Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Les paraules ferides
Atmetlla Blanca
Inici: Les paraules ferides
La neu era blanca.
Semblava el més normal.
Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?
Era com si ja caigués bruta del cel.
Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments.
Sentiments, allà.
En Li Huan es va aturar davant del barracó.
Sí, la neu que l’envoltava era blanca.
Immaculada.
Una estranya sensació.
Com si allò fos una illa.
Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
