Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3aagarridobegues
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: La felicitat d’un pollastre a l’ast
Inici:  La felicitat d’un pollastre a l’ast
Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.
Capítol 1 El meu sonmi
Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.

Des de que era petita sempre havia somiat en ser perruquera com la meva mare i la meva avia, un treball per tradició de tota la meva família. Els primers rècords que me’n recordo de la meva infància son aquells moments quan m’amagava darrera de les cortines del menjador per escoltar les seves conversacions. L’avia li explicava a la mare el que la seva amiga Carmela  li havia dit sobre la relació entre el Joaquim i la Marta, li detallava els rumors que l’Alejandro difonia sobre el futur alcalde del poble, i fins i tot li parlava sobre com aquell canvi de look que li havia proposat la Silvia encara la traumatitzava. Totes aquelles conversacions de perruqueria estaven gravades en la meva ment i em servien per imaginar cada situació, cada persona i cada moment. Cada dia eren noves històries, noves aventures, i això feia que cada cop tingués més ganes de treballar i poder viure-ho per mi mateixa.

Quan la meva mare va començar a treballar amb l’avia, tot va canviar. Com no podia quedar-me sola a casa em van permetre passar estona amb elles i observar de prop la seva feina. Quan no estava en l’aparador mirant com es veia tot des de fora, estava dintre parlant amb les clientes; a vegades fins i tot deixava de jugar amb les meves companyes per després de l’escola anar-hi amb elles,  per sense perdre ni un minut d’aprenentatge.

A mesura que passaven els anys la situació encara m’agradava més. Quan vaig complir disset anys em van deixar ajudar-les amb el negoci, i tot i que no era el gran lloc, em conformava amb atendre les trucades de les clientes o apuntar com volia el cabell. Aquests van ser els millors anys de la meva vida.

No em va agradar tant quan vaig haver de traslladar-me a la ciutat per continuar estudiant en la universitat, ja que suposaria deixar de banda el meu petit món envoltat d’assecadors, miralls, pinta ungles....Però s’havia que si estudiava i aprovava la carrera ja podria treballar amb les dos.

Quan vaig finalitzar els meus estudis amb els diners que vaig poder estalviar durant aquella època que ajudava a la meva mare i a l’avia, vaig tornar al poble.  Pensava que tot seguiria com sempre i que mai m’hauria imaginat que hagués canviat tant com havia canviat. Molts veïns ja no vivien allà, aquelles companyes de classe amb les que algun cop havia jugat havien crescut com jo ho havia fet se’n van anar a estudiar a un altre lloc, i no va ser això el que em va sorprendre més; la perruqueria ja no estava.

Vaig buscar a la meva mare i li vaig preguntar que havia passat. Em va dir que per que jo pogués estudiar havien hagut de vendre-la i que pocs dies després de la meva marxa, la meva avia havia mort. Però no m’ho havien dit perquè no volien que intervingués en els meus estudis.

Aquella mala noticia em va marcar la vida, des d’aquell moment estava decidia a aixecar-me i no caure al terra i fer lo que la meva avia volia, ser feliç i ser el que volia ser des de que era petita. Treballaria, estalviaria i obriria la meva pròpia perruqueria en la ciutat i honorària a la meva avia. Amb el temps estava decidia que la perruqueria es convertiria en la més famosa i que acudiria tothom. Volia que tant la meva mare com la meva avia estiguessin orgulloses de mi. Era el meu objectiu de vida.

 
Capítol 2 Troba la teva motivació
La meva vida havia canviat de cop,  però jo conviscuda de que faria una perruqueria. La meva mare em va estar dient tot el temps que perdo per estar en aquelles circumstancies però jo li vaig dir que no era culpa seva i també una frase que sempre la admirarà “quan mes sigui l’esforç mes gran serà la victòria”.

Vaig estar buscant treball per tot el poble però el únic que trobava era fer classes a nens petits però no em convenia perquè únicament guanyava cent euros al mes, segui buscant per cada rinco del poble, però no n’apareria ninguna fins quan vaig estar parlant amb una amiga del institut que em va dir que si em volia anar a treballar a vint kilòmetres del poble a una famosa gasolinera que guanyaria aproximament al mes uns mil cincents d’euros, sense pensar li vaig dir que si.

El dia següent va ser el dia que vaig començar a treballar, tot era diferent, el treball no m’agradava gens però pensava que si treballava el següent any tindria la perruqueria. Treballava durant dotze hores al dia amb cinc descans de uns trenta minuts, cada vegada era mes esgotador llevar-me molt d’hora. Arribava la primavera i encara continuava sense tenir els diners necessaris.

Un dia em vaig llevar i vaig rebre una de les noticies mes importants de la meva vida que podria canviar el meu futur.  Va ser de que la meva mare havia aconseguit un treball, i això significava que ja no tindria que mantenir la meva família ja que ocupava la major part dels diners. Això significava que mes o menys tindria la meva perruqueria sobre finals de la tardo, ja que tots els diners anirien per muntar-ne una.

Cada vegada s’aproximava mes el dia que iniciava el funcionament de la perruqueria, però ja començava l’època que tenia que buscar local. Jo volia comprar el local de la meva mare però no vaig poder comprar-lo perquè el local que va utilitzar la meva mare ja havia sigut comprat per altres persones que li anava ve el ofici. També necessitava l’armament possible per fer els millors cabells possibles.

Sobre finals d’estiu vaig trobar un local, especiós i ample per les meves necessitats. El vaig comprar amb molt bon preu, com m’esperava molt mes el preu, vaig invertir la resta dels diners per fer un bon local on els clients s’assentin en una de les millors perruqueries del mon.

A principi de la tardo vaig organitzar tot el que volia i com el volia, però el problema va ser de que las coses que volia provenien d’Àsia, llavors tenia que esperar dos mesos. En vaig cabrejar una miqueta perquè significava que tindria que seguint treballar mes a la gasolinera.

El dia del meu complanys la meva mare em va donar el millor regal del mon, va ser de que ja podria obrir la perruqueria ja que la meva mare va pagar mes el transport perquè arribis en dues setmanes, però no era això l’únic, l’altre cosa va ser que ja estava tot muntat com jo volia. Em va dir que ja va contactar amb la meva amiga del institut per dir-li que ja no aniria mes a la gasolinera a treballar.

El dia següent vaig començar amb l’ofici, el primer dia em va vindre molta gent cosa que pensava que sol vindria dues persones. Aquell dia mai se m’oblidarà. A la perruqueria treballava jo i la meva mare. Dins teníem un quadre ven gran de la meva avia, qui va ser qui em va motivar per no caurem i seguir cap davant.

El segon dia de tenir la perruqueria sol em va venir una persona de la cual al llarg del temps seria una de las millors clientes. No em va preocupar res perquè sabia de que no venia ningú mes perquè el dia anterior ja havia arribat molta gent. Llavors el dia el vaig utilitzar per ajustar una miqueta mes la perruqueria al meu gust, modificar preus i afegir mes tractaments per els cabells.

Els dies van seguint passant però no va venir moltes persones mes, sinó unes quantes mes per dia. Aquells dies em va vindre una tristesa perquè pensava que tindria que tancar la perruqueria o mourem de lloc.
Capítol 3 L'ESFORÇ ES PREMIAT SEMPRE
Després de descobrir que la gent no anava a la meva perruqueria perquè havien obert una altre molt propera al meu barri, em vaig posar una mica estèrica ja que sabia que si no canviava alguna cosa de la perruqueria per atreure als clients tindria que tancar en menys d’un mes; i no volia que un dels meus somnis, que estaven a punt de complir-se, es trenqués.

 

 Els dies van anar passat i  cada vegada venia menys gent.  No  guanyava suficients diners ni per mantenir el local ni la casa. Llavors per intentar veure quin era el problema, vaig anar com clienta a l’altre perruqueria per saber quines eren les seves ofertes, el seu estil, la forma de tallar els cabells, etc..

A l’entrada  em va rebre una dependenta alta, jove i morena;  em va començar fer preguntes sobre quin tractament volia que em fessin, com volia el tall i en resum, em va assessorar.            Li vaig demanar un “low cut”, que equivaldria al tall de puntes, ja que és uns dels talls mes habituals de la gent de la meva edat i també perquè és un dels talls més econòmics. Quan em va dir el preu em vaig quedar al·lucinada ja que només costava cinc euros quan el preu habitual i el de la meva perruqueria era de quinze.

Mentre m’estaven tallant el cabell la perruquera oferir un cafè descafeïnat i se’l vaig  acceptar. Estava súper bo! Tot l’ambient dins del local era increïble: les perruqueres eren simpatiquíssimes, la decoració era molt moderna i, fins i tot, el tall del cabell havia quedat bé.
········

Vaig arribar a casa molt desesperada i li vaig explicar a la meva mare com havia sigut la meva experiència i les dos vam intentar trobar les diferències entre les dos perruqueries per trobar alguna idea per millorar el funcionament del meu negoci. Just quan havia trobat una solució la meva mare em va dir que hauria de tancar la perruqueria perquè ens mudàvem a viure a Madrid degut a que el meu pare havia trobat feina. El que em va sorprendre va ser que m’ho va dir tot alegre i li vaig demanar una explicació de perquè s’alegrava tant si sabia que obrir una perruqueria havia sigut sempre el meu negoci. Em va ensenyar el missatge que havia rebut del meu pare: “ Tranquil·la filla no ploris, ens anem a Madrid a viure i això significa que podrem obrir una perruqueria que al llarg de temps es fes molt famosa con tu volies des de que eres petita. I això s’aconsegueix a base d’esforç i dedicació”. Vaig tornar a ser feliç. La meva mare va vendre la casa i jo vaig vendre el local on havia obert la meva primera perruqueria. Tot i això, em vaig emportar  tots els assecadors i tots els objectes que tenia en la perruqueria per fer-los servir al nou local que tindria a Madrid

Al dia següent vam agafar el cotxe, ens vam acomiadar de tots els amics que teníem al poble i vam anar rumb Madrid. Al arribar a l nou pis,  immediatament, jo i la meva mare vam buscar treball per aquella  zona. Vam trobar un munt d’ofertes i finalment vam optar per embolicar formatge  per els grans supermercats com: Mercadona, Caprabo, Carrefour, etc.. El sou no era  fantàstic  però per seria suficient per que amb el temps pogués obrir una perruqueria al centre de Madrid, on volia.

Al cap d’un mes vaig posar-me  a buscar un local i  va ser més fàcil del que  pensava ja que vaig trobar molts. Al final vaig elegir un molt ampli amb totes aquelles característiques que volia per el local.  

Van passar uns quants mesos des de que vaig telefonar al propietari per comprar el local fins que el vaig poder comprar perquè ja havia estalviat tots els diners necessaris.      

 Quan el vaig obrir, la gent que passava solia preguntar com funcionava la perruqueria i quins eren els preus per tallar-se el cabell i jo tota il·lusionada els convidava a venir quan volguessin.  

Cada dia teníem més reserves de clientes, tot estava anat perfecte fins que un dia de cop i volta vam rebre una visita molt inesperada; el futbolista Cristiano Ronaldo. Li vam tallar els cabells, i va quedar molt satisfet. Des de aquell la perruqueria es va convertir en la mes famosa de tot Madrid. Amb això el meu somni es va complir en un tres i no res i es quan em vaig recordar d’aquella expressió que tant havia escoltat durant la meva vida:
“SI NO HA PASAT ÉS PERQUÈ ALGUNA COSA MILLOR ESTÀ PER ARRIVAR. L’ESFORÇ ES PERMIAT SEMPRE”

  

 

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]