Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Pollastre & Fusta
Col·legi Concertat Sant Josep - Maó. Maó
Inici: Estudi en lila
Desaparició en Tokio
Inici:  Estudi en lila
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Capítol 1 Japó, un nou destí.
I

Singapur. 10 dies abans de Nadal, 9:32 h

El següent paisatge que vaig contemplar va ser la desordenada habitació del meu apartament a Singapur. -Un somni...- vaig dir una vegada oberts els meus ulls. Seguidament vaig dir:

-Fa 6 mesos vivía en un meravellós paisatge de Catalunya, a prop dels Jardins de Cap Roig. Ara és una merda el haver de viure enmig de la ciutat.

Després d’haver criticat una vegada més la meva vida, em vaig dirigir a la cuina com cada matí.

Em vaig preparar unes torrades integrals acompanyat d’un suc de taronja fresca i vaig disfrutar d’aquell esmorzar mentres observava aquelles vistes més meravelloses de Singapur.

Després d’esmorzar em vaig recordar d’una cosa. -Tenc dia lliure.- Vaig dir amb veu alta i amb un somriure fals. Vaig deixar apart ses meravelloses vistes de Singapur i vaig deixar el plat de les torrades junt es got de suc de taronja i, de repent, em vaig trobar el control remot de la televisió

i automàticament me vaig posar a veure la televisió…

Kagoshima. 10 dies abans de Nadal, 10:32 h (1h més que Singapur)

    -L'enyor moltíssim, Kazuo…

    -Ho sé, Fumiko, jo també l’enyor molt....

    -Ja han passat 14 anys desde alló...- Diu Fumiko mentres li comencen a caure les llàgrimes dels ulls.

    -Fumiko, he dedicat tota sa meva vida a la investigació, tú també, i saps millor que ningú el perquè fem això.

    -Si, ho sé millor que tú. I tú saps que faré el que sigui per tornar a veure-la.

Els dos s’agafen desesperadament de les mans mentres tornen a la seva oficina...

Singapur. 10 dies abans de Nadal, 10:46h

    -Merda… m’estic avorrint.- Dic mentres agafo el control remot per apagar la televisió quan de repent li presto atenció a un periodista. (És sexy…) Vaig pensar en el meu cap mentres el guapo periodista xerrava d’un tema que em va arribar a les orelles.

    -Avui visitarem el santuari Kibitsu-jinja, a Okayama, Japó. Aquest santuari es coneix per el famós bram d’un ogre…- Diu el periodista sexy quan la meva mare, Rosa, em va telefonar de repent. Vaig apagar la televisió i vaig agafar el mòbil per contestar-li.

La mare, quan era més jove, els seus pares eren l’única família que ella tenia en aquell moment. Desgraciadament, els seus pares van morir en un accident de cotxe a Marbella. Deu anys després va conèixer al pare en una universitat de Madrid on, quatre anys després d’haver-se conegut, es van casar a Barcelona i després d’uns anys casats, els meus pares van tenir al meu germà major, Javi, i dos anys després em van tenir a mí. Quan el pare va morir de càncer, la meva mare va haver de cuidar de nosaltres dos fins que vam arribar la universitat i avui dia viu sola a Mallorca amb el seu moix.

No sé per qué, però tota la vida de la mare em va passar pel cap solament veure el seu contacte en el mòbil. Quan vaig contestar la trucada de la mare, vaig començar a xerrar ansiosa de saber el perquè m’havia telefonat.

    -Hola? Mamà? Que passa?

    -Amor! Què tal estàs? Com et va a Singapur? Que hi menges bé?

    -Ay, Mamà! Em va molt bé aquí i sí, estic menjant molt bé! No et preocupis d’aquestes tonteries!

    -Amor, es que ja saps com em preocupo per tu i el teu germà cada dia i haver de telefonar-te a tu i al teu germà una vegada per setmana no em fa molta gràcia!

    -Ay, Mamà, ja sabem lo molt que ens vols, jo també t'estimo molt.

    -Ho sé. Que has xerrat ja amb el teu germà? Ara treballa a Japó de periodista i ara mateix hi surt a la televisió xerrant d’un temple d’Okayama. L’has vist?

    -Ostres! He vist a un jove periodista xerrant d’un temple de Japó fa un moment! Enserio era el Javi?

    -Filla, és clar! Oi com se nota que fa temps que no vos xerrau!

    - Ho sento mare, ja saps com som nosaltres dos.

    -Ostres, i perquè no vas a veure al teu germà a Japó? Viu a Kagoshima, al sur de Japó. Seria una sorpresa per el teu germà que el fosis a veure!

    -Mamà, no diguis tonteries!

    -S’hi vas, te pagaré tots els gastos mensuals d’aquest mes.

    -Com t’agrada jugar amb jo…

    -Una mare està sempre un pas endavant dels seus fills.
Capítol 2 'Kamako Investigations'
Tòquio. 9 dies abans de Nadal, 17:31 h

El fred que camina vagant pels carrers de Tòquio, els últims preparatius de nadal,  parelles que van de botiga a botiga esperant cercar el regal perfecte per la seva persona preferida i, com cada any, els somriures de totes les famílies esperant a trobar la felicitat en els regals dedicats a ells mateixos…

Kagoshima. 9 dies abans de Nadal, 17:30 h

Sobre el periòdic vaig contemplar un article interessant...

-L’oficina ‘Kamako Investigations’ és una oficina gairebé a les afores de Kagoshima on els seus únics treballadors són el matrimoni Fujimoto. Aquest matrimoni du des del 2001 treballant en ‘Kamako Investigations’ però actualment no du cap investigació completa a causa del seu poc interès. Podria anar algun dia allà per investigar un poc sobre e...- Sona el telèfon…

-Mamà què vols?

    -Javi, amor meu… Anna vindrà a veure’t a Kagoshima i arribarà a Osaka demà matí. Esper que us porteu bé.

-Espera, què has dit? Mamà!

-Adéu, petons!

-Mamà!

Quan vaig deixar d’escoltar la veu de la mare pel mòbil, em vaig adonar que si no recollia a l’Anna de l’aeroport sería capaç de fer alguna de les seves, com sempre. Es ve un llarg viatge en tren a Osaka… Maleïda Anna...

Aeroport d’Osaka, Japó. 8 dies abans de Nadal, 9:32 h

El desgavellat aeroport ple de desconeguts em feia pensar si va ser bona idea venir fins aquí únicament a veure a Javi. Pensant-ho millor, això ho faig perquè la mare em pagui les despeses de final de mes, que no es cregui el Javi que ho faig per ell. Mentres sortia de l'aeroport, vaig poder apreciar una cara reconeguda per a mi. Quan em vaig adonar que es tractava del ximple del meu germà, em vaig atracar a ell i li vaig donar qualsevol excusa per poder donar-li una bufetada a la galta.

    -Però què fas, ximple?

    -I a tu que et sembla? No pensis que no soc capaç d’arribar a Kagoshima sense tu, maleït! Sé molt bé em que em faig.

    -No t’he dit res! Només he vingut per saber si vas arribar bé del vol, imbècil! Si vols torn a casa tot sol i a tu et deixo aquí com que em dic Javi Gómez!

    -D’acordl, perdó! Es que sempre tens que fer el mateix! Venga, camina i duu-me l’equipatge! A Kagoshima!

Afores de Kagoshima, Japó. 8 dies abans de Nadal, 18:34 h

He vist paisatges que mai havia vist. Temples de diferents déus i ciutats amb diferents ambients de nadal. Ha sigut un llarg trajecte i ara sóc aquí, a uns metres de la ciutat de Kagoshima.

    -Javi, on vius?-Li dic amb un to arrogant.

    -A ca meva, ximple. Tu qué creus?

    -Em refereixo que quina és la teva adreça!

    -Ho has de dir clar! Com vols que sàpiga el que una filleta com tú pensa?

    -Tu contesta!

    -D’acord, tranquil·la. Visc davant de...

-Venga va!!

-Davant de Joia-corp (ジョイアーCorp)

- On és això?

-Davant ca meva, boja!

-D’acord, tranquil!

Mentres el rancor que hi tenia em menjava el meu cor, vaig prendre atenció al que feia en Javi pensar-ho dues vegades li vaig preguntar:

    -Javi, estàs bé? Ha sigut per lo d’antes? Perdó eh...

-No, no és per això. És que aquest matí al periódic…

-Al periòdic?

-Si, al periòdic, vaig llegir un article sobre una oficina anomenada ‘Kamako Investigations’ que xerra de...

-’Kama’ què?

-’Kamako Investigations’!

-Ah, val. Tranquil!

-Doncs resulta que aquesta oficina està ubicada a les afores de la ciutat on vivim i es coneix per una particularitat en concret, no ha resolt cap investigació des que va obrir.

-I que ha de veure aquesta oficina amb tu?-vaig preguntar curiosament-.

-Doncs res. Era simplement curiositat.

-I per què tanta importància?

-Perquè fa poc he vist l’oficina…

-Què dius?

- No ho sé, és un disbarat..

-No pensaràs a anar-hi.

-Demà sortirem de matí, entesos?

-Però tu què dius? Si hi vols anar, pots anar-hi tot sol!

-Idò quan torni em fas el menjar.

-Val, val! Hi aniré amb tu!

Kagoshima, Japó. 7 dies abans de Nadal. 8:55 h

Les primes cortines que donen pas a la llum del sol, la calor dels llençols que protegien el meu cos del fred, els primers cants de pardal i  l’aroma del berenar acabat de fer, curiosament, em van rescatar del somni i van dur-me al que semblava la nostra habitació. No record haver sopat res la nit anterior. Amb aquest pensament al voltant del meu cap, em vaig anar directament cap a la cuina on el Javi, com cada matí, berenava les seves dues torrades sense vores acompanyat del seu amarg cafè. Aquesta vegada, tot qualitat japonesa. Estava increïblement satisfet. Quan va pujar la mirada al meva somnolenta cara es va alçar del menjador, va fer-me un gest de sortida i l’únic que va dir va ser:

    -Ens anem.

    -Espera que encara no m’he vestit!-vaig córrer a l’habitació, vaig obrir d’una tirada la maleta i vaig agafar el primer conjunt de roba que vaig veure, em vaig posar les sabates i vaig anar corregents cap al cotxe.

    -Que no tanques la porta?-Em va dir indignat.

    -No tinc les claus, ximple!

    -Toma!-Va dir mentres em llençava bruscament les claus. Seguidament, vaig tancar la porta i vaig anar amb pas de model fins a la porta del cotxe quan el Javi va trobar l’oportunitat de dir-me el més adequat per ell en aquella situació:

    -Creguda!

    -Calla i condueix.

    -Et deixaré a mig camí.

    -No ho faràs.

    -Qui sap?
Capítol 3 Himawari.
III

Afores de Kagoshima. 7 dies abans de Nadal, 9:54h

Hi vam tornar a recórrer el mateix paisatge que hi vam veure ahir per la nit, aquesta vegada la vam recórrer amb cotxe, no deixava escapar cada detall que hi veien els meus ulls. Quan em vaig avorrir de veure el llarg camí a través de la finestra, em vaig fixar en com conduïa el meu germà que, per una estranya raó, em va impressionar:

    -Què mires tant? T’impressiona que hi sepi conduir?-Em va dir en Javi amb un to humorístic.

    -A tu que t’importa?

    -Molt, que vols que pensi d’una persona que em mira tant? Bé no m’ho prenc.

.    -A mi m’agrada que em mirin, sempre pens que la meva bellesa és lo més bonic que tinc i el que més destaca de mi.

    -El físic és lo més respectable que tens i tampoc es que tinguis un bonic físic.

    -Calla i segueix conduint!

La rancúnia que hi vaig agafar després d’aquella baralla em va durar prou per poder arribar a l’oficina sense dir una sola paraula. Una vegada aparcat el cotxe, hi vaig baixar d’ell amb delicadesa i els dos vam entrar a l’oficina sense pensar-ho dues vegades.

La primera impressió que hi vaig tenir d’aquell local va ser més agradable del que jo mateixa hi pensava. Era un lloc tranquil i agradable fins que en Javi va rompre aquell bon ambient de l’oficina:

    -Que hi ha algú?-Va dir mentre interromp el silenci amb un crit inesperat.

Quan vam veure que ningú donava senyals d’haver escoltat aquell crit espantós, la mirada d’en Javi va començar a cercar alguna prova de vida al voltant seu fins que la seva mirada es va aturar. Ell va senyalar una porta amb un cartell que hi posava ‘禁止されている’.

    -Que posa, Javi?-Vaig preguntar amb curiositat.

    -Posa ‘prohibit’.

    -Creus que dins d’aquella porta hi ha alguna cosa confidencial?

    -No ho sé però, si et refereixes a alguna informació privada, segur que hi haurà cosa.- Va dir mentre es va acostar a la porta. Poc després de tenir a l'abast de la mà la picaporta, la va obrir amb les mans tremolant i vam observar a un home i a una dona barallant-se entre ells. En Javi, sense donar una pas cap enrere, va decidir intervenir en aquella discussió. Després de què la situació es calmés, jo vaig encomanar una explicació de per què va passar tot això. Després d’adonar-me de que no hi havia resposta a les meves paraules vaig baixar la mirada, em vaig fixar de que ells dos s’agafaven lleugerament de les mans:

    -Parella?-Vaig preguntar.

La dona estava en silenci mentres em mirava amb uns ulls penetrants. Aquella expressió em va fer mirar a la paret i, pocs segons després, la meva mirada es van fixar en un quadre que semblava antic. Era un quadre d’un casament.  Quan l’home es va fixar en mi em va dir que en la foto sortien ell i la seva dona. Era una foto de fa 9 anys. Mentre en Javi escoltava a l’home li va preguntar si la seva dona de devora seu.

-A vam, que voleu joves?-Va preguntar l’home.

-Vull xerrar de la vostra oficina, Sr Fujimoto. Soc un periodista estranger però visc Kagoshima. El meu nom és Javi Gómez però em pots dir Javi a seques.-Va respondre en Javi.

-Has vist el periòdic, oi que sí?-Va dir el Sr. Fujimoto.

-Es clar, Sr. Fujimoto.

-Em pots dir Kazuo, Javi. Aquesta és la meva dona Fumiko, els dos som investigadors.-Va dir l’home amb un somriure. Seguidament, la seva dona es va presentar:

-Hola, jo som na Fumiko, Fumiko Fujimoto.-Va dir la dona mentres li donava la mà al meu germà.

Quan em vaig donar compte de que no sabía xerrar gàire en japonés vaig anar caminant tímidament darrere el meu germà, li vaig agafar del braç i li vaig preguntar el que ells dos deien. Na Fumiko, que semblava ser una dona molt amable, em va posar la seva mà davant la meva cara i em va dir en japonés:

    -Sento la lletja expressió que et vaig fer abans. No te faré res, tranquila-Va dir mentre va envair tot el meu cor de total tranquil·litat.

Li vaig donar la mà i vaig deixar anar tots els meus nervis del meus cos amb el seu bon rotllo.

Després d’aquella divertida presentació en Javi va començar a fer-lis l’entrevista que tenia preparat. Tot anava bé quan va arribar la pregunta: “Perquè vós dedicau a la investigació?”. Aquella pregunta va incomodar als dos però en Kazuo, nerviós, va començar a explicar la història de l’oficina Kamako:

    -Tot va començar quan jo i na Fumiko ens vam conèixer en la universitat. Nosaltres anàvem en la mateixa classe i en un principi anàvem a estudiar medicina. Al segon any d’universitat vam començar a sortir junts i, a finals de carrera, ens vam casar. Una vegada vam acabar la carrera vam tenir una filla, ella es deia Himawari.

    -Es deia?-Va interrompre en Javi.

    -Sí, es deia.-va continuar xerrant na Fumiko- Na Himawari era una filleta molt intel·ligent i amable. Cada any que hi passàvem amb ella, érem més feliços tant com ella ho era. Quan ella va complir 14 anys, va desaparèixer. Hi passaven hores, els dies, els mesos i no la trobàvem. Actualment han passat 3 anys des de la seva desaparició però sabem que segueix viva. Segurament segueix estant dins el païs i, probablement, a prop del districte de Tòquio. Ara et pots imaginar el per què som investigadors. No ens interessa aquest ofici però nosaltres ens dediquem a això per trobar-la. Pot sonar estúpid, però és així.

Jo estava paral·litzada, en Javi també. Ens vam mirar als ulls i en Javi em va xiuxiuejar a l’orella:

-Quant costen els bitllets per anar a Tòquio?-Va dir decidit.

-QUÈ? TU ESTÀS BÉ DEL CAP?-Vaig dir cridant-li a la cara.

-Un poc.-Em va somriure i es va dirigir als senyors Fujimoto.-Per aconseguir el que vols has de donar la cara en tot moment i avançar per un camí ple d'obstacles. Soc en Javi i he nascut per ajudar als altres a qualsevol preu. Anem a Tòquio!

Tòquio. 4 dies abans de Nadal, 8:34h

No em puc creure que haguem acabat en Tòquio amb l’estúpida pel·lícula que es va muntar en Javi fa tres dies.

    -Emocionada, Anna?-Em va preguntar en Javi mentres desembarcavem de l’avió.

    -Més bé tinc una mica de por, mira que venir a Tòquio així tan de sobte…-Li vaig respondre.

    -Ho sento…-En Javi em va donar un petó en el cap i es va dirigir als senyors Fujimoto.

    -Esteis nerviosos?-Diu en Javi- A partir d’avui les vostres vides canviaran, no ho oblideu.

    -Sí.-Diuen en Kazuo i na Fumiko a la vegada.

Quan vam sortir de l’aeroport vam telefonar un taxi i ens vam anar cap al hotel on hi teníem reservat dues habitacions. Al arribar al hotel ja era de nit, tots estava fosc i l’únic que podiem veure era la llum que havia en l’entrada de l’hotel. Per una extranya raó, sentia que algú ens estava mirant. Quan vaig girar la mirada cap enrere, vaig veure una ombra que es va esfumar segons després d’adonar-me de la seva presència i, quan vaig tornar a mirar cap en davant, tant en Javi com na Fumiko i en Kazuo havien desaparegut.

    -Javi…?-Vaig cridar agonitzant.

La meva vista es va tornar fosc després d’aquell crit descontrolat i, seguidament, vaig notar com una mà em tapava la boca mentre una pistola em fregava l’espatlla.

Tòquio. 3 dies abans de Nadal, 9:01h

Quan vaig tornar a veure la llum del sol vaig poder observar que estava dins una habitació amb tots els altres lligats en terra. Damunt una cadira hi havia un jove, semblava tenir 23 anys. Quan aquell jove va veure que era l’única conscient es va dirigir a on era jo i es va començar a xerrar:

    -Hola, soc en Hideyoshi, Kuro Hideyoshi però tú em pots dir Kuro a seques.

Crec que en Kuro es va fixar de que no sabia xerrar en japonés i va decidir xerrar de forma que jo li entengués correctament. Els nervis que tenía dins el meu cor em van obligar a escopir a la cara d’en Kuro.

    -Què fas?-Va dir enfadat i va treure de la butxaca la pistola. Quan em va apuntar a la cara amb ella en Javi va recuperar la consciència i va començar a xerrar:

    -T’atreveixes a assesinar a la meva germana? Jo si fos tu, no ho faria.-Va dir amb seguretat.

    -Doncs aquesta jove tan mona és la teva germana? Jaja, tranquil. No li faré res. Solament estic aquí per dir una cosa.-Va dir en Kuro.

L’habitació es va quedar en silenci fins que en Kazuo i na Fumiko es van despertar. Després que ells recuperessin la consciència, en Kuro va rompre es silenci:

    -Senyors Fujimoto, es recorden de mi?-Va dir en Kazuo,

    -Es clar que m’acordo de tu.-Va respondre na Fumiko.-Ets el noi de na Himawari.

    -Ho era. És morta, ho sento.

Singapur. Nadal, 21:00h

Després d’aquell accident a Tòquio van passar moltes coses. En Kuro va asesinar na Himawari, la filla dels Fujimoto. La raó no va ser treta a la llum. Jo i en Javi no vam tornar a saber res dels senyors Fujimoto. La pèrdua de na Himawari va fer patir als Fujimoto de una forma impensable, fins i tot em va fer plorar a mi i a en Javi.

Aquest Nadal la vam celebrar a Singapur jo, en Javi i la nostra mare, que hi havia arribat a Singapur el 24 de Decembre. Quan vam acabar el dinar vam decidir veure una pel·lícula de Nadal. A mi em va fer gràcia ja que, tant en Javi com la nostra mare, no hi entenien el que deien en la pel·lícula. Quan la mare s’en va anar a dormir en Javi i jo vam rebre una trucada anónima.

    -Venc a donar-vos un missatge dels senyors Fujimoto. “Esteim molt agraïts d’haver conegut a gent com vosaltres”.

    -Perquè no ens xerren ells directament? Esteim molt preocupats ja que no em sabut res d’ells des de l’accident.-Va dir preocupat en Javi.

    -Els han trobat morts en un acantil·lat. Es tracta d’un suicidi. Ho sento.

Es va tallar la trucada.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  0 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  0 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  0 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  0 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]