Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
inest.d
Col·legi Mestral - Eivissa. Eivissa
Inici: Estudi en lila
La desaparició
Inici:  Estudi en lila
Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Capítol 1 L'arribada de na Marta
Ser policia no vol dir ser capaç de resoldre tots els problemes. Haurem de fer una investigació i ajudar-la el més possible però no podem garantir-li res.

  • Si us plau, passeu a la sala de interrogacions per que podem anotar tot el que ens diues i ajudar-te.

    D’acord -va dir na Marta plorant i seguint-me.

     


La veritat és que tenia mala pinta. Només havíem tingut un cas com aquest fa uns dos anys i havia estat molt perillós. Vaig cridar a en Carlos per a que s’ocupi de la seva tasca i cinc minuts després va arribar. Mentras parlava amb ell, vaig ver a na Marta sortir de l’oficina i parlar amb algú per el telèfon.


  • Carlos, crec que tenim un altre cas com el de na Laura. ¿T’en recordas?

    ¡¿De veritat?! Clar que me'n recordo, el vam resoldre en un any, pensava que ja no podia pasar una altre vegada…

    Sí, jo també ho creia. Però no podem dir-li a la mare de la noia el que pensem fins que estem segurs. Primer tens que fer-li totes les preguntes que puguis sense sospita, està molt preocupada i arriba des de Mallorca.

    ¿De Mallorca? Sembla més greu que l’altra vegada.

    Sí… Ja arriba, recorda estar tranquil.

     


Na Marta va venir cap a nosaltres amb la mateixa cara de preocupació que li havia acompanyat durant tot el dia i quan es va trobar amb nosaltres vaig començar la conversa.


  • Aquest és en Carlos. Es qui et va fer les preguntes i a qui li has de contar tot el que saps per a què podem trobar la teva filla.

    Encantat.



    Igualment.

     


Volia saber que ens anaba a dir per poder reforçar la nostra hipòtesis. Fa dos anys vam necesitar un equip molt gran i ajuda de fora per el cas de na Laura i volia estar preparada. Marta m’havia donat poca informació però la lletra em donava mala impressió. Ara només podia buscar informació en internet i esperar a que en Carlos acabi la seva entrevista.



Vaig esperar dos hores per parlar amb en Carlos però quan va sortir em va dir que tenia que anar-se.

  • ¿Com estàs Marta?

    Bé, doncs… Ha estat una miqueta impactant.

    Ja, la primera vegada que tens que fer alguna cosa així fa por.

    Si, pero es el que em va ajudar amb la meva filla i vull fer tot el possible pero encontrar-la.

    Clar, és lo normal.

    Gracis, me'n vaig a l’hotel.

    D’acord, bona nit.

    Bona nit.

     


Era l'última a la comissaria i no havia esbrinat res des del matí. Em vaig anar a casa però com no podia dormir per que no parava de trobar-li incoherències al cas vaig decidir aixecar-me i escriure tot el que sabia a l'ordinador per a veure si deduïa alguna cosa.

Vaig començar a redactar:

Cas de desaparició: Lucia

¿Que sabem?

-La seva mare es diu Marta

-Viu a Mallorca pero va enviar una carta des de Barcelona

-En la carta diu que no pateixin per ella

-La mare no creu que conegui a ningú a Barcelona

-La mare no coneix cap motiu pel qual la seva filla volgués anar-se'n de casa a una altra ciutat

-Només té divuit anys

-Aparentment no hi havia problemes a casa.

Relació amb el cas Laura:

-Les dues van deixar una carta de desaparició

-Les cartes són gairebé idèntiques

-Laura també tenia divuit anys quan la van segrestat

Mentre escrivia vaig pensar que potser m'estava precipitant però després vaig recordar com ho estava passant Laura abans que la trobéssim i vaig decidir tomar totes les precaucions posibles i dedicar-me al total a encontrar-la.

Si també l'han segrestat per ficar-la en la xarxa de prostitutes hem de trobar-la i parar-lo immediatament. El difícil sería que ja l'haguessin tret del país. Per assegurar-me la similitud de les cartes vaig buscar una foto de la de na Laura i quan les vaig comparar era exagerat. Tot era igual menys el nom de les filles i dels pares. Na Laura ja ens havia explicat que mai havia escrit res i tenia logica ja que no volia anar-se’n a cap lloc.

Era la una del matí, notava el cansament i sabia que no trobaria més informació així que decidí anar-me'n a dormir.

Capítol 2 Capítol 2
Dimarts, matí.

Em vaig despertar com qualsevol altre dia, vaig desayunar un café, em vaig dutxar i vaig anar a la comisaria, amb els meus documents i amb curiositat per saber que havia descobert en Carlos. Aquest cas va em confundia molt.

Quan vaig arribar ja m’estava esperant a la meva oficina. Em vaig asseure i vam començar a parlar. Em va dir que na Lucia tenia una parella nova amb qui hauríem de parlar i també em va dir que li havia demanat a na Marta de portar l’ordinador de la seva filla.

Tenía moltes coses per fer. Vaig enviar la carta al laboratori per a què aconseguissin les empremtes i  comparessin l'escriptura amb la de algunes notes de l'Institut de na Lucia. També  li vaig donar el seu ordenador a un informàtic per a què intenti trobar pistes. Quan na Marta va arribar, li vaig dir que posaria als periòdics un anunci de desaparició i personalment em vaig posar a rastrear el telèfon de la noia. Com esperava, efectivament, em va sortir una localització al centre de Barcelona.

Vaig cridar a l’equip de rescate i ens i vam dirigir. Vam trobar el telèfon de na Lucia a unes clavegueres i amb sort, no estava trencat. Ho vam agafar i vam rastrear la zona sense trobar res. També vam parlar amb el treballadors del locals cercans però ningú sabia res.

De retorn a la comissaria vaig anar parlar amb l’informàtic que ja havia acabat el seu treball amb el ordinador i li vaig donar el telèfon. Em va dir que l'ordinador semblava nou per que no tenia res d’informació. Ni fotos, ni mùsica, ni aplicacions… Res. Tampoc hi havia res a l’historial de búsqueda de internet, doncs no podíem trobar informació per ajudar nos a trobar na Lucia o averiguar que li havia passat. Això era molt estrany, i més per a una adolescent. No volia precipitarme però vaig a començar a tenir sospites de la mare. Ara tenia que esperar per saber si trobaven alguna cosa al telèfon..

Vaig anar a ver si l’anunci de desaparició estaba acabat i com si que ho estaba vaig mandarlo als periòdics de Barcelona, Mallorca i a les xarxes socials. Em
Sabia que no anava a aconseguir les empremtes avui doncs vaig treballar a altres casos el reste de la jornada. A les deu, ja estava arribant a casa meva i el laboratori em va cridar. Xavi, el científic, em va dir que les empremtes eren les mateixes però que no eren de algú anomenat Lucia. No em va estranyar res aquesta declaració però va fer créixer les meves sospites. Sabia que demà iba a ser un dia molt intens i vaig decidir anar descansar, però abans vaig cridar el cuartel, li vaig mandar les fotos a en Carlos i li vaig pedir si podia enviar-les. Es va quedar tan estanyat com jo i em va dir que d'acord. A casa meva em vaig preparar el sopar i em vaig posar al sofà. Després em vaig dutxar i a les deu ja estava dormint.

Dimecres, matí.

Aquest dia em vaig aixecar de mal humor i tenia els meus motius pero al pensar que tenia el matí llibre em vaig alegrar ja que havia quedat amb les meves amigues. Em vaig preparar i vaig partir en direcció de la cafeteria on quedem sempre, pel camí vaig deixar de pensar en els problemes del treball i vaig observar el carrer. M’agradava molt ver a la gent al matí i tot em semblava preciós. Vaig arribar l’ùltima i vam tenir un esmorzar molt bon però a les dotze, quan havia d'anar al treball em vaig encontrar molt malament. No volia fer-ho però no podia anar a treballar. Vaig avisar a la comisaria i li vaig dir a en Carlos que treballaria desde casa meva. Durant tot el dia vaig intentar encontrar informació i avançar amb el cas però no podia. necessitava estar en la meva oficina i poder fer preguntes als meus companys i aconseguir datos. Al final del dia Carlos em va dir que els cientifics havien descobert una cosa sobre els resultats i que demà hauriem de parlar urgentment.
Capítol 3 La veritat
Dimecres, matí

Avui seria un dia molt important, el cas quedaria resolt però ningú ho sabia. La realitat anava a sorprendre’ls moltíssim.

Avui vaig arribar a l'oficina molt aviat, tenia un pressentiment que anava a tenir una quantitat important de treball. Teniem els resultats dels tècnics pel que fa al telèfon, parlaríem amb la parella de na Lucia i ahir s'havia fet una anàlisi de les empremtes que crec que havia tingut un resultat impactant i que això era el que Carlos volia parlar amb mi.

Un dels tècnics ja havia arribat i estava examinant uns xips. Ja que un dels tècnics ja havia arribat i estava examinant uns xips, vaig aprofitar l'ocasió per preguntar-li que havia passat pel que fa al telèfon. La seva resposta va ser de com a mínim sorprenent ja que era la mateixa que havien descobert gairebé el mateix que amb l'ordinador. L'única diferència era que al telèfon havien unes trucades a la seva mare. Tenia lògica, ja que així ho havíem aconseguit localitzar. Alguna cosa no quadrava en tot això, o millor dit, algú. Una persona havia d'estar intentant sabotejar la investigació. Alguna cosa no quadrava en tot això, o millor dit, algú. Una persona havia d'estar intentant sabotejar la investigació. Però qui? Carlos no podria tenir cap motiu per a això i confiava plenament en ell, però sobre els altres no podia dir el mateix. No per alguna cosa que hagués passat en abans, sinó perquè no els coneixia tant.

Just quan tornava de la zona tecnològica de la comissària dirigint al meu despatx, Carlos va entrar per la porta. En el segon que em va veure, va venir corrent cap a mi amb una cara de preocupació que no havia vist mai abans. En dos segons havia arribat al meu costat i agafant-me pel braç em va dir que havíem de parlar, que ahir l'equip havia resolt el cas amb el resultat de les empremtes.

Els dos vam entrar al meu despatx i després de tancar la porta em va dir que les empremtes eren les mateixes que les de na Marta, ja que en arribar li havien fet unes proves i les havien aconseguit. Però és que buscant en el registre de dades del país, havien descobert que el seu nom no existia. Després d'això em va començar a explicar com havien enllaçat les dades alhora que jo ho feia al meu cap. Tot apuntava a que la dona que havia arribat fa uns dies a la nostra comissària patia d'una malaltia mental o alguna cosa similar. Havíem de interrogar-la però pensàvem que també s'havia inventat a na Lucía. L'ordinador i el telèfon eren bones idees però es veia que eren nous, la nota l'hauria copiat a la de la Laura i que havia sortit per les notícies.

Era difícil de creure però era el que les proves indicaven. Ara havíem de ser discrets, avisar un psiquiàtric per si de cas i interrogar-la quan arribi.

La vam avisar i quan va arribar Carlos i jo vam anar a la sala d'interrogacions amb ella:

  • Marta, o com realment et diguis, hem esbrinat la teva mentida. Ara en comptes d'intentar mentir una altra vegada és millor per a tu que ens expliquis la veritat directament.


Va posar una cara d'esglai i tremolant ens va dir:

  • Teniu raó, us he estat mentint des del principi ... Vaig començar amb tot això perquè em sentia sola i la idea de tener una filla m'emocionava molt. Quan em vaig adonar del que havia fet em vaig espantar i ja no sabia com retrocedir.


Després de dir això es va agafar la cara amb les mans i va començar a plorar.

  • Aquesta no era una bona solució al teu problema, inventar-te una vida no pot fer que la teva es reemplaci.


Carles i jo vam sortir de la sala i fora estava una infermera del psiquiàtric esperant. Li vam donar el vistiplau i se la van emportar.

Hi ha vegades a la vida que aquesta es fa tan dura que per intentar canviar-la arribes a uns punts impensables.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]