Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Maria Mascaró
IES Josep Miquel Guàrdia - Alaior. Alaior
Inici: Les paraules ferides
L\'historia de Li Huan
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Què ha passat tot aquest temps?
El Li Huan va entrar a aquella casa que, mesos enrere, la força militar l’havia obligat a deixar; va obrir la porta i va sentir un soroll que s’amaga davall l’antiga i destrossada taula camilla. El jove va fer dues passes cap envant i va cridar:

- Mare, Berta, esteu aquí?

De sobte, va veure alguna cosa que sortia a través del mantell brut i desfilat que estava  emmascarant aquella corcada taula. Va sortir una petita noia que duia un enorme trau al cap que encara sangnava. En veure la seva germaneta, el Li Huan va notar com, per la seva galta, fluïen llàgrimes de tristesa i emoció. Va córrer a abraçar-la ràpidament; potser feia uns tres mesos que no l’havia vista.

-I la mare?- va demanar-li.

De sobte, aquella petita nena es va posar a plorar tant que ni podia rallar. Al cap d’una estona, es va calmar i va aconseguir pronunciar unes primeres paraules.

- No, no, no tinc forces per contar-ho Li Huan- va dir-li la Berta al seu germà.

- Siusplau, Berta, tinc moltes ganes de veure-la i abraçar-la - va dir-li llavors a aquella petita nina.

La Berta es va seure a un butacó que estava al costat de la taula i, després de fer un gran sospir, va començar a explicar-li  al seu germà:

- Veuràs, Li Huan, farà cosa d’uns dos dies van venir a casa tres homes de la força Alemanya assegurant, per la reixa de la porta, que duien notícies referents a tu, és a dir, afirmaven que t’havien trobat amb vida i que molt prest s’acabaria aquesta guerra. La mare va accedir a obrir-los i, llevant el piu de la porta, els va deixar entrar; em va dir que, siusplau, preparés una mica de cafè i portés unes quantes pastes. Jo vaig dirigir-me cap a la cuina, vaig posar la cassola amb aigua i cafè al foc i vaig agafar la millor palangana que tenim per omplir-la de pastes que, dies abans, havia preparat la tieta.  Mentre es feia el café, em vaig dirigir a la porta de la cuina des de la qual se sentien les conversacions del menjador. Vaig sentir com un dels homes deia que t’havien trobat al voltant del camp de mines del camp de concentració d'Auswitch i que, gràcies a què no duies cap marca del camp de concentració, t'havien agafat per tornar-te a casa. La mare es va posar a plorar de l’emoció en sentir que estaves bé i que d’aquí a res tornaries a ser a casa. De sobte, em vaig adonar de què l’aigua ja s’havia convertit en café, vaig posar-lo dins una petita gerra de porcellana i, juntament amb la palangana de pastes, em disposà a servir-la. Vaig deixar-la a sobre de la taula i tornà a dirigir-me cap al meu lloc d’escolta.

La mare els brindà café i, de sobte, va dir-los que estava molt agraïda de què haguessin agafat i cuidat el seu fill tot i ser jueu; quan el militars varen sentir aquelles paraules, varen començar a cridar amb un llenguatge que jo desconeixia,  segurament en llengua alemanya o un derivat d’aquesta, que, sincerament, a jo me va sonar estrany. Momentàniament, tots es varen quedar callats; un dels militars, que era el que fins ara havia parlat amb la mare, i que jo vaig suposar que era l'únic que parlava hebreu, va demanar-li a la mare que com ho havia fet per estar tant de temps amagada a ulls de la campanya alemanya, ja que tots anaven cercats per ser conduïts als camps de concentració. La mare va engolir una mica d’aire i va disposar-se a respondre que havien vingut ja a demanar-li que entregués els seu fill varó i que els van dir que aquí estaven a bon paratge; els va rebatre que ho havia explicat a un cap militar anomenat Claus von Stauffenberg, que era un home molt amable que jurava que la guerra acabaria aviat i que els alemanys serien derrotats. Quan els militars varen sentir aquest nom, varen fer posar la mare amb l’esquena a la pared i, després de pegar-li dos cops forts a les costelles, un a un, la van anar violant de manera brusca i animal. Vaig sentir com, després d’uns deu minuts ,se l’emportaven a l’habitació, segurament amb una pistola al cap, i vaig sentir com un tir sortia d’aquesta i la mare feia un crit de desolació, que va ser el que va acabar la seva vida.

Sabia que havia mort, sabia que mai tornaria a viure.

De tant que temia per la meva vida, vaig fugir per la porta de la cuina amb la mala sort que, quan vaig intentar passar per davall el cordó d’espines del jardí, em vaig fregar i tallar una mica el front i…

- Què vols dir, idò? Què la mare és morta?- va tallar el Li Huan a la seva germana, posant-se las mans al cap i començant a plorar.

- S,í Li Huan, el cos de la nostra mare es troba  a dins de la seva habitació amb un tir al pit i al voltant d’un llac de sang - va rebatre la seva germana- no he tingut les forces necessàries per enterrar-la jo sola.

Li Huan no podia deixar de plorar, estava segut  al terra i no tenia forces ni per anar a despedir-se d’ella.  - Berta, queda’t aquí i no te moguis, ni obris a ningú sigui el qui sigui. Jo me’n vaig a casa del Nofre per aclarir tot això i poder donar-li a la nostra mare la despedida que es mereix.- va dir-li el Li Huan a la seva germana.

Va sortir per la porta i va anar corrents a casa del Nofre que era l’ enterrador del poble. Després d’una llarga conversa, van quedar que aquella mateixa tarda vindria i s’emportaria al cadàver i que a l'alba, juntament amb el pare Josep l’enterrarien al cementiri municipal.

L’enterrament de la mare va ser un dia molt dur per als dos germans, però es varen sentir molt recolzats per tots el veïns que hi acudiren per despedir-la.

Varen tornar a la casa, es prepararen  un té, que varen prendre’s junts, asseguts a la taula camilla.

-I tu Li Huan, què has fet durant aquest temps? - va preguntar-li la Berta.

El Li Huan va contestar-li:

- Veuràs Berta, jo durant aquesta temps he estat…
 

Capítol 2 La vida de Li Huan
 

Li Huan es va quedar callat durant uns minuts... Posant-se la mà per la barbeta sense saber molt be que fer. La seva germana petita va tornar a insistir:

- Li Huan, que has fet durant tot aquest temps?- va demar-li la seva germaneta.

El seu germà va agafar aire i va començar a parlar:

- Veuràs farà cosa de dues setmanes quan em van venir a cercar un bon home alemany que també parlava jueu em va portar a un petit camp a les afores d’un llac que no te sabria indicar al mapa. Allà hi vaig passar un temps molt llarg amb molts de jueus més. Cadascú feia un feina per aportar a la comunitat: uns caçaven, uns anaven a cercar llenya i uns altres cuidaven les cases… No hi havia més que dues dones i tres nins tota la resta eren homes. Tot anava molt bé fins que un dia va arribar un telegrama de Berlín que deia que el senyor Stauffenberg havia estat assassinat per el mateix Hitler amb persona. Des de aquell moment va ser quan les coses es varen complicar vàrem començar a patir atacs alemanys constantment  i tot i que les primeres vegades teníem prou munició i havíem ficat prou trampes, va arribar el punt en el que vàrem tenir que fugir.

- I que vas fer Li Huan? - va preguntar-li  la seva germana amb una cara de preocupació.

- I res Berta...Un vespre quan el sol casi tocava l’alba vam aixecar-nos  i vàrem fugir d’aquest lloc. Les carreres ens varen portar fins a l’entrada del camp de concentració d’Auswitch  on alguns dels caps militars alemanys encara prenien el cafè. Quan ens vàrem alertar de que al voltant del camp hi havia mines ja va ser tard, alguns dels nostres companys ja havien volat per els aires i jo esta tombat al terra amb un fort soroll a l’orella.

- I llavors Li Huan, llavors que va passar?- va demanar la seva germaneta amb cada vegada més ímpetu.

- I res, com que no anaven vestits amb el “pijama” del camp i gràcies a que un company que parlava alemany ens n'havia ensenyat ens varen prendre per militars extraviats en una de les operacions secretes de Hitler i ens varen prometre que ens tornarien a casa. Nos pujaren a una enorme furgoneta del exercit la mateixa amb la qual em portaven abans de arribar a aquell enorme paradís jueu. Varen passar dos dies sense sortir d’allà dins fins al moment en que un dels soldats que conduïa la furgoneta va dir que sabia que entre aquells soldats hi havia una jueu (que era el Li Huan) i que tenien ordre d’ejecció.

- I aquest eres tu, no?- va dir la Berta molt preocupada.

- Sí, Berta això devia ser el dia que varen venir aquells homes a casa. Bé, tornant a l'historia després d'aquella noticia ningú va dir que era ell sino que, vàrem esperar a la nit i vàrem ejectar a tots els alemanys que venien amb nosaltres. Vàrem agafar la furgoneta i res, vàrem arribar a casa.

- I ara, ara que serà de vosaltres?

- No ho se Berta l'únic que se es que he de tornar a partir perquè l'exercit jueu hem necessita es necessari que els ajudi a rescatar als nostres veïns dels terribles camps de concentració....

- NOOO Li Huan per favor no t’envegis; jo no vull quedar aquí sola a aquesta casa que hem porta tens mals records. Li Huan siula queda't.

- Tranquil·la Berta tu quedaràs a casa de la tieta en però jo haig de marxar. Així que ja pots anar a gafarda les teves cosses que d'aquí a dues hores partim.

Així va ser com la Berta va agafar un vell llençol i va posar-hi tota la roba i les cosses que necessitava per a viure a casa de la seva tieta. Aquesta era una dona major que ja havia perdut al seu fill major en aquesta absurda i estufida guerra. I que estava molt sola.

Les dues hores de preparatius varen passar molt ràpid. El germans varen sortir de la casa i es dirigiren a casa de la seva tieta; allà es van despoderi i ràpidament el Li Huan va marxar cap a l’uniat de l'exercit que li pertocava. Quan va arribar el varen assignar com a infiltrat alemany del camp de concentració de Sobirà es a dir, s’encarregaria de informar des de dins fent-se passar per militar alemany. Era una missió molt complicada on el jove es jugava la vida, però ell il·luminat per el record de la seva dolça mare estava disposat a morir per poder-les salvar la vida.

Els dies anaven passant i mentre en el poble natal del Li Huan la Berta anava fresquet i ja no era tant filleta el jove seguia en aquell camp infiltrat lo que els seus superiors no sabien es que feia forma que feria molts de companys (nens sobretot) perquè un altre oficial de l'exercit jueu els treguis del camp en una mena d'ambulància per així poder escapar d'aquells inferns. De sobte, però, tot va canviar un dia el qual varen plegar al Li Huan pintant cicatrius obertes a un nen petit jueu...
Capítol 3 Li Huan, un heroi més.
Ha passat mig any desde que Li Huan es va infiltrar dins del camp de concentració de Sobibor. Els caps alemanys diuen que prest s’acabara la guerra i que com que quedaran com ha vencedors exterminaran el camp i tots els seus integrants. El Li Huan esta molt preocupat perquè té molts d’amics aqui i té por de que els exterminis.



Ha ajudat a molts de nens pero no els podrà salvar a tots. Fa uns dies que està malalt tosseix i esbrufa sang per el nas. Tothom el coneix al camp i fa molt bo amb el metge alemany del camp que es Bruss Müller; ja que fa molt de temps que treballen junts.  Els dies alla son molt monotuns sempre fa el mateix, curar als malalts, ajudar a algun nen a escapar i esperar que algun dia la seva germana li escrigui.



Però, un día de pluja tot això va canviar, els caps alemanys varen  començar a cridar molt esvalotadament des de les torres de vigilancia situades a la porta del camp.  Li Huan es

trobava a enfermeria ajudant al seu vigilant Müller quan de repent va agafar, es va llevar la bata i sense dir res va sortir de la modesta enfermeria.

  • Que passa Li Huan? Tu ho saps? - va demanar-li un nen petitó que sofria de neumonia.





    No ho sé, d'aquí no puc veure res.- Va dir Li Huan badant per un rustic finestró que hi havia.


Van passar uns deu minuts, quan de sobte varen sentir un fort esclat defora de la casa de cures. Les tropes angleses havien entrat al camp i estaven acabant amb tots el vigilants alemanys. Quina sort va pensar el Li Huan esperant a que els nouvinguts els deixessin lliures.  El temps anava passant i defora tan sols se senten dispars de pistolas i ametralladoras dels dos bàndols. Després de unes quantes hores tot va haver acabat i de sobte un vell home amb l’uniforme anglès va entrar per la porta. I amb jueu va pronunciar:


  • Sou lliures, sou lliures!!!!


Tots varen començar a fer bots d’alegries i a plorar de l’emoció; els tràmits de la tornada a casa varen durar uns dies però ben ponte el Li  Huan va poder tornar a n’aquell poble que mesos abans les forces alemanyes l’havien obligat a deixar.



Va tornar-se a trobar a n’aquella casa buida, no hi havia ningú, tot estava fosc, el Li Huan va deixar les maletes i va sortir per la porta de la cuina. Va anar quasi corrents cap a la casa de la seva tieta però quan va aser a mig camí va començar a tossir sang i a perdre força a les cames. Estava malalt de feia dies però de llavors ençà mai li havia agafat un brot tant fort; es va estirar al sol i va esperar uns minuts i va seguir endavant, va arribar a la casa de la seva tieta i va demanar per la seva germana Berta. Ella va sortir de dins d’una saleta i quan va veure al seu germà va córrer a abraçar-lo.



Els dies a n’aquell poble anaven passant molt ràpid però el Li Huan de cada dia més empitjorava a sobre de la seva malaltia  tenia tuberculosi diagnosticada. Estava morint a poc a poc, com una vela que deixes encesa el vespre. La Berta cuidava de seu germà dia i nit sense descans i cada dia li portava un clavell del jardí. Li Huan quasi no s'aixecava  del llit tenia la pell necrosada flacida i molla no semblava més que una saca d’ossos i no podia ingerir res més que pures i cremes que la seva tieta li preparava diariament. Els dies passaven i un vespre:

  • Berta, on ets?- Va cridar el Li Huan desde el seu llit.





    Soc a la saleta d’estar, què vols que pugi?- va contestar-li la seva germana.





    Sí, sisplau!


La Berta va pujar i es a trobar amb un noi que no semblava pas el seu germà estava blanc com la paret i fent els seus darrers esforços va aconseguir pronunciar:


  • Gràcies germaneta, gràcies per tot, m’en vaig d’aquest mon però tan sols vull que sàpigues que t'estimo molt i que estic orgullós de tu.





    No, no Li Huan, siusplau no te moris- va dir la Berta plorat agafant-li les mans al seu germà.




Al cap d’un instant el Li Huan va tancar els ulls i va morir. Va morir no com un simple noi sinó com un dels miler de jueus que varen patir als camps de concentració, com un heroi més que va ajudar als nens dels camps a fugir i tenir una vida millor i com una de les persones que varen fer que tots avui tinguem un mon millor.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]