Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Anakardo
Col·legi Mestral - Eivissa. Eivissa
Inici: La felicitat d’un pollastre a l’ast
El perruquer sense tisores
Inici:  La felicitat d’un pollastre a l’ast
Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.
Capítol 1 El client
Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.

Mentre na Sara acabava de fer comptes jo vaig tenir que començar a netejar les rajoles, ja que avui havia sigut un dia de pluja i tots els clients van ficar les seves sabates brutes al local.

Acabant de netejar, vàrem rebre una trucada al telèfon que ho canviaria tot. Una veu greu va començar la conversa:

-Bon dia, es vostè en Roi Marí?

-El mateix, que desitja?

-Necessito a un perruquer amb urgència que pugui estar demà al matí en l’aeroport de Barcelona.

-Perquè a l’aeroport? 

-Viatjarem a una localització la qual no podem facilitar. Al aeroport li estarà esperant una dona que li guiarà en tot moment.

-I quina es la raó per la qual no pot vindre al local?

-No contestaré més preguntes. Però t’asseguro que la seva compensació econòmica serà molt més del que podria imaginar... d’ unes 6 xifres.

Desprès de dir això va penjar el telèfon. Sara em va mirar, volia saber de què estàvem parlant. Solament li vaig dir que això podria canviar la nostra vida.

Vaig mirar a na Sara com si hagués vist a un fantasma, no tenia paraules per contar l`hi el que acabava de passar. Ella em va mirar i em va dir:

-Roi! Què ha passat?

-Sara... ho em aconseguit! Anem a ser rics! Podrem comprar totes les rajoles que vulguem... Com si vols deixar el local i anar-te a viure al Carib!

-Roi, tranquil, explicat, com que anem a ser rics?

-Un home m´ha dit que per atendre a un client ens anava a donar una recompensa de 6 xifres! L´únic que tinc que fer és estar a l´aeroport demà al matí, ells s´encarregaran del transport i del les despeses.

-Això es fantàstic, però, no et sembla una mica estrany que et paguen tant per tallar els cabells?

Vaig apropar-me a ella i tocant-li el ventre li vaig respondre:

-És tot el que necessitem.. els tres... no podem desaprofitar aquesta oportunitat Sara. Tot anirà bé.

-Vares dir el mateix quan vàrem comprar el local i mira com estem, difícilment podem pagar  la llum i l´aigua i, com ens vam a encarregar del nostre bebè?

-Sé que últimament les coses no han sortit com ens agradarien, però confia un poc en mi. Dóna’m un dia i et promet que ho arreglaré tot.

-Tingues molta cura- em va fer un petó i jo la vaig abraçar-.

-Estaré de volta per la nit, et trucaré quan arribi.

Sara es va quedar-hi fins a tard per tancar la perruqueria i jo em vaig anar a casa. Vaig fer les maletes i em vaig adormir aviat. Quan em vaig despertar ella estava encara adormida, no ens vam poder acomiadar, però no importava perquè per la nit ja estaria de volta a casa.

 A les vuit i quart vaig arribar a l´aeroport de Barcelona, una dona de cabells curts negres d´uns trenta anys m´estava esperant amb un cartell que tenia el meu nom escrit. Vaig apropar-me cap a ella, i directament em va dir que el seu nom era Liza i que la segueixi. Em va guiar fins a la pista on ens estava esperant un avió privat que ens portaria fins a la destinació que encara no coneixia.

Totes les finestres estaven tancades amb els vidres tintants de negre doncs no vaig poder veure en quina direcció ens dirigíem. Al arribar hi havia un 4x4 negre esperant-nos. No vaig veure quin aeroport era però el fred que em va rebre al baixar de l´avió va ser suficient per deduir que era un país nòrdic. El trajecte en cotxe va durar unes dos hores, la dona encara no parlava però m´adonà de que estava embarassada.

Quan vàrem arribar al final del trajecte, el xofer ens va obrir la porta: hi havia una casa, millor dit, una mansió, la mes gran que havia vist mai, tenint en compte que jo no podia saber on estàvem, em pareixia lògic que tota la mansió estigues coberta amb arbres per evitar que ningú ho sapigués.

Vàrem pujar les escales que duien a un porxo, estava admirant la gran altura de la porta i el material de ferro que havien utilitzat per fer-la, quan un home alt, jove i amb aspecte alegre la va obrir. Era evident que no era amb qui havia parlat per telèfon ahir:

-Bon dia Roi, es un plaer tenir-lo aquí avui, acompanya’m que ja anem un poc just de temps.

Em va guiar cap a una sala d’estar, on vaig tenir que esperar com ell em va indicar. Al cap d’una estona va vindre el que jo vaig suposar que era el propietari de tot això, ja que anava molt ben vestit, era alt i calb. Això últim em va estranyar ja que em van dir que ell era l´home al que jo aniria a tallar els cabells:

-He de disculpar-me per tota la discreció que aquest assumpte requeria, i per fer-lo esperar, em dic Bartomeu.

-No es preocupi, és un plaer. A qui tinc que tallar-li  els cabells?

La dona que em va acompanyar durant el trajecte li va demanar la atenció a Bartomeu:

-Senyor, li estan esperant en el seu despatx per resoldre un tema urgent.

Ell em va demanar que li esperés deu minuts.

Portava ja una estona quan es varen començar a escoltar crits.

 Vaig anar a veure què passava, i vaig descobrir que els crits provenien del despatx. Les veus eren de la secretaria que m'havia acompanyat i d’en Bartomeu, que semblaven discutir. Vaig treure el cap per la porta que estava mig oberta, i vaig poder comprovar-ho: Liza semblava enfadada i entre llàgrimes i plors li suplicava a Bartomeu. Ell semblava mantenir-se ferm, com si no li afectés la situació. Llavors, vaig començar a entendre el que passava:

-Bartomeu si us plau, no pots acomiadar-me, porto treballant aquí des que es va construir aquesta casa.

-Liza ... ho sento molt, però la decisió ja està presa, no podem arriscar-nos a que se sàpiga la veritat.

-Bartomeu, això no ve de dos ni de tres dies, portem ja anys amb això ... potser és l'hora d'explicar tota la història.

-Però com vas a fer això? 'T'has tornat boja?! 

-On vols que acabi el nadó? En un centre d'acollida? Fa un mes que et vaig dir que estàvem a temps de canviar tot el que havia passat, i no obstant això vas voler seguir endavant amb el nadó.

En aquell moment, va aparèixer per una porta lateral al despatx una dona arreglada, segurament de la mateixa edat que Bartomeu:

-Bona tarda, interrompo alguna cosa?

-No Senyora Montserrat, jo ja m'anava.

En aquest moment Liza va sortir del despatx, i per la meva sort, ho va fer per la mateixa porta per la qual havia entrat la senyora. Jo no hagués pogut reaccionar a temps amb tot el que havia escoltat. La senyora va tancar la porta després que Liza sortís, definitivament, per com parlava havia de ser l'esposa de Bartomeu:

-Em pots explicar què és això? -Va preguntar ella desconcertada-.

A les seves mans sostenia una peça de dona, i abans que Bartomeu tingués temps per respondre, va sonar el timbre de la mansió.

 
Capítol 2
Ja m’ havia apartat del despatx quan Liza va aparèixer per obrir la porta. 

Era una dona d'uns 30 anys, de cabells bruns i llargs, que feia contrast amb la seva pell blanca. Els seus llavis eren carnosos i estaven pintats de vermell. Tenia uns trets molt marcats, uns ulls ametllats i mirada desafiadora. 

L'esposa de Bartomeu, la senyora Montserrat, va sortir del despatx seguida pel seu marit, i amb un to alegre va dir:

-Filla meva! Arribes aviat, passa passa. 

-Quina calor fa en aquesta casa!-va respondre ella. 

-Aquest és el perruquer, Roi, ens pentinarà a totes per a la festa.

Es va dirigir a mi mirant-me per sobre de l'espatlla: 

-Jo sóc Lluïsa, Lluïsa Montserrat. 

Em van convidar a esmorzar amb ells i Liza ens va portar fins a la terrassa. Estava envoltada per una barana blanca, amb vista als jardins. Bartomeu i la senyora Monserrat es van asseure al davant nostra, i jo em vaig asseure al costat de Lluïsa. 

-Explica'ns afecte, quan arriba el teu promès?- va preguntar la senyora. 

-L'última vegada que vaig parlar amb John estava a Singapur embarcant a l'avió. En teoria hauria d'arribar en una estona. 

-Esperem que arribi a temps per al sopar. 

-Disculpi per interrompre, però quan es la festa?- vaig preguntar.

Em va respondre la senyora Montserrat:

-La festa se celebrarà demà, és el noce de nostra volguda Lluïsa! Vindran familiars des de totes parts del món, i vostè s'encarregarà de pentinar-nos per a estar preparats per a l'ocasió. 

-Perfecte, sense problema, però podrien deixar-me un telèfon? No tinc cobertura i la meva dona m’ espera avui per dinar. 

Vaig entrar a casa i Liza em va donar un mòbil. Vaig estar uns tres minuts parlant amb Sara, li vaig dir que estava bé i que el viatge s'havia allargat més d'el que es preveu:

-T’ estimo Roi.

-I jo a tu, estaré de volta en dos dies. 

Vaig penjar el telèfon i quan em vaig girar estava la senyora de peu darrere meva, em va dir que podia instal·lar-me en una habitació de la segona planta. 

Em van portar a la meva habitació on jo anava a passar la nit, una suite molt elegant amb increïbles vistes cap al jardí.

En el sopar estaven parlant els últims detalls sobre l'esdeveniment, però jo continuava pensant en la conversa que tenia la senyora Liza i el Sr. Bartomeu, on es va parlar de la seva aventura i l'embaràs actual que compartien.

Després de sopar em vaig anar a la meva habitació perquè necessitava descansar per al dia següent.

A mitjanit un crit va interrompre el meu somni. Vaig anar a mirar al passadís, però no veia res i hi havia més crits, així que vaig tornar al llit i tractar de no donar més voltes, però ja era clar que aquesta família no és tan perfcta com semblava.



Em vaig despertar sorprenentment descansat, i vaig anar a esmorzar. Ja hi havia treballadors portant florers i safates amb aperitius exquisits, entrant i sortint de la casa constantment. Mentre estàvem tots asseguts esmorzant, va arribar el nuvi de Lluïsa i la seva mare, que portava una bossa amb un gos d'aquests petits que semblen una rata, i que no parava de bordar.

Ell es deia Tom, era un noi aposto i amb un bon tall de pèl. 

-Tom! Marily! Arribeu just a temps per al desdejuni. Quan acabem teniu que preparar-vos ràpid, que el capellà arriba a les dotze!- va dir la senyora.

La mare de Tom, Marily, era una dona ben vestida, arreglada i presumida, i pel que havia vist fins ara, amant del seu gos al qual anomenava “Dior”. 

Després de desdejunar, la senyora em va acompanyar a una sala amb finestrals enormes i molts miralls, on em va dir que podia instal·lar-me amb tot el necessari per als pentinats. El primer a passar va ser Tom, que ja portava posat el seu vestit i només li faltava un últim retoc embargo el cabell, ja que, com ja he dit, el seu tall era perfecte. No vaig intercanviar paraules gairebé, ni amb Tom ni amb els següents que van anar passant, fins que li va tocar entrar a Lluïsa, una de la sèrie protagonistes de les noces. Em va demanar un pentinat bastant senzill, sincerament pensava que voldria una mica més escandalós. Va començar la conversa ella, la qual cosa em va enxampar per sorpresa: 

-Sols viatjar molt per treball? 

-La veritat és que no, però be , sempre  hi ha una primera vegada per a tot- li vaig respondre.

-Estic molt nerviosa, portem molt temps preparant aquest dia. 

-Sortirà tot genial, ja ho veuràs.

-Amb el maca que m'estàs posant segur que sí - va dir ella dedicant-me un somriure. 

Si no anés perquè es casava avui mateix, hauria jurat que en les següents frases estava insinuant-se. Però no li vaig donar molta importància, potser era simplement simpàtica i jo estava delirant. 

En menys de dues hores ja estaven els dos en un petit altar de fusta que havien muntat al jardí. S'havia omplert moltíssim de convidats, tots vestits i amb vestits i calçat molt cars. Jo estava juntament amb la resta de treballadors, esperant per si a algú li feia falta algun retoc. 

El dia va passar bastant ràpid, tot segons el planejat.

El meu treball havia acabat i ja podia tornar a casa al matí següent. Encara que jo vaig pujar aviat les escales per a dirigir-me a la meva habitació, molta gent es va quedar a baix continuant la festa. Vaig entrar, em vaig llevar la camisa i em vaig quedar en samarreta de tirants. Estava molt cansat i em vaig tombar en el llit, de sobte, algú va obrir la porta. Em vaig incorporar de seguida i era Lluïsa:

-Oh, hola Lluïsa, necessites que t'ajudi amb el pentinat?- li vaig preguntar.

-No no, gràcies, venia a fer-te companyia.

La situació era incòmoda i no em sortien les paraules, així que em vaig quedar quiet. Ella es va acostar i es va asseure al llit, estava lluny però des d'on jo estava podia sentir la seva olor a alcohol. Es va anar acostant més i més, i em va posar la mà a la cama, mirant-me fixament. Anava a apartar-me quan de sobte, un crit seguit d'un cop va fer que els dos ens aixequéssim.
Capítol 3
Vàrem sortir al passadís ja que el soroll provenia del pis de dalt, vàrem pujar corrent les escales. Algú se'ns havia avançat, hi havia alguna persona corrent pel passadís però no vam poder veure-la, va desaparèixer per una porta que estava a l'altre extrem del passadís.



-Aquesta porta va al pati!- va dir Lluïsa.



Jo vaig sortir corrent darrere seu però em vaig parar quan Lluïsa va cridar. Vaig ser ràpid cap a ella, i al moment em vaig adonar de la raó per la qual estava pàl·lida i espantada: en el sòl de la biblioteca estava tombat el cos de Liza. Hi havia molta sang i pel que sembla ella ja no reaccionava, Lluïsa va entrar en pànic i es va desmaiar en sec i va caure sobre la sang de Lliça amb el vestit de núvia. Vaig voler telefonar a l'ambulància però vaig recordar que el meu mòbil no tenia cobertura. 

Mentrestant Lluïsa poc a poc tornava a prendre consciència però seguia en xoc. Vaig anar a buscar ajuda i al primer que em vaig trobar va ser a Bartomeu, estava suant i nerviós, però no li vaig donar importància. Li vaig comptar el que havia vist, i sorprès va començar a pujar les escales. Darrere de Bartomeu va ser la senyora Montserrat, que espantada  també pujava les escales.



De sobte, vaig perdre el control del meu cos i vaig caure a terra. No recordo el que va passar després, em vaig despertar a la meva habitació i totes les meves coses estaven recollides. Vaig anar al menjador, on estava tota la família desdejunant. Vaig preguntar pel que havia ocorregut la nit anterior i la senyora em va respondre:

-Roi! Normal que no et recordis! Quina borratxera vas enxampar ahir! 

-Et vas anar a dormir molt aviat, et vas perdre la millor part!- va respondre John.



-No creguis, gens important- va dir Lluïsa amb to tallant. 

No vaig poder respondre, estava molt confós i començava a plantejar-me si tot allò havia estat un somni. Després d’ esmorzar, tots es van aixecar i es van anar al saló. Jo em vaig acostar a Lluïsa ja quin ella podria aclarir-me el que va ocórrer la nit anterior.



Em va agafar del braç i va tirar d'ell fins que entrem en el despatx. Ningú ens havia vist entrar, Lluïsa va tancar la porta. 

-Quan em vaig despertar estaven Bartomeu i la senyora ventant-me, i Lliça ja estava morta.- va dir ella.



-Així que va passar de debò, no va ser un somni... i per què fan com si res hagués ocorregut? 

-Roi, aquestes coses són així, si se sabés que ha mort la secretària en aquesta casa, i damunt estava embarassada, enfonsaria el prestigi d'aquesta família.



-I qui va ser? Qui la va matar?- vaig preguntar ansiós.



-No ho sé amb certesa, però Lliça estava embarassada i no estava disposada a avortar, la senyora no podia assabentar-se, així que Bartomeu hauria fet qualsevol cosa per a evitar-ho... 

-Però com és possible? Ell estava a baix quan vaig anar a buscar ajuda...



-Però vam veure a algú anar-se per la porta del fons del passadís, que porta a una escala exterior i permet baixar fins a la terrassa i des d'aquí va poder entrar de nou-va respondre Lluïsa.



-És cert... no puc creure-m'ho.



-Roi si us plau no diguis res a ningú, et pagaré el que sigui... no pot sortir a la llum el que ha passat.-va dir Lluïsa desesperada.



-No serà necessari, solament vull tornar a casa.-vaig dir jo.



-Està bé, el teu treball aquí ha acabat.



Vàrem sortir del despatx i anar a la terrassa, necessitava prendre l'aire i assimilar tot. Després de deu minuts, va sortir la senyora:

-Roi, moltes gràcies, vam quedar tots maquíssims ahir, et sembla bé si et dono aquest xec? Hi ha un cotxe esperant-te a la porta, et portarà fins a l'aeroport.



-Gràcies a vostès-vaig intentar semblar formal-. Aniré per la meva motxilla.



Vaig pujar les escales i vaig entrar a l'habitació. Estava Lluïsa tocant les meves coses i em va mirar de reüll. Vaig acostar-me per a comprendre el que feia:

-Luisa? Què fas aquí? 

En aquest moment, Luisa es va girar i vaig veure que tenia les meves tisores a la mà, estaven plenes de sang. 

-Luisa... però què estàs fent? De qui és aquesta sang? 

-No hauries d'haver vist això, però què podem fer? A vegades passen coses inesperades i cal prendre mesures.



-Vas ser tu... tu la vas matar.



Va començar a somriure, com si la situació anés del seu grat:

-No Roi, vas ser tu, la vas matar. Al principi no era la teva intenció, però quan et va veure robant un medalló de més de deu mil euros vas haver de fer alguna cosa, anava a explicar-ho, i llavors, simplement la vas matar amb el primer que tenies al costat: les teves tisores. O això creuran tots. 

-Per què em fas això?- em tremolava la veu.



-Oh Roi, no estava planejat, però has resultat ser la persona més fàcil a la qual puc carregar-li el mort, mai millor dit.



-Però, com ho vas fer? Si estàvem junts en aquest moment.



-Li vaig ficar en el sopar una pastilla que contenia una substància que la deixaria dormida, suposo que quan va fer efecte va caure i es va copejar el cap, d'aquí la sang. Vaig fer que em desmallava i quan vas anar a buscar ajuda havia de fer-li una marca com si hagués estat assassinada amb les teves tisores. Però no estava morta encara, la vaig sentir respirar. Així que vaig haver d'acabar jo mateixa el treball, i li vaig pegar al cap. 

-No ho comprenc, què et va fer Lliça?-vaig preguntar.



-El bebè, es portaria tota l'herència només per ser home, i això no podia permetre-ho. La seva sang estava tacada, li he fet un gran favor a aquesta família.



-Si us plau Lluïsa... deixa que em vagi- em vaig suplicar. 

-Oh clar! Tranquil ja m'encarrego jo de l'assassinat- va dir amb to sarcàstic.



Vaig córrer cap a la porta de l'habitació però es va abalançar sobre mi. Va aconseguir tirar-me al sòl i començarem a forcejar, va escanyar-me amb les seves mans. Per sort, va entrar Bartomeu a l'habitació: 

-Lluïsa! Deixa-ho anar!-va cridar ell.



Bartomeu ens va separar i jo em vaig quedar tombat en el sòl panteixant i intentant recuperar l'aire que havia perdut. 

-Així que vas ser tu qui la va matar... l'última vegada que la vaig veure va ser en aquesta mateixa sala, segons abans que morís, estàvem discutint perquè ella continuava volent tenir el bebè. Vaig sortir corrent enfurit i ni tan sols la vaig escoltar, si m'hagués quedat uns segons més...



-Papà, aquest nen hauria estat una vergonya per a la nostra família. 

-Pot ser, però has passat els límits, i has de pagar per això. La policia està de camí, la vaig cridar quant us vaig sentir discutir. 

Lluïsa va començar a cridar i a plorar, i va baixar les escales corrent intentant escapar. Però era massa tarda, la policia ja havia arribat.



Vaig passar dos dies més allí sent interrogat. Malgrat com va acabar tot, vaig aconseguir cobrar el xec i per fi vam poder canviar les rajoles del sòl de la perruqueria. Teníem molts de diners per a poder complir tots els nostres somnis. Mesos després d'allò, vam tenir al nostre bebè i no passa un dia sense que valori el que tinc, i no parlo de diners, sinó de la meva família. Després de tot, vaig poder veure que tenir una mansió, un avió privat o un jardí enorme no t'aporta felicitat. Per cert, les meves tisores les hi va quedar la policia com a prova, així que he hagut de comprar-me unes altres... perquè com comprendreu, un perruquer sense tisores no dóna molt bona imatge a la perruqueria.







 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0359
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  125 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  29 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  12 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  17 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  27 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]