Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
A.M.Rubio
IES S’Arenal. S’Arenal
Inici: La felicitat d’un pollastre a l’ast
La gran aventura
Inici:  La felicitat d’un pollastre a l’ast
Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.
Capítol 1 L'inici del mal
Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.

El problema encara érem els nens, els que depeniem de les ganàncies que sortíen d’aquell negoci. Les nostres veus envolten l’ambient, jo estaba callada a un racó; esperant que la mare acabes de fer comptes i s’endugués als meus germans. Em quedaria allà dalt una estona més fins que arribés l’hora de començar. La mare se'n fiaba de jo, no tenia ni idea del que em dedicava a fer  a les golfes de l’edifici totes les nits.

Vaig treure una llibreta vermella de la meva motxilla per fer veure que anava a estudiar, però el que realment feia era una cosa totalment diferent. Tots van partir i van tancar la porta darrera del petit, i jo vaig tardar menys de dos segons en anar a les golfes. Allà vaig trobar el meu equip de treball tal i com l’havia deixat el dia anterior. L’ordinador damunt la taula, la cadira de rodes moguda cap a un costat i la tauleta de fusta petita plena de papers i carpetes amb informació; i l’armari, amb les coses que necesitaría per les missions. Vaig seure a la cadira col·locant-la davant la taula i vaig encendre l’ordinador amb impaciència, aquell dia anava a trobar-me amb un nou company de missions que m’havien assignat els meus superiors. En vaig preparar per entrar posant-me el casc i els guants de realitat, allò seria una pasada.

La senyal a la pantalla m’avisava que l’acció estaba a punt de començar, odiava esperar; però estaba segura de que valía la pena. Les golfes varen desaparèixer del meu voltant donant lloc a un bosc vert i a un noi davant meu. Anava vestit amb robes senzilles color marró, pantalons, camiseta i botes; el seus cabells eren negres i els seus ulls blaus, i el seu cos era normal; cosa estranya, la majoría aprofitava per millorar el seu metabolisme quan es creava l’avatar. A la esquena portava una llarga espasa i en el cinturó duia uns pots amb el que pareixien ser pocions.

-Tu deus ser el meu nou company- vaig dir mentre aixecava la mà per saludar-lo -, jo sóc And3r. Si mal no record, tu ets en Gerl81- em va somriure amb superioritat mentre posava les seves mans darrere el seu cap.

-A jo m’havien dit que treballaría amb una gran lluitadora- em va passar la mirada per tot el cos. No era res de l’altre món, el meu avatar portava posada una camiseta blava, una falda fins a quatre dits sobre els genolls i uns pantalons fins a la meitat del bessons negres i unes sabates també negres. I un cinturó negre on portava dues ganivetes de combat -, però pareix que m’ha tocat amb una nina sene experiència que està en primera divisió per pura sort.

Em vaig quedar bocabadada, mai m’havia trobat amb ningú dins aquell món tan maleducat com aquell noi. Ell se n’estava anant cap un altre vanda donant-me l’esquena i vaig aprofitar per fer veure qui manava en aquell equip, vaig agafar una ganiveta i la vaig llançar en la seva direcció clavant-el en un arbre just aferrat al seu cap

-La propera et donaré a tu- vaig dir mentre treia la ganiveta de on l’havia clavat -, camina que ja arribem tard.

La resta del camí fins la posada va ser tranquil, el meu company va estar callat mentre rumiava sobre qualque cosa dins el seu cap. Per jo no resultava cap broma aquell món, era l'únic lloc on podria ser jo mateixa. La posada no era gran cosa, però era segura per poder explicar al meu impertinent company el que ens havien demanat els superiors.

En arribar, ens vam aseure a una taula separada de la resta. Quan estava a punt de començar a parlar, ell em va aturar xerrant primer:

-Perdona’m per el que ha passat abans- no sé que em va sorprendre més, que em demanés perdó o que paregués que ho deia de veres -, no era la meva intenció fer-te sentir malament. Els meus darrers companys em van estafar i em costa fiar-me dels nous.

-Tranquil- vaig dir sense pensar gaire -, però el que t’he dit abans de la ganiveta no era mentida.

Ell va obrir els ulls com plats i jo vaig riure perquè veigés que era broma. Després d’allò, vaig començar a explicar tota la missió: haviem de trobar un objecte desconegut, en un lloc desconegut, a un rival del qual desconeixiem l’identitat. Era el que m’havien dit els superiors, sense més especificació. El meu company no s’ho ceria, al principi jo tampoc ho vaig fer. El lloc que cercaven es trobava anant cap el nord.

-Un paquet!- una veueta aguda començà a cridar des de la porta -Un paquet per n’And3r! Un paquet per la llançadora que mai falla!- definitivament aquell paquet era per jo. Vaig aixecar la mà, fent veure al repartidor on em trobava -Aquí té, senyora. Gracies i adeu!- i la criatura de mig metre de color verd va desaparèixer envoltada de fum blanc.

No em feia vergonya rebre paquets en públic, el que em molestava era que el repartidor cridàs el meu sobrenom per tota l’estancia. No era agradable que tothom em miràs amb cara de pocs amics, encara que era un lluitadora molt aclamada, els altres lluitadors no em suportaven; per això cambiava tantes vegades de company. Vaig obrir el paquet sota la mirada penetrant del noi assegut davant meu. Era una pedra vermella, el que hi havia a l'interior del paquet, juntament amb una nota molt breu: Això és el que cercau, ja no heu de cercar més; no vos atraqueu al nostre territori. 9.

-Quina cosa més estranya- vaig agafar la pedra, no pareixía gran cosa -, aquí diu que això és el que sercam.

-Imposible, no pot ser tan fácil- va dir el meu company -. Si ho fos, haurien enviat a uns principiants; no a dos lluitadors amb experiència.

-Deu haver alguna cosa en aquell territori que no volen que trobem.

· · ·

Varem enviar la pedra als nostres superiors i ells en ho varen confirmar, allò era el que ens havien enviat a sercar; però teniem una altra missió, averiguar el que passava a nord del mapa. Però allò sería per al dia següent, per jo ja era hora de marxar. Vaig començar a desconnectar-me, però en Gerl81 em va aturar:

-Espera- em va agafar del braç, però va deixar de fer-ho en quant va tenir la meva atenció el compet; tenia la cara vermella i a jo em faltava poc -, perdona’m una altra vegada per lo que va passar al bosc.

-Ja està oblidat.

-Creus que ens podríem conèixer fora d’aquí?- aquella pregunta em va sorprendre, però no ho vaig fer veure.

-Crec que no- mai havia deixat que ningú d’aquell món em conegués fora d’ell, era una norma personal -, no em veig amb ningú d’aquí.

-Sempre hi ha una primera vegada per tot- el seu somriure hauria fet que em fogués com un gelat si tot allò no fos un món virtual -, no sóc una mala persona.

-No dic que ho siguis, però…

-No ets igual que aquí- havia acabat la meva oració, i l’havia encertat -, o m’equivoc- jo només podía moure el cap, vaig fer un gest afirmatiu i ell va riure -. Al menys crec que podem xerrar per el chat de equip.

-No veig per què hauríem de fer-ho- ell no estava disposat a aturar fins que jo digués que si, i jo no estava disposada a deixar que ho tingués tan fácil.

-Així ens podem conèixer millor i confiarem més l’un amb l’altre- em mirava amb suplica i impaciència, fent el contrari de que pretenía fer, vaig accedir.

-Està bé- al seu rostre es veia que es sentia satisfet -, però no et posis pesat o et bloquejare.

-Tranquila- va dir mentre es desconectava ell -, no et donaré molt la tabarra- i dit això va desaparèixer.

 
Capítol 2 La Raó
Jo vaig fer el mateix que el meu company i vaig tornar a aparèixer a les golfes de la perruqueria de ma mare. El meu somriure era gigant, encara que no ho volgués dir; em feia molta il·lusió xerrar amb ell fora d’aquell món, encara que fos per el mòbil. Vaig sortir de l’edifici tancant la porta amb clau, el camí a casa era llarg; així que, amb la motxilla a l’esquena i els auriculars ben col·locats a les orelles, vaig agafar camí sense poder deixar de pensar en el que havia passat aquella tarda. Com sería el meu company a la vida real? Seria realment un noi? Es pareixeria al seu avatar? Quants d’anys devia tenir? Pot ser teníem la mateixa edat. Quin seria el seu nom? On devia viure? Moltes preguntes voltaven pel meu cap fent que no pogués llevar la imatge del noi del meu cap. Però el renou d’un nou missatge va fer que em distragués un moment. Vaig mirar la pantalla per trobar el que m’esperava: era ell: Perdó, no podia esperar. Vaig riure, si que era impacient, el noi. Ràpidament vaig escriure una contestació: Ets un impacient. Segurament no era tan estrany per ell com ho era per jo. Un altre missatge va arribar a la meva pantalla: No ho saps tu bé. I així va seguir tot el camí a casa, ell preguntava coses sobre jo i jo contesta amb evasives; no volia que sapigués molta cosa sobre la meva personalitat en el món real. No tenia res a veure amb el rol que havia agafat a l’altre món, And3r i jo no podíem tenir menys coses en comú. Em diràs el teu nom real en qualque moment? Ell no deixava de preguntar el mateix, com si saber el meu nom li donés tota la informació sobre jo que volia aconseguir. Pot ser quan tingui més confiança.

I havent enviat aquell missatge, vaig aturar el móbil i vaig entrar a casa meva sense fer molt de renou; els meus germans devien estar dormint. L’única llum que es veia era la de la cuina, em vaig dirigir allà, on vaig trobar-me el meu pare. Estava assegut a la cadira amb la camiseta plena de taques de suor i alcohol, era insuportable l’olor que desprenia. Tenia una botella de cervesa a la mà i un cigar a la boca.

-Ja està aquí la nina malcriada!- va cridar en l’aire, segurament perquè la mare el sentís; però estava clar que no vendria -. On eres?

-A la perruqueria- no vaig aixecar molt la veu, però, com que tot estava en silenci, era impossible que no m'hagués sentit.

-Això és mentida- va dir escopint -, tu no hi fas res allà. És impossible que tardassis tant.

-Ja faig més que tu- no sé d’on va sortir allò, però el que sé és que a ell no li va agradar gens; perquè la bufetada que me va fotre a la cara va bullir una bona estona.

-No tens cap dret de xerrar-me d’aquesta manera- va tornar a escopir, però aquesta vegada damunt la meva cara -, som el teu pare i m’has de respectar.

-Pot ser que hagi estat la teva cèl·lula la que em va dur al món- vaig dir amb la ràbia que em sortia per les orelles -, però fa anys que per jo no ets més que l’home que ensuma a drogues i fa que la meva mare pateixi; no et mereixes que et tengui respecte- no vaig poder acabar aquella paraula, perquè una altra bufetada es va estampar a la meva cara amb més força que l’anterior. Sense tan sols obrir la boca, vaig mirar-lo als ulls amb tota la ràbia que no havia expressat durant deu anys -. Ets una merda- i vaig sortir per la porta. Les llàgrimes sortien pels meus ulls com catarates infinites. Em sabia malament per la mare i els meus germans; però no aguantava més.

Feia anys que aguantàvem que aquell home arribés begut, fumat i drogat a casa; tots els dies. Sabia que havia de quedar-me per protegir la meva família, però tan sols pensar en veure aquella cara feta merda o ensumar aquella pudor que sortia del seu cos; em venien ganes de vomitar. Pràcticament corrensos, vaig arribar a la perruqueria en la meitat de temps que normalment hi tardava; vaig obrir la porta i em vaig estirar al sofà on els clients es seien per esperar el seu torn. El meu telèfon va començar a fer renou, el vaig mirar per si era la mare; però no, era el meu company, Gerl81. Hi havia  com a quinze missatges, tots deien més o manco el mateix: Vols seguir parlant més tard? o I si provem les videocridades? o Demà a quina hora? Vaig fer una bogeria i vaig escriure sense pensar: Per què esperar a demà? No vaig trigar en obtenir resposta: No era que te n’havies d’anar? Era cert, però donades les circumstàncies... ficar-me dins aquell món de ficció seria l'única cosa que em faria deixar de pensar en el malparit que es trobava a ca meva o com havia estat de inconscient deixant els meus germans amb ell. Canvi de plans.

No va trigar massa en dir que ens veuríem en uns minuts, i jo no vaig trigar molt més en pujar les escales fins a les golfes i connectar l’equip. Quan vaig estar connectada, ell ja hi era no vaig pensar en res i vaig córrer a fer-li una abraçada. Era estrany, ens acabàvem de conèixer i no podíem sentir al cent per cent el contacte de l’altre, però ell em va correspondre sense pensar-ho. No va ser groser ni va fer res per treurer-me del seu costat. Quan vaig estar més calmada, em va separar un poc perquè el pogués mirar; jo sabia que la seva cara i el seu cos estaven formats per ordinador, però per jo era la cara més humana que havia vist.

-Puc demanar què ha passat?- va dir després d'una llarga estona de silenci absolut. Jo em vaig separar d’ell sense saber si contestar o no.

-Una baralla amb el meu progenitor- el seu rostre va passar de curiositat a pena -, no t’espantis; passa tots els dies.

-Això fa que m’espanti més encara- ja sabia jo que no hauria d’haver dit res -.Estàs bé? T’ha fet mal?- per raons que desconeixia, m’agradava el fet que es preocupàs per jo; mai ningú ho havia fet.

-Estic bé- vaig contestar mentre intentava somriure -, no m’ha fet res que no pugui suportar.

-Doncs això vol dir que s´í que t’ha fet alguna cosa- me n’estava adonant de que havia de tenir més cura quan deia les coses davant d’aquell noi -, t’ha pegat?

-Només una bufetada- vaig dir ja sense més atur, havia de fer que deixés de preocupar-se tant -, de debò que estic bé.

-M’agradaria poder comprovar-ho- la seva mà va tocar la meva galta, just on el meu progenitor m’havia fotut la bufetada -. Tinc una idea.

-Digues- ja tot m’era igual, preferia estar allà fent qualsevol cosa a tornar allà.

-Jo t’explic com som en la realitat i tu m’expliques com ets tu- aquella idea era una bogeria, però com que no podia comprovar si deia la veritat…

-Em pareix bé- ell va somriure i va començar a preguntar.

Pel que m’havia dit, era un noi de setze anys que vivia amb la seva mare i el seu germà gran. Era alt i un poc més fort que el seu avatar. Els colors del seus ulls i el seu cabell eren els mateixos que els del seu personatge. Li agradava escoltar música i jugar a futbol al parc del seu barri, era al·lèrgic a les maduixes i els cacauets, la seva habitació estava pintada de color blau i hi havia una noia a la seva classe que li agradava. Sortia a passejar tots els dijous a les cinc, es posava primer la sabata esquerra i després la dreta, tots els seus calcetins eren negres per diferenciar-los dels del seu germà. El seu llibre preferit era De La Terra A La Lluna de Jules Verne, la seva pel·lícula preferida era una de vaixells i alienígenes; i es deia Gerard. La darrera creia que no me l’anava a contestar.

Després de tot el que em va contar, no vaig ser capaç de dir cap mentida. Li vaig contar sobre els meus tres germans petits, sobre la mare i la seva perruqueria, sobre l’home que es deia a si mateix el meu pare. Li vaig explicar com anava a l’escola tots els dies caminant per un bosc, com em quedava després que tanqués la perruqueria per connectar-me a aquell món de ficció, com cantava als meus germans perquè poguessin dormir sense sentir quan els pares es barallaven. Li vaig contar que el meu llibre preferit era un d’en Sherlock Holmes i que mai havia vist una pel·lícula. Vaig explicar-li com vaig haver de treballar cinc mesos per aconseguir el meu ordinador.

Ara ens coneixíem, m’agradava aquella sensació. Era la primera vegada que em sentia tan a prop d’algú de manera sentimental. Però quan vaig acabar de relatar-li la meva vida, va fer la pregunta que més por em feia respondre:

-I quin és el teu nom?- no vaig contestar de seguida, però vaig pensar que era el més just; ell m’havia dit el seu.

-Em dic…

No vaig poder dir res, tot es va tornar negre i l'única cosa que vaig poder veure varen ser unes lletres blanques que posaven: EL SEU EQUIP HA ESTAT ATURAT A LA FORÇA.
Capítol 3 Un final i un pricipi
El cap em cremava mil dimonis, era com si dins aquest hi hagués una bolla de foc creixent a cada segon. Encara no havia estat capaç d’obrir els ulls, m’havien llevat el casc imprudentment ràpit. Fos qui fos la persona que m’havia desconnectat, no era conscient del perill al que m’estava exposant. El casc es connectava per mitjà de làsers al meu cervell. Poc a poc, la llum que m’envoltava va deixar de ser completament insoportable; quan vaig obrir els ulls per veure que havia passat, vaig veure a un home d’esquenes. Encara no veia bé del tot, però l’olfacte no em fallava; aquell home ensumava a suor i tabac com si fos el seu perfum, era el meu progenitor.

-Aixì que això es en el que et gastes els meus diners, petita traïdora- es va atracar tant que em va escopir a la cara -. Amb tot el que treballo perquè tu i els tocanassos dels teus germans pugueu menjar, i m’ho pagues d’aquesta manera tan desconsiderada.

-Tu no fas una merda- era com si encara fos And3r, em sentia valent i amb força per enfrontar-me a aquella bisti -, tot això m’ho he pagat jo; i els doblers que arriben a casa els porta la mare- em vaig aixecar de la carda fet que ell anés cap errere -. L’única cosa que tu fas és malgastar els doblers en els teus vicis- una bufetada va impactar al meu rostre, aquella nit ja n’estava farta de que em copegés. Sempre ho feia, però aquella nit seria a darrera -. No t'atreveixis a tornar a tocar-me, ni a jo ni als meus germans- aquesta vegada vaig ser jo la que em vaig atracar a ell, però la meva valentia es va esfumar en el moment en que em va agafar pel coll i em va aixecar del terra.

-A veure si ho he entès- em deia amb fàstic. Em costava respirar i les coses començaven a difuminar-se al meu voltant -. Tu, un insecte de mig metre sense cap força m’està amenaçant?- el somriure del seu rostre no feia més que créixer i se m'estaven posant els pèls de punta -Jo crec que no hi ha res més lluny de la realitat. Només ets una merda més a la meva sabata- em va mollar bruscament i vaig caure de cul al terra -. I, saps que es fa per llevar-se la merda de les sabates?- el tó en el que deia cada paraula m’espantava més que qualsevol altre cosa que pogués fer -Has de rosegar-la pel terra fins que ja no hi sigui- i, sense pensar-s’ho molt més, em va trepitjar l'estómac amb forsa. Vaig cridar de dolor, però només vaig aconseguir exercís més força contra el meu cos. Quan va veure que ja no podia fer més força va començar a donar-me puntades de peu al costat. Jo era conscient del que estava passant, però si ell seguia fent el que feia; no trigaria molt en deixar de ser-ho -. Ara no ets tan valenta, eh?- la seva veu s’havia convertit en un murmuri -Només ets una nina malcriada que es creu un heroïna d’una de les seves històries, però saps que? No li impòrtes a ningú, ningú vindrà a salvar-te.

-Tu ets pitjor- la meva veu era difícil de sentir, la boca en sabia a ferro; estava plena de sang -, no ets més que un borratxo maltractador que no sap fer res- estava quedant-me sense aire, però havia de dir-li tot el que pensava -. No tens feina, ningú t’estima, la gent que tens al teu costat està allà per pena i per por.

-Si no et calles ara mateix- va dir aixecant-me del terra agafant-me pel coll de la camiseta -, et juro que no sortiràs viva d’aquí.

-Qualsevol cosa seria millor que seguir vivint amb tu- li vaig escopir les paraules i unes quantes gotes de sang varen aturar al seu rostre.

-Insecte del dimoni- dit això va aixecar el braç que tenia lliure. Jo vaig tancar els ulls esperant l’impacte, vaig escoltar un soroll; però el cop mai va arribar. Al menys a jo.

Vaig caure a terra i el meu cos es va quedar paralitzat, vaig obrir els meus ulls i vaig veure al meu progenitor a terra, tenia una feriada la cap i li sortia sang. Devora d’ell, dret amb un bat a la mà, hi havia un noi; em sonava de qualque cosa, el més probable era que fos del meu institut. Anava en pijama, amb unes xancletes i duia una caçadora vaquera per damunt però sense fermar. Va passar per damunt del meu progenitor pràcticament a la carrera per atracar-se a mi. Em parlava però jo no era capaç de sentir-lo, era com si només moguesi els llavis.

-No et puc sentir- un poc més i tampoc hagués estat capaç de sentir la meva pròpia veu. Estava marejada, tot em donava voltes; els cops m’havien fet mal.

-Avisa’m quan em puguis sentir- la seva veu em va fer un salt enrere, era imposible; era la veu del meu company; encara no el podia veure nitidament, però aquella era la seva veu. Ell mateix va esbrinar que l’havia sentit, perquè es va atracar a jo amb cura.

-Estàs bé?- vaig contestar-li amb una sentiment de cap -Em reconeixes?- els meus ulls varen aconseguir enfocar just en aquell moment. I es varen obrir com mai quan vaig reconèixer al noi que estava davant meu.

-Per la teva reacció, crec que acaves de caure en qui sóc- una rialla de part seva va fer que la situació deixàs de parèixer tan preocupant com al principi.

-Gerard?- el seu somriure em va respondre per ell. Era el meu company de classe, sempre es seia a la darrera fila; però mai havíem xerrat -Que fas aquí?

-Et vares desconectar de cop i em vaig espantar- de cop tot va encaixar, però vaig esperar a que acabes d’explicar -, vaig rastrejar el teu ordinador; va ser fàcil ja que no és molt sofisticat no em va ser molt difícil.

-Tu ets el meu nou company d’equip?

-Jo també m’he sorprès quan he vist que estaves tan a prop de ca meva- va dir mentres seia al meu costat -però molt més quan he vist qui eres, Aina.

-Gràcies per venir- em vaig posar vermella, mai xerrava amb nois de la meva edat fora de l'altre món -, m’has salvat.

-Ja ho veig- va dir gratant-se el cap -. I ara qué feim?

-Hauriem de cridar a la policia i veure que passa- vaig suggerir -, després ja veurem que feim.

···

Era al món virtual un altre cop, haviem d’acabar la missió que ens havien encomanat els superiors; però en Gerard arribava tard; com sempre.

-Ja estic aquí- va dir en quan va acabar d’aparèixer.

-Com pot ser que arribis tard si ens endollem al mateix moment?- vaig demanar-li, era cert; ara que la seva mare m’havia acollit a ca seva teniem els ordinadors al mateix lloc i ens conectavem a la mateixa hora.

Després de l’incident de les golfes varen arrestar als meus pares, ja que la meva mare va ser còmplice de tot el que feia el meu progenitor. Els meus germans varen anar a viure amb l’avia, però com jo no me'n volia anar; la mare d’en Gerard em va oferir anar a viure amb ells, no vaig trigar molt a dir que sí. D’això fa ja sis mesos. També fa sis mesos que en Gerard i jo som inseparables, ens hem tornat millors amics; ara tot va millor.

-Perdona’m- va dir empanedit -, la Mònica m’ha enviat un missatge just abans de endollar-me.

La Mònica és una companya nostra de classe, la que li agrada al Gerard; jo mateixa vaig aconseguir que parlessin. Ara la meva vida és normal, tenc un millor amic amb qui puc contar, em va bé a l’escola; no em puc queixar.

-Anem d’una vegada, si segueixes arribant tard ens desclificaràn de primera línea- ho deia de broma però ell no ho sabia.

-Et prometo que no tornaré a arribar tard- va dir amb por -, aquesta serà la darrera vegada, t’ho prometo- no vaig poder evitar riure -. És mentida, no?

-Com una casa.

Els dos varem riure una bona estona, podíem estar en un món de ficció; però mentre estiguessim junts, per jo era tan real com l’altre. Pot ser que més.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]