Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Olives
IES Josep Miquel Guàrdia - Alaior. Alaior
Inici: La Bruixa
La bruixa piruixa
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 El gran retorn
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Eren les 5 de la matinada, després d'haver vist aquella escena, en Guiem, sorprès, no sabia que fer i la va treure de l'aigua. De seguida va anar a cercar ajuda però no trobava a ningú que el pogués ajudar a salvar aquella criatura. Aquell carrer estret i obscur que conduïa a l'aiguamoll, semblava d’una pel·lícula de terror. Aquell adolescent que tornava cap a casa després d'haver passat la nit de festa amb els seus amics, no era conscient de si tot el que veia en aquell moment era real o tan sols efectes de l'alcohol.

Així i tot el noi va decidir anar a cercar ajuda però com que era molt tard no hi havia  ningú voltant pel carrer. Llavors, va decidir telefonar a un dels seus amics i company de festa d'aquella mateixa nit però quan va anar a agafar el telèfon mòbil no el va trobar. El va cercar per tot arreu fins que el va trobar a tan sols uns metres més enrere d'on ell estava. El va agafar el més de pressa que va poder però el jove que estava sotmès als efectes de l'alcohol li costava avançar amb rapidesa.

Quan el va tenir amb les seves mans va telefonar al seu amic Albert, però aquest es trobava en un estat encara pitjor que el d'en Guiem, i per això no s'hi va presentar. Al cap d'una estona en Guiem, exaltat, va decidir telefonar al 012, el número d'emergències:

-Hola, bona nit, em dic Guiem Marquès i em trobo al costat d'una nena mig morta o inconscient, no ho se amb certesa però necessito ajuda ràpidament - va dir el jove tartamudejant.

- Primer de tot, bon dia voldries dir- contestà l'home.

- Si si, això mateix. Ara, per favor, podrien venir a ajudar-me? -digué en Guiem.

- És clar, em sabria dir a on es troba?

- No ben bé, només se que sóc a un carrer llarg i estret, i amb molt poca llum.

- Em sap greu però així no et puc ajudar. Almenys saps el municipi on et trobes?

- Sí, Grinyolers...

- Està segur? Em temo que aquest poble no existeix

- Sí, seguríssim, acabo de sortir de la discoteca "Moog".

- Em sona, ara buscaré per on es troba i així podré trobar-vos amb més facilitat.

- Perfecte, però vés amb pressa perquè aquesta al·lota no aguantarà gaire més.- i en Guiem va penjar.

Al cap d'uns minuts el telèfon va sonar, era l'home d'emergències que per fí havia trobat el lloc on es trobava en Guiem i la nena:

  • Bones, torno a ser jo, el d'abans.

    Per fi, estava preocupat.

    Ja t'he enviat un equip i jo venc amb ells, però no em pengi per si tenim dificultats per arribar-hi.

    D'acord, cap pega, però friseu, aquesta noia no aguantarà molt més.

    Ja arribem, ens trobem al costat de la discoteca.

    Entesos, tan sols heu de seguir tot recte i girar a l'esquerra, i aquí ens trobareu, a la vora de la mar.

    Perfecte, ja us veiem - i l'home va penjar el telèfon.


Quan va arribar l'equip d'emergència, va anar directament per la nena, i després d'haver comprovat que encara tenia pols la van posar a dins de l'ambulància per dur-la a l'hospital el abans possible. Així doncs, abans de partir, va ser quan es varen donar compte de què en Guiem estava inconscient a terra. Després d'haver atès als dos malalts, finalment, varen poder partir a tota pressa cap a l'hospital.

Ja allà, al jove el varen tenir en observació i per altra banda a la nena li varen fer unes cures al costat del clatell perquè tenia una ferida molt profunda de ganivet. Al matí, després d’haver passat la nit ingressats i ja conscients va arribar la policia per fer els interrogatoris.

La nena i el Guiem estaven asseguts junts, sense dir res a dins una habitació de l'hospital buida i sense cap finestra. Cap dels dos sabien que passava, no entenien per què els tenien allà tancats.

Al cap d'uns minuts es va sentir com s'obria la porta i va entrar un policia i una dona. A partir d'aquell moment, aquella al·lota tranquil·la i serena va canviar totalment d'estat i va començar a cridar molt fort, deia que volia sortir d'allà i tornar amb els seus companys. Ningú sabia qui eren aquells "companys" que la nena deia però no li van fer molt de cas. El policia i la dona van estar una bona estona en poder-la calmar, i per fi, al cap de 45 minuts ho van aconseguir. En Guiem no sabia de què anava tot aquell muntatge si ell no havia fet res sospitós, però de sobte se li va ocórrer que tal vegada era allà perquè el relacionaven en què fos la causa que la nena hagués acabat d'aquella manera la nit anterior.
 

Capítol 2 La rebutja
Així doncs, van començar les preguntes:

  • Hola maco

    Hola

    Quin és el teu nom?

    Em dic Guiem

    Bones Guiem i quants anys tens?

    En tinc 17 i ara, per favor, m'agradaria anar-me'n a casa meva.

    Entenc que estiguis cansat però necessitem fer-te un parell més de preguntes.


En Guiem va assentir i es va seguir amb l'interrogatori.

  • Què feies en aquell carrer obscur la nit passada? - va demanar l'inspector

    Estava tornant cap a casa després d'haver passat la nit de festa.

    I que estaves fent al moll?

    Tan sols vaig decidir fer la volta per tornar cap a casa més llarga per veure si així se m'espassava més de pressa el gat.

    Tenies por que els teus pares t'enxampessin eh- Va dir l'inspector amb un to irònic.

    Sí - va riure.

    Com vares trobar a aquella nena? I hi havia algú al voltant?

    D'això no m'enrecordo molt bé però no em sona que en aquell moment hi haguera ningú.

    Molt bé, i ara la darrera pregunta.

    A la fi

    Si tu anaves gat, com dius, com vares poder treure a aquella nena de l'aigua?

    Quan la vaig veure no vaig saber si m'ho estava imaginant o era de ver. Com que estava un poc en fora de l'aiguamoll i jo no arribava, vaig haver d'agafar un pal per remoure l'aigua i així, amb la corrent, que s'anés apropant a mi. Quan la vaig tenir a la vorera vaig poder confirmar que era una nena d'uns quatre anys. De seguida la vaig treure de l'aigua així com vaig poder i us vaig telefonar. Aquesta és la història d'aquesta nit.

    Perfecte, així ja haurem acabat.

    Sí? Puc partir ja?

    Sí però abans ens podria donar el seu número de telèfon?

    És clar, 683 983 863. Em podríeu mantenir informat del cas? Tinc curiositat per saber com acaba aquesta pobre nena i el fet que ho ha provocat.

    Sí, no t'amoïnis.

    Molt bé, bon dia.


Quan en Guiem va partir cap a casa per trobar-se amb els seus pares, l'entrevista de la noia, va començar.

  • Bon dia guapa, com et trobes? - va demanar l'inspector.

    Bé. - va contestar la nena amb un to sec.

    M'alegro, ara m'hauràs d'ajudar a contestar una sèrie de preguntes.

    Val, comencem.

    En primer lloc, com et dius?

    Em dic Irina- va contestar preocupada.

    Perfecte Irina, on vius? I quants anys tens?

    Això no t'ho puc dir.

    Per què?

    És complicat, no ho entendries.

    Però Irina, ara és el moment, no et passarà res, no et preocupis.

    Està segur?

    T'ho promet.

    Això diuen tots.




  • Fem cas, pots confiar amb jo.

    Així doncs, t'ho explicaré. - va dir ella insegura.


HISTÒRIA DE L'IRINA

Tot va començar dia 14 d'abril de l'any 2017. Jo tornava amb la meva família de passar unes vacances fantàstiques a Indonèsia. Com que aquell dia a dins l'avió no hi cabien tots els passatgers, unes trenta persones es varen presentar voluntàries per viatjar amb un altre avió de menys categoria, però que conduïa al mateix destí. Així doncs, la meva mare i el meu germà varen partir amb l'avió que anteriorment havíem d'anar els quatre. Mentre, nosaltres dos, vàrem quedar dues hores més a terra esperant per partir i tornar amb la nostra família que ja era a Barcelona. Aquelles hores es varen fer eternes, però a la fi, vàrem embarcar i partir.

Aquell vol 939 va ser com qualsevol altre fins que varen arribar les turbulències, a mi mai m'han agradat però per sort no varen durar gaire.

A punt d'aterrar, des de la finestra es podia veure una sèrie d'equips d'emergència, que semblava que ens estaven esperant. En aquell moment no ho vam entendre, vam suposar que devien ser allà per les turbulències que havíem sofrit anteriorment, però no s'entenia perquè tampoc havia estat una cosa exagerada.

Els passatgers varen començar a aparionar-se.

A l'aviat vam tocar terra. Ens trobàvem cansats, després d'haver passat un llarg vol, l'únic que volíem era tornar a casa, tornar amb la nostra família i descansar.

La gent va agafar les seves permanències i va baixar de l'avió on allà ens varen retenir durant trenta minuts a fora de l'avió. Cap de nosaltres no sabia el que estava passant ni perquè no ens deixaven anar-nos cap a casa.

De sobte va vindre un policia, que pel seu aspecte sospitàvem que era el cap de tota aquesta investigació. Al reunir-nos a tots allà, les seves paraules ens varen deixar a tots bocabadats, com si es tretes d'una càmera oculta. El cap de policia ens va explicar que es trobaven l'any 2022, ja feia cinc anys que ens donaven per morts, segons el policia perquè el nostre avió va desaparèixer i no es va trobar ni rastre d'ell. Tot seguit els equips d'emergències ens varen dur a un edifici on allà vàrem poder descansar mentre ens seguien fent els interrogatoris.

Vam estar diversos dies intensius d'interrogatoris retenits sense veure el món exterior, els inspectors no se'n podien adonar raó del que havia passat i més quan van veure les nostres fotos de carnet d'identitat, quan varen descobrir que durant aquests cinc anys no havíem canviat gens, tant físicament com mentalment.

De sobte, el setè dia ens varen deixar anar, ningú va entendre que varen descobrir ni que no, solament ens van dir una cosa i va ser que no parlessin amb la premsa de res d'açò.

Tots els passatgers estàvem ben emocionats esperant l'arribada dels nostres familiars, que ens venien a cercar d'aquell edifici per dur-nos a casa.

En arribar els familiars juntament amb les abraçades es varen endur una descapço. Ja havien passat cinc anys per ells encara que pels passatgers només un dia. Ens vàrem donar compte de què les coses havien canviat molt, el meu germà Gerard, que jo el coneixia com el meu millor amic, amb qui jugava tot el temps, es va convertir amb un noiet molt més espavilat a qui ja no li anaven els jocs de disfresses, Lego, ...

Aquell retrobament no va ser tan emotiu com la gent s'esperava. Va haver-hi diverses històries que et destrossaven l'ànima, com la història de la Maria, que uns mesos després que desaparesques l'avió la seva mare li varen diagnosticar leucèmia, uns mesos després va morir, seguidament el seu pare va caure un una depressió molt forta i el seu promès es va acabar casant amb la seva millor amiga.

A l'arribar a casa, tot era molt estrany, la meva habitació actual no tenia res a veure a com era abans. Els meus pares no pareixien com si no fossin els mateixos, semblava que la meva mare no es trobava a gust amb nosaltres dos, encara que ella ens repetia lo feliç que estava de què tornéssim a casa i ser la família que ram abans, però així i tot sentia com si la meva mare no es trobes a gust amb el meu pare, com si fos un estrany.

No tan sols nosaltres, els passatgers de l'avió 939 vàrem tenir problemes de convivència sinó també amb l'exterior.

Ja no ens deixaven entrar dins cap bar, restaurant,..., ja que es pensaven que lis duríem la mala sort al negoci. Però això no va ser res, dia darrer dia, això va anar a pitjor, vàrem començar a rebre maltractes seguidament fins arribar a un punt d'amagar-nos i no tornar a sortir al carrer un altre cop.
 

Capítol 3 El retrobament
Érem 63 passatgers del vol 939, que durant dos anys ens amagàvem de la societat. Ens amagàvem dins grans magatzems de diversos supermercats dels afores de la ciutat. Cada 6 mesos ens solíem canviar s'establiment, ja que els recursos se'ns acabaven i hi havia més possibilitats que ens enxampessin amagats.

D'aquella manera estàvem desapareguts, per tant la premsa no ens podia seguir, ni tampoc el govern controlar. A l'últim lloc on ens vàrem establir vivíem prou bé, ja que teníem prou recursos per menjar, un cel obert per on poder tenir un mínimament de contacte amb l'exterior i un lavabo. Però això d'estar amagats i sense poder sortir fins a la nit angoixava a molta gent, no tots suportaven aquesta pressió i aquesta enyorança. Però per això estàvem tots junts, per donar-nos suport entre nosaltres.

La vida allà dins no era gaire fàcil i els nens i nenes petits com jo ens avorríem molt, per això ens vàrem anar inventats diferents tipus de jocs per passar el temps.

En el fons, tots els que estàvem allà dins teníem l'esperança que algun dia podríem sortir i ser acceptats a dins de la societat, però per això calia temps perquè a la gent se li espases aquella bomba d'emocions.



De sobte un dia, la Maria, aquella al·lota de la qual ja t'he parlat, va emmalaltir. Després de diversos dies amb febre, van caure malalts dos passatgers més. La gent espantada no sabia que fer, no es volien contagiar. Al cap d'una setmana llarga la Maria es va anar recuperant a poc a poc, però encara tenia símptomes de la malaltia.

La gent que estava cansada d'estar tanta estona amagats de la societat i amb ganes de sortir a l'exterior varen decidir que dues persones anessin a explorar la ciutat per veure el caràcter dels ciutadans en veure'ls, si encara hi havia aquells cartells de nosaltres, ... L'intriga era gran així que varen posar aquest pla en marxa l'abans possible.

I així va ser, dos dies després el Marc i el Santi sortir del magatzem en rumb a la ciutat.



Dies després que se n'anessin, la Maria va tornar a tenir febre i aquesta tan forta que la va conduir a la mort. La gent no sabia si es tractava d'una epidèmia o que passava que de cada vegada més i més passatgers van emmalaltir i com la Maria, la majoria d'ells també varen morir.



Ja feia dues setmanes i encara no sabíem res del Marc i el Santi. Els esperàvem molt impacients, Però a la fi van aparèixer. Tothom el va rebre amb els braços oberts i amb moltes ganes que ens contessin l'estat en què es trobava la ciutat. Però abans de tot això varen atendre al Santi que es trobava en un estat no molt bo, va perdre les forces i com tots els altres, també tenia febre.

Al veure'l d'aquella manera ningú se'n va poder donar raó de com es va emmalaltir perquè, si en teoria ell era a la ciutat, era gairebé impossible contagiar-se de ningú. Finalment, també va morir.



Els dies seguien passant, i de cada vegada es feia més dura la vida allà dins. Ja feia 2 mesos que estàvem tancats i ja eren menys de la meitat dels que havien entrat, només quedaven 23 persones, ja que les altres havien mort a causa de la malaltia misteriosa. Aquella situació era desesperant perquè el meu pare i jo sabíem que un dia o l'altre arribaria la nostra hora.

Vàrem voler esperar unes setmanes més per veure si aquella malaltia s'extingia d'una vegada, però estàvem equivocats, les morts seguien augmentant. En aquells moments tan durs emocionalment, només volia que el meu pare morís, ja que era l'única persona que tenia i que m'estimava. Els dos sabíem que aquelles 23 persones que estaven amb nosaltres, moririen un dia o un altre. Va ser justament per això que vàrem decidir fugir d'aquell magatzem el meu pare i jo. El dia que vàrem partir, tan sols quedaven tres persones, dos homes i una dona, ells també varen partir, ja que també estaven farts d'aquella vida. La gran pregunta que ens fèiem tots era, perquè ens ha passat això a tots els passatgers del vol 939? I quant de temps ens quedava de vida?

Com ja he dit, el magatzem es trobava als afores de la ciutat, per tant, estava rodejada de camp. La idea del meu pare i jo era emprendre camí per arribar a casa amb la nostra antiga família, a veure si el seu comportament cap a nosaltres havia canviat. 

I així va ser, igual que els altres tres passatgers, vàrem prendre camins contraris per arribar a les nostres habitatges.

Ja feia dos dies que caminàvem, aquelles mates semblaven que no acabaven mai i tan sols ens alimentàvem de bolets, ja que era la temporada.

Un dia més tard, vàrem començar a veure la carretera general que arribava a la nostra ciutat, Grinyolers. De sobte, al meu pare li varen entrar dolors molt forts de cap, pensàvem que tenia febre. Aquell moment va ser molt tràgic perquè jo m'esperava el pitjor, que acabés com tots els altres passatgers, mort. Així i tot, el meu pare era molt fort i va voler seguir caminant.

Quan vàrem ser a prop de la ciutat, ens vàrem haver de camuflar perquè la premsa no ens tornés a fer preguntes, ni trobar a cap membre del govern. El govern era molt perillós per tots els que vam viatjar amb el vol 939 perquè ens veia com a monstres. Evidentment, tot això no era ver, ja que érem persones com tots els altres, però que ens havia passat una cosa paranormal i no teníem cap culpa.

Tot seguit, vàrem arribar a Grinyolers, no ens faltava res per arribar a casa, i de sobte ens va passar el pitjor que ens podia passar, el meu pare va morir a causa de la febre. Jo que em trobava molt malament emocionalment, només volia arribar a la meva casa amb la meva mare i el meu germà i que els dos m'acceptessin i m'estimessin com abans del vol.

A continuació, abans de pitar al timbre de casa meva, vaig notar que algú em seguia i de cop i volta algú em va agafar del coll amb l'intent d'ofegar-me. 

A partir d'aquest moment no recordo res més, però sí que per les pintes que duia devia formar part del govern.



FI DE LA HISTÒRIA



Uf, quina gran història Irina - va contestar l'inspector amb to sorprès.

Ho sé - va dir la Irina.

Així... No t'has arribat a retrobar per segona vegada amb la teva germana i la teva mare?

No- va dir la Irina plorant.

Tranquil·la, no pateixis, ara mateix cridarem a la teva mare perquè et vengui a buscar.

Siii per favor.

--------



Està de camí.

Perfecte, quina il·lusió. Però jo no entenc una cosa, si tu fas feina pel govern, perquè no em vols fer mal?

Jo no et faré mal Irina, després d'haver escoltat aquesta gran història, mai te'n faria. Ara mateix informaré al govern sobre tot el que m'has contat, i tranquil·la, ningú mai més et farà mal. 

Però tot i així encara seguest sense entendre el tema de l'avió, perquè us va passar això?

Jo tampoc o sé, ni ho vull saber, supòs que això serà un misteri sense resoldre, és molt difícil entendre-ho. - va dir la Irina.

Sí, supòs que sí. - va contestar l'inspector.

Quan vindrà la meva mare?- demanà la Irina.

Ja la tens aquí.



L''inspector va obrir la porta d'aquella sala i va aparèixer la mare de la Irina. Mare i filla es varen abraçar durant dos minuts, no podien aturar de plorar de l'emoció.

La nena li va explicar la mateixa història que li va contar a l'inspector i la seva mare li va contestar que li sabia moltíssim de greu tot. Varen ser uns moments molt tristos pensar que el seu espòs i pare dels seus dos fills havia mort. La seva mare es va sincerar amb ella i li va contar que durant aquells 5 llargs anys va conèixer al David.



Finalment, la Irina torna a casa amb la seva mare i el seu germà, aquella família mai va tornar a ser la mateixa que abans però almenys podia gaudir d'una vida en condicions.



Però... PER QUÈ L'IRINA NO VA MORIR COM ELS ALTRES PASSATGERS DEL VOL 939?

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]