Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3bcalemanybegues
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Les paraules ferides
Sempre dempeus
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Supervivent
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Havia estat més de sis dies sense menjar, únicament bebent l'aigua de la neu que durant tot el camí l'havia acompanyat. Estava sol, era l'únic a qui no havien aconseguit atrapar i matar els xinesos. Havia travessat moltes montanyes fins arribar allà i volia deixar enrere un país ple de guerres i repressions: el Tibet.

Va entrar al barracó tibetà. Era gran i ample, tot de cement. Quan va travessar la porta va trobar dos homes grans i forts que estaven darrere d'una barra, semblant a una recepció. Va demanar un salconduit per poder passar la frontera legalment.

Li Huan va preguntar per la situació actual del Tibet: ja havien mort més de 90.000 tibetants nomès en la capital, Lhasa.

Li Huan els va explicar la seva història: va ser detingut l'any 1954 amb quatre companys més, mentre participaven en un enfrontament a favor de la independència del Tibet i en contra de l'ocupació  xinesa. Ell era el un dels principals líders. Havien estat castigats a fer treballs forçats. Ara, després de cinc anys havien aconseguit escapar, però durant la fugida, els soldats van matar els altres tres. Ell havia aconseguit despistar-los: era un supervivent. Però no s'havia acabat. L’estaven perseguint.

Va decidir dormir al barracó. Quan el sol es va aixecar entre les muntanyes blanques, ell també ho va fer. Va agafar roba per abrigar-se, menjar i aigua per uns quatre dies, una escopeta per caçar o defensar-se i amb les seves recuperades cames es va posar en marxa cap al monestir de Dharamsala, a la Índia, on es trovava l'exiliat Dalai-lama, el màxim cap espiritual i polític del Tibet. Allà començaria de nou i el xinesos mai el descobririen.

Durant la nit anterior va estar pensant molt en la seva travessa fins al monestir. Va decidir anar crestejant les montanyes, ja que els tibetants hi estàn més acostumats a l'altitud que els xinesos, i això li donaria una avantatge.

Va estar caminant durant sis dies fins arribar a la frontera. Era primavera i el temps era molt inestable. Amb molta mala sort va ser engolit per dues tempestes.

La seva màxima preocupació era ser descobert abans d’arribar a la frontera, per això sempre anava mirant al seu voltant. Tampoc podia fer foc per calentar-se, ja que el delataria el fum. Dormia en coves que amb molta sort trobava pel camí, o bé sota arbres i envoltat de pedres per protegir-se del vent i del animals.

El sol estaba en el seu màxim resplandor quan de sobte, a menys d'un kilòmetre va veure la seva salvació. Era d'un color blau cel i tenia tonalitats vermelloses. Li va impressionar la seva grandesa i complexitat. Al centre de la taulada hi havia un gran Buda amb les cames creuades, els ulls tancats i somrient.

Quan va entrar va investigar el seu entorn: la gran sala estava envoltada per un jardí ple de plantes de colors amb gent passejant per allà. Portaven llençols i túniques de color vermell i el cabell totalment rapat. Li Huan es va quedar impressionat de la pau que hi regnava en aquell monestir.

Sense deixar de mirar al seu voltant va entrar a la nau principal. Va obrir la porta i es va trobar amb molta més gent. Tot era ple de color i plantes. Al final de la nau va veure una porta molt gran i va suposar que allà es trobaria el Dalai-lama. Li Huan es va apropar, va empènyer la porta suaument i s’el va trobar amb les cames creuades i les mans a sobre del genolls. Estava relaxat en un gran coixí. Somreia i tenia els ulls tancats.

Li Huan es va apropar lentament i fent-li una reverència li va transmetre:

Sóc en Li Huan. He fugit de la presó on vaig estar durant cinc anys. Durant la fugida van matar als tres companys que també s’havien escapat amb mi. Tots quatre vam ser obligats a treballs forçats per participar en una manifestació contra l’ocupació del xinesos - Va continuar amb un to seriós -. Vull lluitar per ells i per la llibertat del Tibet.

El Dalai-lama va obrir els ulls i mirant-lo directament li va somriure.
Capítol 2 Indira
- Li Huan, a dinar!

Érem una família tibetana humil, sense queixes. Vivíem en el vessant d'una muntanya, a Gerze. Teníem un petit ramat amb ovelles, cabres i vaques que guardàvem amb tanques perquè no se'ns escapessin. També cultivàvem un petit hort amb fruites i vegetals. No era massa gran, però aquell hort ens havia alimentat durant molts anys. Vivíem en una petita caseta de fusta. Era freda i humida, però vaig néixer allà, així que li tenia molta estima. Dormíem sobre palla i ens tapàvem i abrigàvem amb robes que feia la meva mare.

Jo m'estimava molt la meva família. Ma mare es deia Dakani. Tenia els ulls negres i grans i els llavis molt primets. El cabell negre solt. Ella era qui feia el menjar, qui cosia i qui tenia cura de mantenir la casa. Sempre s'havia sacrificat molt per nosaltres. Cuidava molt dels seus fills, és a dir, de mi i la meva germana gran.

El meu pare es deia Hari. Castany amb els ulls petits i negres. Jo li tenia molt de respecte i l'apreciava molt, perquè ell era molt treballador i molt savi i per això volia que sempre estigués molt orgullós de mi. Ell sempre va ser un referent per a mi, perquè era una persona amb molts valors. S'ocupava del bestiar i de l'hort. Sempre estava cansat. Sempre treballant. Sempre.

La meva germana Indira era com la meva segona mare. Tenia cinc anys més que jo. Era morena amb els ulls negres i el cabell sempre recollit amb dues trenes cap abaix. Molt guapa. El que més m'agradava del seu físic eren els seus ulls marró avellana. Jo crec que tots els nois al col·legi li anaven darrere, però això mai m'ho comentava. Des de petit m'havia cuidat i consentit. Anàvem els dos junts a l'escola quan érem petits al poblat que hi havia en la vall de la muntanya. Me l'estimava molt. Sempre s'havia preocupat per mi i si tenia cap problema a l'escola, ella em defensava. Teníem una relació molt estreta. De fet, va ser ella qui em va ajudar a aprendre a llegir i a escriure, perquè a mi em costava molt aplicar-m'hi.

Quan la mare em va cridar a dinar vaig anar corrents cap al menjador. Em trobava fora collint tomàquets. Tenia tretze anys. Era molt feliç. La meva germana havia anat a collir fruits del bosc. Vaig arribar al menjador i ja estava tot preparat per menjar. I tots a taula. Aquella situació m'encantava, quan estàvem tots en família rodejant una gran taula rodona amb coixins per seure.

La nit del mateix dia van trucar a la porta. Només dos cops. "Toc, toc". Els pares ens van demanar que ens amaguéssim a una petita sala subterrània a la qual s'accedia per una petita porta amagada sota la catifa. Sempre ho feien quan picava algú a la porta. Un cop a dins, no podia veure res, només sentia el que passava i la Indira em tapava la boca amb una mà perquè no fes cap soroll. En aquella època estàvem en perill per si ens visitaven els xinesos.

Van obrir la porta. Xinesos. Éren dos veus. El pare va intentar tancar la porta, però el xinès la va parar amb un punt de peu. Els van demanar que sortissin, però els pares es van negar. Aleshores, van preferir la força. Van agafar a la mare i al pare pels braços i el van treure fora. Ells es van resistir:

- Si us plau, tingueu pietat! Som innocents! No! Si us plau!! -cridava la mare començant a plorar.

- Mai ens vencereu! Som forts i valents i lluitarem per la nostra pàtria! - feia el pare amb un to de valentia.

Vaig sentir com els empenyien contra el sòl, fent-los fora de casa. Tot seguit vaig sentir dos trets secs. "Pum, pum". Morts. Silenci. El bestiar es va espantar i vaig sentir els bramuls de les vaques.

De sobte vaig notar com la mà que la Indira tenia tapant-me la boca m'estrenyia amb força. Se li va escapar un petit gemec seguit d'un plor silenciós. Jo vaig obrir molt els ulls, no podia reaccionar de cap manera. Sabia perfectament el que havia passat.

Un dels xinesos es va dedicar a inspeccionar la casa després d'haver assassinat als meus pares. Va passar per sobre de la catifa on a sota ens amagàvem. La fusta cruixia sobre els nostres caps i la Indira m'estrenyia cada cop més amb la mà. Estava suada dels nervis i pàl·lida pel que acabava de passar.

Mitja hora després que marxessin, vam sortir de la saleta sota la catifa. Lentament, vam caminar fins als cadàvers dels nostres pares. Estaven cara avall un al costat de l'altre amb un tret cadascun al cap. La meva germana es va posar a plorar. Jo la vaig abraçar tant fort com vaig poder. I ella a mi també.

L'endemà, vam anar a visitar al poblat, que vam suposar que també hauria estat afectat pels xinesos. La Indira tenia amigues allà, i jo els de l'escola. Ara el poblat tenia una atmosfera negra i vermella, tacada per la sang, la ràbia i la tristor. Hi havia gent que havia perdut els seus pares, altres a germans o fins i tot la casa, cremada. Part de les collites estaven destrossades i molts animals morts.

Aquell matí vam cremar als difunts que havien mort la nit anterior. La gent mirava els cadàvers amb llàgrimes permanents, però la meva germana, mirant els nostres pares, podia identificar una cara de ràbia i foscor. Encara que fos petit, sabia el que estava pensant: venjança.

Tres anys més tard, als setze, vaig acabar l'escola. La meva germana treballava tot el dia al camp i al vespre jo alimentava al bestiar. Jo m'ocupava de la casa, per saber cuidar-me sol. Érem un bon equip. Sense ella, no podria haver viscut. Era la meva nova mare. Després del que va passar no ens podíem permetre caure en cap depressió o no seguir cap endavant.

Els dos germans fem molt esport perquè per baixar al poblat per fer algun encàrrec havíem de pujar i baixar tota la muntanya que ens separava d'ell. Allò em va suposar una molt bona forma i vaig créixer molt. La meva germana també. Jo crec que ella amb vint-i-un anys era la noia més guapa de la comunitat.

Eren les vuit del vespre. Estava fent forats a l'hort per plantar llavors l'endemà, quan de sobte, des de la llunyania vaig veure que dos homes grans i forts amb una furgoneta 4x4 que s'emportaven agafada dels braços a la meva germana. No sabia com acabava de passar tot allò, però sabia que era alguna cosa dolenta. Vaig mirar-los a la cara amagat darrere d'un matoll i vaig observar que els ulls eren trets de xinesos. Vestien un vestit militar i tenien un fusell cadascun.

Vaig anar corrents cap a ells, però quan la Indira em va veure em va fer, entre llàgrimes, "no" amb el cap. Lentament. En aquell moment vaig pensar que l'entenia, perquè si hagués acudit a ajudar-la m'hauria exposat a la mort. Després em va fer amb els llavis: "T'estimo. Tornaré, t'ho prometo". No podia ni pensar en no tornar-la a veure mai més. Ja m'havia permès sobreviure sense els pares, però ara sol, no podria ni pensar-ho.

Mirant-me, va arrancar-se un collar amb un sol petitet talat en fusta que portava des que era petita. Tenia una corda llarga per rodejar el coll. Li havia regalat la mare. Estava tallat per ella, i des que va morir, no se'l treia per res. Va llançar-lo a terra. Amb allò em deixava un record d'ella per no oblidar-la mai.

Els xinesos la van ficar dintre de la furgoneta i se la van emportar ràpidament. No la van matar, però sabia que fos com fos, no la tractarien gens bé. Entre llàgrimes, vaig anar maldestrament corrent seguint la furgoneta. m'eixugava les llàgrimes que em tapaven la visió i em feien veure amb dificultat. Quan vaig perdre de vista la furgoneta vaig cridar al cel el nom de la meva germana. No podia més. Ja no tenia forces per superar allò. Era massa. Em vaig deixar caure sobre els meus genolls. Mullava el terra amb les meves llàgrimes. Vaig jeure en el sòl encongit sobre mi mateix, estrenyent-me la panxa i plorant com un nadó. Vaig tancar els ulls i vaig esperar la meva mort, però mai va arribar.

Vaig despertar-me cansat, em feia mal el cap de tant plorar i el terra en el qual estava, era mullat. Vaig anar cap a casa. No volia pensar en res. Aquell dia no vaig menjar. Ni cultivar les llavors que tenia planejades per plantar. Quan va arribar la nit, em vaig seure sobre la taula on els quatre ens solíem menjar, feliços. No podia aguantar aquella situació, pel que vaig anar a fora, vaig agafar una pedra i la vaig llençar contra la paret de fusta de la caseta. Em maleïa. Maleïa als xinesos. Maleïa el món. Ara entenia la Indira, ara entenia el significat de venjança.

Estant fora, vaig disposar-me a agafar una altra pedra, quan de sobte vaig veure el collaret que m'havia deixat la meva germana. El vaig abraçar amb totes les meves forces i me'l vaig posar al coll. Doble nus.

No he tornat a saber d'ella en molt de temps, però segueixo conservant el seu penjoll. No el perdria per res del món. L'estimo. L'estimo amb totes les meves forces.
Capítol 3 La neu era vermella
Quan Li Huan va despertar, es va dutxar, vestir i seguidament va anar directe al menjador. Tenia molta gana, encara que hi havia menjat molt la nit anterior, ja que necessitava recuperar forces després d'aquell llarg viatge. Havia dormit deu hores en un matalàs de cotó a terra. Estava molt agraït per aquell llit: al llit de la presó era difícil que dormís més de sis hores.

Quan va arribar, es va trobar amb una gran salta pintada de verd pastel plena de cinc taules molt amples i allargades on cabia gent de sobres. La gent només ocupava quatre taules, i tothom estava esmorzant. Li Huan es va apropar a la barra i va escollir el seu esmorzar. Va pensar que estaria més tranquil al jardí, així que quan va sortir, es va seure en un banc buit i mentre observava el paisatge, va començar a menjar.

Li donava el sol a la cara, quan una visita inesperada va seure al seu costat. El va mirar i es va quedar uns segons mirant-lo:

- Com has dormit, aquesta nit? -va preguntar-li el Dalai-lama.

- Més que bé. Des que van morir els meus pares, no havia dormit tantes hores -mentre deia això amb una expressió alegre, es va tocar el penjoll de la seva germana-. He pensat molt aquesta decisió i em vull apuntar a la resistència. Vull lluitar contra els xinesos i acabar d'una vegada amb aquesta gran invasió.

- Aquests homes són l'avarícia personificada. Per cada mort xinesa moren més de cinc tibetanes. Nosaltres som forts- deia el Dalai-lama-, però tenim poques armes, i els xinesos pràcticament les dupliquen. Només vull que sàpigues que aquesta decisió comporta molts riscos i sacrificis.

Li Huan va callar uns segons metre pensava el que anava a dir:

- Quan era petit, ja vaig perdre la meva família. Ara vull venjar les seves morts. Aquests xinesos no els importa matar a gent i no s'imaginen el buit que deixen als cors dels familiars. No són persones, només armes dissenyades per fer mal- quan va acabar aquesta frase, va mirar cap a terra i va deixar escapar una llàgrima-. Ara és personal.

L'endemà es va aixecar d'hora, va esmorzar i va anar a un gran poblat que hi havia unes dues muntanyes més enllà. Després d'estar quasi una hora caminant, va preguntar al poblat on es trobava al sergent o cap més proper. Un home baixet i molt vell li va indicar amb el dit que pugés unes escales blanques que hi havia al final del poble. Li Huan es va dirigir en aquella direcció, les va pujar i va arribar a un gran edifici blanc, fet de pedra i ciment amb teules i decoracions blaves i grogues. Tenia plats enganxats a la paret i les seves quatre plantes estaven col·locades de forma esglaonada.

Quan va entrar es va trobar amb una petita recepció i va preguntar on es trobava el cap de la resistència. Es va dirigir a l'última planta i va preguntar a un home:

- M’agradaria participar en la resistència contra els xinesos. Podria parlar amb el cap?

- Jo sóc el cap -parlava un home gran i fort amb una veu molt greu-. Identifica’t, si us
- Sóc en Li Huan i vinc a lluitar contra els ocupants. Tinc 23 anys, en plena forma i amb pura sang tibetana. Als meus pares els van matar quan era petit i després van segrestar a la meva germana gran.

- Molt bé -va dir en un to seriós, mentre apuntava les seves dades en un paper-. Li Huan, veritat?

- Sí.

Li va fer tota mena de preguntes per confirmar que no era un espia infiltrat. Mentre el cap apuntava totes les seves, Li Huan tafanejava el seu voltant: hi havia molts passadissos i molta gent que es movia a correcuita. Les parets eren blanques i els mobles d'una fusta bastant cuidada. Del seu estat de curiositat el va despertar la veu del cap:

- Segueix-me -li va indicar el cap amb un gest amb el cap-.

Li Huan el va seguir molt emocionat, però aparentant tranquil·litat. No podia deixar de pensar que per fi tindria l'oportunitat perfecte per venjar la mort de la seva família i protegir a tots els tibetans que estaven morint a causa de xinesos. Van arribar a un terrat on es veien unes precioses vistes a les muntanyes verdes i a un gran edifici de color blanc on, al costat, va poder distingir homes i poques dones disparant amb escopetes a unes dianes.

- Aquell és l'espai on entrenem -li va indicar amb el dit senyalant a l'edifici-. Li diem "La Barraca". Allà guardem material i armes per lluitar. T'allistaràs allà, però podràs anar casa teva a dormir, si et plau. Per espies nostres i desxifrant les ràdios dels xinesos, hem sabut que en tres setmanes volen ocupar un poblat a prop de la frontera i suposem que dormiran en unes dues muntanyes, acampats en una esplanada més enllà perquè no els puguin veure -Li Huan escoltava amb molta atenció-. Ens reunirem dos grups de diferents poblats per atacar a aquest petit exèrcit xinès. Durant aquestes tres setmanes estaràs entrenant amb els teus nous companys i aprendràs a utilitzar una arma com cal. Començaràs demà. Per cert, el meu nom és Bodai.

Li Huan només va assentir. Es van donar les mans i es van separar. El cap va desaparèixer en l'obscuritat del passadís i ell es va quedar contemplant les activitats que es feien en el pati de l'edifici. Alguns corrien en grups, altres disparaven, altres feien flexions, etc. Ara li tocaria fer el mateix.

L'endemà, es va aixecar aviat, i va decidir que s'aniria a viure allà, ja que el seu actual habitatge, el monestir, estava bastant lluny i no era pràctic. Un cop va recollir tot i va esmorzar se'n va anar cap a "La Barraca". En la sortida es va trobar amb el Dalai-lama:

- Adéu fill, sé que has pres una decisió molt important. I també sé que poques vegades tornaràs aquí, així que et desitjo molta sort.

Li Huan va fer una reverència amb el cap, expressant admiració i gratitud. Abans d'anar-se'n, es va quedar uns segons a la porta de sortida, es va tocar el penjoll de la seva germana i va emprendre camí.

Aquest cop només va tardar mitja hora, a causa de l'excitació. Quan va arribar, va entrar per la quadrada porta principal i va veure tot de gent pul·lulant per tot l'edifici amb armes, corrents, etc. Per casualitat, es va trobar amb el cap:

- Bon dia, Bodai! He decidit instal·lar-me aquí a viure.

- Molt bé -va dir satisfet-, tens assignada l'habitació 4, cabana 3. La comparteixes amb tres persones més.

Li Huan va anar cap a la sortida de l'edifici, i es va trobar amb unes quatre grans cabanes rectangulars on hi havia 10 habitacions en cadascuna. Va entrar en l'habitació que li pertocava. No hi havia ningú.

Després d'un quart d'hora, mentre s'acomodava i guardava les seves coses, va sentir riures que venien cap a la seva habitació:

- Hola! -li va dir una noia-. Tu deus ser en Li Huan, el nou company d'habitació. El Bodai, ja ens va dir que havies arribat i hem vingut a visitar-te. Jo sóc l'Aida i els meus companys són el Teno i el Frali.

L'Aida era una noia baixeta, però molt forta. A en Li Huan li va semblar molt simpàtica. En Teno, era molt bru i molt alt, i en Frali, tenia el cabell negre i llarg i estava molt fort. Tots tres li van caure molt bé, i més li valia, ja que conviuria amb ells les 24 hores del dia.

Després d'instal·lar-se, el van portar a fer les activitats i exercicis que li tocaven i li van ensenyar l'horari que havia de fer.

Al vespre, van anar a sopar tots quatre junts i quan estaven menjant, es va apropar en Bodai i li va dir al Li Huan:

- Demà entreneràs amb una arma, d'acord?

- Sí, m'esforçaré molt per aprendre l'abans possible i lluitar el millor possible.

En Bodai el va mirar als ulls i li va somriure. Seguidament se'n va anar.

L'endemà va esmorzar de pressa amb els seus companys d'habitació i el van conduir fins a la classe d'utilització d'armes. Eren dotze persones. El professor era el mateix Bodai.

Primer li va ensenyar a agafar l'arma, en aquest cas un rifle. Al principi li va costar, però al tercer dia ja ho controlava molt bé, segons el que li deia en Bodai. Cada dia s'apropava més el dia de la lluita i en Li Huan estava cada vegada més preparat.

Van passar les tres setmanes. El dia abans de començar el viatge fins als xinesos, en Bodai va explicar quin era el pla:

- Demà ens espera un dia molt important -va explicar, pujat a una taula quan era l'hora de sopar-. El pla és aquest: demà començarem el viatge cap a Diyxiang, on els xinesos volen atacar. A la nit els farem una emboscada, així estaran indefensos. Lluitarem tots junts, i un altre exèrcit d'un altre poblat lluitarà amb nosaltres. Pot ser que molts morireu, però haurà sigut protegint a la vostra pàtria. I ara, quan aneu a les vostres habitacions, prepareu les vostres armes, el menjar i descanseu molt, demà serà un dia molt llarg fins a arribar allà. Bona nit!

El Grup d'habitació del Li Huan va estar una estona més acabant el sopar i se'n va anar a dormir molt aviat. El cap tenia raó. Demà seria un dia molt llarg i un viatge bastant dur.

L'endemà tothom va sortir molt d'hora, i abans que sortís els sol, ja es van posar en marxa. Al davant de tot, marcant el ritme i el camí, estava en Bodai, seriós, i al darrere, el grup on pertanyia en Li Huan. Ell es va apropar i li va dir:

- Perdoni cap, però podria saber com és aquest exèrcit amb el qual lluitarem? -Li Huan sempre havia tingut l'esperança que la seva germana seguís estant viva, que hagués escapat d'aquells xinesos i que hagués pogut fer una vida nova.

- Doncs… Els detalls que et puc donar són que la majoria són nois però també hi ha dones, que tots són més grans que vosaltres i que estan molt ben entrenats.

Li Huan es va retirar amb els seus companys. Durant la descripció que havia fet el cap se li havia encès un raig d'esperança, si és que la seva germana seguia viva. No volia fer-se il·lusions, i si no la trobava, ho acceptaria, però mai se sap, oi?

Quan es va fer fosc, van decidir acampar. Encara els quedava un dia de trajecte per arribar als xinesos i havien estat caminant durant tot el dia amb tot el carregament. Van fer unes tendes amb l'estoreta i robes. Van fer una foguera per sopar tots en rotllana, ja que a la nit feia molt fred i després van començar a dormir. L'altre exèrcit, també s'apropava cada cop més als xinesos i es reuniria amb l'altre a l'hora d'atacar.

L'endemà van seguir caminant. Feia calor i tothom estava suant. Anaven vestits amb roba verda i blanca, ja que encara quedaven petites plaques de gel i de neu. Cada vegada pujaven més d'altitud, ja que els xinesos s'havien instal·lat a unes de les muntanyes més altes de la zona.

Al vespre, van repetir el que havien fet la nit anterior, però aquest cop no van fer una foguera, ja que havien de vigilar més amb el que feien perquè cada cop estaven més a prop dels xinesos i els podrien descobrir fàcilment.

Per la matinada, es van començar a moure. Van recollir el campament i van deixar les coses amagades. Quan es va fer de dia, van veure el campament dels xinesos. Quasi tot era nevat, a causa que hi havia molta altitud i que estaven en la cara en la qual no donava el sol mai. Hi havien molts soldats amb armes de foc vigilant el seu territori. Estaven en tendes més modernes que les nostres, i més ben organitzades. Tots els de la resistència on participava en Li Huan, es van amagar darrere de roques, arbres i turons per no ser vistos i observar els moviments dels enemics.

De sobte, Li Huan va escoltar passos darrere seu i es va girar ràpidament. Era l'altre exèrcit que els acompanyava en la lluita. Va pensar que amb tots el que reunien, la resistència tibetana seria invencible. Mirant el nou exèrcit que ara els acompanyava, va observar als seus integrants. El seixanta per cent eren homes i l'altre quaranta dones. Va començar a buscar entre les dones, per intentar-ho no perdia res. De sobte, va veure una cara familiar, semblava la seva germana, però la va perdre molt ràpidament, ja que corrien cap a la seva posició. Era possible? Hi havia alguna possibilitat que fos la seva germana Indira?

Quan tots dos exèrcits es van agrupar, els seus caps, també ho van fer. Van estar parlant una estona sobre com atacar i finalment, tots dos van fer el mateix gest amb la mà, indicant, que podia començar l'emboscada. En Bodai, va aixecar la seva arma cap al cel com i va començar a córrer cap a l'enemic.

Mentre passava tot això Li Huan es va decidir i va anar cap a l'altre exèrcit en cerca de la seva suposada germana, però tots corrien, així que, per no impedir el pas, ell també ho va fer. L'enemic es va despertar molt ràpidament, i cents de xinesos sortien de les seves tendes armats. Allò podria arribar a ser una matança.

De sobte, mentre en Li Huan corria armat i anava tirant cap a l'exèrcit tibetà aliat, li va semblar veure a la seva germana. Nerviós, es va apropar més per intentar confirmar-ho i finalment la va veure. Era ella.

- Indira!! -va cridar amb totes les seves forces- Indira!!!

Ella el va sentir i es va quedar parada un moment, intentant assimilar el que acabava de passar i localitzant-lo. A cada segon que passava l'enemic s'apropava més. Finalment, entre masses de gent es van veure i van anar corrents un a l'altre. Li Huan plorava mentre s’apropava, encara confós, emocionat de tornar a veure a la seva germana. En mig segon, un munt d’idees li van passar pel cap per entendre com havia escapat: potser va ser quan la ven treure del cotxe o com ell va fer, escapant-se de la presó. Ningú ho arrivarà a saber.

Aleshores, quan només els separaven uns quinze metres, Li Huan va veure com una bala li travessava el cor a la seva germana. Per a ell aquell tret, com queia i com es miraven va durar anys. Va anar corrents fins a la seva germana i la va trobar estirada sobre la neu. Es va apropar a ella i li va pressionar amb força la ferida per parar-li l'hemorràgia, però va ser inútil. Agenollat, es van mirar tots dos i la seva germana li va acariciar la galta amb un somriure i llàgrimes a la cara. Ell no parava de plorar. Va fer-li un petó i la va abraçar fortament, però quan es va aixecar per tornar-la a mirar ja era morta.

La neu ja no era blanca.

I tampoc queia bruta del cel, sinó que la tacàvem nosaltres.

Una estranya sensació.

La neu era vermella.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0674
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  222 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  45 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  24 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  52 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  47 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]