Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
xelolazaro
IES Josep Miquel Guàrdia - Alaior. Alaior
Inici: La Bruixa
La bruixa i jo
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 L'amenaça
Els Xifré eren una de les famílies més riques que vivien a Catalunya sense dubte, el pare, Carles Xifré, era propietari de les fàbriques de tèxtil que hi havia a Barcelona. La mare, Joana Garcia, va ser una ballarina de ballet professional, que, en la seva època d'esplendor va ser campiona d'Espanya deu cops. Després hi havia els tres fills, semblaven ser de porcellana. Tots tres amb els ulls blaus, rossos com l'or i les dents blanques com la neu. La més gran es deia Daniela, tenia setze anys, el pròxim any començaria batxillerat i estava feta un grapat de nervis. També hi havia el Pau, que era el mitjà, aquest tenia deu anys i semblava el nen més feliç del món, s'estimava infinitats als seus pares i als seus germans. Per últim hi havia l'Olívia, la més petita de totes només amb quatre anys, era pura energía, portava botja a la seva mare tot el dia cap amunt i cap a baix. Eren la família perfecta per molts i tots desitjaven ser com ells i ells desitjaven ser com altres.

Feia dies que pel barri es rumorejava que el senyor Xifré havia estat parlant amb un senyor alt, ros i amb els ulls blaus. Pel que es deia el veïnat deia que el misteriós home era del nord d'Europa. Que faria un home amb tant prestigi parlant amb un desconegut? O no tan desconegut.

Avui era el dia més esperat per la Daniela, ja que, per fi es treia el títol de l'ESO.

-- Daniela amor, que ja ho tens tot a punt? -- va demanar-li la seva mare posant-li la roba sobre el llit.

-- Mare, tu que creus, fa dies que ho tinc tot preparat. Avui és el meu gran dia, em donaran la matrícula d'or i seré reconeguda per la millor estudiant a tot l'institut. -- li va dir a la mare donant salts i voltes per tota l'habitació.

-- Vida, el que has de fer ara és preparar-te el discurs i anar-te’n a dutxar que les princeses han d'estar guapes sempre. -- quan de sobte se sent com l'Olívia es posa a plorar. Al arribar la Joana, es troba a la seva filla petita a terra plorant amb un paper al seu costat que deia: Tens dues setmanes, si no compleixes, ja saps les conseqüències. La Joana es va quedar blanca, quan va reaccionar el primer que va fer va ser començar a mirar a la seva filla si tenia cap ferida o blau, després va decidir guardar-se el paper i a l'arribar de la graduació de la seva filla gran parlaria amb el seu marit sobre el tema.

De camí a la graduació, tots estaven callats menys la Daniela, que no parava de recitar el discurs i mirar-se al mirall, ja que segons ella, sempre havies d'anar formal i ben vestit. Quan hi van arribar, Carles va rebre una trucada que el va fer quedar fora l'institut una bona estona, mentre la seva dona i els seus fills ja havien entrat a buscar lloc.

-- Escolta, com ho portes?-- la veu desconeguda va parlar.

-- Ja saps que ara no tinc tots els diners, si us plau, no els hi facis mal.-- va quasi suplicar.

-- Ja t'ho vaig dir, dues setmanes si no ja saps.-- en aquell moment a Carles es va quedar més blanc que la paret.

-- No se si arribaré...-- però en aquell moment va sentir el senyal la qual indicava que l'havien penjat.

Abans d'anar a la sala on es celebraria la graduació, va decidir anar al lavabo a rentar-se una mica la cara. Una vegada llest, va intentar fingir el millor somriure i es va endinsar dins la sala.

-- Amor, per què has tardat tant?-- va dir Joana, fent-li un petó als llavis.

-- Res, que unes màquines de l'empresa s'han trencat i he enviat alguns treballadors a descansar. No et preocupis, tot està bé.-- la va mentir descaradament, però Joana no ho va notar o no va voler dir res.

Un a un els alumnes de l'institut Viladomat van passar i van rebre el seu premi, el Carles quasi ni va escoltar a la seva filla però quan va sentir aplaudir als demés pares i mares ell també ho va fer. Quan la Daniela va tornar al costat dels seus pares amb el diploma a la mà, més feliç que mai, ell i la seva dona la van abraçar i li van dir que estaven molt orgullosos d'ella. La cerimònia va acabar i totes les famílies es van dirigir als seus cotxes per anar a celebrar-ho. La família Xifré ho va anar a celebrar a casa seva, ja que havien demanat menjar per endur del restaurant preferit de la Daniela.

Una vegada a casa van sopar i van menjar pastís tots junts, encara que els nens l'endemà no tinguessin classe a les dotze els seus pares els van acompanyar a dormir. Quan ja estaven dormint, la Joana va anar a la seva habitació per donar-li explicació al que s'havia trobat aquesta tarda al costat de l'Olívia.

-- Carles, podem parlar?-- es va seure al seu costat amb les mans a les butxaques.

-- Clar que si reina, que vols?-- va apagar la televisió i la va mirar.

-- Entre tu i jo no hi ha secrets, oi?-- va dir arquejant una cella.

-- Tu saps que no, no ho dubtis mai.-- la va tornar a mentir. -- Parla clar Joana que m'estic començant a preocupar.-- clar, tenia més d'una raó per estar-ho.

-- Avui abans de marxar cap a la graduació, he sentit a l'Olívia plorar. Quan m'hi he acostat al seu costat he vist que als seus peus tenia un paper que deia que teníem dues setmanes, que si no complíem el termini, ja sabíem les conseqüències. Tu en saps alguna cosa d'això?-- va preguntar tement la resposta.

-- Reina, és clar que no. L'Olívia està bé? I tu com estàs?-- va dir amb falsedat.

-- No m'estàs mentint no? Últimament estàs molt estrany.-- La Joana volia pensar que el que li estava dient el seu marit era veritat, però el seu instint li deia que no se'l podia creure.

-- No Joana, no desconfiïs de jo.-- va dir-li fent-li un petó al front.

El Carles es va aixecar per anar a dormir, mentre que la Joana es va quedar una estona més rumiant les respostes del seu marit, encara que no les aconseguia encaixar. Al final es va rendir i se'n va anar a dormir decidida que resoldria tot el que el seu home li estava ocultat, no sabia el que era, però no era res bo.
 

Capítol 2 La veritat
El sol brillava més que mai a Barcelona, per això la Joana i la seva filla Daniela, van decidir sortir a esmorzar pel barri Gòtic, a una de les granges preferides de la Daniela, La Pallaresa.

-- Mama, perquè no venim cada dissabte a esmorzar aquí? -- va dir donant-li voltes ala seva xocolata desfet.

-- Doncs la veritat que no és pas mala idea, així ho agafem com tradició, venir cada dissabte a esmorzar. -- la va mirar amb un somriure. -- Que et sembla si anem a comprar alguna cosa de roba i sabates? -- va dir mentre s'acabava el seu cafè amb llet.

Una vegada fora de la granja, van anar direcció cap a Portal de l'Angel per acabar a plaça Catalunya i passeig de Gràcia. Van començar a entrar a totes les tendes que podien, intentant comprar el màxim possible. Quan la Joana sortia de l'emprovador per ensenyar-li la roba a la seva mare, va veure a un home misteriós vestit de negre.

-- Mama, a fora de la tenda hi ha un home que ens mira. -- es va quedar mirant a l'estrany. -- Fa una mica de por, que el coneixes? -- la va interrogar amb innocència.

Joana es va girar a mirar però no hi havia ningú. -- Jo no veig a ningú, segurament seria algun mort de gana que ens tindria enveja -- va dir mentre continuava mirant roba, sense donar-li importància.

Ja s'havien recorregut tot passeig de Gràcia així que no tenien més remei que marxar a casa amb les mans plenes de bosses. Quan la Joana es disposava a trucar al seu xofer, en Robert, va veure l'home de negre que la seva filla li havia dit abans. La mirava intensament, sense apartar la mirada d'ella, cosa que va provocar l'enfado de la Joana i va fer que s'encaminés a parlar amb ell. Només li quedaven uns deu metres per arribar a l'estrany, Joana es va afanyar, però l'home de negre es va pujar a un taxi direcció la Diagonal. Se'l va quedar mirant, posseïda per la ràbia i l'intriga, però els crits de la seva filla la van tornar a la realitat.

-- Mama que hi fas allà? -- la va cridar Joana des de l'altra punta del passeig. Joana se'n va adonar de la bogeria que acabava de fer, i si aquell home fos un violador? Que hauria passat?

-- Res vida, he anat a veure l'aparador d'aquella tenda. Que et sembla si demà venim a mirar la roba d'aquí? -- la va mentir descaradament tot i que va veure que la seva filla no s'ho acabava de creure.

-- Em sembla bé, estàs bé? Estàs una mica vermella. -- li va demanar agafant totes les bosses del terra.

-- És clar que si amor, mira per allà ve el Robert -- va canviar de tema com va poder. L'home aquell no li feia gaire bona espina però no podia preocupar a la seva filla, això ho havia de parlar tranquil·lament amb el seu marit. Tot el camí cap a casa va ser silenciós, només van intercanviar paraules amb el Robert, però les justes i necessàries. El Robert era un home de mitjana edat, amb el qual tenien molta confiança, ja que el treball li venia de família.

En arribar a casa la Daniela va sortir amb els auriculars posats amb la música al màxim i la Joana només tenia un pensament; anar a parlar amb el Carles.

-- Robert, si us plau, podries portar les bosses a la meva habitació? -- li va demanar amb una mica de vergonya, ja que Robert només era xofer i no servent.

-- Ara mateix, voldria alguna cosa més senyora Xifré? -- va dir-li mentre li obria la porta.

-- No, moltes gràcies per avui ja has fet prou. Te'n pots anar a casa -- es va girar i es va encaminar cap a l'enorme entrada principal. A l'arribar va anar a fer-li dos petons a la seva filla i al seu fill, però quan entra a l'habitació de la seva filla petita es troba un altre escrit a terra, escrit amb la mateixa lletra que l'anterior que es va trobar fa quatre o cinc dies. El missatge era diferent en aquest posava "Avui la teva dona estava molt feliç comprant roba, no hauries de llançar els diners així. Et queda una setmana". La Joana sense pensar-ho dues vegades va pensar que qui enviava el missatge era l'home de negre. Va pujar les escales i va anar a parlar amb el Carles.

-- Hola reina, com estàs? -- li va fer un petó als llavis.

-- Doncs no molt bé la veritat. Mira el que m'he tornat a trobar. -- va dir-li ensenyant-li el paper que contenia el missatge. El Carles se li va quedar la cara pàl·lida, com a un mort.

-- Joana jo no en sé res, sé que no em creus però és la veritat. -- més mentides. -- Doncs si tu no en saps res, per què algú ens està enviant cartes d'aquest tipus? -- li va dir esperant la vertadera resposta.

-- No ho sé reina, ho solucionarem. -- li va agafar les mans, donant-li confiança.

-- No sé què pensar de la situació ni de tu, però això ja m'està començant a espantar. -- es va seure al sofà rendida.

-- Mira el que farem abans de trobar el culpable serà; ficarem guardaespatlles a totes les entrades de la casa, així evitarem que pugui entrar algú, que et sembla bé? -- li va ensenyar el seu millor somriure.

-- La veritat és que no em convenç massa, però si de moment és l'única solució... -- el va mirar amb els ulls plorosos i preocupats.

Les mesures de seguretat que varen implantar els Xifré, no van servir de res. Les amenaces no van fer res més que incrementar, cada dia arribaven nous missatges i cada vegada la violència d'aquests incrementaven. El 5 de juliol de 2003 la família Xifré va rebre, un paper que deia: "Avui és l'últim dia per entregar tots els diners, Carles ja saps que les conseqüències no seran del teu gust". Quan la Joana el va llegir, va anar corrents a buscar al Carles per demanar-li una explicació, i aquesta vegada no se n'aniria sense tenir una resposta creïble.

-- Carles ja no vaig amb bromes, digues-me tota la veritat. -- va dir-li amb tota la ràbia i impotència que tenia.

-- De què em parles? Explica'm que et passa. -- es va seure amb tota la parsimònia.

-- Mira que m'he trobat al costat del llit de l'Olívia, que me'n dius? El missatge porta el teu nom així que ja no tens escapatòria, vull la veritat. -- la Joana era molt tranquil·la però aquest tema la treia de polleguera.

-- reina aquí va tota la veritat. Fa uns mesos que les empreses no van molt bé, en veritat no van gens bé. El nou tèxtil produït a la Xina és molt més barat i la gent prefereix un preu assequible abans que qualitat. Així que he hagut d'enviar a la majoria dels meus treballadors a casa, ja que la roba no es ven com abans i això ha fet que entrem en un pou sense fons. A part d'això la borsa ha caigut i hem perdut la majoria dels diners, ens queda el just per poder viure. -- para uns segons per respirar. -- Si el que et demanes que on estan els diners que teníem estalviats a casa, ja no hi són, els he agafat per poder pagar als treballadors, ja que amb les empreses no n'hi havia prou.

-- Però qui són els homes que ens envien els missatges aquests? -- demana sense esperances que això se solucioni.

-- Ells són els caps de la màfia, són traficants de drogues. Pensava que traficar amb drogues ens ajudaria a tornar a tenir diners. Però no al contrari ara sóc jo qui deu diners a ells. Avui és l'últim dia i no sé que passarà si no els torno. -- la va mirar amb els ulls plorosos. No li va donar temps a respondre a la Joana, ja que van sentir un crit esgarrifador. En pujar les escales només es veia sang i més sang, les parets que abans eren blanques ara eren vermelles. Era clar que algú havia estat assassinat, però, on estava el cos?
Capítol 3 Justícia
Joana va mirar al seu marit amb els ulls plorosos i vermells. -- Carles, de qui és la sang? -- es va agenollar a terra feta pols.

-- No ho vull ni pensar, Joana crec que serà millor que truquem a la policia. -- va baixar les escales mentre Joana es va quedar plorant a terra tota tacada de sang. Carles va trucar a la policia i els hi va informar de l'ocorregut.

Van esperar uns trenta minuts els dos seguts al sofà esperant que la policia, que ja estava a l'habitació investigant, els informés del que havia passat.

-- Senyor i senyora Xifré? -- va demanar el cap dels Mossos d'Esquadra juntament amb una llibreta.

-- En saben alguna cosa, hi han esbrinat de qui és la sang? -- van dir a l'hora.

-- Hem posat la sang a la base de dades, i pel resultat que ens ha sortit, la sang pertany a l'Olívia Xifré Puig. -- en aquell moment, Joana va trencar a plorar i Carles va adonar-se de què tot allò havia estat culpa seva, ja que per no dir la veritat, la seva filla havia mort.

-- Sé que és un moment molt dur per vostès, però els hi hauria de fer algunes preguntes. -- s'hi va seure al seu costat, obrint el bolígraf i passant les fulles de la llibreta.

-- Saben vostès qui li podria haver fet això a la seva filla? -- Carles va tossir i el va respondre. -- Doncs la veritat no, a què no Joana? -- la va mirar amenaçant-la amb la mirada. -- És clar que no. -- va dir mirant al Mosso.

-- D'acord doncs, i sabrien d'algú que els hi volgués fer mal a vostès o a la seva filla? -- va apuntar a la llibreta.

-- Que jo sàpiga no, la veritat és que som bastant estimats per tothom. -- va dir Carles suant.

-- Molt bé, quan tinguem una mica més d'informació el s'hi direm. El que els hi recomano és que de moment no ho parlin amb els seus fills fins que el cas estigui una mica més avançat. -- va aixecar-se i va marxar.

-- Carles tens alguna cosa a dir? -- el va amenaçar amb la mirada. -- Reina, estic segur de qui són els culpables de la mort de la nostra filla i els hi faré pagar. -- va intentar calmar-la.

-- Creus que amb això soluciones alguna cosa? Per si no te n'has adonat han, assassinat a la nostra filla, i si no ho recordes, tot és per culpa teva.

-- I que volia que fes? Quedar-nos sense diners? Que la gent se'n adonés compte de què no tenim ni un euro? -- va pujar les escales donant per acabada la conversa.

-- Carles, el nostre matrimoni acaba aquí, no vull viure més amb tu. -- va cridar des de baix perquè l'escoltès. -- T'ho faré pagar molt car, t'arruïnaré la vida. -- ella es va quedar al menjador plorant fins que es va quedar adormida, en aquest moment va ser quan Carles va trucar al cap dels traficants per demanar explicacions.

-- Mira qui ens està trucant... com va Carles? -- va dir amb cert sarcasme.

-- No siguis cabró, has matat a la meva filla, fill de puta. Et mataré. -- va dir estrenyent el mòbil fins a fer-se mal.

-- Jo? No pas, mai m'embrutaria les mans de sang i menys per matar algú. -- va dir amb superioritat.

-- Doncs si no ets tu, algú dels teus homes. Jo aniré a la presó, però tu acabaràs mort. -- va penjar i va deixar el mòbil damunt la taula. Després d'això va marxar a la seva nova casa, que estava al Barri Xino, en unes condicions deplorables. Cinc dies després el Carles va anar a Hospitalet, ja que havia quedat amb el cap de la màfia, del qual encara no coneixia el nom. Va esperar uns deu minuts fins que va veure aparèixer un cotxe negre amb els vidres tintats, va suposar que seria ell. Del cotxe van baixar dos homes que vestien de negre i darrere d'ells va sortir el cap.

-- Ho sento per arribar tard però he estat arreglant assumptes pendents. -- va dir tancant la porta del cotxe.

-- On està la meva filla? -- va dir sense cap expressió a la cara.

-- Carles que directe que ets, jo pensava que em voldries conèixer primer. -- va riure amb els seus acompanyants.

-- La veritat és que no estaria malament saber el teu nom, ja fa molt que ens coneixem no?

-- Vine Carles, puja amb jo al cotxe, anem a fer una volta. A veure si et puc ajudar amb el que vols saber. -- li va obrir la porta del cotxe per convidar-lo a entrar.

-- Així que vols saber on està la teva filla no? Doncs mira ells estan en un lloc tranquil i sense contaminació. També et puc dir que està en remull i que no està tan lluny com creus.

-- Cabró només tenia quatre anys i tota una vida al davant, però gent repugnant com tu fa que aquestes acabin d'hora. -- va agafar el seient amb força.

-- No et menteixis Carles, has estat tu qui l'has matat, mentint i jugant a un joc que no podies guanyar. No has sentit mai el refrany de qui juga amb foc es crema, perquè això és el que t'ha passat a tu, t'has cremat. -- va dir mirant-lo amb les celles aixecades.

-- Sou una colla de fills de puta. Ara només vull saber el teu punyeter nom. -- el va encarar.

-- Em dic Artur Almà, encantat. Sóc bastant popular entre les autoritats -- va dir amb pur sarcasme. -- Ves per on, estem davant casa teva.

-- Com saps que ara visc aquí? -- va preguntar una mica amoïnat.

-- Sé més coses de tu de les que et penses. Fins dintre de poc. -- va dir donant-li una foto de la roba de la seva filla. Quan Carles la va mirar, es va posar a plorar i es va donar compte del que havia fet. Va besar la fotografia i se'n va anar a dormir.

Feia una setmana que el Carles havia quedat amb l'Artur i no podia mantenir més el remordiment de culpa que tenia per això va decidir anar a la comissaria de Portaferrissa a dir tota la veritat del cas de la seva filla, ja que amb les coses que ell sabia podrien resoldre el cas o això esperava ell.

-- Hola l'agent Marc Feixó està aquí? -- va demanar amb cautela.

-- Sí ara mateix el crido perquè vingui. -- va sortir de recepció amb pas accelerat.

-- Qui demana per mi? -- l'agent va treure el cap per la porta.

-- Jo mateix, Carles Xifré. -- es va aixecar del seient per anar a saludar-lo.

-- Ah hola Carles com està? -- va dir donant-li la mà.

-- He estat millor gràcies. Alguna novetat sobre el cas de la meva filla? -- li va demanar encara que ja sabia la resposta.

-- Sento dir-li que no, se'ns ha encallat una mica. -- va dir-li amb pena.

-- Doncs porto bones notícies, jo sí que tinc alguna novetat. -- va dir amb una mescla d'alegria i pena.

-- Vingui amb mi, anirem a un lloc més privat. -- el va guiar fins a la sala d'interrogatori. -- Expliqui'm tot el que sàpiga. -- va dir amb el bolígraf a la mà. En aquella sala Carles va explicar tota la història de cap a peus amb tots els detalls possibles. Quan ja arribava al final va comentar el nom de l'assassí però quan l'agent el va anar a cercar a la base de dades no li va sortir a ningú amb aquest nom, va ser quan Carles va saber que l'havien estafat. Com podia pensar que algú tan important i amb un poder tan gran li anava a dir el seu nom. En aquell moment se li va caure els peus a terra, ja que, hi havia revelat que ell havia traficat amb drogues i això estava penat amb tres anys de presó, però abans que l'agent se l'emportés al calabós li va demanar que li deixés explicar com podia agafar a l'assassí de la seva filla. Carles es va treure la fotografia de la butxaca i li va explicar que aquesta fotografia li va donar el cap de la màfia amb el qual ell havia tingut contacte durant aquests mesos i que si intentava rastrejar les empremtes dactilars el podria enxampar. Al principi l'agent va dubtar però va veure que Carles li deia la veritat, així que va anar a buscar-les, va tardar més de dues hores però al final les va trobar, el suposat Artur Almà es deia Oriol Lladó. El sorprenent, és que no tenia antecedents, però sí que hi havia la seva direcció juntament amb la seva foto, quan Carles els hi va verificar que era ell, la patrulla es va dirigir cap a la seva casa. Resulta que vivia als afores de Barcelona, a l'avinguda Tibidabo 32.

Carles no es va moure d'allà cap segon, el volia veure arribar amb les mans exposades. Cinc hores més tard va sentir les sirenes del cotxe policia, es va girar i el va veure sense cap expressió a la cara, feia por. Se'l va emportar a una sala d'interrogatoris, Carles esperava impacient, no sabia com sentir-se; si content perquè han enxampat al culpable de la mort de la seva filla o trist i decebut perquè

passaria els tres pròxims anys de la seva vida entre reixes.

Va aixecar el cap al sentir que l'agent Marc el cridava.

-- Vens amb nosaltres, ens ha de portar al lloc on està la seva filla. -- va dir mirant a l'Oriol amb repugnància. Al principi no estava segur de si hi volia anar, però després va decidir que seria la millor manera de disculpar-se amb ella, portar-la a casa i ser enterrada dignament. Es va pujar al cotxe, al costat de l'Oriol que els anava guiant, i es van dirigir cap als afores de Barcelona, concretament al riu Llobregat, en aquell moment Carles es va adonar compte perquè l'Oriol li va dir que estava en remull, el cabró l'havia tirat a l'aigua.

Una vegada hi van aparcar, els hi va anar guiant el lloc on es trobava la criatura.

-- Està en aquell aiguamoll. -- els hi va dir senyalant-lo amb el cap.

-- Josep queda tu aquí amb ell, nostres anirem a buscar-la. -- li va dir el Marc al seu company i el Carles i ell es van dirigir a l'aiguamoll. Quan hi van arribar la van veure a la vorera de l'aiguamoll amb tot el coll cobert de sang coagulada, l'havien degollat. Carles no va poder aguantar més i va començar a córrer cap a ella, la va abraçar i es va posar a plorar, però immediatament el Marc el va separar d'ella i l'equip forense se la va emportar.



Avui 28 de juny de 2003, el Carles ja estat condemnat a tres anys de presó, per tràfic de drogues, però li han rebaixat a un any, ja que ha col·laborar amb la policia. Pel que fa a l'Oriol no ha tingut la mateixa sort, ja que l'han condemnat a cadena perpètua sense fiança.

Un dia més tard, 29 de juny 2003, l'Olívia ha estat enterrada al cementiri de Sarrià, juntament una placa, al costat de la seva àvia, que posava "Que acabis de passar la vida que et mereixies feliç, t'estimem Olívia."

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0359
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  125 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  29 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  12 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  17 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  27 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]