Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
upower
IES Guillem Cifre de Colonya - Pollença. Pollença
Inici: La Bruixa
El Segon
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 El mal d'una mare
Em vaig asseure just a la vora de l’aigua, humida per les petites ones. Com havia estat capaç de fer tal barbàrie! Les meves mans, enganxoses, s’aferraven a aquella sorra, embrutant-la d’aquell color granat intens, aferrat a la meva pell carregant la meva consciència. Vaig tancar les meves mans, deixant al seu interior aquella massa banyada, enfurismant-me per tot allò que havia estat causat. No m’atrevia a aixecar-me, amb la por de descobrir que un agent del govern estigués al darrere seu. Maleït sigui el dia que et vaig conèixer, que ni posar-te un condó bé pots! Amb totes les meves forces, arribant al clímax de fúria, vaig llançar tota la arena que vaig poder agafar al terra, seguit d’una sola llàgrima que baixava per la freda galta.

En quin moment es va pensar amb tenir aquesta norma tan insensible! Com un govern pot desfavorir la vida d’un dels seus compatriotes, negant-li una vida digna; amb salut, educació i seguretat! El pitjor no és el govern, el pitjor són totes aquelles persones que actuen a favor d’aquesta desastrosa i calamitosa mesura! Policia, metges, els propis ciutadans... Tots formen part d’aquest gran complot en contra l’existència de totes aquestes criatures invisibles per la societat. Com una nena tan bon al·lota i bonica com la meva ha pogut acabar en aquest estat tan fatal.

I ara què!? En condemno a mi mateixa a un sofriment etern, a una pena constant i a una vergonya cada cop que qualcú em senyali, per haver estat fal·laç, per haver fet el que havia de fer. L’estat no em castigarà, perquè la meva filla no existia, no era real per al govern! Al final el govern guanya, i la nina es converteix en el que per ells sempre ha estat: res, un nombre a eliminar, un error del sistema que s’havia de corregir. Quatre anys de penúries, d’esforços, de favors que no valen per res. Quatre anys de sofriment, quatre anys de inseguretats, de temors, de moments preciosos que mai es podrien recuperar, que mai tornaríem a tenir.

Tots aquells instants, tots aquells moments, que s’anirien esborrant poc a poc de la meva memòria acabant desapareixent. Sabia que aquest moment havia d’arribar tard o d’hora, però en el meu interior tenia una tènue cortina d’esperança, pensava que si la tenia mantinguda en secret, podria ser que visqués el suficient... tot i que, en el fons de la meva consciència sabia que el més probable no era aquesta situació, sinó una més cruel i violenta, com la que s’acabava de produir en aquell aiguamoll i no aquella amb la que somiava.

Vaig alçar la vista. Una suau brisa es va enlairar, movent les fulles i el canyís, movent l’aigua i allunyant la nina de la costa, de la meva vista, deixant un rastre de la brutor que es troba a la superfície d’aquelles aigües opaques, embrutades pel polsim, per la contaminació de les fàbriques a l’altra banda de la zona humida, per la sang de la meva filla. Vaig deixar la meva vista fixada a una d’aquelles motes de pols, surant damunt de l’aigua com si estàs a punt de trencar-se en petits vidres, mentre recordava aquella cançó de bressol que li cantava quan estava malalta.

El sol, tot i que tapat pels niguls, es ponia, fent que la obscuritat absorbís l’ambient ja mancat de llum. El renou de les cigales començà a ensenyorir-se d’aquell lloc -irònicament, símbol de la longevitat-.

De sobte, un estrepitós soroll provinent de la nostra casa em posà en alerta. En uns instants, m’havia girat  en direcció al lloc on els fets ocorregueren, veient un instant només, el moviment dèbil de la cortina de to grogós, ja gastada per les nombroses rentades a la que havia estat sotmesa.

En aquell moment no sabia si aixecar-me o observar. La curiositat, finalment, va vèncer al meu temor i em dirigí cap allà, sense pensar en que podia ser.
Capítol 2 El plor de la primera
Acabava de contemplar aquella escena tan dantesca. Tot i que la mare m’havia tancat a la meva habitació, obligant-me a ficar-me al llit, la meva desconfiança en les seves paraules em varen conduir a observar-la en la distància per aquella petita finestra que donava a l’aiguamoll.

Jo, em duia molt bé amb la meva germana tot i que, degut al seu inestable estat de salut, els jocs i les rialles no havien estat presents en aquella casa els darrers mesos, en els que tot canvià. En part, ja sospitava coses d’ençà de que el silenci es va fer notòriament present a la petita llar familiar. L’únic joc que si que es repetí de forma constant els darrers mesos fou el de “conillets a amagar”, al que solíem jugar constantment; tot i que, en el fons, sabia que era una forma que tenia la mare de fer-nos amagar quan venien aquells senyors que s’anaven passejant pel poble, atemorint a els habitants d’aquell suburbi pobre de la ciutat en la que es trobaven.

Cada dia, m’acomiadava d’ella i em dirigia cap a l’escola, on ma mare m’havia obligat a no parlar d’ella a ningú. Pensava que no anava a escola perquè era massa petita però, a mesura que passaven els anys i veia com no començava, m’atemoria de que podria passar amb el secret d’ella.

Des de feia ja uns mesos, havia decidit ensenyar-li tot allò que, amb el pas dels anys, havia anat aprenent en aquelles aules claustrofòbiques: els nombres, les sumes més senzilles, els animals... per tal de que, en un futur, pogués tenir els mateixos coneixements que jo i les meves companyes.

Sovint, trobava a la mare plorant quan arribava de classe, amagant-me per tal d’evitar-li les penes de pensar que jo l’havia vista plorar. Tot i això, el meu pare i ella sempre acabaven discutint. Sabia que la meva germana n’era la causa, però ni em podia imaginar el problema en global.

Els pocs pics que el meu pare venia a casa eren per recriminar una decisió de la mare i no duraven molt, totes acabant en una discussió cridant.

De sobte, ma mare entrà per la porta de l’habitació: m’acabava d’enxampar al costat de la finestra. Em vaig acostar a ella i, plorant, em va abraçar de la forma més sensible i, a la vegada forta, de totes les nombroses vegades que ho havia fet, deixant caure aquelles llàgrimes damunt la meva cabellera morena i fent que, poc a poc, caiguessin per la meva cua de cavall fins a caure silenciosament al terra, banyant aquell sòl fred de fusta, doblement banyat per les meves llàgrimes, confirmant el que acabava de succeir feia uns minuts a les aigües de la maresma.

Els següents dies foren seguits d’un quasi nul intercanvi d’opinions i expressió alguna. Les dues sabíem que en algun moment hauríem de començar a parlar del que havia passat, però pareixia que volíem allargar aquell lapse el màxim temps possible, com si pugéssim fer que res del que havia passat durant l’existència de la meva germana semi-albina fos real, fent-ho desaparèixer.

Les tardes de jocs, les passejades per la muntanya, aquelles tardes de, simplement, estar a casa tombats al llit, contant-nos històries que havíem sentit o que ens inventàvem, collint idees d’altres i ajuntant-les totes creant una història sense sentit.

Tots aquells bons moments s’havien esfumat ràpidament, sabent que, tard o d’hora, ho hauríem de superar, parlant l’una amb l’altre i intentant gaudir de bons moments un altre cop, i no enfonsant-nos en una tristesa desmesurada i incompassiva, la qual no ens deixaria mai enrere.

Ma mare va començar a netejar la seva habitació i, poc a poc, va pujar a les golfes tot el que li pertanyia, com si, de qualque manera, fos un acte per tal de passar pàgina, encara que per altres qüestions no fos així.

Que podia passar ara? Tot depenia del que acabava de passar aquells tres tristos darrers mesos.
Capítol 3 La decisió
El mals ja començaren a fer-se presents als tres anys després del seu naixement. La seva condició d’albina havia estat un agravant a la seva condició fortament lligada a la pol·lució d’aquella boirosa i freda ciutat. En aquell moment comencaren els nostres problemes. En aquell moment varem tenir la gran sort de que el metge del suburbi no era un seguidor fanàtic del règim, fou per aquest motiu que ell ens ajudà, trobant-se en contra de la política de tinença de més d’un fill.

El pla era simple: el metge receptava els medicaments a la germana major i així, el govern els subvencionava. Ell, aniria receptant medicina en excés, per tal de que poguessin tenir-ne per una emergència. Després de varis mesos, aquell sobrant havia arribat a ser de més de set-centes pastilles.

Aquell fou el nostre primer error. A mesura que s’acumulaven, les autoritats s’alarmaven de cada cop més de la quantitat de medicina necessària i la investigació va tardar poc en ser oberta.

La primera acció que varen emprendre les autoritats fou la de canviar al metge de lloc de feina per tal d’evitar de que el metge seguís subministrant medicines de forma il·legal.

 

Més tard arribaren una sèrie de cartes a casa demanant que confirmessin si havien rebut les dosis que el metge havia receptat ja mesos enrere. Però la nena estava empitjorant cada cop més i s’estava complicant seguir endavant.

 

El nou metge no fou tant permissiu. El primer que va fer en arribar a la clínica fou el concretar una cita amb la germana a la qual, teòricament, li havien de subministrar els medicaments. Els arduosos intents de la seva mare de prorrogar aquella visita havien estat duts fins a tal punt que el metge va acabar anant a la vivenda familiar on, ràpidament, va adonar-se del vertader motiu d’aquelles quantioses dosis receptades.

Ma mare, en un intent de desesperació va intentar subornar al metge amb els pocs estalvis que quedaven  a la nostra de cada vegada més empobrida família.

 

El metge ens va donar dos mesos.  Després , cridaria a les autoritats. El que no sabíem era que ja feia estona que havia donat la veu d’alarma, just abans de realitzar aquella curta i ràpida caminada fins a la nostra llar.

 

La mare va acompanyar al metge a la sortida i, sense refiar-se d’ell, va decidir amagar-la. Teníem un amagatall en cas d’emergència: feia mesos la mare havia buidat l’interior d’un dels escalons més poc usats, reforçats amb una sèrie de llistons de fusta que ma mare havia anat aconseguint llevant-los d’altres parts de la casa.

 

Va pujar ràpidament a l’escala i, amb un coixí, va ficar a la seva filla dins aquell petit indret. La nina , assustada,  es disposà a plorar, però fou frenada per la carícia de la seva mare i la seva besada.

 

Va collir un martell i aquelles poques tatxes que havia pogut comprar per tal de ser usades només en una situació d’emergència com en la que es trobaven.

 

Baixà les escales i, amb normalitat, s’assegué amb la major i començà a parlar amb una tranquil·litat extrema, com si pogués obviar la situació que s’havia produït segons enrere.

 

Com si la mare ja ho sabés, s’acostà fins a la porta i la obrí, veient a l’exterior dos policies uniformats disposat a tocar al biuló.

Va parlar amb ells amb una serenitat extraordinària, explicant-li com la seva filla major s’havia recuperada, però la unicitat d’aquella malaltia era evident i una de les seves majors característiques era la de la recaiguda després d’uns mesos, per això havia decidit emmagatzemar-lo.

Els policies varen decidir entrar a registrar la casa. Ho varen fer d’una forma molt escrupolosa, disposats a obrir armaris, remoure caixons i anar escales amunt i avall.

Dedicaren més d’una hora en registrar-ho tot, però no la trobaren. Demanant disculpes, els policies sortiren per la porta. La mare va fer un alè, no l’havien trobat.

Tornaren a tocar. Ella, es posà en alerta, obrint la porta poc a poc, tement que  l’haguessin trobada i haguessin fingit. Era un d’ells.

 

-Perdona les molèsties.-va dir un-.M’he deixat a dalt la llantera, la puc anar a buscar?

 

-Es clar.-va dir pausadament.

 

Va pujar les escales ràpidament, notant com un petit soroll provengué des d’un dels esglaons trepitjats, tot i que en va fer cas omís. Va collir la llanterna i va començar a baixar els esglaons de dos en dos. Va tornar a sentir el soroll, però aquesta vegada més fort. Va aturar-se en sec i el va tornar a trepitjar. La fusta no estava del tot clavada.

 

-Li hauris de donar una ullada a aquest escaló.-digué l’home.

 

-Sí, gràcies.- li contestà ella.

 

Ell sortí per la porta acomiadant-se i ella va córrer ràpidament a veure en quin estat es trobava la seva filla. La va treure d’allà al davall. La nina, havia perdut aquella alegria que tant la caracteritzava i els seus cabells havien perdut aquell color que respirava vida. Era impossible saber quina mena de vida tindria aquella criatura. En quina mena de persona es convertiria. A què es dedicaria, a qui estimaria, per qui ploraria, a qui guanyaria o perdria. Si tindria fills i, en aquest cas, com serien. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan es convertís en una dona.

 

En aquell moment, la va portar a jugar per darrera vegada a l’aiguamoll.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0359
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  125 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  29 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  12 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  17 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  27 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]