Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3abmpbegues
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Les paraules ferides
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Ognia i Zel
No entenia com podia haver-hi allà un foc flamejant si feia més de cinc anys que ningú havia trepitjat encara que sigui un centímetre d’aquell barracó, ja en Li Huan s’havia assegurat d’allò. Ni ell mateix tenia el coratge d’obrir aquella porta i veure tot el que ell mateix s’havia jurat no tornar a presenciar.

Cinc anys i quatre mesos abans, va començar tot, en Li Huan era un adolescent qualsevol a l’edat de 15 anys, anava de camí a l’institut, però el que ell no sabia era que no arribaria a les portes de la seva classe, molt menys a assentar-se al seu pupitre.

Li quedaven dos carrers per arribar a l’institut, però en qüestió de segons una mà que agafava un drap va tapar la seva boca mentre que l’altre només esperava uns centímetres avall a que el cos d’en Li Huan caigués desmaiat.

A les cinc hores Li Huan va obrir els ulls, i es va trobar estirat en un llit sense llençols, en una espècie de barracó. Quan es va aixecar i va posar els peus a terra una espècie d’alarma s’escoltava al seu voltant, al cap de trenta segons una noia va aparèixer per la porta del seu darrere.

—No pot ésser que siguis aquí—va dir ella apropant-se.

Com per intuïció ell va començar a donar passes enrere a la vegada que ella les donava cap endavant, l’esquena d’en Li va tocar una paret i no va poder evitar que la noia s’apropés a ell. Era bastant alta, metre setanta-cinc aproximadament, però per sort de genètica en Li era mig cap més alt.

—Creu-me que ara mateix s’està complint la meva paüra més gran, la ignorància—va dir en Li en un to més aviat sarcàstic.

—Penses que estàs aquí per casualitat o per ser la primera persona que hem vist passar pel carrer? –en Li no va contestar perquè va suposar que era una pregunta retòrica—si penses això estàs molt equivocat, saps qui és la teva mare?

—Soc adoptat, no se a quina t’estàs referint.

—Ostres, si el nen té humor i tot! Vull dir la teva mare biològica, la meva paciència és bastant poca, o sigui que no et passis amb preguntes obvies o de lògica perquè potser serà l’última pregunta que et respongui—li va posar el dit índex al pit d’en Li, amenaçant-lo amb una mirada molt seriosa com per prendre’s allò en broma.

—Normalment els nens i nenes adoptats no saben res de la seva família biològica, com a molt una fotografia o un objecte de la seva propietat, i penses que jo en sé alguna cosa de la meva mare? Penso que la de les preguntes obvies ets tu abans que jo.

La cara de la noia es va tensar i les seves mans van formar punys, però de seguida es va tornar a relaxar.

—Pensa bé, intenta concentrar-te i endevinar on creus que l’has vist o parlat.

En Li Huan va començar a viatjar en els seus records, veient imatges i mes imatges de noies que podrien ser la seva mare. Va estar així uns deu minuts.

—Crec que ja ho se, potser sembla una mica forassenyat però als meus somnis sempre hi ha una dona de cabells negres i llargs, dona igual de que vagi el somni, sempre surt ella.

—Sembla que no ets tan cap de suro com sembla noi, el seu nom es Ognia. Ah! I per si t’ho preguntes el meu nom es Zel, no cal que em diguis el teu, ja se quin es.

En Li va pensar que aquesta noia tenia un problema de caràcter i era una mica moguda, però en el fons sabia que era una bona noia.

—Et portaré amb la teva mare, acompanya’m—va fer una senyal amb la mà com dient que l’acompanyés.

Van creuar per passadissos plens de portes i van arribar a una porta que era de ferro, Zel va obrir la porta i en Li va veure com una dona una mica desdibuixada per la velocitat dels seus moviment donava cops, amb les cames i braços a sacs semblants als de boxa. De sobte va parar de moure’s i va mirar cap en Li i després a la Zel i així uns quants cops més i va somriure.

—Tant de bo aquest moment de veure als meus fills junts per primer cop sigui etern.

 
Capítol 2 Una mena de societat


Potser el que en Li estava sentint o veient era només un somni, però mai havia tingut un somni tan realista, per això va descartar la idea.

--De moment no et direm molta informació perquè no volem que t’atabalis, només et direm que el teu vertader nom és Ziemi. Potser et preguntes d’on han sortit aquests noms tan estrafolaris, doncs bé, són noms polonesos, el meu significa foc, el de ta germana cel i el teu terra. Pots deduir per què?

En Li, o veritablement Ziemi, estava molt confós. Ell que pensava que la seva vida no podia ser més comuna i normal.

--De totes les preguntes i incògnites que tenia, justament, la dels noms era la menys important en aquests moments—va dir en Ziemi amb un to d’ironia.

--Home, si segueixes amb el teu humor!—una exclamació sortida de les cordes vocals de la Zel.

--Només vull saber una cosa, per què ara? Per què? No entenc per què a mi em vau deixar en un orfenat i per què de tant de temps, voleu tornar-me a veure—va dir en Ziemi enfadat i desconcertat.

--Ara perquè es quan hem vist que tu podies ser útil—va dir la Zel en un to sec.

--Útil per a què?

--T’ho resumeixo tot perquè et sigui més fàcil entendre-ho i guardar-lo a els arxius del teu cervell—tot això tit per Ognia amb cara de impaciència—nosaltres som persones que que ens dediquem a controlar la humanitat i no deixar que avancin en investigacions i descobriments abans del temps que els hi toca. Es a dir, potser tenim ja la cura a moltes malalties, la solució de la pobresa, els recursos per descobrir coses noves. Però els guardem en secret, si els problemes humans que hi ha avui dia es resolguessin, res seria igual, acabaríem morts tots per la cobdícia. Deixem que catàstrofes naturals passin per frenar la superpoblació, inventem virus per a que només es puguin curar amb medicaments i el sector farmacèutic guanyi diners. Vas entenent?

--Però, sou molts?

--Moltes, no hi ha cap noi, la majoria del sexe masculí tenen un caràcter impulsiu i poc enginyós com per ajudar al que fem, un mínim percentatge se salva però no ens podem arriscar per uns quants que podrien ser útils.

--Ja ho has entès o no processes be la informació?—va dir Zel amb el seu humor graciós i insultant.

-- Llavors si només sou dones i noies, que faig jo aquí?

--Jo abans era com qualsevol altre dona d’aquí, però ara que soc la que controla tot això gracies al meu esforç i la meva dedicació, puc decidir de incloure’t a tu a aquesta mena de societat.

En Ziemi no s’esperava que una persona que acabava de conèixer pugues fer tot el que ha fet per aconseguir que el seu fill entres a la societat. Tan se val si es la seva mare, perquè una cosa així no la fa qualsevol i al noi aquelles paraules i aquells actes li van a arribar al cor.

--T’ho agraeixo, de debò, però no entenc com pots haver fet una cosa així per mi, que quasi no et conec i no en se res de tu ni de la meva germana i la teva filla, i el mes probable es que tu tampoc sàpigues gaire sobre mi.

 

A mesura que els dies passaven en Ziemi va anant coneixent a la seva família, poc a poc les noies d’aquella societat el van anar acceptant tot i que al principi es mostraven una ica seques amb ell i sense cap mena de dissimul en el que pensaven de que un noi estigues amb elles.

--Zel! Per quin motiu has agafat el meu ordinador? Et penses que tens cap dret a tan se val tocar-lo?—va di en Ziemi amb cara de poma agre i un to d’emprenyat.

--Només volia saber qui era la noia del fons de pantalla. I què? T’agrada la filla de la que neteja?

--Per tot lo llesta que ets acabes de semblar una persona que jutja els demes per el lloc d’on venen o els diners que tenen. Em sembla que em vaig quedar jo la major part de la intel·ligència hereditària.

--Ostres tu, si que t’agrada de veritat. I ni que m’assembles al nostre pare—va dir la Zel mentre feia un gest amb la mà com de treure-li importància.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1280
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  409 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  87 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  56 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  87 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  96 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              

[Web creada per Duma Interactiva]