Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Innombrable
IES de La Jonquera. La Jonquera
Inici: Les paraules ferides
Pots!
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 El presoner que tens a dins
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Volia obrir la porta, però no podia, havia de tancar una altra abans per on entrava massa fred. Era el tipus de fred que representava molt bé la seva definició de «l'absència de calor», la que portava un vent cridaner de calors congelades amb el pas del temps. Va intentar tancar aquella porta i la va obrir per sempre. Potser necessitava fer-ho, allò de deixar sortir tot. La seva ànsia de llibertat va fer inevitable que entrés a la seva pròpia gàbia de records, l'atreia com un imant i va cedir.

Ell tampoc sap encara què és pitjor: ser el presoner al qui calla la tirania per combatre-la o el carceller que s'adona que està tan tancat com el primer i lluita contra ell mateix.

En realitat m'estimo més explicar la història des d'aquell moment, el punt d'inflexió que el va fer emprendre el viatge que acabava ( o començava ) al barracó. Coneixes la sensació de trobar-li el sentit al títol del llibre quan t'estàs apropant al final? Doncs allà anirem. Encara és molt aviat perquè sigui el teu moment, però entendre el seu t'ajudarà a apropar-te al que experimentaràs.

En ocasions es tracta d'un lloc hostil, el nostre interior. Sempre he fet servir molt la metàfora de la guerra, realment se senten com batalles els problemes en els quals l'enemic està dins. M'agradaria preguntar-li si és certa la meva creença què fan gairebé el mateix mal.

I és que la guerra i en Li Huan van ser companys de pis per més temps del que li hagués agradat, ell coneixia bé les de fora i les de dins. Tot i així era un home poc sorollós, però potser sí compartia la característica del fred.

No m'agradaria que tinguessis la falsa idea de saber qui és el nostre protagonista en llegir la seva descripció, però sí que en cas de coincidir a algun punt de l'univers amb un home alt, de cabell curt i tan fosc com tot el que han vist els seus ulls ametllats, busquis la seva mirada i si sents la necessitat de prendre una xocolata ben calenta, el convidis. Guanyaràs molt.

No el prejutgis, t'ho adverteixo perquè és una persona difícil de conèixer, només parla si es tracta d'alguna cosa estrictament necessària. M'agrada perquè sap respectar al silenci i li dona el mateix valor que a les paraules, el tipus d'home que gaudiria anant a un concert i escoltant que la propera obra que s'interpretarà té per nom «4'33''» i el seu autor és en John Cage.

Jo? Per a mi en Li Huan és un silenci còmode que ha callat massa.

Els pensaments et poden absorbir, fou allò el que li va passar en aquell punt del temps. Era un bucle de preguntes que comencen amb un «per què» i acaben en més preguntes, mai en una resposta clara.

Per què ho feia, per què va començar i per què encara no s'havia negat? Se sentia com un robot, l'inconvenient era la seva condició d'humà, que l'obligava a qüestionar-s'ho tot.

Just després de preguntar-se es va respondre amb fets, que són l'única resposta capaç de perdurar en el temps.

No fugí, marxà.

Tu per què et mous? A ell el movia el patiment.

En Li Huan ja havia aguantat massa fent el que li deien que havia de fer, els seus últims deu anys se'ls va passar escoltant el ritme dels seus superiors i seguint-lo com artista que pinta excel·lentment però no té estil propi. Un dels compliments que esmentaven era que s'havia fet fort, tothom menys la noia que el tatxava d'insensible. Va emmudir el dia que ho va sentir, però en el fons sabia que aquella va ser la verdadera transformació.

En un món tan ben organitzat, controlat per adinerats que viuen com si poguessin tenir-ho tot, els que saben massa i són un perill desapareixen en silenci per no fer nosa als que només els agrada escoltar el seu estil musical i tenen els millors altaveus. Destí? Un lloc on per molt que cridin ningú els podrà escoltar. Al nord de Rússia trobem Alykel: la ciutat militar abandonada sota la qual s'oculta la presó amb més seguretat del món.

Els poderosos tenen conflictes entre ells però el que més els fa tremolar és el que existeix amb la gran majoria de persones que tenen poc poder de decisió sobre la seva vida, tot i així tenen armes molt fortes. Frena els teus pensaments! No t'imaginis un míssil, una bomba atòmica o un gran tanc; si els saps controlar, no hi ha arma més efectiva que el silenci sumat al desconeixement.

Per això el que hi trobem al subsòl d'Alykel és un secret per la majoria de mortals, però jo com a propietari del meu món t'ho puc dir...

- Si dius això desconnecto del món fictici, no ho tornis a fer! - va exclamar sobtadament.

- Ficció... Quanta realitat té la ficció i quant de fictici té la realitat! - vaig replicar pensant que el comentari potser no li agradaria, però no el deixaria indiferent.

- Sempre has de ser així, oi? Ja se m'havia oblidat.

- I no t'agrada com sóc? - vaig dir volent saber la resposta però sense atrevir-me a escoltar-la. Per això vaig continuar narrant tot seguit.


Com deia, es tracta de la presó més segura del món, perquè la força bruta es pot controlar amb un grup de policies però les persones fidels als seus ideals van més enllà. Per això es necessiten mètodes que encara no s'han desenvolupat del tot, però cap problema, es proven amb els desafortunats. Ja t'ho detallaré millor quan parli del passat, de moment estem allà, on es va adonar que estava tancat i havia de sortir.

- «Estic cansat, no estic fet per aquest treball, m'ha fet allunyar-me de mi i de tot. Vull cedir l'oportunitat a una altra persona que l'aprofiti més, necessiteu algú que estigui al cent per cent». Així va bé o se t'acudeix alguna cosa millor?

- Pensaran que ets dèbil i això és fals, treu la part negativa. No diguis que estàs cansat ni que no és per tu, digues que no vols, no et compliquis, Huan.

- No puc dir-ho, saps amb qui parlaré, ells poden fer amb mi el que vulguin.

- Poden perquè tu t'ho creus, o encara no ho has vist?

- Doncs si és tan fàcil per què no vens amb mi i surts d'aquest maleït lloc?

- Ja és tard, no tinc gaire a guanyar. A una part de mi li agrada estar aquí i l'altra no té forces. Entra al despatx amb decisió, és difícil fins que ho fas.

Clar que després és senzill, el problema és fer-ho, donar el primer pas, d'on es treu la força a un lloc que l'absorbeix?

Jo suposo que de les persones. La seva amiga, companya de treball amb qui va mantenir la conversa anterior, va jugar un paper important. El problema es que de persones n'hi havia poques, allà.

Al principi t'he explicat que volia tancar la porta d'aquestes memòries i la va obrir per sempre. Aquest presoner indirecte va haver d'obrir moltes portes per intentar ser lliure, i la primera va ser la del despatx on s'hi guardava una bona quantitat de la crueltat de la humanitat.

De camí a la porta, un pensament va invadir la ment d'en Li Huan:

«Quant de temps trigaran els secrets en ésser revelats?».
Capítol 2 El presoner de la impotència
Deu anys, és el temps que va passar en Li Huan enterrat.

Amb això no em refereixo només a que es trobava sota terra, parlo dels seus desitjos, ambicions i la majoria de virtuts.

Potser et preguntes com havia acabat allà si no l'emplenava el seu treball... Doncs acomoda't perquè és important no oblidar d'on venim. No et recomano portar tot el camí dins la motxilla, però sí allò que és suficient per saber els llocs recorreguts. Hem de tenir cura de les petjades que s'esborren amb les voltes del rellotge.

- Han desaparegut algunes de les que jo he deixat?

- La tramuntana bufa fort, però no oblidaré mai la teva manera de trepitjar. No obstant, citaré un poema d'Antonio Machado amb la frase de «Al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar» per a que ho interpretis com vulguis.

No em va costar massa dir-li que formava part del meu passat, però no es pot negar que vaig sentir una absència en algun lloc del cor. No crec que es pugui tornar a emplenar, tot i així penso que no és necessari fer-ho. Si no ataca alguna mena de «déjà vu» ja no fa mal.

Em vaig concentrar en les meves paraules, seguint la lectura com si volgués que la història s'acabés i sense saber si parlava de la història que portava a les mans o la que estàvem vivint.

En Li Huan va néixer a Taiwan, una petita illa on la densitat de població és tot el contrari i no sempre tothom té l'oportunitat de fer el que l'apassiona. Per sort o per desgràcia, a ell se li va aturar un tren just davant dels nassos.

Encara no sap si va pujar o es va tirar a les vies, a mi m'agrada pensar que era necessari pujar per acabar a un altre tren millor.

El ferrocarril arribava des de la base militar, i és que aquesta era la professió de la seva mare, que va morir en combat. Per això coneixia bé les guerres de fora i les de dins.

Van oferir ajudes pels familiars que havien perdut a algun soldat si els descendents tornaven a l'exèrcit. En Li Huan no volia tenir el mateix final, ell només volia volar...

Així es va convertir en pilot d'helicòpters de les Forces Armades. Llavors, què té a veure aquest fet amb Alykel?

Resulta que tot es tractà de confiança i promeses de diners que no valen res. Van oferir una feina ben pagada a les persones que semblaven més obedients i tranquil·les: havien d'ésser seleccionades mitjançant un examen que conduiria a un destí desconegut amb un treball fix i un sou molt elevat.

No sabia on podia acabar però igualment era temptador. Es va presentar i el van agafar juntament a alguns companys més, entre ells la noia amb qui parlava en el diàleg que he explicat abans i a qui ens podem referir amb el nom de Lea.

En arribar a la ciutat estava desconcertat, allà no hi havia res, ni tan sols una mica de calor. Tot era fred i silenci fins que van arribar-li els crits ensordidors d'un home que va sortir d'un petit avió completament fosc portat entre quatre soldats.

Van reunir a tots els presoners dels diners i els van amenaçar de mort si compartien informació amb l'exterior. Van ensenyar-li el que seria el seu treball: controlar que el règim de soledat es compleixi i es realitzin els experiments desitjats. No els torturaven amb agressions físiques, el càstig era l'aïllament total i els químics que de tant en tant provaven per estudiar el cervell humà. La idea era entendre el seu funcionament per saber com sotmetre més fàcilment a la població i als mateixos reclusos. Tenien prohibit parlar amb ells més enllà de donar ordres i portarien sempre un micròfon per assegurar que complien les normes. Eren com uns interns més, ja que només tenien una setmana de vacances al any i no podien tornar a casa entre setmana.

Sempre és igual: impotència. Presons on ens fiquem nosaltres mateixos amb tota la llibertat d'ésser presoners que tenim, murs que no sabem qui ha aixecat prohibint-nos sortir. Tots els «he de», «és el millor per mi» o un simple «no puc». La pressió social, la timidesa i la por. I els diners, sobretot els diners. Perquè aquests papers no fan a ningú feliç però ho posen tot més fàcil quan els tens, no sense abans complicar tot per tal d'aconseguir-los...

- Deixa'm fer una aportació! Es tracta d'una cosa que m'ha succeït aquest matí: quan he sortit de casa, un gat que estava bevent aigua a un toll ha cridat la meva atenció per la desesperació amb què buscava hidratar-se. M'he apropat i he apreciat que no podia caminar bé, la panxa li penjava. Al mirar-lo als ulls no he estat capaç de deixar-ho allà i he tornat a casa meva per agafar una manta. Després, no m'ha deixat apropar-me i s'ha amagat dins d'un tub. No puc pagar-li una operació, ni curar-lo o portar-lo a casa, ja que sóc al·lèrgic. Però encara tinc al cap els seus ulls clavats, això i la impotència.

- Presoner de la impotència, escolta com en Li Huan va alliberar-se de la seva. Pots pensar que és només ficció, però res més lluny de la realitat!

La gàbia més complicada d'abandonar és aquella on t'han obert la porta i t'hi has ficat sol. Potser no tenies on anar, és possible que els barrots semblessin una bona manera de protegir-te en aquell moment o tinguessis por de no entrar mai més si es tanca la porta.

En qualsevol cas, tu has entrat amb els teus peus.

No pensis que em refereixo a què tota la culpa ha de caure a sobre teu. Vull que no ho facis però inconscientment ho creiem, la clau està en què malgrat ens moguem nosaltres milions de raons ens porten a fer-ho.

És més difícil rebutjar alguna cosa que demanaves ara i no ha estat el que esperaves a negar-te a quelcom que mai has desitjat. De cop i volta, una altre presó, això sense comptar aquelles on depèn de nosaltres escapar i no som capaços de fer-ho. Estic intentant esbrinar si som covards per aquest comportament o en alguns casos no tenim elecció.

Aquestes últimes tres paraules... En realitat crec que juntes són incorrectes: sempre es pot fer alguna cosa. Però no sempre compensa, de fet sembla que res ho fa perquè acostumem a perdre coses o aquestes solen desaparèixer amb els canvis, igual que els presoners que acabaven a Alykel. Deixaré d'intentar comptar l'incomptable i contaré què passava amb ells...

- Quin joc de paraules més intel·ligent! - va dir amb cert sarcasme.

- Has de comentar tota l'estona la meva manera d'escriure? Cansa molt, deixa'm fer la meva feina, si us plau. A més ho faig per tu.

- Només és una feina?

- No sempre és dolent el concepte «feina», i sí, només és un encàrrec, que tu siguis el destinatari no el fa especial.

A aquell fred lloc es perdia la noció del temps i del espai. Ningú sabia com arribava perquè en el trajecte se'ls privava de la llum, de fet res va tornar a estar ben il·luminat, la penombra invadia l'espai.

Els presoners de la impotència estaven tancats en companyia dels seus pensaments, els pitjors companys de cel·la que existeixen. Passar molt de temps sense fer res pot ser mortal en comptes d'un descans, ja que tenim la capacitat d'enderrocar la nostra vida sense moure'ns del lloc i encara més intensament si estem condemnats a romandre allà. No et recomano que ho provis.

En li Huan volia ajudar-los abans de marxar, però no sabia com. No podia alliberar-se a ell mateix i es trencava el cap per salvar als altres quedant-se en l'intent.

Diuen que la intenció és el que compta però després es queda en res. S'estava esgotant el temps, havia de pensar alguna cosa ràpid que sigués útil.

O no, no era la seva obligació. La ment li deia que no podia canviar res.

Però el seu cor deia que tot havia de servir per alguna cosa, que allò que es queda a mitges es clava i que no volia sortir d'allà sense tancar la primera porta després d'haver-la traspassat amb tant d'esforç.

Espera, quasi ho oblido, encara no t'he explicat que va obrir la porta d'aquell despatx i amb una veu feble, tota la por del món i, baixant el cap, va aconseguir sortir de la primera gàbia. No se sentia satisfet però al menys va superar l'obstacle, no li treguis mèrits.

No sé si te'n recordes, però al principi de la història vaig dir que no va fugir, va marxar. I es que fugir no et portarà enlloc, marxar sí. La diferència no és tenir clar el destí, és deixar enrere allò del que et vols allunyar, que et deixi de perseguir.

Marxaria d'allà en una setmana, no sense estar sota una intensa vigilància el primer any i amb algunes mesures de per vida. Era molt difícil fer quelcom pels condemnats injustament; però ell, havent-se adonat de què era un més, havia d'ajudar als seus.

Va buscar una empenta en la seva amiga mentre els treballadors estaven dinant. Havia de parlar amb metàfores per a que els que movien els fils del món no poguessin entendre res. Era l'única manera de tocar una mica la llibertat vist que poden ser molt llestos per manipular però mai aconseguiran guanyar a l'art, la seva creació sap escapar de tot.

Admiro l'art i em sembla necessari però segueix sent només una manera de fugir, no et pots alliberar definitivament de la teva foscor quan crees. Tot i així no és inútil, comparteixes la penombra amb la teva obra i la deixes sortir o bé, vist d'una altra forma, la que deixes anar es converteix en llum.

Després de fer ficció amb la realitat, convertint-la en un conte, va esperar la resposta de la Lea. Ella va mirar al seu voltant com si l'hagués de trobar i va acabar enfocant la vista a una porta. Fou aquest el seu consell:

- Mira què diu allà, al cartell! - va exclamar apuntant-la amb el dit.

- És una senyal de «stop», estàs dient que m'aturi?

- Intento demostrar-te que si ho mires d'una altra manera, canviarà. Ara llegeix-ho en veu alta, però al revés. Vull escoltar-te cridar.

La Lea va fer màgia, li provocà un somriure d'orella a orella.

- Pots! - va expressar en forma de petit crit, atès que encara sentia la necessitat de contenir-se.

Es podria dir que s'ho va prendre com un senyal...

- A què esperes? De veritat penses que riuré amb aquest acudit horrorós?

- Només volia intentar-ho. De totes maneres m'ho prendré bé: si vols que continuï estàs donant a entendre que no és tan dolenta la història. Seguiré, doncs, si estàs intrigat.

- Encara tens por de la llibertat, la teva i la dels altres, és completament normal. Malgrat això pensa què en trauràs de les pors i tot el que et trauran a tu. Compara'l amb el que aconseguiràs amb ella, que és el bé més valuós tot i que no la puguis posseir.

- Puc, PUC!

Tothom es va girar però poc l'importava.

Quan va sortir de l'habitació la paraula deixà de ser un desig i es transformà en el més real que havia passat a la seva vida.

Capítol 3 El presoner de la llibertat
- Durant tot el relat t'he parlat d'obrir portes i d'intentar sortir del laberint, de llibertat i la seva absència, de buscar. Pel contrari, vaig voler començar amb el moment estàtic d'aturar-se davant la incertesa del futur perquè la càrrega del passat pesava massa com per afrontar-la. En certa manera, el passat era present i futur, aquest era el major problema. Vols saber com ho va intentar solucionar?

- Creus que es pot deixar enrere allò que ha arribat a la seva fi però ha marcat la nostra trajectòria actual?

- Jo comparo el passat amb els llibres ja llegits, han tingut el seu moment, m'han intrigat i m'han fet sentir emocions. Però ja els he acabat, sé la història i el seu final. No cal pensar en què passarà perquè ja conec la realitat, tampoc en què hagués passat si alguna cosa hagués estat diferent. No obstant, he après d'ells i aquest coneixement ha de quedar-se.

No l'estava perseguint, ell ho estava arrossegant. Aprendre això va ser l'única manera de tancar la porta del despatx i obrir la del barracó.

Va entrar i va tombar-se a una de les lliteres que hi havia a aquell improvisat lloc de repòs, seria l'ultima parada abans de la llibertat. Dos militars conversaven a pocs metres i se'l va fer inevitable escoltar les seves paraules:

- No ho has sentit? És una tragèdia! Segurament tots han mort, porten ja una setmana sense que es sàpiga res d'ells ni cap manera de comunicar-se amb l'exterior o escalfar-se, a més no tenim idea de què hauran fet els presoners davant d'aquesta situació.

- Però què ha ocorregut? Una fallada elèctrica?

- Pot ser, no és descarta res encara, sospiten que podria ser intencionat però ningú ha anat a investigar-ho, el temporal que hi ha ara mateix a Alykel no ha permès apropar-se a cap avió.

Un calfred va recórrer el cos d'en Li Huan, tenia molta por, sabia perfectament la causa d'aquesta «fallada elèctrica», era arriscat però va ser la millor forma d'ajudar que se li va acudir.

Va començar a imaginar les pitjors situacions possibles, tot el que podrien fer-li i què passaria si el descobrissin.

Era un sense sentit, per a què passar-ho malament a causa d'una cosa que ni ha succeït encara ni és segur que ho faci? Ho sabia perfectament però tanmateix ho continuava fent, era incapaç de frenar la seva ment. «Els pensaments no s'escullen», pensà.

Va seure al costat del foc, podria passar-se hores mirant-lo, era molt hipnotitzant. Ni va notar la presència d'un noi que va entrar fins que va parlar-li:

- No deixis que et consumeixi. - va declarar una veu jovial.

- Mana?

- Sigui el que sigui allò que et treu la pau, deixa que cremi, que hi hagi flama però que no s'apagui ni es torni negre. La persona que m'ho va dir em va fer prometre que ho compartiria quan entengués què vol dir, ara et suggereixo el mateix.

- Gràcies, suposo... Perdona, és que no tinc suficients forces com per reflexionar.

- Dorm una bona estona, et farà bé, em sembla que necessites silenci al teu interior.

Tenia la intenció de fer-li cas però encara la seva vista es trobava focalitzada a les flames. Volia plorar però el foc li assecava llàgrimes abans que es formessin.

No sé si t'interessa com ho va fer per acabar amb l'electricitat, l'aliment d'aquell repulsiu lloc, però t'ho explicaré igualment.

Va jugar amb foc i no es va cremar, al menys no en aquell moment.

Va ser suficient amb una petita perforació a una de les canonades de la sala de calderes, a la qual va accedir el migdia posterior a aquella conversa reveladora. El gas va començar a emplenar l'habitació, tot estava preparat, només calia l'ultima gota: que s'obrís el llum. No va succeir immediatament, de fet poca gent entrava allà i la propera revisió coincidia amb un dia després de la partida d'en Li Huan.

Clar que tenia por, tot podia fallar. Però de vegades, per molt estrany que soni, les coses surten bé.

I així va ser, per un cop va anar com desitjava. Però ni que els plans es compleixin vol dir que a partir d'allà seria un camí fàcil, no sempre el que desitgem és el que necessitem. O si, però volem volar tan amunt que oblidem el detall que fora de la Terra no podem respirar.

- Tots els papers estan en regla, pot marxar, tingui un bon viatge.

Ho admeto, d'alguna manera em fascina aquest moment. La meva vida mai ha estat estàtica, els canvis han estat tan presents com les absències que porten enganxades. És l'instant del «I ara què?». Estàs al tren, amb els auriculars que t'han donat. La seva qualitat no és suficient per aillar-te de tu mateix, de la incertesa i, per què no dir-ho, la il·lusió. O és l'excusa que poses per explicar que s'ha aturat la música i ni te n'has adonat. Quant parlen els viatges! Soc tan fan d'ells com dels principis.

Inevitablement els principis ens porten a conflictes, més guerres. No penseu que sortint de l'exèrcit en Li Huan es va alliberar d'aquestes, malgrat sí van canviar de terreny. També es va modificar l'estratègia, ara el líder era ell, amb totes les conseqüències. Ser el cap d'alguna cosa sempre corromp, és poder.

- En quin moment és dolent tenir el control?

- Quan et tornes egoista. - vaig dir amb contundència.

- I què més és ser egoista que estimar-te a tu mateix, tots som egoistes, fem el que fem per benefici propi de manera directa o indirecta.

- Estimar-nos és el més important a la nostra vida, però oblidar que no estem sols és un pecat imperdonable.

- Parles com si tinguessis respostes per a tot, és el que intentava dir abans, no sé si t'admiro o no t'aguanto.

- No crec tenir-les, principalment perquè moltes vegades no m'he atrevit a preguntar. Saps quina característica sí que em sembla magnífica de tu? Que sempre tens preguntes.

- Insuportablement admirable.- va acabar afirmant.

- Admirablement insuportable.- vaig sentenciar.

En Li Huan va ajudar als presoners de la impotència, no sabia què passaria amb les altres persones d'allà ni amb els mateixos condemnats. Tampoc l'interessava.

Només buscava venjar-se dels presoners del poder i es va convertir en un presoner de la llibertat.

Perquè ell era això, un addicte a la llibertat fet de gàbies construïdes per presoners del poder que s'havia tancat amb les claus de la impotència.

I totes les coses que creen addicció es converteixen en necessàries, ens fan mal.

- I la llibertat?- va afegir. M'encantava contemplar l'atenció que donava a les meves paraules, amb tots els sorolls que hi ha és un luxe ser escoltat.

- Com a tal no, però té efectes secundaris.

Per on anava... Ah sí! En Li Huan buscava fer sempre el que volgués, sense pensar si feia mal als altres. Tot i que estava vigilat, feta la llei, feta la trampa, com solen dir. No t'han castigat mai de petit sense mòbil per no fer deures i has perdut més temps buscant aquell de fa dos anys que treballant? Doncs és el mateix, a més prohibicions, més temps per buscar com trencar-les, no més ordre.

Podria dir la llista de crims, però no vull que canviïs la imatge que tens sobre ell ni que pensis que per saber el seus pecats el coneixes.

- Doncs, què el defineix?

- Encara estic intentant esbrinar-ho, però començo a creure que no em cal.

- El discurs de no etiquetar les coses? Millor canviem de tema, no estic gens d'acord.

- El discurs que les etiquetes existeixen tot i que no defineixen a ningú, que res hauria de ser de cap manera.

- La última paraula sempre serà teva a aquesta conversa?- em va replicar.

- Mentre la primera surti dels teus llavis, sí. A més no pares d'interrompre, deixa'm concloure d'una vegada i després conversem.

Després de transgredir prohibicions i no poder deixar de fer el que desitjava a cada moment, va passar allò que era inevitable.

- Tens dret a guardar silenci.

- Jo et conec, veritat? Ets el noi del barracó.

- Sí, ho soc, en canvi no puc afirmar el mateix de tu.

- Et vaig fer cas, no em vaig convertir en cendres, vaig cremar. L'incendi ha estat espectacular.

- El teu foc s'ha apagat i t'has oblidat de controlar el vent pel que veig. També que cremant pots fer mal als altres.

Començà a ploure, fora i dins del cotxe patrulla. El diluvi va durar dos dies, la condemna tres anys. Quan va sortir el vaig perdre la pista, però sé que encara és viu, ho sé perquè mai no s'ha deixat consumir des que va entendre el meu missatge.

- Ja està, fins aquí puc llegir, ja no soc el noi del barracó, soc l'escriptor. Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència, tot té un propòsit. Així podries trobar-li sentit a tot si volguessis però m'agradaria que no ho fessis, no t'imagines la satisfacció que em dona publicar una poesia on cada paraula està cridant el teu nom i que ningú pensi en tu al llegir-la, que trobin a una altra persona o a ells mateixos. No li busquis sentit, perquè si ho entens deixa de ser màgia i es fa realitat.

- No et crec, tu vols que sàpiga el sentit, que connecti els punts i descobreixi el dibuix. Desitges que predigui el que penses, que t'entengui i de fet ja m'he acostumat a fer-ho. De totes maneres si no m'expliques tot no sempre podré, llavors arriben els problemes. Una vegada alguna mestra em va dir que als exàmens s'ha d'escriure tot i res es dona per suposat, ja que si no ho dius no existeix. Jo crec que també és aplicable amb les persones.

- En part tens raó però no sé parlar sense metàfores, és una condemna, les paraules que ataquen el tema en qüestió em van massa grans.

- És estúpid que un escriptor em confessi això.

- Realment no, part de la condició d'escriptor es veu en l'habilitat d'emmascarar paraules amb altres. Doncs... Encara no has dit res de la història, què en penses?

- La definiria com cruel però elegant, crec que ho has captat bé. Et vaig demanar que m'escriguessis i suposo que has retractat com em veus ara, però potser has deixat també una mica de tu mateix.

- Ho he fet conscientment, ja que tens un tros de mi després de tots els moments que tenim en comú, aquesta història l'hem escrit tu i jo. Vull que entenguis que no ets en Li Huan, no un personatge sinó tot el conte. Ets el desordre del relat, la lluita constant per la llibertat i la contradicció, els fets i fins i tot el fred, és la idea.- Vaig explicar-li; i és que sempre he sentit que ha estat tot el llibre per a mi, jo, en canvi, només un capítol més del seu.

- Creus que l'error va estar l'excés de llibertat?

- No soc partidari de fer caure la culpa sobre la llibertat, prefereixo dir que l'error va ser la privació d'aquesta en un principi. La resta són conseqüències: ésser tan lliures que ens van perdre, en tots els sentits.

- Ara permet-me preguntar-t'ho, t'agraden les persones que ens ha portat a ser la trama d'aquest conte o canviaries les coses si poguessis?

Tots dos ens vam quedar en silenci després de la pregunta, contemplant com de sobte s'apagava. No crec estar parlant del foc de la xemeneia.

Vaig trencar el gel d'una estocada, de cop i amb força.

- De veritat dubtes si m'agrada? Qui sóc jo per canviar-te, seria un crim! Has vist tot el que ha aconseguit en Li Huan i el que l'ha fet ser ell? Sincerament a cap dels dos canviaria ni una coma de lloc, totes tenen un sentit malgrat no entenguis sempre les metàfores. Saps bé que m'agrada amagar-me però a la vegada vull que em trobin, per això si és del teu interès... busca i busca'm. Però si us plau, fes-ho quan no em necessitis.

- No sé si pensar que sóc un intent d'heroi per tu o un interessat. Per què vols que et busqui quan no et necessiti, doncs?

- Perquè t'estaré necessitant jo.- vaig declarar amb un fil de veu, mentre baixava la mirada.

- Sempre seràs el meu escriptor preferit malgrat no estiguis escrivint la nostra història, volia deixar-t'ho clar. De totes maneres, en realitat la meva intenció era demanar-te si canviaries les coses entre nosaltres, no parlava només de mi. Què et sembla?

- El final encara no està escrit.

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]