Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Lidia i Pau
IES Joan Maria Thomàs - Palma. Palma
Inici: La Bruixa
La noia de Hyde Park
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 Londres, 1873, Hyde Park. 14 de novembre. 11:44 pm
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s'hauria convertit. A què s'hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i en aquest cas com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s'hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s'entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l'aiguamoll. Tenia el clatell cobert d'una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s'endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Londres, 1873, Hyde Park. 15 de novembre. 5:34 am

Un home passejava trontollant pel camí. Portava una botella a la mà esquerra i havia perdut la jaqueta . En arribar a l'indret on es troba la nina, va parar tan de sobte que li va caure el barret. Al principi, va mirar al seu voltant, confós, va observar la botella de la qual havia estat bevent, va aixecar les espatlles i va seguir caminant, però després d'uns instants se'n va adonar de l'escena que acabava de presenciar. Es va girar lentament, va analitzar-la per segona vegada, i l'expressió de la seva cara es va barrejar bruscament amb la por per a continuació sortir corrent ràpidament d'allà.

    Més tard, el soroll dels lladrucs d'un ca va interrompre el cant matinal dels ànecs de l'aiguamoll. Un home més aviat major va tombar la corba del camí, el seu ca l'estirava amb ímpetu cap a la noia, i en veure-la va amollar la corretja. El ca es va ficar a l'aigua, va nedar cap al cadàver i es va posar a llepar el que quedava de la nina. El primer que va fer l'home va ser cridar el seu ca, mentre s'hi apropava, va aconseguir recuperar la corretja i va córrer cap al vigilant més proper. L'escena que va trobar era prou divertida: l'home s’havia dormit mentre vigilava, els fruits secs que menjava en aquell moment havien caigut amb ell, i un exercit d'animalons rogencs les estaven agafant, registrant la seva bossa i la seva roba. Sense dubtar-ho va espantar els esquirols i va despertar el vigilant, que va pegar un bot, avergonyit per la seva falta.

    Amb el sol ben alt al cel, la policia havia pres possessió del parc i la notícia començava a escampar-se per Londres. A dins el parc, era tot un caos absolut, la gent anava d'una banda a l'altra sense fer res, menys una persona, que pareixia el cap de l'operació: un home alt, de quasi dos metres, de mitjana edat i un físic esvelt. Una barba pèl-roja  que li arribava gairebé fins al pit li ocultava la boca, frunzida , i el seu barret d'ala ampla amagava la seva calvície. Malgrat estar pensatiu, era evident que tenia controlat tot el que passava al seu voltant. Va treure de les butxaques de la seva gavardina dues mans nervioses que tenien un cert tremolor i es va posar uns guants de pell. Es va agenollar vora la noia, la va mirar amb  nostàlgia, i va xiuxiuejar:

-Maddie...

Londres, 1873, Hospital Saint Thomas. 16 de novembre. 1:27 pm

    A l’hospital St Thomas, a l’habitació 213, el famós inspector Byron McQuoid s’acariciava la barba pèl-roja en un racó, mentre observava l’autòpsia que dotze metges realitzaven treballant frenèticament. Contemplant l’escena, els seus ulls marrons analitzaven tot el que passava, totes les accions dels metges, les seves reaccions davant dels seus comentaris i les expressions de les seves cares. En acabar l’abducció, va allargar un pedaç al cap dels metges, que el va agafar i es va eixugar la suor. Abans de sortir, es va treure la bata i va dir a Byron:

-Tan ràpid com sigui possible, li enviaré l’informe de l’examen.

Byron es va quedar al seu racó, pensatiu, i l’únic que va respondre va ser:

-Espero que així sigui.

Després, va estar una estona més aturat abans d’enfonsar les seves mans tremoloses a la gavardina i tornar a casa seva.

“Benvolgut senyor McQuoid,

Després d’un acurat anàlisi de les ferides de la senyoreta Thompson hem arribat a la conclusió que ha estat assassinada planificadament. Les ferides del seu ventre han estat fetes amb un ganivet de fulla fixa feta de plata, amb l’espiga prima i la part de dalt serrada. Hi ha parts del seu cap que no tenen pèl. Ha estat arrabassat. La ferida del seu front ha estat causada per un objecte contundent i mal pla, com una pedra. Hem pogut comprovar que no hi ha hagut abús infantil. El principal causant de la mort ha estat el tall que presenta al clatell, realitzat per un ganivet diferent, una navalla. El seu interior està intacte. No hi ha ni malalties ni òrgans descol·locats ni robats. Li adjunto uns croquis de les dues armes perquè en tingui una referència.

Atentament,

Dr Benson,

Londres, 19 de Novembre”

Londres, 1873, mercat de Notting Hill. 21 de novembre. 11:36 am

        El sol que lluïa al cel un parell de dies abans, ara estava tapat per uns niguls foscos i plujosos. Els crits de les ofertes del dia  omplien el carrer igualment, i Byron McQuoid avançava entre les paradetes sense parar-se a mirar el que exposaven, dirigint-se a la comissaria de la Policia Metropolitana de Londres. De sobte, es va aturar i es va girar cap a un dels venedors. Un home d’aspecte oriental i amb molt poca roba estava assegut de cames creuades darrere d’una estora amb tot tipus de ganivets i armes exposades. Entre elles hi havia un ganivet que coincidia amb la descripció del Dr Benson, i diverses navalles de butxaca. En veure’l, l’home li va allargar un paper a Byron, mostrant-li la seva llicència de venda d’armes i reconeixent així de seguida la seva professió. Byron va preguntar-li:

-En ven molts, d’aquests ganivets?

L’home, evidentment intimidat per la pregunta de l’inspector, va dubtar uns instants abans de contestar:

-No, la veritat… Les navalles són el que es ven millor perquè són el més útil per a les persones, els ganivets me’ls compra menys gent, normalment carnissers. Però el meu client preferit, que només ha vingut un cop, me’n va comprar un de cada. I em va pagar el doble!

-I qui era exactament aquest home?

-No ho recordo amb precisió, un home amb actitud distant i expressió seca que em va fer enviar-li la mercaderia a casa.

-I per què li va pagar el doble?

-Perquè no digués a ningú que m’ho havia comprat ell.

-Però és evident que ho ha fet, oi?

L’home va assentir i va agafar del braç a Byron.

-Ajudi’m. Si se n’adona que us ho he contat, em matarà!

Byron va llevar el braç bruscament, i sense perdre la calma ni un instant, va dir:

-Si em dona la direcció de la casa a la qual vares enviar els ganivets, t’ajudaré a sobreviure.

L’home va assentir convençut i li va xiuxiuejar a cau d’orella.

-A continuació, reculli el negoci i vagi a l’estació de tren. Si no vaig equivocat, a les 5 de la tarda surt un tren cap a Oxford. Agafi’l. Quedi’s allà unes setmanes, i, quan tot s’hagi calmat, torni. Aquí té els diners que pugui necessitar.

Mitja hora després, el lloc era buit, i l’home dels ganivets havia desaparegut.

Londres, 1873, Baker Street. 21 de novembre. 8:53 pm

    Smith Brown estava dret al saló de casa seva, fumant una pipa, quan el timbre de la seva porta va sonar.

-Qui és?- Va demanar.

-Bon vespre, senyor Brown, som James Stevenson, treballo en una fàbrica de galetes, voldria vostè fer la seva aportació de Nadal comprant un dels nostres productes?

En cap moment Smith no es va aturar a pensar que podria ser una trampa. Va obrir la porta del carrer, i la persona que va trobar fora li va fer canviar l’expressió tranquil·la de la cara.

-McQuoid!

La primera reacció que va tenir Smith va ser pegar un cop de puny al policia, que va caure al terra gemegant. Es va girar cap a dins la casa i va arrencar a córrer, tomant mobles rere seu per barrar el pas al seu perseguidor, fins arribar al jardí, on va agafar el seu cavall Serafí i va partir cavalcant cap al sud, el més enfora que pogués arribar, i sense ningú al darrere que el perseguís.

Arxius de la comissaria de la Policia Metropolitana de Londres

Nom complet del detingut: Smith Wallace Brown

Sexe: Masculí

Edat: 28

Altura: 1’83

Talla de sabates: 44-45

Família: Cap familiar registrat

Direcció: Baker Street, 33, Londres

Dia-Lloc-Hora de la detenció: 22 de novembre, Estació de Crawley, 6:14 am

Motiu:

-Acusat d’assassinar a Maddie Thompson dia 14 de novembre a les 11:39 pm (segons l’autòpsia realitzada dos dies després)

-Resistència i agressió a l’autoritat.

Antecedents:

-Contraband

-Homicidi

-Robatori a 53 subjectes

-Assassinat

(L’home només ha anat a la presó en 32 ocasions, i en 17 d’elles va escapar hàbilment)

Temps que duu en busca de captura: 8 mesos

Londres, 23 de Novembre de 1873
Capítol 2 Londres, 1873, Lamb & Flag. 25 de maig. 7:56 pm
    La cantonada del Lamb & Flag estava atrafegada, malgrat la seva edat, el pub era molt popular per a la gent que buscava brega més tard de mitjanit. En aquell moment, estava pràcticament ple, així i tot, es va sentir la porta grinyolar quan es va obrir. Una dona d’una trentena d’anys, pèl greixós i negre com la nit i ulls d’un color verd intens va entrar. Alta, de quasi un metre vuitanta, anava vestida amb un vestit de color beix que mostrava el seu estament econòmic, es va apropar a la barra mentre demanava una copa de vi. Després de vint minuts, va tornar a grinyolar la porta per deixar pas a un home de la seva mateixa altura, si fa no fa un poc més. Una cabellera rossa recollida en una cua li arribava fins als colzes, a un cos magre, unes cames llargues i una roba esparracada. L’home es va apropar a la barra, es va asseure vora la dona i es esperar que ella parlés primer.

-Has vingut tal i com et vaig demanar.

L’home va respirar fons abans de contestar.

-Així és, Adele.

Ella es va girar.

-Això significa que acceptes, Brown?

-I afegir antecedents a la meva fitxa? Et recordo que si em tornen a agafar, seré traslladat a una presó de màxima seguretat.

-Només si t’agafen. I no ho faran, t’ho prometo. Cortesia d’Adele Expósito.

-Adele, només fa un mes que sóc fora de la presó i el pesat de Byron McQuoid em busca frenèticament. No podríem esperar que es calmessin les coses?

-Els preparatius ens duran temps. Fins al novembre no ens posarem en acció, i estaran tan despistats amb l’assassinat que ni pensaran en tu.

-A l’inrevés, estaré al cap de la llista dels sospitosos. Adele, em sap greu, saps que per a mi ho ets tot, però és un risc que no puc ni vull córrer.

Brown es va aixecar, es va dirigir cap a la porta, i va dir en veu alta, perquè el sentís tothom:

-Bon vespre!

Una vintena de veus li van contestar, entre elles una que va dir:

-Smith!

En sentir el seu nom de pila, Smith Brown es va girar, i va veure que Adele se li apropava.

-Anem a fora, les parets tenen orelles aquí. Podem negociar, si vols.

Smith va sortir per la porta i va seguir caminant, Adele el va seguir i li va agafar la mà. Es van parar. Lentament, Adele va dirigir la mà de Smith al seu pit dret, i ell va obrir la boca. Abans de deixar-li dir res, ja l’havia retirada.

-Segur que no vols que negociem tu i jo un poc?

Smith no deia res. Encara estava amb la boca oberta.

-B… bé… alguna cosa hi podrem fer… no ho s…

Adele li va acariciar la cara.

-Bon al·lot. Prest et diré on és la següent reunió.

Li va aclucar l’ull de manera rebel, i va partir pel seu camí. Smith Brown, en canvi, es va quedar allà pensant en el treball que acabava d’acceptar, i es va dirigir a casa seva.

“Telegrama de: Adele Expósito

A: Smith Brown, Baker street 33

Missatge: Següent reunió el 7 a les 20:00 a Hyde park.

Londres, 2 de Juny”

Londres, 1873, Hyde Park. 7 de juny. 8:03 pm

-Arribes tard.

Adele estava asseguda a un banc i semblava més aviat nerviosa, Smith havia arribat a corre-cuita, més just que la pell del nas. La va mirar.

-De debò?

-Un retard tan insignificant com aquest pot suposar un fracàs per al pla, i tu no vols això, oi?

-N… no… però… m’agradaria que em donessis més detalls que “matar a algú per poder entrar a la presó”.

Adele es va aixecar i es va posar a caminar. Aquell dia portava un vestit vermell i la cotilla estreta, marcant les seves corbes. Duia els cabells recollits en un monyo. La seva intenció era clara, provocar el desig de Smith per animar-lo a seguir, però ell semblava no adonar-se’n.

-Fes-me totes les preguntes que tenguis, estic aquí per contestar-les.

Smith va alçar les celles. Semblava que no sabia per on començar.

-En primer lloc, per què justament ara? Portes sis anys sense cometre cap crim.

-Doncs justament per això, perquè he aconseguit que la policia s’oblidi de mi. És hora que paguin pel mal que han fet als meus pares, que en pau descansin. Des que em vaig adonar de com varen morir, em vaig prometre que els venjaria, i que apuntaria l’arma cap a tots aquells que els havien fet mal. Per fi, ha arribat el moment de pitjar el gallet.

-Amb un assassinat?

-L’assassinat és la tapadora del vertader crim, un motiu d’incursió, i per això et necessito. Tu no has de matar ningú, ho faré jo, vestida de tu, i a la teva manera.

-P… però… qui és la víctima?

-La veritat és que no ho sé. La primera persona que passi. La llançaré a l’aiguamoll, i així s’esborraran les empremtes.

-I si és algú que estimes?

-Jo no estimo ningú sinó als meus pares. A més, Smith Brown, a la presó se t’ha oblidat una cosa: tot crim té mals col·laterals, i el nostre serà aquest. Un, dos, vint-i-cinc morts, tant és si aconseguim el nostre propòsit.

-I jo que se suposa que he de fer?

-Compra les armes per a mi. Una navalla i un ganivet. Paga molt. És molt important cridar l’atenció perquè et puguin detenir fàcilment.

-D’acord, i després?

-Si et troben, intenta escapar, però fes-ho malament, deixa’t agafar. Que realment creguin que has estat tu.

-Però… per què a mi? De totes les persones… per què?

Ella es va apropar i el va agafar de la cintura, va acostar-li el rostre a gairebé quatre dits del seu, i li va xiuxiuejar:

-Tu ets especial. A més, si no m’equivoco, tenc una cosa que anheles… no?

Smith va somriure. No ho podia dissimular.

-I què se suposa que haig de fer un cop a dintre?

-Ho saps de sobra, però no has de patir, jo t’ajudaré des de fora, i, en acabar, no sabran a quin formiguer cercar. La venjança serà nostra, i tots dos tindrem per fi el que volem.

-Tots dos?

Ella va parar de caminar. Es va girar i el va mirar directament penetrant el seu cos amb els seus ulls verds.

-Tots dos.

“Bon vespre, Mrs Expósito:

    Tan sols li escric aquesta carta per dir-li que just avui matí he enllestit la mercaderia que em va demanar, i just ara la hi envio. Calculo que trigarà uns dies a arribar, el catorze d’aquest mes aproximadament. Em sembla que ja li vaig comentar que com que el material és totalment nou, i no està del tot assegurat, i això fa que el preu sigui més elevat. Vostè n’ha demanat tres unitats, així doncs, equival a 2997 lliures (999 per unitat) sense comptar el transport i la propina del transportista. Ell li cobrarà l’import. Espero que puguem fer més negocis en una altra ocasió.

Atentament,

Charles Archer

Manchester, 11 de juny”

Londres, 1873, Baker Street 33. 15 de juny. 11:57 am

    El timbre va sonar repetides vegades arreu de la casa, i Adele es va aixecar del sofà on estava dormint. Smith no hi era, l’havia deixada al càrrec de la casa, i, a través de la porta, va preguntar:

-Qui truca?

Una veu juvenil va contestar:

-Som el transportista del senyor Archer, i porto la mercaderia per a la Sra Expósito.

Ella va obrir la porta i es va trobar amb un jove d’uns disset anys, nan, que portava tres caixes que quasi pesaven més que ell. Ella les va collir i les va entrar a la casa. Va collir la cartera de Smith i va treure un feix de bitllets de cinquanta lliures.

-N’ hi ha cinquanta de més, són per a tu.

El nan dubtava:

-Per a mi? El transport només són cinc lliures, i… a què ve tanta propina?

Adele el va agafar del pèl i li va dir:

-Ve, a que no has de dir a ningú que has estat aquí. Ho has entès?

El nan acollonit, va assentir i ella el va amollar. El següent va passar molt aviat. Adele es va treure un revòlver d’algun lloc i el següent que va ressonar arreu de la casa va ser un tret.

    En aquell instant, Smith Wallace Brown arribava a casa, i va trobar a Adele dreta al portal amb el nan mort a tera.

-Adele? Què ha passat?

Ella va somriure i va fer un gest per restar-li importància:

-No-res, t’has estalviat tres mil cinquanta lliures i t’has guanyat un cotxe.

-I el nan? Adele, això no estava previst així, jo no…

-Brown! -va cridar ella- Tranquil·litza’t. Al cap i a la fi, ara afegirem una persona a la llista de sospitosos quan es cometi l’assassinat real. Amb tota la calma, mou el cadàver al portal de la vora.

-El número trenta-un?

-Sí, correcte.

Smith va suspirar:

-Per a mi que això comença a anar massa enfora.

Arxius de la comissaria de la Policia Metropolitana de Londres

Nom complet del detingut: Anthony Hamilton

Sexe: Masculí

Edat: 53

Altura: 1’74

Talla de sabates: 39

Família: Tres germans (dos homes i una dona), casat amb Emily Hamilton

Direcció: Baker Street, 31, Londres

Dia-Lloc-Hora de la detenció: 17 de juny, 4:22 pm

Motiu:

-Acusat d’assassinat a subjecte desconegut

Temps que duu en recerca: -------------------------------------------

Londres, 18 de juny de 1873
Capítol 3 Londres, 1873 Royal Courts of Justice. 25 de desembre. 5:45 pm
    A la llum del carrer, un home va sortir de l’edifici de les corts de justícia. No hi havia cotxes en circulació, ja que tothom era amb la seva família, però aquell home de metre vuitanta, cames llargues i cua fins als colzes pareixia no recordar que aquell dia era Nadal. L’home es va girar, va observar l’edifici del qual havia sortit i va partir caminant.

“Telegrama de: S.Brown

A: Adele  Expósito, Baker street 31

Missatge: Lliure per falta de proves. Mercaderies col·locades.

Londres, 25 de desembre”

Londres, 1873 Scotland Yard. 26 de desembre. 11:29 pm

   Byron McQuoid s'acariciava la seva barba pèl-roja al seu despatx. es va aixecar de la cadira on estava assegut i va anar a preparar-se un cafè. A sobre de la seva taula hi havia fotografies de les ferides de Maddie, la noia assassinada, les armes que havia utilitzat l'assassí, fitxes d'altres sospitosos i fotografies de Hyde Park. Mentre es prenia un cafè ben llarg, romania amb la vista fixa sobre les fitxes.

-Costa, no?

A la porta, hi havia un jove novell que havia arribat uns dies abans des de l'acadèmia. Byron va ignorar la seva pregunta i li va demanar el seu nom.

-Conall Valdimarsson, senyor, venc directe dels jutjats. Ahir es va celebrar el judici de Smith Wallace Brown.

-I?

-Steve m'ha demanat que vingui a dir-te que és lliure. I que li han retirat tots els càrrecs.

Byron va pegar un cop de puny a la taula.

-Merda de fiscal...

-Steve m'ha dit -va continuar Conall- que et digui que ha desaparescut del mapa.

-Digue'm, estimat Valdimarsson, hi ha alguna cosa més que Steve vol que jo sàpiga?

Conall es va quedar pensant.

-Doncs surt del meu despatx abans de que d'una potada t'enviï a Dinamarca amb la teva família.Ja!

Conall es va amagar al passadís mentre Byron es tornava a asseure i llençava un llarg sospir.

-Ha estat una dona.

Byron va alçar el cap. Conall guaitava per la porta, tímid.

-Això també t'ho ha dit el teu estimat Steve?

Aquesta vegada la resposta va ser instantània.

-No. Ho dic jo.

Byron va arrufar les celles.

-Com ho...

-És senzill -va dir mentre s'atracava. Aquestes són vàries fotografies de víctimes femenines d'assassinats fets per homes. Totes tenen una cosa en comú.

Byron McQuoid va observar en silenci mentre passaven per devant dels seus ulls desenes de fotografies de dones mortes. Aleshores hi va caure.

-Les ferides...

Conall va somriure.

-Exacte. Una dona, per molt assassina que sigui, no pot deixar de protegir les seves i deixar intactes els seus béns més preciats.

-Els atributs.

-Correcte. Les ferides de les fotografies que t'estic mostrant estan totes al pit esquerre, en canvi les de Maddie...

-Al coll i al ventre.

-Si. Això significa que la persona que la va assassinar va tenir en compte el seu sexe, i va deixar intactes els seus atributs femenins. No hi ha cap home que faci això. Per tant...

-L'assassí de Maddie és una dona -va concloure McQuoid- i això en redueix la llista dels sospitosos.

              

 Londres, 1873 Baker street 31. 31 de  desembre. 8:31 pm

-Tot està sortint segons ho havíem previst, veus com no hi havia cap motiu per angoixar-se? Ho tinc tot perfectament planejat.- va assegurar Adele mentre obserbava l'esbelta figura del seu acompanyant.

-Però Adele, he estat un mes sencer tancat a la presó, sense notícies teves, sense saber com estaves, sense tu…

-Estic perfectament, sóc una professional, no m'agafaran. La meva venjança serà imminent… - va dir en un to de veu tan suau i lleuger que quasi semblava un murmuri.

-I què guany jo amb tot això?- interrompre Smith amb un to dubtós.

-Oh Smith! Ja vàrem xerrar sobre això, i suposadament tu m'estimes, pensava que jo era la teva prioritat.

-És clar que ets la meva prioritat, como pots dubtar-ho?

-Com?...Ets tu qui em fa dubtar, només penses en el benefici que pots treure d’un assumpte con aquest -va continuar Adele pràcticament cridant- Si jo fos la teva prioritat, deixaries a un costat els teus interessos propis i no em faries més aquesta mena de preguntes.

-Ho sento moltíssim- es va disculpar Smith amb veu tremolosa - jo no sé que faria sense tu, ets el meu motiu per viure, no sé per què he demanat aquesta ximpleria.

-Ja basta de cursileries, accepto les teves disculpes, però has de ser conscient d’una cosa: has de poder demostrar-me el que me dius, sempre. Encara així, jo sóc una dona de paraula i nosaltres tenim un pacte… Ens veurem d’aquí tres hores i compliré amb la meva part del pacte, rebràs la teva recompensa per haver fet el teu treball adequadament  i gaudiràs d'allò que sé que tant anheles- el to de veu d’Adele en aquell precís moment, va passar a ser relaxat i seductor.

  

        Londres, 1873 Scotland Yard. 31 de desembre. 8:57 pm

“Bon vespre, Mr McQuoid:

    Avui és un dia molt especial per jo i no ho és només pel fet de que només queden unes quantes hores perquè comenci una nova etapa, un nou any; ho és perquė només queden unes quantes hores perquė la victòria sigui meva, perquè em pugui venjar de tots aquells quevaren fer mal a la meva família, perquè tothom gaudeixi del final que mereix. Probablement ara

mateix no estigui comprenent el que li vull dir, però no sigui impacient estimat McQuoid, en

poc temps ho entendrà tot, és una llàstima que quan aquest moment arribi, ja serà massa tard

per tots i ni el reconegut Byron McQuoid podrà fer res per evitar el futur.

         Espero que no pensi que la mort de la seva neboda va ser un atac personal cap a vostè, perquè no va ser així, sento moltíssim que justament fos ella, però necessitava una víctima a l'atzar i la sort va decidir que aquesta víctima fos la petita Maddie. Només li escric aquesta carta per aclarir alguns assumptes que penso que hauria de saber. Tant de bo estigui gaudint de les darreres hores d’aquest any i si no és així, li aconsello que ho faci, ningú no sap quan pot succeir un gir dels esdeveniments.

         No signaré aquesta carta directament, vull creure que vostè és suficientment intel·ligent com per veure que ja he indicat qui sóc de manera més sutil.

    Londres, 31 de  desembre”

    Byron McQuoid acabava de llegir la carta i la seva mirada reflexava por i incertesa… Encara així, va continuar amb la seva feina i va incloure en aquesta esbrinar qui li havia pogut enviar la carta i què volia dir exactament.

    Ja només quedaven unes tres hores per cap d’any, però no semblava que ningú li donés gaire importåncia, ja que tothom continuava treballant sense aturar i aquell darrer dia de l’any hi havia més gent a Scotland Yard que qualsevol altre dia.

Londres,1873 Baker Street 31. 31 de desembre. 11:57 pm

    Les mans ensangonades de Smith Brown tremolaven.

-Adele!.... -cridava Smith mentre les llàgrimes sortien del seus ulls descontroadament . A continuació va aconseguir que les seves mans deixessin de tremolar el temps necessari per apropar-se el ganivet amb el qual acabava d’assassinar a la dona que jeia morta davant els seus ulls,  al seu pit- Per favor Adele, ho has d’entendre, jo sabia que tu no m’estimaves així com jo t'estim a tu, sabia que en el fons només m’utilitzaves per aconseguir la teva venjança, sabia que mai series tan meva com jo desitjava que ho fossis i aquestes idees m'estaven cremant per dins lentament, però ja està Adele, he aconseguit trobar la sol·lució, ara podrem estar junts, seràs meva per la resta de l’eternitat… T’estim com mai no he estimat a ningú, ens veim prest…- acte seguit va enfonsar el ganivet al seu interior i el seu cos va caure devora el de l’Adele deixant la casa en complet i etern silenci.

           Londres, 1874 Scotland Yard. 1 de gener. 00:01 am

    

     El renou se les sirenes de les ambulàncies ja s’apropava i els crits horroritzats es mesclaven amb els plors desesperats. La pòlvora encara estava present a l’ambient i eren innumerables els morts i ferits per l'explosió que s’acabava de produir a la comissaria d’Scotland Yard.

   L'any 1874 començava amb una catàstrofe difícil d’oblidar, una venjança aconseguida per un preu molt alt i desenes de vides i ànimes perdudes per sempre.



 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0359
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  125 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  29 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  12 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  17 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  27 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]