Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
cristinagrande
IES Josep Miquel Guàrdia - Alaior. Alaior
Inici: Estudi en lila
La Bruixa
Inici:  Estudi en lila
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Capítol 1 Una persona, dos noms
Era el vint-i-vuit de gener de 1999, i jo amb 16 anys, una adolescent de nom Sara no podía més amb la meva vida, estava farta que a l’escola havia de treure bones notes perquè els pares eren persones molt importants i havien de tenir una filla perfecte amb un futur que volguessin ells.



Doncs lis vaig deixar una carta als meus pares, era una lletra decidida però no gaire culta, que no patissin, deia. Que no passesin  pena per ella i que no la cercassin.



El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.



- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.



Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.



Jo sense por vaig agafar el vaixell, i sense tornar enrere, em vaig anar a Barcelona. No coneixia ningú allà però és el que buscava, començar una vida nova sense pares que m’obliguin a fer extras escolars i que sempre hagi d’estar feliç i hagi de somriure sense jo ser-ho. Amb el vaixell vàrem tardar vuit hores per arribar a Barcelona, però quan varem arribar, era com un somni, estar en una ciutat a on hi havia molta gent amb feines importants, i les persones vestides elegant. Semblava com si estes en un altre món. Jo mai havia sortit de Mallorca per tant mai havia vist edificis tan grans i alts, i tantes persones dins el transport públic que no hem podía moure.



Just arribar vaig passejar els carrers de Barcelona buscant un hostal a on dormir la nit. Vaig trobar un que no era molt car, perquè tan sols duia a damunt cent euros que havia agafat de la mare. Aquest hostal es deia Petita Barcelona. Era un lloc brillant, amb molts de colors, que duia molta alegria. Amb entrar en aquest lloc ja em va alegrar la nit.
Capítol 2 L'amor de la meva vida
Al dia segÜent em vaig despertar i va ser com un somni aixecar-me a la ciutat. Vaig anar a passejar per Barcelona buscant feina, i en vaig trobar. A un hotel, L’Hilton, de recepcionista. Vaig pensar que seria ideal perquè també podía conèixer gent i fer amics.

Havia de començar la feina el dilluns segÜent, doncs em vaig presentar amb el meu uniforme i vaig començar. Com que ja sabia parlar cinc llengües m’era molt fàcil comunicar amb el clients. Parlava el català, castellà, anglès, italià i francès. A jo m’encanta parlar llengÜes em sento tant còmoda amb mi ateixa quan socialitzo amb les persones.

Que hem donessin aquest treball, em va fer veure que aquesta era la meva oportunitat per començar la meva vida nova, i per conèixer gent amb la qual podria tenir un grup d’amics i un futur.

Apart de treballar vaig trobar una escola de llengües a on podria aprendre el portuguès i l’holandès. Les meves llengües preferides, al entrar per la porta, vaig veure un al.lot alt semblava fer 1’90m, era guapo, roig, amb els ulls grisos. I no endevinaríeu d’on es. Venga vale hos ho dic, era holandès i estava allà per aprendre l'español. Em vaig posar molt vermella, perquè aquest nen era preciòs i quan varen creuar els nostres ulls i em va mirar i somriure, ja està, estava a punt de caure al terra. Mai m’havia sentit així, no pensava que l’amor a primera vista exsistía però  ara veig que si.

Em vaig asseure al banc que hi havia a l’entrada i s’em va venir a seure al costat, es va presentar es deia Anderson, em va donar la mà i li vaig dir el meu nom Mercy.

Em va començar a parlar i desde aquell moment varem començar a tenir petites converses. 



Anderson: Hello, i’m Anderson, what your name?

Mercy: Hi my name is Mercy, I am from Spain where are you from?

Anderson: I’m from the Netherands, you know, Amsterdam, well i’m from there. A little town called Utrecht. It is truly beautiful. Where abouts are you from in Spain?

Mercy: I am from Madrid but I was living up untill now in Mallorca, it is also a beautiful place.

I just desprès va sortir la professora  que em donaria classes d’ Holandès. I vaig haver de dir-li adéu a n’Anderson.



El dia següent quan vaig tornar a l'escola oficial de llengües em vaig tornar a trobar a n’Anderson, vaig tornar a posar-me nerviosa, la cara vermella i l’estómac em feia mal. N’Anderson es va anar atracant a mi i jo intentava no posar-me encara més vermella.

Anderson: Hello Mercy, It good to see you again. How are you?

Mercy: Hello, I am fine thank you. Would you like to go to dinner some time? (amb tota la por del món em pensava que diria que no i que que quedaria malament, QUINA VERGONYA!!!!)

Anderson: Well sure let's make it a date a nine o’clock tonight at the W hotel.

Mercy: Okey, perfect thank you. See you at nine.

Vaig tornar a casa corrents, tenía tan sols tres hores per preparar-me i comprar un vestit nou ja que havia deixat els meus a Mallorca. vaig anar al Gucci i vaig trobar un vestit del qual em vaig enamorar, era preciós l'únic problema era que costava 1.300 euros, però me'l vaig comprar igual. Entre que havia estat una hora a la tenda de Gucci tan sols em quedaven dues hores per preparar-me vaig agafar el metro i vaig tornar a casa. Em vaig dutxar, vaig planxar-me el cabell ja que jo el tinc molt arissat de fet massa arrissat que arriba a fastidiar, bé parlem del maquillatge, em vaig maquillar que era molt raro perquè a mi no m'agrada maquillarme, no m’agrada taparme la cara, i de fet no em vaig posar molt sinó que em vaig posar un poquet per amagar un poquet els grans que tenia. Tenia l’acne des dels catorze anys i estava farta, no en tenia molts però el fet de tenir-ne m’emprenyava molt.

Be entre tot això hem quedava una hora per sortir de casa i arribar al restaurant i com sempre frisava, però quan vaig arribar (una mica tard) em vaig trobar a n’en Anderson, allà mirant me estava preciós, amb el seu esmoking. Esque semblava un príncep, el príncep dels meus somnis. Al.lots i al.lotes en aquell moment quan vaig sortir del cotxe em vaig enamorar, era molt difícil per mi enamorarme a primera vista però ell, ell era diferent, ho veia als seus ulls, en la manera que em mirava, no em mirava com si fos un objecte sinó que amb uns ulls brillants, educat amb respecte. I això era tot el que buscava en un home. Em va agafar de la mà i hem va dir

Anderson: (Amb el seu castellà que estava aprenent): Wow… estas preciosa esta noche. ¿Cómo estas?

Mercy: Estoy bien. Tú también vas muy elegante hoy. Vaya diferencia a cuando nos vimos en la escuela oficial de idiomas.

Anderson: (va canviar a l’anglès perquè era més cómoda així) Well… may we go in my ladie.

Mercy: Yes yes. Of course.  

Anderson: After you my lady.

Després durant tot el sopar varem parlar i em va contar tot lo de la seva vida i la seva família; a Holanda tenía dues germanes una de setze anys i una altre de vint i dos anys i ell en tenía vint. Era una persona molt madura i em va dir que estava aquí per aprendre l’espanyol i per practicar-ho. Varem parlar, riure i després de unes dues hores varem acabar el sopar, i va ser tan educat que va pagar-ho tot. Caminant cap a la platja encara parlavem però aquesta vegada hi va haver una connexió, ens vam mirar un a l’altre als ulls, ell els tenia blaus, però no un blau fluix sino que un blau fort precios, em tenia enamorada. Ens vam mirar i de un moment a l’altre ens estavem bessant, i era lo millor del món i amb els seus llavis suaus, era la millor bessada que havia tingut en la meva vida. Era una bessada com les de les princeses de les pel.lícules em sentia com una princesa i sabia que n’Anderson era l’amor de la meva vida. Després d’aquesta nit tan especial em va acompanyar a casa i alla va ser on em va demanar a anar a sopar un altra vegada, i vaig de que si clar. No havia esperat mai que pasessin els dies fins al dia del sopar. I quan va arribar va ser un sopar encara més màgic que l’altre. I allà va passar una de les coses més importants de la meva vida. N’Anderson em va demanar per ser la seva al.lota i es clar que vaig dir que si.

 
 

Capítol 3 La meva nova vida
Ara que la meva vida tenia sentit, ja estava feliç amb una vida estable. Tenia feina a l’Hotel Hilton de Barcelona de cinc estrelles a on treballava de recepcionista.

Feia molta estona que desitjava tenir la vida que tinc avui. Será ver el dir de “la pacíencia és la mare de la ciencia” això em deia la mare moltes vegades.

No em pendeixo d’haver-me anat pero avegades m’entren ganes de telefonar-la i explicar-li que estic bé, que no es preocupi per mi i que l'enyor. Pero no era la cosa correcte a fer.

Haver anat a Barcelona es la millor decisió de la meva vida. Si telefonava a la mare, li contaria a on estic i ja tornariem a ser a on abans, em demanaria per tornar i jo no vull, aquí estic contenta no necessito ajuda seva tinc a n’Anderson, ademés era com un fantasia del bé que anava.

Jo sempre he volgut fills, sempre he volgut tenir dues nenes i dos nens, he volgut sempre que les dues nenes es duguessin dos anys aixi es podrien ajudar entre ells amb els problemes d’adolescents, igual que el dos nens. Sempre ho he somiat no se perque pero desde petita sempre he volgut tenir una familia grossa. Sera perque la meva ho és. Tan sols fa vuit mesos que estic amb l’Anderson però ja pensava en viure la resta de la meva vida amb ell, ja tenia divuit anys i era una dona, em podia casar encara que em veiés un poquet petita encara. Pero si era amb l’home dels meus somnis i amb una persona que m’estima i em respecta ho faria.

Vuit mesos després seguia amb l’Anderson i ja podia parlar el portuguèsi holandès perfectament. De fet parlava amb l’Anderson amb holandès. Seguia fent feina a l’Hilton i vaig conèixer la meva millor amiga, que no m’imaginava que ho seria, i després varem crear un grup d’amics, erem set: l’Alexander, el Jordi, l’Anderson, na Sophie, na Daisy, en Valentí i jo. La meva millor amiga era na Daisy i ens varem conèixer a la feina igual que na Sophie en Valentin i l’Alexander. I varem conèixer a nen Jordi perque es el novio de la Daisy. Era lo millor del mon fer feina amb els meus amics, quin riure. Cada divendres anàvem a fer cerveses per Barcelona i tan sols reiem, i el millor era que quan tenia qualque problema se que els hi podia contar, pero abans de contat-lis a tots li contava a n’Anderson i a la Daisy ja que eren els meus dos millors amics i n’Anderson era el novio.

No hos ho creureu el que va passar tres mesos després un catorze de Març. N’Anderson em va demanar per casar-me amb ell, és clar que li vaig dir que si.

Era el millor que havia passat a la meva vida. La meva vida tenia encara més sentit, tenia un home, feina, amics i vivia a Barcelona. Tot finalment tenia un sentit.

Per a què més podia demanar. Saber que em casaria amb l’home dels meus somnis i que podria tenir fills amb ell era increible, no m’ho creia. Estava tan deseperada de poder començar una família i ademés amb l’home dels meus somnis, sincerament mai vaig pensar que tindria un futur tan bonic i ple d’amor i alegria com el que tinc avui. Sincerament, espero poder tenir fills, sempre he volgut una família gran amb molts de fills, no sé per què, perquè en realitat és més difícil, però sempre ha sigut un somni i esperem que n’Anderson estigui d'acord i que vulgui tenir ell també una família gran. També una cosa que sempre he volgut és tenir bessones dues al.lotes.

UN ANY  DESPRÉS

He tingut dues nenes, però lo millor és que els metges no havien vist que estava embarassada amb dues nenes, bessones, per lo tant quan vaig donar llum a dues nenes el meu somni estava complert, no podia demanar més en aquesta vida, dues nenes sanes i en perfectes condicions. Varem anomenar a les nenes de nom Emma i s’altre de nom Anna eran tan mones, boniques i petites, això de que tels mires i tels menges de petons.

Dos mesos després de tenir les nenes ens varem canviar de païs varem anar a les afores de Londres ens varem enamorar del paisatge i la casa a on viviem era enorme, les nenes de gran podien anar a l’escola en bici i el poble era molt petitó i bonic, tothom es coneixia i era molt segur.

Vaig tornar a estar embarassada aquesta vegada d’un nen, li diriem de nom Thomas.  

No podia demanar res més!!
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]