Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Noah Follet
IES Josep Miquel Guàrdia - Alaior. Alaior
Inici: Les paraules ferides
Memories d'un republicà
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 NIT DE GUERRA
Era una cabana mig de pedra mig de fusta, bastant gran, sobretot tractant-se d’un quarter general per una Brigada Internacional de merda. Hi havia un dormitori pel Tinent Coronel, una habitació on hi havia la ràdio i un parell d’escriptoris amb dues secretàries personals del Tinent, un parell de màquines d’escriure i un telèfon. I esclar, el seu despatx, amb el seu escriptori gegant, el seu moble-bar, la seva butaca de pell i el seu telèfon personal.

Tots sabíem com les gastava el Tinent James Brown. Ell solet havia aconseguit que la XV Brigada Internacional no hagués combatut; no havíem fet més que alguna missió rutinària per cobrir l’expedient. També li havíem d’agraïr que el nostre campament estés en el millor lloc possible (afores de Girona, però amb una carretera ben comunicada per aconseguir els millors serveis i equipament), i que al bar sempre hi hagués birres fresques.

Jo no hi podia entrar, així que vaig esperar que acabés de registrar tots els presoners que havíem capturat aquell matí. De repent, en Li Huan o Liu, com li dèiem als barracons, va sortir i va cridar:

- Martí! Martí! Corre vine!

Vaig anar-hi sense saber què m’esperava, però en Liu estava molt content. Abans d’entrar em va donar unes recomanacions molt ràpides sobre què havia de dir o no davant el Tinent Coronel.

- Només has de dir: “sí senyor, no senyor, no ho sé senyor”, i poca cosa més.

- D’acord Liu.

Vam entrar i el Tinent Coronel ens va fer seure.  Ens va dir que havíem fet una gran feina, que moltes gràcies per servir la república i totes aquelles coses que es solen dir, però al final hi va haver una petita variació. Ens va dir que ens ascenia, que un dels presoners era important i podríem recuperar 10 soldats només a canvi d’aquell home. Vaig estar a punt de cridar d’alegria, però només vaig dir:

- Gràcies senyor, sí senyor, gràcies senyor.

En Li Huan i jo vam anar a celebrar-ho al bar del campament. Vam demanar dues cerveses, que ja eren escasses i costaven un ull de la cara, però ens les mereixíem. Vam parlar una bona estona sobre la vida en general. Em va dir que vivia al Japó, però que havia hagut d’emigrar als Estats Units quan tenia 30 anys. Va treballar de cuiner a diversos restaurants d’Estats Units i allà va començar a entrar en cercles comunistes i ideologies anarquistes. Quan es van formar les Brigades Internacionals va ser un dels primers en allistar-se a la Brigada Abraham Lincoln. En Liu era el cuiner de la nostra brigada, gràcies a l’experiència a EEUU, però no es quedaria sense lluitar, no en Liu. Formava part de la unitat de metralladores amb mi com a tirador. Per alguna raó de la vida jo, menorquí de soca-rel, també vaig anar a parar a la Lincoln. La meva anterior brigada havia quedat destrossada després de la Batalla de Madrid i allà els que quedàrem ens vam unir a les diverses Brigades Internacionals. Ens anaven destinant a una banda i a altra. Jo vaig anar a parar a Girona, a la també coneguda XV Brigada Internacional.

Al principi em sentia una mica sol però gràcies a Déu que sabia anglès i em podia comunicar amb ells. Encara no havíem lluitat, només entrenàvem i entrenàvem sense aturar. Hi havia nois que no havien agafat mai una arma, però eren allà per la lluita antifeixista, per lluitar a favor de la llibertat, en contra del feixisme i la dictadura. A la guerra, les Brigades Internacionals s’empraven com a brigades de xoc, primera línia en totes les batalles i esclar, eren les unitats que més baixes rebien. Vaig conèixer en Liu tot d’una, ja que dormia a la llitera sota la meva. Una nit va tenir uns malsons horribles i el vaig despertar. Vam començar a parlar sobre la guerra i el perquè érem allà. Des d’aquell moment no ens havíem tornat a separar.
 

Capítol 2 TRINXERES
Ara que érem suboficials, brigada per ser més concrets, teníem obligacions noves com per exemple vigilar el contraban als barracons, encara que ens deixàvem subornar molt ràpidament, fer guàrdies interminables a la nit davant el telèfon, entrenar als soldats nous, donar ordres a sergents i caporals...

Així i tot estàvem més contents que mai, ja que no havíem de fer net els banys, podíem donar ordres a tort i a dret, requisàvem cigarrets i alcohol als soldats, teníem un uniforme nou...

La nit del 10 de gener quan estava de guarda el telèfon va sonar:

Aquí el suboficial brigada Martí, de la XV Brigada Internacional.

Aquí oficial tinente Juan García, tenemos órdenes de arriba. Mañana os vais para Madrid. Tenemos que defender el Jarama a toda costa.

Recibido señor Coronel.

Tot d'una vaig anar a avisar al Tinent, i em va dir que despertés a tots els homes, que començaríem els preparatius per partir ben d'hora.

L'endemà matí l'ambient era tens. Era el nostre bateig de foc, lluitaríem per primera vegada, i tots sabíem que ens enviarien a la primera línia. Tenia por, però estava disposat a morir per la República. Ara ens esperaven uns quants dies de marxa, de Girona fins a Jarama, uns 700 quilòmetres, i es farien molt llargs.

Pel camí no hi va haver massa inconvenients, unes quantes missions rutinàries per mantenir als soldats atents i concentrats. L'ambient era tranquil, la calma que precedeix la tempesta. Així i tot hi havia algunes baralles a les nits quan jugàvem a les cartes. Hi havia una parella de nord-americans que sempre guanyaven, i als anglesos no els feia molta gràcia. Cada nit els acusaven de tramposos i cada nit arribaven a les mans. Mai vam arribar a saber si feien trampes o no.

Finalment vam arribar als afores de San Martín de la Vega. Era el 3 de febrer, i l'atac no s'esperava fins dia 10, així que vam muntar el campament i vam establir els torns de guàrdia.

Els dos dies següents ens vam dedicar a cavar les trinxeres, a instal·lar les metralladores, a posar antitancs i a buscar bones localitzacions pels franctiradors. Jo i en Liu vam anar amb el Batalló Britànic a la rereguarda, on hi havia les metralladores més modernes.

El capvespre de dia 6 vam començar a sentir trets a l'avantguarda. La tensió a les trinxeres es podia tallar amb un ganivet, no se sentia ni una mosca, només els trets llunyans. Estàvem asseguts tots a terra, esperant que arribessin els enemics, o que vinguessin a buscar-nos els nostres companys per celebrar la victòria.

Passaven les hores i seguíem allà, asseguts, sense dir res, cadascú pensant amb la seva promesa de tornar viu a casa, amb la seva mare, o la seva parella, els germans o els amics, que havies deixat a casa, o que potser ara també estaven lluitant per la que era una guerra injusta i cruel, els dèbils demòcrates contra les poderoses dictadures de Mussolini i Hitler unides a Franco. Era per això que lluitava, i defensaria la llibertat fins a la mort, defensaria als meus companys vinguts d'arreu del món per lluitar contra el feixisme, per lluitar a favor de la democràcia i la llibertat, que havien vingut a ajudar a un país al qual l'havien abandonat a la seva sort. Tant Anglaterra com Estats Units van establir una política de no-intervenció insultant. Semblava que temien un conflicte que acabaria produint-se igual.

De sobte una melodia va arribar a les trinxeres. Vaig intentar distingir-la, i vaig arribar a la conclusió de què no podia ser altre que La Internacional. Els meus companys també se'n van adonar, i vam sortir de les trinxeres a celebrar-ho.

La sorpresa va arribar quan en sortir, ens esperaven els moros franquistes amb les armes en alt. Tot un batalló fet presoner.
Capítol 3 Presoners de la guerra
Ens van vendar a tots els ulls i ens van fer pujar a una camioneta. Amb els sotracs del camí se'm va abaixar la venda una mica i vaig poder veure per on anàvem. Primer vam rodejar Madrid, després vam continuar cap a Àvila, vam seguir fins a Salamanca i vam arribar al campament nacional Navalgamella, situat a La Peña. Érem tants que els soldats no es van adonar compte que tenia els ulls mig destapats. Calia dir que estaven molt mal organitzats i que tants presoners els sobrepassaven. Ens van tancar dins un estable per cavalls, només vigilats per uns 10 soldats armats fins a les dents. Com que es pensaven que érem tots britànics, no tenien cap por de parlar entre ells amb castellà del transcurs de la guerra, i sobretot dels plans que l'exercit tenia.

A principis de març hi va començar a haver molt de rebombori, els soldats estaven molt nerviosos. Vaig poder sentir que Franco estava preparant un ataca a gran escala per conquerir Madrid. Entrarien per Guadalajara, en una ofensiva que havia de ser ràpida i eficaç. Estava clar que si estàvem a un dia com a molt de Guadalajara, tots els soldats del campament haurien d'anar a la batalla. I amb nosaltres, que farien? Matar-nos era un crim de guerra, però era el més segur. En Liu no podia tenir més por. No volia morir, no d'aquella manera. Ell somiava morir en una gran batalla, defensant els seus ideals. Com a líder del batalló, els comandants ja havien estat intercanviats, vaig decidir que això no passaria. A la nit vam fer una assemblea i vam traçar un pla per escapar de la mort. Els soldats que feien guarda estaven mig adormits, i no se n'adonaven de res. Així i tot parlàvem en anglès, i ells d'anglès en sabien poc. Vam decidir que la nit abans que el campament es desmontés i els soldats partisin cap a Guadalajara ens intentariem desfer les cordes entre tots amb les dents sense que ens vegesin i quan ens vinguesin els soldats a matar fer forma que encara anavem fermats.

Així ho vam fer, la nit abans hi havia com a molt tres soldats de guàrdia, i anaven mig borratxos, ja que era la seva última nit de pau, sense entrar en batalla. Ens vam aconseguir desfer les cordes, però vam continuar asseguts sense fer res. Els nostres botxins van venir de matinada. Nosaltres vam fer com si res, però quan es van apropar ens vam abalançar sobre ells. Van morir un parell de britànics, però la majoria estava perfectament. Ara teníem deu subfusells MP28, tres fusells M1916, uns Federov Avtomav molt fiables i eficaços en mans dels nostres franctiradors, tretze granades, vuit d'elles poloneses i les altres cinc de pera, i finalment dues desenes de ganivets SEAM de la falange. El nostre objectiu ara era esperar que no hi quedes ningú al campament per agafar provisions i municions, i alguna arma si n'havien deixat. Ens vam amagar al bosc on ens havien de portar, i aniríem matant als soldats que vinguessin a veure què havia passat amb els seus companys. Anaven venint de tres en tres, i els assassinàvem silenciosament amb els ganivets per darrere. No era molt noble però no teníem cap oportunitat més per sobreviure. Tant com venien ens anàvem armant cada vegada més. Fins i tot estàvem prou armats per atacar el campament. Estava quasi segur que els superàvem en nombre però ens arriscàvem massa. La decisió era meva, però abans volia consultar-ho amb en Liu.

A mi em sembla que tenim prou homes per atacar-los, a més, la foscor i la boira estan a favor nostre - va dir en Liu - i necessitem menjar i provisions pel viatge cap a territori republicà.

D'acord doncs.

Només quedava mitja guarnició. Vaig dividir el batalló en tres i vam rodejar el campament. En un tres i no res vam acabar amb tots els soldats i el campament era nostre. A part del menjar també s'havien deixat dues camionetes i mig arsenal. Les vam omplir amb les provisions i amb nosaltres mateixos i vam fer camí cap a Brunete, on ens establiríem i ens prepararíem per la definitiva batalla de Brunete, on en Liu moriria, i les Brigades Internacionals sofririen moltes baixes i quedarien molt mermades.

Afortunadament uns quants en vam salvar. Uns van continuar lluitant, uns altres, van tornar ferits cap a casa. Jo vaig ser dels segons, i quan em vaig recuperar vaig fugir cap a França. La guerra no havia acabat, i la propaganda republicana i els seus diaris eren optimistes, però els civils no havien vist el que havia vist jo als camps de batalla. L'increïble l'exercit sublevat, amb l'ajuda de les dictadures alemanyes i italianes era implacable, i superava al republicà, sobretot en l'aviació. No vaig tenir una idea millor que anar cap a França i continuar servint a la república, ajudant a la gent a passar la frontera.

Aquest és doncs, un dels tants records que tinc d'aquella època fosca, on el feixisme volia dominar Europa. Us preguntareu perquè escric ara les meves memòries, i no en haver acabat la guerra.

Només us puc dir que torno a veure el fantasma del feixisme recorrent no solament Espanya, sinó també la resta d'Europa.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]