Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3bcibegues
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Les paraules ferides
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 La veritat
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Fa 16 anys que no sostinc entre els meus braços a la meva filla, encara recordo el seu aroma i fins i tot la seva suau pell de recent nascuda, és una pena que tot acabés en una tragèdia, trobo a faltar a la seva mare, que tristament va morir quan la nostra estimada filla va néixer.

Tant de bó algun dia la torni a abraçar i espero que em perdoni per haver-la deixat durant tots aquests anys, tot això ho fet pel seu bé, no volia que patís.
                                                     ***   

                                       

Arlette vivía amb la seva familía en un petit poble rural anomenat Rousse Valley, allà és on ella es va criar al costat dels seus pares.

- Arlette, ¡ordena la teva habitació abans que els avis vinguin, no vull que s'espantin amb el teu tremend desastre, afanya't! - va cridar la seva mare des de la planta de baix.​ L' Arlette va deixar el portàtil a l'escriptori i va començar a recollir la roba que tenia sobre la seva butaca i la va començar a col·locar de manera ordenada a l'armari quan de sobte va veure una caixa rosada al racó de l'armari de la qual estava coberta de pols.
 
La jove va aconseguir la caixa i la va deixar ràpidament damunt del seu llit, va deixar d'ordenar l'habitació i es va centrar en la misteriosa caixa que li cridava bastant l'atenció. Va observar la caixa durant diversos segons fins que va decidir obrir-la i es va trobar amb una foto d'una dona sostenint un nadó a l'hospital, al costat de la fotografia hi havia una carta en la qual estava assignada per a ella.

La noia no tenia ni idea del que justament estava passant, directament va anar a obrir la carta quan de cop i volta va entrar la seva mare a revisar si Arlette havia ordenat l'habitació.

- Arlette espero que hagis ordenat l'habitació o prefereixes quedar-te aquest cap de setmana de setmana sense sortir? - va dir obrint la porta de la seva cambra mentre que la jove obria la carta.


- Prefereixo saber que és aquesta caixa i el perquè estava en el meu armari, qui és la dona que sosté el nadó i al fet que ve aquesta carta la qual està el meu nom escrit? - va dir l'Arlette a punt de plorar.

La seva mare sabia que en algun moment li hauria de explicar la veritat, amb el temps tot va ser complicat per contarselo a més tenia por que la jove s'enfadarà i en això no va trigar molt de temps - Arlette, ja era hora que et expliqués tota la veritat sobre la teva família biològica, la dona que sosté a aquest nadó és la teva mare al teu, tristament va morir després de tenir-te i el teu pare no es va poder fer càrrec de tu ja per el seu poc temps, així que ens va deixar al teu càrrec ... - va dir la Wendy decebuda i trista. El món li va caure a sobre però sabia que algun dia l'hi hauria de dir.

La Arlette no va poder contenir les llàgrimes i va començar a plorar, mai no s'havia sentit així, va agafar molta ràbia en saber la veritat de la seva família així que es va aixecar del llit, es va posar les seves sabates velles, va agafar la jaqueta i la carta que va escriure el seu pare per a ella, va baixar ràpidament per les escales i va agafar els deu euros que havien a l'entrada i va tancar d'un fort cop a la porta. Arlette es va dirigir a qualsevol lloc a la recerca del seu pare biològic ...

 
Capítol 2 Scramouche
La Arlette va estar caminant durant 4 hores sense rumb fins que va arribar a la gran ciutat de Canadà, Toronto. La Arlette quan va arribar a la ciutat no s'ho podia creure, havia caminat durant hores i hores fins arribar a la seva ciutat favorita, el primer que va fer en arribar va ser anar directament a compar 1 retolador negre permanent i rebuscar entre les escombraries algun cartró útil per poder escriure al. Toronto era una ciutat immensa, plena de restaurants luxosos, centres comercials- on estan les millors marques de roba- les millors escoles, etc. Mentre passaven les hores Arlette buscava zones molt transitades perquè pogués demanar alguna cosa de diners per a un sopar, amb els seus deu euros va comprar el retolador ia part va decidir comprar una manta molt fina de seda per a la nit, tot just ni tenia diners per gastar-se'ls en algun entrepà .

Ja era de nit i la noia estava súper cansada, no sentia part del seu cos i es moria de gana. En una cantonada del carrer es va tirar a terra i es va tapar amb la manta de seda, al costat de l'altre carrer hi havia un restaurant luxós força conegut pels seus excel·lentíssims plats, es deia 'Restaurant Scaramouche'.

Van passar diversos minuts i Arlette seguia morint-se de fam, va decidir anar a la recerca de menjar fins que va veure un petit carreró on hi havia una noia jove, vestida molt elegant tirant les escombraries, ella era una cambrera de el restaurant luxós Scaramouche. La cambrera va veure des de lluny a la Arlette, al principi es va espantar però després al veure-la es va calmar i li va oferir un got d'aigua - Què fas aquí a aquestes hores al carrer? Ets de Toronto? Sembles una mica perduda, necessites ajuda? - va dir la cambrera preocupada - Això ... camino perduda, no sóc d'aquesta ciutat, vivia a Rousse Valley i he vingut caminat fins aquí per un motiu ...- va dir Arlette vergonyosament.

La cambrera ràpidament li va donar sigilosament un bitllet de 20 euros perquè sopés en algun restaurant barat - Esperam aqui a les deu de la nit, queda't el canvi i no t'oblidis de venir just a aquest lloc- va dir mentre escrivia la direcció del lloc per que la Arlette no es perdés. Arlette es va anar a sopar a un lloc de menjar ràpid, els típics barats, a les deu es va plantar al mateix lloc on va parlar amb la cambrera del restaurant, va trigar diversos minuts a sortir però al final es van retrobar, van estar caminant durant cinc minuts fins arribar al cotxe - i digues-me, com et dius? quants anys tens? i els teus pares? - va dir la cambrera mentre es posava el cinturó - Sóc Arlette, tinc 16 anys i bo que dir dels meus pares, no són els bilogicos, em vaig adonar ahir, em van mentir fins a aquest dia, he vingut fins aquí a la recerca del meu pare biològic , la meva mare suposadament va morir a la meva part - va dir la nena mentre mirava per la finestra - déu meu deu ser dur veritat? No et hauries d'haver escapat, encara que realment no siguin els teus pares veritables et volen com una filla igual, estaran preocupats, et tornaré a dur a Rousse Valley - va dir la cambrera molesta - No! Si us plau no ho facis, vull saber qui és el meu pare biològic i després tornaré, t'ho suplico, mira aquí tinc la carta - mentre que Arlette responía a les preguntes de la cambrera anava acariciant la carta, quan va acabar de respondre li va ensenyar la carta i va deixar que ella l'obrís - Aquesta és la carta que va enviar el teu pare biológic no? - va dir mentre obria la carta, es va paralitzar, semblava espantada, com si li hagués arribat una nota de comiat del treball - no pot ser ... aquestes segura que és per tí- va dir quequejant - Estic seguríssima, aquí just surt el meu nom i cognom, Arlette Lavoie - li vaig dir assenyalant el meu nom - Arlette ... ets filla d'un dels homes més rics de Canadà, Felipe Lavoie és el meu cap, propietari dels grans luxosos restaurants com el Scaramouche.
Capítol 3 Ho sento
La Arlette no es podia creure el que li havia succeït, van passar 4 dies després del que ha passat i seguia a la casa de la cambrera, la cambrera diverses vegades li va oferir a Arlette d'anar a conèixer al seu pare però ella tenia por de que no la reconegués.



La cambrera tenia una reunió molt important amb el seu cap - el pare d'Arlette - i li va preguntar a la Arlette si després de la reunió podia anar a buscar-la, la Arlette no va dubtar a acceptar la proposta o sigui que la cambrera va apuntar ràpidament la direcció de les oficines Scaramouche i es va anar corrent cap a la sortida perquè l'esperava un taxi. 



La Arlette es va dutxar i es va canviar, va estar bastants minuts passant els canals de televisió fins que es va quedar adormida, va sonar l'alarma i la Arlette ràpidament va sobresaltar del sofà, es va posar les sabates i va anar corrent al pàrquing.





Hi havia força trànsit i els minuts passaven, la Arlette arribava deu minuts tard, va aparcar just davant de les oficines i va veure la silueta de dues persona al costat de l'entrada, era el seu pare i la cambrera, Arlette es va acostar tímidament i va saludar al seu pare, ell se la va quedar mirant fixament, estava molt segur que la coneixia d'alguna cosa, li va demanar a la seva filla que digués el seu nom, va respondre, el Sr. Scaramouche va començar a deixar anar la seves llàgrimes i la va abraçar molt fort - ets tu, ets la meva filla , ho sento molt per tot, ho entendràs ja veuràs que si, tenim moltes coses per explicar-nos, Arlette, estava esperant que arribés aquest dia, gràcies! - va dir quan l'abraçava fortament ...



 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]