer-los una vida millor i més feliç.



Va arribar el moment de marxar de nou cap a Barcelona i continuar amb les nostres vides rutinàries de sempre. Però de veritat, Nairobi i els seus petits racons m'han sorprès d'una manera extraordinària i sempre serà un viatge que recordaré amb molta alegria i il·lusió. En arribar a Barcelona, el Marc i jo teníem plans de futurs molt bons i el primer que vàrem fer en arribar va ser cercar un pis petit i acollidor pels dos i anar-nos-en a viure junts després de tots els anys que portàvem de relació. Jo vaig trobar un lloc de feina extraordinari a una oficina i feia de comptable. No tenia estudis però gràcies a una noia d'uns 35 anys, la Clara, que era l'encarregada del departament de comptabilitat em va ajudar amb la feina i vaig aprendre a fer-ho tot molt ràpid.



Bàsicament, el safari a Nairobi em va canviar la vida completament i de cada vegada tot m'anava millor i era molt més feliç.



Parlant dels meus pares una mica, vaig seguir fent una telefonada a la setmana com a mínim a la meva mare i amb el meu pare quan podia i em feia ganes, doncs també xerràvem. També, dos cops a l'any mínim anava a Mallorca, si podia, per visitar a tota la meva família, que va arribar a un punt que els enyorava molt.



25 ANYS DESPRÉS...



Ara ja sóc una dona molt més major, segueixo sent la mateixa Elena de sempre, i m'agradaria explicar-vos com ha estat la meva vida i com ha canviat durant tots aquests anys.



Doncs, 4 anys després de trobar la feina en l'oficina, en la qual he estat allà treballant tota la vida fins a jubilar-me i on he sigut allà molt feliç sempre, em vaig quedar embarassada de dos bessons que es diuen Víctor i Eric. Em varen canviar la vida completament i gràcies a ells sóc l'àvia més feliç del món. Recordo que el paritori d'ells dos va ser molt difícil i dur però com que sóc una dóna forta ho vaig superar molt bé i a més amb el suport del Marc en tot moment. Dos anys després, el meu pare va morir perquè patia un càncer a la sang i això per a mi va suposar un moment difícil perquè notava que els darrers anys no podia haver estat amb ell tot el que he desitjat. Uns 2 anys després, em vaig tornar a quedar embarassada de la Paula, una noia rotja, alegre i molt guapa que sempre ha estat la noia consentida de la família perquè tot són nens, tant els germans com cosins. A part, sempre he pensat que aquesta nena ha estat protegida i la vam decidir tenir a causa de la mort del meu pare perquè ell sempre havia desitjat tenir una noia a la família com a neta.



Varen anar passant els anys i els meus tres fills es varen anar fent grans d'una manera molt brusca però a mi em feien molt feliç. Eren uns grans estudiosos on els tres varen estudiar les seves carreres. El Víctor; va estudiar una enginyeria nàutica, l'Eric; economia i negocis internacionals i la Paula; medicina.



El Marc seguia a la seva feina i la nostra relació continuava sent igual de meravellosa com sempre. Cada poc temps, intentàvem tenir moments a soles on marxàvem a sopar a un restaurant, ens escapàvem de viatge un cap de setmana per a prop de Barcelona, llogàvem una habitació d'un hotel a prop de casa i coses així.



Poc després i durant els anys, em vaig adonar que tothom s'estava fent molt major. La meva tieta Jerònia tenia una malaltia degenerativa que l'anava consumint dia a dia fins que va morir, i la meva mare sempre ha estat com una rosa però després de la mort de la seva germana, va començar a tenir depressió molt gran perquè ella se sentia sola sense la Jerònia, ja que sempre estaven juntes i al final vivien juntes inclús. A conseqüència d'això la meva mare es va suïcidar i en aquell moment ho vaig passar realment malament, tant els meus fills, com el Carles i com la resta de la família.



Ara que ja sóc major, tinc la sort de tenir als meus fills a prop de casa i sobretot als meus néts. El Marc va morir als 67 anys i des d'aquell moment estic buida i l'enyor molt. Va ser una mort que ningú esperava perquè ell era un home molt sa i que sempre estava bé de salut perquè es feia revisions constantment i els metges deien que tot estava correcte. Però una nit se li va aturar el cor de sobte i no es va aixecar mai més. Va ser el moment més dur de la meva vida sense cap dubte, vaig notar que estava buida, que necessitava a algú, que la meitat de jo no seria mai més com desitjava, realment vaig estar molt malament i rompuda. Ell va ser l'amor de la meva vida.



Després de la seva mort i deixant que passessin 2 anys per recuperar-me, vaig decidir no quedar-me a casa més temps lamentant-me pel que havia succeït perquè no podia tornar enrere i vaig començar a anar a un club de jubilats que hi havia a la Barceloneta.



Allà un dia em vaig trobar amb el Carles de nou i de sobte, va ser molt estrany el nostre retrobament, però vaig tornar a sentir el mateix que a Nairobi quan ens vam trobar a l'aeroport per primer cop abans que passes tot el que va passar amb el qüestionari. Va ser una sensació brutal. Vam passar la nit junts a un hotel meravellós de Barcelona i des d'aquell dia em continuat xerrant i quedant moltes més vegades. Estic molt feliç amb ell i penso que tot podrà anar molt bé junts.



Sempre he pensat que el destí de dues persones està fet per retrobar-se en un moment o l'altre si realment han d'estar junts. I el Carles i jo, l'Elena, molt sabíem que els nostres camins es tornarien a trobar un dia o l'altre perquè la nostra vida està feta per trobar a un acompanyant de vida generalment, i jo a n'aquest viatge he tingut la sort de trobar-ne dos, l'amor de la meva vida, el Marc i aquella persona que em fa despertar sentiments inexplicables a dins meu, el Carles.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]