Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Omega
IES Guillem Cifre de Colonya - Pollença. Pollença
Inici: Les paraules ferides
El missatge
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Arrels
Va obrir aquella motxilla de cuiro marronós, collint el sobre segellat pel gran líder. Anava dirigit al general i comandant Shunroku Hata. En Li Huan, havia estat enviat a lloc de forma urgent, com si d’un assumpte de vida o mort es tractés, cosa que més endavant descobriria.

Aquella carta, portava amb si un record, un sentiment de culpa i de temor, però carregat amb esperança, tensió i, tot i que fos estrany, de tranquil·litat, donada pel missatge situat a l’interior. Aquest híbrid de sentiments i emocions li recordava inexorablement al seu passat, com si un resum de la seva vida hagués estat escrit per a recordar-li els seus inicis, com si d’un missatge diví es tractés, intentant fer-lo canviar el seu destí, obrint-li una part de la ment que no havia estat oberta mai.

Ell sabia que havia estat adoptat, fill de pares coreans, li costà vàries burles, comentaris i agressions per part d’aquells nins de pares japonesos. Sense adonar-se’n, poc a poc s’anava creant un cercle de seguretat, tancant-lo i fent-lo de cada vegada més estret, deixant-los sols a ell i als seus estudis. Foren uns anys difícils per Li Huan, només alliberats en cert mode pels seus pares adoptius, que feien el possible perquè es sentís estimat, tot i que amb els anys s’anà apagant, mentre ell creixia i s’assabentava dels seus orígens, de les seves arrels i de totes aquelles accions que el govern japonès havia produït en contra d’aquests, fent que s’allunyés de tot allò que els seus pares havien intentat construir, un gran mur de seguretat, tancant-lo dins del seu cercle adoptiu i tapant-li tot el seu passat, com si d’una mena d’arma es tractés per als bel·ligerants enemics.

Les mudances eren constants, formant pla d’aquesta construcció, d’aquest aïllament que li volien provocar del món exterior que no portava amb si més que destrucció, desolació i, el més important, la veritat.

El primer mur, fou una gran paret en sentit literal, que separava als colonitzadors dels colonitzats en una de les illes de Palau. Passà bona part de la seva infància en aquelles zones, però a mesura que anava creant una base sòlida, els seus pares es feien més reticents a quedar-s’hi, ja que sabien que el seu fill no tardaria molt en entendre els fets de la seva existència.

Ell, era una persona llesta i moguda per la curiositat, tot i que fou eliminada poc a poc de la seva ment, a mesura que s’adonava del que havia de fer per tal de no ser castigat pels seus ‘compatriotes’, només pensant en un objectiu, el de conquerir noves terres per tal d'aconseguir matèries primeres per a la creixent economia nacional. Fou per això que no passà molt de temps fins que reaccionés davant del seu passat i poc a poc, intentés picar el gran mur que el separava de la realitat.


Els intents dels seus pares d’enfortir aquella gran barrera foren infructuosos i acabà per esbucar-se però, amb una gran passivitat, Li Huan no decidí res, no canvià cap decisió de la seva vida, no es rebel·là ni fugí dels seus pares, simplement continuà. Es va aixecar el següent matí com si aquell mur i el que hi havia al darrera mai haguessin existit, com si no s’hagués produït cap canvi, bàsicament perquè sabia que no li convenia, que no era recomanable i encara més amb el seu estatus qüestionable, de cada cop més impopular per els ciutadans d’aquella nació en expansió. Fou això el que el va mantenir en vida, davant de totes aquelles protestes i la popularització de que les persones amb els seus mateixos orígens s’encarreguessin de tasques mundanes i mal pagades, com a servents i camperols, allunyats de les seves terres per a treballar per aquells que, anys enrere, havien esborrat de la seva ment la tènue esperança de la victòria, de la vida digna, de la llibertat.

Totes aquelles tècniques que durant anys havia dut a terme s’intensificaren, amb l’esperança de que, poc a poc, aconseguís pujar en aquella complicada i complexa escala social fent que tot el que durant tants d’anys havia sofert, pogués desaparèixer de la seva ment, sent substituïda per un sentiment de calma, de serenitat, pensant que amb tots els seus esforços aconseguiria un futur millor. 

Capítol 2 La vida profeessional
Gràcies als seus grans esforços, i la seva impassibilitat davant dels seus orígens, Li Huan obtingué l’oportunitat d’endinsar-se dins la complexa estructura governamental aconseguint entrar al sector d’intel·ligència de les forces armades nipones. Utilitzà la mateixa estratègia que durant anys havia estat perfeccionant i corregint: tancar-se en si mateix i concentrar-se en escalar posicions dins de la jerarquia militar.

Tot i partir en clara inferioritat de condicions, els seus esforços foren fructuosos: a l’escola de Nakano aconseguí ser un dels millor de la seva promoció, i el rus es convertí, per ell, en una llengua  tan fluïda el japonès, la seva llengua materna. Amb tan sols dos anys d’estudis, ja havia estat enviat a Manxúria, zona on quedà fixe durant la resta de la seva vida.

Tot i haver guanyat el respecte del professorat, aconseguir el respecte o, com a mínim, la no humiliació per part dels seus companys d’estudi, no fou tan senzill. La majoria dels estudiants eren fanàtics del règim i de l’emperador, a qui tenien una lleialtat absoluta.

Pocs eren els que no mostraven despreci per ell, moguts pels corrents eugenistes patents cada cop més en la regió asiàtica, seguint la norma mundial dels darrers anys.

Però aquells que no foren discriminadors no foren amics, només neutrals en aquella guerra freda que, poc a poc, s’estava intensificant entre les dues parts, ell contra els exaltadors.

A mesura que les conquestes per la regió asiàtic es feien més patents i la propaganda governamental es ficava de cada vegada més dins dels cervells d’aquella població tan modelable.

Li Huan va tenir uns quants conflictes amb aquells, tot i que no per voluntat pròpia. Fou per aquest motiu que es capficà encara més dins dels estudis per tal de poder partir d’aquell lloc abans, i així poder deixar de ser insultat per aquells contraris a ell mateix.

Pensava que a Manxúria tot canviaria. Gairebé fou el contrari. Els rumors de que formava part de la resistència coreana, tot i no ser certs, havien calat dins de la jerarquia militar, temorosa de que un no japonès pogués ostentar un càrrec d’intel·ligència, podent ajudar a l’enemic. Fou per això que molts cops el traslladaren per motius insignificants, fins i tot, inexistents el que permetia a aquella oficina d’intel·ligència lliurar-se d’ell encara que fos de gran ajuda.

Tot i això, ell seguí treballant i feu vàries contribucions a tasca d’intel·ligència nipona: desmantella xarxes de subministrament il·legal als coreans que volien fer revoltes i aconseguí empresonar al líder revolucionari; accions que de poc li serviren per a guanyar-se el favor dels caps més conservadors, reticents a que guanyés poder dins d’aquella complicada i sòlida jerarquia, la qual no podia permetre’s el fet de donar-li un lloc de rellevància, de poder.

Tot canvià quan arribà la guerra. Amb nombroses excuses burocràtiques, els caps militars aconseguiren col·locar-lo en una oficina d’administració de ràdio, condemnat a enviar missatges al front de batalla i a la base de la capital manxuriana. Allà s’hi va estar dia rere dia fins a aquell dia, el dia en el que la ràdio es va espatllar i tengué que anar al front a enviar aquell important missatge, aquell que canviaria el curs de la guerra, col·locant la balança a favor seu en contra del estatunidencs, que suportaven a les tropes xineses.

En aquella petita base d’administració, és sentia a gust. En solitari en un petit poble, sense ser rebutjat ni ser insultat, sense ser vist com a una amenaça a l’èxit dels seus companys, sobretot pel fet del seu rebuig cap a les tasques d’administració i oficina, vistes com a tasques de retirats o de gent poc qualificada per a la feina de camp.

El que passà en aquell poble fou el que el canvià de per vida.

Capítol 3 L'amor
Tot i que a l’inici fou temut per aquells xinesos que havien vist com la seva terra havia quedat ocupada per una nació estrangera, amb la que poc es sentien emparentats per qualsevol meda de lligam cultural o hereditari; s’acostumaren a la seva presència. També ajudà que ell no fos molt intrusiu, no com altres soldats, més amb l’afany de la seva lucra personal i no l’ajuda en el front.

Seguia una vida solitària, poques vegades havia freqüentat les zones amb més moviment, on es realitzaven les festivitats tradicionals. Tot i això, Li Huan no es sentia tot sol com a l’acadèmia on, tot i estar rodejat de gent si s’hi trobava. Allà, tot i no poder fer cap activitat d’allò que en la seva professió en dirien divertida, es sentia realitzat, amb la calma que li produïa la sensació de normalitat i no d’inferioritat, en el seu país adoptiu.

La història que més el marcaria seria la d’aquell matí del seu primer febrer al poble . Havia estat nevant durant tota la nit anterior. En el poble s’hi respirava un aire festiu, degut a la celebració de l’Any Nou. Les cases, tot i estar en temps de guerra, havien estat engalanades i, un conjunt d’olors de diferents menjars, omplia l’ambient d’aquells carrers plens de gent.

Li Huan acabava d’asseure’s en aquell petit despatx, el qual comptava amb una taula de fusta de baixa qualitat, un tamboret i un dispositiu de ràdio. Tocaren a la porta. Ell, immediatament va agafar la pistola que duia penjada en el lateral dret i es va dirigir cap a la porta silenciosament. L’únic soroll que es sentia era el batec del seu cor.

Va arribar a la porta i, havent comptat fins a tres abans, va obrir-la amb ímpetu, mostrant-li una imatge per ell d’allò més desconcertant. Una noia, no major del vint anys, es trobava al seu davant amb una bossa de color vermell amb algunes cintes daurades. Desconcertat, va amagar l’arma. Li va dir que era un regal per a ell. Tot i que va insistir que passés, li va deixar el regal i li va dir que vindria un dia en el qual no tingués tantes coses a preparar per les festivitats.

Una sensació provinent del seu interior que mai havia sentit li va tallar de cop tot el que podia dir. Va collir el regal i, amb molta amabilitat, li va donar les gràcies. Ella se’n va anar i ell, va tancar la porta, quedant-se un temps llarg allà dret, sense moure’s. Va anar cap a la cuina, l’únic lloc on tenia una taula on poder obrir el paquet que aquella misteriosa al·lota. Era una bossa de te amb una nota que deia: “Esper que ens puguem conèixer millor”.

Tot i que tenien la prohibició d’acceptar mercaderies que no lis enviessin des de l’exèrcit, va fer cas omís i es preparà un te, duent-lo a la seva petita oficina on es posà els auriculars i es posà a escoltar, pensant en aquella bella dona de cabells foscos i de mirada innocent, com si no conegués els mals que la guerra havia sembrat en aquelles terres.

Els dies varen anar passant i les festes acabant, fent tornar a la normalitat aquell poblet. Li Huan escoltà un missatge per la ràdio:

-Atenció! Missatge important pel general i comandant Shunroku Hata. S’ha descobert una base del govern Xinès a 120 quilòmetres en direcció 335º. Es necessària la seva conquesta. En el seu interior s’hi troben una gran quantitat de míssils que faran caure al govern. -deia un home mentre Li Huan anava transcrivint i traduint del llenguatge secret aquell missatge.

Li Huan deixà aquell missatge escrit en el seu bloc de notes i, amagant-lo en un dels calaixos secrets, va sortir a l’exterior amb la intenció de cercar a aquella noia misteriosa. Es trobava a la plaça, duent aigua cap a la casa. Li Huan se li acostà i li demanà per anar a fer una volta. Ella va anar a deixar l’aigua a casa i, després d’uns minuts que a Li Huan se li feren eterns, ella sortí per la porta disposada a anar-se’n amb ell. Varen sortir del poble i, després d’iniciar conversa, els dos sabien que eren l’un per l’altre. Aquella passejada fou quilomètrica i, al finalitzar, quan es trobaven a la porta de casa d’ell, ella li demanà:

-Li Huan, perquè treballes a favor d’un règim el qual t’exclou i oprimeix a tots els altres?-

En Li Huan s’aturà i es posà seriós a l’instant.

-No és tan fàcil com pareix. La veritat no és tan simple ni tan negra. És grisa. En alguns punts no hi estic d’acord, però altres els necessit. -li contestà Li Huan.

-No ho entenc. Com pots dir el que acabes de dir.

-Ja ho entendràs.-li contestà Li Huan, obrint la porta.-Adeu.-

Li Huan tancà la porta i es va fer un te. Havia d’enviar aquell missatge. Va anar cap a l’habitació i, degut a la seva falta de concentració, la tassa d’aigua bullint va caure al damunt d’aquella ràdio militar, fent saltar-hi espurnes: la ràdio s’havia espatllat.

Va córrer cap al calaix i va collir el bloc de notes i, amb rapidesa, va dur a terme aquelles instruccions que li havien dit abans de començar l’estança en el lloc de control. Va collir l’abric i va sortir a l’exterior. Va collir el cavall i es dirigí cap a la base on havia d’haver estat el missatge.

Cavalcà durant dies, només aturant-se per dormir i per menjar les poques provisions que havia agafat fins que, a la fi, hi arribà.

La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

 


Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Li Huan va collir el bloc i va pensar amb allò que li havia dit ella. Per què s’esforçava en complir les ordres mil·limètricament i no ser ni tan sols agraït?

Un home va sortir de la cabanya apuntant-li amb la pistola.

-Aturi’s! -digué Li Huan.- Som japonès. Vinc des de la base nº 1876. La ràdio s’ha espatllat.

-Quin és el seu nom?- demanà l’home.

-Li Huan, senyor.

-Ens duies qualque missatge?-

Li Huan digué:

-No, senyor, només era per demanar-li que avisessin a la base més propera i que així la capital ho sabés.

-D’acord. Em pots dir el número d’agent?

-No en tinc, com ningú a l’exèrcit.

-Perfecte. Torna a la teva base.-

Li Huan va tornar per on havia vingut. La primera nit que passà a la intempèrie, va treure el bloc i, després de llegir-se el missatge per darrer cop, el va tirar al foc, deixant-lo consumir mentre pensava en la seva nova vida a Manxúria, fora de l'exèrcit, recordant aquell missatge que no oblidaria fins a que el seu cor deixés de bategar.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]